Una voz escondida

Les primeres 20 línies del principi del llibre són, de fet, el final, perquè a partir d’aquí, el protagonista recorda la seva història, des que tenia 5 anys i no parlava. Es diu Shahab, té un germà gran, Arash, molt llest, i una germana petita i carinyosa, Shadi. El seu pare és Naser, que sempre és fora, treballant, i sa mare és Marian, universitària com el seu home, que ha hagut de plegar per dedicar-se a la llar i al fill. Som a Teheran, a l’actual Iran, sota el poder religiós i la repressió política.

Una voz escondida_135X220

Shahab no parla, no se sap per què. Només ho fa amb dos amics imaginaris, Asi i Babi. El nen sap que el seu pare no l’accepta i per això mai l’anomena “pare”, sinó “pare d’Arash”, el seu germà gran. L’entorn familiar se’n burla, li diuen tonto i el culpen de tot el que passa de dolent. De tant en tant fa alguna trapelleria amb el suport dels amics imaginaris. Els parents del pare viuen a prop, i no hi ha bones relacions. Només una cosina, Fareshteh, està per ell, però perquè el fa servir d’escut per trobar-se clandestinament amb un enamorat.

A través de dues veus directes, la de Shahab i la de sa mare, l’autora -que es va basar en casos reals- ens va narrant de manera tendra, senzilla i profunda els sentiments, l’entorn, els vincles familiars, la repressió dels comitès de vigilància… la falta d’afectivitat del nen, que encara que no parli hi sent i ho entén tot. Shahab viu tancat en un univers propi i només en surt quan la seva àvia materna Bibi, passa una temporada vivint amb ells perquè ha enviudat, l’entén i l’ajuda a obrir-se.

Obra breu, retrata magistralment la societat actual iraniana, amb “final feliç”, però quan els amics de Shahab, davant la fotografia on hi ha ell i el seu pare abraçats, li pregunten qui és aquell home, la resposta d’ell, demostra que la infància ha deixat profundes petjades.

A estones el llibre té una prosa tan fluïda que és poesia pura: “Hablar todavía era una pesadilla para mí… las palabras no sólo eran un conjunto de letras porque cada una encerraba un mundo. Conocía su valor, sabía qué color tenía y sentía el espacio que ocupaba. Como podía expresar con la escritura todos los matices de una palabra?… Para hacer los deberes, necesitaba los lápices de colores”. I així un dia pregunta: “Mare, el 3 és blau cel o blau marí?” A l’escola no volen que escrigui amb colors, però al final es converteix en un calígraf molt bo.

parinoush_saniee

Parinoush Saniee (Teheran, 1949) psicòloga i sociòloga, ha escrit abans El libro de mi destino al voltant de la generació de dones que van viure la Revolució quan eren adolescents. És vídua i explica que des de la mort del seu home s’ha quedat sense veu.

S’està preparant la versió cinematogràfica de Una voz escondida, dirigida per Iadola Samadi.

Una voz escondida – Parinoush Saniee – 232 pàg. Editorial Salamandra 2016

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

FLOÏD

Què us suggereix la paraula Floïd? A mi em transporta al meu pare, quan s’acabava d’afaitar i es posava una loció ataronjada d’una olor mentolada molt especial: l’olor de Floïd. Amb l’exposició Cendrós, un empresari d’acció, al Palau Robert coneixem l’amo de l’empresa que el fabricava, Joan B. Cendrós, desconegut per a nosaltres fins ara, malgrat les grans obres que va fer.

ampolla-floid

Joan Baptista Cendrós i Carbonell (Barcelona, 1916-1986), a més de fabricar Floïd, va ser un dels mecenes i activistes culturals més importants de Catalunya. Ell és un dels cinc empresaris fundadors d’Òmnium Cultural l’any 1960, ell va ser clau en la represa i finançament de l’Institut d’Estudis Catalans, Edicions Proa… Va descobrir escriptors com Terenci Moix i Henry Miller, va promoure el Premi Sant Jordi l’any 1959 i la Nit de Sta. Llúcia, va implicar-se en la Nova Cançó, la Gran Enciclopèdia Catalana, Banca Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes… gràcies als enormes beneficis del seu producte estrella, Floïd.

Floïd va néixer el 1932 als laboratoris Haugron Cientifical, empresa creada el 1928 pel seu pare, al carrer Rocafort, 109 de Barcelona. Floïd era el “genuino Floïd haugrolizado”, segons les etiquetes. De projecció internacional, la dièresi diuen que va ser perquè els francesos l’anomenessin Floïd i no Fluád.

floid-haugrolizado

Cendrós va ser un dels fundadors de Llibertat i Democràcia Social, germen d’ERC, va tenir tenses relacions amb personatges franquistes, com el governador de Girona i el ministre Fraga Iribarne.

A mitjan anys 50 construeix un nou edifici a la Trav. Corts, 307, dissenyat per l’arquitecte Eusebi Bona i Puig, molt lluminós per una trama de finestres que recorrien tota la façana, i ampliat el 1967.

Una filla de Cendrós es casà amb un fill de Josep Colomer Ametller, propietari de l’empresa Henry-Colomer i cap els anys 80 Cendrós va vendre l’empresa al seu consogre.

fabrica-floid

publicitat

publi-floid

La publicitat de Floïd reproduïda els tòpics masclistes de l’època: Primero cumplo, luego exijo / Damas, aun existen caballeros / Puedo perderlo todo menos mi honor / Tener valor es el primero de mis valores / Aun quedan hombres con hombría.

piblicitat-floid

El curador de l‘exposició és Genís Sinca, que ha fet un treball de recerca de més de 5 anys i ha publicat el llibre El cavaller Floïd, biografia de Joan B. Cendrós. D’aquesta manera ha rescatat de l’oblit un personatge clau de la història catalana recent, una tasca que fa anys duu a terme per recuperar biografies desconegudes de personatges del món de la medicina, la cultura i la política.

Podeu veure una entrevista que li van fer, al següent enllaç:

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/entrevista-a-genis-sinca-autor-de-el-cavaller-floid-biografia-de-joan-b-cendros/video/5646525/

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Els búnquers del Carmel

Barcelona des dels bunquers del Carmel

Barcelona des del turó de la Rovira. Foto: Figurateeee

Espai de memòria història i de visió privilegiada de la ciutat de Barcelona, al turó de la Rovira, que havia estat un assentament ibèric, on es conserven restes d’una bateria de defensa antiaèria de la Guerra Civil 36-39.

Des del mirador tenim vistes a 360º de la ciutat i dels voltants, dalt del parc del Guinardó. Mirant a mar, veiem l’antic Hospital de S. Pau, la Sagrada Família (per cert, des d’una perspectiva gens habitual), els principals carrers perpendiculars fins a mar, les torres del port olímpic, la Rambla, la catedral, Sta. Maria del Mar, Montjuïc… Enllà, l’aeroport al Prat. Cap al nord, S. Adrià, Badalona… i el Maresme. Si girem l’esquena, tenim Collserola, el Tibidabo, l’Hospital de la Vall d’Hebron, S. Gervasi…

Barcelona des del turó de la Rovira

Barcelona des dels bunquers del Carmel. Foto: Figurateeee

Després del bombardeig dels Savoia italians del maig de 1937, que va matar 64 persones i en ferí 157, el govern republicà va projectar allà una defensa aèria per protegir Barcelona, amb 4 canons de fabricació anglesa que permetien cobrir la ciutat en totes direccions. Es creu que a principis de 1938 la bateria ja devia funcionar, amb les plataformes dels canons, el centre de comandament, els espais per a la tropa i els oficials (i també dutxes, lavabos i cuines). Tanmateix, el 16, 17 i 18 de març de 1938 avions italians sota ordres de Mussolini, atacaren durament la ciutat: en 41 hores van matar prop de 900 persones i en van ferir 1.500. La defensa antiaèria no donava l’abast; tenia algunes bateries de canons a la muntanya de Montjuïc i el Poblenou i els del Turó de la Rovira. El 26 de gener de 1939, veient que la caiguda de Barcelona era imminent, una part dels canons es van evacuar i la resta es van destruir. Es calcula que en tots els bombardejos van morir 2.750 persones i van resultar ferides 7.000

bombardeig-38-barcelona

Bombardeig 1938 Barcelona. Foto Arxiu Militar Aeronautica italiana

L’espai va quedar en desús, el barri va anar creixent amb la vinguda d’immigrants, que construïen barraques precàries, fins que l’any 2011 es va inaugurar l’espai a cel obert, ampliat amb la recuperació del Pavelló d’Oficials, el Pavelló de la Tropa i el Lloc de Comandament de la Bateria.

vista-turo-rovira-bcn

Montjuïc i Barcelona des dels búnquers del Carmel. Foto: Figurateeee

Per arribar-hi tenim 2 busos: línia V 17 de Port Vell a Carmel o 119 de Penitents a Carmel. També amb metro, parada Carmel, on cal caminar uns 15′ per un sender cap amunt (no hi ha pèrdua). Un cop allà, trobareu gent, molta joventut i alguns turistes. I segons com, un venedor de begudes!

Per nosaltres, la millor visió de Barcelona.

Possibilitat de visites guiades a través del Museu d’Història de Barcelona. Podeu comunicar-vos-hi per correu electrònic: reservesmuhba@eicub.net i per telèfon: 93 256 21 22

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , | 1 comentari

Els hereus de la terra

hereus

Portada de Els hereus de la terra. Ildefonso Falcones

Després de l’èxit de La catedral del Mar, Ildefonso Falcones, l’any 2016 tornà als escenaris de la Barcelona de l’Edat Mitjana amb la publicació Els hereus de la terra, però avisa que no és una continuació de la primera; millor haver-la llegida, perquè s’ho val i perquè hi ha algunes referències, però no és imprescindible.

Els espais protagonistes aquí són el Raval, les Drassanes, l’Hospital de la Santa Creu… Som al s. XIV, quan Santa Maria del Mar ja está construïda. El protagonista és un nen orfe de 12 anys, Hug Llor, que treballa a les Drassanes sota les ordres d’Arnau Estanyol, el seu protector i protagonista de La Catedral del Mar. Hug subjecta la bola d’un esclau que hi treballa, mestre d’aixa, i somia arribar a saber-ne tant com ell, però Arnau és assassinat i Hug s’ha de buscar la vida. El fill d’Arnau, Bernat Estanyol, fuig i es fa corsari. Hug troba refugi en uns jueus i a través de Mahir aprèn a estimar les vinyes i el vi.

cluastre

Foto: gloriacondal

A través de la vida d’Hug, resseguim les persecucions dels jueus: l’assalt al Call l’agost del 1391, on va haver centenars de morts, saquejos, etc. Aquí mor la jove jueva Dolça, el primer amor d’Hug. També coneixem les injustícies que pateixen els esclaus, com la mora Barxa, que d’un mal començament acaba sent un suport a Hug per sempre, o la jove russa Caterina, que després de molts patiments, acaba retrobant Hug. Assistim a les relacions entre poders civils i eclesiàstics, a la lluita per l’espai de cadascun, a les repercussions del Cisma d’Occident, amb el Compromís de Casp el 1429. Veiem que Catalunya gira l’esquena al comte d’Urgell i dóna suport a un rei estranger.

vinya-gloriacondal

Vinya. Foto: gloriacondal

Sempre hi ha el rerafons de guerres de conquesta a Nàpols, Sardenya, Sicília… sempre hi ha serfs i camperols que viuen miserablement. Sempre hi ha tortures, i violacions d’homes d’església a noies innocents, això ve de lluny. També hi ha el personatge dolent dolent, la Regina, i el dolent però no tant, el Bernat… Ens ha fet patir molt la violència i la injustícia, veure com el poble ras pateix i alhora és tan fàcil de manipular. Hem après història, com sempre.

bcn-medieval-taedium

Barcelona medieval on discorre la novel·la. Extret de Taedium

A propòsit de La catedral del mar, la cadena de TV Antena 3 ha rodat una sèrie amb actors i actrius de primera línia, que veurem aviat. També us recomanem un altre títol de Falcones: La mà de Fàtima, situat a Al Andalus després de l’expulsió dels moriscos.

stamaria

Església Sta Maria del Mar. Barri de la Ribera. Barcelona

Els hereus de la terra, Ildefonso Falcones, Rosa dels Vents, Barcelona 2016. 891 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Solitud, Víctor Català

Cim Roque Nublo

Foto: gloriacondal

L’any 2016 es recordaven els 50 anys de la mort de Caterina Albert. Tot i que fem una mica tard, volem recordar el seu llibre Solitud, que vam llegir fa anys, i ens va impactar. El tema va d’una dona, Mila, condicionada per la ideologia de l’època i sobretot, per la natura, que esdevé un altre personatge, al costa del pastor i la protagonista.

Turó del Ros

Foto: gloriacondal

Al llarg de la narració hi ha una dualitat constant Bé-Mal, Ànima-pastor, Dimoni-Déu. El pastor és vist per Mila com el superhome mentre que en Maties, el seu marit, com la bèstia. El pastor és el creador, amb un món propi que converteix el paisatge en paraula i el crea, molt abans que Maragall parlés de la “paraula viva”.

Ermita la Damunt

Ermita. Foto: gloriacondal

La muntanya és un personatge important, però és la Natura qui domina l’home, la que fa passar per tots els estats de l’ànima la Mila, segons sigui primavera o hivern. La Natura engoleix el pastor, que davalla muntanya avall, assassinat per l’Ànima. Però el problema de la Mila no és només el paisatge que l’envolta sinó que està condicionada pel fer i sentir de l’època. És una dona passiva, que segueix el marit sense discutir-li les decisions, que no coneix què és l’amor, ni la tendresa ni la sexualitat fins que apareix un home, l’Arnau, que l’atrau i li agrada, però refusa les seves pretensions: “Allò no es fa”, i es nega el desig, tot i la necessitat d’estimar i ser estimada.

Cuatro Puertas

Foto: gloriacondal

La seva vida és monòtona i isolada, trencada només en instants puntuals, com quan la gent puja a l’ermita. Les poques il·lusions aviat desapareixen; un dia intueix la mar des d’un turó, però quan la veu de veritat es desil·lusiona. “No hi ha res cert al món. Tot són mentides”. El pastor, la possibilitat més concreta de no estar sola, tampoc no és el que es pensava. I finalment, ella, que no és res, que no té res, és violada per l’Ànima, el punt àlgid de la tragèdia, a partir del qual tot canvia: Mila perd la por, assumeix la desgràcia i decideix abandonar l’ermita i tornar a la plana. No li pot passar res més gros, i per això vol iniciar una nova vida, ser ella. El camí que té per davant és fosc i difícil, molt condicionada pel passat: “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”, però estava disposada a lluitar.

Embassament Eugi. Gralles

Aus. Foto: gloriacondal

En la nostra societat, la solitud es considera un valor negatiu (i molt més fa un segle, quan es va escriure el llibre), però nosaltres reivindiquem el dret a la solitud. La solitud com a valor positiu, necessària per conèixer-se, per guanyar-se la indepèndència, per arribar al màxim que es pugui per tal d’aportar-ho a la societat, tot i que sabem que la solitud de Mila no era certament aquesta, perquè no era volguda.

caterina_albert-tramuntanatv

Caterina Albert i Paadís (Victor Català). Foto extreta de tramuntanatv

Caterina Albert va haver d’enganyar els seus contemporanis fent-los creure que era un home, per ser reconeguda, però si ens fixem en la novel·la, és el cor d’una dona qui l’escriu, no sols perquè el personatge femení és el més ben dibuixat, sinó per la multitud de detalls, situacions i actituds descrites. El sol fet d’haver d’escriure sota pseudònim per poder arribar al públic, demostra que els problemes de la Mila no eren gens lluny dels de la Caterina Albert i Paradís.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

De Llevant a Ponent i País de Festa

esbart-mollet

Esbart de Mollet

L’Esbart de Mollet ens ha ofert, de nou, un espectacle de primer ordre, al Teatre Can Gomà de Mollet. Una primera part amb SomDansa, de Llevant a Ponent, i una segona part, Un país de festa.

La majoria dels qui els anàvem a veure, ja havíem vist l’espectacle abans, però és igual. És el plaer de veure com es mouen, la delicadesa dels gestos, el joc de llums i vestuari, el so de la tenora, els saltirons, els somriures, les mirades dels dansaires… És, de nou, tornar a gaudir per tots els sentits. Llavors es dóna aquella comunió balladors-públic on sembla que bateguem a través del mateix cor. Pura emoció.

L’espectacle De Llevant a Ponent ens planta davant d’una realitat diversa i alhora complexa: una llengua comuna parlada de maneres diferents per pobles germans, que alguns utilitzen com a arma de separació. De la mà de l’Esbart fem un recorregut per la Franja, l’Alguer, Eivissa, València, Tortosa i Berga, sentint les diverses parles, músiques i danses. I com diu Joan Vallbona, “… malgrat que alguns vulguin fer-la servir com una arma de confrontació, aquest fet cultural identitari és fonamental i, és també, la força que tenim per conquerir el futur”.

xarxanet-org

De Llevant a Ponent. Som Dansa. Esbart de Mollet. Extret de xarxanet

Un país de festa ens porta la tradició festiva del nostre país, el ritme de les havaneres, els colors del Carnaval, els aires de la jota… el cor se’ns eixampla, voldríem ballar amb ells, cantar plegats, picar de mans i somriure, somriure molt. Malgrat haver vist dos espectacles en un, la nit se’ns ha fet curta. Els balladors i balladores ho han donat tot. Com a recompensa, el públic els ha estat, de nou, fidel fins al moll de l’òs.

Aquí teniu el vídeo d’una representació de SomDansa, de Llevant a Ponent: (2013) https://www.youtube.com/watch?v=lJUdsU8dfxQ

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | 1 comentari

Balanç del blog 2016

blog-gloriacondal

http:gloriacondal.com

El nostre blog ha rebut 10.823 visites durant l’any 2016 (el 2015 van ser 7.877).

Les entrades més vistes han estat:

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts)

Xios (també sumant-los tots)

Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar

Les colònies tèxtils del Llobregat

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya: 9.360, seguits de Grècia, amb 415, dels Estats Units d’Amèrica: 338, Nova Zelanda: 149, Brasil: 103… i amb menys visitants, segueixen països europeus: França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia… En total, han estat 57 països diferents, entre d’altres, Nepal, Illa de Reunió, Tailàndia, Angola.

Continuem creixent. Gràcies a tothom!

Publicat dins de Actualitat | 4 comentaris