La carretera és la A-1605 i primer pugem a Castarné, el poble que tenim al damunt del càmping, a 1.044 m. Hi ha un sender, a pocs metres d’on som, que surt de la carretera, per anar-hi a peu, però ho fem amb cotxe, a partir d’una desviació de la carretera una mica més endavant. Penjat damunt un rocam, es manté en peu l’antic castell, seu de la baronia. Hi ha l’església parroquial, del XVIII, un pont-túnel amb cases al damunt i un mirador amb vistes. Poble molt net, no hem vist ningú tot i que hi ha cases habitades. L’any 2009 tenia 10 habitants.

Continuem fins a Bonansa (el nom ens recorda la sèrie nord-americana de “Bonanza:” quatro jinetes van hacia Bonanza...) un poblet a 1.256 m, amb bona pinta. Ens cal esperar, en plena carretera, que passi un enorme ramat de bens. Continuem fins al coll (vistes precioses des de dalt) i el baixem. Poc després trobem el riu Isàvena i a partir de llavors anem paral·lels. De seguida som al congost d’Ovarra, de roca calcària, vuit túnels i gorges espectaculars. Aparquem prop del monestir d’Ovarra (Obarra)

El Monestir d’Ovarra es troba en un forat natural tancat per les roques de Gabernet al nord i serres de Calvera i Turbó. El turó que tenim a sobre és conegut com La Croqueta, on hi ha una bona via ferrata. En el pla on arribem, passat el pont del riu, veiem l’enorme església de Sta. Maria, documentada el 874 (planta basilical, tres naus i tres absis, amb una portada segurament del XI; al costat, la base d’un campanar inacabat), i les ruïnes del palau prioral. A l’altra banda del prat, la petita capella de S. Pau, que potser es feia servir pels fidels que arribaven al monestir, ja que l’església de Sta. Maria es reservava per a la comunitat. 

Següent parada: Serradui, un poblet a la ribera del riu Isàvena. A l’entrada del poble, tocant al riu, hi ha l’Hostal del Peix, que té bona pinta. Ens aturem una mica més endavant, sota una bauma, on hi ha un molí, passem el pont, veiem una ermita a l’altre costat i una petita casa amb una rajola on diu “Cal Fort”, continuem amunt i trobem un home que surt d’una casa. Vivia a Viella, tenia una carnisseria, ara està jubilat i reparteix el seu temps entre els dos llocs. “A l’hivern, aquí -ens diu- és trist i buit”. Ens explica que el tossal que veiem al davant és el serrat de Migdia (per l’hora que li dona el sol) i l’altre és el serrat del Moro (hi ha una llegenda sobre un vedell d’or…). Tenen vinyes, oliveres, arbres fruiters, patates i cereals i domina la ramaderia ovina, tot i que des dels anys 50, en reforestar moltes terres, es van perdre els drets als pasturatges i l’aprofitament del bosc.

Un quart d’hora després, arribem a Roda d’Isàvena, antiga capital del comtat de la Ribagorça. És mitja tarda i fa molta calor. Comencem a pujar per damunt de l’aparcament: una torre amb vistes, un petit forn obert, carrers estrets… fem un tònica en un bar de la plaça, força concorreguda. Hi ha una Oficina de Turisme tancada, algunes cases rurals i un hotel, però el que més destaca és la catedral de Sant Vicenç, del 1030, tancada i barrada. El conjunt urbà del poble es completa amb la Torre Gorda, restes d’una torrassa-guaita del s.XI. Arribem a un mirador amb vistes impressionants al Turbó (2.492 m), una mola rocosa que veiem des de pràcticament tots els Pirineus, un cim inconfusible que destaca per la mida, la posició isolada i la forma de ferradura. De fet, no és una muntanya, sinó un massís. Fins aquí la visita a la vall.