Excursió de 6 amigues que passen dels 70

Monestir de les Avellanes des del puig de la Verge. Foto gloriacondal

Pugem a veure el Sant Crist, imatge esculpida per Nicodem, venerada a Jerusalem, traslladada a Beirut i quan els àrabs l’envaeixen, la llencen al riu, la creu arriba al Mediterrani i navega contra corrent pel Segre fins a Balaguer. Les monges clarisses la salven i des de llavors és allà. Al davant hi ha les restes del castell Formós o palau de la Suda. Del passat de Balaguer recomanem que escolteu aquest pòdcast, així sabreu, entre altres coses, que d’aquest riu se n’extreia or.

Església de Vilanova de la Sal. Foto gloriacondal

Arribem al monestir de les Avellanes, on passarem la nit. Després de dinar anem a Vilanova de la Sal, al peu del puig de Privà, amb un centenar d’habitants. Al centre hi ha l’església, que va guardar durant uns anys, les restes dels comtes d’Urgell. La història és aquesta: l’any 1906 el monestir de Sta. Maria de Bellpuig de les Avellanes va ser comprat pel banquer lleidatà Agustí Santesmasses, que va vendre els sepulcres comtals a un antiquari de Vitòria i aquest els va revendre als EUA (ara són al museu dels Cloisters de Nova York). Les restes dels comtes van ser portades a l’església de Vilanova de la Sal i no es van retornar al monestir fins el 1967. El 2006, en les voltes del temple es van trobar uns baguls amb la documentació del monestir del període 1166-1834, sembla que guardada allà arran de la desamortització de Mendizábal.

Salines. Vilanova de la Sal. Foto gloriacondal
Os de Balaguer. Font del Pilot. Foto gloriacondal

Os de Balaguer Poble en pendent, només té un bar, que aquell dimarts a la tarda estava tancat, mala sort perquè pintava molt bé. Aparquem a prop de la font del Pilot (s.XVIII) que abans tenia abeuradors per al bestiar, però els van enderrocar A la part superior hi ha una escultura, el Sampitot. A prop hi ha l’església de Sant Miquel, amb una façana barroca. Ens criden l’atenció els pilars al voltant de la porta principal, de pedra sorrenca groga, que sembla que s’hagin de desfer quan els toques. Des de 1988, el campanar és l’escenari de la Trobada de Campaners de Catalunya, l’últim cap de setmana d’abril, una festa que homanatja l’ofici de campaner, patrimoni cultural immaterial de la Humanitat. Dins del castell hi ha el Museu de les Campanes de Catalunya.

Com que no hi podem fer un mos baixem a Balaguer i seiem en un bar de l’avinguda de l’estació, ple de jovent pendent del partit Atlètic Madrid-Barça.

Lo Balconet Sta Linya. Foto gloriacondal

L’endemà vam anar a veure la Cova gran de Sta. Linya. Un xicot estava fent escalada i ens vam estar pendents una estona. Després vam pujar per una pista, va caldre encabir-nos totes en un sol cotxe, el 4×4, per poder arribar al mirador de Lo Balconet, davant del tossal de lo Coscoll, amb el fons nevat de la serra del Rei on destaquen Lo Tossal (2.482 m) i el Tuc de la Cometa (2.446 m). Som a 300 m sobre el riu Noguera Pallaressa i el pantà de Camarasa envoltades de romaní, farigola, flors de tota mena i colors.

Lo Balconet, iris i romani. El color i l’olor. Foto gloriacondal

Un instant que cadascuna vam fer etern. I tornem sabent-nos més sàvies i més fortes que abans.

Lo Balconet. Sta Linya. Foto gloriacondal

Dues dones i una bicicleta poden arribar on vulguin

Més informació de la zona: https://gloriacondal.com/2026/02/01/santa-linya-i-lermita-de-sant-urba-de-montclus-montsec/


Publicat dins de Altres temes, Excursions, Vivències | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Santa Linya i l’ermita de Sant Urbà de Montclús. Montsec

Serra de Montsec i Noguera Pallaresa. Foto: gloriacondal

Des del monestir de les Avellanes, on hem estat un cap de setmana, hem visitat el municipi de Les Avellanes i Sta. Linya, malgrat la pluja i la neu. Sta Linya és a 2 km, un poble amb una cinquantena d’habitants. Hi anem a visitar l’anomenada Cova Gran, davant del barranc de S. Miquel, que desguassa al pantà de Camarasa. Les aigües havien sortit de mare a causa de les pluges i ens va costar una mica arribar a l’entrada de la cova, un abric en forma de semivolta, de 2.500 m2. L’espai és ple de cordes i ganxos perquè hi practiquen escalada, però el més important és que hi van viure neandertals primer, i després homo sapiens, cosa que permet entendre el pas d’una civilització a l’altra. Hi ha gravats rupestres molt deteriorats i s’hi va trobar l’esquelet d’una dona, que van anomenar Linya, la dona de la Noguera. Al terra, tocant a la roca, hem vist moltes fulles de morella roquera, una herba que abans es feia servir en medicina casolana. A l’interior, sota l’enorme volta, tenim al davant un cel blau ple de núvols. Sensació d’immensitat.

Cova Gran Sta Linya. Foto gloriacondal

Continuem amunt fins a l’estació, a uns 5 km, tocant al pantà de Camarassa. Una andana, un rètol identificatiu i un botó per prémer si vols que el tren s’aturi. És la la línea ferroviària de Lleida a la Pobla de Segur, que gestiona Ferrocarrils de Catalunya. Al voltant, mates molt oloroses de romaní i unes flors enormes de foixardes.

Estació Sta Linya, pantà Camarassa. Foixarda

De cop, sentim un xiulet i arriba el tren. Tot i que no havíem premut el botó, s’atura i ens pregunten si hi volem pujar. No, però ens ha fet il·lusió. Un dia farem el recorregut BalaguerTrempla Pobla de Segur. Alcem la vista i veiem una pila d’aus grans volant: trencalòs, àguila daurada, aufrany, voltor comú…

Tren Lleida Pirineus. Estació de Santa Linya. Foto: gloriacondal

Pugem perquè volíem anar al mirador del Balconet de Sta. Linya, però al final anem més al nord, a l’ermita de Sant Urbà de Montclús, menys conegut, també amb vistes al Noguera Pallaresa, on fem el gran descobriment. L’espai és un conjunt de l’antic poble, un castell i l’ermita. El lloc era bàsic per al control de la frontera, perquè aquí hi havia els regnes cristians i a l’altra banda, els sarraïns. Des d’aquí es vigilava el pont que permetia el pas d’una terra a l’altra, on calia pagar un peatge, tant si eren persones com bestiar.

Castell de Montclús. Montsec. Foto: gloriacondal

Cal baixar avall on hi ha uns plafons explicatius i des d’allà es veuen les enormes parets, l’ermita i restes de construccions, enmigs de bardisses i sotabosc. Baixem amb precaució per unes escales relliscoses que poc després desapareixen i arribem a la petita ermita (any 1060), molt singular perquè malgrat que té elements habituals de l’època, hi ha altres aspectes molt diferents: capçalera amb una sola nau i dos absis. Hi havia el barri de Llevant, més allunyat, el Jussà i el Sobirà. Pel camí, aurons, alzines, molsa, marfull, galzerans, boixos… Les parets es confonien amb la geologia. Ara queden escletxes, coves, agulles i restes de parets del castell i de les cases que es confonen. També es poden veure petjades de dinosaures (sauròpodes). Tot acabà el 3 de març de 1373, a causa d’un gran terratrèmol i el poble quedà abandonat. L’ermita, l’únic que quedà dempeus, es va rehabilitar el 2010. El 25 de maig cada any celebren la festa.

Ermita S. Urbà de Montclús. gloriacondal

I passem d’un espai de frontera, a la visita de l’exposició Signes de Frontera, al monestir de les Avellanes. Hem tancat el cercle.

Situació del castell, poble i ermita de S. Urbà de Montclús

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Signes de Frontera

L’artista Jordi Prenafeta reflexiona sobre el significat de les fronteres. No és el primer ni serà l’últim. Hi reflexiona i en fa poemes visuals. Clars, contundents. Ho presenta amb aquestes paraules:


“Signes de frontera” és una sèrie gràfica de poemes visuals sobre el drama fronterer, en els quals, mitjançant la tipografia i el collage digital, exploro les possibilitats semàntiques subversives de la concatenació dels caràcters de la creu i la ratlla com a representació icònica i convencional de les fronteres polítiques en els mapes, amb el propòsit d’oferir una reflexió alhora lúdica i transcendent sobre les absurdes limitacions i contradiccions inherents a tota frontera física o mental”

Sempre hem sentit fascinació per les fronteres, no tan per la ratlla, sinó per la invitació a passar a l’altra banda.

“La frontera és la pell amb què els territoris fan l’amor i amb què els pobles troben la concordia allà on els estats cerquen la discòrdia”, diu. I a partir de creuetes i ratlles ens mostra la subversió de traspassar-les, de superar-les.

Producte interior brut

L’any 2024 l’artista va publicar un llibre sobre el tema i nosaltres hem vist l’obra a la Sala capitular del monestir de les Avellanes.



Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Projecte Memòria visual. Montcada i Reixac

La idea és que sigui un fons obert, on persones i entitats el vagin construint i vagi creixent, gestionat pel Museu, que el posa a disposició d’entitats, centres educatius, investigadors i artistes, amb el propòsit de fer tallers, xerrades, projectes educatius, publicacions, exposicions, rutes i altres activitats, vinculades amb la recuperació de la memòria de cada barri.

Presentació del projecte. Auditori de Montcada. Foto: La Veu

En la cessió de fotografies i filmacions hi han participat nombroses persones i associacions, a més del buidatge fet a diversos arxius, com l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric Ciutat de Barcelona i l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista Catalunya. Menció especial mereixen dos fons de fotògrafs montcadencs: el Fons Matlló Aguilar, format per més de 5.000 negatius que va fer el montcadenc Joan Aguilar Ortega al llarg del segle XX i el fons dels fotògrafs Artur Ferran i Albareda i el seu fill Francesc Xavier Ferran i Brugués.

Mural Can Sant Joan per reivincidar una escola.

El novembre de 2025 es va presentar el projecte a l’Auditori Municipal de Montcada, que en la primera part es dedica al treball fet a Can Sant Joan i la Ribera, la recuperació dels materials de memòria en ambdós barris i el disseny de l’espai web https://memoriavisual.montcada.cat/ on hi ha diversos apartats: barri a barri – fons fotogràfic – les veus de la memòria – montcada càmera en mà – memòria viva. Dels dotze que componen el municipi, de moment es pot trobar informació de tres barris: Can Sant Joan (Bifurcació), la Ribera (Valentine) i Terra Nostra (Sta. Maria de Montcada).

Any 1962, inundacions que van afectar les vies del tren a l’alçada de Can Sant Joan

La informació d’aquest post està extret del web

Publicat dins de Memòria històrica | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Vall de Lord

Santuari Sta Maria Puig Aguilar. gloriacondal

En plena tardor anem tres dies al Solsonès a conèixer la vall que hi ha al nord-est de la comarca. Hi arribem des de Berga en direcció al pantà de la Llosa del Cavall, tot desviant-nos per anar al santuari de Santa Maria de Puig-Aguilar, a 1.325 m d’alçada, un planell on destaca la silueta de l’església, d’orígens romànics. El que ens crida més l’atenció són els relleus sobre l’arc de la porta d’entrada, molt primitius:una figura d’un àngel, la mare de Déu amb el nen assegut i un sarcòfag amb una figura a dins. Vistes a 360º. Obrim la boca i ens empassem tot l’oxigen que podem.

Santuari Sta Maria Puig Aguilar. gloriacondal

La Vall de Lord és un lloc poc turístic, ideal per conèixer-la en pau, lluny de les presses i el brogit. El nucli principal és Sant Llorenç de Morunys i el més extens, Guixers. Ens allotgem a Monegal, als afores, davant del riu Cardener, poc abans d’arribar a les aigües del pantà. El poble té l’estructura medieval i conserva algunes portes d’entrada. Dins, el més important és l’església, amb un gran orgue, retaules gòtics i barrocs importants i un claustre, on hi ha exposats alguns objectes que desconeixíem: un cernedor i unes anganilles.

Santuari de Lord. gloriacondal

Les serres de Busa, els Bastets i Lord formen la regió prepirinenca i la despressió central. A causa de l’erosió i les característiques geològiques, hi ha un relleu singular i divers: pi roig, boix, ginebrons i roures martinecs o animals com el gall fer, isards, voltors, picots negres… Al capvespre, tot esperant l’hora de sopar, passegem per la riba del Cardener. Les aigües baixen saltirones i tot és pau. Mentre sopem ens posen música de Monteverdi. Un plaer.

Mirador Creu de Códol. Coll de Jou. gloriacondal

L’endemà pugem cap al santuari de Lord per un camí empedrat. Una cinta baixa de dalt fins a l’aparcament per transportar material, com a les Meteores o a Bellpuig, més a prop. Estem a 1.150 m. L’edifici va patir destrosses al llarg de diferents guerres i es va reconstruir. Les vistes són fantàstiques.

Església Sta Creu dels Ollers. gloriacondal

Retrocedim i continuem cap al coll de Jou. Aparquem a l’àrea recreactiva i caminem fins al mirador de la Creu de Còdol, amb vistes a les serres, el pantà… i entre la boira, les siluetes de Montserrat. Felicitat plena. Continuem cap a les pistes de Port del Comte, i després anem baixant: les Fonts del Cardener, La Coma, el pont de Vallonga, la Puda i l’església de la Sta. Creu dels Ollers, un espai on vivien unes quantes famílies que fabricaven petites olles de ceràmica. Al vespre, dutxades i reposades, tornem a sopar al Monegal, aquest cop amb la companyia de Tristany i Isolda, de Wagner.

Planell de Lord i santuari. Foto gloriacondal

Ruta vall Lord

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Astipàlea, 25 anys després

Astipalea, Xora. Foto: gloriacondal 2025
Astipalea. Maltezana. Foto: gloriacondal

Són 1.200 habitants repartits entre la capital, Livadi, Maltezana (Analipsi) i alguns indrets més, com Vazi. Estem una setmana a Villa Barbara, a 50 m del mar, a Maltezana. L’aposta pel medi ambient que han fet és la promoció dels vehicles elèctrics, amb molts punts de recàrrega, un minibús (Astybus) que fa servir habitualment el 25% dels illencs i molts turistes, i la construcció d’un parc que es preveu que el 2026 ofereixi el 80% de la demanda elèctrica.

Astipalea. Ble Limanaki. Maltezana Foto: gloriacondal

Maltezana és l’indret que ens ha enamorat clarament: a 10 km de la capital, la Barbara de l’estudi on estàvem ens ha cuidat, aconsellat i mimat. Ens deia que estava contenta d’haver-nos conegut, però som nosaltres les que hem rebut més. Des de la terrassa de l’habitació contemplàvem el seu jardí, i després el mar. De tant en tant un vianant, una moto… ens quedàvem embadalides contemplant. La Katerina del supermercat, tan poc abastit, pobrets, fins que no arriba el ferri, i les fruites amagades dins una gran nevera, per la calor… La fornera, sense poder fer pa perquè s’havia espatllat el forn i havia de venir un tècnic d’Atenes. El Panagiotis, a pocs metres, amb un petit bar coquetó i una enganxina contra el genocidi d’Israel enmig de tanta indiferència. El senyor Iorgos i la seva dona la Maria, que tenen un hort i asseguts davant la porta blava de ferro, seuen esperant vendre el que tenen als que passen (això sí que és km 0).

Astipalea. Agrelidi. Foto: gloriacondal

Costa arribar als llocs, això ha canviat poc: poca carretera asfaltada: vaig tornar a Vazí, però la Maria just llavors havia marxat a Xora. Encara ho tenien tancat, les coses no es fan amb pressa. Un mar que de tant tancat sembla un llac. Allà, enmig del no-res, els arqueòlegs han descobert restes de civilitzacions d’un passat ric i pròsper. La platja d’Agrilidi, solitària, amb les restes d’un antic forn de calç i la llarga xemeneia. Cales com la de Kaminakia, que continua sent tan complicat baixar-hi… que a mig camí vam recular. Millor Agios Konstantinos. I la visita al castell i església d’Agios Ioannis Makri, a la costa occidental de l’illa, per un camí polsegós que no s’acaba mai, sense trobar-nos cap cotxe, només un parell de cabres, un lloc que ens van explicar que els agrada a les núvies per fer-se les fotos de casament…

Astipalea. Agios Ioannis Makri. Foto: gloriacondal

A cavall entre les Cíclades i el Dodecanès i a 11 hores en ferri del Pireu. No és fàcil arribar-hi ni marxar-ne, tot i que té aeroport. No és lloc per a gent que busca soroll.

Astipalea. Vazí. Foto: gloriacondal

Una setmana viscuda amb calma i silenci. I, un cop més, la seguretat que l’enamorament d’una illa depén molt de la gent que trobem.

Aquí teniu la crònica d’Astipálea de fa 25 anys:

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Tilos

Livadia, Tilos. Davant de casa. Foto gloriacondal

El Museu dels Elefants. Fa 45.000 anys que van aprofitar la baixada del nivell del mar per allunyar-se del fred i arribar a Tilos. Les condicions de vida van fer que n’anessin fent petits, de 120 a 150 cm (elephan tilienesis) i van convertir-se en elefants nans. Van desaparèixer a finals del Neolític, els últims d’Europa.

Poble abandonat Micró Xorió, Tilos. Foto gloriacondal

El poble abandonat de Micró Xorió, deshabitat després de la Segona Guerra Mundial. Ara queden les ruïnes d’un castell, cases de pedra desertes, carrers empedrats i esglésies bizantines, amb murals antics. Entre les cases abandonades, roures i oliveres centenaris. De lluny sobresurt l’església de la Verge de Theotokissa, blanca, ben conservada, perquè no l’han deixada caure. Han recuperat alguna casa i als vespres hi ha algú que obre una mena de bar i et pots prendre una cervesa a la llum d’unes quantes làmpades alimentades amb llum solar.

Megalo Xorió. ESglesia Taxiarkis. Foto gloriacondal

El més important són les decisions polítiques que s’estan prenent des de fa uns anys: Han prohibit la caça i, com a conseqüència, s’ha convertit en un paradís per a les aus, algunes en perill d’extinció. Els grups de protecció animal i l’alcalde estan intentant crear un parc natural que garanteixi una prohibició de caça a llarg termini. Hem vist àguiles cuabarrades i falcons de l’Egeu, a més de molts corbs marins.

Port de pescadors Agios Stefanos. Livadia. Tilos. Foto gloriacondal

Han apostat per l’ús d’energies renovables (solar i eòlica), per eliminar la importació d’energia, que els arriba de l’illa de Kos. S’ha instal·lat un parc fotovoltaic i un molí de vent per formar la microxarxa híbrida i gran part de la il·luminació del poble funciona amb energia solar. L”únic autobús de l’illa és elèctric, hi ha una estació de càrrega de vehicles elèctrics i fan reciclatge de residus. Treballen per la inclusió, tant de persones de mobilitat reduïda (a la platja hi ha un accés al mar) com de refugiats (hem vist alguns africans treballant en tasques de neteja).

Monestir Panagia Politissa. Tilos. Foto gloriacondal

Tilos va ser la primera illa a legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe a Grècia. Qui mana és una dona, Maria Kamma-Aliferos i al compte que té l’Ajuntament al Facebook ara anunciava que s’agermanen amb la ciutat catalana de Colera (i ho deia així: catalana). Ens n’alegrem molt de tot.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Kastellorizo

Kastellorizo. Foto gloriacondal

La primera vegada que vaig veure l’illa va ser l’any 2005, des de Kaç. Estava fent la costa turca i, tot i que era el mateix mar, enyorava la música, la llengua i la manera de ser grega. No ve de pas, i sempre la deixava per un altre moment, fins que em va arribar publicitat d’Aegean de rebaixes en vols i vaig pensar que era el moment.

Pujant el monestir d’Agios iorgos tou Bounó. Foto gloriacondal

L’illa fa 9,5 km2, una de les més petites que conec i la més llunyana d’Atenes (en ferri es triguen 23 h). Està a 1 km de la costa turca. Mirant el mapa, penses que hauria de ser turca, però els intríngulis de la geopolítica són així. Hi viuen unes 500 persones en un sol poble i des que s’hi van rodar escenes de la peli Mediterrani, ha esdevingut un lloc buscat per minories selectes. No cal cotxe. Hi ha metge, caixer i un parell de supermercats. La badia és tan tancada que quan hi entre el ferri i fa la maniobra, toca de punta a punta. També té aeroport (aquesta era la idea), però quan vam ser a Rodes ens van anul·lar el vol, pel vent. L’alternativa va ser anar-hi per mar.

Cova Blava. Kastellorizo. Foto gloriacondal

No té platges però hi ha moltes escales per baixar a les aigües blau-turqueses, així veus si hi ha alguna foca vedella (o monja), nedant-hi. Les cases que envolten la badia són de tradició otomana, de colors diferents, les façanes semblen cares. No han fet com els veïns de davant, que han trinxat el paisatge. Vaig tenir la sort de conèixer una dona grega pel Facebook que em va donar molta informació, com les habitacions per dormir, del restaurant Micró Parisi, amb la Irene.

Tomba lícia. Kastellorizo. Foto gloriacondal

Vam pujar 400 graons i un sender fins al monestir d’A. Iorgos tou Bouno, amb vistes superbes a mesura que vas pujant. Un altre dia vam visitar amb barca la Cova Blava i tornant, ens vam quedar a l‘illot d’Agios Georgios a fer una banyada. Castelorizo té castell, una tomba lícia, la petita badia de Mandraki amb algunes petites platges, l’antiga Àgora… i carrerons per descobrir. Tot molt bé, però té un perill: que esdevingui l’Eivissa d’aquesta banda.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Delft i Utrech

Delft. Tulipes. Foto gloriacondal

De Delf ens n’havia parlat molt bé una germana que hi va estar fa anys. Allotjades a l’hotel Ibis, tocant a l’estació, des de l’habitació veiem un canal i els terrats i campanars de la ciutat de cent mil habitants. El nucli antic està delimitat per les vies del tren a l’oest i el canal Oostsingel a l’est. Excepte la fàbrica de ceràmica, tot és dintre d’aquest perímetre, que té, al centre, l’Ajuntament d’estil renaixentista, la plaça, l’església nova i la vella, més l’església catòlica de Maria. L’únic que queda fora d’aquest rectangle és la fàbrica i el Royal Delft Museum. Dins, gerros, rajoles, quadres, escultures pintades en blau durant segles, una història d’artistes que encara perdura. Anem cap al centre, entre canals, tulipes, narcisos i un munt de verd i colors. Entrem a l’església vella, amb un campanar torçat, i la nova. Dins, herois, pintors i científics enterrats. De fons, les lluites per terres i religions. Entre l’una i l’altra, una placeta amb terrasses on dinem envoltades d’aborígens en samarreta i pantalons curts, radiants.

Delft Fàbrica ceràmica. Foto gloriacondal

La ciutat va lligada a dos grans personatges: el pintor Johannes Vermeer i el científic Anton van Leeuwenhoek. El primers va treballar amb saviesa les ombres i les llums, amb quadres famosos com La noia de la perla i Vistes de Delft. El segon va inventar el microscopi. A prop d’un canal, un molí fariner en funcionament.

Delft. Porta Rotterdam. Foto Gloriacondal

Deixem Delft i arribem a Utrech. Mentre viatjava pensava en el famós tractat d’Utrech del 1713, que comportà, entre d’altres, que la Corona d’Aragó perdés la sobirania i a partir de llavors restà sota mans castellanes, però els enfrontaments van continuar fins al setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona. Anem a l’allotjament reservat, un antic magatzem a peu de canal, reformat de fa 700 anys, on estarem 5 dies. Tot el que hi ha d’interessant es troba entre els canals: la catedral (Dom) i el campanar amb 465 graons que vam pujar fins dalt.

Utrech. El nostre allotjament. Foto gloriacondal

La visita al Museu de rellotges i músiques mecàniques Speelklok ens va meravellar: rellotges, manubris, autòmats, carillons… Una petita joia. Un vespre anem a un concert a l’església de Geerte. És la Passió segons Sant Joan, de Bach. Amb el programa de mà, seguim els cants i ens commovem.

Canal Vell. Utrech. Foto gloriacondal

Un dia fem una escapada a Vleuten per anar als jardins de Haar, amb el castell més gran del país, que fan reformar el baró d’Etienne i la baronessa Elena de Rothschild. Passegem amb calma pels jardins, gaudint del sol, les plantes i els cants de centenars d’aus.

Delft. Porta Rotterdam. Foto gloriacondal

Com a mostres d’arquitectura-escultura moderna veiem, penjats dal dels gratacels fora del nucli, la Gran tetera (Celestial pot) i un ovni. Quan retornem a Barcelona, la trista realitat s’imposa. El tren de l’aeroport arriba amb molt retard. Res a veure.

Si us interessa, l’última vegada que vam estar a Amsterdam

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

La infàmia

L’any 2018, durant l’etapa d’Anna Colau com a alcadessa de Barcelona, ja s’havia retirat una estàtua, que provocà molta polèmica. El Monument a Antonio López (1817-1883) es trobava davant de la Llotja de Mar, a la plaça que ara s’anomena d’Idrissa Diallo, un migrant de Guinea que va morir al CIE de la Zona Franca. Antonio López, primer marquès de Comillas de la burgesia barcelonina; va fundar diverses empreses i va ser cofundador del Banc Hispano Colonial. Una part de la seva fortuna va procedir del comerç d’esclaus. Va comprar el castell de Mogoda i terrenys a Sta Perpètua, i els anys 60 va construir un barri d’habitatges conegut com el barri de Comillas, actual Can Folguera. El carrer que duia el seu nom va ser retirat.

Pedestal del monument on hi havia l’estàtua a Antonio Lopez. Passeig Marítim. Foto: gloriacondal


Entre els s. XVI i XIX més de 12,5 milions de persones van ser capturades a l’Àfrica i embarcades cap a les colònies americanes. A les colònies espanyoles, el mercadeig de persones va ser legal fins al 1820, però les autoritats colonials feien els ulls grossos i la ma d’obra va continuar sent legal. Segons dades actuals, els vaixells espanyols van portar d’Àfrica fins a Amèrica prop d’un milió de persones per ser esclaves.

Llocs d’Àfrica con comerciaven els catalans. Font: Museu Maríim de Barcelona

Els traficants capturaven persones africanes (de vegades fins i tot una tribu “venia” una altra a qui havia vençut) que retenien als ports fins que els recollien els vaixells europeus. Viatjaven encadenats en condicions infrahumanes uns 2 o 3 mesos i un 10-25% morien en cada viatge. Quan arribaven als ports cubans, eren venuts als comerciants locals i treballaven al servei domèstic, i sobretot, als cafetars i plantacions de sucre. Vivien en espais anomenats “ingenios” on es treballava la canya, el principal negoci de Cuba. El 1860 n’hi havia 1.365.

Cartell abolicionista. Font. Exposició La infàmia. Museu Marítim Barcelona

Des de Catalunya, la burgesia defensava l’esclavisme i també n’eren partidaris sectors populars. Però hi havia sectors progressistes que en defensaven l’abolició, com la Clotilde Cerdà, feminista i musica, filla d’Ildefons Cerdà i alguns polítics i economistes com Laureà Figuerola, Joaquim Santomà i Francesc Pi i Margall. El 1872 es va celebrar la primera gran manifestació abolicionista a Barcelona.

Guió inicial: Antoni Tortajada

Assessorament científic: Martín Rodrigo

Projecte museogràfic: Ignasi Cristià.

L’exposició es pot veure fins el 5 d’octubre de 2025 al Museu Marítim de Barcelona







Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari