De Quenstown a Dunedin passant per Invercargill. Southern Scenic Route. Nova Zelanda

Baixem cap al sud per la Southern Scenic Route, una ruta de 610 km que comença a Queenstown i acaba a Dunedin, passant per Invercargill (el sud de l’illa Sud), que anirem seguint durant 8 dies. Sortim d’Arrowtown, un poble que ha conservat la majoria de cases antigues, amb un assentament de miners xinesos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’inici és la crta. SH 6, que passa quasi tocant a l’aigua, amb vistes a l’altra banda del llac, al Cecil Peak (1.974 m) i a la nostra banda, The Remarkables, un lloc per esquiar. Passem per Kingston, Garston … les muntanyes estan pelades, de la neu. Avall, vegetació però poca. Ginesta, bens i vaques. El plaer de conduir, no tant per arribar sinó per gaudir del que anem veient. A Five River deixem la H-6 per agafar la 94 cap a Te Anau, però ens aturem a un prendre un cafè en un espai gran, de sostre alt, una estufa, sofà amb taula baixa, taules…venen quadres d’artistes, melmelades, mel, cremes, joies… molt bé. De nou a la carretera, anem circulant amb cims com Hamilton (1.487), West Dome (1.271)… fins que al migdia arribem a Te Anau. La regió de Fiorland fa 26.000 km2 amb amb geologia, fauna i flora úniques, amb dos grans fiords: el de Milford i el de Doubtful (vegeu Nova Zelanda: glaciars i fiords).

llac-te-anau

Llac Te Anau. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

La ruta cap al sud segueix el curs del riu Waiau (a partir de Manapouri és la crta 99). Prats amb bens, vaques i ginesta a banda i banda, a estones pujant cap a la muntanya. Un escàndol de primavera. Arribem a Clifden, amb un pont penjat del 1899, fort, ample i llarg i passem per Tuatapere, un antic centre de fusta (hi ha un museu sobre el tema) on els nouvinguts van deixar els boscos ben pelats; aturada a Riverton, un descobriment, per la història, el riu i el camins de ronda.

clifden-bridge

Clifden bridge. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

riverton-rocks

Riverton Rocks. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Mirada a la badia de Te Wawae, una platja llarga amb els cims nevats de Fiorland al fons; a l’estiu es veuen dofins Hèctor (petits) i balenes. Finalment arribem a Invercargill: «petita ciutat del sud, que proporcionava pastures fèrtils per al bestiar; la línia Main South de tren unia la costa meridional amb Christchurch i Dunedin», el lloc on a la Trilogia de Sara Lark van viure Colin i Chloé i troben Violet & cia. Ara, amb 50.000 hab. és la ciutat més gran del sud. Ens hem passejat per Queens Park, enorme, esplèndid per l’esclat de flors primaverals i hem vist els carrers principals amb edificis de finals XIX i principis del XX. Per als amants del motor, hi ha un gran museu amb camions, Fords i motos.

invercargill-nz

Invercargill. Ajuntament. NZ. Foto: gloriacondal

Continuem cap a l’est, on comencen els Catlins, on passem 3 dies explorant la zona des de Waikava. Combinació de sol, núvols i vents fortíssims. És la SH92 que combina terres de conreu, pastures, boscos, platges i molta fauna: foques, lleons marins, tui, pingüins blaus i grocs, balenes…

far-waipapa

Far Waipapa. Catlins. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

El primer lloc és Waipapa Point. Quan baixem del cotxe, un cop de vent quasi ens tira a terra. Fa sol, sort. El far, del 1884, es va inaugurar tres anys després de l’enfonsament del vaixell Tararua, on van morir 131 persones en aquest indret. Una llarga platja a baix, amb alguns lleons marins. El següent lloc és Slope Point. Una filera d’arbres modelats pel vent. Caminem 20′ per un prat (els mesos de setembre i octubre està tancat perquè és quan neixen els bens), però quan ja estem arribant al punt final, comença a caure el diluvi universal. Aconseguim arribar al rètol que indica l’Equador (a 5.140 km) i el Pol Sud (a 4.803 km). Som al punt més meriodional de NZ.

slope-point-nz

Slope Point. Catlins. NZ. Foto: gloriacondal

Curio Bay té restes d’arbres fòssils i falgueres de fa 180 milions d’anys. A més, es poden veure pinguïns grocs. Al costat hi ha la platja de Porpoise Bay on hi ha pingüins, lleons i ossos marins. El vent és fortíssim, l’onatge, impressionants. Tenim feina per mantenir-nos dretes i les portes del cotxe estan a punt de volar soles. La següent parada és a Cathedral Caves, unes coves que només es poden visitar en marea baixa (ara mateix, de bon matí o al capvespre). El primer intent ens falla i el segon, l’endemà, també. Fa mal temps, diu la dona que se n’encarrega.

curio-bay-catlins-nova-zelanda

Curio Bay. Catlins. NZ. Foto: gloriacondal

A Owaka hi ha una desviació cap a la costa per anar a veure Jack’s Blowhole ( 1 h a/t), un avenc de 55 m de profunditat a 200 m del mar, format quan el sostre d’una cova subterrània es va desplomar, erosionada pel mar. Al baixar del cotxe ha començat a ploure fort i ens hem equipat amb els pantalons de pluja. Sender maco, sobretot quan arribes a un penya-segat amb arbres modelats pel vent, amb vistes a la badia de sota. Quan hi ha molt onatge les onades arriben fins allà i salten amunt, però avui estaven força calmades.

Ens aturem a Tunnel Hill per veure un túnel de ferrocarril construït per exportar fusta de la línia que anava de Tahakopa a Balclutha. Fa 246 m, excavat a mà el 1891 i 1892 per 70 homes i va tancar el 1971.

nugget-point-catlins-nz

Nugget Point. Catlins. NZ. Foto: gloriacondal

Nugget Point. és l’últim lloc dels Catlins que visitem. Imprescindible. Ja de lluny, les vistes són fantàstiques, dominant el precipici sobre un petit turó punxegut. Pel camí, foques en unes roques. Des del far, vistes a una mena d’esquitxada de roques d’arestes punxegudes per la força de les ones. Floten algues gegants i alguns lleons marins. Més enllà, l’Antàrtida! Quan tornem, ens aturem per baixar a Roaring Bay, un lloc on hi ha pingüins d’ulls grocs (Megadyptes antipodes). Al novembre ja han tingut les cries i ara les alimenten i vigilen. Al migdia no se’n veuen gaires, però des de la caseta d’observació aconseguim veure’n alguns. I d’aquí, directes cap a Dunedin, fi de trajecte d’aquesta ruta escènica.

taieri-gorge-railway

Taieri Gorge raileay. Dunedin,. Foto: gloriacondal

Dunedin Fundada per 350 escocesos calvinistes fanàtics que hi havien arribat el 1848 on abans hi havia hagut una estació balenera. Volien edificar un nou Edimburg; es consideraven elegits de Déu i treballaven sense descans per assolir el benestar econòmic, amb molta disciplina. Un antic balener va regalar-los un solar per construir una església; així va sorgir la catedral de S. Pau en una plaça en forma d’octògon. Els homes que abans havien treballat amb balenes ara anaven a Dunedin, s’obrien tallers, comerços i bancs a velocitat sideral, i per suposat, pubs i bordells (resum extret de Sara Lark). Ara la ciutat té 120.000 hab. i la primera universitat del país. Destaca l’estació de tren (1903-1906), de basalt, mosaics, vidrieres i ceràmica. El tren Taieri Gorge Railway amb vagons del 1920 recorre 60 km en 2 h passant per aquesta gorja per túnels molt estrets de la mida del mateix tren. Com a curiositat hi ha el c/Baldwin, d’un pendent de 19%. Per paisatge i natura, la península d’Otago. Cal recórrer la carretera que voreja el mar fins a Penguin Beach. Si s’hi va el temps adequat i el moment del dia que toca, espoden veure pingüins.

taiario-head-peninsula-otago-nz

Taiaroa Head. Peninsula Otago. NZ. Foto: gloriacondal

Marxem amunt, però ens queda el record de la botiga de modes que van posar en aquesta ciutat dos personatges potents de Sara Lark, la Kathleen i la Claire

 

.

Publicat dins de Uncategorized | 1 comentari

Nova Zelanda. Glaciars i fiords

A cap altre lloc del planeta hi ha glaciars a aquesta latitud (45º) tan a prop de l’oceà (oest de l’illa Sud de Nova Zelanda). Plou molt, la neu cau a grans zones d’acumulació, esdevé gel a 20 m de profunditat i després baixa per les escarpades valls. Els glaciars són Franz Josef i Fox. A la regió de Fiordland, el fiord que visitem és el Milford. Una mica més avall hi ha l’altre, Doubtful Sound. Recordem, però, que també hi ha fiords al nord de l’illa, però són diferents.

glaciar-franz-josef-nova-zelanda

Vall glaciar Franz Josef. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Glaciar Franz Josef. Plou, però ens equipem bé i plantem cara al mal temps, habitual aquí. Són les 8 del matí. La primera ruta és per la Vall del Glaciar. Sensacions de solitud, de plenitud, de joia, de respecte. El glaciar es va movent i la situació pot canviar en poca estona. Pedres envoltades de roig, roques modelades per l’aigua i el gel. Fins que arriba un punt que no es pot avançar més, per precaució. Segons la llegenda maorí, una noia va perdre l’amant quan va caure d’un pic i el torrent de llàgrimes es va congelar formant el glaciar. El veiem envoltat de boira, però no el catem.

vall-glaciar-ftanz-josef-nz

Roques vall Franz Josef. Nova Zelanda. Foro: gloriacondal

Després em el sender Douglas Walk pel mig d’un bosc; passem per Peter’s Pool, un llac format fa 200 anys i després arribem al pont penjat de Douglas. D’allà es pot anar cap al Robert’s Point (12,3 km), però nosaltres acabem de donar la volta i enllacem amb la següent ruta, Lake Wombat Track passant de nou per un bosc humit i silenciós (falgueres, líquens, pi blanc, arbres rata enormes…). Tornant, enganxem el Te Ara a Waiau, el sender general i retornem al pàrquing. En total hem fet 14,7 km, amb desnivells.

douglas-bridge-franz-josef-nova-zelanda

Douglas Bridge. Franz Josef. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

A prop del poble Franz Josef hi ha una reserva ecològica única, Okarito Lagoon, on es connecten llacs, llacunes, rius i aiguamolls, dins del Poutini NP. Hi ha un tipus especial de kiwi, el rowi, garses blanques i moltes altres aus.

fox-glaciar-nova-zelanda

Vall glaciar Fox. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Glaciar Fox. 23 km al sud hi ha aquest altre glaciar (cal passar un coll de muntanya). Fem el camí de la vall passant una i altra vegada els diferents rierols que baixen entre pedres (només un cop hi ha un pontet). De nou, sentiment de plenitud. L’últim tran, un tram costerut amb perill de despreniments. Diu que no t’aturis, però necessites agafar alè… A dalt de tot veiem el gel i més avall unes formacions molt xules. des d’un altre pàrquing hi ha un altre punt des d’on es veu la llengua del glaciar força bé, pel mig del bosc. Uns km abans fem l’excursió Moraine walk, passant per superfícies abans cobertes pel glaciar (marcats els punts on arribava el 1600, el 1750… És la mateixa flora tal com va quedar quan el gel s’enretirà.

glaciar-fox-detall-nz

Glaciar Fox. Detall. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Des del poble de Fox anem al llac Matheson i fem la volta completa: si fa bon dia es veuen reflectits a l’aigua els cims dels Alps del Sud, però avui està una mica tapat i hi ha brisa. Un altre cop serà. O no.

Fiord de Mildford. Per arribar a temps al Centre de Visitants on embarcarem (9 matí), sortim de Te Anau a les 6 del matí. Ja és clar i tothom ens ha recomanat anar amb molt de temps. La Milford Highway (H 94), està tranquil·la, amb poc trànsit, i anem vorejant amb calma el llac Te Anau envoltades de mates gegants de ginesta a dreta i esquerra i cap amunt de la muntanya. A 28 km hi ha Te Anau Downs, on comença Milford Track; uns 3 km després de Deer Flet creuem el paral·lel (latitud 45º). A 83 km passem per The Divide, el punt més baix dels Aps (531 m) que marca l’inici d’alguns camins. A partir d’aquí, la carretera és més dolenta i gira a l’esquerra. Arribem al túnel d’Homer (945 m i 1,2 km), acabat el 1953. La sortida, una carretera de revolts cap avall, humida, però que en cap moment dóna sensació de perill. Cascades i aigües regalimen arreu. Finalment, a 120 km arribem a la terminal del fiord i embarquem (Southern Discovery). Plou força, normal aquí, una de les regions més humides del planeta, amb una mitjana de 7.000 mm de precipitació anual. Veiem fauna (foques) i flora, però, sobretot, ens remullen bé sota les mateixes cascades (un vaixell gran no ho podria fer). Arribem al punt més estret del fiord després sortim a la mar de Tasmània davant d’Anita Bay. Després retornem. El temps ens ha limitat, sí, però hem fet el que hem pogut!

Des de Te Anau fem una excursió per un tram del Kepler Track, que va fins a Brod Bay, vorejant el llac per dins del bosc. El camí sencer són 60 km, circular, que es fa en 4 dies, amb un desnivell màxim de 1.300 m. Retornem pel mateix camí al cotxe ( 11,2 km a/t)

Milford Sound nz

Fiord de Milford. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Fiord de Doubtful. L’altre gran fiord de la zona és Doubtful Sound i s’hi arriba des del poblet de Manapouri. És més llarg i més gran que Milford, està modelat per glaciars i no per rius, i té menys visitants, perquè és més difícil accedir-hi (i és més car).

a

Port de Manapouri. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

De Karamea a Jackson Bay. Nova Zelanda

Ruta per la carretera de la costa oest (SH 6), des del punt més al nord, Karamea, fins a Jackson Bay, a Haast, al sud (540 km). És la regmenys poblada del país, amb 32.900 habitants. Una costa bella, salvatge, insòlita i plujosa que hem fet en 7 dies.

tauringa-bay-wesport

Tauranga Bay. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

El primer punt de partida va ser Westport. En una llarga platja, Tauranga Bay, plena de surfistes, s’amaga, entre les roques, una colònia de foques. D’aquí, un camí de ronda permet arribar al far, al Cap Foulwind. L’endemà enfilem carretera cap al nord, amb dos centres d’interès: el passat miner de la zona (i de nou, les tristes històries de Sara Lark). Uns 9 km al nord hi havia Denniston, que va arribar a ser el centre de producció de carbó més gran del país. Una obra d’enginyeria que permetia transportar vagons de carbó per un pendent de 45º. En un turó a 600 m la boira no ens permet fer res. Si fa bo es pot fer la Charming Creek Walkway que recorre una antiga via de carbó per una gorja. Ho hem intentat de nou amb les mines de Millerton, però la boira se’ns ha tornat a menjar.

oparara-arch-nz

Oparara arch. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Arribem a Karamea (Benvinguts al paradís, diu un rètol a l’entrada, i a sota: 575 habitants). i continuem fins a la vall d’Oparara, dins de Kahurangi NP, una vall oculta per on corre el riu del mateix nom, d’un color daurat. Cal recórrer una pista dolenta de 14 km fins al primer pàrquing (a prop viu l’ànec blau -whio-, però no l’hem vist). Continuem la pista per anar a veure les coves Crazy Paving i Box Canyon, molt xules. Però el més destacat és el super-arc, espectacular, 43 m d’alt i 200 m de llarg.

pankeke-rocks-nz

Pancake Rocks. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem cap al sud de Westport per la Gold Coast. Llargues platges desertes, grises, amb ones llargues. Després de la mina d’or Mitchell’s Gully, passem per Charleston, durant la febre d’or del 1860 hi havia 80 hotels i cerveseries; ara només resten algunes cases. Arribem a Punakaiki, on hi ha les Pancake Rocks. (roques calcàries creades per un procés d’erosió, que ha format capes com si fossin creps, una sobre l’altra). A més, quan hi ha marea alta, entra l’aigua del mar i tira amunt, per això parlen de «blowholes».

greymouth-nz

Greymouth. Monument als miners morts. Foto: gloriacondal

Greymouth «Era una ciutat petita i lletja, tenia 3 mines, un pub i molta brutícia”, diu Sara Lark. És el lloc on van arribar la Violet i germana amb el pare, el germà i l’amic del germà. La riquesa li venia de les mines de carbó (el 1864 n’hi havia 130). Al moll hi ha un monument a 400 miners morts amb el nom de cadascun. De Greymouth surt un tren famós el TranzAlpine que va a Christchurch en 4 h 30′ travessant els Alps.

hokitika-gorge-nz

Gorja Hohitika. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Costa avall arribem a Hokitika, fundat a partir de la febre d’or que ara viu del «pounami» (jade). A 35 km hi ha la Gorja Hokitika d’aigües turquesa per la «farina» glaciar (partícules de roca pulveritzada en els rius que neixen dels glaciars). Tornant, ens aturem al petit poble de Kowhitirangi, on durant 12 dies hi va haver una «cacera» humana. Un memorial ho recorda (La pel·lícula Bad Blood, 1982, ho explica). Baixant ens aturem a Ross, un antic poble miner. Els seus 300 habitants viuen sobre un tresor, perquè segons càlculs del govern, encara n’hi queda per valor de 700$ milions. Fem la ruta Water Race Track que ens permet conèixer com vivien, què menjaven i a quina edat morien els miners.

ships-creek-nz

Ships Creek Walk. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

A partir d’aquí la carretera s’endinsa una mica. Anem als glaciars Franz Josef i Fox (en parlarem en una altra entrada), i tornem a recuperar la costa a partir de Bruce Bay, una llarga platja que veiem empadada per la pluja. Continuant avall passem pel llac Paringa (santuari de salmons) i el llac Moeraki (a prop de la platja de Munro, on es poden veure pingüins Fiorland Crested). Ens aturem al mirador de Knights Point, on un obelisc recorda que allà es va inaugurar la carretera H 6. Avall arribem a Ships Creek, on hi ha una torre d’observació d’aus i un parell de rutes per fer. Una mica després ens hem desviat a Curly Tree Whitebait, un xiringuito on es pot menjar xanguet, el millor lloc i moment per fer-ho (a moltes cases veiem rètols anunciant que en venen). Un xicot ens fa en un moment una truita de xanguets, la posa damunt una llesca de pa i ja està!

jacksons-bay-haast-nz

Jacksons Bay. Haast. NZ. Foto: gloriacondal

A Haast Junction la H 6 gira cap endins, però una altra carretera continua cap al sud 53 km fins arribar a Jackson Bay, el punt final. Petit poble pescador que a partir de 1875 va rebre molts immigrants, van projectar una gran ciutat que mai s’arribà a fer per les condicions del terreny i de vida. Ara dues dones han muntat un xiringuito en una vella i acolorida caravana The Craypot i ofereixen peix fresc a bon preu, un bon final de carretera i d’etapa!

the-craypot-nz

The Craypot. Jacksons Bay. NZ. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

De Picton a Westport. Nova Zelanda

Recorregut per la costa nord-oest de l’Illa Sud (Westland), des de Picton, on desembarca el ferri que ve de Wellington, fem el parc Abel Tasman, Golden Bay i el punt més septentrional, Spit Farewell. Acabem a Wesport on fem la costa de Karamea i la vall d’Oparara.

havelock-port-nova-zelanda

Havelock Port. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

De Picton a Havelock passem per la carretera escènica Queen Charlotte Drive, una ruta de 35 km pels fiords, amb vistes espectaculars a les badies (el regal ja és arribar amb ferri pel mig dels fiords de Marlborough -de nou una regió de vi-). Si es vol caminar hi ha Queen Charlotte track, 70 km (6 etapes). La mestressa de l’allotjament de Havelock ens pregunta: «sou de Catalunya, no?» Ella és letona i ho té clar. Som a la capital del musclo i complim amb el deure d’anar a The mussel pot, on mengem musclos de totes les maneres possibles, amb pinot noir d’aquesta regió.

cap-farewell-nova-zelanda

Cap Farewell. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’endemà, continuant per la H6, passem pel pont de Pelorus, i caminem per un dels senders, per veure un dels últims boscos aluvials de Marlborough. El riu és l’escenari de la peli El hobbit, de Peter Jackson. Passem per Nelson, la ciutat més important de la zona, amb un gran port, 46.000 habitants i moltes galeries d’art. L’objectiu és conèixer Golden Bay des de Collingwood (250 hab), on dormim, anar al cap Farewell i la platja de Wharakiri, mar i geologia unides. El mirador del cap és impressionant i els bens són una mica suïcides, baixant pel penya-segat avall, menjant herba.

wharakiri-beach-new-zealand

Wharakiri beach. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Tornem enrera i anem a Waikoropupu Springs, les fonts més grans d’Australàsia (14.000 litres/s). Continuem la Golden fins a Tata Bay i d’aquí s’arriba a Wainaui, badia i cascades, però plou força i no es veu res. El Separation Point separa les dues badies: la Golden al nord i l’Abel Tasman al sud, amb Mutton Cove, Totaranui (porta d’entrada pel nord) fins a Marahau (entrada des del sud).

tinline-bay-abel-tasman-park

Tinline Bay. Abel Tasman Park. Foto: gloriacondal

El parc Abel Tasman és petit però té molt èxit. Paisatge i senders fàcils són un bon reclam. Un massís de muntanyes de marbre i pedres calcàries amb 51 km de costa que es pot recórrer per etapes i amb l’ajuda de barques que transporten la gent. El primer dia fem una caminada des de Marahau fins a Coquille Bay, un camí de ronda entre boscos subtropicals, que a estones és com una riera per l’aigua que baixa, però els «neos» van descalços! L’endemà agafem una barca (SeaShuttle, AquaTaxi…es pot triar) i fem el recorregut des de Kaiteriteri fins a Totaranui, en un viatge deliciós. Es pot baixar en un lloc i pujar en un altre. Nosaltres, en funció de les marees, hem triat anar fins al final, baixar a Awaroa i tornar a pujar a Tonga Quarry, 2 h de caminada de platja a platja passant per un turó boscós i humit. (A l’illeta Adele hem vist lleons marins i a l’illeta Tonga, un grup de dofins).

split-apple-rock-abel-tasman-park

Split apple rock. Abel Tasman park. Foto: gloriacondal

Dormíem a Motueka. De cop, a la una de la matinada ens desperta un tremolor, com si anéssim amb barca, tota l’habitació es movia. Ens llevem, mirem a fora però no es veu cap senyal de vida… i diem: «Això deu ser un terratrèmol». I tornem al llit; però ens anàvem movent, uf, quina nit! Quan ens vam llevar vam saber l’abast de la tragèdia: un terratrèmol de força 7,5 amb epicentre a prop de Kaikoura i rèpliques al nord-est de l’illa Sud, estret de Cook i Wellington. El més fort desde fa 7 anys. dos morts i sobretot destrosses en infraestructures: carreteres, trens, ferris suspesos… Les rèpliques a Wellington, fortes (la nostra amiga Helen ens passa fotos de com ha quedat casa seva, tota remoguda).

oparara-arch-new-nealand

Oparara arch. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Continuem els plans perquè en aquesta banda no hi ha carreteres tallades i arribem a Westport, com teníem previst, per fer la costa fins a Karamea i vall d’Oparara. A peu s’hi pot arribar des d’on érem al nord, pel Heaphy Track, (78 km, entre 3-6 dies), però amb cotxe cal donar tota la volta. Aquí tenim llocs d’interès històric, mines, i geologia. Denniston va arribar a ser el centre de producció de carbó més gran del país. El 1911 tenia 1.500 habitants (el 1981 només 8; ara no ho sabem). Situat a 600 m sobre el mar, en un turó per on es va per revolts pronunciats, quan hi hem arribat, no vèiem res per culpa de la boira. Més endavant a l’alçada de Granity ens hi hem desviat per anar a veure les mines de Millerton, però ens ha tornat a passar el mateix. No hem tingut sort. Si es té temps, es pot fer la ruta Charming Creek Walkway que recorre una antiga via de carbó per la gorja del Ngakawau (6 h a/t)

oparara-river-new-zealand

Riu Oparara. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Després de passar Karamea continuem la carretera fins a la vall d’Oparara, dins de Kahurangi NP, per on corre el riu del mateix nom, entre boscos, d’un color daurat pels àcids que porta. Cal recórrer una pista de 14 km de grava fins arribar al pàrquing per veure dues coves, Crazy Paving i Box Canyon, una al costat de l’altra, de formacions calcàries, on viuen aranyes, escarabats, wetas i altres troglobis com cuques de llum. No gaire lluny, dos arcs: el Moria Gate, i l’arc d’Oparara, espectacular: 43 m d’alt i 200 m de llarg erosionat per l’aigua del riu .

terratremol

Aquí acabem aquesta etapa, moguda pel terratrèmol, tot recordant que si haguéssim tirat endavant els plans inicials d’anar a Kaikoura, potser se’ns hauria complicat la vida.

L’atzar!

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

De New Plymouth a Wellington, Nova Zelanda

L’illa nord de Nova Zelanda té un bony al sud-oest, el volcà Taranaki (Egmont National Park) i als seus peus, la ciutat més important, New Plymouth. D’aquí a la capital del país, Wellington, a l’extrem sud de l’illa, hi ha per carretera 350 km. Ho fem, amb l’afegit d’una desviació a la regió vinícola de Martinborough i al cap Palliser, de nou al Pacífic. Destaquem dos noms: Parihaka, la ciutat maorí destruïda pels britànics, i Gal·lípoli, l’exposició al museu Te Papa.

new-plymouth-cementiri-historic

Cementiri New Plymouth, NZ. Fixeu-vos en la làpida: “…assassinat per un maorí hostil”. Foto: gloriacondal

New Plymouth. El cim nevat del Taranaki està mig tapat per boires. Ens l’imaginem. Regió basada en la indústria làctia (a tots els allotjaments de NZ ens donen una jarreta de llet). Van sobrats i ningú els ha obligat a tirar-la al mar. En canvi, el que han tret del mar és petroli i gas (trobat el 1959), per això són rics. Parada a Stratford (5.000 hab),que en honor a Stratford-upon-Avon (on va néixer Shakespeare), els carrers del poble porten el nom de personatges de les seves obres. Destaca també una torre blanca, amb rellotge i carilló. Dinem al bar de Percy Thomson Gallery, a la plaça Prospero, una galeria municipal que promociona obres d’artistes locals. Hi ha un autocar de iaios i iaies que s’atipen de valent. D’aquí s’arriba en 30′ a Dawnson Falls, i per un sender humit i relliscós i en poca estona som al mirador i després baixem a la base de les cascades.

stratford-nz

Stratford, l’altra ciutat de Shakespeare. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

A New Plymouth anem a Puke Ariti (museu, centre visitants i restaurant Arborio), i passegem pel petit centre d’edificis històrics, botigues i bars. Una mica amunt, la catedral St. Mary, amb un cementiri amb tombes de prohoms i de soldats i maorís morts en les guerres. Tocant a mar, un carilló blanc, igual al que tenen a Stratford. Des d’aquí anem al Far del cap Egmont. Ens envolten petits turons verds, curiosos, perquè són molts i de pocs metres, sempre plens de gespa. Bens i vaques, més algun cavall. Poques granges. Fa sol però molt vent i això refresca l’ambient molt. Far especial perquè no és dalt de cap turó ni prop del mar,sinó una mica endins.

far-del-cap-egmond

Far Cap Edmont. New Plymouth. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

El següent punt d’interès és molt especial. Anem per la Parihaka road fins arribar al poble del mateix nom, hem hagut de buscar-lo bé perquè no surt a cap mapa turístic. Com si el volguessin amagar. Quatre casetes senzilles, un cementiri amb tombes al terra amb flors, objectes, pedres, menjar… i prats amb bens. Una mica més endavant hi havia les restes d’un pa (fortalesa) però ni es veu ni està senyalitzat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A Parihaka es va viure l’experiència més important de societat sense classes organitzada pels maorís, amb tècniques agrícoles noves, una escola model, i on les dones gaudien de plena llibertat, amb el lema: “Volem fer del món un lloc millor” a través de la justícia i la pau, en convivència pacífica amb els blancs. Fundat el 1867 per Te Whiti (Rongomai) després de les guerres maorís; hi van arribar a viure 2.000 persones. Els camps s’estenien al costat d’un camí asfaltat, flanquejat per hectàrees de cultius de moniatos i melons, cols i cereals. Els britànics reclamaven les terres, i ells resistien, però el 1881 van ser vençuts i empresonats (el 1890 encara hi havia signes de resistència). L’experiència de resistència passiva més important de NZ acabava. El 2006 el govern va demanar perdó i va compensar-los econòmicament. Cada 5 de novembre celebren l’aniversari de la derrota amb un acte per la pau. Per poc no hi hem pogut anar!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fem una escapada a Martinborough, la capital de la regió de Wairarapa, una zona de vinyes importants de l’illa. Domina la varietat del pinot noir però també Sauvignon i Chardonnay i la verema es fa a mitjans de març. A més, hi ha l’alicient de la costa del cap Palliser, un lloc remot i de població disseminada, amb muntanyes que s’esllavissen d’una banda, i platges de sorra negra per l’altre, amb centenars de buixacs fins arran de mar. Parem a dinar a Lake Ferry Hotel, a la vora del llac, antic i agradable. Reprenem la carretera i passem per la desviació a Putangirua Pinacles, formacions geològiques que simulen senyoretes pentinades, passem per Ngawi, població pescadora i per una colònia de foques (n’hi ha poques). Els darrers 6 km són sense asfaltar, i per arribar al far cal pujar una escala de 250 graons, amb vistes espectaculars de les platges i la costa, però sobretot, de l’illa Sud de NZ.

far-cap-palliser-nz

Avui és un dia privilegiat, assolellat i clar, i ja des del Ferry Lake vèiem aquestes costes, un privilegi que agraïm. Per sopar, a Martinborough, ens costa trobar lloc. Els cellers ja han tancat però alguns són alhora restaurant. Hi ha molta gent i s’aprecia el vi. L’endemà fem la ruta dels pobles de la regió, però a diferència de Martinborough, no notem cap ambient «vinícola» especial, Pel camí es veuen poques vinyes, i en una hi havia bens entre els ceps! Passem per Gladstone, Masterton, Carterton, Greymouth i el darrer, Featherston. I d’allà cap a Wellington, on arribem un dia ventós (habitual). De visita imprescindible, el Museu Te Papa, amb l’exposició temporal Gallipoli, sobre la participació de NZ en aquesta batalla infernal de la I GM, a partir de la història d’un tinent-metge que a més feia fotografies i altres protagonistes, que ens ha frapat, Havíem iniciat el tema amb la lectura de les Trilogies de Sara Lark (Jack, el nét de Gwenyra, es presenta voluntari com a metge i explica com de terrible fou; se salva, però quan torna a casa ja no és el mateix). A l’illa grega de Limnos, des d’on Churchill dirigí la batalla, només feia 4 mesos que havíem visitat els cementiris on hi ha enterrats, entre d’altres, soldats de l’ANZAC (cos militar d’Austràlia i NZ).

gallipoli

Altres punts d’interès: la pujada als Jardins Botànics i l’Observatori amb el funicular, i la vista des del mirador del Mont Victòria. A prop, Weta Cave, un minimuseu on explica com es va rodar El senyor dels anells, Hobbit, King kong, les aventures de Tintin…

Però el millor de Wellington va ser la Helen (vegeu aquesta entrada), que ens va obrir les portes de casa seva i del seu cor.

l

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Waitomo, Rotorua, Tongariro. Nova Zelanda

A la zona central de l’illa nord de Nova Zelanda dominen els volcans, les coves, les sorgències i els llacs. Hi hem estat 6 dies i d’oest a est, hem fet les següents zones:

ruakuri-cave

Ruakuri Cave. Nova Zelanda. Foto_ gloriacondal

Coves de Waitomo. El nom ve de wai (aigua) i tomo (forat o pou). Poble de referència, Te Kuiti, on viuen poc més de 4.000 persones, però moltes més ovelles; a finals de març hi ha una cursa on 2.000 corren en estampida pel carrer principal, a més d’un concurs d’esquiladors. A uns 15 km hi ha una zona de 300 coves d’estalactites i estalagmites, plenes d’uns cucs de llum únics que de fet són larves de mosquits del fong, i la llum és la merda. La seva vida és trista, només viuen per reproduir-se i morir. Visitem primer la cova de Ruakiri, un gran pou de 80 m de profunditat. Per baixar-hi han fet una gran escala de cargol. A baix de tot, una tomba maorí. Recorrem les parets humides, les formes calcificades i aviat comencem a veure petits punts. Com més fosc, millor. Veiem fòssils de petxines i abans de sortir ens mullem/rentem les mans amb l’aigua que cau, per purificar-nos del tapu (allò prohibit).

aranui-cave

Aranui Cave. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Després visitem la més popular, la cova Glowworm, que és el nom d’aquest cuc de llum. Bàsicament és una gran sala, molt alta, amb una acústica molt bona i s’hi fan concerts, però la gràcia està en el passeig en barca pel riu, ben a les fosques, amb milers de cuques de llum al sostre. La tercera és Aranui, una cova seca, sense cuques, però amb formacions molt curioses.

piripiri-cave

Piripiri Cave. Noza Zelanda. Foto: gloriacondal

Pel nostre compte, hem anat per crta. a veure les Coves de Piripiri, fosques, cal baixar avall i portar frontal on també hi ha enormes fòssils d’ostres. A prop, el Mangapohue Natural Bridge, un arc natural enorme, de pedra, a sobre d’una riera, enmig del bosc i les cascades de Marokopa.

cascada-marokopa

Cascada Marokopa. Nova Zelanda. Foto_ gloriacondal

Rotorua (la ciutat del sulfur), al sud del llac del mateix nom, un volcà apagat, fa olor de sofre. Són més de 65.000 habitants (35% maorís), en bona part, dedicats al turisme.

rotorua

Rotorua. Museu (antic balneari). Foto: gloriacondal

 La ciutat té els Government Gardens, uns jardins d’estil anglès amb l’imponent edifici de l’antic balneari (1908), ara museu, i el Kuirau park, al centre de la ciutat, bona mostra (i gratuïta!) de l’activitat volcànica.

hells-gate

Hell’s Gate. Rotorua. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

16 km al nord-est hi ha Hell’s Gate, a Tikitere. L’escriptor Bernard Shaw ho va visitar el 1934 i les va fer famoses. La peculiaritat d’aquest lloc és que les fonts de calor estan entre 1,5 i 2 km (als altres llocs, a 10 km); fangs de diferents tipus que guareixen moltes malalties; un saltant d’aigua calenta, 40º a Kahani Falls. Una escapada a Okere Falls, el riu Kaituna, ple de ràpids i la cova de Tutea on en temps de guerres les dones i les criatures s’hi amagaven, però ara els únics ocupants són wetes, un tipus d’insecte endèmic. I una altra escapada a alguns llacs: el Blau, el Verd i el Tarawera.

llac-crater-infern-waimangu

Llac de l’Infern. Waimangu. Foto: gloriacondal

14 km al sud hi ha Waimangu Volcanic Valley. Recordem que estem sobre la Línia de Foc del Pacífic. Fem el recorregut de 4 km fins al llac Rotomahana, i destaquem el llac del cràter de l’infern, d’un blau cel espectacular, que es desborda de manera periòdica, i una santuari d’aus al llac, amb la silueta del volcà Tarawera al fons.

wai-o-tapu

Wai o Tapu. Rotorua. Foto: gloriacondal

27 km al sud hi ha Wai-O-Tapu: la ruta sencera fa 3 km, passant per cràters, piscines i fumaroles. Destaquem el gèiser Jean Batten, en honor a una aviadora de Rotorua, la primera dona en volar d’Austràlia a Anglaterra, amb una vida molt agitada, que morí en l’anonimat el 1982 a Mallorca. La piscina Champagne és la més vistosa: 65 m de diàmetre, 62 m de profunditat, 74º de temperatura. L’aigua conté or, plata, mercuri, sulfur, arsènic…

orakei-korako

Orakei Korako. New Zealand. Foto: gloriacondal

Taupo. 37 km al nord de Taupo hi ha Orakei Korako on s’accedeix amb un curt viatge amb barca. Uns 2/3 del conjunt original estan sota les aigües del riu Waikato. Ruta que recorre les terrasses silícies, passant per gèisers. La Paleta de l’Artista, formada per erupcions hidrotermals de 8.000 a 14.000 anys ane, és una àrea imprevisible, ja que l’espessor del sílice en alguns trams només és de 10 mm. Hi ha molta varietat de tons de colors: marrons, verds, grocs, taronges i roses. Molt a prop, les Huka Falls, al riu Waikato vessen les aigües a 250.000 litres/segon. Això no seria res si no fos perquè l’estret canó per on passa i el color de les aigües, de nou blau cel, les fan diferents.

huka-falls

Huka Falls. New Zealand. Foto: gloriacondal

Turangi, a l’extrem sud del llac Taupo, i tocant al riu Tongarico, és el lloc ideal per pescar truites i fer rutes pel riu. Mengem molt bé a la taverna, tot observant el que ens envolta: l’enorme sala-menjador de sostre alt, taules i cadires de fusta, la barra de bar, l’estufa i dues grans pantalles on van donant els resultats de curses: de gossos, de cavalls… i de trotons! Hem recordat la Trilogia de Sara Lark i el cabró de Colin amb els seus negocis bruts. Hi havia un parell d’homes que anaven apostant, però no deuen haver guanyat perquè no els hem vist saltar ni ballar.

Parc Nacional Tongariro Primer parc creat a NZ, el 1887, de 797 km2, amb tres volcans actius: Ruapehu, Ngauruhoe (d’una sola xemeneia, triat per representar el «Monte del Destino» a la peli El senyor dels anells) i Tongariro. Les dues rutes més populars de senderisme són Alpine Crossing, 19 km, i Northern Circuit., de 43 km. Aquí neix el riu Whangarui que desemboca a la mar de Tasmània, al poble del mateix nom, 290 km després. Sortim cap al sud fins que prenem la Whanganui River road, de (100 km), que discorre paral·lela al riu. Revolts, obres i esllavissades. Som així! I d’aquí, a Whanganui i cap a la costa oest de nou: New Plymouth!

Entrada anterior: Auckland i península de Coromandel

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Auckland i península de Coromandel

Auckland és la ciutat més gran de Nova Zelanda, encara que no sigui la capital, construïda sobre terra volcànica, entre dos mars, el Pacífic a l’est i el mar de Tasmània a l’oest. Edificada sobre 50 volcans, té una reserva de magma de 100 km que va fent xup-xup. L’última explosió va ser la del Rangitoto, d’on va néixer una illa.

Llevar-se i veure el mar és un privilegi. Mentre fem el te, xerrem amb la Heather, àvia de 7 néts, una dona lluitadora que ara fa de voluntària en un hospital infantil; ens ensenya un video d’un nét fent un haka a l’escola (ceremònia de benvinguda moarí on donen cops al terra amb llances, fingeixen atacs i fan gestos als rivals). Traduït, significa que ets benvingut, però jo no sóc tonto.

auckland-skyline

Auckland, NZ. Skyline. Foto: gloriacondal

Per conèixer el centre fem un recorregut que comença al port, a Viaduct Harbour, amb bars i restaurants. L’Skyline té uns quants gratacels (el més destacat, la Skytower). Queen és el c/comercial per excel·lència; amunt, els jardins d’Albert Park i la Auckland Art Gallery. A la placeta de Jartum veiem uns mosaics i una font en memòria de les dones sufragistes. Aquí, les dones manen molt; es nota que han hagut de lluitar i s’ho fan valer. A la cantonada de Wellesley amb Queen hi ha una joia, el Teatre Cívic (1929); ara hi estan fent el musical Priscilla. Una mica més amunt, la plaça Aotea, el cor de la ciutat, i l’Ajuntament. Més amunt, els jardins de Myers park, amb una curiosa còpia del Moisès de Miquel Àngel. Pugem unes escales i ja som a l’entrada de les galeries de Kevins Arcade, que donen a Karangahape road, amb botigues i un restaurant amb vistes. Un vespre ens sorprèn una gran festa de gent hindú i pakistanesa, a Queen, saltant i ballant al ritme de música de Bollywood, amb paradetes d’artesania i menjar, una mostra de la diversitat d’aquesta ciutat.

auckland-pl-jartum

Auckland. Jartum sq. Homenatge a les sufragistes

Un dia anem a Devonport amb ferri, un poble mariner abans base naval i ara amb galeries d’art, una fabriqueta de xocolata, modes, cafeteries, vins i moltes llibreries, sempre un senyal de bona salut mental. Té dos punts d’interès: el cim Victoria i North Head, tots dos fortificacions maorís. El Victoria és un volcà amb vistes a la ciutat i al golf d’Hauraki. North Head era zona militar amb búnquers del s XIX, perquè temien una invasió russa. Des de dalt, vistes de la platja de Cheltenham. El c/King Edward és ple de cases victorianes; cap al final, una de molt gran que fins el 1991 allotjava les dones marineres, fins que es va tancar.

auckland-desde-devonport

Auckland des de Devonport. Foto: gloriacondal

El golf d’Hauraki té 47 illes. Nosaltres visitem Rangitoto, la més jove, «només» té 600 anys. S’hi van fer algunes cabanes però l’any 1937 es va prohibir construir-hi més. La pujada al cim (259 m), es fa amb una hora aprox. A més, es pot donar la volta al cràter, verd i luxuriós. De nou, vistes superbes. Baixant, ens desviem per un camí estret i enfangat per anar a les coves de lava i ens fiquem en un parell. Baixant, ens aturem en un banc enmig de la lava, amb vistes, i mengem el pa amb salmó que hem portat. Una cervesa no hauria estat malament, però hem begut aigua, que és el que hi havia.

rangitoto-desde-devonport

Illa de Rangitoto des de Devonport. Foto: gloriacondal

Dediquem un dia a fer els dos volcans més alts de la ciutat. El primer és el Mont Eden (196 m). El bus ens deixa al peu i pugem un camí fàcil fins dalt. Les vistes a 360º són fantàstiques, com el dia, assolellat, però ventós.

auckland-desde-mt-eden

Auckland des del Mt Eden. Foto: gloriacondal

Des d’allà veiem altres cons dels volcans, com el de Hobson i el de One Tree Hill. Anem a aquest pel sender «Coast to coast walk», baixant per un lloc diferent d’on hem vingut. Caminar per aquests barris ens permet veure les cases, els jardins i les plantes, les escoles, les botigues… i fer-nos una idea de com viu i treballa la gent. Barreja racial permanent. No hi ha pisos Arribem a Cornwall park i pugem a One Tree Hill, (182 m), on els maorís hi vivien des de feia 800 anys quan van arribar els blancs. Això sí, es barallaven entre tribus. El grup musical U2 va fer una cançó sobre el turó el 1987 i el va fer famós arreu del món.

one-tree-hill

One Tree Hill. Auckland. Foto: gloriacondal

La banda oest d’Auckland és la que dona a la mar de Tasmània. La serra Waitakere abans era ple de kauris, però se’ls van polir per fer-ne fusta. En aquesta banda hi ha una sèrie de platges espectaculars, on solen anar la gent d’Auckland. Al nord, Murawai, de sorra negra i onades fortes. No veiem el mar perquè el tapen les dunes, sempre és així. A la gespa, famílies jugant, menjant, dormint… Pugem al petit promontori per veure milers de mascarells que coven els nius (a l’hivern se’n van a Austràlia, a 2.000 km i després retornen).

murawai-mascarells

Platja de Murawai. Auckland. Mascarells. Foto: gloriacondal

La següent platja és Te Henga (Bethells), Allà pugem per un sender per tenir les primeres vistes i després voregem el riu fins al mar. Famílies, nens jugant, mullant-se, embrutant-se, gossos, cavalls, alguns 4×4… Ningú a l’aigua, només aloguns grupets asseguts a la sorra, xerrant. Cel tapat però no amenaçador.

te-henga-auckland

Platja Te Henga, Auckland. Foto: gloriacondal

Nova baixada ara cap a Piha, una platja molt llarga, o millor dit, diferents platges. Baixant ja hem vist la silueta del Lion rock, una roca famosa on es pot pujar a dalt, però nosaltres preferin caminar per la platja cap al sud, així veiem la illeta de Taitomo, Nun Rock, Blowhole (una cova amb entrada del mar) i The Gap, una piscineta d’aigua turquesa. Molta gent fent surf. Enganxats a les roques, milers de petits musclos verds. Després pugem cap al nord i tenim noves perspectives de les roques. Vegetació frondosa, subtropical, com tota la que hi ha per aquí.

piha-auckland

Platja de Piha. Lion Rock. Foto: gloriacondal

L’última platja és Karekare, després d’una carretera de revolts que baixa d’una manera impressionant, sense gens de marge als vorals… Al mig del mar, el petit illot de Paratahi i gent fent surf, però la marea puja i ja estan plegant.

La península de Coromandel (a 200 km d’Auckland, 3 h), on també es pot arribar en ferri) tanca el golf d’Hauraki per l’est. Els blancs (anomenats kiwis) van explotar la fusta de kauri i l’or que es va descobrir per primer cop a prop de Coromandel. Pugem per la costa de Thames i anem tirant amunt arran de mar, amb revolts, platges, vegetació i rieres. Uns km abans d’arribar, Te Kouma, el moll on arriben els ferris d’Auckland. Coromandel és un poble coquetó, tranquil, de pescadors, restaurants i galeries d’art on amb l’edifici de l’Ajuntament del 1873, amb un obelisc dedicat a la coronació d’Eduard VII, un memorial del 1923 en record dels morts del poble a les guerres mundials i a la guerra de Sudàfrica. Hi ha un parell de caminades d’1 h cadascuna que permeten conèixer l’entorn: Long Bay Walk, des de Long Bay, al final de la carretera on hi ha un càmping, i Kauri Block Walk, entre McGregor Bay i el moll comercial. Ambdues, entre senders que pugen i baixen entre boscos d’arbres, sobretot kauris.

A la punta nord de la península hi ha Port Jackson i el cap Colville. A prop, es pot fer una excursió des de Fletcher Bay (Coromandel coastal walkway) -3 h anada- amb dues opcions: haver llogat un tour i t’esperen al final, a Stone Bay, o tornar a fer 3 h més per tornar (és a dir, 6). Nosaltres decidim creuar la península pel port de Charles fins a l’altra banda, a Waikawau (12 km- 4 h total). El tros de costa des del poble de Coromandel fins a Colville (a 26 km) és preciós: badia d’Omaru, Shelley beach, Paparoha i Amadeo Bay, petits nuclis. La carretera acaba a Whangaahei on deixem el cotxe per caminar. I com que acabem amb èxit, anem a The Coromandel smoking Co. Seafood. a comprar musclos i salmó.

Acabem la península baixant per la costa est: a Whitianga, la Cova de la Catedral i Hot Water Beach, i molt més avall, a Waihi, amb la immensa mina a cel obert i a prop, la gorja de Karangahake.

cathedral-cove-nz

Cathedral Cove. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Hot Water Beach, New Zealanda

Hot Water Beach. Les iaies van a prendre les aigües calentes. Foto: gloriacondal

waihi-nz

Mina Martha, Waihi. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’est i l’oest, tan diferents i que bé es complementen!

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari