Escrita i dirigida per Antonio Mercero, és una reflexió sobre el món dels avis i sobre l’Alzheimer. Dos grans i coneguts actors broden el paper: Manuel Alexandre i José Luis López-Vázquez. L’actriu Cristina Brondo, que treballa de manera convincent, fa de néta del primer, és l’única de la família que es mostra sensible a l’avi. Amparo Moreno, en el paper d’infermera de la residència d’avis, està encantadora i propera, com sempre.
Reflexió necessària sobre què fem amb els avis en la nostra societat, sempre tan enfeinats, estudiant i/o treballant, o quan volem anar de vacances i no sabem què fer amb ells. I ells, que s’adonen que fan nosa, i veuen com perden facultats i els fuig la memòria…
Potser es podrien dir més coses o anar més a fons, però la pel·lícula val la pena. Dues seqüències ens han commogut: la primera, quan l’avi retorna a casa seva i s’acomiada del company d’habitació i li regala un coixí antiescares que desitjava sense dir-li; així el converteix en l’home més feliç de la residència. La segona, la seqüència final, quan, ja a casa i amb la néta que ha estat al seu costat els difícils dies de la residència mentre la resta de família estiuejava a Sant Sebastian, se la mira i li fa la terrible pregunta amb mirada angoixada: “¿I tu, qui ets?”
Segur que és una pel·lícula d’aquestes que estan molt bé, que valen la pena i que s’han de veure. Però des de fa uns anys, sóc incapaç de veure films que encara que siguin esperançadors, toquin un tema trist i dur. Abans podia i segur que aniria a veure-la. Ara ja no. Em costa molt. Potser estic més sensible… No ho sé jeje Però tendré present la recomanació. He sentit molt a parlar d’aquesta pel·lícula.
Besades!