Cold war

cold war

Cold war

L’acció discorre entre els anys 50 i 60, en plena guerra freda a Europa. Ell és músic i recorre Polònia recollint música folklòrica. Ella, una sobrevivent, entra en un cor que ell dirigeix, per cantar i ballar, i s’enamoren. El comissari polític, Kaczmarek (Borys Szyc), organitza una gira per Europa, el primer lloc, al Berlín ocupat. Allà ell planteja a Zula escapar-se al Berlín lliure, perquè no suporta la falta de llibertats, però ella no apareix. El veiem temps després, a París, on ella hi va fer un bolo,viuen plegats un temps, però no s’hi troba bé i marxa. En un altre bolo a Split (Ioguslàvia), on va ell per veure-la, la policia política el deté, el deporta il·legalment a Polònia i l’interna en un camp de treball. Quan Zula se n’assabenta el visita i li promet treure’l, cosa que aconsegueix. Però ell ja no pot tocar el piano perquè li han trencat els dits de la mà i Zula s’ha acabat casant amb Kaczmarek, amb qui té una filla. La tristor domina les seves vides. No poden estar junts, no poden estar separats. Retornen al paisatge on es van conèixer, en unes ruïnes on hi ha una capella ortodoxa. Allà es juren amor etern. Ja mai més ningú els podrà separar.

clture

Cold war. París. Fotografia extreta de ClTure

Director i guionista: Pawel Pawlikowski. Els actors principals: Joanna Julig (Zula), Tomasz Kot (Wiktor), que porten el nom dels seus pares, en qui està inspirada la pel·lícula.

Rodada en blanc i negre, format 4.3 (que deixa molt aire per sobre dels caps) i amb fosos en negre entre seqüències.

La música és un dels protagonistes de la pel·lícula. En aquest enllaç podeu trobar la banda sonora.

La pel·lícula anterior de Pawlikowski fou Ida, Oscar 2018 a la Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa. Amb Cold war va guanyar el Premi a millor direcció al Festival de Cannes 2018.

Anuncis
Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Les tines del Pont de Vilomara

Fa més de 150 anys, les vinyes dominaven el paisatge de la comarca del Bages. Els pagesos, per no haver de transportar el raïm fins a les masies, van construir tines i barraques de pedra per treballar millor i evitar que la collita es fes malbé. A la vall del Flequer, entre el Pont de Vilamora i Rocafort en podem observar una bona mostra. Ara no queda ni un cep, les vinyes van ser engolides per boscos de pins i roures, però podem observar les restes per un itinerari senzill i ben senyalitzat.

Tines Vall Flequer

Tines del Pont de Vilomara. Vall Flequer

Deixem el cotxe al km 4 de la crta de Pont de Vilomara a Rocafort (BV 1224), al pàrquing de Ca n’Oristrell, on hi ha un mapa i informació de la ruta.

retol cami tines vilomara

Inici camí Tines el Pont de Vilomara. Foto: gloriacondal

Què són les tines? Unes construccions de morter de calç que es construeixen el s. XIX, folrades amb cairons (rajoles de ceràmica cuita) envernissats, amb la part superior coberta per una falsa cúpula. Les antigues són rodones però més endavant les fan quadrades. A baix hi ha la pedra de boixa, amb un forat que es tapava amb un tronc de boix (d’aquí el nom); també s’hi podien posar aixetes, però eren molt cares. El terra on s’aixafava el raïm (posts) era de fusta i per allà s’escolava el suc.

Recorregut tines pont vilomara

Recorregut tines vall Flequer. Dibuis extret del web totnens.cat

Les primeres que trobem són les Tines del Bleda, dins del bosc, una petita agrupació on també hi ha una pedra on es posava una premsa desmuntable.

les tines del bleda

Les tines del Bleda. Foto: gloriacondal

Creuem el riu per continuar i anem per un sender per arribar a les Tines del Tosques. Deu minuts després trobem un dipòsit de vinya, per recollir aigua que es feia servir per elaborar un caldo que mantenia les fulles dels ceps sanes.

Tines Tosques

Tines Tosques. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Continuant avall, sempre senyalitzat, baixem per un sender fins arribar a les Tines d’Escudelleta, el grup més nombrós, tocant al torrent. Aquí trobem una premsa fixa, de la qual encara queden restes de la pedra de la base.

Tines Pont de Vilomara

Tines d’Escudelleta. Vall del Flequer. Foto: gloriacondal

Continuem el camí i en arribar a la pista girem a la dreta per veure les darreres, les Tines del Ricardo, també tocant al torrent, força ben conservades.

Tines Ricardo

Tines del Ricardo. El Pont de Vilomara. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Retornem a la pista principal per anar en direcció al pàrquing, tot fent una parada en un indret on teniem una magnífica vista de les Tines de l’Escudelleta

vista tines escudelleta

Tines d’Escudelleta. El Pont de Vilomara. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Tornem a la crta BV 1224 en direcció a Mura i ens desviem per visitar el Puig de la Balma on es va rodar part de la pel·lícula Pa Negre. Retornem a la carretera i continuem fins al centre de Mura. Allà dinem de carmanyola i després fem una volta pel poble, molt animat. Retornem cap al Vallès oriental per la BV 1221 en direcció Matadepera, amb el regal d’una llum de llustres que il·lumina el Montcau i després la Mola.

Distància recorregut tines: 5,6 Km – Temps: 1,30h aprox – Circular

puig de la balma

Puig de la Balma. Bages. Foto: gloriacondal

 

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Roma, pel·lícula

Inici dels anys 70 al barri de Roma, Mèxic DF. Una família de classe mitjana: pare, mare, 4 fills, iaia i minyones. Els records d’Alfonso Cuarón, director, guionista, fotografia, muntatge… una peli filmada amb una càmera digital. Un tros de vida en blanc i negre. Durada: 135′ (2 h i 15′). Estrenada a Netflix i alguns -pocs- cinemes. I l’escàndol de la portada de VOGUE.

Comencem en el pati d’una casa on hi ha un gos que sempre hi deixa les caques que la minyona, Cleo, neteja. Tots l’estimen molt, però les fronteres hi són. El pas de temps és lent, el plànols, generals i panoràmics… o detalls aparentment banals que capta la càmera: roba estesa, una escombra i la galleda que neteja les caques, una finestra bruta… Sota l’aparent calma familiar, hi ha ombres, incerteses, trencaments… El temps lliure de les minyones, la caiguda de Cleo en mans d’un home, les revoltes dels estudiants al carrer, el lumpen convertit en paramilitar…

roma familia

La familia. ROMA d’Alfonso Cuaron

El pare de família els abandona, la Sofia, la mare, no pot amb tot, la Cleo cau en una depressió perquè també és abandonada. “Les dones sempre estem soles”, diu la mestressa. I llavors teixeixen complicitats. La Cleo d’ulls tristos continua lluitant, la Sofia també. La iaia fa el que pot…

No passa res i passa tot en una successió lenta d’escenes. Podríem parlar de poesia? Moments de patiment, també.

La vam veure al cinema Verdi de Barcelona en una sessió matinal, amb subtítols en castellà (no només les escenes on les minyones parlen en la seva llengua, sinó tota la pel·lícula. NO CALIA), i ens va agradar.

Trailer: https://www.netflix.com/es/title/80240715 

Gran treball de Yalitza Aparicio (Cleo) i Marina de Tavira (Sofia). Premiada al Festival de Venècia el 2018, la pel·lícula té 10 nominacions als premis Oscar de 2019. I a propòsit de l’actriu Yalitza, us expliquem un fet arran de ser portada en la revista VOGUE, que ha provocat un gran escàndol entre una part de la societat conservadora. Una cosa és fer de minyona en una pel·lícula, que encaixa en els patrons mentals d’aquests carques, i l’altra ser portada de VOGUE. (Vegeu aquest article).

yaliza aparicio

 

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Balanç del blog 2018

Durant l’any 2018 el nostre blog ha rebut 15.674 visites (el 2017 van ser 12.520). Des que vam començar l’any 2012, amb poc més de 2.000 visites, anem incrementant, de manera suau però permanent.

BLOG GLORIACONDAL.COM

Les entrades més vistes han estat

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts, amb 6.107 visites), que continua líder, com l’any passat. En segon lloc, ja amb molta diferència, Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, seguit de

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Com es diu coixinera en castellà

Gorgs de les Planes d’Hostoles

Les colònies tèxtils del Llobregat, (líders fins el 2015, desbancats després per la Costa del Maresme)

Continuen

Solitud

Tramuntana

Castellserà, entre l’Urgell i la Noguera… i molts altres fins arribar a 407.

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia zones), seguit dels EUA, Grècia, França, Alemanya, Canadà i Regne Unit… i llocs tan allunyats com Hong Kong, república de Sud-Àfrica, Vietnam, Iraq o Nigèria, amb un total de 67 països diferents.

Gràcies a totes les persones que ens visiten!

 

 

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

Turó de l’Escletxa

turo escletxa

Turó de l’Escletxa, a la dreta. Foto: gloriacondal

Sortim de Mollet amb una llum especial. Mentre veiem el sol entre núvols, a l’altra banda tenim un cel blau fosc, quasi negre. La Mola té una claror especial, preciosa. L’objectiu de l’excursió d’avui és pujar el pessebre del Club Muntanyenc Mollet al turó de l’Escletxa, al Bages.

Can Gall de Dalt

Can Gall de Dalt. Castellbell i el Vilar. Foto: gloriacondal

Després de passar Terrassa veiem la silueta del Torrot de l’Obac o la Torrota, de Vacarisses. Una mica més endavant arribem al Gall Pigat, una urbanització del municipi de Castellbell i el Vilar situada a la banda sud-oriental, al sud de la Bauma, que marca el límit amb el terme de Vacarisses. Aparquem tocant a la carretera, en una esplanada on hi ha una pila de contenidors, a tocar del ranxo de cavalls Natural Hipic. Abans de començar a caminar prenem la xocolata desfeta ben calenteta amb melindros, obsequi del Club. Creuem la carretera per sobre les vies del tren, passem sota el túnel de la C-16 i comencem a pujar.

cabana pedra sec

Cabana de pedra seca. Al fons, Montserrat. Foto: gloriacondal

Al cap de poca estona passem pel costat de les ruïnes de can Gall de Dalt. Pugem pel sender seguint les indicacions blanques i vermelles del GR-5, arribem a una pista, que seguim a l’esquerra, i tornem a prendre un corriol per acabar de pujar el desnivell. Tot el camí, vistes espectaculars i diferents de Montserrat, i també, als vorals del camí, elements de patrimoni agrícola com barraques de pedra seca, brucs, farigoles i romanís, amb pins, roures i alzines.

montserrat desde escletxa

Montserrat des del turó de l’Escletxa. Foto: gloriacondal

El Turó de l’Escletxa és un cim de 447 m, a mig camí entre els parcs naturals de S. Llorenç del Munt i de Montserrat, inclòs a la llista dels 100 Cims de la FEEC. Fa uns anys era un pas tradicional per accedir fàcilment dalt dels cingles que envolten el turó, però una esllavissada el va tancar. Els equipadors de la VF de la Cinglera del Resistent (Castellbell i el Vilar) ho van arranjar i es va recuperar. Amb la inclusió dins dels 100 Cims, se l’està coneixent més.

pessebre CMM

Pessebre 2018 CLub Muntanyenc Mollet. Ceramista: PIlar Montserrat. Foto: gloriacondal

Arribem a dalt, on trobem un vèrtec geodèsic en un espai petit, justet per la quantitat de gent que som. Mirem i repassem els cims de Montserrat… alguns del grup van estar ahir al santuari, dins l’etapa 3 del GR 5, La Beguda Alta-Montserrat. Col·loquem el pessebre sobre el vèrtex, repartim panderetes entre la quitxalla, als més grans les gorres vermelles, acordió a punt… i comencem a cantar nadales; després, repartim neules i vi dolç. Deixem el pessebre a la barraca que hi ha una mica més avall, a veure si no ens el prenen (perquè l’anem a recollir dintre d’unes setmanes i l’any passat algun brètol el va robar). Sort que tenim una artista ceramista que n’ha fet un altre. Gràcies pert la persistència, Pilar!

pessebre escletxa

Grup Club Muntanyenc Mollet. Turó de l’Escletxa. Foto: joan Planas

Baixem tot fent una petita variant (marques verdes) i arribem a Mollet a l’hora de dinar. Salutacions, comiats i bons desitjos per a tothom.

8 km/ Desnivell ↑ 220 m / ↓ 220 m. Durada: 3.30 h /Circular / Dificultat: Baixa

mapa escletxa

Mapa situació turó de l’Escletxa

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Salt de Sallent pel camí dels Matxos. Vall d’en Bas

El Salt de Sallent és un punt de referència emblemàtic de la vall d’en Bas. Hi anem a peu en un dia assolellat. Deixem el cotxe a l’aparcament, a pocs metres de la plaça de S. Privat de Bas, un petit nucli assentat en un fons muntanyós presidit per un penya-segat que recull les aigües de boscos i cingleres.

S Privat de Bas

S Privat de Bas. Foto: gloriacondal

Entrem a la plaça Major, un lloc d’obligada visita, i prenem una pista en direcció al salt per la riba dreta del Gurg fins que arribem a can Valentí. En un moment o altre cal creuar el riu i allà ens aconsellen que continuem un xic més fins que trobem un tancat i que anem avall. Així ho fem, baixem cap al riu, veiem una passarel·la per creuar-lo sense problema i pugem el sender amunt fins a trobar el camí forestal de les Olletes. Continuem sempre en direcció al salt i arribem a l’àrea de picnic dels Pins, al pla d’en Xurri. Aquí hi havia els antics emprius, terrenys públics on els pagesos explotaven col·lectivamenten horts i camps, que es van abandonar el segle passat.

cami salt sallent

Salt Sallent pels Matxos o les Escales. Foto: gloriacondal

Seguim la pista fins que arribem a una senyalització que ens indica dues opcions diferents: el camí dels Matxos o el de les Escales. La durada és la mateixa, la diferència és que el primer és més llarg, més humit i amb desnivell més suau. El segon és més curt, més sec i amb desnivells més pronunciats (en alguns moments hi ha cordes i cadenes per facilitar-ho). Nosaltres optem pel primer i comencen un sender de pendent sostinguda per un bosc de faigs i roures.

cami matxos sallent

Camí dels matxos cap al salt de Sallent. Vall d’en Bas. Foto: gloriacondal

És desembre i ja han perdut els colors de la tardor. El terra, ple de fulles, ens juga males passades. No veiem senyals però tampoc tenim gaires problemes: hi ha un filat que ens serveix de guia. El sender té uns 2,5 km, i en aquest tram fem els 420 m de desnivell positiu. Ens anem enfilant pel bosc i creuem el torrent de les Olletes, amb poca aigua. En alguns indrets es conserven pedres planes i grosses, l’empedrat que havien fet perquè els matxos (d’aquí el nom), conduïts pels traginers, tranportessin amunt i avall sacs de patates i altres materials. Creuem el torrent dels Xerrics… trobem algun indret amb força fang, també alguna marca groga en llocs on no hi ha dubte (?), i el camí puja i voreja el cingle.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més endavant, dos miradors, a una distància propera l’un de l’altre, amb vistes a la vall, S. Privat i les Preses al fons. Si és un dia clar com el que hem trobat nosaltres, una vista espectacular.

torrent ginebrar

Torrent Ginebrar. Camí matxos al salt Sallent. Foto: gloriacondal

Finalment creuem el torrent del Ginebrar, amb força aigua, però com que hi ha pedres, no tenim problema per passar per sobre, i sortim a una pista amb indicadors. El salt de Sallent és a 15 minuts a la dreta.

al mirador sallent

Indicadofr al mirador del Salt Sallent. Foto: gloriacondal

Hem sortit del bosc espès i seguim fins a una indicació de fusta on diu: “mirador del salt a 1/2 minut”. Baixem el fort pendent pel mig del bosc i arribem al mirador del salt, sense cap protecció. Tot i que les setmanes anteriors havia plogut força, hem vist poca aigua, que és l’habitual. Només després de dies de pluja intensa se’n veu més. El salt fa 80 m en vertical. Aquesta aigua més la de les altres rieres que hem creuat, baixa al riu Gurn (afluent del Fluvià), cap a la vall d’en Bas.

salt sallent

Salt de Sallent. Vall d’en Bas. Foto: gloriacondal

Tornem pel mateix camí, però aquest cop no deixem la riba del Gurn, passem per la casa de colònies i arribem per la pista asfaltada fins al nucli antic de S. Privat. (Si es vol fer circular, es pot tornar pel camí de les Escales).

boix grevol

Boix grèvol al camí dels matxos. Salt Sallent. Vall Bas. Foto: gloriacondal

Distància: 10 km/Alçada màxima 1.043 m – Mínima 610 m/ Temps… en teoria unes 3 h, però nosaltres hem trigat molt més. A la baixada hem hagut de vigilar molt on posàvem els peus, perquè relliscàvem amb les fulles.

mapa salt sallent

Salt Sallent pel camí Matxos. Vall d’en Bas

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Loxandra

IMG_3309

Loxandra.  Foto: gloriacondal

La protagonista del llibre és una dona grega que viu a Constantinoble el s. XIX. Allà, els grecs s’autoanomenaven “Ρομη” (romans) i encara ara, a Grècia es refereixen a la ciutat com a Constantinoble, no com a Istanbul (que ve del grec: στην πόλη).

Diu la novel·la: “Dimitrós era de Xios. Els turcs van degollar son pare a la gran massacre (1822) i a ell el portaren al mercat d’esclaus. Un oncle seu que vivia a Siros el comprà, l’adoptà i als 17 anys l’envià a Constantinoble a estudiar”. I s’hi va quedar. Quan el coneixem, treballa en un diari, és vidu, té 4 fills i es casa amb Loxandra (que tenia 30 anys). Viuen a Macroxori, un barri entre S. Stéfano i Eptapirgío, prop mar del mar de Màrmara i tenen un criat armeni, Tarnanàs, que quan hi ha la matança, Loxandra amaga sota el llit.

Αγια Σοφια.Κωνσταντινούπολη

Santa Sofia. Istanbul. Foto: gloriacondal

El llibre retrata el pas del temps a través de les diferents estacions de l’any i dels esdeveniments de l’època: Tractat de S. Stéfano entre russos i otomans, la guerra greco-turca (1897), la guerra dels Balcans (1912-13), la Primera Guerra Mundial, la matança dels armenis (1915)… però Loxandra compta el temps pels esdeveniments familiars: naixements, bodes, morts… És una dona amb caràcter, que sempre pregunta: “Això que ha passat és bo o no?” I torna a la cuina, el seu reialme. Li encanta guisar per ser feliç i fer feliç la gent. Durant els primers anys no té fills, fins que fa un pacte amb la Verge de Baluklí, amb qui creu molt. Pensa que els turcs són malvats, però això no té res a veure amb els que ella coneix: el venedor d’ous, el sereno… Acostuma a dir el que pensa i troba consol en moltes coses. “Què significa ser ric? Saber contentar-se amb poc”.

Torre Galata

Torre Gàlata. Istanbul. Foto:gloriacondal

Loxandra ens parla d’una ciutat diversa, multicultural, rica. Recull gats i gossos i un dia el soldà vol el seu gat Calipso, però ella no li vol vendre, i dies després desapareix: li han raptat! Al llarg del llibre mostra l’amor per la ciutat a través de fets quotidians i quan l’home mor, ho accepta: “estava quí i ja no hi és perque li ha arribat l’hora”.

Κωνσταντινούπολη

Mercat del peix. Kumpaki. Istanbul. Foto: gloriacondal

Els barris van canviant. Les filles li proposen traslladar-se a Stavrodromi (Pera), que està de moda, però li costa: la casa, els carrers, el veïnat, la falta del mar a tocar… Però ho accepta. Té una norma: “Mai plora per paradissos perduts”. Constantinoble va canviant i se’va a Atenes, on hi ha altres filles, però s’enyora. Troba els venedors antipàtics, no pot dir el que pensa, el menjar no és el que vol… Al cap d’uns anys torna a Constantinoble amb la seca filla Klío i la néta. La primera nit “es queda adormida amb l’alegria que tornarà a veure els gossos de carrer, però no en quedava cap perquè com que eren protegits de soldà, durant la revolució dels Joves Turcs els perseguiren i abandonaren en un illot desert, es van morir i amb això arribà a la ciutat una epidèmia de còlera que matà milers de persones”, entre d’altres el seu estimat fill Teodoros,

Far de Salakac

fa de Salakac (Torre de Leandre). BÒSFOR. Istanbul. Foto: gloriacondal

Remarcable la complicitat amb Ana, la filla de la Klío: “Aprengué més de l’àvia: a disfrutar de les coses, a sentir-se feliç d’estar viva, de veure i sentir. Aprengué a estimar qualsevol cosa a la que es dediqués”.

Barri Eyup – Versió 2

Eyup. Istanbul. Foto: gloriacondal

El llibre és ple d’episodis còmics i bojos, com la lluna de mel de la seva filla Klío amb Iorgakis, company de feina en un vaixell del seu germà Epaminondas, amb qui es casa i van a Londres. O l’episodi amb el cònsol turc, que troba un dia a Atenes, el convida a casa, i li diu tot el que ella pensa del soldà (negatiu, sí); al final el cònsol li recorda que és turc i ella diu: “I què, ets un ésser humà!”. També és còmica la descripció d’una nit a Atenes, un dia que va a un teatre popular, o quan, de nou a Constantinoble, segresta la seva néta de l’Escola Grega perquè hi està malament. Però l’episodi més boig potser és al final, a l’hora de la seva mort. Està molt malalta, al llit, la família pensa que s’està morint, li preparen el sudari… i ella desapareix: la troben menjant unes dolmades a la cuina. Encara aguanta 5 anys més, donant ordres a la seva filla per governar la casa des d’una butaca. El llibre acaba així: “I Loxandra viurà sempre en l’abundància de Constantinoble, senyora d’aquell lloc, perquè cada cosa té el seu moment… I el lloc de Loxandra és la Ciutat, i ja ningú podrà moure-la d’allà”. És juliol de 1914 i poc després comença la Primera Guerra Mundial.

Prop Mercat espècies – Versió 2

Istanbul. Turquia. Foto: gloriacondal

Inspirada en la vida de la seva àvia, Maria Iordanidu va escriure el seu primer llibre, Λωξάντρα, quan tenia 65 anys. A Grècia passen de 60 edicions. El llibre fa pensar en un altre llibre del qual se’n va fer una versió al cinema “Un toque de canela” (en anglès “A Touch of Spice”, en grec Πολιτική κουζινα).

Loxandra. EOI. Barcelona

Presentació llibre Loxandra a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. 2018. Kleri Skandami, Selma Ancira, Sandra Ollo

Acantilado-Quaderns Crema. Barcelona 2018. 247 pàg. Traducció al castellà: Selma Ancira

Publicat dins de Llibres, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari