La estación de las mujeres

desert kutch

Desert de Kutch, Índia. Foto: Turisme Gujarat

Les protagonistes de la pel·lícula són tres amigues: Rani, vídua de fa molts anys, que busca una nena per casar amb el seu únic fill. Lajjo, que malviu amb l’acusació permanent del seu home de ser estèril i Bijli, ballarina i cantant, que complementa el sou fent de prostituta. La quarta protagonista és Janaki, la nena de 14 anys que és “venuda” a Rani per ser la dona del seu fill.

kutch.Gujarat tourism

Kutch Desert. Foto: Turisme Gujarat

Al desert de Kutch (Gujarat, Índia), hi viuen uns dos milions de persones disseminades en petits pobles regits per la tradició. El consell municipal el formen una majoria d’homes, les nenes es casen molt petites a través de matrimonis concertats entre els pares, hi ha poca feina, els homes condueixen camions i busos, les dones treballen al camp. Però elles comencen a reivindicar que els portin un televisor, i moltes tenen mòbil. Són societats patriarcals on la dona compta poc, treballa molt i serveix per procrear; si no té fills, no val res.

extret de TIFF

L’estació de les dones. Parched

Al poblat hi ha una parella de mestres que intenten donar autonomia a les dones: han format una mena de cooperativa i venen els seus treballs d’artesania; elles disposen així de diners propis. El fill de Rani es casa amb Janaki, a qui desprecia per haver-se tallat els cabells (una dona amb cabell curt no té atractiu). La maltracta des del primer moment i buscar desfogar-se amb prostitutes. Lajjo viu amb resignació els maltractes permanents del seu home i Bijli, la més lliure i positiva de totes, ha d’assumir que el director de la companyia contracti una noia més jove i li faci la competència. La nena-muller, rep de tant en tant la visita d’un noi amb bicicleta que li porta llibres, cosa gens recomanada per a les dones casades.

dones tiff parched

L’estació de les dones. Foto: TIFF

En uns paisatges ressecs (el títol original de la pel·lícula és Parched i en francès, La saison des femmes), la fotografia és imponent i les escenes exteriors precioses, quan les amigues es troben soles, comparteixen alegries, fan volar coloms, discuteixen i són lliures per una estona. Però a l’interior també, perquè dins la casa es curen les nafres fetes per les pallisses dels homes i coneixen la tendresa per l’altra. Totes es mouen en contradiccions: Rani, quan veu com el fill maltracta la jove dona; Lajjo, quan s’assabenta que l’estèril podria ser el seu home, i es planteja quedar-se embarassada d’un altre; Bijli, la dona lliure, que no accepta la proposta d’un company de feina de marxar lluny, perquè intueix que perdria la llibertat.

Parched

L’estació de les dones. Foto: TIFF

Al voltant d’elles, un moto-carro bellament ornat conduït per Bijli (el personatge més potent), símbol de les seves escapades, la darrera, definitiva. És un film dur, però ens ha agradat com es mostra la complicitat entre dones, i les contradiccions entre el rol que haurien de jugar segons els esquemes tradicionals i el que senten i volen.

Leena Yadav n’és la directora, guionista i coproductora. Les actrius i actors, la fotografia, la tria de la música… molt bé. La recomanem!

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Nova Zelanda. Trilogies del Núvol Blanc i el Kauri

kaikoura.co.nz

Kaikoura. Nova Zelanda

Escrits per Sara Lark, situats a Nova Zelanda, amb 2.256 pàgines la primera i 2.424 la segona (unes 800 pàg per volum), permeten conèixer la història del país, els aborígens maorís, els primers pioners, la caça de balenes, la febre de l’or i després les mines de ferro, la cria de bestiar, sobretot ovelles, la construcció del tren… la participació com a colònia britànica en dues guerres, la Primera Mundial i la dels Boers a Sudàfrica, la lluita per la igualtat de drets (blancs-moarís, home-dona). Les protagonistes de cada volum són dues dones, descedents, cada cop, de protagonistes anteriors. Comença l’any 1852 i acaba el 1918, per tant, 66 anys d’història neozelandesa repartits en tres períodes. Es llegeix amb ganes (alguns volums més que d’altres, i depèn dels capítols), i si sou curioses, us quedareu amb ganes de saber més i llavors buscareu per Internet, en llibres, o us agafaran ganes de viatjar-hi.

Trilogia Núvol Blanc

1. El país del Núvol Blanc

Londres, 1852. Dues dones molt diferents marxen cap a Nova Zelanda. El 1840 s’havia signat el tractat de Waitangi per resoldre la sobirania de les illes. Més de 500 caps maorís el van signar. Nova Zelanda es convertí en colònia britànica i necessitava moltes dones. Gwyneira és de família aristòcrata, que no veu clar casar-se amb cap home de la zona perquè els veu avorrits; per això, quan el seu pare li proposa viatjar a Nova Zelanda amb un home ric, per casar-se amb el seu fill, accepta amb ganes d’aventura. Helen és una institutriu, té 27 anys, encara és soltera i té ganes de formar una família. És pobra, no té dot i a sobre manté un germà. Per això, quan des de la parròquia proposen dones per anar-hi, s’hi apunta. Ha rebut una carta amb una proposta de matrimoni d’un granger. Hi va acompanyada de 6 nenes òrfenes que hi van a treballar i coneix Gwyneira al vaixell de vela on naveguen durant 104 dies.

christchurch.leisuretours

Christchurch. Extret de Leisure tours

La història arriba fins el 1877 i ens parla de la construcció dels primers assentaments, la febre de l’or, la caça de balenes, la cria de bestiar… a través de les vivències d’aquestes dues dones i el seu entorn. Cap de les dues no sap res de sexe, embarassos o parts. Gwyneira es casa amb el fill d’un baró de la llana, Lucas, que és homosexual però son pare no ho accepta; reben pressió perquè no es queda embarassada i al final el pare la viola i s’hi queda. S’havia fet amant del capataç de la granja, James McKenzie, a qui estimava bojament, però ho vivien clandestinament. D’altra banda, Helen es troba un home inculte, bàrbar, pobre, que la vol només per sexe i per fer de minyona. S’hi casa, s’embarassa… i és molt infeliç. La distància els impedeix veure’s sovint, però continuen sent amigues. Amb el temps, són capaces de sortir endavant i trobar l’amor.

waitangi.tearagovntnz

Tractat de Waitangi. Nova Zelanda. Extret de Teara

Al voltant d’elles, la gent maorí, aborígens de la terra, que el 1863 inicien la guerra de Waikato, quan 5.000 maorís s’enfronten a 20.000 soldats colonials. Guanyen algunes batalles però perden moltes terres.

2.La cançó dels maorís

1893. Dues protagonistes, les nétes de Gwyn i Helen, que són cosines. Elaine és néta de Helen, ingènua i insegura, i s’enamora de Willian, un xicot acabat d’arribar que la festeja. Kura és néta de Gwyn, mestissa, guapa, freda, i orgullosa que somia en ser cantant d’òpera. I quan William la coneix… es queda bocabadat. Elaine cau en una depressió durant temps, fins que la festeja un altre xicot. William es casa amb Kura i tenen una filla, però se separen; a ell la granja no li va i demostra tenir una gran capacitat de sobrevivència, per exemple, venent màquines de cosir. Els camins d’elles dues es van separant. Kura té l’objectiu de viatjar i cantar, i fa tot el que cal per aconseguir-ho. Passa un temps amb una companyia però no aconsegueix que se l’emportin a Europa. Elaine es casa amb un xicot, que la maltracta i humilia des del primer dia… fins que de cop tot canvia i ha de fugir perquè la policia no l’enganxi. S’ha de buscar la vida, li costa moltíssim; al final, saber tocar el piano l’ajuda a sobreviure. També Kura, després de roda molt a la recerca d’una oportunitat musical que es fa esperar… es troba a Greymouth, amb Elaine. Apareix Tim Lambert, un jove bo, fill del propietari d’una mina, amb idees avançades sobre extracció i seguretat, a qui el pare no fa cas. Hi ha un accident i Tim, rescatant víctimes, és malferit. Llavors canvien moltes coses. Tim i Elaine es casen i tenen una filla, Lilian, mentre Kura no entén perquè Caleb Biller, fill d’un altre propietari de mines, no cau rendit als seus peus (és homosexual). Torna a aparèixer William, i es comença a acomplir el somni de l’èxit musical, justament de la mà de Biller, que estudia i rescata de l’oblit la música maorí, com el putorino, una flauta, que aconsegueix fer dues veus, i de vegades, una tercera. És l’any 1898.

  1. El crit de la terra

1907. Les protagonistes, les cosines, Glòria Martyn i Lilian. Els pares de la primera, Kura i William giren per tot el món portant una semblança de música maorí amb molt èxit. La seva filla Glòria és enviada a un internat de Londres, on no encaixa i és infeliç. En canvi, la seva cosina Lilian (filla d’Elaine i besnéta de Helen), s’hi adapta bé i no té problemes. Gloria és la heredera de Kiward Station, on encara viu la seva àvia Gwyn amb Mckenzie i el seu fill Jack; no és guapa ni llesta, no volia marxar d’allà i només té una idea fixa, tornar a la seva granja. Durant un viatge als Estats Units amb els seus pares, s’escapa, però no té diners i s’ho passa molt malament.

capereinga.govtnzn

Cap Reinga, el punt més septentrional de Nova Zelanda

L’autora ens introdueix en aquest volum en la batalla de Gal·lípoli, de la I Guerra Mundial. L’any 1914 Nova Zelanda tenia un milió d’habitants. S’apunten 100.000 com a voluntaris, dels quals 60.000 moren. De la mà de Jack, voluntari en el cos d’ANZAC, coneixem de primera mà aquella terrible carnisseria. Quan Jack torna, no és el mateix. Tampoc Glòria, que després de voltar per mig món, patint en el seu cos les més abjectes desgràcies, retorna a Kiward Station. Sembla impossible tant dolor damunt d’aquestes dues persones. Però al final aconsegueixen retrobar-se. És l’any 1918.

