Faial Açores

Una mica més petita que la comarca del Garraf, Faial té forma de turbot i hi viuen unes 15.000 persones. Al centre, una caldera de 400 m de profunditat i 1.450 de diàmetre, sota el cim més alt, el Cabeço Gordo, de 1.031 m. La seva raó de ser són les erupcions i els terratrèmols. El 1672 en va tenir una que va créixer la zona de Faja, al nord-oest, i la darrera és la dels anys 58-59, la Ponta dos Capelinhos, l’últim territori que Portugal ha incorporat, per dir-ho d’alguna manera.

Capelinhos faial

Capelinhos. Faial. Açores. Foto: gloriacondal

Horta és la capital i port. La seva història està lligada a l’exportació de vi i taronja, a la caça de la balena, i a la navegació, en ser punt geoestratègic on han fet parada milers de navegants al llarg de la història. El 1895 hi arribà el capità Slocum, navegant en solitari al voltant del món. El port és ple de pintades tot recordant els que hi han passat (porta bona sort fer-ho, es diu).

Peter cafe Horta

Cafè de Peter Horta. Açores. Foto: gloriacondal

El Peter Cafè Sport és des del 1918 un punt de trobada de gent d’arreu del món, farcit de banderoles i records que hi han deixat. Un altre racó que ens ha encantat és Porto Pim, al peu del monte Queimado, amb una platja calmada preciosa i el volcà Monte Guia, amb la caldera de l’Inferno i, destacant de lluny, amb l’ermita de la Mare de Déu del mateix nom, patrona dels baleners d’Horta.

caldera faial

Caldera Faial. Açores. Foto: gloriacondal

Es pot fer la volta a l’illa en un dia, amb cotxe, per una carretera que voreja la costa, i pujar a la caldera central. Una altra cosa és voler caminar: les dues rutes més conegudes són el GR1 Faial Costa a costa (36 km) i i el PR6 10 Vulcoes (20 km). Però n’hi ha de més curts i cadascú pot adaptar-los al que pugui i vulgui.

port horta açores

Port Horta. Faial Açores. Foto: gloriacondal

Una altra cosa és voler fer un gin-tonic al bar Peter, badant, banyar-se a les piscines naturals de Varadouro o veure una posta de sol a Capelinhos (per cert, el Centre d’Interpretació, construït sota el vell far, com un búnquer, està molt bé!). Per això ja cal més temps. Nosaltres hi vam estar 5 dies i hem tingut temps de fer amb calma, tot el que volíem. El temps ha estat agraït i el primer dia d’estiu el sol ha estat generós.

Per acabar, el millor de tot: seure a la platja de Porto Pim i llegir «La dona de Porto Pim», d’Antonio Tabucchi. Imprescindible si es viatja a les Açores.

Porto Pim Horta

Badia Porto Pim. Faial. Açores. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Uncategorized | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Flores

fajazinha-aldeia da cuada

Fajazinha a baix i Cuada dalt. Foto: gloriacondal

far albarnaz flores

Far Albarnaz Flores. Foto: gloriacondal

Una carretera voreja la costa des de Ponta Delgada, al nord, fins a Faja Grande, a l’est, però no dóna tota la volta perquè els penya-segats entre aquesta població i el far d’Albarnaz, al nord, ho impedeixen. Clar que es pot fer a peu el sender i així també es té la vista més aproximada a l’illot Monchique, el tros de terra més occidental d’Europa. El tros de Ponta dos Fanais a Ponta da Faja fa una mica de basarda, perquè és molt estret i el precipi al mar és a 5 cm.

ponta dos fanais flores

Sender Ponta Delgada – Faja Grande. Flores. Foto: gloriacondal

De Ponta Delgada a Sta Cruz, la capital, la costa està esquitxada d’illots i caps. Val la pena aturar-se a tots els miradors: Coimbros, Cedros, Ponta Ruiva.. i arribar a Ponta do Albarnaz, amb el far del mateix nom. A Sta Cruz recomanem el Museu da Fábrica da baleia do Boqueiro per entendre el procés i la història. De la capital surt una carretera que va a l’oest, fins a Faja Grande, passant pel mig de l’illa. A la banda nord d’aquesta ruta tenim les muntanyes més altes, amb el Morro Alto (914 m) el màxim. D’aquí baixen nombroses cascades i hi ha les calderes més xules: Funda i Comprida (hi ha un mirador des d’on es veuen ambdues), Seca i Branca.

caldeira funda

Caldeira Funda Flores. Foto: gloriacondal

Les llacunes rodones tenen l’origen en l’enfonsament de cràters de lava i les altres són resultats d’explosions de gasos. Fem el sender a peu, que continua fins al Poço do Bacalhau, a Faja Grande i es pot acabar aquí fent una cervesa al bar que hi ha just davant de la lava, al mar, tot mirant la posta de sol, amb un fons de música de jazz.

poço ribeira grande

Cascades Poço Ribeira Grande. Flores. Foto: gloriacondal

Cap al sud-oest tenim l’Aldeia da Cuada, un poble abandonat, ara reconstruït com a cases rurals, on ens vam allotjar una setmana. És tornar al temps dels nostres avis. A prop, una caminada de 20’ amunt: Poço Ribeira da Ferreiro. un llac mirall format a partir de les cascades que cauen. Un xic més avall, Fajazinha, cases blanques disperses per la desdibuixada caldera, amb horts, pastures i marqueses.

Lajes esglesia rosario Flores

Església Rosario Lajes. Flores. Foto: gloriacondal

Encara més al sud, les calderes Rasa i Funda i unes formacions geològiques basàltiques, Rocha das Bordoes. Al sud destaquem la Faja Lopo Vaz i un xic més a l’est, el poble de Lajes. Aquí ens vam trobar que era la Diada de Corpus i a l’església del Roser celebraven comunions. La imatge de la Verge i el lampadari del Santíssim són un regal del papa Pius X perquè l’any 1909 van ajudar uns nàufrags que va petar aquí. Feien la comunió 5 nens i 2 nenes entre 7 i 12 anys. Ells, vestits amb pantalons i ermilla, amb camisa blanca. Elles, vestit blanc d’organdí fins als genolls, sense mànigues. A la dreta, la organista; a l’esquerra, els joves de guitarres i llaüts. Enmig, la dona de la coral, assajant veus i tons. El sacristà encén les espelmes i després toca les campanes. L’església s’omple. El capellà somriu, ajudat per escolans i una escolana, a més d’algun altre capellà. Un dels nens, el Martin, també es bateja. La prèdica és llarga i la seguim a mitges. Fan molts senyals de la creu sencers, s’agenollen… Acaben 2 h després de començar, anuncien que donen diplomes, però nosaltres anem a dinar a la sortida del poble, Casa do Rei, un lloc càlid, amb llibres, plantes, música suau i un menjar cuidat.

aldeia da cuada

Aldeia da Cuada. Casa on vam viure. Flores. Foto: gloriacondal

En marxar, a l’aeroport, el xicot del lloguer de cotxes ens pregunta, així directe: «Sou partidàries de la independència de Catalunya?» I en parlem una estona.

141 km2 i 3.793 habitants. 17 km de llarga i 12,5 d’ampla.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Corvo

vila nova de corvo

Vila Nova de Corvo Açores. Foto: gloriacondal

A Corvo va arribar, fa uns quants anys, un paquet de llibres de Mollet, en resposta a una carta demanant-ne. Va ser la 1a vegada que vam saber que era una petita illa de les Açores. I vam pensar que un dia hi aniríem. Quan el dia va arribar era dimarts i 13 i no presagiava res de bo. La barqueta que hi arriba (hi caben 12 persones) té fama de bellugar molt. (Convé comprar amb temps els bitllets per internet, perquè s’omple de seguida!). De les persones que hi anàvem, 8 eren un grup de testimonis de Jehovà i vam pensar que tan ben acompanyades, Nostro Senyor no ens abandonaria. Però el primer ensurt va arribat abans de pujar-hi. Potser no podrem tornar, ens diuen!

barca flores corvo

Barca Flores-Corvo-Flores. Foto: gloriacondal

Corvo es va començar a poblar cap a la meitat del XVI. Ara hi viuen 450 habitants, i no perd població. Va ser la primera illa en tenir Internet (per compensar allò de l’aïllament) i ara té una xarxa gratuïta per tot el poble, construït al vessant més amable del cràter. El més interessant és pujar al Caldeirao i caminar-hi. Entrem al primer bar que veiem i demanem algun taxi. Un client treu el mòbil, fa una trucada i un minut deprés tenim el Joao allà, que ens puja amunt (6 km) amb una furgoneta.

Però quan ja ha girat cua, veiem que la boira és molt espessa, i la caldera ves a saber on para. Fa un vent, fortíssim, tant, que ens posem a donar voltes com baldufes sense poder controlar el cos, pensem que d’un moment a l’altre començarem a volar, o pitjor, caurem a la caldera. Intentem frenar, veiem una fusta a uns metres i anem cap allà a agafar-nos-hi. Salvades! Allò de la «bona passejada» que ens ha dit el Joao era pura ironia.

Ens abriguem bé, ens treiem les ulleres (la humitat de la boira les mulla i no s’hi veu). Intentem tirar amunt per un camí que porta a les antenes i té vista, però res. Mirem si veiem de nou el sender, però no es pot caminar en aquestes condicions i decidim baixar a peu per la carretera. Anem a bon ritme, mirant al nostre voltant (10 m). Passem de llarg d’un poble abandonat, ara reialme de vaques i cavalls. Creuem algun tractoret o cotxe vell… fins que arribem al mirador sobre la ciutat, on ja veiem la costa, el poble, el port i la pista d’aterratge del aerogare. Just llavors aterra una avioneta.

molins corvo

Molins Corvo. Foto: gloriacondal

Ja és migdia i mengem en un restaurant proper a la torre de control un peixao grilhado excel·lent. Al davant tenim 3 molins recuperats. Al centre, entrem a l’església Ntra Sra. de los Milagros, amb una imatge flamenca del Renaixement que diuen que va protegir els 200 habitants davant 10 naus de pirates algerians el 1632.

biblioteca corvo

Biblioteca Corvo. Foto: gloriacondal

Anem a la biblioteca i preguntem a la bibliotecària si hi ha algun llibre dels que Mollet va enviar; llavors ella no hi treballava però recorda alguna cosa de l’escola i hi truca. La mestra que s’hi posa no en sap res, recorden una campanya que van fer per recollir llibres, perquè no en tenien, si hi volem acostar… Llàstima, perquè és hora de tornar a la barca. Confiem que hagin tingut bon ús.

escola corvo

Escola de Corvo. Foto: gloriacondal

Al port, els de Jehovà ja hi són i a les 5 en punt salpem. La tornada és més moguda (gràcies, Biodramina). No ens hagués importat passar-hi un parell de dies més.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

San Miguel Açores

Ponta Delgada

Ponta Delgada. Sao Miguel Açores. Foto: gloriacondal

San Miguel és l’illa més gran de les Açores, amb gairebé la mateixa superfície del Vallès Oriental. És allargada (90 km llarg) i hi viuen 137.000 habitants, quasi la meitat de la població de tot l’arxipèlag. El mes de maig celebren la Pentecosta i arreu trobem les festes del Espíritu Santo.

rabo peixe fsta s crist

Rabo do Peixe. Festes S. Crist. Foto: gloriacondal

Té cràters-llacs, termes i fumaroles. El cim més alt és Pico da Vara (1.105 m) a l’est. La capital, Ponta Delgada, té el cor a la plaça de Gonçalo Velho, amb les Portes da Cidade i enllà, l’església de S. Sebastiao, el seu patró. Té passeig marítim i una façana d’edificis hotelers lletja. Un racó agradable és el Campo de S. Francisco, una placeta on domina un metrosideros gegant i dues esglésies. Mirant al mar, veiem el Monument a l’Emigrant. La rua Diario dos Azores, de vianants, és autèntica i al final hi ha una torre d’estil modernista transformada en hotel i alguns llocs per menjar, senzills i bons.

Hem marcat 3 punts d’interès a partir d’on coneixem l’entorn.

caloura

Caloura. San Miguel Açores. Foto: gloriacondal

1) A l’oest, Mosteiros, des d’on visitem i caminem per Sete Cidades, una zona volcànica nascuda fa uns 250.000 anys. La caldera té 12 km de perímetre i 7 de diàmetre i es formà pel col·lapse d’un cràter durant una gran erupció en temps prehistòrics, tot i que la forma actual és de l’erupció de 1445. Es van formar una sèrie de llacunes, les més grans, la Lagoa Azul i la Verde, però també de més petites: Santiago, Canario, Empanadas…

Lagoas Azul i Verde

Lagos Azul i Verde. 7 Cidades. San Miguel Açores. Foto: gloriacondal

Hi ha possibilitats de caminar pels entorns, molt macos. No us perdeu, a més, 2 coses d’aquesta zona: travessar el túnel (de fet, una mena de claveguera. Claustrofòbics absteniu-vos!) que surt de la crta al poble de Joao Bum i va a parar a la Lagoa Azul (1,2 km llarg) per on s’evaqüen les aigües del llac al mar.

tunel lagoa azul

Tunel hidraulic Lagoa Azul. San Miguel. Foto: gloriacondal

I l’aqüeducte Muro das Nove Janelas, entre les llacunes Canario i Empanadas, construït per portar aigua a P.Delgada.

Antiguo Muro das Nove Janelas

Aqueducte Muro das Nove Janelas. San Miguel Açores. Foto: gloriacondal

A la costa oest destaca, a Ferraria, el far i la zona geològica de lava i aigües calentes, amb balneari. Banyar-se a la platja és lliure.

2) Al centre de l’illa, al nord, Ribeira Grande és la 2a ciutat més gran de l’illa, amb una costa interessant a banda i banda: Capelas, Maia…

plantacio te Gorreana

Platacio te Gorreana. San Miguel Açores. Foto: gloriacondal

Plantacions de te (visita fàbrica Gorreana) i al centre, la Lagoa do Fogo, que podem veure des dels diferents miradors, o caminar-hi. Possibilitats de menjar «cozido» cuinat sota terra o banyar-se en alguna bassa d’aigua termal. Vam allotjar-nos a prop de Rabo do Peixe. Pel sud, Vilafranca do Campo i el raconet tipus Costa Brava de Caloura.

lagoa do fogo

Lagoa do Fogo. San Miguel Açores. Foto: gloriacondal

3) A l’est tenim la Lagoa das Furnas, també amb possibilitats de menjar «cozido» i banyar-se a les piscines termals del Parc Terra Nostra i passejar-se pel jardí botànic. Cal pujar al mirador del Pîco do ferro per ternir panoràmica de la Lagoa, i passejar-se per la riba fins acostar-se a l’ermita Ntra Sra Vitorias, d’estil gòtic, mausoleu de José do Canto el pròcer dels jardins de l’entorn, inaugurada el 1886, ara en ruines. Com que és de pedra, de lluny ni es veu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La població més important del nord-est és…Nordeste, on ens allotgem. Al mateix poble hi ha el far do Arnel, de planta i torre octogonal, primer de l’illa. Hi vam baixar a peu, amb fort pendent avall i ens vam arribar al petit port. Per la carretera general, baixant costa avall hi ha el mirador Vista dos Barcos, des d’on es té una altra perspectiva del far. I continuant, dos miradors excepcionals: Ponta do Sossego i Ponta da Madrugada, molt més que miradors (jardins, barbacoas…).

Far Arnel Nordeste

Far Arnel. Nordeste. San Miguel Açores. Foto: gloriacondal

Un parell de km avall deixem el cotxe en una desviació a l’esquerra sense rètol i anem a peu a la platja de Lombo Godo a través d’una pista descendent i al final un sender, una platja de pedres i una part de sorra, que de vegades desapareix pels corrents marins i els assentaments de terres. Al tros final hem comptat 168 graons. Continuant, el poblet d’Agua Retorta, a mig camí de la crta i el mar. Aquí hi ha una reserva florestal dins una espai riquíssim en botànica. També hi ha l’únic càmpig de l’illa. Hem vist un molí i moltes faves plantades, i hi ha senders per fer. Al final (sud-est) hi ha la vila de Povoaçao, amb platja i serveis.

Total: 10 dies

Publicat dins de Viatges per Europa | Deixa un comentari

Santa Maria Açores

Arribem a l’immens aeroport construït pels americans durant la Segona Guerra Mundial. Després, les grans pistes foren utilitzades pel Concorde i els Yakolev russos. Ara hi aterren els avions que la connecten a les altres illes i hi passegen els llangardaixos amb força impunitat.

calçada gegants açores

Calçada Gegants. Ribeira Maloas. Santa Maria Açores. Foto: gloriacondal

La superfície de l’illa és un xic més petita que la ciutat de Barcelona. De poca activitat sísmica comparada amb altres illes de l’arxipèlag, també és la més seca. Hi viuen uns 5.400 habitants. La costa est és la més bonica. Des del sud i pujant cap a l’est, hi ha a Ribeira Maloás l’anomenada Calçada dels Gegants, formacions basàltiques hexagonals en una cascada. N’havíem vist altres vegades, però la pau (estàvem soles), el solet i els sons de l’aigua i les granotes ens van extasiar.

far gonçalo Velho sta maria açores

Far Gonçalo Velho. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

La Ponta de Castelo amb el far Gonzalho Velho, fundador de la capital, és el punt més proper al continent. A sota, les ruïnes de l’estació balenera que va funcionar fins el 1966.

badia Maia Sta Maria Açores

Badia Maria Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

D’aquí fins a la ponta do Castelete hi ha la badia de Maia, estret nucli entre mar i muntanya, amb una piscina natural i un saltant d’aigua, Aveiro, de 300 m, tocant als bancals de vinyes construïts el 1579. Una petita ermita, de la Verge dels Plaers (oh!) i el restaurant la Grota, portat per l’Aida, una dona potent (no us perdeu la sopa de peix o el peix a la brasa). Endins i amunt hi ha el poble de referència, Santo Espírito, la parròquia verda (color predominant a les cases i xemeneies), amb l’església del 1779 dedicada a la Purificació, amb una façana tripartita d’esses.

Esglesia santo espiritu sta maria açores

Esglesia Sto Espirito. Santa Maria Açores. Foto: gloriacondal

Més al nord, Sta. Bàrbara a l’interior, on domina el blau. Fem el sender PRC3 Entre serra e mar. A la costa, S. Lourenço, amb la millor platja de l’illa. La baixada, amb 3 miradors, és esplèndida. Des del nord hi ha el mirador d’Alagares (difícil arribar-hi); per tenir vistes des del sud, baixant la carretera n’hi ha més: terrasses de vinyes fins a caure al mar. Bellesa verda i blanca. Mengem de cara al mar un peixe vermelho o veja i som felices. L’estricta normativa urbanística de protecció no permet hotels, només és una petita franja de terra entre el mar i la muntanya que puja amunt, farcida de terrasses de vinya fins a dalt. Així han garantit la protecció.

S Lourenço sta maria

S Lourenço Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

A prop, Poço do Pedreiro, a l’altra banda de la carena, una antiga pedrera rehabilitada: un so eixordador ens deixa bocabadades: a la bassa hi nien batracis i molts tipus d’aus, a més d’una flora abundant. Les que feien més xivarri eren les granotes verdes. Després pugem a sobre, al cim Vermell per un bosquet de laurisilva, amb vistes a 360º.

pedreira poço sta maria

Poço Pedreiro. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Al centre de l’illa, el Pico Alto (587 m), on fem el sender circular PRC2, al voltant per dins d’un bosc on dominen uns arbres enormes, les criptomèries. Del cim, vistes de tota l’illa.

barreiro da faneca açores

Barreiro da Faneca. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Al nord-oest hem pujat els graons de la petita església de Fàtima a Feteiras do Baixa, hem trepitjat les dunes rogenques del Barreiro da Faneca (si heu vist algun desert o zona de dunes, això és prescindible) i hem arribat a Anjos, la ciutat on va desembarcar Colom el 1493 després de l’aventura americana.

Anjos

Anjos Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Vila do Porto, la capital, està construïda dalt d’un turó entre dos precipicis. A la punta, el fort S. Bras, amb 9 canons de defensa mirant al mar. Durant anys, els corsaris algerians feien molt mal. Al darrera del fort, les cases.

Vila Porto port

Vila do Porto Sta Maria Açores. Foro: gloriacondal

La vil·la és un carrer principal de baix a dalt, amb cases, algunes botigues, serveis, bancs… i cases abandonades. Un mercat municipal modern, una biblioteca preciosa, alguns bars i hotels. Del port surten un parell de ferris a la setmana cap a S. Miguel (2:30 h). Del moll es veuen els aerogeneradors que donen quasi tota l’electricitat que l’illa necessita. «Nos oyes, Mariano?»

VilaPorto processo

Processó Cristo Milagros Vila do Porto. Sta Maria Açores. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Un mes a Lagkada

Λαγκαδα Χιος

Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

Us confessem el nostre racó favorit de Grècia: Lagkada, a l’illa de Xios (en anglès, Chios o Quios). Davant de la carnisseria sempre hi ha gats, esperant que els caigui algun tros de carn, o, si més no, olorar-la, mentre, els gossos van bojos per menjar peix. Viatjar trenca esquemes i ajuda a entendre.

Λαγκαδα. Κατσικι

Lagkada. La cabra, habitant habitual. Foto: gloriacondal

Aquest cop, com que hi arribàvem el Dissabte Sant, vam preguntar al Panagiotis, que ens lloga el cotxe, a quina hora tancaven els supermercats, perquè diumenge i dilluns era festa. Malauradament, va dir, tancaven abans que arribés el nostre vol, però si li dèiem què volíem, ell ens ho comprava i ens ho portava a l’aeroport juntament amb el cotxe. Al final no va caldre, però el gest és immens.

Λαγκαδα Χιος. Οχταποδια

Port de Lagkada Xios. Pops assecant-se al sol. Foto: gloriacondal

Lagkada és a uns 20 km al nord de la capital, a la costa, envoltat de pins que sorprenen entre el rocam dels voltants. El nostre amic Giannis ens explicava que els van plantar ell i altres nens i nenes de l’escola, quan eren petits. I feien guàrdia perquè cap foc els cremés. Per això, deia, els estimo tant. La gran escola havia allotjat molta mainada. Ara només hi van 18, inclosos els pàrvuls. La població baixa: són uns 600 habitants fixos, però els joves se’n van i la majoria són jubilats amb sous escassos.

Λαγκαδα Χιος

Port Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

La vida es troba tocant a mar, on conviuen amb harmonia barques de pesca, alguns iots quan apareixen, i nombrosos cafès i tavernes on menjar i beure. En algun racó, alguna petita -molt petita- platgeta. Ens agrada anar a la taverna Passas, on hi ha un xicot tendre, el Iorgos, i al bar del Dimitris, que explica amb paciència als seus conciutadans què és això de la independència de Catalunya.

Λαγκαδα Χιος. Κυτσυμυρα

Kutsumura. Lagkada. XIos. Foto: gloriacondal

Tenen la gran església, l’equivalent a la nostra parròquia, on es casen, es bategen i celebren els enterraments, però n’hi ha moltes més: a un centenar de metres de la parròquia, una altra i molt a prop del mar, les de Sta. Irene i de Sta. Sofia. Al barri d’Agrelopos n’hi ha una altra amb una gran cúpula; més amunt, a l’antic poble de Kidianda, hi ha les de Sta. Anastàsia i la de S. Joan. I muntanya amunt, trobem l’església de la Verge (Panagia) i encara més amunt, la de S. Jordi, amb vistes impressionants a les illes Inusses i les costes turques.

Xιος. ψαρια

Peix Xios. Aigües transparents. Foto: gloriacondal

Hi ha una associació cultural molt activa que promou activitats culturals, com els cursos de dansa, cant, macramé, ceràmica… xerrades, excursions, etc. La majoria de la clientela són dones perquè, com a tot arreu, als homes els costa més sortir (o si ho fan, prefereixen anar al cafè).

Κεραμικα Λαγκαδα

Ταller ceràmica Lagkada. Foto: gloriacondal

A uns 10 km hi ha les costes turques; només fa 105 anys que Turquia els la va retornar, juntament amb altres illes, per un acord polític. També van retornar aquí desenes de grecs que vivien a Turquia, expulsats per aquest acord (i els turcs que vivien aquí van ser expulsats a l’altra banda). Milers de refugiats per obligació per acords signats des de dalt.

ορχιδέα λαγκαδα χιος

Orquídea. Lagkada. Xios. FOto: gloriacondal

L’arquitectura de cases i edificis té molt a veure amb els ocupants que han tingut al llarg dels segles, sobretot genovesos i otomans. Res a veure amb les postals de casetes blanques de les illes Cíclades.

Κυδιαντα Λαγκαδα Χιος. ΕΑΜ

Kidianda, Lagkada. Xios. Memorial EAM (Exèrcit Alliberament Nacional contra nazis. 1941-1944). Foto: gloriacondal

Comprem el peix, verdures i pa a las furgonetes que passen per davant de casa. Anem a buscar aigua a la font, a uns 25 m (la de casa no és potable). Tenim platges i muntanyes caminant. I la salutació de tanta i tanta gent que de seguida es fixa que hi ha dues dones estrangeres. I les accepta i les integra, i els mostra els costums i llengua. I tots, ens fem més rics.

Més informació:

General sobre l’illa: https://gloriacondal.com/2015/09/27/xios-chios/

Museu dels Cítrics :https://gloriacondal.com/2017/05/12/excursio-al-museu-dels-citrics-xios/

Antic Hospital de Leprosos: https://gloriacondal.com/2017/05/08/leproseria-de-xios-158-anys-despres-de-tancar-la-continua-dempeus/

Resum de tres mesos d’estada a Xios: https://gloriacondal.com/2016/07/12/98-dies-a-xios-grecia/

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Excursió al Museu dels Cítrics. Xios

Al poble s’organitza una excursió i ens hi apuntem. Som les úniques estrangeres en un autocar de 47 persones gregues, la majoria dones. La xerrameca i els riures són la tònica: una treu galetes per compartir, una altra xiclets, més galetes… L’objectiu és visitar Kampos. Atès que estem en plena primavera, podríem dir que és una visita per als sentits: sons d’aigua, olors de cítrics, gustos perfumats, vistes de colors, gestos d’alegria.

Chios

Casa Antuaniko. Kampos. Xios. Foto: gloriacondal

Kampos és un barri històric que forma part de la capital, Xios, del temps dels genovesos (1346-1566) i va esdevenir un centre de producció de cítrics dels més importants del món fins el s. XIX.

Citrus Αρωμα Μνημης χιος

Museu Citrics. Kampos. Xios. Foto: gloriacondal

El museu Citrus, un espai de l’any 1742 format pels edificis i el camp, és el lloc on s’explica i es veu tot. Les taronges, mandarines i llimones llavors eren fruits selectes, cars, no vistos. Veiem els orígens, desenvolupament i organització dels cítrics, des de l’arribada dels àrabs, via Sicília, als genovesos que van construir aquestes mansions.

Καμπος Χιος

Museu Citrics Xios. Paper embolicar citrics. Foto: gloriacondal

Durant els s. XVIII i XIX els mercaders xiotes van crear una xarxa de distribució per exportar a Amèrica (Nova York, Nova Orleans), Europa (Trieste, Livorno, Marsella, Barcelona, Londres, Liverpool, Manchester…), a Grècia, sobretot a l’illa de Siros, al principal port del país, Ermoupuli (el Pireu encara no existia). També arribaven a Alexandria, Istanbul, Bombai, Karachi… i Rússia: S. Petesburg i Odessa. Empaquetaven caixes de fusta massissa amb cada fruit embolicat en paper fi (n’hi ha mostres), com es feia abans. El 1850 una gran gelada provocà la mort de milers d’arbres i molta gent marxà. El terratrèmol de 1881 acabà de fer la resta, però van sobreviure.

Καμπος χιος

Casa Antuaniko Kampos Xios. Foto: gloriacondal

Visitem també Casa Antouaniko, només oberta el primer diumenge de mes. Un pati enorme amb tarongers, una sínia antiga en funcionament, profunda, que porta l’aigua del pou a una font, que alhora l’aboca a un estany-safareig. D’allà, pels canals, rega l’hort. Molts rosers en flor, d’espècies diferents. Al terra, mosaics de pedra en forma de sanefes i flors. La casa-mansió té dues plantes i està habitada. Les dones que ens acompanyen es fixen molt en les cortines, els «tapetes», els cobertors dels llits, tot fet a mà, és clar, com jo, com jo… diuen.

Fan sucs i productes derivats (melmelades, massapans, barres de sèsam…), el bar era ple de gent, i també la botiga, però els comptes no surten. Molts pleguen, tallen els arbres, venen el terreny i en treuen molts diners, perquè és un barri distingit. Si no són capaços de trobar alternatives, el futur és força negre.

Καμπος χιος

Kampos Xios Grecia. Sínia. Foto: gloriacondal

Αnem al sud de Karfàs, a Agia Ermioni, en una zona molt turística (hotels, apartaments, tavernes…), amb platges llargues, de sorra i planes. Aquest és el punt més proper a la costa turca (8 km). Dinem al restaurant Το Μπαχάρι al costat de l’ermita, un lloc enorme, ple de gent, grups, sorolls, moviment….

Αγια Ηπ0μιονης Χιος

Ermita Agia Ermioni. Xios. Foto: gloriacondal

Hem començat a dinar cap a les 4 de la tarda i cadascú demanava el que volia. Al nostre país, quan sortim en grup, o hi ha un menú únic o un primer plat comú i un segon a escollir, ja triat. Aquí no. Els pobres cambrers van de bòlit, tant per prendre nota, com per servir i després cobrar. Sort que són ràpids. La xerrameca que hi havia quan hem entrat, ha augmentat amb la nostra. Les iaies disfruten menjant, tothom parla i crida. S’ho passen bé!!! Ara mateix ni se’n recorden de la Merkel. Vivim el moment. Tots estan pendents de nosaltres i ens deixem cuidar. Els estimem.

L’excursió es va completar amb la visita a l’antic Hospital dels Leprosos

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris