Algunes persones ens havien dit que era pamfletària, però res més lluny del que hem vist. Més aviat diríem que és continguda, per tota la càrrega que porta dins.

La pel·lícula explica la història d’unes dones que lluitaven pel dret a vot a principis de segle XX a Gran Bretanya. Eren dones que pertanyien a una organització interclassista, la WSPU (Unió social i política de dones) liderada per Emmeline Pankhurst, interpretada per Meryl Streep. La protagonista és Maud (Carey Mulligan), una de les moltes dones anònimes que s’implicà en la lluita per la igualtat. Treballadora en una fàbrica tèxtil i mare d’un nen, un dia presencia al carrer com un petit grup de dones tiren pedres a una botiga. Feia molts anys que les dones demanaven dret a vot i 8,5 milions havien pogut fer-ho el 1918: eren dones riques majors de 30 anys. La WSPU havia passat a l’estadi de les protestes violentes, amb el lema: “Deeds, not words” (fets, no paraules): explosions a bústies, a cases de diputats… actes que comportaven un gran nombre de dones a les presons. Llavors van iniciar les vagues de fam, que acabaven sent alimentades per la força. Les dones pagaven la seva lluita amb controvèrsies amb els marits, que no hi estaven d’acord, com el cas de Maud, i a més, amb la pèrdua del fill, que el marit va decidir donar en adopció després d’haver-la fet fora de casa.

Un periodista del Daily Mail, Charles Hands, va descriure per primera vegada aquestes dones com a suffragettes, en to despectiu, però elles el van adoptar en positiu. Així s’anomenaven per diferenciar-se de les sufragistes no violentes. En anglès s’ha conservat els dos mots, suffragists i sufragettes, però en la nostra llengua només tenim una paraula per nomenar tot el moviment de lluita pel dret de vot: sufragistes.

Al costat de Maud, hi ha dones com Edith New (Helena Bonham Carter) una farmacèutica que té el suport del seu marit, i Emily Davison, que va morir al Derbi de 1913 quan intentava penjar una pancarta al cavall del rei.

Dirigida per Sarah Gavron amb guió d’Abi Morgan, ens permet conèixer la lluita d’una d’aquestes dones des de la seva quotidianeïtat.

Al final de la pel·lícula es passa la relació de països i l’any de consecució del sufragi universal.

El 1928, 15 milions de dones britàniques van poder votar en igualtat de condicions que els homes. A Espanya van haver d’esperar al 1931, amb la República.