Com es diu “coixinera” en castellà

Durant els anys 40 del segle passat, a casa i al carrer només parlàvem català: amb la família i els amics… però de cop tot canviava quan ens portaven a l’escola. Jo anava cada dia caminant de Castellserà al castell del Remei, a una escola de monges dominiques, tot i que els meus germans, els xicots, anaven a la pública. Al col·legi ens deien una frase que em va quedar enregistrada: “Hablad en cristiano!”, que volia dir que parléssim en castellà. Això sí que era immersió total! Em sonava estrany perquè pensava que a casa meva anaven sempre a missa i eren molt cristians, llavors… n’hi havia de dues categories? Però els raonaments, a aquella edat, no anaven més enllà.

castellsera pla urgell

Castellserà. Pla Urgell. Foto: gloriacondal

Un dia la monja, a la classe de “labores”, ens va dir portéssim un tros de roba per cosir i ma mare me’n va donar un per fer una coixinera. A classe, jo vaig ensenyar la roba a la monja i li vaig dir que era per fer una “coixinera”. “En castellano, en castellano me lo tienes que decir… ” i jo no sabia com… fins que em va sortir la paraula: “Enaguas”!

La monja va respirar, va fer que sí amb el cap i em va prendre les mides. Va tallar la roba i vaig començar a cosir tal com em deia fins que va ser hora de plegar. Quan vaig arribar a casa, ma mare em va preguntar com havia anat i li vaig dir que ja havia començat a cosir, però que no sabia per què la monja m’havia pres mides… Ma mare, sorpresa, em va preguntar: però tu li has dit que volies una coixinera, oi? I jo li vaig respondre que sí, però que li havia hagut de dir en castellà. I què li has dit? em preguntà la dona. Aleshores em sortí la paraula màgica: “Enaguas”. Els ulls quasi li van sortir de les òrbites, però com que era una dona molt bona, no em va renyar ni res, això que s’havia perdut un tros de roba que, estava clar, no seria perquè jo portés uns enagos, ara ho sé, una meva de viso, o faldilles per portar a sota les faldilles de veritat, que ara no crec que cap nena sapigués què són.

cargols

Cargols Castellserà. Foto: gloriacondal

No recordo si la mare em va donar un altre tros de roba per fer una coixinera, o els enagos es van acabar penjant a l’armari de casa. A partir de llavors em va quedar clar que parlàvem llengües diferents, i la meva potser no era la bona, perquè no era cristiana. Potser tot això d’ara amb la llengua ja ve de lluny…

Anuncis
Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Riu Paranà. Argentina

riu parana

Riu Paranà. Argentina. Gloriacondal

El riu Paraná va formar part del nostre viatge des de Buenos Aires fins a Iguazú. Entra del Brasil per l’anomenada triple frontera (Brasil-Paraguai-Argentina) i des de la confluència amb els rius Paranaíba i Grande (Brasil) fins a la desembocadura en el Río de la Plata, recorre 2.570 km. (Si hi sumem l’extensió de l’afluent principal, el Paranaíba, arriba als 3.740 km). Nosaltres vam començar pel final.

Riu Parana Tigre

Tigre. Buenos Aires. Argentina. Foto: gloriacondal

Buenos Aires i l’àrea metropolitana (15.000.000 hab.), s’extenen sobre la ribera de l’últim tram del delta i sobre el Río de la Plata. El delta del Paranà, que comença a uns 320 km del final, entre les províncies de Buenos Aires i Entre Ríos, és immens, amb nombroses illes, canals i rierols per on descarrega al Río de la Plata. Al moll de Tigre, hi ha ofertes de tot tipus per navegar. Nosaltres ho fem amb una barcabus col·lectiva, el mitjà de trasport més popular, i anem a «Tres Bocas», fent parada a tots els molls privats, que són molts. Laberint de canals entre aigua de color beig pel ferro («ese viejo río color de león», que deia Borges), i força pudor. Moltes cases, torres, terrenys a les ribes, alguns dels molls molt deteriorats i força circulació de barques, catamarans i llanxes, més algun caiac. Hi viu gent de classe mitjana i alta, i alguns molt alta, que hi arriben en helicòpter des de Buenos Aires, però també gent humil (no pobre) de fa anys. El record del delta és de pau, colors, remors, gossos amables i silencis.

Rosario. Costanera

Costanera. Rosario. Riu Paranà. Argentina

La següent parada va ser Rosario, la segona ciutat més gran d’Argentina (1.300.000 hab), que s’extén 50 km sobre la riba dreta del Paranà. La seva Costanera, doncs, és part fonamental de la ciutat, amb parcs, edificis històrics, passejos, museus… l’estació fluvial des d’on es pot navegar pel riu, que continua amb aigües marronoses i el pont modern de Ntra. Sra. Rosario. Assegudes en un banc vam passar llargues estones mirant el trànsit de vaixells de càrrega des d’on s’exporten cereals a tot el món, sobretot soja.

Corrientes

Corrientes. Riu Paranà. Argentina. Foto: gloriacondal

Nova parada, fugaç, a Corrientes ja força al nord. Era un dia gris i plujós. El riu tenia, encara més, aquell color de fang intens. A la costanera hi havia munts de contenidors, un petit port per a les barques… tot una mica destartalat. Potser era el dia, però ens va semblar trist. De Corrientes vam continuar cap a Posadas la capital de la regió de Misiones. A mig camí hi ha la presa de Yaciretá i la resclosa, que permeten la navegació des d’Ituzaingó fins a Posadas perquè els ràpids d’Apipé i Carayá queden sota les aigües. La costanera de Posadas té molta vida, recorre gran part de la ciutat i ens va cridar l’atenció una gran estàtua dedicada al comandant Andresito, heroi guaraní de la guerra de la independència.

Posadas. Andresito

Monument al general Andresito. Posadas. Riu Paranà. Argentina. Foto: gloriacondal

L’aigua és part permanent del paisatge i també motiu de lluita pel control dels recursos. L’aqüífer guaraní ocupa 1.200.000 km2 de subsòl (més que Portugal, Espanya i França juntes, repartit entre Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai). Vam visitar les missions guaranís creades pels jesuïtes, incloses les del Paraguai. Per això vam creuar el riu Paranà de Posadas a la ciutat d’Encarnación, a l’anada en bus i a la tornada en tren, per uns ponts imponents.

iguazu cataratas argentina

Cascades Iguazú. Argentina. Foto: gloriacondal

De Posadas vam anar, sempre paral·leles al riu Paranà, fins a les cascades d’Iguazú, on el Paranà es troba amb el riu Iguazú. Vam recórrer senders, salts i vam sadollar-nos de bellesa. Estaven impressionants, amb moltíssima aigua perquè havia plogut molt. De fet, teníem previst anar uns dies abans als Esteros del Iberà però tot estava inundat i era molt complicat. Iguazú va ser un bon punt final al recorregut pel riu Paranà.

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La ruta 40 i la ruta 3. Argentina

Cada país té les seves rutes mítiques. Als Estats Units vam fer una part de la ruta 66. A Argentina, la més famosa és la ruta 40, que recorre 5.194 km. Comença al sud, a Cabo Vírgenes, a la Patagònia i acaba a Quiaca, a Jujuy, al nord-oest del país. També hi ha la ruta 3, de la qual us en parlem al final.

Ushuaia

Ushuaia-Buenos Aires-La Quiaca. Foto: gloriacondal

ruta 40Nosaltres no vam planificar el viatge per fer aquestes rutes sinó per zones d’interès, però vam fer parts de la 40 a dues zones: Salta-Jujuy-Valls Calchaquíes, i a la Patagònia (Calafate-Chalten-Illa de Foc) i una petita part de la 3, a Ushuaia.

Cabo Vírgenes es troba a la Patagònia, a 132 km de Río Gallegos, a la costa atlàntica. De fet, fins l’any 2004 es considerava que el punt zero de la 40 era l’estuari del riu Gallegos, però a partir de llavors es traslladà fins on és ara. D’aquí travessa a l’oest fins a la frontera xilena, una mica més al nord de Puerto Natales, a Río Turbio.

Hostal La Leona. Lago Viedma

Parador la Leona. Lago Viedma. Argentina. Foto: gloriacondal

Puja cap al nord passant pel PN Los Glaciares, sector sud de El Calafate, amb el llac Argentina i la glacera del Perito Moreno com a grans atraccions, per seguir amunt passant per l’històric parador La Leona i el llac Viedma amb la població muntanyera de El Chalten. A prop hi ha un punt d’interès molt bo, ja en terres xilenes, el PN Torres del Paine. Continuant cap al nord passa pel poble de Perito Moreno (no confondre amb el glaciar), on destaquem la Cueva de las Manos.

guanacos

Al llarg de la ruta 40 es veuen molts guanacs. Foto: gloriacondal

Pujant més s’arriba a Esquel, zona de muntanyes i llacs. Com a atracció interessant, el tren històric de la Trochita. Punts d’interès: PN Los Alerces i el poblet de Trevelin. El següent tram ens porta a Bariloche, ciutat turística important, amb el PN Nahuel Huapi, el llac Puelo i el Bolson. D’aquí cap al nord hi ha una bella ruta pels Siete Lagos, els poblets de S. Martín de los Andes, Junin de los Andes… fins arribar a Zapala i més amunt a Barrancas, el límit nord de la Patagònia. Els següents trams ens porten a Mendoza, amb el canó de la Salada al poble de S. Carlos, i extensions de fruiters i vinyes. Des de més amunt, Alpasinche, arribem a Santa Maria, la porta d’entrada a les valls Calchaquíes, i d’aquí arribem al poblet de Cachi. A prop, les ruïnes de Quilmes i el museu Pachamama a Amaicha, després, Cafayate, el PN Cardones

Recta de Tintin

Recta de Tintin. Parc Nacional Los Cardones. Argentina. Foto: gloriacondal

Deixem la ciutat de Salta a l’est i continuem cap al nord fins a S. Antonio de los Cobres. En aquest tram passem pel punt més alt de la ruta, a Abra de Acay, a 4.952 m. I ja només queda arribar a la Quiara, el punt final. A prop, el viaducte de la Polvorilla, on es pot arribar des de l’estació de S. Antonio de los Cobres amb el Tren de las Nubes. També és recomanable visitar les Salinas Grandes.

Alto de Jujuy

La Puna. Argentina. Revolts i rutes per sobre dels 4.000 m. Foto: gloriacondal

El millor web per trobar totes les informacions sobre aquesta ruta és http://www.turismoruta40.com.ar.

Ruta 3

Badia Latapaia. PN Tierra de Fuego

Final ruta 3 Argentina. Badia Latapaia, Tierra de Fuego. Foto: gloriacondal

Aquesta ruta comunica Buenos Aires amb Ushuaia, en un recorregut de 3.060 km, 34 dels quals passen per Xile i cal pujar a un ferri. Voreja, més o menys, l’Atlàntic, fins arribar al riu Latapaia, dins del PN Tierra de Fuego. Si amb la ruta 40 recorrem l’oest d’Argentina, amb la 3 el recorregut ens permet conèixer l’est del país. Des del sud, passa, entre d’altres poblacions, per Río Grande, Río Gallegos, Comodoro Rivadavia, Trelew i Bahía Blanca, fins arribar a Buenos Aires.

Més informació a Wikipedia: Ruta Nacional 3 (Argentina)

Publicat dins de Viatges per Amèrica | 1 comentari

El Alfarcito o la dignitat de la pobresa

alfarcito capella

El Alfarcito. Església. Argentina. Foto: gloriacondal

Al nord de Salta (Argentina) hi ha la Quebrada del Toro, d’una bellesa captivadora tot i que menys famosa que d’altres com la de Huamahuaca. L’any 1906 van començar la construcció d’una línia de ferrocarril, que passava per allà, acabada el 1921, amb un treball d’enginyeria fenomenal, per exportar el productes de les mines, però es va anar deteriorant i deixà de funcionar. Era el Tren de las Nubes.

Alfarcito, Salta. Argentina

El Alfarcito. Biblioteca. Foto: gloriacondal

Ara només recorre per als turistes els km que hi ha de l’estació de S. Antonio de los Cobres fins al viaducte de la Polvorilla; els porten en autocar i fan una parada a El Alfarcito (ruta RN 51, km 82,5). Nosaltres vam tenir el privilegi, lluny d’aquestes visites llampec, de passar un dia allà, amb el president de la Fundació.

El Alfarcito

Samarreta de Messi, del Barça, signada per a El Alfarcito. Foto: gloriacondal

L’any 1999 el bisbe Bargollio (després Papa Francesc), va ordenar sacerdot un jove conegut com a Chifri. A la Quebrada del Toro, buscava camins com altres buscarien or: «On hi ha un sender, hi ha d’haver una casa». I la trobava. Gent oblidada de tots, que sobrevivien allunyats de qualsevol civilització, amb la cabra i les quatre coses plantades. Els escoltava, els donava suport.

El Alfarcito

El Alfarcito. Cuina. Argentina. Foto: gloriacondal

A la Quebrada hi havia algunes escoles de primària però no tenien opcions per continuar estudiant. Per això va crear una escola de secundària, però calia que els pares deixessin anar-hi als fills a viure-hi, perquè amb tantes hores de camí una altra forma era impossible. Vam veure al llits de les noies, molts ossets de peluix sobre el coixí, un fidel acompanyant per quan s’enyoren.

El Alfarcito

El Alfarcito. Dormitori de noies. Argentina. Foto: gloriacondal

Va crear unes intal·lacions modèliques i sostenibles amb l’ajuda de mà d’obra de molta gent, d’intercanvi de productes i de donacions privades. Ni un «peso» públic. Com ara. Així, 135 noies i nois de 25 comunitats durant el 2017 han viscut i estudiat a El Alfarcito, que té com a objectiu formar els joves en estudis agrònoms i ramaders, artesanies i turisme, com a part del desenvolupament socioeconòmic i personal de la gent de la Quebrada: per això, a la botiga es ven artesania feta pels artesans al preu que fixen. El “padrecito” Chifri, l’any 2004 va caure del parapent del que n’era un gran practicant i va quedar paraplègic; 7 anys després moria, amb 46 anys. Ens deia el president de la Fundació quan hi vam ser: «Ell va fer a la gent, digna». Ho hem vist en els rostres dels nois i noies, i també del professorat.

El Alfarcito

Energia solar al Alfarcito Quebrada del Toro. Argentina. Foto: gloriacondal

Per saber-ne més, cliqueu a l’enllaç: Fundación Alfarcito i busqueu-los també a Facebook.

Quebrada del Toro

Quebrada del Toro. Salta, Argentina. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Solidaritat | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El Fabián d’Ushuaia

Monte Olivia

Monte Olivia. Ushuaia. Terra de Foc. Argentina. Foto: gloriacondal

L’apartament que vam reservar a Ushuaia era al c/Magallanes, a no gaire distància del port si ho mires en un plànol sense relleu… però pesat si havies de pujar i baixar gaires vegades en un dia. Ushuaia és una ciutat que viu de cara al canal de Beagle i de seguida s’enfila cap amunt. A la part baixa hi ha uns quants carrers urbanitzats, amb l’avenida San Martin com a carrer principal, amb botigues, agències de viatges, bars i restaurants. Entre Magallanes i l’avinguda Maipú, davant del mar, hi ha uns quants carrers quadriculats; després, el caos. Fa un segle no hi volia anar ningú, fins que oferiren terrenys, feines i “tax free”. Hi va arribar gent de molts llocs d’Argentina i també de fora: paraguaians, bolivians, brasilers… Els primers van ocupar i talar una part de bosc per construir-hi casetes, que després l’Ajuntament va donar-los. De lluny es veu l’esvoranc, horrorós, al nord de la R-3. El barri d’Andorra és un altre exemple d’autoconstrucció: alguns habitatges senzills conviuen amb d’altres amb més pretensions, però tot té un to barraquil malgrat l’intent de ser un barri d’hortets. Els que fa anys que hi van arribar, s’han fet un lloc. Treballant molt, això sí. La parella que ens van llogar l’apartament són un clar exemple: ella treballava en una empresa; ell fa de peixeter. Van estalviar, van comprar algun apartament que ara lloguen i ella ha posat una botiga de sushi. Es van fer una casa (quan dic que se la van fer, vull dir que la van fer ells) a l’avinguda Perito Moreno, davant del mar, però una altra que han fet al costat els tapa bona part de vista. Ens ho explicaven un dia quan hi vam anar amb ells.

Un matí el Fabián ens va preguntar si ens agradava el peix, li vam dir que sí i va aparèixer amb una cistelleta de musclos, gambes i closca. Però quan ens va arribar al cor a fons va ser quan vam quedar bloquejades per culpa de la vaga i no podíem sortir de cap manera de la ciutat. Li vaig demanar si podia passar per l’apartament per explicar-li i acabava el whatsapp així: “Estamos tristes. Necesitamos un abrazo”. I va venir de seguida. Ens va dir que no ens preocupéssim, que ens estiguéssim allà els dies que fes falta (en principi era una setmana), que no ens cobraria res. “Em fa vergonya que us passi una cosa així al meu país”, va dir. I ens va abraçar fort. “Ah, va afegir, i el Nadal el passareu a casa, ja ho hem parlat amb la meva dona”.

Un matí d’aquells que estàvem pendents d’Internet per lligar vols i canvis, ens va avisar per whatsapp que passaria a recollir-nos per anar a fer un volt. Vam pujar al seu 4×4, la Juana ens esperava dins, vam aturar-nos en un lloc per comprar entrepans i begudes (va baixar ella i no ens va deixar pagar res) i vam anar a la vall Olivia, tocant al riu i al cim del mateix nom. Ens explicaven que aquí es van rodar les últimes seqüències de la pel·lícula El renacido, amb Leonardo de Caprio. De totes maneres, afegeixen amb pesar, el nom de la ciutat no surt als títols de crèdit i van canviar les lengas per pins…

Mengem i xerrem tot mirant el cel, una mica amenaçador. No fa fred, però plovisqueja. Tornem en direcció cap a la ciutat però ens desviem per la carretera de rípio (sense asfaltar) cap a la Playa Llarga. La ruta voreja el canal de Beagle, i el camí continua fins que entra en una propietat privada; els vehicles no hi poden entrar però a peu arribes a Estancia Tunel. Al terra, pan de Índio, un paràsit comestible que s’enganxa a les lengas. Ens deien que hi ha le projecte d’una carretera que, vorejant la costa, arribi a Puerto Almanza, un poblet ple de pau just davant l’illa Navarino, cosa que no es fa gaire gràcia als “almanzinos”.

Al final vam poder marxar uns dies abans del que ens havien dit. La nit de Nadal no la vam passar amb ells sinó a l’avió de tornada cap a Barcelona. Els agraïm de cor que ens convidessin a estar amb ells però potser la nostra salut no hagués resistit, tant menjar i beure! En acomiadar-nos, ell ens va dir: “Yo que me había hecho la ilusión de bailar con ustedes…”

Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La quiosquera i l’artesà

Puerto Natales

Puerto Natales. Xile. Plaça. Foto: gloriacondal

Seiem a la sala d’espera tot esperant l’autobús que ens ha de portar a Punta Arenas. Al petit quiosc de premsa i bagatel·les, la quiosquera, una dona baixeta, d’uns 50 llargs, cabell curt, veu forta, parla amb un home; tots ho anem sentint. Un marit que va desaparèixer, una vida dura, però allà, ella es distreu… De cop, es mira un xicot assegut al nostre costat, i li diu: «Ja sé que em diràs que no, però m’encantaria que em donessis una cosa, la teva cabellera!» El xicot riu i diu que no, clar, que no li pot donar… però, respira i diu que li donarà una altra cosa. La dona continua: «És que tens uns cabells tan macos, llargs, forts, ben cuidats». I ell busca a la motxilla, s’alça i va al quiosc: «Aquí té una polsera», li diu. I la dona, sobtada i orgullosa, contesta: «Ah, per a mi? Doncs me l’hauràs de posar tu». I ell passa cap a dins del quiosquet, un metre quadrat per a dos, i amb paciència li posa el braçalet de colorins. I li explica: «Sóc artesà, de Guatemala, i aquesta polsera és d’allà». La dona, protagonista del moment, no pot ser més feliç. «Ah, de Guatemala? Quina il·lusió». I torna de nou als cabells del xicot: «És que mira que tens uns cabells tan macos». I tots somriem. Llavors ell li diu: «Doncs ara li faré una foto». Però ella vol que ell també hi surti. L’artesà es prepara per fer una selfi però llavors jo m’acosto i els pregunto si volen que els faci la foto. I els la faig. Al visor veig una dona ufanosa i un xicot somrient. Cla, clac! I me’n torno al banc mentre la dona li diu que la foto es queda a la càmera d’ell, i que ella la voldria. «Doni’m un correu electrònic i li faré arribar», s’ofereix ell. I ella, que això li sóna, diu que un momentet, que mira…. I aleshores ve el nostre autobús i els deixem allà, al xicot i a la dona que, per una estona, ha estat la persona més feliç del món.

Puerto Natales, Xile. Terminal d’autobusos. Desembre de 2017

Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La Rosario d’Uruguai

Posada Anacahuita

Posada Anacahuita. La Pedreta. Uruguai. Foto: gloriacondal

Vam recórrer la costa d’Uruguai des de Colònia de Sacramento fins a Punta del Diablo. Després de Punta del Este comencen una sèrie de platges amb dunes d’una bellesa salvatge i aiguamolls que obliguen a deixar ruta vora mar i fer una gran marrada. Vam triar allotjament per internet en un lloc que es deia Posada Anacahuita, a la Pedrera, Rocha, a poca distància del mar. No va ser fàcil arribar-hi, perquè havia plogut molt, els camins estaven plens de fang i havíem perdut els rètols que indicaven el camí cap allà. Al final vam trucar per telèfon i de seguida vam veure una dona que sortia per un camí i ens venia a buscar.

La Rosario, quan havíem reservat, ens havia advertit que allò no era un hotel de 5 estrelles, no fos cas que ens confonguéssim. No ho va dir amb aquestes paraules, però ens va explicar com funcionaven la llum, l’aigua, el wifi… Sí, sabem on anem, li vam contestar. Busquem pau, calma i autenticitat, és a dir, l’antítesi de Punta del Este.

Posada Anacahuita

Posada Anacahuita. Uurguai. Foto: gloriacondal

Ens va venir a trobar envoltada d’uns quants gossos, un coix, força pacífics, i d’un gat. No nega acolliment a ningú; una casa enmig de la natura ha de tenir la seva protecció animal. La casa és un petit edifici quadrat pintat de color verd lloro, de fusta, amb baixos i una escala per pujar a dalt, la nostra habitació. Tot rústic, fet per ella. Un balcó que dóna al mar, amb cadires; dins, un llit còmode i un bany. Llum amb plaques; aigua sí, però cal estalviar-la. Enllà, un altre “espai” on ella hi té la cuina-menjador, mig a l’aire lliure. Una mica d’hort, algun fruiter, les bicis (perquè no té cotxe). Un mòbil li permet compartir internet amb els hostes. “Rosario, por favor, compartimos?”, li dèiem, i així ens podíem connectar a la civilització, l’estona justa.

La Rosario és una dona jove amb pinta d’haver lluitat molt. Prima, no gaire alta, nerviosa, fumadora… parla i parla. Viu allà tot l’any, no ha de ser fàcil. Ella deia que sempre anava feta un pingo perquè treballava preparant coses de la casa per la temporada que començava i aquí sí que podem dir que els seus braços eren el seu capital. Els esmorzars, també, podien ser eterns. Tot productes naturals i sans: cafè o te, cereals, fruites i uns pans deliciosos de llavors que feia al mateix moment, amb melmelades. Preguntava molt pel nostre país, perquè està al dia. I de nou havíem d’explicar què és Catalunya i ella, amb posat seriós, ens escoltava atentament.

La vigília de marxar vam pagar-li i ens va preguntar si podia anar amb nosaltres a Montevideo. I tant, li vam dir. Vam pensar que potser volia comprar alguna cosa, ara que tocava algun bitllet. L’endemà ens havíem de llevar molt d’hora perquè agafàvem un ferri cap a Buenos Aires. Amb un humor negre molt propi d’ella, ens va explicar la història de l’embarcació que ens hi duria, el Francisco, un ferri de Buquebus que intenta ser de luxe, amb unes esplèndides catifes… que per no embrutar-les amb les sabates, te les fan treure quan entres i posar-te uns plàstics als peus fins que surts! Ens ho explicava fotent-se de l’empresa i els seus gestors. Va insistir en preparar-nos esmorzar, just quan clarejava. S’havia mudat i estava guapíssima… però ens va dir que no venia amb nosaltres. Canvi d’última hora, no sabem per què. Va ser una llàstima i la vam enyorar una mica mentre amb el cotxe recorríem el camí de tornada, amb el sol que anava pujant, soles a la carretera.

Quan al port de Montevideo vam pujar al Francisco i ens van fer treure les sabates i posar-nos els plàstics, ens va venir la imatge foteta d’aquella dona tan especial i vam riure una estona a la seva salut. Rosario, la lluitadora.

Publicat dins de Viatges, Vivències | Etiquetat com a , | 1 comentari