Tierra del Fuego. Ushuaia

A l’extrem sud-est d’Amèrica del sud hi ha un arxipèlag, Terra del Foc, compartit entre Argentina i Xile. Ushuaia n’és la capital, però malgrat que ho diguin, no és la ciutat més austral del món. Al territori més al sud, xilè, hi ha Puerto Williams o el poble de Puerto Toro.

Tierra de Fuego Ushuaia

Ushuaia Argentina. Terra de Foc. Foto: gloriacondal

Hi arribem des de Punta Arenas (Xile) amb bus (11 h), via Punta Delgada, transbordador i ruta RN 3. Ushuaia, situada entre el final dels Andes i el canal Beagle, va néíxer d’una presó. A part dels presos, no hi venia a viure ningú, per la duresa del clima, fins que als anys 70 el govern argentí aprovà una llei per motivar la instal·lació d’indústria i gent. Els yámanas, els aborígens que hi vivien, havien estat extingits. L’objectiu era colonitzar i assentar territori.

far les eclareus canal beagle

Far Les Eclaireus. Canal Beagle. Ushuaia. Foto: gloriacondal

Pel Canal Beagle es pot passar del Pacífic a l’Atlàntic. A l’oficina de Turisme ens informem bé de tot. Moltes empreses es disputen la navegació. A la caseta de Las Tres Marias, l’única que té permís per baixar a l’illa H, tenen una foto del Mikimoto i la dona ens ensenya el rellotge de TV3 que li va regalar, però ens decidim per Canoeros – Catamaran per anar a les illes de los Pájaros, de los Lobos (marinos), baixar a la de Bridge i navegar fins al far Les Éclaireurs.

Presidio Ushuaia

Presidio Ushuaia. Foto: gloriacondal

A la ciutat, que ha crescut molt gràcies al turisme, hi ha dos museus que cal veure, el Marítim-Presidio, el Museo del Fin del Mundo i l’annex, Casa del Governador. El primer és l’antiga presó. L’edifici té esquema arquitectònic de mitja estrella amb 5 braços; en un hi ha les cel·les tal com van quedar quan es tancà el 1947 i en l’altre estan rehabilitades, amb fotografies i informacions. A la presó hi va haver presos polítics, com l’intel·lectual Ricardo Rojas (periodista i escriptor), que durant uns mesos estigué a Ushuaia però li van permetre estar en una caseta al marge. També hi passà 21 anys l’anarquista Simon Radowitsky, l’únic que es va fugar, però fou capturat (anys després participà a la guerra civil espanyola), però el més popular fou el «Petiso orejudo», assassí d’infants. Al pati hi ha la reconstrucció del Far de la fi del món del qual parla Jules Verne, construït a l’illa dels Estats. No té forma de far sinó que és un edifici baix amb una bola de metall al sostre on hi havia la llum. Funcionà fins el 1902.

faro fin del mundo ushuaia

Far Fi del mon. Ushuaia. Foto: gloriacondal

Un parell de llocs on cal anar són el Almacen de Ramos Generales, del 1913, antiga botiga de queviures que conserva records, plaques i objectes antics. S’hi pot fer un cafè o dinar. I un restaurant recomanable, el Bodegón Fueguino.

almacen ramos generals ushuaia

Almacen Ramos generales. Ushuaia. Argentina. Foto: gloriacondal

Per caminar, una opció és anar al PN Tierra de Fuego amb una «combi» que ens deixà a Ensenada Zaratiegui per fer la Senda costera (dificultat mitjana, 8 km, 4h). També es pot fer la Senda Pampa Alta, (2,8 km, dificultat mitjana, 1h), amb vistes al canal Beagle. La nostra senda voreja la costa, amb vistes a platgetes, illots i cims nevats, passant per boscos de guindo, canelo i lengas (tenen un paràsit, «pan de indio» groc, de la mida d’una castanya; n’hi ha molts i són comestibles). A partir de la badia Achicoria, el sender s’endinsa pujant per una peninsuleta fins que topem amb la carretera RN 3. D’aquí anem a fer un mos al Centre de visitants Alakush i després ens arribem al llac Roca; fa un vent frescot i veiem una parella de canquens que no s’immuten. Retornem al centre i creuem el pontet vermell sobre el riu Lapataia pel qual entrem a l’arxipèlag Cormoranes, un espai de terra i aigües amb moltes aus. Fem els punts d’interès marcats com el Paseo de la isla, Laguna Verde, Laguna Negra (turbera en formació), el mirador Lapataia, d’on es veu tota la badia; d’aquí baixem directes a baix, on acaba la RN 3. Encara tenim forces per fer la Senda de la Baliza (3 km) per dins d’un bosc de ñíres. Quan ens ve a recollir la «combi» mirem els km que hem fet: 20,7

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Per fer caminades fora del PN, cliqueu aquí. Nosaltres un dia vam anar a Laguna Esmeralda, a la vall de Carbajal (9,6 km, 4 h, dificultat mitjana). Una combi ens va deixar al pàrquing d’on surt el sender, passant per bosquets, preses fetes per castors (animal invasor) i torberes. que a estones dificulten la marxa, a més del fang. Al final, però, després d’un ascens on no veus res, arribes al llac, de cop. Aigües maragdes, com diu el nom i enfront, la glacera del Albino. A l’hora convinguda ens vénen a recollir; hem tingut el plaer que ens hi portés la coneguda transportista Margarita, que fa anys que s’hi dedica; ara, en pujar a la “combi”, ens ofereix te/cafè calent i unes pastes. Un plaer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Altres caminades: pujada a la base del Cerro Martial, on hi ha una Casa de Te i es tenen vistes panoràmiques d’Ushuaia, o anar a Estancia Túnel per un camí que voreja el canal Beagle des de Playa Larga.

Hem tingut un temps fantàstic, sol alternant amb pluges, núvols i un dia, una granisada. Res greu. Hem vist que la Fi del món està molt poblada i només és un títol per vendre. De fins del món de veritat n’hi ha a molts llocs de la Terra, i allà no hi ha turistes.

Anuncis
Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

20 dies a la Patagònia austral

La Patagònia és tan gran que no l’abastàvem tota. Per això vam decidir anar des del Parque Nacional Los Glaciares fins al sud del continent, creuant frontera quan ens convingués. Vam arribar en un vol a l’aeroport del Calafate. D’allà vam al nord, al Chalten, tocant al llac Viedma, amb moltes possibilitats de senderisme, dominat pels cims del Fitz Roy (3.405 m), Cerro Torre (3.102 m) i força més. Després vam anar al sud, al Calafate, tocant al llac Argentino, per fer algunes glaceres (Perito Moreno, Upsala…). D’aquí vam baixar a Puerto Natales, a Xile, per caminar uns dies per les Torres del Paine; després vam embarcar en un petit ferri per conèixer els fiords d’aquella zona i en acabar vam continuar baixant fins a Punta Arenas, per veure pingüins. En total, 11 dies a la Patagònia xilena, per retornar de nou a l’Argentina i continuar cap a Ushuaia (tots els trajectes els vam fer en bus).

Fitz Roy. Chalten

El Chalten. Fitz Roy. Foto: gloriacondal

Al Chalten (1.300 habitants fixos) vam fer caminades entre boscos de «lengas» per diferents senders: Cerro Torres, Fitz Roy des de Hosteria Pilar, Cóndores y àguilas, Lago del Desierto pujant a la petita glacera Huemul… Ambient de gent de muntanya, de bon rotllo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des del Calafate vam anar a la glacera del Perito Moreno (navegació i caminada per les passarel·les), una experiència inoblidable malgrat haver vist fotos i vídeos, i també vam anar al glacera Upsala envoltades d’impressionants icebergs i després vam pujar (4×4 més caminada) al mirador des la Estancia Cristina amb vistes permanents al cim Norte, nevat, imponent… Al mirador, vistes del Llac Guillermo, la franja de Hielo Patagónico Sur i serralada dels Andes (estem a 9 km de Xile) envoltades de roques que fa anys eren el llit del glaciar ara retirat, color blau elèctric de les aigües del llac, i la història dels pioners que van fundar la Estancia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Puerto Natales. Monumento al Viento

Puerto Natales. Xile. Monumento al Viento. Foto: gloriacondal

El petit poble de Puerto Natales, amb un petit museu que explica la història i les ètnies, va ser el punt des del qual vam anar al Paine, tres dies seguits, el primer en una visita organitzada, per tenir una idea de tot, i els altres dos en bus regular; un dia, des de Laguna Amarga vam fer un sender d’avifauna (sobretot guanacos) fins a Lago Sarmiento; el segon, vam travessar el llac Pehoe amb catamarà i des del Refugi del Gran Paine vam fer el sender fins al Campament italià, vorejant el llac Skottsberg. Al davant, cims superbs com el Paine Grande (3.050 m), els Cerros i les Torres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un dia vam visitar la Cova del Milodon, d’unes característiques geològiques interessants, on havien viscut animals ara extingits.

Cueva Milodon

Cueva Milodon. Xile. Foto: gloriacondal

L’endemà vam embarcar en un petit ferri, Skorpios III per fer una ruta de 3 dies (Ruta Kaweskar) pel Campo de Hielo Sur, l’única manera de conèixer una pila de glaceres i fiords amagats en terres verges. Durant aquest temps, no vam veure cap ésser humà a part dels que érem, ni vam creuar-nos amb cap embarcació, ni teníem senyal de telèfon ni internet. Això si, vam trobar una persona coneguda del nostre poble! Tres dies de pau i de paisatges gelats, caminades fins a tocar gel i vistes de fauna i flora excepcionals.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A Puerto Natales novament vam anar amb bus fins a Punta Arenas (3 h), una població important, amb indústria i comerç, des d’on es pot navegar per l’estret de Magallanes i anar a les illes Marta i Magdalena, aquesta segona, el país dels pingüins. Per un sender marcat, durant una hora veus com es mouen i com entren als nius on tenen les petites cries que en un parell de mesos seran autònomes. Preciós tot i que cal comptar amb mar moguda per arribar-hi! A Punta Arenas val la pena dedicar un dia a conèixer la ciutat, pujar al mirador del Cerro de la Cruz, la plaça, els molls, el cementiri, el museu…

Illa Magdalena. Pingüins

Isla Magdalena. Pinguinos- Foto: gloricondal

I d’aquí continuem la nostra ruta cap al sud, a Ushuaia, però això ja serà un altre capítol.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , | 3 comentaris

Nord-oest d’Argentina. Salta, Jujuy i Valls Calchaquies

Salta catedral

Catedral. Salta. Argentina. Foto: gloriacondal

La Puna argentina, entre Xile i Bolivia, té salines, volcans, zones planes i cims nevats, una regió seca amb poques precipitacions limitada a l’oest pels cims de la serralada dels Andes i una altura mitjana de 3.800 m, amb cims que superen els 5.000 i 6.000 m. Un altre món. El nostre centre d’interès és Salta a 1.187 m (Salta la linda) amb el nucli a la plaça 9 de juliol. Palaus i edificis nobles, casescolonials, el Museu Arqueològic amb tres mòmies de nens inques trobats al volcà Llullaillaco, de 6.739 m… i música, ideal escoltar-la en directe en alguna «peña» o restaurant.

Salta folklore

Salta folklores. Argentina. Foto: gloriacondal

En una vall envoltada de muntanyes, un dia pugem a peu al Cerro de la Virgen per veure de prop la cerimònia i imposició de mans d’una dona, Maria Livia, que diu que el1990 se li va aparèixer la Verge i quan toca la gent, molts cauen al terra com fulminats per un llamp. Nosaltres no vam caure, però vam quedar impresionades pels munts de gent al nostre voltant que quedava tirada allà enmig del fang.

viaducte quebrada toro

Quebrada del Toro. Salta. Viaducte. Foto: gloriacondal

Una ruta circular cap al nord permet veure algunes gorges (quebradas) molt maques per les formes i els colors. Es pot pujar per l’est, per la Quebrada del Toro fins arribar a l’estació de S. Antonio de los Cobres (3.774 m) d’on surt el Tren de las Nubes. Va començar a funcionar el 1921 per treure el producte de les mines per la Quebrada però ara només és un trenet per a turistes que surt de l’estació de S. Antonio, passa el viaducte de La Polvorilla (4.186 m) i retorna a la mateixa estació.

Tren a las nubes

Tren a las nubes. San Antonio Cobres. Foto: gloriacondal

D’allà vam anar a les Salines (70 km llarg/ 30 d’ample) i produeixen sal amb fins industrials, però ensopeguem un dia gris, amenaça tempesta, i a la sal li falta la lluentor que dóna el sol. Rera una pancarta que diu: »Prohibit passar, gent treballant!» un grup de treballadors juguen a vòlei.

Salinas. Argentina

Salines. Argentina. Foto: gloriacondal

Continuem fins al poblet de Purmamarca (Cerro de los 7 colores) i d’allà es puja a Tilcara després de creuar el Tròpic de Capricorn. Pugem a les ruïnes de Pucara, un turó de vital importància geoestratègica i visitem l’església d’Uquia, amb una col·lecció de pintures de l’escola Cuzqueña, tot en el cor de la Quebrada de Humahuaca (2.950 m), patrimoni de la Humanitat. Baixant cap a Salta, parem al llogarret de Maimara per veure la Paleta del Pintor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

De Salta cap al sud-oest anem per la Quebrada d’Escoipe, una zona verda,de cultius i cases aïllades, pugem la Cuesta del Obispo, fins a la Piedra del Molino (3.348 m) envoltades de boira per baixar després fins a baix a la recta de Tintin, tocant al Parc Nacional de los Cardones, on ens aturem per caminar entre aquest tipus de cactus enormes i de creixement lent i difícil. De lluny, veiem el Nevado Cachi (6.380 m), amb poca neu.

Parque nacional cardones

Parque Nacional Cardones. Foto: gloriacondal

Finalment arribem a Cachi (2.210 m), un poble petitó amb encant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Contiuant aquesta carretera podríem arribar a Cafayate i retornar a Salta per l’est, però està en molt males condicions; per tant, retornem a Salta i baixem per la ruta 68 cap a la Quebrada de las Conchas o de Cafayate, uns gorja de pedra arenisca i formacions rocoses, amb racons per aturar-se com la Garganta del Diablo (capes de roques convertides pels moviments tectònics en genials configuracions).

Quebrada Cafayate Garganta Diablo

Quebrada Conchas o Cafayate. Garganta Diablo. Foto: gloriacondal

De l’aparcament fins a dins són uns 100 m, el camí per arribar al final és ple de paradetes d’artesans, sobretot de joies i hi ha molta gent. A poca distància, continuant, hi ha el Amfiteatro, un espai del mateix tipus anomenat així perquè té una acústica millor, diuen, que el teatro Colon de Buenos Aires. Tot el camí és ple de formacions amb noms que s’han inventat en funció de les formes. Al final, el poble de Cafayate, (1.683 m) punt important en la ruta del vi, amb una varietat, torrontés, molt bona!

Cafayate vinyes

Cafayate vinyes a més de 1.600 m alçada. Foto: gloriacondal

Som a les valls Calchaquíes, combinació de paisatges desgastats, pobles d’adob i vinyes. La tribu dels diaguites hi vivia però fou exterminada pels espanyols. Vam voler visitar les ruínes de Quilmes, a 56 km, a la base del Cerro Alto El Rey, a 1.978 m. Tenien un elevat nivell d’organització política, social i econòmica, amb avançats coneixements en arquitectura. Es defensaven amb armes contra altres tribus i després contra els inques, però l’enemic definitiu va ser l’espanyol.

Cafayate mural

Cafayate. Mural independència. Tot costa. Foto: gloriacondal

Els van assetjar, els van atacar i els van vèncer. L’imperi va decidir un càstig exemplar als poc més de mil que van quedar: foren obligats a caminar fins a prop de Buenos Aires, a milers de km, on van arribar pocs perquè la majoria, dones, nens, vells.. van morir pel camí. Ens ho explicava una dona que vam conèixer a S. Antonio de los Cobres amb llàgrimes als ulls, dient que va ser molt fort i la gent no ho oblida. Ara hi ha una població, el lloc on van anar a parar els pocs que van quedar, que es diu així. També la cervesa més popular s’anomena igual, en record d’aquesta matança.

Ruines quilmes Argentina

Ruines de Quilmes. Argentina. Foto: gloriacondal

Un punt a part, dins la Quebrada del Toro, és la comunitat de El Alfarcito, però per parlar-ne cal un altre moment. Hi vam passar un dia acompanyades del president de la Fundació, veient la feina que hi fan. De moment, si voleu saber-ne més: http://www.fundacionalfarcito.org.ar/

Vam arribar a Salta des de Corrientes (bus 14 h) i d’aquí fem, amb avió, el gran salt cap a la Patagonia!

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Una setmana a Misiones. Argentina

Què pretenien els jesuites que van anar a aquesta zona a fundar missions a partir de l’any 1609? Qui són els guananís? Per què tot plegat va acabar tan malament? Al nostre record, la pel·lícula La Missió, amb aquella banda sonora tan bona de Morricone.

santa maria la mayor misiones

Santa Maria la Mayor. Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Arribem a la província de Misiones, al nord-est d’Argentina, amb un bus des de Rosario a Corrientes (14 h) i allà lloguem un cotxe per anar cap a Posadas, la capital, des d’on coneixerem les «misiones jesuíticas» i les cascades d’Iguazú. Produeixen te i mate damunt una terra roja, sempre al costat del riu Paranà (4.000 km llarg). L’aigua és part permanent del paisatge i també motiu de lluita pel control dels recursos. L’aqüífer guaraní ocupa 1.200.000 km2 de subsòl (més que Portugal, Espanya i França juntes, repartit entre Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai), la 3a reserva més gran d’aigua del planeta.

san ignacio mini misiones

San Ignacio Mini. Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Entre el 1609 i el 1818 la Companyia de Jesús va fer un gran experiment a les zones remotes del que avui és la selva d’Argentina, Brasil, Paraguai i Uruaguai, on van crear reducciones (missions). Els avantatges per als guaranís eren fugir de les persecucions dels portuguesos, de la fam, conservar la seva llengua… però també tenien desavantatges: pèrdua costums (poligàmia per exemple), pèrdua seva llibertat… S’autoorganitzaven per treballar i viure però hi havia moltes regles. Quan els nois feien 17 anys es casaven en bodes col·lectives amb noies de 15, per asssegurar l’espècie i a mitjanit sonava una campana per recordar que tocava cardar. I van començar a ser forts, a produir, a comerciar, a tenir flota pròpia: exportaven tabac, cuirs, teixits de cotó i sobretot, mate. A principis del s. XVIII les reduccions de Loreto, S. Javier i Sta María la Mayor, foren seu d’impremtes. En el moment àlgid hi vivien 100.000 guaranís.

santa ana misiones

Santa Ana Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Els jesuites feien nosa amb aquests plantejaments. El rei Carles III d’España (el mateix que tenia a darrera Felip VI de Borbó al discurs després de l’1 d’octubre de 2017), els expulsà el 1767. Sense ells les missions eren vulnerables, els guaranís es van anar dispersant i quedaren abandonades. Ara, a la regió de Misiones queden uns 3.000 guaranís en 70 poblets. Intenten persistir com a grup i casar-se entre ells per preservar la raça i cultura, però no és fàcil resistir la pressió del voltant.

Loreto misiones

Loreto. Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Vam visitar les missions de Santa María La Mayor, Santa Ana, Loreto i San Ignacio Miní i un dia vam creuar el pont del Paranà de Posadas per anar a Encarnación (Paraguai), des d’on vam visitar tres missions més: la de Trinidad, la de S. Jesús de Tavarengué i la de S Cosme y Damián. (inclòs observatori astronòmic).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després vam anar fins a les cascades d’Iguazú. Amb molta aigua, una flora i fauna sensacionals (hi havíem estat el 1989). Vam recórrer senders, salts, trens i vam sadollar-nos de bellesa. Ara mateix estem pensant si són les millors del món.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’aquí vam fer un altre salt cap al nord-oest, per anar a Salta. Però això, novament, ja és una altra història.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Rosario. Argentina

Què tenen en comú Messi, Che Guevara i Fito Páez? Haver nascut a la mateixa ciutat argentina: Rosario! Ens havien advertit de la inseguretat i la violència, però amb precaucions, hem fet tot el que volíem fer sense cap problema. Olé tu!

rosario els vaixells de la soja

Rosario, Argentina. Els vaixells de la soja. Foto: gloriacondal

La clau de la prosperitat de Rosario és la soja. El 1978 Argentina produïa 2,5 milions tones, ara unes 50. La producció està molt tecnificada i per cada milió invertit només es creen 2 llocs de treball. S’embarca al port privat de Puerto Alvear, que pertany a la multinacional Cargill. El 80% dels grans argentins s’exporta aquí. La soja consumeix molt nitrògen del sòl i el degrada ràpid; si no es fan rotacions, s’empobreix (que és el que passa). Per tant, no és un desenvolupament sostenible.

plaza españa rosario

Plaça España, Rosario. Foto: gloriacondal

Ciutat feta amb la suma de moltes diversitats, proposa cultura al que hi arriba: edificis històrics com els del «Paseo del siglo», parcs immensos com el de la Independecia, un passeig marítim rehabilitat, amb parcs com el d’España, edificis culturals com el Museu d’Art Contemporani en unes antigues sitges ara pintades de colors, el passeig de la Diversitat, el dels artistes… i l’emblema de la ciutat, el parc i monument de la Bandera (perquè aquí s’hissà per primer cop). Ens allotjàvem a prop del barri de Pichincha, un lloc amb bars de cerveses artesanals. Hem recorregut, sempre a peu, l’artèria principal, el c/Córdoba, que va desde dalt fins al riu Paranà.

MACRO Rosario

Museu Art Contemporani Rosario. Foto: gloriacondal

Hem tret el nas a l’històric bar el Cairo, al costat del cinema del mateix nom, i al Centre Català de Rosario, un vell i magnífics edifici modernista potent, i els hem trobat atrafegats muntant, tocant a l’estació fluvial, la parada de Catalunya per a la Feria de las Colectividades. Vam parlar amb Minguet Suñé, un fill de català exiliat que ja fa 60 anys que viu aquí. Un plaer i molta emoció parlant de l’actual situació.

bar el cairo rosario

Bar el Cairo. Rosario. Foto: gloriacondal

Hem descobert gent rosarina que no coneixíem com Virgínia Bolten, una sindicalista llibertària, Roberto Fontanarrosa, humorista gràfic i Amalia Figueredo, aviadora, que amb 19 anys fou la 1a dona pilot de Latinoamérica. A d’altres ja els coneixíem, com el músic Fito Páez, o els que tenim una certa edat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Eel Che Guevara que va néixer el 14-6-1928 al c/Entre Ríos 480 en un xamfrà d’una edifici important, seu de l’asseguradora La Rosarina. Molt a prop, a la Pl. Cooperación hi ha un mural de l’artista Ricardo Carpani, per cert, força lleig. I a la cantonada 27 de Febrero y Laprida, hi ha un Monument al Che, una estatua de l’escultor Andrés Zerneri, a partir de claus i objectes de bronze donats por persones d’arreu del món. A la plaça es poden observar llambordes que representen traçat del seu camí per Latinoamérica; ara sembla que un grup conservador el vol enderrocar. Finalment, al Parc Independencia hem estat al banc de fusta on un fotògraf va fer una foto als seus pares amb ell a la falda quan tenia pocs mesos. Una gran fotografia al costat ho explica. I, finalment, el nostre Messi, nascut al barri Las Heras, al sud de Rosario.

Hi hem arribat des de Buenos Aires amb bus (4 h) i marxem també amb bus cap a Corrientes (10 h 30’). Però això, de nou, serà una altra història.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , | 1 comentari

Costa d’Uruguai: de Colonia a Punta Diablo

«Al Uruguay no voy porque temo naufragaaaar…» però vam arribar sense problemes a Colonia del Sacramento amb un ferri des de Buenos Aires en un trajecte de 45’. Poble d’edificis baixos, carrers de llambordes i fileres de plàtans a banda i banda. El c/principal és General Flores, que porta fins al mar. Queda una petita part de muralles, una porta d’entrada i alguns bastions. Dins, botigues d’artesans, bars, restaurants i cafeteries. Com si la història d’hagués detingut. Al terra, en alguns lloc empedrat original (ai, els talons). Cotxes antics, escultures o serveis? Al vespre, quan la majoria de turistes han marxat, és bo passejar pels carrerons, respirar profundament i sentir el moviment de les ones.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A 150 km de carretera hi ha Montevideo, la capital d’Uruguai. Hi vam arribar enmig d’una tempesta de primavera, que no ens va deixar veure ni gota de paisatge en el trajecte de 3 hores de bus. Allotjades a Ciudad Vieja, vam gaudir de l’avantatge de tenir-ho tot a mà dins de la peninsuleta que forma la ciutat: l’eix de vianants de Sarandi, a partir del qual et mous des de la plaça de la Independència, la de la Constitució, el Teatro Solís, on havia actuat Margarida Xirgu, la llibreria Mas Puro Verso i el restaurant de la 1a planta… fins al mercat del port, reconvertit ara en parades d’artesans i, sobretot, restaurants.

la mano punta este

La mano. Punta del Este. Uruguai. Foto: gloriacondal

La costa oriental d’Uruguai fa 340 km fins a la frontera amb Brasil, plena de platges salvatges, dunes i llacunes, un oasi trencat només per la monstruositat de la ciutat del glamour,  A 135 km hi ha la macro-ciutat de Punta del Este, on vam aturar-nos, només, per veure una escultura, «La mano en la arena», de l’artista xilè Mario Irarrazábal, de 1982, de ferro i ciment, enmig de la sorra.

jose ignacio uruguai fira gastronomica

Jose Ignacio. Uruguai. Fira gastronòmica a José Ignacio. Foto: gloriacondal

30 km més amunt vam aturar-nos al poble de José Ignacio, amb un far, un restaurant i, just aquell dia, una Fira de gastronomia per recaptar diners per al càncer. Amb el tiquet que compraves, podies degustar 15 platets diferents i beure vins i cerveses, tot de la regió. Un dia de calor, de moltes famílies i joves disfrutant-lo, alguns menjant sobre la sorra, que vam acabar tipes de debò!

la paloma far

La Paloma. Uruguai. Foto gloriacondal

La Paloma és un altre poble d’estil similar, també amb far (1874) aquest amb una trista història: l’enginyer italià que el projectà la va errar, i 17 obrers van morir dins. Estan enterrats en un petit cementiri al costat. Des de la platja, es poden albirar balenes.

La Pedrera és una llarga platja amb noms diferents. Nosaltres ens vam allotjar en una cabana a la platja de Sta, Isabel. Aigua d’un pou, panells solars, no hi ha electricitat ni telèfons. En la nostra cabaneta amb vistes, només sentíem el so dels ocells i de les ones.

camio cabo polonio

Camió a Cabo Polonio. Uruguai. Foto: gloriacondal

Cabo Polonio és parc nacional, també amb plaques solars, té 40 habitants fixos, però molts més a l’estiu. Cases aïllades, alguns allotjaments petits, un far, alguns restaurants, colònies de lleons i llops marins, més tortugues i dunes. Cal deixar el vehicle propi a l’entrada i uns camions 4×4 et porten fins al llogarret. Les antípodes de Punta del Este.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Punta del Diablo, a 300 km de Montevideo és un altre llogarret pescador reconvertit al turisme, tot i que tranquil, com als llocs anteriors. Una platja al poble, algunes dunes, cabanes per llogar (com les barraques valencianes). Molt a prop, la frontera amb Brasil.

punta diablo uruguai

Punta del Diablo. Uruguai. Foto: gloriacondal

Ens ha agradat el paisatge (no hi ha una carretera que passi sempre paral·lela al mar perquè les múltiples llacunes i aiguamolls tallen la comunicació) i ens han faltat uns dies per haver-ho gaudit bé.

El mateix dia que nosaltres marxàvem, moria el cantant uruguaià Daniel Viglietti Ressonen a les nostres oïdes les notes i paraules de «A desalambrar»: yo pregunto a los presentes si no se han puesto a pensar que la tierra es de nosotros y no del que tiene máaaas…. que la tierra es tuya y mía y de aquel, de Pedro y Maria, de Juan y Joséeee». Van exposar el seu cadafalc al Teatre Solís perquè pogués rebre l’homenatge dels seus compatriotes, entre d’altres, de l’expresident Pepe Múgica.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Una setmana a Buenos Aires

buenos aires tango

Barri San Telmo Buenos Aires. Tango. Foto: gloriacondal

Buenos Aires és tango, el veus ballar al carrer o pots pagar per un concert. Però és molt més. On no s’arriba a peu s’arriba amb la targeta SUBE de tots els transports de la ciutat. I sinó, preguntes, la gent és amable, generosa, oberta, dolça i culta. Acostumada a lluitar per sobreviure.

buenos aires piazzola

Escultura Piazzola Buenos Aires. Foto: gloriacondal

Vam arribar-hi amb Level (767 € a/t sense extres), quan els jacarandas començaven a florir, a mitjans d’octubre i ens vam allotjar a pocs metres del c/Independència, en un B&B de Defensa, al barri S. Telmo. Encant, personalitat, llambordes i un mercat d’artesans i brocanters, la Feria San Telmo els diumenges que atreu centenars de persones.

buenos aires catedral

Catedral Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 15’ a peu, al nord, teníem la Plaza de Mayo, amb la història de les madres-abuelas, i dels que van fer la guerra a les Malvines. L’antiga església colonial ara és museu i la catedral sembla un temple grec, amb el mausoleu de San Martín el libertador. Al fons, la Casa Rosada. D’allà, el c/Florida, de vianants, amb 2 llibreries, una un Ateneo imponent, 2 galeries comercials en edificis rehabilitats, Galeries Güemes i Galerias Pacifico, esplèndida, connectada al Centro Cultural Borges. A prop, el cafè Florida Garden.

buenos aires plaza mayo

Plaza Mayo Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 13’ a peu, a l’est, treníem Puerto Madero, el barri més nou i luxós, gratacels inclosos. Antics magatzems d’obra vista convertits en oficines, habitatges i restaurants. Un passeig imponent per diferents dàrsenes. Més a l’est, la costanera, una franja-passeig tocant als aiguamolls del riu, sempre ple de famílies, quitxalla, joves jugant, tombats, menjant i bebent. El poble de sempre versus la burgesia de l’altra costat a Puerto Madero.

costanera buenos aires

Costanera Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 30’ a peu, a l’oest, teníem la plaça de la República amb l’obelisc en una avinguda, 9 de juliol, que fa més de 100 d’ample. A prop, el teatre Colon i també el Congrés i els jardins. Allà hi havia acampats un grup d’indígenes reivindicant romandre a les seves terres. Més al nord, a l’av. Sta. Fe, la llibreria-teatre ATENEO, potser la que ens ha agradat més de tot el món. Un teatre convertit en llibreria! I encara més al nord, el cementiri de Recoleta, lloc de descans permanent d’il·lustres de la pàtria, entre d’altres, l’Eva Peron. I d’allà, cap a les galeries Patio Bullrich on es feien subhastes de bestiar (encara es veuen les columnes amb caps de cavall, vaques, porcs, etc).

libreria el ateneo buenos aires

Libreria El Ateneo. Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 30’ a peu, al sud-est, el barri de la Boca, amb el carrer del Caminito i voltants, el museu Benito Quiriquela Martin, l’estadi de la Bombonera… i de fons, la digne lluita d’un barri per la supervivència.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dues escapades: a Tigre, 35 km al nord, amb el delta del Paranà i del Rio de la Plata, immens, amb illots. Agafem la barcabus a «Tres Bocas», amb majoria de gent d’allà. Laberint de canals entre aigua beig pel ferro («ese viejo río color de león», que deia Borges). Moltes cases, torres, terrenys a les ribes, alguns dels molls molt deteriorats i força circulació de barques, catamarans i llanxes, més algun caiac. Hi viu gent de classe mitjana, alguns alta i d’altres humils. Recorregut els senders al voltant dels «arroyos», veiem l’escoleta que encara funciona, amb una part dedicada a Centre de Jubilats (s’acaba la canalla però augmenten els vells!). i retornem sense pressa; la tornada és molt més ràpida perquè ens aturen a pocs llocs. Dia de pau.

Tigre

Delta del Tigre. Foto: gloriacondal

La 2a escapada és a S. Antonio de Areco 115 km al nord-oest (amb bus unes 2 h), exemple d’una població «gaucha» en terres fèrtils. Té artesania de cuir i plata. El centre és la plaça Arellano, amb carrers al voltant amb moltes «pulperias», les botigues on abans podes comprar des de menjar a qualsevol cosa, que s’han conservat com abans. Arribem fins al riu Areco, zona frondosa, creuem el Puente Viejo (1857) i a uns 100 m arribem al Museu Güiraldes. el lloc ideal per entendre qui eren els «gauchos» i el seu paper històric. Dinem en un baret, al carrer, un guisat de llenties amb una cervesa la litre (no en tenen de petites) i fem cafè al Tokio, a la plaça.

san antonio areco argentina

San Antonio de Areco. Argentina. Foto: gloriacondal

S’acaba la setmana i fem una escapada a la costa d’Uruguai, però això ja és una altra història.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris