Som a l’Havan i ens allotgem a l’hotel Plaza, al nucli antic. A la plaça de la catedral hi ha parades d’artesans i comprem dos cocos tendres. La plaza de Armas té un petit brollador al mig, amb ombres i parades de llibres vells. Carrer dels Oficis. Trobem una farmàcia antiga, de fusta, amb els prestatges buits, el restaurant Floridita, al costat el Farnés, al carrer Monserrate… establiments alimentaris de gran tradició. La influència catalana es nota, com també la castellana. Cuba era la garita ianqui fins que el 1959 un grup de guerrillers a les ordres de Castro van prendre el poder. Els EUA s’hi van girar de cul i temps després, la URSS els va brindar suport. D’aleshores ençà aguanten un embargament molt dur; ara viuen del passat i són incapaços d’avançar políticament; és l’excusa ideal perquè els ianquis els putegin mentre qui pateix, com sempre, és el poble.

Palacio Segundo Cabo. L’Havana. Cuba

Passa un autobús llarg, de color rosa, amb gepa, anomenat camello. Tenen greus problemes de transport. Hi ha molta quitxalla al carrer, jugant al hula-hop, a baldufes i a pilota. La plaza Vieja no té esglésies ni palaus; uns avis juguen al dòmino sota un porxo. Anem a l’hotel Anglaterra i a la fàbrica Partagás, la del gloriós cigar Cohiba. Als magatzems Galiano, sensació d’escassetat, amb els vidres dels aparadors bruts i la majoria de prestatges buits. Al carrer, edificis a punt de caure, botigues buides, gent que neteja les sabates o carrega encenedors. Anem a la Bodeguita a beure un mojito, sempre ple de gent. Entrem al Palacio de Segundo Cabo seu de l’Institut del Llibre; el sol es dibuixa en una paret de color taronja i amb raigs blaus. El vidre de la finestra li ha deixat la seva ànima. Al c/O’Relly traiem el nas a una escola de primària; una mestra ens explica que són 170 nens i nenes de 5 a 9 anys, amb 15 mestres. L’horari és de 8 a 16.30 h però alguns es queden més estona perquè els pares treballen i paguen una petita quantitat. Els ensenyen llengua, matemàtiques i “coses de la vida” (Socials, Naturals, etc.), música i anglès. Un altre dia ens trobem amb l’encarregada de la direcció pedagògica de les escoles de música de Cuba i el seu company, un fotògraf que com que té un germà a Florida, no pot treballar en res estatal, de càstig. Els convidem a sopar a un paladar (restaurant clandestí tolerat), i xerrem durant hores. Que dur, resistir…

Passeig pel Malecón, amb edificis davant del mar que cauen de vells; un grup de quitxalla ens demanen dòlars, caramels i bolígrafs; quan veuen que així no aconseguiran res, ja podem parlar amb ells. Uns quants homes pesquen des de les roques. Val la pena passar unes hores al castell, a l’altra banda, que té una vista genial de la ciutat. Tothom té ganes de parlar. Cita amb el coordinador dels cicles de concerts; mentre esperem, parlem amb dos nens petits que surten de l’escola i ens ensenyen les llibretes: fan potències, arrels quadrades, parlen de la revolució francesa, de marxisme… El R. apareix; està nerviós perquè s’ha d’anul·lar el concert d’ara, ja que el cotxe que havia de dur la pianista s’ha quedat sense benzina (!) Li donem el paquet de medicaments que portàvem per al seu pare malalt. Un altre dia visitem una escola de música. Només fan mig dia classe de matèries generals i l’altra meitat el dediquen a la música. Una nena plora perquè se li ha trencat l’arquet del cel·lo. Si no el poden arreglar, se li ha acabat la carrera. No hi ha recanvis.

L’ultima nit fem un daiquiri al Floridita. Em sembla que ens calia.