Riera de Fontscalents i Rentador del Roquer

La riera de Fontscalents neix a Castellcir i quan arriba a Castellterçol s’uneix al torrent del Mal i es converteix en el torrent de la Fàbrega. Us proposem una ruta per conèixer poues, esplugues i un rentador de llana excepcional.

Riera de Fontscalents. Foto: gloriacondal

Nosaltres hi arribem pel polígon Industrial del Vapor a Castellterçol. Després d’aparcar el cotxe baixem avall cap a la riera, la creuem i continuem per l’altra riba. El primer punt d’interès és la poua (o pou de glaç) del Vapor. Fins fa uns anys, estava coberta de malesa. Va funcionar des del s. XVII fins als anys 30 del s. XX, quan va plegar per la competència de l’electricitat. Va quedar colgada per la malesa, però es va rehabilitar. És molt fonda i té tres boques cobertes amb reixes metàl·liques. A Castellterçol hi havia unes 25 poues catalogades, ara en queden una dotzena en bon estat i formen part de l’Ecomuseu del Moianès.

Les Esplugues. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuem pel costat de la riera seguint una pista ampla des d’on veiem el Molí Nou, tocant a la riera, que queda avall. És propietat privada i hi ha moviment de caçadors. Hi havia altres molins que molien farina i gel (el de S. Joan, el Xic, l’Oller i la Fàbrega). Els pagesos hi portaven el blat, l’ordi i el blat de moro, que servien per fer farinetes, pa blanc o menjar per la bestiar. Les riades del 1962 van fer malbé la bassa, van inundar l’edifici i ja no es va moldre més.

Pont romànic de les Esplugues. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuant la pista paral·lela a la riera arribem a Esplugues, una gran bauma edificada amb grutes de l’època troglodítica, habitada des de l’antiguitat fins a finals del 2002. Els primers repobladors van fer construccions molt rudimentàries adossades als marges: feien servir la roca com a paret de fons i allisaven el terra per a sòl de l’habitatge; també feien forats per empotrar-hi bigues. L’any 1192 hi ha la primera documentació sobre aquesta masia. L’entorn és maco, relaxant, amb un pont romànic i forma part de l’Ecomuseu del Moianès.

Font de la Vinyota. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Travessem el pont i retornem per l’altra riba per un sender enmig del bosc. La riera queda, novament, avall, fins que ens desviem per anar a la font de la Vinyota, sota unes petites baumes. Hi ha ombra, taules i accés a la riera, però de la font… res. 

Poua de la Vinyota. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Retornant al camí, continuem fins a la Vinyota on trobem la Poua del Glaç, una de les més grans del poble. El gel es venia a Barcelona, al Vallès i al Maresme. Em feien servir als hospitals, als vaixells i a les fàbriques de gelats i begudes. A l’interior es poden veure les parets amb els encaixos de les bastides des d’on es treballava per empouar i desempouar, omplir i treure els blocs de gel. Al fons de tot hi ha el canal de desguàs fet amb carreus i lloses.

Rentador de llana el Roquer. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuem la pista fins que arribem a la primera fàbrica del polígon. Aquí hi ha un rètol indicador: a 50 metres tenim el més interessant del recorregut, el Rentador de llana del Roquer. Funcionà entre els segles XVI i XIX. Per aquí hi passaven ramats transhumants i sovint se’ls comprava llana, es portava aquí per tractar-la. El gremi de paraires va fer famós el poble. Calia molta aigua, per això van fer el rentador tocant a la riera. Quan la llana estava llesta, se’n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona. Quan va deixar de funcionar hi anaven les dones del poble a rentar la roba, fins que va quedar abandonat i més endavant, rehabilitat. El Roquer forma part del llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. Entrant al polígon veiem una llarga xemeneia, la de l’antiga fàbrica tèxtil Roger-Dieste, “El Vapor”, construïda entre el 1905 i el 1910. Feien, sobretot, jocs de llit, llençols i vànoves, que es venien a Espanya i Europa. Va plegar a finals del s. XX. Ara queda, com a testimoni, la xemeneia i un parell de naus antigues.

Arc del Rentador de llana El Roquer. Castellterçol. Foto: gloriacondal

De tornada, ens aturem al poble, que val la pena visitar, amb la Casa Museu de Prat de la Riba.

Per arribar al Roquer directament, aneu amb cotxe, 1 km després de Castellterçol en direcció Moià per la C-59, gireu a la dreta cap el polígon el Vapor i veureu un indicador.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Santuari de Bellmunt. Osona

“Ermita al cel suspesa…” diu Verdaguer al poema L’emigrant, pensant en Bellmunt…

Santuari de Bellmunt. Osona. Foto: gloriacondal

Som a S. Pere de Torelló i l’objectiu és pujar a Bellmunt (1.246 m). Podem triar diferents rutes: des de S. Pere al Santuari pel GR 151 (Camins del Bisbe i Abat Oliva), 4,5 km marques vermelles i blanques. Pel PR-C 45 (serrat dels Cristians-Senders meandres del Ter) 4,5 km, marques grogues i blanques. Combinar carretera i dreceres (corriols per salvar els revolts), pel Camí Vell, des del mas Redortra: 4,6 km, marcats amb cercles de color taronja. És el que vam fer nosaltres per pujar… i si es vol fer tot per carretera des del Redortra, són 4,8 km. Tots els camins que pugen van a Roma. 

Vistes del Montseny des de mirador de Montserrat. Foto: gloriacondal

De seguida trobem un prat on hi ha vaques en una banda i cavalls en l’altra. Anem pujant fins a prop la cota dels mil metres, on trobem el Mirador de la Verge de Montserrat, amb vistes, tot i que avui no és un dia genial, però veiem, avall, els prats, boscos i masies. Una mica més a munt hi ha la Font Vidranesa, un bon lloc per fer una pausa. De nou, marques taronges pel corriol. El següent punt d’interès és el que queda de l’alzina grossa. Catalogada com a monument, feia 4,20 m, amb un ddiàmetre de tronc d’un metre… però té el tronc a terra, buit i cremat. El Santuari és cada cop més a prop, però encara no. Fins que arribem a l’aparcament; d’aquí continua una carretera de ciment per a serveis, però nosaltres pugem per uns graons que passa per l’hort i ens deixa als peus del Santuari. 

Font Vidranesa, pujant a Bellmunt. Foto: gloriacondal

El Santuari es troba sobre el turó de Sa Reganyada. L’edifici inclou l’església i una gran construcció annexa amb l’hostatgeria i el restaurant. Però si el restaurant està tancat, tampoc podem veure l’església, perquè s’entra per una única porta. Per tant, és millor consultar-ho en aquest web. El dilluns de Pasqua s’hi fa l’Aplec. Als peus del mur es pot fer la volta per veure les vistes; sota, hi tenim la vall del Ges. Després, anem a l’altre turó, el de Serragrenyada, amb una creu i més enllà unes antenes. Dalt hi ha un petit pedró anomenat Mare de Déu de les Alades. Diuen que aquí es va trobar la imatge de la Verge i s’anomena així perquè aquí, a la tardor, venen a morir eixams de formigues alades, com passa a les Agudes del Montseny i altres llocs. Mirant cap al santuari, veiem, al fons, el puig Cubell, el Puigsacalm, el coll de Bracons, el Pedraforca (cap a mitjan agost, el sol es pon pel mig de l’enforcadura), els Rasos de Peguera… i més enllà, el pla d’Aiats.

L’alzina grossa, caiguda al terra. Foto: gloriacondal

Sumant el que veiem des del segon turó, tenim tot Catalunya: els Pirineus, força nevats ara. la vall del Ges i el Bisaura, a prop, el Montseny (les Agudes, el turó de l’Home, el Pla de la Calma, el Matagalls). Hi ha una càmera des d’on es poden veure les vistes en directe, clicant aquí.

Vistes des de Bellmunt. Foto: gloriacondal

Mengem el pícnic que portàvem, contemplem, intentem aprendre quins arbres, quines mates, quines flors ens envolten… i baixem amb calma cap a baix. Al bar Cals Avis fem un cafè per tancar la jornada i parlar de la pròxima excursió. Perquè sempre hi ha una pròxima.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Baix Priorat. Pobles i ermites

Quatre mesos després d’haver anat a l’Alt Priorat, anem al Baix. Instal·lades 4 nits a Porrera, recorrem l’oest, coneixem la capital, Falset, els voltants, i baixem cap a sud.

Porrera. Foto: gloriacondal

Porrera, a la riba del riu Cortiella, té el pont vell i el nou. La majoria de les cases són en una banda i es van enfilant. El recorrem seguint la ruta dels rellotges de sol, entrem a l’església aprofitant que dues dones netegen, on trobem el gegant Molló i la geganta Garranxa. Al Cafè Antic un paper a la porta diu que es fan menjars per encàrrec, però la mestressa està jugant al dòmino em una taula i diu que no pot. En un tossal hi ha l’ermita de S. Antoni, s’hi pot pujar en poca estona, amb vistes fantàstiques. Són les 5 de la tarda i comença a sonar una sardana, després, una veu diu: “Demà, després de la recollida de la brossa, recollirem trastos vells”. Tocant al pont vell, el celler Valls-Llach.

Torroja del Priorat. Foto: gloriacondal

Un dia pugem a Torroja del Priorat, a l’esquerra del riu Siurana i passegem pel nucli antic, amb grans casalots, el terra pavimentat amb còdols del riu Siurana, i a l’església de S. Miquel, un orgue barroc construït per Jean Pierre Cavaillé (XVIII), que durant la guerra civil, va servir per tocar als balls . I un misteri: en una fusta interior hi ha escrita aquesta frase: “Diga a la mare que la ploro molt”. (A la cripta de la Sagrada Família hi ha un orgue construït per un nét de Cavaillé, Aristides). 

Roca el Nas d’en Quiuma. El Lloar. Priorat. Foto: gloriacondal

Continuem cap El Lloar per pujar als Rogerals, un conjunt de balmes i coves habitades a la prehistòria. Fem un camí que passa per davant del celler Torres i continuem fins al coll de les Bassetes, recte per l’antic camí de ferradura fins que arribem a la roca del Nas d’en Quiuma. Una mica més endavant trobem una cova: una gran roca gairebé tapa l’entrada, però ens hi enfilem i entrem; tenim la silueta de la serra de Llangossets, davant. Tornem al nucli del poble i hi passegem. Després, continuem per una pista que voreja el Siurana i creuem el riu cap a l’ermita de les Pinyeres. Abans, hi ha el poblat prehistòric del Puig Roig del Roget. Envoltada de boscos i amb vistes, celebra la festa el dissabte després de Pasqua. Està restaurada i ben conservada. 

Cova als Rogerals. Al fons, serra Llangossets. Foto: gloriacondal

Continuem cap a Bellmunt del Priorat, Pel camí, restes de dues mines, la Mina Règia i la Regia Antiga. Un cop al poble, les casetes i serveis de la colònia minera. L’activitat forta va ser el XIX i XX, va funcionar fins el 1972 i n’extreien plom. A baix, hi ha el Museu a l’antiga mina Eugènia. Dinem al Casal, l’espai de trobada-cafè del poble, en una terrassa on toca el sol. Felicitat pura.

Ermita de S. Gregori. Falset. Priorat. Foto: gloriacondal

Falset ens ha donat la sensació de capital de comarca en retrocés. A prop, una joia: l’ermita de S. Gregori, en un indret geològic preciós. Hi arribem a peu en poca estona per una pista on poden passar cotxes. L’ermita és del XVIII, reconstruïda el XX i la imatge que es venera és la de S. Antoni. Sí. Cap a la dreta, un rètol indica ‘Els racons‘, que són les formes amb les que amb els anys han erosionat les roques i que ha donat lloc a figures estranyes. Després, enfilem el sender cap a l‘ermita de Sant Cristòfol. (1,4 km). Quan hi arribes, trobes una esglesiola en ruïnes, amb vistes precioses.

La Pallissa. Marçà. Priorat. Foto: gloriacondal

Anem a Marçà, al sud, i caminem per una pista cap a la Pallisa, un indret on la riera és profunda, amb un petit pont i aigües netes; maquet, però res imponent. El poble està construït a redos de la Miloquera, un turó que s’alça quasi en vertical sobre el poble. Preguntem per dinar i ens diuen el bar La Sènia, davant dels rentadors. La mestressa ens proposa passar a la terrassa, amb solet, i fer un plat combinat (aquí és la solució sempre). Quan sortim, em fixo amb l’edifici de la Cooperativa, abandonat, símbol de l’antic esplendor. Un amic ens explica que el seu pare va estar més d’un any a Marçà, per la guerra civil. Devia ser molt diferent…

Capçanes. Priorat. Foto: gloriacondal

El darrer dia anem a Capçanes per fer la ruta de La Fou, un paratge on neix la riera de La Vall. Sortim en direcció al GR 7 a Llaberia, PR C 81 a la Fou, vorejant la riera. Al davant, la silueta imponent de la serra de Llaveria. Passem alguns masos, travessem el barranc de la Vall, veiem moltes vinyes, algun celler… fins que arribem a la font de la Mata, amb un rètol que explica que les aigües abasten el poble.  La Fou, a dalt, és una surgència que de vegades s’omple d’aigua i desguassa al barranc de la Vall. El mot “fou” vol dir gola d’un avenc, deu, font… De retorn al poble (hem estat unes 3 h), anem al Casal per dinar, ja sabem que serà un plat combinat. Ho porta un xicot argentí, de la Patagònia, on va conèixer una noia d’aquest poble i ara viuen a Capçanes. L’amor no té fronteres.

Mina Regia. Bellmunt del Priorat. Foto: gloriacondal

Amb aquesta part donem per vist el Priorat, però no pas per fet. Ha estat un inici… que promet. Vegeu més rutes que hem fet, aquí:

Alt Priorat, pobles i ermites

Congost Fraguerau i ermites Ulldemolins

Altres informacions:

Municipis del Priorat

Senderisme

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Mollet – Turó de les Tres Creus, pel Besòs

El Besòs. Foto: gloriacondal

Matinal que acaba a Montmeló en un turó de 150 m, amb vistes a 360º i la possibilitat de visitar un recinte arqueològic i uns pous de glaç.

Sortim de l’estació de França (Mollet-S.Fost) cap a la passera del riu Besòs, tot passant per les ruïnes d’una de les empreses capdavanteres del segle passat, la Teneria (o Pelleria). Traspassem la passarel·la sobre la C-33 i sobre el riu Besòs i baixem en direcció nord (Montmeló), per un camí de terra paral·lel al riu. Aquí hi havia hagut un monòlit a Karl August Boetticher, un aviador de la Legió Condor mort el 29-1-39. Primer es va col·locar a l’av. Caídos però després es traslladà al Besòs. Hi va ser fins l’any 2016, però va desaparèixer, coincidint amb l’eliminació de la torre de llum.

Camí fluvial Besòs. Montmeló. Foto: gloriacondal

Anem caminant tot passat per sota el pont de l’Aiguabarreig i continuant sempre amunt. Sovint hi ha senyals verticals que indiquen on som i quant falta pels punts següents. A ambdues ribes veiem polígons industrials i alguns conreus. De vegades també hi trobem algun ramat de bens, la combinació d’activitats industrials amb ramaderes, quasi extingides.

Bosc de Sta. Caterina. Riu Besòs. Montmelo-Montornès. Foto: gloriacondal

Arribem al pont que enllaça la carretera de la Roca (BV 5001) amb la població de Montmeló. Aquí hi ha el punt d’aiguabarreig dels rius Congost i Mogent, on formen el riu Besòs. Uns metres més endavant trobem el bosc de ribera de Santa Caterina, una zona ombrívola amb taules de pícnic i vegetació típica de zones properes als rius. 

Riu Besòs. Montmelo. Foto: gloriacondal

D’aquí podem pujar a la carretera per un sender i dirigir-nos cap al pont i entrar al nucli de Montmeló. L’objectiu és arribar a l’anomenat Turó de les Tres Creus, visible des del pont; ho podem fer seguint el camí del Congost i creuant el pont que, passant pel darrera d’unes instal3lacions esportives porta al polígon industrial Riera Marsà. De fet, no és un sol turó el que veiem, sinó tres: el de can Tacó (o d’en Roina), el de les Tres Creus i el del Raiguer.

Turó de les Tres Creus. Montmelo. Foto: gloriacondal

Veurem senyalitzat un camí cap a Mons Observans a can Tacó, i tirem dret. Les instal·lacions consten d’un petit museu i la zona arqueològica. Les restes són dels segles I-II ane i era un conjunt residencial i militar, d’origen íber-romà. La importància estratègica era enorme: es veu tota la plana del Vallès, la via Augusta al seu pas, i els poblats ibèrics de Sant Miquel i Castellruf. Continuem cap amunt i quan som al petit coll anem cap al turó de les Tres Creus, amb vistes genials. Després baixem i anem al turó del Raiguer, on hi ha una torre de guaita. De nou, vistes fantàstiques de la plana i les muntanyes: el Montseny, la Mola, Montserrat…

Les Trers Creus. Montmelo. Foto: gloriacondal

Baixant, juts abans del recinte arqueològic, prenem un camí que baixa directe fins a dos pous de glaç que hi ha entre el riu Congost i la via del tren, tocant a una central elèctrica. Els pous es van descobrir quan es van fer les obres de l’AVE i se’ls coneix com el Pou Gran i el Pou Xic.

Tornem a Mollet, però en lloc de passat pel pont anem per la llera del riu en direcció sud i aviat trobem una passarel·la per creuar el Besòs que ens permet una bona vista del pont, al fons, i les aigües al davant.

Montseny des del Turó Tres Creus. Foto: gloriacondal

Fàcil. No circular. 12 km en total

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Sant Cristòfol de la Castanya

Poble del Montseny. Vallès Oriental

Allotjades al El Porxo de can Baixeres (molt bé), hem fet uhes quantes excursions. Del poblet del Montseny, el boix monumental al pati de l’església de S. Julià, i a 5′ caminant, l’Estela de la Calma o Sitja del Llop. No us perdeu el pa i coques del forn artesà!

A baix del poble agafem el GR-5 i caminem paral·leles a la riera de S. Marçal per una pista bona fins arribar al pont de la Llavina.

Del poble del Montseny al pont de la Llavina, paral·leles a la riera de Sant Marçal

El camí continua amunt fins arribar a l’ermita de S. Martí del Montseny, a 624 m, senzilla i humil (tocant a la BV – 5301, km 18, en un revolt tancat). Passem per un alzinar, alguns pins, castanyers, brucs, estepes, heures, esbarzers… amb vistes a la vall del Tordera, les Agudes, Sant Bernat… Després de 45′ arribem al Molí de l’Adrobau. Creuem el sot i riera del Molí per un bosc dens i ombrívol, fins trobar la font del Vilar i la riera de la Castanya i en pocs minuts s’arriba al Vilar de la Castanya, una masia restaurada, amb taules de picnic a l’exterior. Es deixa el GR-5 quan el trobem a l’esquerra i continuem per la pista per enfilar-nos cap a la masia de Can Boscas, per on passem fins que trobem un indicador de l’ermita de S. Cristòfol de la Castanya, de cara a la gent que ve de l’altra banda, del Brull. Pugem per allà i hi arribem. Es té constància de l’existència del terme de la Castanya des de l’any 993. El s. XI hi havia un temple, s’hi han fet reformes, i unes pintures murals gòtiques que hi havia es van traslladar al Museu de Vic.

Aquest recorregut es pot fer seguit, o no: nosaltres hem fet de l’església de S. Julià del Montseny al pont del Llavina i de l’església de S. Martí del Montseny a la Castanya.

Fàcil. No circular. La primera part 45′ i la segona (6,4 km) 2h. Només comptem les anades.

La Castanya. Montseny (el Brull) Foto: gloriacondal

Altres llocs on hem estat: Capella de S. Bernat de Menthon, dins el recinte Hotel Husa San Bernat, la Formatgeria de can Gorgs, i la Font de les Nàiades (davant del càmping l’Illa).

Sant Bernat de Menthon. Montseny. Foto: gloriacondal

Entrades relacionades:

Montseny – Pla del Coll – Serra del Navall – Santa Anastàsia

Ermita de Sta. Susanna, Montseny

Ermita de l’Erola

Matagalls pel Sot de les Cordes

Pou d’en Sala

El Cigalot

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Una família americana. Hillbilly elegy

La història de James David Vance, publicada el 2016, comença amb els records del nen a la ciutat on vivia, Middeltown, a Ohio, als Apalatxes, on els habitants són coneguts com a hillbilliesrednecks o escòria blanca. No són negres ni hispans sinó gent blanca, pobra i de classe obrera. 

J.D. Vance. Font: Viquipedia

Havien treballat en grans indústries, però amb la desindustrialització, es van convertir en gent desmoralitzada, ressentida i desesperançada que va caure en l’alcohol, les drogues, la delinqüència i la dependència dels serveis socials. “Jo tenia 9 mesos la primera vegada que la mamaw (àvia) va veure que la mare em posava Pepsi al biberó”, explica Vance.

Molta gent admirava Obama, però bona part dels habitants de Middletown, en desconfiaven. El somni americà de tenir un sou fix no es complia. Cada vegada més gent culpa dels seus problemes la societat o el govern. La iaia de Vance deia que tots els polítics eren una colla de xoriços i es preguntava si tenia sentit que poguessin tenir portaavions, però no instal·lacions per tractar la drogoaddicció. El seu pare, quan va saber que havia decidit estudiar Dret a Yale, li va preguntar si a les sol·licituds havia fingit que era negre o progressista. “No hi ha cap grup de nord-americans més pessimista que els blancs de classe treballadora”, conclou Vance.

Els Apalatxes van passar de ser demòcrates a republicans en menys d’una generació. “A mi em costava entendre per què les nostres vides semblaven una batalla constant mentre que aquells que vivien de la generositat governamental tenien dispositius (mòbils…) que jo només podia somiar. Una àmplia minoria s’acontentava vivint amb el subsidi d’atur. I els mateixos que formaven part d’aquesta societat criticaven que el govern subvencionés a a les persones pobres” És a dir, contra el projecte demòcrata d’ajudar els més desfavorits, els desfavorits estan en contra dels ajuts socials. L’escepticisme profund en les institucions va anar creixent.

Vance passa alts i baixos, però va endavant amb els estudis fins que decideix fer-se Marine. Durant els 4 anys que hi va ser, va aprendre a treballar, netejar, cuinar, i sobretot, a administrar-se i estalviar. A Iraq, on el van destinar, “vaig tenir la sort de no haver de lluitar, tot i que l’experiència em va colpir molt profundament” i es va adonar de la sort que havia tingut de néixer al país que va néixer. Vance pregunta què podem fer perquè les coses millorin, qüestió que recorda el que deia el president Kennedy: “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Acaba dient que si li pregunten què li agradaria canviar de la classe treballadora blanca, seria la sensació que les decisions que prenem no tenen importància. Després d’estudiar Dret, sap què vol a la vida i com arribar-hi. 

El 2020 se’n va fer una pel·lícula: Hillbilly, una elegia rural (Netflix)

Traducció: Albert Torrescasana. Pròleg: Jordi Graupera
Ara llibres, 2018 


Publicat dins de Cinema, Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Aixafem el feixisme. Exposició

La importància dels mitjans de comunicació en la nostra vida diària és gegantina. La batalla per guanyar l’opinió pública que es fa des del poder utilitzant mitjans convencionals ràdio, premsa i, bàsicament, televisions… la vivim cada dia. Les meves veïnes es posen histèriques si falla l’antena col·lectiva: “No podem veure Tele5, Antena3…” i cada cop més gent viu connectada a les noves eines (Twiter, Instagram, Youtube, Tip-Tok…). Es ven una capçalera d’un diari català, no a qui ofereix més, sinó a qui garanteix que continuarà una determinada línia editorial (el cas recent de El Periódico).

La dona a la reraguarda. Comissariat de Propaganda. Foto extreta de l’exposició

En el camp de la publicitat, hi havia hagut gent molt avançada, com Pere Prat i Gaballí, que el 1917 aportà rigor i metodologia. L’any 1936, a Catalunya, es lliurava una guerra per defensar la República i es va tenir clar que calia utilitzar les estratègies comunicatives més avançades per posar-les al servei de la democràcia, de Catalunya i de la República. Jaume Miravitlles proposa a Tarradellas posar en marxa el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Durant els tres anys de guerra, la feina va ser ingent. Fotògrafs com Pere Català Pic (pare de Francesc i Pere Català Roca), Agustí Centelles… i fins i tot Dalí, fan propostes de comunicació. Un equip de 300 persones, a l’actual Palau Robert, treballen per adreçar-se als diferents sectors (reraguarda, front, estranger…) i denuncien les matances del feixisme. Es fan arribar, en llengües diferents, comunicats i s’explica, dins la península ibèrica, que Catalunya és solidària amb la resta de l’estat (festivals, acolliment de refugiats..)

“Madrileños, Cataluña os ama”. Míting de Companys a Madrid. Foto extreta exposició

A la mostra del Palau Robert veiem cartells (el famós de Pere Català Pic, fotografies, llibres, revistes, enregistrament sonors (com el de Companys a Madrid: “Catalunya os quiere), documentals de cinema (bombardejos…) i la mascota de la revolució, El més petit de tots.


L’exposició està comissariada per Ester Boquera Diago, que va fer la tesi de doctorat sobre aquest tema, dirigida per Enric Marín
,professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB


Més informació: Palau Robert, Barcelona. Fins al 5 d’abril de 2021 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Balanç del blog. Any 2020

Durant l’any 2020 el nostre blog ha rebut 18.962 visites

L’any 2019 van ser 17.393, per tant, una mica més que anem sumant des dels inicis l’any 2012. Per mesos, el primer trimestre, el blog es va mantenir per sobre del miler de visitants, però a partir del mes de maig comença a pujar fins l’agost, el setembre duplica els primers mesos i l’octubre gairebé igual. Potser té a veure amb la covid19, quan es va anar obrint les restriccions i la gent tenia ganes de veure possibilitats de sortir. 

Vam publicar un total de 36 entrades. Les més vistes han estat:

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts, amb 5.727 visites), que continua líder, com els darrers anys.

En segon lloc, ja amb molta diferència, també continua Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, seguit de: Com es diu coixinera en castellà i de la Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Per tant, les quatre entrades més vistes continuen sent les mateixes de l’any passat.

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia regions), seguit dels EUA, Xina, França, Mèxic, Argentina, Rússia, Grècia … i llocs tan allunyats com Emirats Àrabs, Oman, Ruanda, Singapur,Taiwan, Corea del Sud, Vietnam… fins arribar a 22 països diferents.

Gràcies a totes les persones que ens visiteu i als que feu “m’agrades” i comentaris. Ens fa molta il·lusió!

Publicat dins de Actualitat | 4 comentaris

Priorat nord. Pobles i ermites

Tenim quatre dies, de dilluns a dijous, i com que la comarca és gran, decidim que farem la meitat nord. Així, tracem una línia imaginària des de la Figuera cap amunt i deixem el que queda per un altre cop. Fem pobles i ermites de la 

Serra del Montsant. Al nord tenim la zona d’Ulldemolins, que fa un temps ja havíem fet en una ruta pel 

Congost de Fraguerau.

Margalef. Serra Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

A ponent tenim el primer punt d’interès: Margalef, un poble encaixat en un meandre.. El topònim és d’origen àrab, per les roques “marga” de l’entorn. Hi ha un Museu de l’Oli, i pujant pel c/Molins, davant d’una bauma, arribem a l’església de S.Miquel. A pocs metres, una façana d’una casa senyorial, amb esgrafiats, i al davant, l’edifici de la Casa Consistorial i escoles, del 1915. Entrem al Vernet a fer un cafè i a la botiga de queviures. Després pugem per l’altra banda del riu cap a l‘ermita de S. Salvador, a 700 m (3,8 km). Una font, xiprers, l’església, amb la campana del cap d’una bomba de la guerra civil. 

Campana-bomba de l’ermita S. Salvador. Margalef. Foto: gloriacondal

Avall passem per la Bisbal de Falset un poble agrícola de cara al sol. A 1 km direcció la Palma d’Ebre hi ha una cova en una bauma que l’any 1938, a la guerra, va ser hospital militar, amb 80 llits i quiròfan. Continuem cap a Cabacés. Just després de creuar el riu, caminem fins al pont de pedra medieval. Després pugem per una pista cap a l’ermita de la Foia (4,1 km), un edifici blanc al peu d’una gran roca, una font i un castanyer d’Ìndies monumental. Després anem cap a Escaladei, on dormirem.

Ermita de la Foia. Serra del Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

L’endemà fem la primera parada a Poboleda, el c/Major ens porta de cop a l’església, amb un pendent fortet. Passem per davant del restaurant Brots, veiem el càmping… Carrers nets i polits, vells casalots amb portalades. Poble endreçat, florit, silent, sobre el riu Siurana, on es pot baixar a caminar. D’aquí pugem al poblet de Siurana, enfilat dalt una cinglera que domina el paisatge. Dalt, les ruïnes del castell, que després de la Guerra dels Segadors, Felip V va ordenar destruir. Ja ve d’antic, això dels Borbons.

Siurana. Serra del Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

Retornem cap a Cornudella per anar a l’ermita de Sant Joan de Codolar (3,6 km). La casa de l’ermitana es veu polida però tot està tancat i barrat. Senders que porten a molts llocs i xiprers. A la paret, rajoles de ceràmica de Montserrat Durban, dos poemes. Una amiga em passa una entrevista de Vilaweb i així ens assabentem de més coses de l’ermitana: la Montserrat Domingo és monja, hi viu des de fa més de 40 anys… i té instagram. De nou a Cornudella, ens fixem en una pancarta: “No hi haurà gàbies per a tants ocells”.

Ermita S. Joan del Codolar. Cornudella. Priorat. Foto: gloriacondal

Enfilem carretera cap a la Morera, tot el poble alçat per obres, i sort que trobem el bar la Unió, per dinar. Retornem cap a Escaladei per visitar la cartoixa; hi estan treballant i a mesura que recuperen i rehabiliten, ho posen a l’abast del públic, el claustre menor, el refectori, les cel·les dels monjos… Pugem a peu a la Pietat, un edifici fet construir pel bisbe com a residència estival per a prelats adinerats; també es va perdre amb la desamortització, però queden tres grans arbres fets portar expressament: un cedre del Líban, un castanyer d’Índies i un plataner.

Cartoixa Escaladei. Priorat. Foto: gloriacondal

Un altre dia anem a la Figuera. Primer pugem a l’ermita de Sant Pau (613 m), amb vistes, però limitades per la boira. A 500 m hi ha el mirador-observatori de la mola de S. Pau del comandament republicà a la batalla de l’Ebre, amb una trinxera que es conserva molt bé i restes de nius de metralladores. Al poble, comprem pa en una botiga, on trobem la mestressa fent punta de coixí. Després anem al celler familiar Ficaria Vins, molt interessant.

Ermita de S.Pau. La Figuera. Priorat. Foto: gloriacondal

Ens quedaven dos pobles, la Vilella Baixa on totes les cases baixen avall, portals, testos, el “carrer que no passa”. A baix, el riu amb un doble pont i les cases altes reflectides sobre les aigües, la Manhatan del Priorat. D’aquí pugem cap a l’ermita de la Consolació, dalt d’uns turons de llicorella, amb vistes. I després anem a la Vilella Alta, amb portalades de pedra; el c/Ereta, famós pel desnivell; espitlleres de les guerres carlines, uns iaios asseguts en uns bancs cara al sol, i cap a casa.

La Vilella Baixa. Riu Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

Municipis del Priorat: https://www.turismepriorat.org/ca/municipis

Senderisme: https://www.turismepriorat.org/ca/senderisme-al-priorat

La Vilella Alta. Priorat. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

El infinito en un junco

Llibre d’assaig, però no com el podríem entendre la majoria, perquè no és un llibre per a experts, sinó per a gent corrent. El subtítol ens dóna la clau: “La invención de los libros en el mundo antiguo”. En dues grans parts, Grècia i Roma, ens narra històries antigues que lliga amb l’actualitat de forma natural, amb un fil comú: l’amor a la lectura i als llibres.

Biblioteca Korais. Quios. Xios. Foto: gloriacondal

Ens situa a Alexandria, la ciutat dels plaers i dels llibres, la ciutat d’Alexandre, i també la de Kavafis, la de Lawrence Durrel i el Quartet d’Alexandria, la de Ptolomeu, que va alçar el Museu i la Biblioteca. Aprenem que 1000 anys abans de la nostra era, l’escriptura fenícia (només anotaven consonants) va ser precursora de la grega (que hi van afegir vocals). Es va trobar un fragment d’un poema a la tomba del rei de Biblos (avui, Jubayl, al Líban) on s’exportaven papirs. D’aquí el nom grec de llibre: biblion. Ens parla dels grans escriptors grecs, de les biblioteques que es van anar escampant pel món (entre l’any 1500 i 300 n’hi va haver 55, només per a un públic minoritari, en ciutats del Pròxim Orient, i cap a Europa). La lluita entre Orient i Occident ve d’antic. Esquil va obrir el camí a Shakespeare, diu Vallejo, i potser sense saber-ho, inventà la novel·la històrica. A “Els perses” es documenta sobre aquella societat i dóna una visió insòlita de l’enemic. El gran viatger Heròdot, intenta esquinçar els prejudicis, ensenyant que la línia divisòria entre barbàrie i civilització mai és una frontera geogràfica entre diferents països, sinó una frontera moral dins de cada poble; o més, dins de cada individu.La història occidental neix explicant el punt de vista de l’altre, del desconegut. “Només entendrem la nostra identitat si la contrastem amb altres identitats”, acaba Vallejo.

Biblioteca Alexandria. Foto: gloriacondal

I quan Roma substitueix Grècia, assumeix el llegat del poble derrotat com un ingredient essencial de la pròpia identitat. La historia dels llibres a Roma, té com a protagonistes els esclaus, que ensenyaven a escriure, feien còpies… i escrivien ells mateixos. En llatí la paraula llibre té el nom de liber, que ve de la pel·lícula fibrosa de l’escorça, d’on es fa el paper. Els escriptors eren pobres i els lectors, rics. Un llibre s’editava i es distribuïa, no hi havia copyright. Ciceró, per exemple, publicava per augmentar la fama i les influències.

Llibreria Leila. Porto. Foto: gloriacondal

Els temps van canviar. Les invasions bàrbares arrasaren, el públic culte va disminuir. Segles més tard, els monestirs van ser refugi de llibres. I des de distàncies immenses i territoris fronterers, mercaders portaven de la Xina i Samarcanda una novetat: el paper. Anys més tard, va aparèixer la impremta, de Gutenberg.

Libreria El Ateneo. Buenos Aires. Foto: gloriacondal

Ens trobem una narradora que passa de cronista a relatar-nos fets autobiogràfics i contemporanis, en capítols breus, que sempre s’agraeix. Vallejo diu que ha volgut fer una estructura de conte de contes, com el Decameró. “Els poderosos baixen del pedestal, als senzills, els faig pujar amunt”. I sempre, destaca els més subversius. Les dones, per exemple. A l’epíleg, explica la història d’unes dones intrèpides, a Kentucky, EUA. Durant 10 anys, gairebé un miler de dones muntades en cavalls i mules travessaren muntanyes per portar llibres a pobles llunyans: els beneficiaris, 50.000 famílies i 155 escoles. El programa va acabar el 1943, quan la Guerra Mundial va substituir la cultura com a antídot contra l’atur.

El infinito en un junco, Vallejo, Irene. Madrid: Siruela, 2020. 450 pàgines

Vegeu aquesta entrevista: https://youtu.be/2LKsW5Jb2b8

Relacionat, hi ha un llibre d’amor als llibres i la lectura que hem llegit també en època de confinament, La biblioteca en llamas, de Susan Orlean. El relat explica que el 29 d’abril de 1986 es va cremar la biblioteca de Los Àngeles, un edifici del 1926 que havia jugat un paper importantíssim. Es van cremar un milió de llibres. Era el mateix dia que va explotar la central nuclear de Txernòbil.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari