Salt de Sallent pel camí dels Matxos. Vall d’en Bas

El Salt de Sallent és un punt de referència emblemàtic de la vall d’en Bas. Hi anem a peu en un dia assolellat. Deixem el cotxe a l’aparcament, a pocs metres de la plaça de S. Privat de Bas, un petit nucli assentat en un fons muntanyós presidit per un penya-segat que recull les aigües de boscos i cingleres.

S Privat de Bas

S Privat de Bas. Foto: gloriacondal

Entrem a la plaça Major, un lloc d’obligada visita, i prenem una pista en direcció al salt per la riba dreta del Gurg fins que arribem a can Valentí. En un moment o altre cal creuar el riu i allà ens aconsellen que continuem un xic més fins que trobem un tancat i que anem avall. Així ho fem, baixem cap al riu, veiem una passarel·la per creuar-lo sense problema i pugem el sender amunt fins a trobar el camí forestal de les Olletes. Continuem sempre en direcció al salt i arribem a l’àrea de picnic dels Pins, al pla d’en Xurri. Aquí hi havia els antics emprius, terrenys públics on els pagesos explotaven col·lectivamenten horts i camps, que es van abandonar el segle passat.

cami salt sallent

Salt Sallent pels Matxos o les Escales. Foto: gloriacondal

Seguim la pista fins que arribem a una senyalització que ens indica dues opcions diferents: el camí dels Matxos o el de les Escales. La durada és la mateixa, la diferència és que el primer és més llarg, més humit i amb desnivell més suau. El segon és més curt, més sec i amb desnivells més pronunciats (en alguns moments hi ha cordes i cadenes per facilitar-ho). Nosaltres optem pel primer i comencen un sender de pendent sostinguda per un bosc de faigs i roures.

cami matxos sallent

Camí dels matxos cap al salt de Sallent. Vall d’en Bas. Foto: gloriacondal

És desembre i ja han perdut els colors de la tardor. El terra, ple de fulles, ens juga males passades. No veiem senyals però tampoc tenim gaires problemes: hi ha un filat que ens serveix de guia. El sender té uns 2,5 km, i en aquest tram fem els 420 m de desnivell positiu. Ens anem enfilant pel bosc i creuem el torrent de les Olletes, amb poca aigua. En alguns indrets es conserven pedres planes i grosses, l’empedrat que havien fet perquè els matxos (d’aquí el nom), conduïts pels traginers, tranportessin amunt i avall sacs de patates i altres materials. Creuem el torrent dels Xerrics… trobem algun indret amb força fang, també alguna marca groga en llocs on no hi ha dubte (?), i el camí puja i voreja el cingle.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més endavant, dos miradors, a una distància propera l’un de l’altre, amb vistes a la vall, S. Privat i les Preses al fons. Si és un dia clar com el que hem trobat nosaltres, una vista espectacular.

torrent ginebrar

Torrent Ginebrar. Camí matxos al salt Sallent. Foto: gloriacondal

Finalment creuem el torrent del Ginebrar, amb força aigua, però com que hi ha pedres, no tenim problema per passar per sobre, i sortim a una pista amb indicadors. El salt de Sallent és a 15 minuts a la dreta.

al mirador sallent

Indicadofr al mirador del Salt Sallent. Foto: gloriacondal

Hem sortit del bosc espès i seguim fins a una indicació de fusta on diu: “mirador del salt a 1/2 minut”. Baixem el fort pendent pel mig del bosc i arribem al mirador del salt, sense cap protecció. Tot i que les setmanes anteriors havia plogut força, hem vist poca aigua, que és l’habitual. Només després de dies de pluja intensa se’n veu més. El salt fa 80 m en vertical. Aquesta aigua més la de les altres rieres que hem creuat, baixa al riu Gurn (afluent del Fluvià), cap a la vall d’en Bas.

salt sallent

Salt de Sallent. Vall d’en Bas. Foto: gloriacondal

Tornem pel mateix camí, però aquest cop no deixem la riba del Gurn, passem per la casa de colònies i arribem per la pista asfaltada fins al nucli antic de S. Privat. (Si es vol fer circular, es pot tornar pel camí de les Escales).

boix grevol

Boix grèvol al camí dels matxos. Salt Sallent. Vall Bas. Foto: gloriacondal

Distància: 10 km/Alçada màxima 1.043 m – Mínima 610 m/ Temps… en teoria unes 3 h, però nosaltres hem trigat molt més. A la baixada hem hagut de vigilar molt on posàvem els peus, perquè relliscàvem amb les fulles.

mapa salt sallent

Salt Sallent pel camí Matxos. Vall d’en Bas

Anuncis
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Loxandra

IMG_3309

Loxandra.  Foto: gloriacondal

La protagonista del llibre és una dona grega que viu a Constantinoble el s. XIX. Allà, els grecs s’autoanomenaven “Ρομη” (romans) i encara ara, a Grècia es refereixen a la ciutat com a Constantinoble, no com a Istanbul (que ve del grec: στην πόλη).

Diu la novel·la: “Dimitrós era de Xios. Els turcs van degollar son pare a la gran massacre (1822) i a ell el portaren al mercat d’esclaus. Un oncle seu que vivia a Siros el comprà, l’adoptà i als 17 anys l’envià a Constantinoble a estudiar”. I s’hi va quedar. Quan el coneixem, treballa en un diari, és vidu, té 4 fills i es casa amb Loxandra (que tenia 30 anys). Viuen a Macroxori, un barri entre S. Stéfano i Eptapirgío, prop mar del mar de Màrmara i tenen un criat armeni, Tarnanàs, que quan hi ha la matança, Loxandra amaga sota el llit.

Αγια Σοφια.Κωνσταντινούπολη

Santa Sofia. Istanbul. Foto: gloriacondal

El llibre retrata el pas del temps a través de les diferents estacions de l’any i dels esdeveniments de l’època: Tractat de S. Stéfano entre russos i otomans, la guerra greco-turca (1897), la guerra dels Balcans (1912-13), la Primera Guerra Mundial, la matança dels armenis (1915)… però Loxandra compta el temps pels esdeveniments familiars: naixements, bodes, morts… És una dona amb caràcter, que sempre pregunta: “Això que ha passat és bo o no?” I torna a la cuina, el seu reialme. Li encanta guisar per ser feliç i fer feliç la gent. Durant els primers anys no té fills, fins que fa un pacte amb la Verge de Baluklí, amb qui creu molt. Pensa que els turcs són malvats, però això no té res a veure amb els que ella coneix: el venedor d’ous, el sereno… Acostuma a dir el que pensa i troba consol en moltes coses. “Què significa ser ric? Saber contentar-se amb poc”.

Torre Galata

Torre Gàlata. Istanbul. Foto:gloriacondal

Loxandra ens parla d’una ciutat diversa, multicultural, rica. Recull gats i gossos i un dia el soldà vol el seu gat Calipso, però ella no li vol vendre, i dies després desapareix: li han raptat! Al llarg del llibre mostra l’amor per la ciutat a través de fets quotidians i quan l’home mor, ho accepta: “estava quí i ja no hi és perque li ha arribat l’hora”.

Κωνσταντινούπολη

Mercat del peix. Kumpaki. Istanbul. Foto: gloriacondal

Els barris van canviant. Les filles li proposen traslladar-se a Stavrodromi (Pera), que està de moda, però li costa: la casa, els carrers, el veïnat, la falta del mar a tocar… Però ho accepta. Té una norma: “Mai plora per paradissos perduts”. Constantinoble va canviant i se’va a Atenes, on hi ha altres filles, però s’enyora. Troba els venedors antipàtics, no pot dir el que pensa, el menjar no és el que vol… Al cap d’uns anys torna a Constantinoble amb la seca filla Klío i la néta. La primera nit “es queda adormida amb l’alegria que tornarà a veure els gossos de carrer, però no en quedava cap perquè com que eren protegits de soldà, durant la revolució dels Joves Turcs els perseguiren i abandonaren en un illot desert, es van morir i amb això arribà a la ciutat una epidèmia de còlera que matà milers de persones”, entre d’altres el seu estimat fill Teodoros,

Far de Salakac

fa de Salakac (Torre de Leandre). BÒSFOR. Istanbul. Foto: gloriacondal

Remarcable la complicitat amb Ana, la filla de la Klío: “Aprengué més de l’àvia: a disfrutar de les coses, a sentir-se feliç d’estar viva, de veure i sentir. Aprengué a estimar qualsevol cosa a la que es dediqués”.

Barri Eyup – Versió 2

Eyup. Istanbul. Foto: gloriacondal

El llibre és ple d’episodis còmics i bojos, com la lluna de mel de la seva filla Klío amb Iorgakis, company de feina en un vaixell del seu germà Epaminondas, amb qui es casa i van a Londres. O l’episodi amb el cònsol turc, que troba un dia a Atenes, el convida a casa, i li diu tot el que ella pensa del soldà (negatiu, sí); al final el cònsol li recorda que és turc i ella diu: “I què, ets un ésser humà!”. També és còmica la descripció d’una nit a Atenes, un dia que va a un teatre popular, o quan, de nou a Constantinoble, segresta la seva néta de l’Escola Grega perquè hi està malament. Però l’episodi més boig potser és al final, a l’hora de la seva mort. Està molt malalta, al llit, la família pensa que s’està morint, li preparen el sudari… i ella desapareix: la troben menjant unes dolmades a la cuina. Encara aguanta 5 anys més, donant ordres a la seva filla per governar la casa des d’una butaca. El llibre acaba així: “I Loxandra viurà sempre en l’abundància de Constantinoble, senyora d’aquell lloc, perquè cada cosa té el seu moment… I el lloc de Loxandra és la Ciutat, i ja ningú podrà moure-la d’allà”. És juliol de 1914 i poc després comença la Primera Guerra Mundial.

Prop Mercat espècies – Versió 2

Istanbul. Turquia. Foto: gloriacondal

Inspirada en la vida de la seva àvia, Maria Iordanidu va escriure el seu primer llibre, Λωξάντρα, quan tenia 65 anys. A Grècia passen de 60 edicions. El llibre fa pensar en un altre llibre del qual se’n va fer una versió al cinema “Un toque de canela” (en anglès “A Touch of Spice”, en grec Πολιτική κουζινα).

Loxandra. EOI. Barcelona

Presentació llibre Loxandra a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. 2018. Kleri Skandami, Selma Ancira, Sandra Ollo

Acantilado-Quaderns Crema. Barcelona 2018. 247 pàg. Traducció al castellà: Selma Ancira

Publicat dins de Llibres, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Ruta dels camps d’exili: de Ribesaltes a Argelers

A l’inici del febrer de 1939, 450.000 persones creuen la frontera dels Pirineus, una arribada massiva en un departament de 250.000 habitants que va capgirar -ho tot. França no va preveure una acollida digna i decideix la construcció de camps de concentració al Rosselló: Argelers, Sant Cebrià, El Barcarès i Ribesaltes. El 1938 s’havia aprovat una llei d’internament per «estrangers indesitjables», que apliquen als refugiats. Entre 1939 i 1945 passen per aquests camps més de 250.000 espanyols. Durant un cap de setmana hem recorregut els antics camps d’Argelers i Ribesaltes, amb visites a la Maternitat d’Elna i al cementiri de Colliure.

Argelers

Platja d’Argelers. Memorial homenatge als refugiats de la guerra civil espanyola. Foto: gloriacondal

Argelers era un petit poble agrícola de prop de 3.000 habitants on el govern francès va decidir tancar els refugiats a la platja en un terreny d’unes 100 ha. No hi havia edificis, només la sorra envoltada de filats per totes bandes. En pocs mesos arribà a més de 80.000 persones. Separats per sexes, patien fam, set i fred; hi havia malalts i gent que moria i les dones eren violades pels vigilants senegalesos. Els mateixos refugiats van anar construint barraques i organitzant-se. Es tancà a finals del 1939 però els nazis el tornaren a obrir. Entre les platges dels Pins i del Tamariguer (just davant de l’Hotel Lido), recordem aquest dolor. Mirem el mar i observem la silueta dels turons. El mateix escenari. Pell de gallina. Vegeu el documental Camps d’Argelers.

Argelers

Platja d’Argelers. Al fons, Colliure. Foto: gloriacondal

Quan es tanca aquest camp, molts dels refugiats són traslladats a Ribesaltes.

Ribesaltes. La tardor de 1939 s’habilita un espai militar, el camp Joffre, de 600 ha. El gener de 1941 arriben els primers combois des d’altres camps, amb espanyols, jueus i gitanos. A l’estiu de 1942 França accepta participar en la deportació de jueus. A Ribesaltes són separats i aïllats, un camp dins el camp. D’allà surten 9 combois amb 2.313 homes, dones i infants, la majoria cap a Auschwitz. En dos anys, 17.500 persones hi són internades (53% espanyols, 40% jueus i 7% gitanos). A partir del novembre de 1942, els alemanys evacuen el camp i l’utilitzen com a caserna.

Rivesaltes camp internament

Camp d’internament. Ribesaltes. Foto: gloriacondal

Amb l’alliberament dels Pirineus Orientals, els barracons es reutilitzen com a camp d’internament. L’abril de 1945 esdevé camp de presoners de guerra, especialment per a alemanys, que arriben a ser més de 10.000. L’agost de 1945 es reserva un espai per enterrar més de 500 presoners morts de fam i dissenteria. A partir de 1946, quan envien presoners a treballar fora, la situació millora. Amb l’alliberament dels últims presoners el 1948 el camp torna a ser un espai militar on tanquen membres del FLN algerià i els “harkis” (algerians que van lluitar al bàndol francès). Més tard hi passen guineans, i del 1986 al 2007 s’hi instal·la un centre de retenció administrativa per a estrangers, que va funcionar fins al 2007. L’any 2015 l’espai s’obre a la memòria històrica, amb la construcció d’un edifici soterrat i sobri que mostra la cronologia, testimonis, documents i objectes. Quan en sortim el sol s’està ponent. El Canigó és poc visible però la tramuntana bufa i fa girar els aerogeneradors que ens envolten. «Quan bufava la tramuntana congelada ens moríem de fred», deia Antoni de la Fuente, que hi va ser quan tenia 11 anys.

Més informació al web: Memorial del camp de Rivesaltes

Ribesaltes

Memorial del camp de Rivesaltes. Foto: gloriacondal

Elna. Karl Ketterer, voluntari del Servei Civil Internacional, en veure la tragèdia dels refugiats (l’índex de mortaldat infantil superava el 95%), decidí ajudar dones i infants. Comprà un castell a mig derruir, demanà a Elisabeth Eidenbenz, voluntària suïssa, que s’afegís al projecte i amb l’ajuda d’una desena de persones que s’encarregaven de la intendència, ella comendà el projecte: el desembre de 1939 entraven les primers dones provinents d’Argelers i S. Cebrià. En el primer pis havien habilitat una sala que es feia servir per als parts i una altra al costat per a deixar-hi els bressols. Durant els anys 1940 i 1941 van néixer 20 nadons cada mes.

Elne maternite

Maternitat d’Elna. Foto: gloriacondal

El 7 de desembre del 1939 naixia el primer dels 597 nadons, la gran majoria espanyols. Les mares ingressaven quatre setmanes abans del part i tornaven al camp quatre setmanes després. La logística i el manteniment estaven assegurats pel subministrament de queviures i material portat des de Suïssa. Cada sala tenia el nom d’una ciutat: Barcelona, Madrid, Bilbao… i la sala de parts, per decisió de les dones que s’hi hostatjaven, s’anomenà “Marroc”, que associaven a allò desconegut i dolent.

Elna Maternitat

Des d’aquesta finestra les mares d’Elna veien el Canigó. Foto: gloriacondal

Més endavant van fer un annex de la Maternitat al Camp: dues barraques per dones i nens menors de 6 mesos i un hospital infantil. Entre les dones que van ajudar Elisabet hi ha la llevadora Fillols, una dona d’Elna que reia i cantava molt. A través d’ella, el metge Josep Géraud ajuda en els parts difícils i facilita una casa a Banyuls a prop del mar per ajudar els nens malalts: la “pouponnière” (viver). Fillols, una dona avançada, és escollida diputada el 1945, juntament amb 32 dones més, per primer cop (a França el 1944 les dones obtenen el dret de vot).

Elna Maternitat

Treballs fer per dones mentre hi feien estad. Aquí, Emilia Senés agraeix a Elisabet, la directora, les seves atencions. Foto: gloriacondal

Per Pasqua de 1944 els alemanys clausuren el servei.

Recomanen veure el documental La Llum d’Elna

Cotlliure muralla

Muralla Colliure. Foto: gloriacondal

Acabem al cementiri de Colliure, davant la tomba d’Antonio Machado. “Ya hay un español / que quiere vivir y a vivir empieza, entre una España que muere y otra España que bosteza. Españolito que vienes/ al mundo te guarde Dios./ una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón”. I encara estem així…

Colliure

Tomba de Machado. Cementiri Colliure. Foto: gloriacondal

Entrades relacionades

Camins de l’exili: de Cerbère a Portbou

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Pollença (Mallorca): espais de memòria històrica

Contrabandistes de la llibertat

El setè camió

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó

Publicat dins de Solidaritat | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El Hierro. Canarias

Primera setmana de novembre. Illa amb boires i microclimes, temperatures suaus, però nits fresques. Amb 9 nits, vam tenir temps de fer senders i recórrer-la amb cotxe, llogat a Cicar. Es poden fer activitats com parapent, submarinisme… hi ha bon menjar i bons vins.

valverde

Valverde, el Hierro. Foto: gloriacondal

Tant si arribes amb avió com amb ferri, la capital, Valverde és 500 m sobre teu, penjada, i hi viuen 5.000 persones de les 11.000 de l’illa. De formació volcànica, el punt més alt és el cim de Malpaso (1.501 m), que no vam veure mai, per la boira. Bones carreteres i alguns túnels per facilitar la mobilitat. Poblada pels “bimbaches”, tribu originària d’Àfrica, es pot conèixer la història al Centre Interpretació El Julán, però estava tancat per manteniment. L’illa és Reserva mundial de la Bioesfera per la UNESCO i es proposaren aconseguir el 100%, d’energia procedent de vent i aigua. Des del mirador Gorona del Viento es veuen aerogeneradors: només han arribat a un 34,6% (dades de 2018), però hi van treballant.

Arbol Garoé

Arbre Garó. El Hierro. Foto: gloriacondal

L’Arbre Garoé és el símbol de l’illa. S’hi pot arribar en cotxe però nosaltres hi anem a peu. El tenien per un arbre sant, perquè retenia l’aigua de la boira, que recollien en cisternes. L’any 1610 una ventada se l’emportà i ara n’hi ha un altre. Sempre han tingut poca aigua.

calcosas

Pozo de las Calcosas. El Hierro. Canarias. Foto: gloriacondal

Costa escarpada, gairebé sense platges però amb piscines naturals precioses, és rica en flora i fauna, amb espècies com els zífids (una mena de dofí). Al nord de l’illa destaca el Pozo de las Calcosas: des del mirador baixes a nivell de mar, on hi ha cabanes de fusta amb sostres de palla de sègol, que es mantenen. Tenen dues piscines naturals envoltades de lava. A dalt, el poblet d’Echedo envoltat de vinyes i un restaurant recomanat: “La Higuera de abuelo”. El primer cop la cambrera ens va recomanar peto i rabil, “unos peces que pasan por aquí” va dir, acompanyats d’un vi blanc local ecològic, Uwe. Carretereta avall hi ha el Charco Manso (de nou cal baixar), amb una piscina natural, bufadors i arcs.

Mirador de la Peña, Canàries, Hierro

Mirador de la Peña. El Hierro. Foto: gloriacondal

L’illa va tenir dues esllavissades gegants, la del Golfo (oest) ila de las Playas (est). Un bon lloc per veure el Golfo en perspectiva és el Mirador la Peña, obra de César Manrique,amb un restaurant des d’on veiem les Roques Salmor i tota la badia. Des del mirador de Jinama més vistes, troncs de savines retorçats, i un sender per baixar a baix. Som al municipi de Frontera i abastem des del nucli de Las Puntas fins a Punta Gutierrez.

El Hierro,Jinama. Canarias

Mirador de Jinama. El Hierro. Foto: gloriacondal

On hi havia hagut un moll amb un petit despatx de la duana ara hi hal’hotel més petit del món (Guiness), el “Hotel de Punta Grande”, un encant. Hi vam fer un cafè i vam conèixer l’amo, en David, un xicot encantador. D’allà surt el sender Punta Grande-La Maceta, amb miradors i plafons explicatius. Combinació esplendorosa de colors rojos, grisos i negres, blau del mar i verd de la vegetació.

Hotel más pequeño del mundo: Punta Grande, el Hierro

Hotel Punta Grande. El Hierro. Foto: gloriacondal

En aquesta zona fem el sender de la platja de Arenas Blancas-Punta Gutierrez, amb l’arc de les Toscas. Coves, ones, blau, escuma, lava pahoehoe… fantàstic! Breu parada al balneari Pozo de la Salut descobert a principis del s. XVIII. Penjat a la muntanya, el poblet de Sabinosa, envoltat de vinyes. En aquesta costa, una altra piscina natural preciosa: el Charco Azul.

Hoya Morcillo. Hierro. Canarias

Hoya del Morcillo. El Hierro. Foto: gloriacondal

En aquesta banda la carretera arriba fins al moll d’Orchilla on acaba (si es vol anar a la Restinga, cal fer un llarg camí amunt). El faro de Orchilla es diu així per un liquen groc, l’orxella, d’on s’extreia un colorant.

Santuari Mare de Deu de los Reyes. Canarias. Hierro

Santuari Nuestra Señora de los Reyes. El Hierro. Foto: gloriacondal

Ptolomeu, al s. II, situà el Meridià Zero a la Punta de Orchilladesplaçat el 1884 pel meridià de Greenwich. El monument és un rectangle de formigó amb un cercle de ferro. Anualment organitzen la marató del Meridiano. Pugem al Santuari de N.S de los Reyes a la Dehesa, patrona de l’illa, que cada 4 anys és baixada en processó fins a Valverde. Més amunt hi ha el Sabinar, on s’acumulen velles savines vinclades pels vents i el mirador de Bascos amb vistes al Golfo.

Sabinar el Hierro. Canarias

Sabinar. El Hierro. Canàries. Foto: gloriacondal

De Valverde a la Restinga hi ha 50′. Entremig trobem la gran pineda de la Hoya del Morcillo i més endavant el mirador de Tanajara, que fou llotja privilegiada per veure l’erupció volcànica del 2011 a 2 km de la Restinga. Baixem a la cala de Tacorón, un bon lloc per observar el vessant del Julan. Aigües netes i bany genial. Al port de la Restinga comprem unes “viejas” a la llotja i dinem a El Refugio. Pujant, el mirador de las Playas, amb vistes a la costa est i al Roque de la Bonanzai més amunt el mirador de Isora, des d’on es veu el mateix de més a prop. La carretera d’aquesta costa arriba fins al Parador.

Un dia vam fer el sender de la Llanía. Vegeu detalls aquí

Vam allotjar-nos a S. Andrés però no ho recomanem (per la casa i perquè sempre hi ha boira). Ara aniríem als Apartamentos Frontera a Frontera.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Sender de la Llanía. El Hierro

A diferència de la majoria de senders de El Hierro (Canàries), que són antics camins tradicionals, el sender de la Llanía és nou i sense gaires desnivells. 

Inici: Fuente de la Llanía, tocant a la carretera HI.1. Cal començar el circuit a la banda contrària a la font. Hi ha 3 colors segons la dificultat i nosaltres triem el blau, el més llarg, que forma una gran anella cap a l’est i passa per l’antiga pineda de pi radiata, que no va sobreviure a un incendi i està repoblat per faigs.

Sender de la Llanía. El Hierro. Foto: gloriacondal

Passem un bosc de laurisilva molt maco, humit, amb molts bolets i alguns raigs de sol que es filtren, creuem una carretera i continuem per un bosc fins a un pontet de fusta, a la dreta de la Montaña Fuente. Gran part de la vegetació és de faigs i brugueroles.

Sender Llanía, bosc laurisilva. Foto: gloriacondal

Arribem a un altiplà i poc després a la Fuente de la Loma, amb una cisterna i indicadors a Bailadero de las Brujas…

Fuente de la Loma. Sender Llanía. Hierro. Foto: gloriacondal

Continuem i iniciem ascensió a una zona més oberta amb herbes oloroses, costa amunt… de nou trobem bosquet, travessem la carretera cap a Fireba, però a partir d’aquí les indicacions no són clares. Hi ha dos miradors a la Hoya, indicats de maneres diferents, Fireba I i Fireba II, o “mirador de la Hoya de Fireba” i “Mirador de Fireba”.

Sender de la Llanía. Hierro. Foto: gloriacondal

Dels dos miradors ens en passem un, per falta d’indicacions i perquè la boira és espessa; sort que el Maps ens ho indica molt bé, retornem i trobem el mirador. Els rètols estan trencats i el plafó indica que la caldera té 450 m de diàmetre i un desnivell de 160 m, una banda amb parets de cendra, en l’altra vegetació, a causa dels vents alisis. Però no veiem res, per la boira. Comença a ploure, o potser és la boira ploranera, no ho sabem. Busquem l’altre mirador de Fireba, coincidint amb el GR 131, el seguim, i el trobem: tampoc es veu res, però en lloc de seguir les marques blaves, ara que les hem retrobades, continuem pel GR, paral·lel a la carretera, fins al pàrquing, així no hi ha pèrdua, deixant, per tant, el mirador de Llanía volgudament, perquè avui, de mirar, res de res.

Mapa sender Llanía. El Hierro

8 km – 2:30 h – desnivell: 230 m – alçada màxima 1.368, mínima: 1.247 – circular 

 

 

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Perigord. França

Perigueux catedral

Catedral Perigús. Foto: gloriacondal

Després de molts dies de viatjar per terres de França sense veure ni un turonet, ens feia il·lusió trobar ondulacions, ni que fossin petites. Descobrim la ciutat de Perigús, amb una catedral potent, la vall de Vezère, solcada per rius, coves i petits pobles i la ciutat medieval de Sarlat. La regió és una zona geològica formada per altiplans calcaris coberts per sediments sorrencs i argiles, que tenen, a vegades, un aspecte ondulat. La majoria dels boscos són roures i castanyers i veiem, sobretot, camps de cereals, fruiters i vinya. A més, hi ha moltes tòfones.

Brantome Perigueux

Abadia de Brantôme. França. Foto: gloriacondal

Divideixen la regió del Perigord en quatre colors o zones: el primer és el verd, amb diferents rius i força vegetació. Per aquí circulem fins que fem la primera parada a l’Abadia de Brantôme, en un poble coquetó amb molta vida al voltant del riu Dronne. En una petita illa d’un meandre, Carlemagne va fer construir una abadia el s.IX. El claustre s’acabà el 1539 i en temps de la Revolució Francesa va ser una sala de festes. L’arquitecte Pau Abadie la restaurà a partir de 1850 i l’annex ara és l’Ajuntament. Al darrera, observem moltes coves.

Perigús. L'eschif de Creyssac

Perigús. L’eschif de Creyssac o Echaffaud. Foto: gloriacondal

Continuem fins Perigús (Périgueux), a 86 km, aquí ja en zona del Perigord blanc, pel blanc del sòl i els congostos per on circulen els rius. Ens allotgem en una antiga casa medieval davant d’un edifici molt especial, L’eschif de Creyssac (Echaffaud), del 1347, construït en fang i fusta, que servia de torre de vigilància entre la ciutat i el riu. Som a tocar de la catedral.

Perigueux, place Saint Louis

Perigús. Plaça S. Lluís. Foto: gloriacondal

Perigús neix de la fusió de dos centres medievals oposats geogràficament i políticament: la vila galo-romana a l’oest i el burg medieval-renaixentista de Puy Saint-Front a l’est. La plaça du Codercés de les més antigues; allà hi ha l’edifici del mercat, i trobem la curta rue de Sagesse (al núm. 1 hi havia hagut l’hotel l’Estrada, amb una escala “a la francesa”, molt especial). A la placeta de S. Lluís hi ha un xamfrà amb una casa del s. XV. De la plaça del claustre es té bona vista de les cúpules de la catedral de de S. Front. Restaurada per Abadie li va servir per construir després el Sacré Coeur de París. De nit, creuem el riu per veure la catedral reflectida sobre les aigües del riu Isle.

Vall Vezere. S. Leon

S. Leon Vezere. França. Església. FOto: gloriacondal

Sortim cap al Perigord negre, per les ombres dels roures. Arribem a St-Leon-sur-Vézere, a 45 km, per carreteres secundàries, bosquets, camps de panís, granges… Vall xula d’uns 50 km entre el riu Vezere, amb coves i refugis prehistòrics. S. Leon és un poblet medieval en un meandre, que té un pont de ferro per creuar el riu. Val la pena passejar-hi amb calma.

Roca S. Cristòfol

Roca Sant Cristòfol. Perigord. França. Foto: gloriacondal

Continuem per la crta. paral·lela al riu fins a la Roca de S. Cristòfol, un mur calcari d’1 km i 80 m d’alt, deformat per les aigües del riu i el gel, que van crear un centenar de coves aèries on vivien els homes prehistòrics; es van modificar durant l’Edat Mitjana per ser un fort i una ciutat troglodita, fins a la Renaixença. Hi havia esglésies, una forja, i tenien artefactes per pujar i baixar les coses. Continuem camí fins arribar a la Maison forte de Reignac, un castell construït dins la roca, que es conserva intacte.

Maison Reignac. Cova Perigord. Perigueux

Maison forte de Reignac. Vall Vezere. Perigord. Foto: gloriacondal

Cap al migdia arribem a Sarlat le Caneda, capital del Périgord Negre, amb el riu Dordonya al sud, encara amb els mateixos paisatges del matí. Avui és dia de mercat. Molta gent comprant, molts turistes, no es veuen ni els edificis… Sarlat té tant patrimoni que cada passa que fas és història. Destaquem la catedral de S. Sacerdos, La maison de Boetie, a prop, el mercat permanent en un edifici d’una antiga església de dos nivells (edifici remodelat per Jean Nouvel), la font de Sta. Maria, la plaça de la Llibertad, la plaça del mercat de les tres oques… Comprem llaunetes de patés en una botiga i marxem amb la sensació que no l’hem pogut conèixer prou per culpa del gran nombre de parades de mercat i els centenars de persones, turistes i vilatans, que hi havia. (A Sarlat s’han rodat moltes pel·lícules, cliqueu aquí per veure quines).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam descartar visitar les famoses Coves de Lascaux perquè havíem de triar i, tot i saber el seu valor, preferim coses més humils.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

La Charente: illes, ostres, forts…

A la vall de la Charente, a França, el marisc (sobretot ostres i musclos) és el rei del litoral. Hi trobem ciutats com Rochefort i la Rochelle, juntament amb les îles charentaises: Ré, Oléron, Aix et Madame. És un territori pla, amb basses on es fa sal i d’altres on es crien ostres. Una altra característica són les fortificacions defensives. Coneixem tot això des de Marennes, on ens allotgem a pocs metres del mar.

Primera illa: S. Denis és el poble més septentrional de l’illa d’Oleron, però es triga en arribar-hi pel trànsit. Un xic enllà hi ha el far de Chassiron, de 46 m i 224 graons. El 1924 el paquebot finès Port Caledonia naufragà i 25 mariners estan enterrats al cementiri. Val la pena pujar-hi, per les vistes del mar i la costa. A baix conserven una resclosa de peix amb murs de pedra seca: quan l’aigua de la marea alta se’n va per les reixes, el peix queda atrapat dins. Visitem dos pobles més: Boyardville, on dinem en un restaurant davant del canal de Perrotine i després anem a la platja i veiem Fort Boyard de lluny. Marea baixa i molta gent caminant i collint crustacis. Tota la zona de Sauxelle i la Sanine són canals d’ostres i de sal. Anem a la Cotinière, el 6è port més important de França, on pesquen de forma artesanal. Parades de venda de peix i marisc. Molt turisme, com a tota l’illa. Havent creuat el pont al retorn, val la pena aturar-se a Le Chapus a veure la fortalesa dins l’aigua del fort Louvois, de Vauban.

Fort Louvois

Fort Louvois. France. Foto: gloriacondal

Segona illa: Re, la més septentrional de totes, amb el far de les Balenes. Paguem peatge per entrar i un cop dins, passa com a Oleron: molt trànsit. El far fa 60 m i té 257 graons, que pugem per contemplar els jardins de sota, la torre, un petit museu, ara amb marea baixa i vistes als 4 punts cardinals. Paisatge d’ostres i vinyes. Més endavant ens aturem on construeixen un gran mur contra les marees (aquí no hi ha dunes i cal protegir-se!)

far balenes

Far Balenes. Illa Re. Fraça. Foto gloriacondal

Tercera illa: A Aix s’hi arriba des del petit port de Fouràs. Mentre esperem el ferri, veiem una fortificació a prop, Fort Enet, de Vauban, més senzilla que d’altres. L’illa d’Aix té forma de crusant, fa 3 km de llarg i 700 d’ample. El primer cop que vam sentir parlar-ne, va ser en una peli: “Assassinat a l’illa d’Aix” (vegeu aquest tràiler). Passegem per la platgeta i el far, pel carrer i l’església, pels afores… Ara hi ha uns 200 habitants que viuen del turisme i les ostres. Del far, vista de Fort Boyard.

Fort Boyard

Fort Boyard des de l’illa d’AIX. Foto: gloriacondal

Quarta illa: Per arribar a l’illa Madame cal anar fins al Port des Barques i caminar quan la marea és baixa, aquell dia, d’11 del matí a 5 de la tarda. El camí de terra que uneix l’illa al continent es diu Pas des Boeufs i triguem uns 20 minuts. Anem fins a l’antic fort, tancat i fem la volta cap a la banda on hi ha casetes de fusta i estris de pescadors. No hi viu gent però hi ha una granja i un càmping.

Madame

Illa de Madame. France. Foto: gloriacondal

Altres llocs

Brouage. El 1630 era una vila important, amb negociants d’arreu d’Europa. Ara, dins la fortificació, trobem un poble d’artesans, cafès i església. Fem la volta a les muralles per dalt, veiem una casa que és un pou de glaç i als voltants, basses d’ostres.

Fortifiació Brouage

Fortifiació Brouage. Charente. France. Foto: gloriacondal

Rochefort té el nucli a la plaça Colbert, amb l’ajuntament, i a prop, l’església de S. Lluís amb una façana neoclàssica important. El més interessant és al port, amb unes drassanes creades per Lluís XIV, i la fragata Hermione. Aquí va néixer Pierre Loti militar, escriptor i viatger (el primer cop que vam sentir partar d’ell va ser a Istambul).

La Rochelle

La Rochelle. FRança. Foto: gloriacondal

La Rochelle té al port vell les torres Chaine, S. NicolasLlanterna (l’únic far medieval del litoral atlàntic). A prop, una escultura circular d’una resclosa, en homenatge a l’alcalde Michel Crepeau, un humanista i amant de l’art: “Per ser feliç, cal aprendre la bellesa”. Als voltants, una àmplia zona de bars, parades, gent i estètica alternativa, un espai molt ben recuperat. Al centre de la vil·la, la Porta del Rellotge comunica el quai Duperre amb la Rue du Palace, un carrer porticat a dues bandes, fins a la pl. Verdun, amb la catedral, que no és especialment interessant.

Catedral Saint Pierre Angouleme

Catedral S. Pierre. Angulema

Angulema, a l’interior, dalt d’turó que domina la vall, amb vinyes i terreny de lleugeres ondulacions, és capital del còmic, amb murals pels carrers, però el més imponent és la façana de la catedral de S. Pierre, d’origens romànics (1110-1140), amb escenes de l’evangelització, el judici final, i un fris que representa el combat inspirat en la cançó de Roland. Aquí vam aprendre el nom d’un arquitecte que es va repetir sovint: Paul Abadie, va treballar en el Palau de Justícia, neoclàssic i un fill arquitecte amb el mateix nom, va continuar la seva tasca, amb la restauració de les catedrals d’Angulema i Perigús, i la construcció del Sagrat Cor de París, entre d’altres.

Angouleme France

La fille des remparts. Angulema. Foto: gloriacondal

Ens han quedat llocs… que deixem per una altra vegada!

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari