Perigord. França

Perigueux catedral

Catedral Perigús. Foto: gloriacondal

Després de molts dies de viatjar per terres de França sense veure ni un turonet, ens feia il·lusió trobar ondulacions, ni que fossin petites. Descobrim la ciutat de Perigús, amb una catedral potent, la vall de Vezère, solcada per rius, coves i petits pobles i la ciutat medieval de Sarlat. La regió és una zona geològica formada per altiplans calcaris coberts per sediments sorrencs i argiles, que tenen, a vegades, un aspecte ondulat. La majoria dels boscos són roures i castanyers i veiem, sobretot, camps de cereals, fruiters i vinya. A més, hi ha moltes tòfones.

Brantome Perigueux

Abadia de Brantôme. França. Foto: gloriacondal

Divideixen la regió del Perigord en quatre colors o zones: el primer és el verd, amb diferents rius i força vegetació. Per aquí circulem fins que fem la primera parada a l’Abadia de Brantôme, en un poble coquetó amb molta vida al voltant del riu Dronne. En una petita illa d’un meandre, Carlemagne va fer construir una abadia el s.IX. El claustre s’acabà el 1539 i en temps de la Revolució Francesa va ser una sala de festes. L’arquitecte Pau Abadie la restaurà a partir de 1850 i l’annex ara és l’Ajuntament. Al darrera, observem moltes coves.

Perigús. L'eschif de Creyssac

Perigús. L’eschif de Creyssac o Echaffaud. Foto: gloriacondal

Continuem fins Perigús (Périgueux), a 86 km, aquí ja en zona del Perigord blanc, pel blanc del sòl i els congostos per on circulen els rius. Ens allotgem en una antiga casa medieval davant d’un edifici molt especial, L’eschif de Creyssac (Echaffaud), del 1347, construït en fang i fusta, que servia de torre de vigilància entre la ciutat i el riu. Som a tocar de la catedral.

Perigueux, place Saint Louis

Perigús. Plaça S. Lluís. Foto: gloriacondal

Perigús neix de la fusió de dos centres medievals oposats geogràficament i políticament: la vila galo-romana a l’oest i el burg medieval-renaixentista de Puy Saint-Front a l’est. La plaça du Codercés de les més antigues; allà hi ha l’edifici del mercat, i trobem la curta rue de Sagesse (al núm. 1 hi havia hagut l’hotel l’Estrada, amb una escala “a la francesa”, molt especial). A la placeta de S. Lluís hi ha un xamfrà amb una casa del s. XV. De la plaça del claustre es té bona vista de les cúpules de la catedral de de S. Front. Restaurada per Abadie li va servir per construir després el Sacré Coeur de París. De nit, creuem el riu per veure la catedral reflectida sobre les aigües del riu Isle.

Vall Vezere. S. Leon

S. Leon Vezere. França. Església. FOto: gloriacondal

Sortim cap al Perigord negre, per les ombres dels roures. Arribem a St-Leon-sur-Vézere, a 45 km, per carreteres secundàries, bosquets, camps de panís, granges… Vall xula d’uns 50 km entre el riu Vezere, amb coves i refugis prehistòrics. S. Leon és un poblet medieval en un meandre, que té un pont de ferro per creuar el riu. Val la pena passejar-hi amb calma.

Roca S. Cristòfol

Roca Sant Cristòfol. Perigord. França. Foto: gloriacondal

Continuem per la crta. paral·lela al riu fins a la Roca de S. Cristòfol, un mur calcari d’1 km i 80 m d’alt, deformat per les aigües del riu i el gel, que van crear un centenar de coves aèries on vivien els homes prehistòrics; es van modificar durant l’Edat Mitjana per ser un fort i una ciutat troglodita, fins a la Renaixença. Hi havia esglésies, una forja, i tenien artefactes per pujar i baixar les coses. Continuem camí fins arribar a la Maison forte de Reignac, un castell construït dins la roca, que es conserva intacte.

Maison Reignac. Cova Perigord. Perigueux

Maison forte de Reignac. Vall Vezere. Perigord. Foto: gloriacondal

Cap al migdia arribem a Sarlat le Caneda, capital del Périgord Negre, amb el riu Dordonya al sud, encara amb els mateixos paisatges del matí. Avui és dia de mercat. Molta gent comprant, molts turistes, no es veuen ni els edificis… Sarlat té tant patrimoni que cada passa que fas és història. Destaquem la catedral de S. Sacerdos, La maison de Boetie, a prop, el mercat permanent en un edifici d’una antiga església de dos nivells (edifici remodelat per Jean Nouvel), la font de Sta. Maria, la plaça de la Llibertad, la plaça del mercat de les tres oques… Comprem llaunetes de patés en una botiga i marxem amb la sensació que no l’hem pogut conèixer prou per culpa del gran nombre de parades de mercat i els centenars de persones, turistes i vilatans, que hi havia. (A Sarlat s’han rodat moltes pel·lícules, cliqueu aquí per veure quines).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam descartar visitar les famoses Coves de Lascaux perquè havíem de triar i, tot i saber el seu valor, preferim coses més humils.

Anuncis
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

La Charente: illes, ostres, forts…

A la vall de la Charente, a França, el marisc (sobretot ostres i musclos) és el rei del litoral. Hi trobem ciutats com Rochefort i la Rochelle, juntament amb les îles charentaises: Ré, Oléron, Aix et Madame. És un territori pla, amb basses on es fa sal i d’altres on es crien ostres. Una altra característica són les fortificacions defensives. Coneixem tot això des de Marennes, on ens allotgem a pocs metres del mar.

Primera illa: S. Denis és el poble més septentrional de l’illa d’Oleron, però es triga en arribar-hi pel trànsit. Un xic enllà hi ha el far de Chassiron, de 46 m i 224 graons. El 1924 el paquebot finès Port Caledonia naufragà i 25 mariners estan enterrats al cementiri. Val la pena pujar-hi, per les vistes del mar i la costa. A baix conserven una resclosa de peix amb murs de pedra seca: quan l’aigua de la marea alta se’n va per les reixes, el peix queda atrapat dins. Visitem dos pobles més: Boyardville, on dinem en un restaurant davant del canal de Perrotine i després anem a la platja i veiem Fort Boyard de lluny. Marea baixa i molta gent caminant i collint crustacis. Tota la zona de Sauxelle i la Sanine són canals d’ostres i de sal. Anem a la Cotinière, el 6è port més important de França, on pesquen de forma artesanal. Parades de venda de peix i marisc. Molt turisme, com a tota l’illa. Havent creuat el pont al retorn, val la pena aturar-se a Le Chapus a veure la fortalesa dins l’aigua del fort Louvois, de Vauban.

Fort Louvois

Fort Louvois. France. Foto: gloriacondal

Segona illa: Re, la més septentrional de totes, amb el far de les Balenes. Paguem peatge per entrar i un cop dins, passa com a Oleron: molt trànsit. El far fa 60 m i té 257 graons, que pugem per contemplar els jardins de sota, la torre, un petit museu, ara amb marea baixa i vistes als 4 punts cardinals. Paisatge d’ostres i vinyes. Més endavant ens aturem on construeixen un gran mur contra les marees (aquí no hi ha dunes i cal protegir-se!)

far balenes

Far Balenes. Illa Re. Fraça. Foto gloriacondal

Tercera illa: A Aix s’hi arriba des del petit port de Fouràs. Mentre esperem el ferri, veiem una fortificació a prop, Fort Enet, de Vauban, més senzilla que d’altres. L’illa d’Aix té forma de crusant, fa 3 km de llarg i 700 d’ample. El primer cop que vam sentir parlar-ne, va ser en una peli: “Assassinat a l’illa d’Aix” (vegeu aquest tràiler). Passegem per la platgeta i el far, pel carrer i l’església, pels afores… Ara hi ha uns 200 habitants que viuen del turisme i les ostres. Del far, vista de Fort Boyard.

Fort Boyard

Fort Boyard des de l’illa d’AIX. Foto: gloriacondal

Quarta illa: Per arribar a l’illa Madame cal anar fins al Port des Barques i caminar quan la marea és baixa, aquell dia, d’11 del matí a 5 de la tarda. El camí de terra que uneix l’illa al continent es diu Pas des Boeufs i triguem uns 20 minuts. Anem fins a l’antic fort, tancat i fem la volta cap a la banda on hi ha casetes de fusta i estris de pescadors. No hi viu gent però hi ha una granja i un càmping.

Madame

Illa de Madame. France. Foto: gloriacondal

Altres llocs

Brouage. El 1630 era una vila important, amb negociants d’arreu d’Europa. Ara, dins la fortificació, trobem un poble d’artesans, cafès i església. Fem la volta a les muralles per dalt, veiem una casa que és un pou de glaç i als voltants, basses d’ostres.

Fortifiació Brouage

Fortifiació Brouage. Charente. France. Foto: gloriacondal

Rochefort té el nucli a la plaça Colbert, amb l’ajuntament, i a prop, l’església de S. Lluís amb una façana neoclàssica important. El més interessant és al port, amb unes drassanes creades per Lluís XIV, i la fragata Hermione. Aquí va néixer Pierre Loti militar, escriptor i viatger (el primer cop que vam sentir partar d’ell va ser a Istambul).

La Rochelle

La Rochelle. FRança. Foto: gloriacondal

La Rochelle té al port vell les torres Chaine, S. NicolasLlanterna (l’únic far medieval del litoral atlàntic). A prop, una escultura circular d’una resclosa, en homenatge a l’alcalde Michel Crepeau, un humanista i amant de l’art: “Per ser feliç, cal aprendre la bellesa”. Als voltants, una àmplia zona de bars, parades, gent i estètica alternativa, un espai molt ben recuperat. Al centre de la vil·la, la Porta del Rellotge comunica el quai Duperre amb la Rue du Palace, un carrer porticat a dues bandes, fins a la pl. Verdun, amb la catedral, que no és especialment interessant.

Catedral Saint Pierre Angouleme

Catedral S. Pierre. Angulema

Angulema, a l’interior, dalt d’turó que domina la vall, amb vinyes i terreny de lleugeres ondulacions, és capital del còmic, amb murals pels carrers, però el més imponent és la façana de la catedral de S. Pierre, d’origens romànics (1110-1140), amb escenes de l’evangelització, el judici final, i un fris que representa el combat inspirat en la cançó de Roland. Aquí vam aprendre el nom d’un arquitecte que es va repetir sovint: Paul Abadie, va treballar en el Palau de Justícia, neoclàssic i un fill arquitecte amb el mateix nom, va continuar la seva tasca, amb la restauració de les catedrals d’Angulema i Perigús, i la construcció del Sagrat Cor de París, entre d’altres.

Angouleme France

La fille des remparts. Angulema. Foto: gloriacondal

Ens han quedat llocs… que deixem per una altra vegada!

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Bordeus i la Gironda

Es nota que a Bordeus (250.000 habitants) hi ha diners des de fa molt temps. A més, l’exalcalde Alain Juppé, a partir de 1996 va saber transformar una ciutat grisa en un espai obert als colors que, des del 2007, és Patrimoni de la Humanitat.

La Gironde France

La Gironda. França

La majoria de monuments es troben a la riba esquerra, entre els ponts de Chaban Delmas i el de Pierre, al barri del mateix nom. El que ens ha agradat més és la plaça de la Borsa, amb el mirall d’aigua. Comença a enfosquir, amb la posta de sol rera l’edifici i tot es reflecteix a la fina capa d’aigua on som. Nosaltres, enlluernades amb l’aigua, els raigs i el vapor, ens plantem de cara al vell edifici, ens mullem, riem i ballem.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També ens ha encantat, a la plaça de la Comédie, l’escultura Sanna, de Jaume Plensa, una cara d’una nena de 7 m de ferro colat. El Teatre (s. XVIII) és símbol del poder burgès del moment. Mirant el cartell, pura enveja. No gaire lluny, la Catedral de S. André, la torre de Pey Berland,  i un xic enllà, l’Ajuntament. Travessa el barri la rue Sta Catherine, el carrer comercial i de vianants més llarg de França.

Bordeus. Sanna Plensa

Sanna. Jaume Plensa. Bordeus. Foto: gloriacondal

Més al nord, la plaça de Quinconces, amb el Monument als girondins i la immensa esplanada. Continuant amunt, el barri dels Chartrons, amb la rue de N. Dame (botigues d’antiquaris, carrers estrets, llocs tranquils, l’església de S. Lluís) l’antic mercat de les Halles (ara sala de cultura), bars i cafès…

Bordeus. Museu Vi

Museu del Vi. Bordeus. Foto: gloriacondal

El riu Garona és marronós perquè les aigües marines que pugen amb les marees es barregen amb les fluvials. El pont Chaban Delmas (2013) és el pont llevadís més gran d’Europa. Tocant, la  Ciutat del vi (2016) construïda en fibra de vidre pels arquitectes Anouk Legendre i Nicolas Desmazières, que volien recrear la imatge d’un cep combinada amb un got de vi i els corresponents reflexos. Són 14.000 m2 dedicats a la cultura del vi.

Bordeus La Bastida. Darwin

Darwin. La Bastida. Bordeus. Foto: gloriacondal

A l’altra banda del riu, el barri de la Bastida, reconvertit en un barri ecosostenible, amb la plaça Stalingrad com a centre i el Darwin Caserne Niel, un espai de múltiples funcions alternatives: sala d’esdeveniments i concerts, botiga orgànica, bar restaurant, tallers per a artistes…

Bordeus té un parell de pastes típiques, els acanalats o “caneles”, i els macarons.

Si teniu temps, podeu fer alguna incursió pels voltants

Duna del Pilat la més alta d’Europa: 2,9 km de llarg, 616 m d’ample i 110 m d’alta… un bosquet de pins en una banda, la mar a l’altra. Per arribar a dalt hi ha unes escales, no és gaire romàntic, però és pràctic. Vistes de la Badia Arcachon i del cap Ferret. A Arcachon, la Vile d’Hivern, un barri a la part alta, amb un mirador de ferro i escales de cargol.

Duna Pilat

Duna Pilat. Gironda. França. Foto: gloriacondal

Per als amants del vi, Montagne és un petit poble entre vinyes on vam dormir una nit. D’allà vam anar a S. Emilion, ciutat medieval amb molt turisme, patrimoni de la Unesco, amb petits cellers i envoltada de vinyes. Monuments, esglésies com l’església col·legiata i el claustre. Marcat per la seva geologia, el poble va adaptar-se modelant el relleu amb turonets que designaven els carrers de la ciutat. Quatre monticles connecten la ciutat alta i la baixa. Moltes coves naturals, la més emblemàtica, l’església monolítica. Des de la Torre del Rey, vistes impressionants.

S. Emilion France

S. Emilion. França. Foto: gloriacondal

Rauzan, a 15 km, amb un castell, mencionat per primer cop el s. XIII, i l’església romànica de S. Pierre. A 20 km, l’Abadia de Sauve-Majeure (1079), patrimoni de la Unesco, entre el riu Garona i el Dordonya, punt de parada del Camino de Santiago. Imponent.

Abadia de Sauve-Majeure

Abadia Sauve Majeure. França. Foto: gloriacondal

Al nord hi ha l’estuari de la Gironda, fruit de la confluència dels rius Garona i Dordonya, un espai natural on trobem aus salvatges i peixos migratoris. Una carretera va fins a Verdon du Mar, d’on surt un ferri per creuar a l’altra banda, a Royan, a la riba nord. A mig camí, el  Far de Cordovan, que es pot visitar, però això ja és una altra història (i departament).

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Les Landes, França

llacs biscarroseLes Landes s’estenen des de Baiona fins al sud de Bordeus, amb platges de sorra i boscos de pins plantats en temps de Napoleó per aprofitar les zones d’aiguamolls infèrtils en un territori inhòspit. Ara, l’explotació de la fusta i la resina és una gran indústria. El Parque Natural Regional des Landes de Gascogne (Natura) ocupa 300 ha, amb fauna i flora importants, platges fluvials i llacs. Nosaltres fem un petit tast del nord: hi entrem ja a una bona alçada i no baixem més avall. Descobrim una pedra que només es troba aquí, un campanar de l’Edat Mitjana que guarda un gran tresor i una base d’hidroavions des d’on volaven a Amèrica (un dels pilots, S. Exupéry)

Arribem a Mont de Marsan a l’hora de sortida d’escoles i instituts, un cacau de cotxes i canalla. Ciutat gran, maca, més coneguda per “Lo Mont”, amb 2 rius que la creuen, el Midou i el Douze, que, en ple centre, formen el Midouze, principal afluent de l’Adour. D’aquí, per la D 834, arribem a Sabres, poblet amb cases tancades, una plaça amb gent fent picnic, l’Ajuntament tancat, però un panell electrònic amb informacions… Dinem i després fem una volta per l’església de S. Miquel, amb una curiosa espandanya amb torreó. De Sabres surt un trenet fins a Marqueze, on hi ha un Ecomuseu que explica la vida i història d’aquesta regió.

Mimisan, Mamisan

Platja de Mimizan. Foto: gloriaconsal

Per explorar aquesta zona ens allotgem a Mimizan, amb serveis i una llarga platja (dunes, marea, molta gent fent surf…). És agradable passejar-hi descalces amb la marea baixa, agafar petxines, rebre el sol calentó i plantar cara al vent. Al poble interior, just a 1.000 km de Santiago de Compostela (una escultura d’una petxina ho recorda) hi ha un gran tresor, patrimoni de la Unesco: el campanar-porxo. A l’Edat Mitjana es construeix una abadia benedictina amb murs de maons, però una duna propera amenaça l’existència i els monjos l’abandonen; ara només en queda la torre amb una porta decorada amb arcs i murals, alguns basats en evangelis apòcrifs, d’altres en el zodíac… i a la part superior, frescos amb un pantòcrator (s. XV) on el Pare agafa Crist de la creu, per primer cop representat així, però les jerarquies no ho veien bé i es tapa; l’any 2000 en rehabilitar-ho, ho descobreixen.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A prop, llacs i estanys. El llac Cazaus-Sanguinet, al nord, és el més gran (5.600 ha) i sota les aigües han descobert les ruïnes d’un poblat de l’Edat del Ferro. A Navarrosse, moltes barques amarrades, sobretot velers, autocaravanes, pins… Aquí arriba el canal Transaquitània (6 km de llarg, 10 m ample i 4 m fons), obert a la navegació el 1840, que uneix aquest llac amb el Pétit Étang i el llac sud (3.400 ha) de Biscarrose, una població amb una església xula, carrers de vianants, amb cafès, botigues… En aquest llac hi ha el Museu de la Hidroaviació que explica la construcció, els anys 30, d’una base militar on volaven hidroavions a Amèrica; entre d’altres pilots, hi havia S. Exúpery, l’autor de El petit príncep.

Canal Transaquitània

Canal Transaquitània. Llacs Biscarrosse. França. Foto: gloriacondal

El darrer llac és el d’Aureilhan. En una riba hi ha l’Hotel du Lac, maco, petit i coquetó. Fem la Promenade fleurie per un jardí de 400 espècies de flors i arbustos. Després caminem fins al Chateau de Woodsruck (1911), construït pel duc de Westminster com a pavelló de caça imitant cases del sud d’Àfrica. Aquí hi han estat Coco Chanel, Churchill, Chaplin, Dalí, Alfons XIII…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recorrem 3 poblets de l’entorn, sobretot per les esglésies: Parentis en Born, Pontex les Forges i S. Paul in Born, amb arquitectura típica de la zona, de maons i fusta de freixe, més una pedra, el garluche, un gres ferruginós que es va extreure fins el 1892. El subsòl n’és ple -ens diuen- reté aigua i és bo per al pins.

La combinació platges del mar Atlàntic amb llacs i coníferes ha estat molt bona. I hem après molt, com sempre. Viatjar ens fa més sàvies!

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Nantes

Nantes és la capital del Loira, a França. Allotjades en ple centre i envoltades de cases medievals, bars i botigues, rondem per la ciutat durant tres dies, seguint una línia verda al terra… Així descobrim un passat fosc i tràgic i una aposta decidida per l’art

chateau nantes

Castell de Nantes. França. Foto: gloriacondal

L’Oficina de Turisme és davant mateix del Castell dels Ducs de Bretanya, on va viure el darrer duc de Bretanya, François II. Són vuit segles d’història. Es pot passejar per dalt de les muralles (grans vistes!), on hi ha una exposició a l’aire lliure amb plafons d’homes emigrants “Des sneakers comme Jay-2”. A baix, el Museu d’Història on, entre d’altres, tracten el tema dels vaixells negrers, un passat fosc de la ciutat. La sala d’exposicions temporals ara tractava el tema del víkings.

Tour LU. Lieu Unique

Torre LU. Nantes. França. Foto: gloriacondal

De de les muralles estant, vistes de la Torre LU, (1895), de la coneguda fàbrica de galetes; la fàbrica ja no hi és, però la torre forma part d’un espai polivalent anomenat “Lieu Unique” i de nit està il·luminada!

"Eloge du pas de côté" Nantes

Escultura “Un pas al costat” place Bouffay Nantes. Foto: gloriacondal

El nostre apartament és al costat de la plaça Bouffay, plena de vida sempre, amb una escultura de bronze d’un home amb un peu a fora, “Eloge du pas de côté“. Als carrers i places del voltant hi ha cases medievals, de fusta tremada i pedra tallada. Des la finestra veiem el campanar de l’Església Sta. Croix, amb 4 àngels que toquen la trompeta adreçats als punts cardinals.

Tomba François II Bretanya

Tomba rei François de Bretanya (detall). Catedral Nantes. Foto: gloriacondal

La Catedral S. Pere i S. Pau conté la tomba renaixentista de Francesc i Margarita de Foix (1507), encarregada per la seva filla Anna de Bretanya, sempre peça central en les lluites d’influència que van portar, després de la seva mort, a la unió de Bretanya amb França. A més de la tomba, cripta i orgue importants.

A prop de la plaça del pont Morand, on arriba l’Erdre, hi ha el Mercat de Talensac, molt animat. Com que fa goig, aprofitem per comprar musclos, ostres i dos filets de “merlon”, a més de fruita, formatges, raviolis… i una ampolla de vi.

A la Plaça Royal, una font al mig i escultures de bronze de Neptú i dels 4 afluents.

Plaça Graslin Nantes

Plaça i teatre Graslin. Nantes. Foto: gloriacondal

A prop, la plaça Graslin amb un gran teatre (XVIII), i 8 columnes corínties. En un xamfrà, el Restaurant la Cigale (1895), d’art nouveau, val la pena entrar a l’interior. A poca distància, a la rue de la Fosse, 12, una instal·lació de l’arquitecte Myrtille Drouet: una casa microscòpica penjada a 5 m del terra, entre un edifici i un altre, Micr Home de 3 nivells que totalitzen 26 m2, amb sala-cuina, bany i dormitori.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entrem al passatge Pomeraye, unes galeries comercials del s. XIX construïdes a iniciativa d’un notari que volia dignificar un barri pobre. Hi ha tres nivells de botigues, una claraboia superior que li dóna molta llum, nombrosos artistes s’hi han inspirat i s’hi han rodat pel·lícules.

Galeries Pomeraye

Passatge i galeries Pomeraye. Nantes. Foto: gloriacondal

Pel Cours Gambrone, entre edificis del 1848, sense circulació de vehicles, arribem al pont d’Anna de Bretanya on comença el Memorial d’Abolició de l’esclavatge, 400 m llargs fins a la passarel·la Schoelchen, per recordar les expedicions negreres que salpaven d’aquí: frases, dades, i la paraula llibertat en moltes llengües. Més informació: http://tierrasinlimites.com/2016/05/16/la-ruta-de-la-esclavitud-en-nantes/

A l’Île de Nantes

Anem per la passarel·la Scholcher, pont mòbil amb pistons hidràulics per evitar les conseqüències de les marees. Som al barri dels Chantiers, amb l’edifici del Palau de Justícia, de Jean Nouvel, del 2000, en primer lloc.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’escriptor Jules Verne va néixer a Nantes, on té un museu. Ell i Leonardo da Vinci van inspirar un projecte de creació d’un bestiari que des de fa uns anys, és un dels principals atractius de la ciutat. Arribem al pavelló de les Machines de l’ile, i fem visita guiada: l’aranya, la serp, el colibrí.. Un dels principals atractius és l’elefant (si es vol, es pot comprar bitllet per anar a dalt); fa 12 m d’alt i pesa 48 tones i surt a passejar pel carrer. És fascinant veure com mou la trompa, els ulls, les orelles, les potes… Més enllà, el carrusel del món marí, de 3 pisos.

Continuem passejant per l’illa: escultures, instal·lacions, antigues grues, espais de restauració com la Cantina du voyage… Arribem a l’Hangar des Bananes on fem un cafè. A l’altra riba, la cúpula de l’església Notre Dame de Bon port. Tornant, entrem a l’edifici Ateliers et chantiers de Nantes, antigues drassanes reconvertides en espais culturals i d’exposició.

Nantes

Línia verda per visitar la ciutat de Nantes. Foto: gloriacondal

Hi ha ciutats, i alcaldes o alcaldesses, que han sabut transformar les restes d’una passat industrial en espais de nous usos. No han volgut perdre patrimoni, ni que la zona es degradés. Tampoc han renunciat al seu passat negre, com el cas de l’esclavatge a Nantes. Un alcalde va decidir que si tenien un passat negrer, no s’havia d’amagar, sinó assumir-ho. Així ho han fet. I juntament amb una aposta forta per l’art i la creació, Nantes ha crescut i ha esdevingut una ciutat potent, culta i amb futur.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Escapada a Occitània: Carcasona, Tolosa, Albí

Tres ciutats d’Occitània a França, amb encant: Carcassona, a 3 hores de Barcelona. Albí, a 4 h i mitja. Tolosa, a 4 hores. Si ho fem seguit són uns 480 km i 5 hores de conducció (més la tornada).

carcassona cite

Carcassona. Occitània. La Cité. Foto: gloriacondal

De Carcassona, la part més famosa és la Cité: 52 torres, 3 km de muralles, 2 portes… i molts visitants sempre. Podem entrar per la porta de Narbona i passejar pels carrerons, visitar el castell i les muralles, entrar a l’església de S. Nazari (XI-XIV) i sortir per la porta d’Aude, on veurem la instal·lació de l’artista Felice Varini, Cercles concèntrics excèntrics feta per commemorar el 20è aniversari de la declaració de la ciutat com a Patrimoni de la Unesco.  Sortint per aquesta porta es pot anar fins al pont vell, de vianants, sobre el riu Aude, i travessar-lo. Just a l’altra riba del riu hi ha la petita capella de Notre Dame de la Sainte (XVI-XVII), amb una sagristia que sobrersurt 6 m sobre el riu i punt de trobada del Camino de Santiago.

cercles concentrics carcassona

Cercles concentrics excentrics. Carcassona. FOto: gloriacondal

A partir d’aquí són a la Bastida de S. Lluís (1260) -per entendre’ns, on viu la gent-, menys turístic però molt recomanable: places, carrerons, fortaleses, un Museu de Belles Arts en un edifici imponent, l’excapella dels dominics, ara sala d’exposicions, la placeta Carnot, amb la Fontana de Neptú i pel carrer de vianants Clemenceau, decorat amb paraigües de colors al sostre, arribem al Canal de Midi, i a l’estació de tren.

carcassona

Carcassona. Carrer de vianants. Occitania. Foto: gloriacondal

Tolosa vam allotjar-nos al barri de S. Ciprien, i tot ho vam fer a peu. Molt a prop, teníem el Molls de la Garona, riu ample d’aigües verdoses, i d’allà arribem a la Torre d’Aigües (Chateau d’Eaux), i al Pont Neuf (220 m de llarg, amb 7 arcs irregulars). En aquesta banda hi ha la majoria dels punts d’interès: l’església dels Agustins i el museu, la plaça del Capitoli, el cor de la ciutat, amb l’Ajuntament (128 m de façana, i 8 columnes de marbre roig representen els 8 capítols del municipi). Al darrera, la placeta Wilson, amb arbres grans i ombres, molt ambient.

tolosa plaça capitoli

Tolosa. Plaça Capitoli. Occitània. Foto: gloriacondal

Un dels llocs que més ens ha encantat és el convent dels Jacobins, d’una sola nau, altíssima, amb columnes al centre que acaben en palmeres. Aquí hi ha enterrat Tomàs de Aquino i un mural de l’altar major ens recorda una història negra que comença amb l’arribada del castellà Domingo de Caleruega i acusa els càtars d’heretges; diu que la Verge li lliura uns rosaris i comença la croada amb la Inquisició com a braç armat, fins que els derrota a sang i foc.

tolosa s sernin

Tolosa. Catedral S. Sernin. Occitània. Foto: gloriacondal

Fem un mos al moll de la Daurada, entre el Pont Neuf i Pont de S. Pierre. Una barca recorre riu i a l’altra riba hi ha el moll de l’exili republicà espanyol (Tolosa, el 1939 acollí més de 150.000 republicans espanyols. Ara, un 10 % dels habitants tenen aquests orígens).

Dues esglésies relacionades amb el sant més famós de Tolosa, S. Sernín (o Saturní): la basílica de S. Sernin, l’església romànica més gran de França, etapa en el Camí de Santiago i l’església de Taur que s’edificà en el lloc on va morir aquest sant, martiritzat pels romans el s. III, lligat a un toro i arrossegat pels carrers fins a morir just aquí. Hi ha un fresc de l’església que ho explica, i la seva Verge és negra.

tolosa canal midi

Tolosa. Occitània. Canal de Midi. Foto: gloriacondal

A Tolosa s’acaba el Canal de Midi: el pugem a veure i a resseguir-lo fins que arriba a la resclosa de S. Pierre, al riu Garona, molt a prop de l’església S. Pierre.

Els noms dels carrers estan retolats en llengua francesa i occitana.

Albí, la menys coneguda de les tres ciutats, és la gran sorpresa, per la gran catedral de maons en un meandre del riu Tarn. La catedral de S. Cecile del gòtic meridional, fa 113 m de llarg, 35 m d’ample, i té uns murs de més 40 m d’alçada. A dalt del campanar (77 m) hi viuen falcons pelegrins des del 2001). Ciutat fidel a l’església catòlica, els bisbes eren els senyors i tenien tot el poder. El 1282 construeixen la catedral símbol de la victòria contra els càtars. A l’interior, escenes del judici final inspirades en el quadre de Roger Van des Wyeden, però més gran.

A fora hi ha l’antiga seu del bisbat (s. XIII), ara museu Museu Toulouse Lautrec. I una altra església, la Col·legiata de S. Salviromànica i gòtica amb un claustre del XIII. A l’interior, un conjunt de sis estàtues de l’Edat Mitjana, un Ecce Homo de tamany natural, envoltat d’escribes i membres del Sanedrí. També hi ha un gran orgue del 1737.

albi catedral

Catedral Albí. Occitania. Foto: gloriacondal

El riu, les gavarres per passejar-hi, els ponts (el més antic del s. XI), els carrerons, uns jardins i antigues cases que ens parlen d’una ciutat en creixement el s. XV que comerciava amb safrà i pastís (una planta que produeix tint blau), i unes mines explotades els s. XIX i XX a Cagnac-Carmaux, que produïen carbó i servia, entre d’altres usos, per alimentar els forns que feien vidrieres. Un passat que ens parla de lluiters obreres, de vagues, del suport el 1895 del diputat Jean Jaurès, d’autogestió i de millores… Per cert, a l’Oficina de Turisme ens han donat un fulletó català i ens han explicat que estan agermants amb Girona.

PD. Una de les coses que agermana a aquestes ciutat són les construccions de maó!

albi s salvi

Església S. Salvi. Albí. Occitania. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Cardona

Cardona, a la comarca del Bages, té dos espais que són de visita obligada: les mines de sal i el castell.

muntanya sal cardona

Muntanya de sal. Cardona. Foto: gloriacondal

La Muntanya de Sal ja era explotada en el neolític i més endavant pels romans, en superfície. No és fins el 1900 que es construeix una mina subterrània. El 1925 s’inicia el projecte per explotar-la i entre el 1926 i 1929 es construeix el complex industrial i habitatges per als directius i tècnis, però no per als miners i famílies, que vinguts d’altres regions d’Espanya, han de malviure com poden fins que el 1934 construeixen la primera colònia. Després de 60 anys d’explotació, la mina tanca, amb un balanç de 90 morts. La visita planteja un passeig per les antigues instal·lacions mineres: edificis, pous.. i l’entrada a la mina, tocant a l’immens dipòsit de residus, per recórrer passadissos, sota estalactites i parets de sal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El castell de Cardona (feu un cop d’ull en aquesta Visita virtual), construït per Guifré el Pilós, domina la vall del Cardener i el salí. Els beneficis de la sal van convertir els senyors de Cardona en una de les nissagues més influents en la política, que van acabar emparetants amb els ducs de Medinacelli, vivint de renda, sense ganes d’invertir, el gran problema de l’España rendista i conservadora.

castell cardona

Castell de Cardona. Foto: gloriacondal

L’episodi més emblemàtic del castell és la resistència contra les tropes de Felip V durant la guerra de Successió, ja que va ser la darrera plaça que va capitular, el 18 de setembre de 1714, una setmana després de Barcelona. Ara dins del recinte de 62.000 m2 hi ha el Parador Nacional, el claustre gòtic, la torre de la Minyona i la col·legiata de Sant Vicenç, del 1040 (romànic llombart), on Orson Welles va filmar-hi algunes escenes de la pel·lícula Campanades a mitjanit (1965). Tot està envoltat per dues muralles, la més exterior del s. XVII. A la Casamata hi ha un exposició sobre la guerra de Successió i la Ruta 1714.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Val la pena fer una volta pel nucli antic, una vila murada d’època medieval, amb la plaça de la Fira i la imponent església de S. Miquel, gòtica, amb cripta i un campanar més antic. Davant, la petita plaça del Mercat, amb arcades. Pugem per la Volta de can Fondeví, al c/Major, cap a c/Hospital fins al mirador del castell, amb vistes espectaculars, tocant al vell edifici de l’Hospital de Cardona, del 1852, ara residència d’avis.

esglesia s miquel cardona

Església S. Miquel Cardona. Foto: gloriacondal

Més informació:www.cardonaturisme.cat

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari