Nascuda a Grècia (1898-1990), fotografia, durant els anys quaranta, la gent que lluita per sobreviure. El 28 d’octubre de 1940 havia començat una guerra a Grècia quan el primer ministre Metaxas va respondre amb un NO a l’ultimàtum de Mussolini perquè el país es rendís. Ella es queda amb la població civil, a Atenes. L’abril de 1941 la ciutat es rendeix. L’ocupació alemanya és sinònim de fam, de malalties, de repressió… i Voula ho retrata tot: als hospitals, als carrers… El 12 d’octubre de 1944, amb l’alliberació, dóna fe de les manifestacions de joia i va les presons de la Gestapo per testimoniar les tortures, i el 1945 pujar al cementiri del petit poble de Dístomo (Δίστομο), on s’exhumen els cadàvers i se’n va fer el reconeixement després que el juny de 1944 un regiment de les Waffen-SS van cremar el poble amb els seus habitants (la majoria dones i quitxalla) com a represàlia a una acció dels guerrillers de la zona.

Voula Papaioannou

Després de la guerra treballa per la secció fotogràfica de la UNRRA (United Nations Relief and Rehabilitation Administration). Més endavant, entre el 1950 i 1965 la seva mirada es posa sobre Santorini i Miconos, dues illes de l’Egeu que encara no havien estat envaïdes pel turisme. També havia treballat per als Museus Arqueològic i el de l’Acròpolis d’Atenes. El 1976 dóna el seu arxiu al Museu Benaki.

Vam veure l’exposició el 2020 a la Virreina, Barcelona, Gabinet Voula Papaioannou, una mostra de 284 imatges que remet als fulls de contacte conservats als seus arxius fotogràfics.

Vegeu-la a Pinterest i Instagram