Trilogia del kauri

1. Cap als mars de la llibertat

Aquest llibre ens explica quina gent arribava allà, per què, i què es trobaven. El 1846 a Irlanda la gent es moria de gana. Els joves Kathleen i Michael s’estimen i planegen marxar a les Amèriques, però ell és condemnat per robar uns sacs de gra i desterrat a Austràlia, sense saber que Kathleen està embarassada; aquesta, per sobreviure, es casa amb Ian Coltrane, un comerciant de bestiar que viatja a Nova Zelanda. D’altra banda, Lizzie Owens és una òrfena que es prostitueix per menjar, a Londres. Un dia roba un pa, la detenen i la condemnen. Acaba en el mateix vaixell on viatja Michael.

cook. Wikipedia

Mont Cook, Nova Zelanda. Wikipedia

Mentrestant, Kathleen i Ian arriben a Port Cooper (Lyttelton) i ella pareix el fill (Sean). Ian aviat la maltracta i torna a quedar embarassada. Viuen a Christchurch on Ian negocia amb cavalls i enreda tothom. A més, és gelós. Tenen un fill, Colin i un dia apareix una veïna, Claire, un raig de llum en la tristesa de Kathleen. Cadascuna embarassada, Kathleen pareix una nena (Heather) i Claire una altra (Chloé). Després de més desgràcies, fugen plegades a Dunedin on les acull un capellà, Peter Burton, que ajuda els immigrants.

dunedin.co.nz

Dunedin, plaça octogonal. Nova Zelanda

Lizzie s’está en un penal de dones, però aviat té una oferta per redimir penes fent de donzella en una granja, amb el problema que l’obliga a anar al llit amb ell. Un dia es retroba amb Michael i es fuguen a Nova Zelanda. A ell el persegueix el fantasma de Kathleen i a ella el seu passat. Al llarg dels següents anys es troben i es deixen un pila de vegades i quan decideixen casar-se i van a comprar el vestit de núvia a la botiga de la Kathleen… Michael la retroba i durant unes setmanes viuen una mena de lluna de mel fins que aterren a la realitat. Han passat 17 anys, han canviat molt i no s’entendrien. Michael retorna amb Lizzie.

2. A l’ombra de l’arbre kauri

En aquest volum entrem en les lluites dels aborígens entre sí i també contra els colonialistes, en les carreres de cavalls (trotons), en l’homosexualitat, en la lluita pel sufragisme (primer país del món) i en l’intent dels maorís de crear una societat nova a través de la justícia i la pau, en convivència pacífica amb els blancs, a Parihaka.

parihaka.nzhistory.net.nz.George Clarendon

Parihaka, a partir d’un dibuix de Goerge Clarendon. Nova Zelanda

1875. Lizzie i Michael Drury finalment segellen una relació seriosa i munten una granja d’ovelles. Els buscadors d’or han anat cap a altres bandes. Pero la seva filla gran, Matariki (filla de Kahu) és segrestada.. pel seu pare. Mentre, Kathleen s’ha casat amb Burton, el pastor evangèlic. Més endavant el seu fill Colin, fruit del desgraciat matrimoni anterior, que havia anat a estudiar a Anglaterra, torna, formant part del Cos de l’Armed Constable una mena de policia que va participar en la repressió dels maorís. Ells dos, d’un viatge a Anglaterra, han conegut un nena òrfena de mare, violet, filla d’un miner; tota la família viatja amb ells a Nova Zelanda. Mentrestant, un guerrer maorí, Kupe, ajuda a escapar Matariki, que arriba a Hamilton, però triga molt temps en poder arribar a casa seva. Violet viatja amb el pare i germà a Greymouth, un desastre perquè sempre estan borratxos i ella protegeix com pot la germana petita, Rosie.

Greymouth.teara.govt.nz

Greymouth, Nova Zelanda. Extret de Teara

Quan els pakeha destrueixen Parihaka, Colin coneix Matariki i s’enamoren, però com els els pares d’ella no li volen donar diners per invertir en cavalls, la deixa i enamora a Chloé, filla de Claire i amiga íntima de Heather. Chloé busca feina en un diari a Auckland, està embarassada i Chloé va a viure amb Colin a prop d’Invercargill, però de seguida s’adona del seu error: és un trampós, juga, beu, i ho decideix tot. Sort que agafa de mosso de quadra a Eric, amb la família, la Violet, germana i filla, que troben en Chloé la protectora. I un dia la seva amiga Heather la va a rescatar i també s’hi apunten Violet i filles, que finalment troba Sean de qui estava enamorada, i participen activament, juntament amb Matariki, en la lluita pel sufragisme, liderada per Kate Sheppard.

3. Les llàgrimes de la deessa maorí

Aquest llibre ens permet conèixer la participació neozelandesa en la guerra dels bóers, els progressos de les dones per entrar a la universitat i els primers inicis dels vols a motor. El 1899 Kevin, fill de Lizzie i Michael Drury, va com a metge a Sudàfrica, escapant de la Juliet, una dona a qui ha deixat embarassada. La filla de Violet i Sean, Roberta, l’estima i també va a Sudàfrica més endavant, com a mestra, però ell no n’hi fa ni cas. S’ha enamorat d’una boer, violada per Colin Coltrane, el fill dolent de la Kathleen; Kevin li proposa anar a Nova Zelanda i fer de pare (ella havia apunyalat el violador quan el retroba al camp refugiats). És una dona reprimida, amb una cultura molt diferent; es casen però no sap estimar, ni es vol integrar… però al final n’aprèn. Però la malvada Juliet continua anant al darrera de Kevin i aquest torna a caure ales seves mans. Atamarie, la filla de la Matariki és la primera dona que pot estudiar a la Facultat d’Enginyeria a Nova Zelanda; s’enamora d’un company i pioner dels vols amb motor, però molt al final, es queda amb Rawiri, el noi que fa volar estels. Acaba el 1918.

queenstown.co.nz

Queenstown. Nova Zelanda

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Grecia en el aire

Old Athens

Atenes antiga

Pedro Olalla ens planteja un passeig per Atenes amb un objectiu clar, com diu el subtítol del llibre: Herències i desafiaments de l’antiga democràcia atenesa vistos des de l’Atenes actual, una excel·lent lliçó d’història fins a l’actualitat per fer-nos viure a on van arribar els antics atenesos i fins a on poden perdre ara.

La polis. Pilar Gomez UOC

La polis. Pilar Gomez UOC

El llibre és una lliçó de com es va fent una democràcia, dels perills i mancances, a partir de l’anàlisis rigorosa del passat, que acaba advertint que no es pot construir un món diferent sobre una societat indiferent. I conclou, si no lluitem, el dret a la salut serà un luxe, l’educació, un privilegi de classe, el treball serà tan barat que quasi no influirà en el preu del producte, legions d´éssers humans estaran disposats a tot per un entrepà, ens hauran fet insolidaris i delators… llavors, diran, la crisi haurà acabat. Que això no passi depèn de nosaltres.

Pericles

Pericles. Foto: gloriacondal

Comencem el passeig al turó de les Nimfes, on hi ha el monument a Philoppapos. A la Roca Sagrada, quan encara no hi havia temples, Solón (s. VI ane), va decretar la nul·litat del deute que esclavitzava gran part de la població: sacrificà les ambicions dels creditors a favor de la supervivència del deutors. D’aquí anem fins a Pynx. Mai, l’opinió d’un home comú va tenir tant pes polític com la va tenir els qui llavors es reunien en aquesta esplanada. Continuem fins a la roca de l’Areòpag i després baixem al passeig de l’Apòstol Pau. A la dreta hi ha la vella Àgora dels atenesos (àgora = reunir), l’espai polític per excel·lència.

Stoa d'Atal

Stoa d’Atal. Atenes. Foto: gloriacondal

Molt a prop, al barri de Thiseion (Teseu) amb el Cafè Atenaion Politeia (cantonada Apòstol Pau/Akamantos,1). Arribem a la plaça Teseu i després de l’entrada al metro trobem el c/Adrià: al núm. 9 hi ha la taverna Eridanos. A 7 m de fondària, al fossat del tren, hi ha un gran bloc de pedra amb els fonaments de l’antic Pòrtic Real. Aquí conservaven els atenesos les Lleis de Solón, la fi del monopoli de la justícia per part de l’aristocràcia i la possibilitat que tothom formés part dels tribunals.

torre vents agora romana atenes

Torre dels Vents. Atenes. Foto: gloriacondal

Dins de l’Àgora, uns metres al sud del temple d’Apol·lo hi havia l’altar dels Herois Epònims, en representació de les 10 tribus sobre les que s’articulava la vida política. Al darrera, el Buleuteri, seu executiva de la democràcia. El Consell dels Cin-cents de Clístenes supervisava les tasques encomanades a funcionaris específics. Els actuals diputats del parlament són buletís (Βουλευτής), que deriva d’aquest antic òrgan. Al costat hi havia el Metròon o santuari de la mare dels déus, que a Grècia significa “registre públic”; a tocar, l’edifici circular de la Tholos, encarregat de les funcions més importants durant un mes (rotatiu). Des de llavors, cap poble ha tingut una participació tan directa en la redacció, sanció, aplicació i derogació de lleis.

turo licabet

Atenes. Turó Licabet. Foto: gloriacondal

Anem cap al sud de l’Àgora, l’entrada pels que venien del mar, on hi ha una petita fita de pedra, on van trobar restes d’una sabateria; Plutarc va escriure: “Ja m’agradaria haver estat sabater a Atenes […], perquè a casa meva hi hagués vingut Sòcrates i s’hauria assegut a parlar al meu costat…” La presó on va estar i morir era aquí, al barri dels marmolistes. La via que porta a les ruïnes del que queda és un sender paral·lel a un regueró d’aigua que baixa cap a l’Àgora. Retornem al cafè Atenaion Politeia i d’aquí caminem fins al Cafè Thiseio (Apòstol Pau, 25) des d’on es veu l’Àgora i l’Acròpolis.

Acropolis des del Pnyx

Atenes. Acropolis des del Pnyx. Foto: gloriacondal

A l’Àgora començava el barri dels ceramistes, que arribava fins al bosc sagrat d’Academo, -ara un jardinet tancat- a la porta de Dipilo. El Museu Arqueològic del Ceramic recull part del que es va trobar a les excavacions. L’antic camí queda interromput per un gran mur que creua el trànsit sorollós de l’av. Pireu. A la cantonada de Vasilikon/Kratylou va aparèixer el panteó de la família Licurg, deixeble de Plató. Tota la zona és plena de restes del cementiri, envoltada de grafits i deixadesa.

Acropolis atenes desde Licabet

Atenes. Acropolis des del mont Licabet. Foto: gloriacondal

En un jardí del barri de Kolonos hi havia l‘Acadèmia de Plató, fundada l’any 388; en aquest jardí va escriure La República i Aristòtil hi va estudiar 19 anys. En la seva època, la política s’havia distanciat de l’ètica, però lluitaren per tornar a aproximar-les. Entre les illes de cases de Plataion, Marathonos, Thespieon i Aisonos hi havia el jardí filosòfic d’Epicur. “Passa per la vida desapercebut” era una de les divises dels epicurs, reflex del desencant pel temes polítics.

Anem al Museu de l’Acròpolis, el monument a la democràcia i a la ciutat. En el fris de Fídias del Partenó, per primera vegada els mortals i els déus compartien espai. Seguim pels carrers del barri de Monastiraki i la biblioteca d’Adrià, entre aquest barri i Plaka i ens aturem al Cafè La bella Grecia (Mitropoleos 59) –Ωραια Ελλάς – que hereda el nom d’un vell cafè desaparegut al c. Hermes/Eolo; queda l’edifici, de parets ocre i ara hi ha una botiga de moda. D’allà, l’any 1862 va sortir una marxa popular per demanar l’abdicació del rei Odó.

Parlament Sintagma

Parlament. Plaça Sintagma. Atenes. Foto: gloriacondal

Acabem a la pl. Sintagma (Constitució), testimoni habitual de mobilitzacions, que ocupa el lloc d’un antic santuari de les Muses.

En grec: Η μετεωρη ελλαδα

En espanyol: Grecia en el aire, Acantilado, BArcelona 2015, 191 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , ,

98 dies a Xios, Grècia

L’objectiu era viure amb la gent grega, estar-nos en un poble, riure i plorar (si tocava) amb ells. Lagkada, a l’illa de Xios (Chios), va ser la nostra destinació. Coneixíem la familia i el poble, i, per descomptat, l’illa.

Atenes avio helices a illa

Aeroport Atenes. Avió d’hèlice a les illes. Foto: gloriacondal

Durant tres mesos de primavera i ja entrats a l’estiu (del 30 març al 5 juliol) hem viscut en un poble de 300 habitants. Hem participat en les seves celebracions i festes, des de funerals a sants i festivals.

Chios, Lagkada, Λαγκαδα Χιος

Lagkada, Xios, Grecia. Foto: gloriacondal

Cada dia havíem d’anar a una font a uns 20 metres, a buscar aigua potable; la de la casa, com a la majoria, no ho és, però serveix per fregar i per regar -molt important!

Αγιος Ιοργος. Λαγκαδα. Χιος.

Celebració Sant Jordi a Xios. Lagkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Només vam llogar cotxe el darrer mes, per tant, si volíem anar a la capital, a uns 20 km, havíem d’agafar l’únic autobús a les 8 del matí, que trigava 3/4 h.

Λαγκαδα Χιος

Lagkada. Casa nostra. Foto: gloriacondal

No podíem connectar amb cap altre poble perquè no coincidíem. Vam caminar molt pels voltants. Del que es podia fer a peu, vam arrasar.

Λαγκαδα, Χιος. Chios

Lagkada.Xios. Foto: gloriacondal

Hem anat a platges, ermites i pobles «me ta pódia». La prova és que les sandàlies i les vambes han quedat destrossades. Α ells els costava entendre que no tinguéssim cotxe i que caminéssim tant.

Κιδιανδα, Λαγκαδα, Χιος

Poble abandonat de Kidianda. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Al poble hi ha 3 botiguetes d’alimentació diguem-ne, de supervivència: tenen poc, però fan el seu servei si no ho tens, i a les iaies, que no es poden desplaçar fora.

Celebracio Sta Irene Lagkada

Celebració Sta. Irene. Lagkada. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

Nosaltres aprofitàvem quan agafàvem el bus per fer una bona compra a la capital; d’altra banda, teníem el pa i el peix assegurat per les furgonetes que passen cada dia pels carrers.

ψαρια. Λαγκαδα. Χιος

El nostre peixater. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Les fruites i verdures ens feien patir, perquè no tenien horaris tan clars i més d’una vegada havíem esperat inútilment que passessin, i a les botiguetes no en venen. Tothom respecte el seu espai. L’única botiga que hi ha és una carnisseria, això ho teníem sempre assegurat.

Αγρλοπος. Λαγκαδα. Χιος

Barri d’Agrelopos. Lagkada. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

Vivint així, el concepte de temps canvia. Teníem temps per parlar amb les veïnes, amb la carnissera i el seu pare, amb la mestressa de la cafeteria on anàvem a fer un «frapé» que ens durava hores, amb les iaies i iaios que sempre tenen ganes de preguntar i parlar…

Esglesia S Joan Kidianda Lagkada Xios

Església S. Joan Kidianda. Xios, on hi ha una alzina de 4.000 anys. Foto. gloriacondal

I cada vegada que ens trobàvem amb la família, al seu balcó fent un cafè o una aigua o a l’hort dalt la muntanya, amb vistes esplèndides del poble i de les illes Inusses, eren d’una intensitat total.

Ποταμι Λαγκαδα Χιος

Lagkada, riu. Xios, Grecia. Foto: gloriacondal

Amb ells hem rigut i hem reivindicat la lluita dels treballadors i la solidaritat amb els refugiats. Ens han ensenyat paraules, tradicions i costums. Tornem a casa nostra més sàvies, més riques i havent après a viure millor, per molt que ens escanyin des de dalt. Hem gastat, tot inclòs, 2.462 € cadascuna.

Ah… el músic Mikis Theodorakis va néixer a Xios. Aquí us deixem una cançó que vam aprendre, amb versos del poeta Iannis Ritsos i música seva, sobre la mort  d’un jove treballador per la policia a Salònica el 1936: On ha volat el meu fill

Si us interessa connectar amb la família per allotjar-vos a les seves habitacions o apartaments: jkounoupaschios@yahoo.gr

Pantoukios Xios

Cala de Pantukios, a prop de Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Un bon resum audiovisual de Xios és aquest: http://el.about.aegeanair.com/greece-closer/chios/

En els enllaços de sota trobareu l’activitat d’aquests més de 3 mesos a Grècia, i també les relacionades amb Lesbos i Limnos, on vam passar una setmana a cada lloc.

Funeral a Lagkada

Stop deportacions

Dones de Xios

Un 14 d’abril amb avios turcs sobrevolant-nos

Pasqua a Lagkada

Primer de Maig

Caminades pel nord de Xios

Hospital de leprosos de Xios

Dones de Xios, 2a part

Lesbos: La verge sirena, La costa de la mort, Lesbos

Limnos: http://wp.me/s1W8X7-limnos

Publicat dins de Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Limnos

mont Atos Grecia, des de Limnos

Limnos. Posta de sol al mont Athos. Foto: gloriacondal

Una illa on fa molts segles les dones van decidir matar els homes, per infidels i quan van arribar els argonautes van procrear una nova espècie de raça, amb fills forts i valents. Una illa des d’on Churchill va dirigir la batalla de Gal·lípoli. També hi ha les ruïnes del castell més gran de tot l’Egeu, que encara té habitants dins: un grup de cérvols que de nit baixen al port a menjar gespa dels parcs i les rotondes. I a més és l’illa d’Hefest, déu del foc, que va ensenyar l’art de la forja als seus habitants.

Kotsinas Limnos

Kotsinas. Limnos. Estàtua homenatge Maroula. Foto: gloriacondal

Limnos (o Lemnos) té la seva heroïna particular, una noia que s’anomenava Maroula. En aquestes lluites que sempre han tingut amb els turcs, els grecs defensaven el castell de Kótsinas; pintaven bastos i el seu pare va caure mortalment ferit. Llavors ella agafà la seva espasa i va arengar els homes que es començaven a desanimar. Una dona per davant dels homes? No eren ells tots molt braus (palikaris)? Això sí que no pot pas ser. I van aturar l’ofensiva turca. Ara, a les restes del castell hi han fet l’església de Zoodogos Pigi i es pot baixar per un passadís estret fins a baix el pou: l’aigua és sagrada, és clar.

cementiri Moudros

Cementiri Moudros. Limnos, on hi ha enterrats els soldats morts a la batalla de Gal·lípoli. Foto: gloriacondal

La capital, Mírina, és un petit port coquetó, des d’on es veu el mont Athos, a la península de Halkidiki, per on es pon sempre el sol, on les dones tenen prohibit entrar. Hi ha aigües termals, aiguamolls, les ruines d’Hefestia, Kabírio i Polióxni. La majoria de les 200 platges són de sorra i planes. Pel recargolament geogràfic, ens fa pensar en Patmos. És volcànica i té una zona de dunes, al nord, un petit desert com si fos el Sàhara. Una mica més a l’est, unes formacions geològiques al cap Falakro, resultat de la lava congelada en contacte amb el mar. Tot és groc!

perill cervols

Limnos. Els cervols que viuen al castell baixen a ciutat i passegen per les rotondes. Foto: gloriacondal

Als cementiris militars de Moudros i de Portianou hi ha enterrats més de 1.300 soldats, sobretot del Regne Unit, Austràlia, Noza Zelanda i Índia de la batalla de Gal·lípoli, L’illa va oferir, durant aquells dies, 18.000 llits per als ferits. Un desastre enorme. Un record especial per dues infermeres canadenques que hi van morir.

Dunes Limnos cap agrilia

Dunes de Limnos. Grecia. Foto: gloriacondal

Una caminada curiosa és pujar a la capella de la Verge de Kakoviotissa, a pocs km de Mírima, dins el terme municipal de Thanos. S’arriba en cotxe per una pista sense asfaltar fins a un mirador fantàstic i després cal pujar a una cova on l’any 1416 un monjo fugit dels turcs a la propera illa d’Agios Estraftios hi va fundar la capella.

Faraklo cap Limnos

Formacions geològiques al cap Falakro. Limnos. Grecia. Foto: gloriacondal

A Limnos hi viuen unes 17.000 persones, hi ha vinya, ramaderia (vaques, toros, bens, cabres…), molts conills salvatges i camps de cereals. Fan un formatge amb mel i un vins molt bons.

Panagia Kakavioissa Limnos

Capella Verge Kakabiotissa. Limnos. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Dones de Xios (2ªpart)

Xios

Dones de Xios, Grecia. Foto: gloriacondal

La sra. Sofia regenta una cafeteria al port. El seu home va passar molts anys a la mar i ara està jubilat. Hi anem a fer els frapés mentre veiem passar la gent i ella ens dóna conversa. Un dia ens va deixar un llibre, Ταπεινων Εδεσματα, escrit per una dona de Lagkada i mentre anava comentant les fotografies, va saludar una senyora gran que passava pel davant. “És la mestra de quan anava a escola, va dir, era molt bona, ara té Alzheimer i viu amb una dona romanesa que en té cura”. I la saludava amb amor malgrat la mirada perduda de la dona. Un dia que vam fer auto-stop per anar a la capital, el seu home, de copilot, ens va fer que no parava amb el cap, però ella, que conduïa, es va aturar i va dir que pugéssim. Anàvem a comprar bitllets per anar a una altra illa uns dies, i ens va preguntar quin dia hi anàvem i com aniríem del poble al port. “No cal que llogueu un taxi, va dir, just aquell dia la gent del poble anem d’excursió, o sigui que podeu venir amb el nostre bus al port”. I tal dit tal fet.

La carnisseria és l’única botiga d’alimentació del poble llevat dels minimercats. La porta un senyor vidu i la seva filla Margarita. Des del primer dia ens saluda amb entusiasme i ens aconsella quan hi anem a comprar. No tinc corder però cabra sí, per fer al forn? I treu una cabra sencera, amb el cap i els ulls! Voleu ous? Si voleu vaig a buscar-los al galliner… i ens prepara els souvlakis de porc o de pollastre enforquillats… Parla anglès però li vam dir que ens parlés en grec, i ho fa, i ens explica que cabra és neutre però quan li pregunto per què gat és femení diu… de mica en mica ho anireu aprenent. Ens explica d’on prové el seu nom, i que és soltera perquè «no necessito homes, amb el meu pare en tinc prou, oi?» I se’l mira i ell diu que sí, somrient. I això no és habitual, perquè aquí quasi totes les dones es casen. El darrer dia ens diu que som molt especials -i ella també per a nosaltres- i que ens considera amigues.

Kreopv

Carnisseria Xios. Grecia

La Maroula és de la nostra edat, té l’home jubilat i lluiten junts per sobreviure amb dignitat a la minvant jubilació. Ell treballa de sol a sol a l’hort en un intent d’obtenir en espècies el que el govern li pren amb diners. Es fan el vi, l’oli, planten fruiters i verdures i ja tenen les mans clivellades de tant gratar la terra àrida. Però no desisteixen. Ella sempre troba recursos per a tot. Senzilla, sincera, rica en valors, solidària, trapella, una mena de terratrèmol ambulat… Fa tota la feina de casa, porta les habitacions que lloga i treballa colze a colze amb el seu home. Una troballa de fa anys que mai hem volgut perdre.

De les dones de qui vam parlar a l’entrada Dones de Xios, vam arribar a un punt àlgid amb la veïna de davant, quan ens explicava les festes de sant Joan, o que el fill treballa en un súper, que li fa mal la «messi», o sigui, la cintura… Però de sobte la lluna de mel es va acabar un dia que nosaltres volíem fer una foto de les roses del seu jardí, ho va veure i va sortir cridant que feia por. A partir de llavors, de nou el mutisme. De tant en tant sentim que crida molt, sola o per telèfon. Un dia volia avisar la policia perquè estava farta dels turistes, o sigui, nosaltres. Però quan ja ho donàvem tot per perdut, una tarda érem al nostre balcó i va saltar un ratolí que es va passejar per la barana i va fugir per l’altra banda. Nosaltres esn vam aixecar i vam cridar, i ella, que està sempre espiant des de casa seva, no es va poder aguantar i va esclafir a riure veient-nos. Llavors va dir, rient, que no patíssim, que n’hi ha molts. I vam parlar una estona. Ves per on, un «pontikós» ens va tornar la relació.

foto 3

Dones ballant. Xios. Foto: gloriacondal

La dona australiana deia que la nostra veïna de davant està una mica així perquè tant temps sense sexe… i a continuació diu, bé, jo tampoc tinc marit i em costa dormir a les nits. Un dia ens va venir a vendre ous a preu d’or i quan va tornar amb taronges vam dir que ja en teníem. «No, que això és un regal». La roba que duia va evolucionar amb la primavera, passant del negre al gris o beig, semblava més jove! Però hem hagut de vigilar perquè se’ns ficava a casa sense avís. Insitia que anéssim amb ella a caminar. Demà? Demà passat? Quan? No entenia que volíem anar a la nostra. De vegades canviàvem la ruta de passeig per no trobar-la. Pensem que se sent una mica diferent després de tants anys de viure fora d’aquí. El dia abans de marxar a Austràlia es va venir a acomiadar, ens vam fer una foto plegades i ens va donar el Facebook d’un fill seu, però per aquell nom, no el trobem. No sabem si ens podrem comunicar ni si la veurem més. «No sé si tornaré a Grècia, ja sóc vella”, diu, i calla. I nosaltres amb ella. I des que no hi és, la trobem a faltar!

(de nou hem canviat els noms per preservar la intimitat i les fotografies no són de cap de les persones de qui parlem)

Publicat dins de Viatges, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Lesbos

Mitilene castle. Lesvos

Castell Mitilene. Cripta. Lesbos. Foto: gloriacondal

Lesbos, a més de ser la trampa on han quedat atrapats més de 4.000 refugiats, és una illa preciosa. Avui us volem parlar de l’altra cara, la positiva, dels seus pobles i paisatges. Pertany a Grècia des del 1912, com altres illes d’aquesta banda. També com altres, va estar ocupada pels alemanys durant la II Guerra Mundial. És la tercera illa grega en extensió, després de Creta i Rodes. Del seu nom, per haver-hi nascut Safo, deriva la paraula “lesbiana”. El cim més alt és el Lepetymnos, de 968 m, d’origen volcànic (a la banda est es pot veure lava de fa molts anys); al centre hi ha enormes boscos de pins i l’oest és sec. Hi vam estar un mes l’any 1999 i hi hem tornat una setmana el 2016. La capital i port és Mitilene, on cal veure el Museu Theófilos i el Museu Tériade, amb obres de Miró, Picasso, Chagall, Matisse, Léger… un tresor. També val la pena l’enorme castell, amb una gran cripta i la gran cisterna, reconstruïdes.

Salt pans Kalloni. Lesvos

Salines golf Kalloni. Lesbos. Foto: gloriacondal

Un bon punt des d’on moure’s per visitar l’illa és Skala Kalloní en una llarga platja de pedretes i algues del golf de Kalloní, un lloc que cal recórrer amb calma entre aiguamolls, rius, petites platges aus… dins la zona protegida Natura Europa 2000, al costat de camps cultivats, oliveres, tractors… Hi ha les antigues salines, encara amb una muntanya de sal i el pont -ara rovellat- per embarcar-la als vaixells. En aquest web hi ha diferents propostes de caminades per la zona.

Kalloni bay. Lesvos. Salt embarkment

Golf Kalloni Lesbos. Embarcador sal. Foto: gloriacondal

Cal veure el poble de Polinixtos, preciós des de lluny, enmig de la muntanya, amb un carrer principal amb dos cafès on cal passar pel mig davant dels homes asseguts a banda i banda. Cap a l’altra banda del golf el llogarret amb encant d’Apozíkes, cafè, petit port i un petit illot al davant.

Apothikes Lesvos.

Apothikes Lesbos. Foto: gloriacondal

Per aquella banda s’arriba a Eressos, on va néixer Safo, un poble gran, que té la sucursal, com altres, a la platja, a Skala Eressos. un lloc preparat per al turisme, amb un ampli passeig de mar ple de tavernes, cafès i botigues. Quasi no queda platja perquè el mar se l’ha menjada, però han muntat fustes col·locades a sobre la sorra-aigua i queda bé. D’allà es pot pujar a Sigri on el 1999 hi vam passar una setmana; en arribar-hi, la mateixa emoció quan, dalt de la carretera, veus el poble, mar i l’illot de Nisiopi. Costerut, té un castell bizantí dalt de tot i una platgeta agradable a l’altra banda. Pocs km abans hi ha el Bosc Petrificat interessant si no se n’ha vist cap altre.

Sigri Lesvos

Sigri, Lesbos. Foto: gloriacondal

De l’interior recomanem el poble d’Agia Paraskeví amb un carrer principal amb tavernes i cafès i un edifici immens que ho domina tot: l’escola, del 1928, finançada amb els guanys de la fàbrica d’oli. Es pot visitar el Museu de les màquines de fer oli, a l’antiga fàbrica. A Lesbos, a partir de 1880 ja es va mecanitzar el procés; hi havia emprenedors, arribava carbó de Cardiff, taxes gratis… La nau principal presenta l’evolució de les màquines i en altres edificacions més petites veiem com emmagatzemaven les olives, fotos antigues, els instruments musicals de les festes finals, gerres per guardar oli, un audiovisual titulat «La meva amiga l’oliva» per a infants.

Moni Limonas lesbos

Moni Limonas. Lesbos. Foto: gloriacondal

Un altre poble important és Mantamados, amb tallers de ceràmica i fabriquetes de iogurts i de formatges, amb el monestir d’Agios Taxiarxis molt a prop. Dins l’església, el rostre de l’arcàngel, amb uns ulls molt grans i de color negre, una de les poques icones així en tot el món ortodox. Un altre monestir que val la pena veure és el monestir de Limonos, dedicat a S. Ignasi, gran i cuidat. Es va fundar el 1526 i abans d’arribar-hi trobem moltes petites capelletes. Del petit poble de Dafia, a prop, es pot fer una ruta circular que va al monestir de Mirsiniotissa, al monestir de Leimonos, al Metoxi sants Anargiros i acaba a Dafia. Són 9 km que es poden fer en unes 3 h.

Petra Lesbos esglesia Verge Dolç Bes

Petra, Lesbos. Església Verge Dolç Bes. Foto., gloriacondal

Al nord-est, tres punts importants: Petra, on destaca, de lluny,el petit turó on hi ha l’església de la Verge del dolç bes (cal pujar 114 graons). Des de dalt, admirem tot el poble, les cases otomanes, la llarga i preciosa platja i les costes turques. Mólivos (o Metimmna) és a pocs km; també descata el castell dalt del turó que dóna ànima al poble, segurament el més coquetó de l’illa. Calma, encara, amb les botigues acabades d’obrir, les mestresses escombrant i les furgonetes descarregant. Des de dalt del castell – segons l’època, ha estat otomà, genovès o grec- et fas idea exacta d’on és Turquia. A baix a mar, tavernes i hotelets, però la platja no és bona.

Molinos. Methimma

Molivos. lesbos. Foto: gloriacondal

A Skala Sikaminià s’hi pot anar per la crta. general o per una pista ran de mar, passant per Eftalú. Estem a 9 km de la costa turca, la mateixa distància entre Eftalú i Skala Simaninià. 

Pops, Lesbos

Pops assecant-se al sol. Lesbos. 1999

Allà recomanem menjar a la taverna Mourià, sota una morera on l’escriptir Mirivilis escrivia. Al petit turó sobre la mar, la petita capella protagonista de la seva novel·la La vella sirena.

Skala Sikaminia Capella. Lesbos

Capella Skala Sikaminia. Lesbos. Foto: gloriacondal

De rerafons, la tragèdia dels 4.177 refugiats que hi ha ara mateix atrapats a l’illa.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari