Cascais – Estoril

Publicat el 23 Març 2023 per Gloria Condal

Dues ciutats properes a Lisboa, amb el glamur d’haver hostatjat la rància aristocràcia europea després de la Segona Guerra Mundial. Arquitectura a l’alçada, platges maques i molts visitants. I el record dels Borbons, que hi van viure molts anys en un exili daurat. Aquesta crònica no és de l’HOLA però s’hi pot assemblar una mica.

Cascais. Port i platges. Foto: gloriacondal

Arribem a Cascais amb tren des de l’estació de Cais de Sodré, en un recorregut paral·lel al riu Tajo. Era un antic poble de pescadors fins que el rei Lluís I de Portugal va escollir-lo com a residència d’estiu a finals del segle XIX i les famílies més acomodades de l’època hi van comprar mansions i palauets. Caminem per l’interior, amb potents edificacions envoltades de grans jardins, i passem per davant de la Casa das Histórias Paula Rego un edifici contemporani d’arquitectura peculiar, on es troba part de les obres d’aquesta artista portuguesa

Cascais, Nucli urbà. Foto: gloriacondal

D’aquesta costa és interessant la morfologia geològica, càrstica, similar a la que hi ha a la serra de Tramuntana a Mallorca. Arribem a la Boca do Inferno, una roca foradada per on passa l’aigua del mar quan les ones van fortes. Els camps de lapiás o esquetjars es donen en ambients àrids pròxims a la costa i a llocs on hi ha humitats. Tenen formes estriades i acanalades, amb cavitats irregulars i forats que les fan força intransitables per les crestes esmolades. Entremig, fauna i flora interessant. A poca distància, dins del mar, unes roques anomenades Pedra da Nao, amb restes d’un antic fort on embarcaven grans naus al s. XV.

Pedra da Nao. Costa Cascais. Portugal

Arribem al Farol i Museu de Santa Marta, un raconet blanc ben aprofitat i un xic endavant, a l’altra banda de carretera, hi ha el Museu dels Comtes de Castro Guimarães, dins del Parc Marechal Carmona (som dins del Parc Natural Sintra-Cascais). Continuem vorejant el mar fins a la Ciutadella, que el rei Don Luís va triar com a residència i ara han reconvertit en un districte d’art. A la plaça central, galeries, alguns bustos de cares, a fora, de l’escultor Rogerio Timoteo, un hotel coquetó, algun restaurant… i una sortida on la muralla fa una escaire sensacional.

Sender Cascais-Estoril. Portugal. Foto: gloriacondal

Dinem en un restaurant proper a l’estació de Cascais i continuem vorejant la mar cap a l’oest. Fem el sender, passem per piscines d’aigua salada i continuem fins arribar a nucli principal d’Estoril. Repòs al banc del parc, a l’ombra d’un arbre frondós, tot veient l’edifici del Casino de Estoril. Llavors em venen a la memòria històries del reis exiliats fora d’Espanya, on durant la postguerra es van concentrar monarquies i aristòcrates de tot Europa.

Estoril. Portugal. Foto: gloriacondal

Juan de Borbón, comte de Barcelona (1913-1993) marxa amb l’establiment de la II República. Va a Suïssa i a Londres i arriba a Lisboa el 1946. El dictador Salazar, durant la Segona Guerra Mundial i després, acull exiliats reials i accepta que els Borbons s’hi instal·lin, tot i que no feia cap gràcia al germà de Franco, Nicolás, que aleshores era ambaixador d’Espanya a Portugal. Juan Carlos tenia 8 anys quan hi va arribar el 1946. Vivien a Vila Giralda, on els seu pare hi va estar exiliat més de 30 anys. Durant 4 anys, Juan Carlos va a una escola de monges espanyoles, mentre el seu pare i Franco negocien quina formació rebrà. Aprèn portuguès i a partir de 1950 estudia a Espanya tot i que passa temporades llargues a Portugal. Van ser anys d’oci i bona vida. Segons testimonis de l’època, “Juanito”, com se’l coneixia, era un xicot alegre i obert, però hi ha un moment fosc l’any 1956, que el seu germà Alfonso mor a conseqüència d’un tret de Juan Carlos (tenia 18 anys) mentre jugaven. Fins els anys 60 visita sovint Estoril, fins que es casa amb Sofia. El 1969 Franco el nomena successor i el 1977 Juan de Borbó abdica; quan mor, el 1993, el socialista Mário Soares va al funeral i recorda que quan hi va haver la Revolució dels Clavells, Don Juan va romandre a Portugal. I és que els nombrosos espies que hi havia allà, li havien dit que no havia de témer res, que aquella revolució no posaria en qüestió res fonamental. Ara té monument en una rotonda a l’entrada d’Estoril i la germana de Juan Carlos, Margarita de Borbó, hi té casa.

I aquí acabem les vivències d’Estoril. El tren ens ha deixat a Lisboa i el “Juanito” -després d’un parèntesi- continua vivint en un exili daurat.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

L’aqüeducte de les Aigües Lliures (Aqueduto das Águas Livres). Lisboa

Publicat el 16 Març 2023 per Gloria Condal

Visitar aquest aqüeducte fora de la massificació turística de Lisboa és fer cultura i salut. Assenta les bases a prop de l’estació de tren de Campolide i formava part de l’abastiment d’aigua entre els segles XVIII i XIX. Com a complement, també anem al dipòsit d’aigües d’Amoreiras.

Panoràmica Aqueducte Aguas Livres. Lisboa. Foto gloriacondal

Cal anar al Museu da Agua, on hi ha l’entrada que permet caminar per sobre. L’Aqueduto das Águas Livres es va construir entre el 1731 i 1799, per ordre reial i es va finançar amb un impost anomenat Real de Água, que gravava béns essencials com l’oli d’oliva, el vi i la carn. El traçat formava part d’un antic aqüeducte romà.

Arcades Aqueduto Aguas Livres. Lisboa. A l’esquerra, arcada més gran. Foto: gloriacondal

Era un sistema de captació i transport d’aigua per gravetat. La finalització d’aquesta obra va permetre aprofitar les fonts d’aigua d’Àguas Livres integrades a la conca hidrogràfica de la Serra de Sintra, a la zona de Belas, al nord-oest de Lisboa.

Marques (signatures) deixades a les pedres pels picapedrers

Està format per un tram principal, de 14 km, que comença a Mãe de Água Velha, a Belas, i acaba al dipòsit de Mãe de Água das Amoreiras; a més, es van dissenyar diversos trams secundaris per transportar aigua d’unes 60 fonts. En total, a mitjans del segle XIX l’aqüeducte tenia uns 58 km entre el corrent principal i les galeries subsidiàries. Com a cosa especial, l’aqüeducte se sustenta en 3 punts i no és recte, sinó que els dos de cada banda conflueixen en un vèrtex al mig. A les pedres s’han trobat marques (signatures) dels paletes que hi van treballar.

Interior aqüeducte Aigues Lliures Lisboa. Foto: gloriacondal

Destaca la part que travessa la vall d’Alcantara al llarg de 941 m, amb 35 arcades de fins a 65 m. Acabat el 1744, el 1755 va resistir el terratrèmol que destruí la ciutat (només van trencar-se tres claraboies). És monument Nacional des de l’any 1910 i es considera una notable obra d’enginyeria hidràulica, però a partir dels anys 60 les aigües ja no es van destinar al consum humà.

Cal dir que aprofitant el lloc, la foscor i l’alçada, l’aqüeducte va ser un espai on es cometien robatoris i crims. Un dels assassins més conegut fou Diogo Alves. Ell i altres assaltaven les víctimes, les robaven i mataven i les llançaven des de dalt a baix, on es trobaven els cossos. Alves fou detingut, jutjat i condemnat a la forca. Escolteu: Os crimes do Diogo Alves no Aqueduto.

Interior diposit Amoreiras Lisboa. Foto: gloriacondal

Per complementar la visita baixem a peu fins al dipòsit d’Amoreiras Mãe d’Água. Dissenyat per l’arquitecte hongarès Carlos Mardel, iniciat el 1746, reprès el 1771 per Reinaldo Manuel dos Santos, es va acabar el 1834. El dipòsit és un espai gran i lluminós i unificat.

L’aigua de les fonts brolla de la boca d’un dofí sobre un salt d’aigua, construït amb pedra transportada des de les fonts de l’Aqüeducte d’Aguas Livres, i conflueix en el dipòsit de 7,5 m de profunditat, que té una capacitat de 5.500 m3. També és Monument Nacional des del 1910. Ara, al centre hi han construït una tarima de fusta flotant on es fan concerts.

Mae d’Agua das Amoreiras, Lisboa. Foto: gloriacondal

Del dipòsit surten quatre columnes que sostenen un sostre que, al seu torn, sustenta la terrassa panoràmica sobre la ciutat, on es pot pujar i gaudir de la vista. Al front occidental del dipòsit hi ha la Casa do Registo, on es controlava el cabal d’aigua que anava a fonts, fàbriques, convents i cases nobles.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Vallbona de les Monges – Montblanquet – Rocallaura

Publicat el 7 Març 2023 per Gloria Condal

Tres dies, tres pobles, en una escapada d’hivern. Som a la comarca de l’Urgell, frontera amb la Conca de Barberà.

Monestir Vallbona de les Monges. Foto: gloriacondal

De Vallbona de les Monges, dues coses: la primera, els mals records de la guerra civil espanyola. Als safarejos hi ha uns plafons d’una exposició permanent que explica la construcció de l’L-2, una línia de trinxeres, observatoris i nius de metralladores, construïdes per un batalló disciplinari de presoners del bàndol “nacional” que hi va haver allà el 1938. Més informacio aquí.

Vallbona de les Monges. Safareig. Foto: gloriacondal

Del monestir, on ara mateix hi viuen sis monges, amb edats dels 30 als 90 (tres són de Reus), trobareu informació al web oficial, en aquest blog i en aquest vídeo. Dins l’església hi ha la tomba de Violant d’Hongria, segona dona de Jaume I, que va parir 10 fills; una fou Sança, a qui li agradava viatjar molt i va morir l’any 1262, als 15 anys a Jerusalem. Sa mare havia mort l’any 1251, als 35 i havia deixat escrit que quan Sança morís, l’enterressin al seu costat, i així es va fer, en un discreta tomba davant seu.

A dalt, tomba de Violant d’Hongria. Monestir de Vallbona de les Monges. a baix, tomba de la seva filla Sança. Fotos: gloriacondal

Uns segles després, el Concili de Trento (1545-1563) va afectar la comunitat, per la prohibició de la farmàcia i l’obligació que el monestir estigués en un nucli urbà. El monestir no es va moure però a prop s’hi van traslladar masies i es creà un poble.

Església de Montblanquet, terme municipal Vallbona de les Monges. Foto: gloriacondal

Montblanquet és un llogarret al pla del Baró a 627 m, prop dels Omells de na Gaia, que pertany a Vallbona. Hi arribem caminant des de la rotonda del balneari de Rocallaura, a través de boscos de pins i alguns conreu (3,7 km). Es veuen cases potents, de pedra, grans, hi ha una casa rural i una església. A l’últim cens eren 10 habitants. Pau garantida.

Rocallaura. Urgell. Foto gloriacondal

Rocallaura

També dalt d’un turó. al peu de la riera de Maldanell, al nord de la serra del Tallat. Tots els carrers fan pujada, les cases són de pedra, amb flors, net i cuidat. Té parts antigues medievals, com alguns arcs, muralles, l’església de S. Llorenç i un bar-restaurant i centre social al costat de l’Ajuntament. Ens hem quedat amb ganes de tornar-hi un altre dia a menjar cargols a la llauna. Al final d’un carrer trobem una torre circular i a sota, rètols de diferents caminades.

Hi passa el GR 175. Fins a Valbona hi ha 7,1 km i a Beltall 3,6 km. Com la resta, formen part de la ruta del Císter.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La sauna, espai de coneixements

Publicat el 4 Març 2023 per Gloria Condal

Som a la sauna del balneari, a Rocallaura (l’Urgell). No hi ha ningú, però poc després entren dos homes. Allà, tots en banyador, asseguts aguantant la calor, un dels homes ens explica que hi ve sovint, viu a prop, els veïns tenen tarifes especials i li va molt bé per a la salut. Diu que al seu poble parlen un dialecte que acaba moltes paraules en “i”. Ens presenta l’home del costat, que és músic i li demana algun exemple, potser per sentir “la música” de les paraules. I l’home ho fa. És l’anomenat “xipella”, la parla específica d’alguns pobles de la Conca de Barberà, un subdialecte entre el català oriental i occidental en una zona fronterera, que pronuncia “i” en lloc de “e”. En un d’aquests pobles, Solivella, el xipella forma part de l’orgull local, però cada cop queda menys gent que el parli.

Balneari Rocallaura. Foto: gloriacondal

El que dóna de sí una sauna… nosaltres marxem perquè ja estem ben suades i després busquem al Google informació del tema. N’hi ha un munt. I entre la documentació que hem trobat, ens quedem amb aquesta frase citada per l’escriptora Carme Plaza: “Mari, lis sopis son calentis. Doncs bufa-lis que seran fredis”.

Olé la riquesa lingüística!

Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El silenci dels vençuts. Un molletà a l’exili: Salvi Vidal Fortuny

Publicat el 22 gener 2023 per Gloria Condal

Salvi Vidal Fortuny, nascut el 23-7-1900 a Mollet del Vallès, en acabar la guerra civil, el 1939, fuig a Prats de Molló i comença una ruta que el portarà per 10 camps de concentració: Bram, Vernet d’Arieja, Mailly, Argelers… i acabarà a les bases de submarins de l’Atlàntic dins l’organització Todt, a Cherbourg. Amb l’arribada de l’exèrcit dels EUA treballa amb ells fins al final de la guerra. Alliberada França, té por de tornar a Espanya. Ésel silenci dels vençuts, que ara rescatem per a la memòria històrica

De família treballadora, casat i amb tres fills, és militant de la CNT i en esclatar el cop d’estat de Franco se’n va voluntari al front. Amb el triomf feixista, marxa a l’exili; el seu fill petit, el Jordi, té tres anys. Arriba a Prats de Molló, on escriu una postal a la família perquè sàpiguen que ja és fora d’Espanya. D’allà el porten al camp de Vernet d’Arieja, on coincideix amb dos molletans, Vicenç Bachs i Lanard. El clima és dur, passen fred i gana. El traslladen, amb Bachs, el 30-6-1939 cap al camp de Mailly, al nord de França, a quasi mil quilòmetres. Per desgràcia, Bachs és enviat a un altre camp i acaba a Mathausen, on mor.

Prats de Molló, 1939

Postal enviada des de Prats de Molló per Salvi, el 1939. J.Vidal

Salvi, enquadrat en el CTE 42, va a parar primer a Radonvilliers i després a Brienne-le-Château, on hi ha un estany d’on s’extreia pólvora per proveir l’exèrcit francès. Però a la França ocupada, els alemanys atacaven i escapa cap al sud per anar al camp de Bram, que acullí més de 1.800 refugiats espanyols que fugien de les zones de combat. Hi arriba el 25-9-1939 i en surt l’11-7-1940, quan l’envien al camp d’Argelers. Allà el classifiquen en un grup de traspàs per enviar-lo a la costa atlàntica, el 10-3-1941.

Camp de concentració de Bram, França. Refugiats fent de barbers. Font: Facebook

El 1940 les tropes alemanyes havien ocupat França, que queda dividida en dues zones. El Govern col·laboracionista de Vichy crea una xarxa de camps, que a partir de l’estiu del 1942 són punt de partida a camps de concentració d’Alemanya, que necessita protegir la costa atlàntica per assegurar subministraments i impedir l’entrada dels Aliats. Per això Alemanya dissenya el Mur Atlàntic, que va del sud de França fins al cap Nord, a Noruega, amb búnquers, bateries antiaèries i bases submarines. L’encarregada dels projectes és l’Organització Todt (OT). La primavera de 1941 inicien el reclutament, començant pels republicans espanyols, a qui s’anomena despectivament rotspaniers (espanyols rojos), que són destinats a les bases submarines de Bordeus, La Rochelle i més endavant, a Brest, Sant-Maloú i Cherbourg, més al nord.

Costes franceses de Normandia i Bretanya, amb els ports de St. Malou i Cherbourg on Salvi va estar

La Marina alemanya, amb els submarins U-Boot, atacava els vaixells Aliats i la base de Brest (Bretanya) era un punt important. Des de l’octubre de 1940 hi arribaven republicans espanyols d’Argelers. Nou mesos després d’haver sortit d’allà, el 14-1-1942, Salvi està en el camp de treball Gustav, a Sant-Maloú, al campament Westmark de l’empresa alemanya Raebel-Werke. Un certificat de treball confirma que va fer de fuster del 14-1-1942 al 16 -10-1943, quan el traslladen a Cherbourg a fer treballs semblants.

Document de TODT (OT) on comuniquen el trasllat de Salvi Vidal de la base naval de St. Maloú a Cherbourg. Font: Josep Vidal

Als Arxius Bad Arolsen, Salvi Vidal és a la llista de treballadors civils forçats dins del capítol de “’Implementació de les ordres de les Forces Aliades sobre la llista de tots els estrangers i perseguits pels alemanys, i documents relacionats”. Eren 348 espanyols que treballaven a Cherbourg.

Carnet de Salvi Vidal Fortuny de l’organització TODT (OT). Font: Josep Vidal

Per sort, el Mur Atlàntic no pot aturar la invasió dels Aliats i el 1944, l’exèrcit americà desembarca a Sant-Maloú. L’OT comença a evacuar gent i molts estrangers deserten. Cherbourg és l’objectiu principal del americans perquè els cal suport logístic per mar. El 26 de juny els alemanys es rendeixen i un mes després, el port acull els primers vaixells americans (els Aliats havien desembarcat a Normandia el 6-6-1944).

Cartilla d’ETOUSA (European Theater of Operations, United States Army). Font: Josep Vidal

En Salvi guarda un document del 30-7-1944 que mostra que treballa per a l’Exèrcit dels EUA i uns mesos després té un salconduit que l’autoritza a circular per la zona i una cartilla de racionament de l’ETOUSA (European Theater of Operations, United States Army).

Mapa on les línies roges indiquen la ruta de Salvi Vidal a França, dividida per la línia de punts lila que marca la zona ocupada per Alemanya i la del govern col·laboracionista de Vichy. Font: Jordi Bertran

Quan els americans marxen, el Salvi és lliure. Va a París a cercar suport com a exiliat i a treballar, però la Segona Guerra Mundial no acaba fins el 8-5-1945 quan els alemanys signen la capitulació davant dels Aliats. Els exiliats espanyols esperen en va que els ajudin a enderrocar el règim de Franco però el dictador continua al poder i Salvi, que té la família a Mollet, decideix quedarse a França perquè té por de tornar. Treballa allà fins el desembre de 1950 i llavors torna. El 28-12-1950 entra per Portbou. Ha estat gairebé dotze anys absent. Troba feina i quan es jubila passa llargues estones amb els avis del Casal Cultural. Mor el 12-7-1982.

Salvi Vidal Fortuny, a Mollet del Vallès. Font: Josep Vidal

Els vençuts anònims no tenen medalles, ni plaques, ni llibres que parlin d’ells. El Salvi, fora de casa, no parlava mai de política. Però un dia de 2020, per casualitat, vam trobar el seu nom en els arxius Bad Arolsen i amb l’ajuda de la família, fem públic el que sabem, un tros d’història d’un molletà exiliat.

Publicat dins de Memòria històrica | Etiquetat com a | 2 comentaris

Corsage. L’emperadriu rebel. Sissí

Publicat el 2 gener 2023 per Gloria Condal

Una nova visió de Sissí, sense edulcorants. Molts recordem la Romy Schneider de la pel·lícula “Sissí” (1955), de gran èxit. Potser altres han vist la sèrie de Netflix, però aquesta versió de Sissí (Corsage és el títol original) ens dona una nova visió sense concessions.

Nascuda el 1837, filla del duc de Baviera, Elisabet va viure una vida senzilla en plena natura, educada per la seva mare, amb una infantesa allunyada del protocol. Feia senderisme i muntanya, pescava, muntava a cavall, nedava… La mare buscava marit per la seva filla Helena, més gran, i la va presentar a Francesc Josep I d’Àustria però com que també hi va anar Elisabet, l’emperador va preferir aquesta. Es casen el 1854 i de seguida topa amb les regles estrictes de la cort. “El matrimoni és una institució absurda. Una se sent venuda a 15 anys i presta un jurament que no entén, però que ja no pot trencar”. La seva filla Sofia mor quan tenia 2 anys. Per això, i per l’aïllament que sent, cau en depressions constants, transtorns alimentaris…

La pel·lícula de Marie Kreutzer (direcció i guió), situa la història quan ella fa 40 anys. Obssessionada per la seva imatge, feia temps que es tapava la cara amb vels o ventalls perquè no la veiessin. Asfixiada per les convencions, tem la pèrdua de bellesa i el pas del temps, el seu home s’havia allunyat, no li deixava opinar de política i ella marxava sempre que podia. S’està a Madeira, a Corfú i Ítaca, a palaus de familiars i amics (Gran Bretanya, Trieste…) Llegia molt i parlava alemany, anglès, francès, hongarès i grec. Dura, egoista, capriciosa… sovint visitava malalts a l’hospital i al manicomi. El 1889 el seu fill Rudolf es suicida, era l’hereder, casat infeliçment.

Apunyalada per un anarquista italià el 1898, volia ser enterrada a l’illa de Corfú però la van enterrar a Viena, ciutat que sempre criticà. Expliquen que en vida es feia lligar al pal de proa del seu vaixell durant les tempestes, però en aquesta pel·lícula es llença al mar per desaparèixer. Als crèdits finals, dansa un vals solitari en una estança del palau. Ja no porta vel ni en portarà mai més. Finalment és lliure.

Un deu per la protagonista, Vicky Krieps. Podeu veure la pàgina oficial de Corsage aquí. I una recomanació, el llibre VALS NEGRO d’Ana Maria Moix

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Trieste

Publicat el 2 Desembre 2022 per Gloria Condal

Havíem llegit molts llibres i era a la llista de viatges feia dies. Al final agafem un vol a Venècia i d’allà arribem amb tren a Trieste. Al nord-est del país, té 200.000 habitants i és italiana però podria no ser-ho.

Plaça de la Unitat. Trieste. Foto: gloriacondal

Porta d’entrada i sortida de l’imperi austro-hongarès, es nota en l’arquitectura. El 1920 passa a Itàlia, del 1947 al 1954 esdevé “Estat lliure de Trieste” administrat per britànics i nord-americans, i el 1954 torna a Itàlia.

Catedral de San Giusto. Trieste. Foto: gloriacondal

Trieste és una ciutat que estima els escriptors. Arreu, estàtues i bustos: al ponte Rosso del Canal Grande, James Joyce que hi arriba el 1904; l’obra Ulisses és començada aquí. Italo Svevo, Umberto Saba, a pocs metres de la Libreria Antiquaria, el Caffe San Marco, lloc de trobada d’intel·lectuals, com Claudio Magris. I altres que no tenen estàtua, com el triestí Scipio Slataper, la croata Dasa Drndic i l’eslovè triestí Boris Pahor.

Estàtua d’Umberto Saba, Trieste, a pocs metres de la Llibreria Antiquaria. Foto: gloriacondal

Passejar i mirar amunt els edificis i palaus és un plaer. La Plaça de la Unitat, immensa, amb la Font dels 4 continents (falta Oceania perquè quan la van fer encara no sabien que existia). Quasi al davant, el Molo Audace, sempre amb gent passejant. A prop, el Café Tommaseo, el primer local que va servir gelats. Als jardinets del davant, el bust de Rigas Fereos, lluitador per la independència de Grècia que va ser detingut aquí i assassinat quan l’enviaven a Istanbul.

Castell de Miramare. Trieste. Foto: gloriacondal

Última nit al canal. És capvespre. El blau fosc del cel ha tenyit del mateix to les aigües. Tot té el mateix color: edificis, ponts, taules i cadires de les terrasses…

Canal Grande. Trieste. Foto: gloriacondal

L’endemà, quan anem cap a l’estació, passem a veure l’Estàtua de Sissí, molt estimada. Parlava cinc llengües i llegia els clàssics en llengua original. El monument es va fer per subscripció popular el 1912. Són les 8 del matí i al voltant hi ha mantes, bosses de plàstic i restes dels sense-sostre que dormen als voltants. El destí ha fet que l’emperadriu ara tingui la companyia dels més desafortunats de la terra.

Monument de Sissí, molt estimada pels triestins. Foto: gloriacondal

També vam estar a la Risiera de San Sabba i al castell de Duino

Port de Trieste. Foto: gloriacondal

Llibres que han nodrit el nostre viatge:

  • La història de la nostàlgia. Natàlia Romaní
  • La pira al port. Boris Pahor
  • El viatjar infinit, Claudio Magris
  • Suite italiana. Un viaje a Venecia, Trieste y Sicilia. Javier Reverte.
  • Trieste, Dasa Drndic
  • Trieste o el sentido de ninguna parte. Jan Morris

Cafè San Marco. Trieste. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Castell de Duino. Itàlia

Publicat el 27 Novembre 2022 per Gloria Condal

En un petit turó, 22 km abans d’arribar a Trieste hi ha el Castell del Duino, centre cultural i humanístic durant el s. XVIII. A més de visitar el castell, es pot recórrer un sender vora mar fins a Sistiana, l’anomenat sender de Rilke.

Castell Duino. Italia. Foto: gloriacondal

El poeta Rainer M.Rilke (1875-1926), hi va fer estada i hi va escriure les dues primeres “Elegies de Duino”. També van estar-s’hi Franz Liszt, Johann Strauss, Gabriele d’Annunzio, Paul Valery…

Antinc castell Duino. Foto: gloriacondal

Es poden veure, en un penya-segat proper, les ruïnes de l’antic castell del segle XI fet pel Patriarca d’Aquileia, on va fer-hi estada Dante. Fora, els estanys, els jardins i un búnquer (400 m2,) del 1943 construït pels nazis. Ens crida l’atenció que és molt llarg i profund (18 m).

Castello di Duino. Sentiero Rilke. Foto: gloriacondal

El castell és propietat dels hereus, una família emprenedora que ja al s. XV van fundar a Itàlia un servei postal amb molt èxit. Els hereus foren nomenats caps postals del Sacre Imperi i els de la Torre i Tasso van germanitzar el nom: Thurn und Taxis. A finals del s. XVIII, hi havia 20.000 persones a Europa treballant per ells. L’escut de la família era de colors negre i groc, que s’han fet servir com a colors corporatius per moltes administracions postals de tot el món (recordem el color groc de l’empresa postal espanyola, “Correos”, i el taxis de Barcelona).

Penya segats Sender Rilke. Trieste. Foto: gloriacondal

A uns 100 m de la porta d’entrada als jardins del castell hi ha el camí de ronda de la Reserva Natural dels Penya-Segats de Duino. Fem el sender direcció nord, Sistiana, paral·leles al mar Adriàtic, amb molts miradors per observar i bancs per seure. Trepitgem roques calcàries i ens envolta vegetació mediterrània i bosc de pi negre, amb una flor endèmica, la centaurea kartschiana o “fiordaliso del Carso”. L’arribada a la badia de Sistiana és una pena perquè han construït un complex turístic impressionant. Anem a la carretera i esperem el bus que ens tornarà a Trieste.

Castell Duino des del Sender Rilke. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 5 comentaris

Risiera di San Sabba. Nazis a Trieste

Publicat el 23 Novembre 2022 per Gloria Condal

Antic molí d’arròs del 1898, el 1943 va esdevenir camp d’extermini dels nazis. Situada als afores de la ciutat de Trieste, és el testimoni viu d’una època que patí aquesta ciutat convulsa.

Risiera de San Sabba. Trieste. Al centre, espai del forn crematori. Foto: gloriacondal

El 1930 hi havia a Trieste uns 5.000 jueus, que a partir de 1938 van anar fugint perquè Mussolini els va suspendre la ciutadania italiana, amb el vist-i-plau del rei Vittorio Emmanuele. Durant la guerra, més de 700 van ser carregats en 60 trens de bestiar que anaven a Auschwitz o Treblinka. A la tardor de 1943 oficials de les SS van instal·lar-se a la regió amb un sinistre grup d’experts per esclafar la Resistència. Alhora, es van restaurar antics palaus, es feien banquets i festes, com al castell de Miramare, arribaven pel·lícules, concerts de música, cuiners cèlebres, Wagner i La viuda alegre van ser grans èxits. A les escoles es feien cursos d’alemany i de taquigrafia, on estudiaven noietes per fer de secretàries al servei dels nazis. Era el petit Berlín nazi.

Risiera San Sabba. Cel·les de càstig destinades a 2 persones on n’hi encabien 6. Foto: gloriacondal

La Risiera di San Sabba era una fàbrica d’espellofar arròs als afores, tancada, que a partir de setembre de 1943 els nazis fan servir com a camp de presoners, on afusellen detinguts, partisans, presoners polítics i jueus. A finals d’any, al port de Trieste hi havia 667 contenidors plens de propietats jueves, esperant classificació. Hi arribà un expert en construcció de forns, Erwin Lambert, que va fer un crematori petit però eficaç. A partir del 4-4-1944 va ser l’únic forn que cremava presoners fora dels camps d’extermini polonesos i alemanys. Van inaugurar-lo amb la cremació de 70 cossos de població civil, afusellats el dia abans. Als molls del port s’amuntegaven sacs plens de cendres humanes per tirar al mar.

Castell de Miramare, on els nazis celebraven festes. Foto: gloriacondal

Sota jurisdicció alemanya, els jutges de Trieste treballaven a tot drap. Un dels oficials era Kurt Franz, que va arribar-hi procedent de Treblinka amb un llarg currículum d’assassinats. Acabada la guerrra, van ser jutjats dos responsables: Josef Oberhauseer i Dietruch Allers, que va morir. Oberhaumer va continuar servint cervesa al seu bar de Munic, perquè els acords d’extradició signats entre Itàlia i Alemanya establien que només hi hauria extradicions per crims comesos després de 1948 (!).

Sala de les Creus, Risiera San Sabba. Trieste. Foto: gloriacondal

La visitem un dia tapat, amb el terra relliscós de la pluja. Entrem per un llarg passadís de formigó, amb murs d’11 m d’alçada. Un rètol indica els WC, el lloc on hi havia el despatx del comandant. Estem soles. Entrem a la sala de la mort, a l’espai on hi ha petites cel·les de dimensions mínimes, a la immensa Sala de les Creus, per les bigues, amb objectes robats als jueus. Al pati observem el paviment metàl·lic on hi havia el forn i l’escultura de ferro que simula el fum que en sortia. Finalment, entrem al museu, l’única part que es visita de l’edifici central, amb documents, testimonis orals, fotografies… Sortint, trobem un grup d’estudiants que entren. Que la memòria sigui eterna!

Pati central de la Risiera San Sabba, amb l’escultura de ferro que simula el fum que sortia del forn. Foto: gloriacondal

Però els mals de Trieste no van acabar. A partir de l’1 de maig de 1945, Iugoslàvia ocupa la ciutat durant 40 dies, amb una cacera de bruixes contra tothom que representi l’estat italià, sigui o no feixista. La Foiba de Basovizza era un antic pou miner en una zona plena de coves i pous, a l’est de la ciutat. Els camions de Tito anaven per les cases recollint les víctimes. Unes deu mil persones van ser torturades, assassinades i llençades, moltes encara vives, als avencs. Hi van anar a parar entre 6.000 i 7.000 persones, però només es van poder exhumar uns mil cossos. No va ser fins a la ruptura entre Tito i Stalin i la normalització de relacions entre Itàlia i Iugoslàvia que la situació millorà.

Publicat dins de Memòria històrica, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 2 comentaris

Castell de Recasens. Alt Empordà

Publicat el 14 Novembre 2022 per Gloria Condal

De lluny estant, l’edifici fa patxoca. Cal arribar al pàrquing El Corral Nou, prop del castell i pujar-hi a peu per una pista o un sender (10′). La visita guiada només es fa amb reserva prèvia: 646 179 509 (telèfon i whatsapp)

Castell de Requesens. Foto: gloriacondal

La vall de Requesens es troba entre dos dels passos més importants del Pirineu oriental: el del Portús i el de Banyuls, per on passaven, respectivament, la Via Augusta i la Via Domitia. Abastava tota la regió d’Empúries (actual Empordà) i Rosselló (actual Catalunya-Nord), que aleshores formaven una única jurisdicció. Requesens era a la frontera dels dos comtats. Per aquest motiu, sempre va ser un territori insegur, escenari de nombrosos conflictes i lluites.

Castell Requesens. Foto: gloriacondal

L’edifici del castell té fins a tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, merlets, portals, muralles i molts detalls. L’interior té una estructura laberíntica, amb passadissos, sales, cuines, habitacions i patis.

D’orígens medievals, al s. XV mor sense descendència Pere II d’Empúries i les possessions passen als senyors de Rocabertí, que el transformen en una fortalesa de tres recintes emmurallats. Després de segles d’abandonament, al s. XIX és reconstruït pel vescomte de Perelada, Tomàs de Rocabertí i comte de Perelada. L’arquitecte va ser Alexandre Comalat, amb criteris poc científics; hi va introduir, per exemple, ceràmica de colors o detalls de forja, que es poden veure en finestres. Rocabertí va morir un any abans de veure’l acabat i va heretar la seva germana Adelaida, cosa que no va agradar al seu marit, Ferran Truyols, conegut com a marquès de la Torre.

Castell de Requesens. Pati interior. Foto: gloriacondal

La revetlla de S. Joan de 1899 celebren la inauguració i poc després Adelaida mor enverinada. Després de 3 anys no es pot provar l’autoria però a Truyols el negoci no li va bé i acaba venent-lo. També en va ser propietari el Duque del Infantado, un dels impulsors de la “Sanjurjada“ que es projectà en el castell. Acabada la guerra civil, el 1939 s’hi instal·la la Guàrdia Civil, després fou caserna militar i més endavant passa a mans privades.

Castell de Requesens. Estany. Foto: gloriacondal

Es pot fer un recorregut a peu als voltants del castell per una sèrie de punts d’interès: 5,5 km/ 2 h/ desnivell 140 m/ fàcil / circular

Castell de Requesens. Detall modernista en una terrassa superior. Foto: gloriacondal

Imatges del castell: Youtube S’hi han rodat escenes de “El perfum”, la sèrie “La catedral del mar”…

Castell de Requesens des del nucli de Recasens. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari