Als anys quaranta, en un petit poble de la plana d’Urgell com Castellserà, no hi havia gaires possibilitats de grans jocs, i per a les nenes, menys. Jo jugava amb les germanes o amb les amigues a casa o al carrer, perquè llavors es podia jugar al carrer. No hi havia por de lladres i les cases tenien les portes obertes. Això ens permetia ampliar el nostre terreny de joc. Us imagineu jugar a fet i amagar amb la possibilitat d’amagar-se sota el llit de la casa del final del carrer o darrera una cortina de casa dels veïns? Les possibilitats eren immenses, com immenses eren les nostres ganes de passar-nos-ho bé.
Jugàvem a nines. Érem perruqueres, infermeres, mares, mestres… La nostra imaginació ens permetia ser tot el que volíem en el moment que volíem. Però també teníem un espai de jocs que no tenia límit, el camp. Ens podíem amagar entre el panís, entre la palla, darrera una mata. Podíem pujar als arbres encara que fóssim nenes, perquè agafàvem els pantalons d’un germà, ens els posàvem perquè no se’ns veiessin les calces i… branques amunt!
Continuant amb els arbres, una altra manera de divertir-nos era pujar als fruiters i agafar fruita, però no pas de casa, que n’hi havia força, sinó dels veïns. La seva fruita era més bona! I, alhora, els nens del veïnat venien als fruiters de casa i agafaven la nostra, perquè també era més bona que la seva! Jo crec que els pares devien tenir una mena d’acord i una cosa anava per l’altra, perquè aquestes apropiacions indegudes mai van tenir conseqüències (Señor, déjanos caer en la tensación!)
La rivalitat entre pobles era divertida. Al col·legi venien nens de Torrefeta, un poble a 4 Km de Guissona; aleshores encara no sabíem que el nom del poble venia del llatí Turre Fracta, que significa “torre trencada”, però ho devíem intuir. Aquests nens i nenes se’n reien de nosaltres, i ens deien: “Castellserà no és res, perquè molt parlar de serà, serà… però de moment no és”. I nosaltres contestàvem, fort i clar: “Quan Torrefeta caurà, Castellserà, serà!”
Apa!
Gloria Condal 
Una època de portes obertes, on la humanitat és allò que ens és comú. On la imaginació, la fantasia, és reina i senyora. Com i qui va posar el primer estallador? Bonics records!
avui és per a mi un dia de casualitats:
m’envien un correu perquè faci difusió d’un llibre (el de bagdag) que casualment és un tema que treballo molt i aquest correu em condueix cap a aquest bloc on em trobo a algú que uns anys abans que jo jugava pels mateixos camps de blat i agafava fruita dels mateixos veïns que feia jo quan era petita.
Quan veig el nom de Castellserà se m’obre el món. Les sargantanes d’aquest poble encara es recorden de mi… en fi,
salutacions d’una de “cal Manseu”
vaig a continuar llegint el teu bloc-
Es entusiasmant poder navergar amb els records i situarse amb èpoques viscudes tant gratificants.Llegir aqueta vivencia de la infacia fa que els pares joves,refleccionem sobe els jocs dels nostres fills,i plantejar-nos donarlos-hi divertiment constant i ensenyar-los a jugar i valorar tot el que els envolta,ja que la llibertat al carrer està molt limitada.
Una nevoda que molt téstima.
M’ha fet gràcia el que dius sobre Castellserà i Torrefeta, perque m’ha recordat que aquest any pe’l dia dels inocents, una colla de joves de Castellserà van tenir la pensada d’anar a Torrefeta i agafar el cartell del poble e intercanviar-lo pe’l de Castellserà. Així doncs quan ens vam aixecar el dia dels inocents, ens vam trobar amb la sorpresa que Castellserà era Torrefeta, i Torrefeta era Castellserà…..
Va ser una inocentada ben inocent…..
¡Petons!