Narcisos a Santa Fe del Montseny

Narcisos al Montseny. Foto: gloriacondal

Distància: 7,9 km. Desnivell 366/410 m. Circular. Fàcil

Aparquem a tocar del restaurat l’Avet Blau, a Sta. Fe del Montseny i baixem cap a la riera per un sender paral·lel. Passem pel pantà petit o Estanyol (es va fer servir del 1920 al 1935). En queda part del mur i el 35 es va inaugurar la segona presa, una mica més avall.

Presa petita o Estanyol. Sta Fe Montseny. Foto: gloriacondal

Arribem a La Fabriqueta, antiga central elèctrica que derivava l’electricitat a l’Hostal de Santa Fe. Hi trobem un grup de gent que descarrega paquets i ens fa fora a crits (!). Recorrem la riba del Pantà de Santa Fe i ens dirigim amunt pel camí de l’Empedrat de Morou.

Vistes des de l’Empedrat de Morou.Turó Gros, Turó de l’Home…. les Agudes. Foto: gloriacondal

Quan hi arribem, esmorzem amb vistes: d’esquerra a dreta, les antenes de Sta. Elena, el pla de la Barraca, la Guardiola, el Roc Perer, el Turó Gros i darrera, el Turó de l’Home. Més enllà, Sa Carbassa i les Agudes. Mentre mengem, ens fixem en una moixera blanca, just davant d’on seiem, de flors vistoses i que fa boletes vermelles.

Fageda Morou. Sant Fe Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem amunt per un camí dins d’una fageda. Les amigues que ens acompanyen, bones coneixedores de l’indret, ens diuen que els faigs són arbres insolidaris, perquè no deixen créixer els del voltant, com roures o pins. Hem vist també uns quants arbustos florits de boix grèvol. A prop del segon esquei, a la dreta, hi ha una extensió gran de narcisos blancs amb vistes. Emocionant.

Esquei de Morou. Montseny. Foto: gloriacondal

Dalt del turó de Morou, a 1.312 m, hi ha l’esquei amb vistes a Arbúcies i Breda. Un llibre de visites permet deixar constància de qui hi ha pujat. El camí va avall cap al pla de Mulladius, continuant sota la fageda. En un punt determinat, desviament al Cigalot (marca rodona vermella a l’arbre). Pel camí, de tant en tant, petits flors liles anomenades pensaments del Montseny, de la família de les violetes. Arribem a baix, passem per davant de la Casa Partida; caminem uns 5′ pel sender que indica Arbúcies, i ens desviem (5′) cap a la banda de darrera de Cal Trompo per veure, enmig del bosc i sense senyalitzar, l’arbre que té clavada una forca (d’això fa molts anys).

Forca clavada arbre prop cal Trompo. Foto: gloriacondal

Tornant pel mateix lloc, entrem per Cal Trompo i veiem orquídies blaves i en sortir, per un camí a la dreta, més narcisos, com si un ocell hagués anat deixant escampar llavors…

Orquídies cal Trompo. Montseny. Foto: gloriacondal

Retornem pel caminet cap a l’Avet Blau, avui tancat, i baixem a Campins a dinar al restaurant Maria Rosa, un final molt digne per un matí de descobriment de narcisos. Gràcies a les nostres amigues del Montseny pel seu guiatge i al Jaume pel mapa!

Ruta per veure narcisos al Montseny. Primavera 2021. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Nomadland

Hem fet cas al que van dir la directora i l’actriu principal al lliurament dels Premis Òscar 2021. Hem anat a veure la seva pel·lícula en pantalla gran, al cinema. Potser és el moment. Potser la història i la manera d’explicar-la, potser el fet que coneguem els paisatges i l’estil dde vida, però Nomadland ens ha impactat.

Saguaro Park. Arizona
Parc Saguaro. Sud Arizona. Foto: gloriacondal

És la història d’una dona, Fern, que viu en un poble de Nevada, Empire, construït a redós d’una fàbrica, la United States Gypsum Corporation, on treballa el seu home. Aquest mor i el 2011 l’empresa tanca la producció i el poble queda desert. Llavors marxa amb la furgoneta, que adapta per viure i va treballant on troba feina: un temps a Amazon, en restaurants, càmpings… qualsevol cosa. Són feines temporals i allunyades. No vol jubilació anticipada. Vol treballar. I amb la furgoneta recorre el país. Coneix gent, paisatges. Sent la solitud més produnda però també una solidaritat intensa. És nòmada.

Carretera a Nevada. Foto: gloriacondal

El tema de la pel·lícula està tret d’un llibre de no ficció titulat Nomadland, Surviving America in the Twenty-First Century, de Jessica Bruder, un subtítol molt clar. A la cultura nord-americana, la carretera és molt més que un lloc de trànsit. Potser ve del orígens de la nació, de les caravanes cap al “far west”, dels beatnitks. La seva literatura és rica en el tema: El raïm de la iraViatges amb Charlie, de John Steinbeck,  A la carretera, de Jack Kerouac, Cormac McCarthy, les road-movies... Amb la crisi del 2007, molta gent no va poder pagar les hipoteques i va perdre la casa. Així van proliferar les autocaravanes i el nomadisme.

Desert de Joshua Tree. Foto: gloriacondal

Amazon, l’ànima del capitalisme, li dóna feina, però només temporal. Mà d’obra que es compra i s’abandona i a l’hora de jubilar-se no en tenen per res. Coneix homes i dones solitaris, coneix la dignitat dels que viuen al marge, Swankie, la dona que, molt malalta, li parla de la joia de les natures descobertes. El jove a qui ensenya una poesia perquè l’envii a la noia que estima. Bob, l’home que ha perdut el fill i ara ajuda a la gent en els pàrquins de caravanes. Linda, l’amiga amb qui es fan una mascareta assegudes enmig del no-res mentre el sol es pon. Rebutja les possibilitats d’estabilitat de la família, de l’amic… No, no es pot quedar quieta. Retorna als orígens però només per reafirmar-se que vol fugir. I torna a la carretera, a la recerca de paisatges i de gent que mai es diu adéu, sinó “Ens veiem en el camí”!

Death Valley. California. Foto: gloriacondal

Guió i direcció: Chloé Zhao. Protagonistes: Frances McDormand, David Strathairn Linda May, Bob Well, basada en la novel·la de Jessica Bruder. Fotografía: Joshua James Richards. Música: Ludovico Einaudi

Tràiler: https://dai.ly/x7zkh2y

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Ruta a peu pel riu Congost. De Granollers a Montmeló

8 km. Fàcil

Inici: km 0 del Parc Fluvial del Congost de Granollers.

Final: pont de Montmeló. Aiguabarreig dels rius Congost i Mogent.

Inici ruta a Granollers. Km 0. Parc fluvial del Congost. Foto: gloriacondal

Iniciem el camí per aquesta riba del riu, passem pel barri de Sota el Camí Ral, les instal·lacions esportives de Granollers (camp de futbol, pista d’atletisme, àrea d’autocaravanes…). Passem per sota la Ronda Sud, continuem tot deixant els jardins Joan Vinyoli i anem fent pel Parc Firal de Granollers on trobem l’indicador del km 1. amb vistes al coll de la Manya. Continuem tot passant deixant el barri de can Bassa i el molí de can Muntanyola i arribem a Palou, poble independent fins que el 1928 s’annexionà a Granollers. Es caracteritza pels camps cultivats i les cases i masies disperses. En un petit nucli hi ha la Torre de les Aigües, amb un restaurant i un xic més enllà, l‘església de S. Julià i l’antiga rectoria. En aquesta banda, on queden lledoners i pollancres, podem observar el contrast amb l’altra riba, amb polígons industrials.

Església S. Julià, Palou. Foto: gloriacondal

Sovint trobem indicadors i nosaltres seguim sempre paral·leles al riu. En un punt, trobem l’anomenat “Gual d’Arquímedes”, on les aigües del riu són a tocar, construït els anys 70. L’any 2020 les aigües es van endur el mur en una pujada del cabal, però es va refer. Més endavant passem sota el túnel de la C-35, on uns grafitaires estan pintant. 

Gual d’Arquímedes. Palou. Riu Congost. Foto: gloriacondal

Continuem el camí envoltades de vegetació típica de la zona i l’estació, sobretot borratges i ginestes. Després dels murs de l’empresa Ferimet de recuperació fèrrica, hi ha un gran camp de colza, florit. Hem passat els grans números del km 2, del 3 

Camp de colza. Palou. Passeig riu Congost. Foto: gloriacondal

Arribem a un gual i aquí hem de saltar a l’altra riba, on hi ha l’Espai natural de Can Cabanyes, amb aiguamolls diferents espècies d’ocells i amfibis, pins i alzines. A l’altra banda de la carretera BV 5003, polígons de fàbriques i els petits bosquets de Can Català, Can Gordi, Mas de la Moreneta i Torre Pardalera… una mena de guardians de l’immens circuit de Catalunya, ja en terme municipal de Montmeló. Al final de Can Cabanyes hi ha una zona d’esbarjo infantil i una cafeteria Viena.

Gual riu Congost. Can Cabanyes. Foto: gloriacondal

Caminem pel sender entre el riu i la carretera pel camí del riu Congost, un corredor natural i ecològic que permet el moviment de la fauna entre la serralada i el mar. Passem per sota del pont de l’AP-7 i deixem, quasi colgada per les fàbriques, el camí de Can Guitet, amb la masia. A l’altra banda del riu, el Turó de les Tres Creus. Al peu, restes de pous de glaç que van trobar quan construïen l’autopista (vegeu aquí).

Punts quilometrics a la riba del Congost. Foto: gloriacondal

Continuem vorejant el Congost tot passant pel costat de les instal·lacions esportives de Montmeló. Tenim el gran pont a la vista, i podem fer dues coses: baixar a la llera del riu per continuar pel Besòs en direcció Mollet-Montcada-S. Adrià del Besòs (trobarem un gual per poder continuar per la riba esquerra direcció mar), o creuar cap a la carretera de la Roca i baixar a la riba que segueix cap al riu Mogent, on es forma l’Aiguabarreig. Uns metres més, trobarem un bosc de ribera frondós i humit. Dalt dels turons propers, la Torre del Telègraf. Es pot retornar pel mateix camí, o si esteu cansats, anar a l’estació de tren que comunica Montmeló-Granollers.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Riera de Fontscalents i Rentador del Roquer

La riera de Fontscalents neix a Castellcir i quan arriba a Castellterçol s’uneix al torrent del Mal i es converteix en el torrent de la Fàbrega. Us proposem una ruta per conèixer poues, esplugues i un rentador de llana excepcional.

Riera de Fontscalents. Foto: gloriacondal

Nosaltres hi arribem pel polígon Industrial del Vapor a Castellterçol. Després d’aparcar el cotxe baixem avall cap a la riera, la creuem i continuem per l’altra riba. El primer punt d’interès és la poua (o pou de glaç) del Vapor. Fins fa uns anys, estava coberta de malesa. Va funcionar des del s. XVII fins als anys 30 del s. XX, quan va plegar per la competència de l’electricitat. Va quedar colgada per la malesa, però es va rehabilitar. És molt fonda i té tres boques cobertes amb reixes metàl·liques. A Castellterçol hi havia unes 25 poues catalogades, ara en queden una dotzena en bon estat i formen part de l’Ecomuseu del Moianès.

Les Esplugues. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuem pel costat de la riera seguint una pista ampla des d’on veiem el Molí Nou, tocant a la riera, que queda avall. És propietat privada i hi ha moviment de caçadors. Hi havia altres molins que molien farina i gel (el de S. Joan, el Xic, l’Oller i la Fàbrega). Els pagesos hi portaven el blat, l’ordi i el blat de moro, que servien per fer farinetes, pa blanc o menjar per la bestiar. Les riades del 1962 van fer malbé la bassa, van inundar l’edifici i ja no es va moldre més.

Pont romànic de les Esplugues. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuant la pista paral·lela a la riera arribem a Esplugues, una gran bauma edificada amb grutes de l’època troglodítica, habitada des de l’antiguitat fins a finals del 2002. Els primers repobladors van fer construccions molt rudimentàries adossades als marges: feien servir la roca com a paret de fons i allisaven el terra per a sòl de l’habitatge; també feien forats per empotrar-hi bigues. L’any 1192 hi ha la primera documentació sobre aquesta masia. L’entorn és maco, relaxant, amb un pont romànic i forma part de l’Ecomuseu del Moianès.

Font de la Vinyota. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Travessem el pont i retornem per l’altra riba per un sender enmig del bosc. La riera queda, novament, avall, fins que ens desviem per anar a la font de la Vinyota, sota unes petites baumes. Hi ha ombra, taules i accés a la riera, però de la font… res. 

Poua de la Vinyota. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Retornant al camí, continuem fins a la Vinyota on trobem la Poua del Glaç, una de les més grans del poble. El gel es venia a Barcelona, al Vallès i al Maresme. Em feien servir als hospitals, als vaixells i a les fàbriques de gelats i begudes. A l’interior es poden veure les parets amb els encaixos de les bastides des d’on es treballava per empouar i desempouar, omplir i treure els blocs de gel. Al fons de tot hi ha el canal de desguàs fet amb carreus i lloses.

Rentador de llana el Roquer. Castellterçol. Foto: gloriacondal

Continuem la pista fins que arribem a la primera fàbrica del polígon. Aquí hi ha un rètol indicador: a 50 metres tenim el més interessant del recorregut, el Rentador de llana del Roquer. Funcionà entre els segles XVI i XIX. Per aquí hi passaven ramats transhumants i sovint se’ls comprava llana, es portava aquí per tractar-la. El gremi de paraires va fer famós el poble. Calia molta aigua, per això van fer el rentador tocant a la riera. Quan la llana estava llesta, se’n feien bales i es venien a les petites explotacions familiars o als tractants de Barcelona. Quan va deixar de funcionar hi anaven les dones del poble a rentar la roba, fins que va quedar abandonat i més endavant, rehabilitat. El Roquer forma part del llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. Entrant al polígon veiem una llarga xemeneia, la de l’antiga fàbrica tèxtil Roger-Dieste, “El Vapor”, construïda entre el 1905 i el 1910. Feien, sobretot, jocs de llit, llençols i vànoves, que es venien a Espanya i Europa. Va plegar a finals del s. XX. Ara queda, com a testimoni, la xemeneia i un parell de naus antigues.

Arc del Rentador de llana El Roquer. Castellterçol. Foto: gloriacondal

De tornada, ens aturem al poble, que val la pena visitar, amb la Casa Museu de Prat de la Riba.

Per arribar al Roquer directament, aneu amb cotxe, 1 km després de Castellterçol en direcció Moià per la C-59, gireu a la dreta cap el polígon el Vapor i veureu un indicador.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Santuari de Bellmunt. Osona

“Ermita al cel suspesa…” diu Verdaguer al poema L’emigrant, pensant en Bellmunt…

Santuari de Bellmunt. Osona. Foto: gloriacondal

Som a S. Pere de Torelló i l’objectiu és pujar a Bellmunt (1.246 m). Podem triar diferents rutes: des de S. Pere al Santuari pel GR 151 (Camins del Bisbe i Abat Oliva), 4,5 km marques vermelles i blanques. Pel PR-C 45 (serrat dels Cristians-Senders meandres del Ter) 4,5 km, marques grogues i blanques. Combinar carretera i dreceres (corriols per salvar els revolts), pel Camí Vell, des del mas Redortra: 4,6 km, marcats amb cercles de color taronja. És el que vam fer nosaltres per pujar… i si es vol fer tot per carretera des del Redortra, són 4,8 km. Tots els camins que pugen van a Roma. 

Vistes del Montseny des de mirador de Montserrat. Foto: gloriacondal

De seguida trobem un prat on hi ha vaques en una banda i cavalls en l’altra. Anem pujant fins a prop la cota dels mil metres, on trobem el Mirador de la Verge de Montserrat, amb vistes, tot i que avui no és un dia genial, però veiem, avall, els prats, boscos i masies. Una mica més a munt hi ha la Font Vidranesa, un bon lloc per fer una pausa. De nou, marques taronges pel corriol. El següent punt d’interès és el que queda de l’alzina grossa. Catalogada com a monument, feia 4,20 m, amb un ddiàmetre de tronc d’un metre… però té el tronc a terra, buit i cremat. El Santuari és cada cop més a prop, però encara no. Fins que arribem a l’aparcament; d’aquí continua una carretera de ciment per a serveis, però nosaltres pugem per uns graons que passa per l’hort i ens deixa als peus del Santuari. 

Font Vidranesa, pujant a Bellmunt. Foto: gloriacondal

El Santuari es troba sobre el turó de Sa Reganyada. L’edifici inclou l’església i una gran construcció annexa amb l’hostatgeria i el restaurant. Però si el restaurant està tancat, tampoc podem veure l’església, perquè s’entra per una única porta. Per tant, és millor consultar-ho en aquest web. El dilluns de Pasqua s’hi fa l’Aplec. Als peus del mur es pot fer la volta per veure les vistes; sota, hi tenim la vall del Ges. Després, anem a l’altre turó, el de Serragrenyada, amb una creu i més enllà unes antenes. Dalt hi ha un petit pedró anomenat Mare de Déu de les Alades. Diuen que aquí es va trobar la imatge de la Verge i s’anomena així perquè aquí, a la tardor, venen a morir eixams de formigues alades, com passa a les Agudes del Montseny i altres llocs. Mirant cap al santuari, veiem, al fons, el puig Cubell, el Puigsacalm, el coll de Bracons, el Pedraforca (cap a mitjan agost, el sol es pon pel mig de l’enforcadura), els Rasos de Peguera… i més enllà, el pla d’Aiats.

L’alzina grossa, caiguda al terra. Foto: gloriacondal

Sumant el que veiem des del segon turó, tenim tot Catalunya: els Pirineus, força nevats ara. la vall del Ges i el Bisaura, a prop, el Montseny (les Agudes, el turó de l’Home, el Pla de la Calma, el Matagalls). Hi ha una càmera des d’on es poden veure les vistes en directe, clicant aquí.

Vistes des de Bellmunt. Foto: gloriacondal

Mengem el pícnic que portàvem, contemplem, intentem aprendre quins arbres, quines mates, quines flors ens envolten… i baixem amb calma cap a baix. Al bar Cals Avis fem un cafè per tancar la jornada i parlar de la pròxima excursió. Perquè sempre hi ha una pròxima.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Baix Priorat. Pobles i ermites

Quatre mesos després d’haver anat a l’Alt Priorat, anem al Baix. Instal·lades 4 nits a Porrera, recorrem l’oest, coneixem la capital, Falset, els voltants, i baixem cap a sud.

Porrera. Foto: gloriacondal

Porrera, a la riba del riu Cortiella, té el pont vell i el nou. La majoria de les cases són en una banda i es van enfilant. El recorrem seguint la ruta dels rellotges de sol, entrem a l’església aprofitant que dues dones netegen, on trobem el gegant Molló i la geganta Garranxa. Al Cafè Antic un paper a la porta diu que es fan menjars per encàrrec, però la mestressa està jugant al dòmino em una taula i diu que no pot. En un tossal hi ha l’ermita de S. Antoni, s’hi pot pujar en poca estona, amb vistes fantàstiques. Són les 5 de la tarda i comença a sonar una sardana, després, una veu diu: “Demà, després de la recollida de la brossa, recollirem trastos vells”. Tocant al pont vell, el celler Valls-Llach.

Torroja del Priorat. Foto: gloriacondal

Un dia pugem a Torroja del Priorat, a l’esquerra del riu Siurana i passegem pel nucli antic, amb grans casalots, el terra pavimentat amb còdols del riu Siurana, i a l’església de S. Miquel, un orgue barroc construït per Jean Pierre Cavaillé (XVIII), que durant la guerra civil, va servir per tocar als balls . I un misteri: en una fusta interior hi ha escrita aquesta frase: “Diga a la mare que la ploro molt”. (A la cripta de la Sagrada Família hi ha un orgue construït per un nét de Cavaillé, Aristides). 

Roca el Nas d’en Quiuma. El Lloar. Priorat. Foto: gloriacondal

Continuem cap El Lloar per pujar als Rogerals, un conjunt de balmes i coves habitades a la prehistòria. Fem un camí que passa per davant del celler Torres i continuem fins al coll de les Bassetes, recte per l’antic camí de ferradura fins que arribem a la roca del Nas d’en Quiuma. Una mica més endavant trobem una cova: una gran roca gairebé tapa l’entrada, però ens hi enfilem i entrem; tenim la silueta de la serra de Llangossets, davant. Tornem al nucli del poble i hi passegem. Després, continuem per una pista que voreja el Siurana i creuem el riu cap a l’ermita de les Pinyeres. Abans, hi ha el poblat prehistòric del Puig Roig del Roget. Envoltada de boscos i amb vistes, celebra la festa el dissabte després de Pasqua. Està restaurada i ben conservada. 

Cova als Rogerals. Al fons, serra Llangossets. Foto: gloriacondal

Continuem cap a Bellmunt del Priorat, Pel camí, restes de dues mines, la Mina Règia i la Regia Antiga. Un cop al poble, les casetes i serveis de la colònia minera. L’activitat forta va ser el XIX i XX, va funcionar fins el 1972 i n’extreien plom. A baix, hi ha el Museu a l’antiga mina Eugènia. Dinem al Casal, l’espai de trobada-cafè del poble, en una terrassa on toca el sol. Felicitat pura.

Ermita de S. Gregori. Falset. Priorat. Foto: gloriacondal

Falset ens ha donat la sensació de capital de comarca en retrocés. A prop, una joia: l’ermita de S. Gregori, en un indret geològic preciós. Hi arribem a peu en poca estona per una pista on poden passar cotxes. L’ermita és del XVIII, reconstruïda el XX i la imatge que es venera és la de S. Antoni. Sí. Cap a la dreta, un rètol indica ‘Els racons‘, que són les formes amb les que amb els anys han erosionat les roques i que ha donat lloc a figures estranyes. Després, enfilem el sender cap a l‘ermita de Sant Cristòfol. (1,4 km). Quan hi arribes, trobes una esglesiola en ruïnes, amb vistes precioses.

La Pallissa. Marçà. Priorat. Foto: gloriacondal

Anem a Marçà, al sud, i caminem per una pista cap a la Pallisa, un indret on la riera és profunda, amb un petit pont i aigües netes; maquet, però res imponent. El poble està construït a redos de la Miloquera, un turó que s’alça quasi en vertical sobre el poble. Preguntem per dinar i ens diuen el bar La Sènia, davant dels rentadors. La mestressa ens proposa passar a la terrassa, amb solet, i fer un plat combinat (aquí és la solució sempre). Quan sortim, em fixo amb l’edifici de la Cooperativa, abandonat, símbol de l’antic esplendor. Un amic ens explica que el seu pare va estar més d’un any a Marçà, per la guerra civil. Devia ser molt diferent…

Capçanes. Priorat. Foto: gloriacondal

El darrer dia anem a Capçanes per fer la ruta de La Fou, un paratge on neix la riera de La Vall. Sortim en direcció al GR 7 a Llaberia, PR C 81 a la Fou, vorejant la riera. Al davant, la silueta imponent de la serra de Llaveria. Passem alguns masos, travessem el barranc de la Vall, veiem moltes vinyes, algun celler… fins que arribem a la font de la Mata, amb un rètol que explica que les aigües abasten el poble.  La Fou, a dalt, és una surgència que de vegades s’omple d’aigua i desguassa al barranc de la Vall. El mot “fou” vol dir gola d’un avenc, deu, font… De retorn al poble (hem estat unes 3 h), anem al Casal per dinar, ja sabem que serà un plat combinat. Ho porta un xicot argentí, de la Patagònia, on va conèixer una noia d’aquest poble i ara viuen a Capçanes. L’amor no té fronteres.

Mina Regia. Bellmunt del Priorat. Foto: gloriacondal

Amb aquesta part donem per vist el Priorat, però no pas per fet. Ha estat un inici… que promet. Vegeu més rutes que hem fet, aquí:

Alt Priorat, pobles i ermites

Congost Fraguerau i ermites Ulldemolins

Altres informacions:

Municipis del Priorat

Senderisme

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Mollet – Turó de les Tres Creus, pel Besòs

El Besòs. Foto: gloriacondal

Matinal que acaba a Montmeló en un turó de 150 m, amb vistes a 360º i la possibilitat de visitar un recinte arqueològic i uns pous de glaç.

Sortim de l’estació de França (Mollet-S.Fost) cap a la passera del riu Besòs, tot passant per les ruïnes d’una de les empreses capdavanteres del segle passat, la Teneria (o Pelleria). Traspassem la passarel·la sobre la C-33 i sobre el riu Besòs i baixem en direcció nord (Montmeló), per un camí de terra paral·lel al riu. Aquí hi havia hagut un monòlit a Karl August Boetticher, un aviador de la Legió Condor mort el 29-1-39. Primer es va col·locar a l’av. Caídos però després es traslladà al Besòs. Hi va ser fins l’any 2016, però va desaparèixer, coincidint amb l’eliminació de la torre de llum.

Camí fluvial Besòs. Montmeló. Foto: gloriacondal

Anem caminant tot passat per sota el pont de l’Aiguabarreig i continuant sempre amunt. Sovint hi ha senyals verticals que indiquen on som i quant falta pels punts següents. A ambdues ribes veiem polígons industrials i alguns conreus. De vegades també hi trobem algun ramat de bens, la combinació d’activitats industrials amb ramaderes, quasi extingides.

Bosc de Sta. Caterina. Riu Besòs. Montmelo-Montornès. Foto: gloriacondal

Arribem al pont que enllaça la carretera de la Roca (BV 5001) amb la població de Montmeló. Aquí hi ha el punt d’aiguabarreig dels rius Congost i Mogent, on formen el riu Besòs. Uns metres més endavant trobem el bosc de ribera de Santa Caterina, una zona ombrívola amb taules de pícnic i vegetació típica de zones properes als rius. 

Riu Besòs. Montmelo. Foto: gloriacondal

D’aquí podem pujar a la carretera per un sender i dirigir-nos cap al pont i entrar al nucli de Montmeló. L’objectiu és arribar a l’anomenat Turó de les Tres Creus, visible des del pont; ho podem fer seguint el camí del Congost i creuant el pont que, passant pel darrera d’unes instal3lacions esportives porta al polígon industrial Riera Marsà. De fet, no és un sol turó el que veiem, sinó tres: el de can Tacó (o d’en Roina), el de les Tres Creus i el del Raiguer.

Turó de les Tres Creus. Montmelo. Foto: gloriacondal

Veurem senyalitzat un camí cap a Mons Observans a can Tacó, i tirem dret. Les instal·lacions consten d’un petit museu i la zona arqueològica. Les restes són dels segles I-II ane i era un conjunt residencial i militar, d’origen íber-romà. La importància estratègica era enorme: es veu tota la plana del Vallès, la via Augusta al seu pas, i els poblats ibèrics de Sant Miquel i Castellruf. Continuem cap amunt i quan som al petit coll anem cap al turó de les Tres Creus, amb vistes genials. Després baixem i anem al turó del Raiguer, on hi ha una torre de guaita. De nou, vistes fantàstiques de la plana i les muntanyes: el Montseny, la Mola, Montserrat…

Les Trers Creus. Montmelo. Foto: gloriacondal

Baixant, juts abans del recinte arqueològic, prenem un camí que baixa directe fins a dos pous de glaç que hi ha entre el riu Congost i la via del tren, tocant a una central elèctrica. Els pous es van descobrir quan es van fer les obres de l’AVE i se’ls coneix com el Pou Gran i el Pou Xic.

Tornem a Mollet, però en lloc de passat pel pont anem per la llera del riu en direcció sud i aviat trobem una passarel·la per creuar el Besòs que ens permet una bona vista del pont, al fons, i les aigües al davant.

Montseny des del Turó Tres Creus. Foto: gloriacondal

Fàcil. No circular. 12 km en total

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Sant Cristòfol de la Castanya

Poble del Montseny. Vallès Oriental

Allotjades al El Porxo de can Baixeres (molt bé), hem fet uhes quantes excursions. Del poblet del Montseny, el boix monumental al pati de l’església de S. Julià, i a 5′ caminant, l’Estela de la Calma o Sitja del Llop. No us perdeu el pa i coques del forn artesà!

A baix del poble agafem el GR-5 i caminem paral·leles a la riera de S. Marçal per una pista bona fins arribar al pont de la Llavina.

Del poble del Montseny al pont de la Llavina, paral·leles a la riera de Sant Marçal

El camí continua amunt fins arribar a l’ermita de S. Martí del Montseny, a 624 m, senzilla i humil (tocant a la BV – 5301, km 18, en un revolt tancat). Passem per un alzinar, alguns pins, castanyers, brucs, estepes, heures, esbarzers… amb vistes a la vall del Tordera, les Agudes, Sant Bernat… Després de 45′ arribem al Molí de l’Adrobau. Creuem el sot i riera del Molí per un bosc dens i ombrívol, fins trobar la font del Vilar i la riera de la Castanya i en pocs minuts s’arriba al Vilar de la Castanya, una masia restaurada, amb taules de picnic a l’exterior. Es deixa el GR-5 quan el trobem a l’esquerra i continuem per la pista per enfilar-nos cap a la masia de Can Boscas, per on passem fins que trobem un indicador de l’ermita de S. Cristòfol de la Castanya, de cara a la gent que ve de l’altra banda, del Brull. Pugem per allà i hi arribem. Es té constància de l’existència del terme de la Castanya des de l’any 993. El s. XI hi havia un temple, s’hi han fet reformes, i unes pintures murals gòtiques que hi havia es van traslladar al Museu de Vic.

Aquest recorregut es pot fer seguit, o no: nosaltres hem fet de l’església de S. Julià del Montseny al pont del Llavina i de l’església de S. Martí del Montseny a la Castanya.

Fàcil. No circular. La primera part 45′ i la segona (6,4 km) 2h. Només comptem les anades.

La Castanya. Montseny (el Brull) Foto: gloriacondal

Altres llocs on hem estat: Capella de S. Bernat de Menthon, dins el recinte Hotel Husa San Bernat, la Formatgeria de can Gorgs, i la Font de les Nàiades (davant del càmping l’Illa).

Sant Bernat de Menthon. Montseny. Foto: gloriacondal

Entrades relacionades:

Montseny – Pla del Coll – Serra del Navall – Santa Anastàsia

Ermita de Sta. Susanna, Montseny

Ermita de l’Erola

Matagalls pel Sot de les Cordes

Pou d’en Sala

El Cigalot

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Una família americana. Hillbilly elegy

La història de James David Vance, publicada el 2016, comença amb els records del nen a la ciutat on vivia, Middeltown, a Ohio, als Apalatxes, on els habitants són coneguts com a hillbilliesrednecks o escòria blanca. No són negres ni hispans sinó gent blanca, pobra i de classe obrera. 

J.D. Vance. Font: Viquipedia

Havien treballat en grans indústries, però amb la desindustrialització, es van convertir en gent desmoralitzada, ressentida i desesperançada que va caure en l’alcohol, les drogues, la delinqüència i la dependència dels serveis socials. “Jo tenia 9 mesos la primera vegada que la mamaw (àvia) va veure que la mare em posava Pepsi al biberó”, explica Vance.

Molta gent admirava Obama, però bona part dels habitants de Middletown, en desconfiaven. El somni americà de tenir un sou fix no es complia. Cada vegada més gent culpa dels seus problemes la societat o el govern. La iaia de Vance deia que tots els polítics eren una colla de xoriços i es preguntava si tenia sentit que poguessin tenir portaavions, però no instal·lacions per tractar la drogoaddicció. El seu pare, quan va saber que havia decidit estudiar Dret a Yale, li va preguntar si a les sol·licituds havia fingit que era negre o progressista. “No hi ha cap grup de nord-americans més pessimista que els blancs de classe treballadora”, conclou Vance.

Els Apalatxes van passar de ser demòcrates a republicans en menys d’una generació. “A mi em costava entendre per què les nostres vides semblaven una batalla constant mentre que aquells que vivien de la generositat governamental tenien dispositius (mòbils…) que jo només podia somiar. Una àmplia minoria s’acontentava vivint amb el subsidi d’atur. I els mateixos que formaven part d’aquesta societat criticaven que el govern subvencionés a a les persones pobres” És a dir, contra el projecte demòcrata d’ajudar els més desfavorits, els desfavorits estan en contra dels ajuts socials. L’escepticisme profund en les institucions va anar creixent.

Vance passa alts i baixos, però va endavant amb els estudis fins que decideix fer-se Marine. Durant els 4 anys que hi va ser, va aprendre a treballar, netejar, cuinar, i sobretot, a administrar-se i estalviar. A Iraq, on el van destinar, “vaig tenir la sort de no haver de lluitar, tot i que l’experiència em va colpir molt profundament” i es va adonar de la sort que havia tingut de néixer al país que va néixer. Vance pregunta què podem fer perquè les coses millorin, qüestió que recorda el que deia el president Kennedy: “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Acaba dient que si li pregunten què li agradaria canviar de la classe treballadora blanca, seria la sensació que les decisions que prenem no tenen importància. Després d’estudiar Dret, sap què vol a la vida i com arribar-hi. 

El 2020 se’n va fer una pel·lícula: Hillbilly, una elegia rural (Netflix)

Traducció: Albert Torrescasana. Pròleg: Jordi Graupera
Ara llibres, 2018 


Publicat dins de Cinema, Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Aixafem el feixisme. Exposició

La importància dels mitjans de comunicació en la nostra vida diària és gegantina. La batalla per guanyar l’opinió pública que es fa des del poder utilitzant mitjans convencionals ràdio, premsa i, bàsicament, televisions… la vivim cada dia. Les meves veïnes es posen histèriques si falla l’antena col·lectiva: “No podem veure Tele5, Antena3…” i cada cop més gent viu connectada a les noves eines (Twiter, Instagram, Youtube, Tip-Tok…). Es ven una capçalera d’un diari català, no a qui ofereix més, sinó a qui garanteix que continuarà una determinada línia editorial (el cas recent de El Periódico).

La dona a la reraguarda. Comissariat de Propaganda. Foto extreta de l’exposició

En el camp de la publicitat, hi havia hagut gent molt avançada, com Pere Prat i Gaballí, que el 1917 aportà rigor i metodologia. L’any 1936, a Catalunya, es lliurava una guerra per defensar la República i es va tenir clar que calia utilitzar les estratègies comunicatives més avançades per posar-les al servei de la democràcia, de Catalunya i de la República. Jaume Miravitlles proposa a Tarradellas posar en marxa el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Durant els tres anys de guerra, la feina va ser ingent. Fotògrafs com Pere Català Pic (pare de Francesc i Pere Català Roca), Agustí Centelles… i fins i tot Dalí, fan propostes de comunicació. Un equip de 300 persones, a l’actual Palau Robert, treballen per adreçar-se als diferents sectors (reraguarda, front, estranger…) i denuncien les matances del feixisme. Es fan arribar, en llengües diferents, comunicats i s’explica, dins la península ibèrica, que Catalunya és solidària amb la resta de l’estat (festivals, acolliment de refugiats..)

“Madrileños, Cataluña os ama”. Míting de Companys a Madrid. Foto extreta exposició

A la mostra del Palau Robert veiem cartells (el famós de Pere Català Pic, fotografies, llibres, revistes, enregistrament sonors (com el de Companys a Madrid: “Catalunya os quiere), documentals de cinema (bombardejos…) i la mascota de la revolució, El més petit de tots.


L’exposició està comissariada per Ester Boquera Diago, que va fer la tesi de doctorat sobre aquest tema, dirigida per Enric Marín
,professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB


Més informació: Palau Robert, Barcelona. Fins al 5 d’abril de 2021 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris