El silenci dels vençuts. Un molletà a l’exili: Salvi Vidal Fortuny

Salvi Vidal Fortuny, nascut el 23-7-1900 a Mollet del Vallès, en acabar la guerra civil, el 1939, fuig a Prats de Molló i comença una ruta que el portarà per 10 camps de concentració: Bram, Vernet d’Arieja, Mailly, Argelers… i acabarà a les bases de submarins de l’Atlàntic dins l’organització Todt, a Cherbourg. Amb l’arribada de l’exèrcit dels EUA treballa amb ells fins al final de la guerra. Alliberada França, té por de tornar a Espanya. Ésel silenci dels vençuts, que ara rescatem per a la memòria històrica

De família treballadora, casat i amb tres fills, és militant de la CNT i en esclatar el cop d’estat de Franco se’n va voluntari al front. Amb el triomf feixista, marxa a l’exili; el seu fill petit, el Jordi, té tres anys. Arriba a Prats de Molló, on escriu una postal a la família perquè sàpiguen que ja és fora d’Espanya. D’allà el porten al camp de Vernet d’Arieja, on coincideix amb dos molletans, Vicenç Bachs i Lanard. El clima és dur, passen fred i gana. El traslladen, amb Bachs, el 30-6-1939 cap al camp de Mailly, al nord de França, a quasi mil quilòmetres. Per desgràcia, Bachs és enviat a un altre camp i acaba a Mathausen, on mor.

Prats de Molló, 1939

Postal enviada des de Prats de Molló per Salvi, el 1939. J.Vidal

Salvi, enquadrat en el CTE 42, va a parar primer a Radonvilliers i després a Brienne-le-Château, on hi ha un estany d’on s’extreia pólvora per proveir l’exèrcit francès. Però a la França ocupada, els alemanys atacaven i escapa cap al sud per anar al camp de Bram, que acullí més de 1.800 refugiats espanyols que fugien de les zones de combat. Hi arriba el 25-9-1939 i en surt l’11-7-1940, quan l’envien al camp d’Argelers. Allà el classifiquen en un grup de traspàs per enviar-lo a la costa atlàntica, el 10-3-1941.

Camp de concentració de Bram, França. Refugiats fent de barbers. Font: Facebook

El 1940 les tropes alemanyes havien ocupat França, que queda dividida en dues zones. El Govern col·laboracionista de Vichy crea una xarxa de camps, que a partir de l’estiu del 1942 són punt de partida a camps de concentració d’Alemanya, que necessita protegir la costa atlàntica per assegurar subministraments i impedir l’entrada dels Aliats. Per això Alemanya dissenya el Mur Atlàntic, que va del sud de França fins al cap Nord, a Noruega, amb búnquers, bateries antiaèries i bases submarines. L’encarregada dels projectes és l’Organització Todt (OT). La primavera de 1941 inicien el reclutament, començant pels republicans espanyols, a qui s’anomena despectivament rotspaniers (espanyols rojos), que són destinats a les bases submarines de Bordeus, La Rochelle i més endavant, a Brest, Sant-Maloú i Cherbourg, més al nord.

Costes franceses de Normandia i Bretanya, amb els ports de St. Malou i Cherbourg on Salvi va estar

La Marina alemanya, amb els submarins U-Boot, atacava els vaixells Aliats i la base de Brest (Bretanya) era un punt important. Des de l’octubre de 1940 hi arribaven republicans espanyols d’Argelers. Nou mesos després d’haver sortit d’allà, el 14-1-1942, Salvi està en el camp de treball Gustav, a Sant-Maloú, al campament Westmark de l’empresa alemanya Raebel-Werke. Un certificat de treball confirma que va fer de fuster del 14-1-1942 al 16 -10-1943, quan el traslladen a Cherbourg a fer treballs semblants.

Document de TODT (OT) on comuniquen el trasllat de Salvi Vidal de la base naval de St. Maloú a Cherbourg. Font: Josep Vidal

Als Arxius Bad Arolsen, Salvi Vidal és a la llista de treballadors civils forçats dins del capítol de “’Implementació de les ordres de les Forces Aliades sobre la llista de tots els estrangers i perseguits pels alemanys, i documents relacionats”. Eren 348 espanyols que treballaven a Cherbourg.

Carnet de Salvi Vidal Fortuny de l’organització TODT (OT). Font: Josep Vidal

Per sort, el Mur Atlàntic no pot aturar la invasió dels Aliats i el 1944, l’exèrcit americà desembarca a Sant-Maloú. L’OT comença a evacuar gent i molts estrangers deserten. Cherbourg és l’objectiu principal del americans perquè els cal suport logístic per mar. El 26 de juny els alemanys es rendeixen i un mes després, el port acull els primers vaixells americans (els Aliats havien desembarcat a Normandia el 6-6-1944).

Cartilla d’ETOUSA (European Theater of Operations, United States Army). Font: Josep Vidal

En Salvi guarda un document del 30-7-1944 que mostra que treballa per a l’Exèrcit dels EUA i uns mesos després té un salconduit que l’autoritza a circular per la zona i una cartilla de racionament de l’ETOUSA (European Theater of Operations, United States Army).

Mapa on les línies roges indiquen la ruta de Salvi Vidal a França, dividida per la línia de punts lila que marca la zona ocupada per Alemanya i la del govern col·laboracionista de Vichy. Font: Jordi Bertran

Quan els americans marxen, el Salvi és lliure. Va a París a cercar suport com a exiliat i a treballar, però la Segona Guerra Mundial no acaba fins el 8-5-1945 quan els alemanys signen la capitulació davant dels Aliats. Els exiliats espanyols esperen en va que els ajudin a enderrocar el règim de Franco però el dictador continua al poder i Salvi, que té la família a Mollet, decideix quedarse a França perquè té por de tornar. Treballa allà fins el desembre de 1950 i llavors torna. El 28-12-1950 entra per Portbou. Ha estat gairebé dotze anys absent. Troba feina i quan es jubila passa llargues estones amb els avis del Casal Cultural. Mor el 12-7-1982.

Salvi Vidal Fortuny, a Mollet del Vallès. Font: Josep Vidal

Els vençuts anònims no tenen medalles, ni plaques, ni llibres que parlin d’ells. El Salvi, fora de casa, no parlava mai de política. Però un dia de 2020, per casualitat, vam trobar el seu nom en els arxius Bad Arolsen i amb l’ajuda de la família, fem públic el que sabem, un tros d’història d’un molletà exiliat.

Publicat dins de Memòria històrica | Etiquetat com a | 2 comentaris

Corsage. L’emperadriu rebel. Sissí

Una nova visió de Sissí, sense edulcorants. Molts recordem la Romy Schneider de la pel·lícula “Sissí” (1955), de gran èxit. Potser altres han vist la sèrie de Netflix, però aquesta versió de Sissí (Corsage és el títol original) ens dona una nova visió sense concessions.

Nascuda el 1837, filla del duc de Baviera, Elisabet va viure una vida senzilla en plena natura, educada per la seva mare, amb una infantesa allunyada del protocol. Feia senderisme i muntanya, pescava, muntava a cavall, nedava… La mare buscava marit per la seva filla Helena, més gran, i la va presentar a Francesc Josep I d’Àustria però com que també hi va anar Elisabet, l’emperador va preferir aquesta. Es casen el 1854 i de seguida topa amb les regles estrictes de la cort. “El matrimoni és una institució absurda. Una se sent venuda a 15 anys i presta un jurament que no entén, però que ja no pot trencar”. La seva filla Sofia mor quan tenia 2 anys. Per això, i per l’aïllament que sent, cau en depressions constants, transtorns alimentaris…

La pel·lícula de Marie Kreutzer (direcció i guió), situa la història quan ella fa 40 anys. Obssessionada per la seva imatge, feia temps que es tapava la cara amb vels o ventalls perquè no la veiessin. Asfixiada per les convencions, tem la pèrdua de bellesa i el pas del temps, el seu home s’havia allunyat, no li deixava opinar de política i ella marxava sempre que podia. S’està a Madeira, a Corfú i Ítaca, a palaus de familiars i amics (Gran Bretanya, Trieste…) Llegia molt i parlava alemany, anglès, francès, hongarès i grec. Dura, egoista, capriciosa… sovint visitava malalts a l’hospital i al manicomi. El 1889 el seu fill Rudolf es suicida, era l’hereder, casat infeliçment.

Apunyalada per un anarquista italià el 1898, volia ser enterrada a l’illa de Corfú però la van enterrar a Viena, ciutat que sempre criticà. Expliquen que en vida es feia lligar al pal de proa del seu vaixell durant les tempestes, però en aquesta pel·lícula es llença al mar per desaparèixer. Als crèdits finals, dansa un vals solitari en una estança del palau. Ja no porta vel ni en portarà mai més. Finalment és lliure.

Un deu per la protagonista, Vicky Krieps. Podeu veure la pàgina oficial de Corsage aquí. I una recomanació, el llibre VALS NEGRO d’Ana Maria Moix

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Trieste

Havíem llegit molts llibres i era a la llista de viatges feia dies. Al final agafem un vol a Venècia i d’allà arribem amb tren a Trieste. Al nord-est del país, té 200.000 habitants i és italiana però podria no ser-ho.

Plaça de la Unitat. Trieste. Foto: gloriacondal

Porta d’entrada i sortida de l’imperi austro-hongarès, es nota en l’arquitectura. El 1920 passa a Itàlia, del 1947 al 1954 esdevé “Estat lliure de Trieste” administrat per britànics i nord-americans, i el 1954 torna a Itàlia.

Catedral de San Giusto. Trieste. Foto: gloriacondal

Trieste és una ciutat que estima els escriptors. Arreu, estàtues i bustos: al ponte Rosso del Canal Grande, James Joyce que hi arriba el 1904; l’obra Ulisses és començada aquí. Italo Svevo, Umberto Saba, a pocs metres de la Libreria Antiquaria, el Caffe San Marco, lloc de trobada d’intel·lectuals, com Claudio Magris. I altres que no tenen estàtua, com el triestí Scipio Slataper, la croata Dasa Drndic i l’eslovè triestí Boris Pahor.

Estàtua d’Umberto Saba, Trieste, a pocs metres de la Llibreria Antiquaria. Foto: gloriacondal

Passejar i mirar amunt els edificis i palaus és un plaer. La Plaça de la Unitat, immensa, amb la Font dels 4 continents (falta Oceania perquè quan la van fer encara no sabien que existia). Quasi al davant, el Molo Audace, sempre amb gent passejant. A prop, el Café Tommaseo, el primer local que va servir gelats. Als jardinets del davant, el bust de Rigas Fereos, lluitador per la independència de Grècia que va ser detingut aquí i assassinat quan l’enviaven a Istanbul.

Castell de Miramare. Trieste. Foto: gloriacondal

Última nit al canal. És capvespre. El blau fosc del cel ha tenyit del mateix to les aigües. Tot té el mateix color: edificis, ponts, taules i cadires de les terrasses…

Canal Grande. Trieste. Foto: gloriacondal

L’endemà, quan anem cap a l’estació, passem a veure l’Estàtua de Sissí, molt estimada. Parlava cinc llengües i llegia els clàssics en llengua original. El monument es va fer per subscripció popular el 1912. Són les 8 del matí i al voltant hi ha mantes, bosses de plàstic i restes dels sense-sostre que dormen als voltants. El destí ha fet que l’emperadriu ara tingui la companyia dels més desafortunats de la terra.

Monument de Sissí, molt estimada pels triestins. Foto: gloriacondal

També vam estar a la Risiera de San Sabba i al castell de Duino

Port de Trieste. Foto: gloriacondal

Llibres que han nodrit el nostre viatge:

  • La història de la nostàlgia. Natàlia Romaní
  • La pira al port. Boris Pahor
  • El viatjar infinit, Claudio Magris
  • Suite italiana. Un viaje a Venecia, Trieste y Sicilia. Javier Reverte.
  • Trieste, Dasa Drndic
  • Trieste o el sentido de ninguna parte. Jan Morris

Cafè San Marco. Trieste. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Castell de Duino. Itàlia

En un petit turó, 22 km abans d’arribar a Trieste hi ha el Castell del Duino, centre cultural i humanístic durant el s. XVIII. A més de visitar el castell, es pot recórrer un sender vora mar fins a Sistiana, l’anomenat sender de Rilke.

Castell Duino. Italia. Foto: gloriacondal

El poeta Rainer M.Rilke (1875-1926), hi va fer estada i hi va escriure les dues primeres “Elegies de Duino”. També van estar-s’hi Franz Liszt, Johann Strauss, Gabriele d’Annunzio, Paul Valery…

Antinc castell Duino. Foto: gloriacondal

Es poden veure, en un penya-segat proper, les ruïnes de l’antic castell del segle XI fet pel Patriarca d’Aquileia, on va fer-hi estada Dante. Fora, els estanys, els jardins i un búnquer (400 m2,) del 1943 construït pels nazis. Ens crida l’atenció que és molt llarg i profund (18 m).

Castello di Duino. Sentiero Rilke. Foto: gloriacondal

El castell és propietat dels hereus, una família emprenedora que ja al s. XV van fundar a Itàlia un servei postal amb molt èxit. Els hereus foren nomenats caps postals del Sacre Imperi i els de la Torre i Tasso van germanitzar el nom: Thurn und Taxis. A finals del s. XVIII, hi havia 20.000 persones a Europa treballant per ells. L’escut de la família era de colors negre i groc, que s’han fet servir com a colors corporatius per moltes administracions postals de tot el món (recordem el color groc de l’empresa postal espanyola, “Correos”, i el taxis de Barcelona).

Penya segats Sender Rilke. Trieste. Foto: gloriacondal

A uns 100 m de la porta d’entrada als jardins del castell hi ha el camí de ronda de la Reserva Natural dels Penya-Segats de Duino. Fem el sender direcció nord, Sistiana, paral·leles al mar Adriàtic, amb molts miradors per observar i bancs per seure. Trepitgem roques calcàries i ens envolta vegetació mediterrània i bosc de pi negre, amb una flor endèmica, la centaurea kartschiana o “fiordaliso del Carso”. L’arribada a la badia de Sistiana és una pena perquè han construït un complex turístic impressionant. Anem a la carretera i esperem el bus que ens tornarà a Trieste.

Castell Duino des del Sender Rilke. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 5 comentaris

Risiera di San Sabba. Nazis a Trieste

Antic molí d’arròs del 1898, el 1943 va esdevenir camp d’extermini dels nazis. Situada als afores de la ciutat de Trieste, és el testimoni viu d’una època que patí aquesta ciutat convulsa.

Risiera de San Sabba. Trieste. Al centre, espai del forn crematori. Foto: gloriacondal

El 1930 hi havia a Trieste uns 5.000 jueus, que a partir de 1938 van anar fugint perquè Mussolini els va suspendre la ciutadania italiana, amb el vist-i-plau del rei Vittorio Emmanuele. Durant la guerra, més de 700 van ser carregats en 60 trens de bestiar que anaven a Auschwitz o Treblinka. A la tardor de 1943 oficials de les SS van instal·lar-se a la regió amb un sinistre grup d’experts per esclafar la Resistència. Alhora, es van restaurar antics palaus, es feien banquets i festes, com al castell de Miramare, arribaven pel·lícules, concerts de música, cuiners cèlebres, Wagner i La viuda alegre van ser grans èxits. A les escoles es feien cursos d’alemany i de taquigrafia, on estudiaven noietes per fer de secretàries al servei dels nazis. Era el petit Berlín nazi.

Risiera San Sabba. Cel·les de càstig destinades a 2 persones on n’hi encabien 6. Foto: gloriacondal

La Risiera di San Sabba era una fàbrica d’espellofar arròs als afores, tancada, que a partir de setembre de 1943 els nazis fan servir com a camp de presoners, on afusellen detinguts, partisans, presoners polítics i jueus. A finals d’any, al port de Trieste hi havia 667 contenidors plens de propietats jueves, esperant classificació. Hi arribà un expert en construcció de forns, Erwin Lambert, que va fer un crematori petit però eficaç. A partir del 4-4-1944 va ser l’únic forn que cremava presoners fora dels camps d’extermini polonesos i alemanys. Van inaugurar-lo amb la cremació de 70 cossos de població civil, afusellats el dia abans. Als molls del port s’amuntegaven sacs plens de cendres humanes per tirar al mar.

Castell de Miramare, on els nazis celebraven festes. Foto: gloriacondal

Sota jurisdicció alemanya, els jutges de Trieste treballaven a tot drap. Un dels oficials era Kurt Franz, que va arribar-hi procedent de Treblinka amb un llarg currículum d’assassinats. Acabada la guerrra, van ser jutjats dos responsables: Josef Oberhauseer i Dietruch Allers, que va morir. Oberhaumer va continuar servint cervesa al seu bar de Munic, perquè els acords d’extradició signats entre Itàlia i Alemanya establien que només hi hauria extradicions per crims comesos després de 1948 (!).

Sala de les Creus, Risiera San Sabba. Trieste. Foto: gloriacondal

La visitem un dia tapat, amb el terra relliscós de la pluja. Entrem per un llarg passadís de formigó, amb murs d’11 m d’alçada. Un rètol indica els WC, el lloc on hi havia el despatx del comandant. Estem soles. Entrem a la sala de la mort, a l’espai on hi ha petites cel·les de dimensions mínimes, a la immensa Sala de les Creus, per les bigues, amb objectes robats als jueus. Al pati observem el paviment metàl·lic on hi havia el forn i l’escultura de ferro que simula el fum que en sortia. Finalment, entrem al museu, l’única part que es visita de l’edifici central, amb documents, testimonis orals, fotografies… Sortint, trobem un grup d’estudiants que entren. Que la memòria sigui eterna!

Pati central de la Risiera San Sabba, amb l’escultura de ferro que simula el fum que sortia del forn. Foto: gloriacondal

Però els mals de Trieste no van acabar. A partir de l’1 de maig de 1945, Iugoslàvia ocupa la ciutat durant 40 dies, amb una cacera de bruixes contra tothom que representi l’estat italià, sigui o no feixista. La Foiba de Basovizza era un antic pou miner en una zona plena de coves i pous, a l’est de la ciutat. Els camions de Tito anaven per les cases recollint les víctimes. Unes deu mil persones van ser torturades, assassinades i llençades, moltes encara vives, als avencs. Hi van anar a parar entre 6.000 i 7.000 persones, però només es van poder exhumar uns mil cossos. No va ser fins a la ruptura entre Tito i Stalin i la normalització de relacions entre Itàlia i Iugoslàvia que la situació millorà.

Publicat dins de Memòria històrica, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 2 comentaris

Castell de Recasens. Alt Empordà

De lluny estant, l’edifici fa patxoca. Cal arribar al pàrquing El Corral Nou, prop del castell i pujar-hi a peu per una pista o un sender (10′). La visita guiada només es fa amb reserva prèvia: 646 179 509 (telèfon i whatsapp)

Castell de Requesens. Foto: gloriacondal

La vall de Requesens es troba entre dos dels passos més importants del Pirineu oriental: el del Portús i el de Banyuls, per on passaven, respectivament, la Via Augusta i la Via Domitia. Abastava tota la regió d’Empúries (actual Empordà) i Rosselló (actual Catalunya-Nord), que aleshores formaven una única jurisdicció. Requesens era a la frontera dels dos comtats. Per aquest motiu, sempre va ser un territori insegur, escenari de nombrosos conflictes i lluites.

Castell Requesens. Foto: gloriacondal

L’edifici del castell té fins a tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, merlets, portals, muralles i molts detalls. L’interior té una estructura laberíntica, amb passadissos, sales, cuines, habitacions i patis.

D’orígens medievals, al s. XV mor sense descendència Pere II d’Empúries i les possessions passen als senyors de Rocabertí, que el transformen en una fortalesa de tres recintes emmurallats. Després de segles d’abandonament, al s. XIX és reconstruït pel vescomte de Perelada, Tomàs de Rocabertí i comte de Perelada. L’arquitecte va ser Alexandre Comalat, amb criteris poc científics; hi va introduir, per exemple, ceràmica de colors o detalls de forja, que es poden veure en finestres. Rocabertí va morir un any abans de veure’l acabat i va heretar la seva germana Adelaida, cosa que no va agradar al seu marit, Ferran Truyols, conegut com a marquès de la Torre.

Castell de Requesens. Pati interior. Foto: gloriacondal

La revetlla de S. Joan de 1899 celebren la inauguració i poc després Adelaida mor enverinada. Després de 3 anys no es pot provar l’autoria però a Truyols el negoci no li va bé i acaba venent-lo. També en va ser propietari el Duque del Infantado, un dels impulsors de la “Sanjurjada“ que es projectà en el castell. Acabada la guerra civil, el 1939 s’hi instal·la la Guàrdia Civil, després fou caserna militar i més endavant passa a mans privades.

Castell de Requesens. Estany. Foto: gloriacondal

Es pot fer un recorregut a peu als voltants del castell per una sèrie de punts d’interès: 5,5 km/ 2 h/ desnivell 140 m/ fàcil / circular

Castell de Requesens. Detall modernista en una terrassa superior. Foto: gloriacondal

Imatges del castell: Youtube S’hi han rodat escenes de “El perfum”, la sèrie “La catedral del mar”…

Castell de Requesens des del nucli de Recasens. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Canal Imperial d’Aragó -Aragó-

Després de recórrer el Canal des del lloc on neix, a Fontellas (El Bocal) fins a Cortes, el darrer poble de Navarra, continuem el recorregut per Aragó, des de Gallur fins a Saragossa, per acabar poc després a Fuentes de Ebro.

Canal Imperial Arago. Gallur. Foto gloriacondal

Gallur és el lloc on canal i riu estan més a prop. El canal es pot creuar per diferents ponts (en destaca un de modern blau) i és el gran tresor perquè el pbole es convertí en un port fluvial i centre de la indústria sucrera de remolatxa, instal·lada el 1899. També hi havia fàbriques d’oli, farineres i papereres, a més de ser un important nus ferroviari. Encaixonat entre canal i riu, ens fixem en uns jardins anomenats Pignatelli i un casal d’avis també amb el mateix nom. Són un poble agraït. L’església és dalt d’un turó i cal pujar força graons. Les vistes sobre l’Ebre, fantàstiques. 

Canal Imperial Arago. Gallur. Foto: gloriacondal

Abans d’entrar a Figueruelas trobem el Canal: les aigües baixen contentes i controlades. En una riba, l’Almenara de San Joaquin, on hi ha les comportes de les sèquies que tallen el pas a l’aigua. És de finals del s. XVIII i com a la resta del Canal, la caseta té una estructura de dos cossos adossats, el de la dreta a una sola alçada i el de l’esquerra a doble alçada, que era la casa del guarda. La façana és llisa, emblanquinada i amb accés des del mateix camí del Canal. Aquell dia dinem al restaurant de la Piscina del poliesportiu del poble, molt bé.

Almenara de S Joaquin. Canal Imperial Arago. Figueruelas. Foto gloriacondal

Grisén anem a la zona del Caracol, tocant al riu Jalón, on hi ha Las murallas de Grisén, la construcció hidràulica més gran del s. XVIII, que va permetre a Pignatelli sobrepassar el major obstacle natural per fer arribar l’aigua a Saragossa.

La Muralla. Grisén. Aqüeducte. Foto gloriacondal

L’aqüeducte passa pels termes municipals de Grisén i Alagón, i es va acabar el 1780. Són dues grans muralles de quasi 1,5 km que canalitzen l’aigua del Canal per salvar el desnivell de la ribera del Jalón, que se soluciona gràcies a quatre grans arcades de carreus que suporten tot el cabal del Canal que ha de creuar el riu. Bocabadades!

Grisén. Canal IMperial de Aragón. Foto gloriacondal

D’aquí anem a Saragossa. El 1782 s’inaugurava el Canal, amb més de 20.000 persones, de les 42.600 que vivien a la ciutat. Pignatelli fa construir una font al costat de les rescloses de Casablanca, anomenada “dels incrèduls, dedicada a tots els que no se’l creien. El recorregut per la ciutat és de 41 km, dividits en 7 trams, començant pel Puente Clavería, al nord-oest de la capital. 

Saragossa. Canal Imperial d’¡Aragó. Pont Amèrica. Al fons, Torre dels italians. Foto gloriacondal

Al pont d’Amèrica, el 1904 es va construir un embarcador on llogaven barques i a la dècada dels anys 40 i 50 es feien travesses de nedadors, que encara ara es rememoren a la “Bajada del Canal”. Tocant al parc Pignatelli hi ha els antics dipòsits d’aigua. L’actual Anell verd de la ciutat, connecta el GR 99, el Camí de Santiago i aquest canal.

Rrecorregut Canal Imperial

Del pas per Saragossa recomanem dos punts: a l’alçada del tram 2, cap al nord, el palau de l’Alfajeria, patrimoni UNESCO (en una part del recinte hi ha les Corts d’Aragó) i al barri de Torrero, molt a prop del pont Amèrica (final tram 5 i principi 6), la Torre dels italians, un cementiri molt especial dins l’església de S. Antoni de Padua. L’últim tram és el 7 que acaba a les Esclusas de Valdegurriana.

Fuentes de Ebro. Aragó. Foto gloriacondal

Continuant cap al sud encara hi ha El Burgo de Ebro, un poble gran i desperdigat, amb la torre mudèjar de l’Ajuntament. El riu passa pel nord i el canal pel sud. D’allà, el canal es desdibuixa fins a Fuentes de Ebro convertit en la sèquia de Fuentes: una trista bassa és el final. A més de l’església de S. Miquel Arcàngel el poble és famós per les cebes dolces, amb DO. Quan al bar de l’hostal ens ofereixen la carta d’entrepans, tots porten ceba. Els seus 4.500 habitants n’estan orgullosos, però no tots treballen al camp. Als afores hi ha un gran polígon industrial que dóna feina a molta gent.

Ara el Canal Imperial de Aragón és un complement a altres sistema de canalització d’aigua potable. Malgrat les espècies invasores, continua sent un espai de gran biodiversitat ja que és l’hàbitat de nombroses espècies d’aus, mamífers, rèptils… amb un tresor, la margaritona (margaritífera auricularia), una cloïssa que vivia als rius europeus fins al s. XVIII però ha anat desapareixent fins a trobar-se només de forma rellevant al Canal Imperial.

Caminada fàcil, sempre pla i recte.

Veure tram per Navarra: https://gloriacondal.com/2022/09/24/canal-imperial-darago-navarra/

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Canal Imperial d’Aragó -Navarra-

El Canal Imperial d’Aragó, d’uns 110 km de recorregut, és una de les obres hidràuliques més importants d’Europa que comença el s. XVI a Fontellas, uns 8 km al sud de Tudela (Navarra) però no s’acaba fins el 1790. No va ser fàcil. El recorregut que fem és una combinació de cotxe i a peu (sempre pla i recte).

El Bocal, Fontellas. Preses canal Imperial Aragon i riu Ebre. Google Earth

Els orígens del Canal Imperial de Aragón venen de l’any 1529 amb el rei Carles I, concebut com a rec, van començar una presa, una casa de comportes (ara és el Palau de Carles V) però per problemes polítics i econòmics no es va acabar. El 1772, amb Carles IV, encarreguen a Ramon Pignatelli continuar. Més de 1.500 persones treballen en la construcció de la presa, entre ells, presos. Deu anys després les aigües ja creuaven el riu Jalón per l’aqüeducte i aquell mateix any, arriben a Saragossa.

Canal Imperial Arago. Pont Formigales. Foto gloriacondal

El canal transforma l’agricultura i es reparteixen les terres comunals, que passen a zona de rec. Es construeixen rescloses, ponts, aqüeductes, sifons, dàrsenes, comportes… Hi naveguen barques a vela o arrossegades per sirga i esdevé un mitjà de comunicació i transport vital. L’any 1861, el tren que hi passa paral·lel suposa una competència de viatgers, però el transport de mercaderies continua fins a mitjans s. XX. 

Canal Imperial Arago. El Bocal. Casa jardiner. Foto: gloriacondal

El nostre recorregut comença al Bocal (Fontellas), on neix. Les instal·lacions només es poden visitar els caps de setmana, és dijous i hi anem a veure què veiem. Passem pel petit pont de Formigales i arribem a la reixa… oberta. Hi entrem i mentre llegim un rètol explicatiu, surt un cotxe de dins i se’n va; quan ens girem, veiem que han tancat la reixa. Oh, però… si som dins, aprofitem! Estem davant la Torre del jardiner, un home que, vistos els jardins, devia tenir molta feina. Al davant estan rehabilitant un edifici a tocar del canal. Passegem sota uns arbres frondosos cap endins (hi ha un roure monumental), veiem l’església de S. Carles Borromeo, de línies clàssiques a la façana però amb un àbsis neomudèjar afegit el s. XIX, la primera presa… A l’hora de sortir, els paletes ens obren la reixa i ja està.

Canal Imperial Arago. El Bocal. Foto: gloriacondal

El poble següent és Ribaforada, amb molta vida. Pugem a l’església de S. Blas, del XI, molt deteriorada, alçada amunt; a tocar, l’edifici nou de l’Ajuntament. A la rambla i carrers, botigues, gent a les terrasses dels bars, magatzems i tractors. Les aigües segueixen fins a Buñuel, un petit poble amb molta pau: a la plaça dels Fueros, el palau del Comte d’Altamira, amb galeria d’arquets a l’àtic. Abans d’arribar al següent poble, Cortes, ens aturem a veure el Canal d’Aragó, en un pont a la carretera i al fons,vistes a les Bardenas. 

Canal Imperial Arago.Ribaforada. Foto: gloriacondal

Cortes. El canal passa a uns 2 km al nord. Al nucli antic, l’església de S. Juan Bautista, on l’any 1333 es van fer les capitulacions matrimonials entre el rei Pere el Cerimoniós d’Aragó i Joana de Navarra. Just al davant hi ha el palau dels ducs de Miranda i al darrera, un immens jardí públic que abans formava part del palau. Els carrers tenen les tanques per les “vaquilles” i la plaça de l’Ajuntament s’ha transformat en plaça de toros. A prop del poble hi ha el jaciment de l’Alto de la Cruz, molt valuós. La presidenta d’una penya ens informa que les peces més importants estan exposades al palau… tancat per reformes. 

Cortes. Esglesia. Foto: gloriacondal

Cortes és l’ultim poble de Navarra abans d’entrar a Aragó. La continuació per terres d’Aragó, a la següent crònica https://gloriacondal.com/2022/10/01/canal-imperial-darago-arago/

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Els deserts de la Bardenas Reales

Un desert a 70 km dels Pirineus? Sí, al centre de la depressió del riu Ebre, al sud-est de Navarra. Té tres zones diferents: la Plana, al nord i oest , protegida por roques dures, amb poca erosió i cultius. La Negra és al sud, formada por relleus de baixa erosió, de colors foscos, amb boscos de pins i matolls. La Blanca es troba entre les altres dues zones, al centre, de colors clars. És la més erosionada i la més popular.

Bardenas Reales. Navarra. Foto: gloriacondal

Des de la ciutat de Tudela, dediquem 2 dies a la visita de les Bardenas. El primer anem a la Bardena Blanca per la N 134 i abans d’Arguedas, prenem la pista fins al Centre d’informació, on ens proposen fer la circumval·lació per la pista perimetral de 34 km, amb parades en els punts d’interès i caminant en alguns dels llocs permesos. La calor és una limitació clara. Hi ha molta gent, sobretot ciclistes francesos. No es pot sortir dels camins permesos perquè hi ha moltes zones militars. Fem la volta en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Des del primer mirador veiem el que ens envolta, a 360º, inclòs el cim del Moncayo. La pista asfaltada s’acaba aviat, just després d’arribar a la base militar. Girem a la dreta… i anem fent

Bardenas Reales. Foto: gloriacondal

Cap al final arribem a Cabezo de Castildetierra, la formació més popular. A sota, el barranc, sec. Hem vist alguna petita bassa, però hi ha molt poca aigua. Fa anys, per la Cañada Real de los Roncaleses baixaven els ramats des del Pirineu fins a les ribes de l’Ebre a passar l’hivern (el mes de setembre se celebra la festa de la Trashumancia). Ara hi pasturen bens i cabres. El paisatge agrari és una barreja de camps sembrats, altres en rostoll i la resta en guaret.

El segon dia anem a la Negra per la carretera N 126 que passa per Cabanillas i Fustiñana fins que arribem a la desviació cap a la Peña del Fraile (o Cabezo). Som en una gran esplanada on no hi ha ningú, només una casa deshabitada. Fa fresca. De lluny vèiem la Penya, maca. Són 4,6 km, amb un desnivell de 200 m; entre anar i tornar es triga 1:30 – 2 h i s’hi accedeix per la part del darrera, saltant barrancs. Les vistes des de dalt són maques, però nosaltres no hi vam arribar (limitacions de l’edat!).

Bardena Negra. Peña del Fraile. Foto: gloriacondal

Des dels pobles de Ribaforada i de Buñuel, tocant a l’Ebre, tenim la visió dels turons de les Bardenas, dels xaragalls o “badlands” com en deien els americans quan vam anar als parcs nacionals fa uns anys. Algunes ens han recordat també formacions que vam veure al nord-oest d’Argentina, a la zona de Salta i les valls Calchaquies, els turons amb franges de colors.

Las Bardenas són un espai on formes i colors, combinats per l’acció de l’aire i les aigües des de fa milions d’anys ofereixen un paisatge suggerent. Un bon lloc on observar fauna i flora típiques: àligues, voltors, mussols, avutardes, guineus, gats montesos, genetes, amfibis i rèptils. Hi ha una associació de pescadors i caçadors (hem vist molts rètols de “Coto de caza”).

A la nostra vida, hem visitat uns quants deserts. Fa anys vam aprendre que, contràriament al que sembla, hi ha vida: fauna, flora, geologia viva… hi pots pasar calor o molt fred (a la vall de la Mort, a Califòrnia, vam estar sota zero). Hi pots compartir unes broquetes de camell fetes al foc mentre el sol es va ponent o veure-hi sortir al sol un matí quan encara es veuen les petjades de les aus perquè els vents no s’han endut els grans de sorra. Els deserts, aquests grans tresors.

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

El viaje del elefante. Saramago

Història escrita per Saramago on descriu el viatge real d’un elefant al s. XVI que el rei Joan III de Portugal i la seva dona, Catalina d’Àustria van regalar al seu cosí l’arxiduc Maximilià d’Àustria. L’any 2013 el grup de teatre Trigo Limpio en va fer un espectacle de carrer amb música de Luis Pastor

Elefant construït pel grup teatral Trigo Limpio per fer la representació pels carrers. Rivas Vaciamadrid

L’elefant Salomó i el seu cuidador indi, Subhro, havien arribat a Lisboa procedents de la colònia portuguesa de Goa feia 2 anys i els reis no sabien què fer-ne. Per això van pensar de regalar-lo al seu cosí. La ruta va de Lisboa a Valladolid i d’allà al port català de Roses per embarcar cap a Gènova, pujar cap al nord travessant els Alps i arribar finalment a Viena.

Un elefant al s. XVI provocava curiositat i por per on passava perquè la majoria de la gent era la primera vegada que en veien un. Salomó serveix de moneda de canvi entre dos països. Quan Subhro va sobre seu, està més alt que el propi rei, que va en carrossa, té un punt de vista privilegiat sobre el món. Però si no fos per l’elefant, ell no seria res. És l’únic que sap com tractar-lo, és l’intermediari entre l’animal i el món. Elefant i cuidador es complementen. A través del narració ens adonem que tots dos són víctimes i titelles del caprici dels poderosos. Jose Saramago no desaprofita cap ocasió per criticar el poder polític i religiós (com en l’episodi de S. Antoni, quan el capellà li diu a Subhro que el faci agenollar i així ho vendran com un miracle als de Trento, que estan reunits aquells dies en concili).

Escrit 10 anys després de rebre el Premi Nobel, dues terceres parts del llibre estan dedicades al viatge de Portugal a Valladolid i de Roses a Gènova. Saramago escriu amb llargues oracions, pocs punts, no fa separació de paràgrafs, els noms propis els posa en minúscules, i fa diàlegs dins la narració, amb digressions i reflexions. El ritme de la narració primer és lent, el narrador explica detalls i paisatges però s’accelera a mesura que la història avança, resol el tram final en poques pàgines. 

L’any 2022, a Portugal, visitàvem el poble de Sao Joao de Pesqueira, al cor del riu Duero i a la plaça de la República vam veure una rajola al terra amb la petjada d’un elefant. Una placa explicava que allà hi havien fet aquest espectacle, que va fer bolos per diversos llocs de Portugal i Espanya. I a partir d’aquí vam anar estirant el fil. 

Escolteu el tema principal: Há d’haver

Plaça de la República, Sao Joao Pesqueira. Portugal. Petjada de l’elefant

Publicat dins de Llibres, Viatges per Europa | Etiquetat com a , | 2 comentaris