Continuem recorrent l’Ebre per paisatges i pobles de Castella-Lleó. Veiem coves rupestres, una necròpolis, camps de gira-sols, un poble maco, Frías, trobem un colomar quan buscàvem un menhir i pugem a veure un poble abandonat. Al moll de S. Martin Don contemplem els reflexos de la vegetació damunt les aigües calmades de l’Ebre, i d’aquí acabem a l’embassament de Sobron, ja en terres basques.

Punts d’interès

• Cereceda
• Confluència riu Oca i Ebre
• Trespaderne
• Cillaperlata
• Frias
• Tobera
• S. Montejo de Miguel
• Montejo de Cebas. Necròpolis
• Quintana Martin Galíndez
• Mijaraluenga
• Plágaro
• S. Martin de Don i moll
• Pont de Tobalina
• Presa de Sobrón

Des de Valdenoceda anem a Condado, amb un petit moll al riu i continuem fins a l’Embassament de Cereceda, un lloc solitari després de passar un túnel. Aigües calmades i ningú. Veiem el pont vell i ens emociona la boira baixa que es passeja per sobre el riu. Continuem fins a la confluència dels rius Oca i Ebre, el lloc on l’afluent aboca les seves aigües al riu mare, amb l’antic pont i espai per observar-ho bé. Som en plena gorja de la Horadada. Abans d’arribar a Trespaderne ens aturem a les anomenades Coves dels portuguesos, al voltant de la riera de Torcas i a tocar del riu, del mateix estil de les rupestres que hem anat veient aquests darrers dies. Es diuen així perquè un dels últims grups que hi va viure eren uns treballadors de Portugal.

Trespaderne es troba al Parc dels Montes Obarenes-San Zadornil. Aparquem a prop de l’església i hi fem un tomb. Acabem baixant en direcció al càmping i així arribem al riu Nela i anem fent un sender per la riba fins a una zona recreativa i on hi ha un vell pont medieval amb poca aigua. Nova parada a Cillaperlata, on veiem una església. Surt la dona que viu al costat i ens diu que ara està maqueta però abans hi havia un campanar adossat molt lleig. El van treure i ara llueix més l’espadanya original. Ve un home amb un nen que porta un gerro vell de ceràmica que han trobat al bosc, estan contents.

Arribem a Frías, a la llista de pobles més macos d’Espanya, alçat en un penyal, amb el fons del Pic Humión, a les muntanyes Obarenes. El pont medieval d’entrada és preciós, amb una torre al mig. Força gent i calor. Arribem a l’entrada del castell dels Velasco, que domina l’entorn i és visible des de lluny. A l’altra punta del turó, l’església de S. Vicenç, els dos poders, el militar i el religiós, controlant tot el que hi ha enmig. Entrem al castell. Poca gent.

Gran pati central envoltat de muralles, que circumval·lem. Pugem a la torre fins a dalt de tot. Baixant, anem cap a l’església, tancada i després busquem lloc per dinar. Més tard anem a Tobera, a veure l’ermita romànica del Sto Cristo, el pont i unes cascades molt anomenades on el riu Molinar, afluent de l’Ebre, ha creat diferents salts d’aigua. A nosaltres ens han semblat bé, però sense gaires escarafalls, és a dir, que si hi has d’anar expressament, no cal.

Anem al nucli de Montejo de San Miguel, amb una església coquetona, una casa de turisme rural, un bar tancat i un museu etnogràfic amb objectes i eines que mostren les formes de vida i tradicions de la Vall de Tobalina. Del poble es pot baixar fins al riu Ebre, que creuem i ja som al poble germà, Montejo de Cebas, també amb la seva església, camps de girasols, casetes de planta baixa amb jardins, horts i gossos. Anem fins a l’anunciada necròpolis de la Cova dels Moros, dalt d’un petit turó, però ens decep: cinc espais buits i para de comptar; era molt millor la de S. Pantaleó, gens anunciada. Continuem carretera cap a l’est i ens aturem a Quintana-Galindez per comprar omeprazol a la farmàcia. La porta està tancada però la farmacèutica és al bar del davant -bon lloc per controlar la clientela- i ve a obrir-nos. Anem a dinar a les piscines. Seiem a fora la terrassa, amb vistes, amb unes senyores a la taula del costat que fan el vermut o potser la tònica, xerrant i explicant sentiments, la millor teràpia del món.

A Mijaraluenga la carretera ens porta al mig del nucli, busquem un menhir, veiem un home i preguntem. Ens explica com anar-hi, però diu que està fet pols, va caure un tros i el van mal arreglar. Em fixo en un rètol a l’església que diu “punt de trobada en cas d’emergència” per la proximitat de la central nuclear de la Garoña, just davant, en una meandre a l’altra banda del riu. Ens ensenya el pegot que van fer a l’església per eliminar humitats i ens parla d’un poble abandonat, més amunt. Ens mostra el seu colomar, antic, circular, gran, edificat sobre uns coves que es desfan… diu que s’hi refugien aus importants. Des d’aquí es veu una immensa noguera a baix del camp i a sota hi ha les pedres del menhir, però de fet, podrien ser qualsevol cosa, com diu l’home. Després pugem al poble abandonat, Plágaro, a uns 10′ en cotxe.

El 1752 tenia 16 cases i el 1971 els 3 últims veïns van marxar. Existia el 1116 i hi passava un antic camí que estalviava salvar la serra. L’església romànica de S. Pere, del XIII, té espadanya i a a l’interior, frescos gòtics. Ara està tancada i la porta de reixes amb cadenat ho deixa veure, fet pols. Estem envoltades de mates d’aranyons, de boletes liles, entre punxes. A la vall de Tobalina hi ha una ruta de pobles abandonats: Plágaro, Barredo, Imaña, Villanueva del Grillo i Villadomiz amb una ruta botànica. A més de l’església, enfilada dalt del turonet, veiem restes de cases, la petita riera en un bosquet…. i la central de Garoña. Baixem directes cap a S. Martin de Don, un monestir de clarisses, iniciat el segle XVI i acabat el 1651. Té un retaule barroc i moltes dependències monacals. Al costat hi ha l’església de S. Martí. Està tancat i veiem algunes cases, un bar, algun aborigen… ens agrada. A baix hi ha l’embarcador, amb lloguer de barques, restaurant… i unes aigües delicioses que reflecteixen les muntanyes del davant.

Continuant, passem pel costat del pont de Tobalina i fem revolts i túnels tocant a les aigües de l’embassament de Sobrón fins arribar a la presa. Idíl·lic. I així, saturades de pau i de bellesa, donem el dia per acabat.

En aquest enllaç trobareu tota la nostra ruta