La leyenda del santo bevedor, Joseph Roth

llegenda sant bevedor

Llibre que no arriba a la cinquatena de pàgines, situat a París l’any 1934. El protagonista és un clochard que rep uns diners d’un desconegut, que li suggereix que els torni, quan pugui, a Santa Teresa de Lisieux, a l‘església Ste Marie des Batignolles de París (no gaire lluny del cementiri de Montmartre). L’home els vol tornar, però sempre passa alguna cosa que li ho impedeix. Amics, dones… i sobretot, beure. Un compromís de tornar els diners que mai complirà.

Un curt pròleg de Carlos Barral, del 1981, ens parla de com el vi (o l’alcohol) transforma el món. Es pot llegir gratuïtament fent prèstec virtual a e-Biblio.

 

L’autor

Joseph Roth (1894 – 1939), autríac d’origen jueu. No tenia casa i vivia en hoteles. Era home de poc equipatge i vida precària. Entre 1919 i 1939 va voltar per Europa fent de corresponsal de premsa. I a més, escrivia.

L’any 1932 publicà La Marxa de Rodetzky, la seva novel·la més famosa. El febrer de 1933, uns dies després del nomenament de Hitler com a canceller, digué al seu amic i benefactor Stefan Zweig, que allò era el principi d’una monstruositat que acabaria en una altra guerra. “Els nostres llibres són impossibles en el Tercer Reich”. La seva dona Friedl, amb esquizofrènia, morí víctima de la Llei d’eutanàsia del règim nazi. Decidí exiliar-se a París. “La premsa alemanya ja no publica el que passa, sinó que ho oculta”. Mor 6 anys més tard, en un hospital de beneficiència, a causa d’una pulmonia i del delirium tremens.

Captura de pantalla 2020-03-29 a les 17.04.14

Obres

Hotel Savoy, La rebel·lió, La fugida sense fi, Zipper i el seu pare… recreen la vida a Àustria després de la Primera Guerra Mundial. Job (Marlene Dietrich la citava com la seva preferida), Els jueus errants, The Hotel Years, amb la temàtica dels hotels. Poc després de la seva mort, el 1939, es publica La llegenda del bevedor sant, que Ermanno Olmi va fer en cinema el 1988.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 3 comentaris

Milada

8 de Març, un dia apropiat per parlar d’una dona desconeguda, Milada Horáková, que el règim comunista txec va condemnar a mort el 1950. La seva filla, molts anys després, amb tots els honors, rep unes cartes que havia escrit ella i mai li van donar. Així comença la pel·lícula que es pot veure a Netflix. A Praga, al final del c/Sněmovní (plaça Pětikostelní), hi ha una escultura que la recorda.

Milada Horáková

Milada Horáková

Nascuda el 1901, l’expulsaren de l’institut per haver participat en manifestacions; més endavant, en independitzar-se Txecoslovàquia de l’Imperio Austro-Húngar va entrar a la Universitat i es llicencià en Dret. Casada i amb una filla, treballà a la Creu Roja i des dels moviments de resistència ajudà a escapar molta gent de la persecució nazi. Entrà en política, lluità per la igualtat de les dones i creà el Consell Nacional Femení. Durant 5 anys passà per diversos camps de concentració. En acabar la guerra, de nou des del Consell Femení, continuà lluitant des del Consell i el Parlament, redactant projectes de llei per millorar la situació de la dona en el dret familiar. El 1947 fundà un diari feminista, Vlasta.

Milada Horáková

Milada Horáková

Després que els comunistes prenguessin el poder, va dimitir del Parlament, però continuà fent política, fins que la van arrestar. A la presó, patí tortures i xantatges perquè confessés falses conspiracions. La van jutjar i fou condemnada a la forca. Personalitats mundials com Albert Einstein, Winston Churchill, Jean Paul Sartre o Eleanor Roosevelt cridaren a la clemència però el govern comunista no els escoltà. Fou l’única dona executada durant aquells processos. Tenia 48 anys i una filla de 17. L’any 1991, el president Václav Havel li otorgà l’Ordre de TG Masavk.

La carta que deixà per a la seva filla, que no li van donar, deia: “Aneu-vos-en als prats i als boscos, allà, al perfum de les flors trobareu un tros de mi. Aneu als camps, mireu la bellesa, i estarem junts…”

Film txec, 2017. Director: David Mrnka. Actriu protagonista: Ayelet Zurer.

Informació extreta de

https://educomunicacion.es/cineyeducacion/mujer_milada.htm

https://www.nuevatribuna.es/articulo/cultura—ocio/milada-kralova-luchadora-libertad-derechos-humanos/20190613174239163560.html

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Besalú – Santuari del Mont – Monestir S. Llorenç de Sous

BESALU PONT

Pont vell de Besalú. Alta Garrotxa. Foto: gloriacondal

Una de les imatges més vistes de Besalú (Alta Garrotxa), és la del pont vell, però val la pena visitar el poble, especialment el monestir de S. Pere (fundat l’any 977) i la façana de l’Hospital de S. Julià (s.XII), just al costat. Ens ha agradat la plaça de la Llibertat, porticada, el carrer Major, i altres raconets del poble, amb l’alegria de trobar-hi molts grups escolars amb uns monitors que s’explicaven molt bé.

Besalu esglesia s pere

Monestir Sant Pere. Besalú. Alta Garrotxa. Foto: gloriacondal

A uns 30′ en cotxe hi ha el Santuari de la Mare de Déu del Mont, que destaca dalt d’una muntanya al davant (1.124 m) on s’arriba per carretera asfaltada de revolts. A més de l’església, hi ha restaurant i hostal. Allà s’hi estigué el poeta Jacint Verdaguer (una gran escultura seva ho recorda), però el més preciós és el mirador que permet veure cims tan diversos com el Pedraforca, el Turó de l’Home, el Montcau, el Taga, Bastiments, o el Canigó. Nosaltres vam tenir sort, i tot i ser un dia d’hivern i amb núvols, hi havia força visibilitat. Un plaer.

Santuari Mont

Santuari Mare de Dúe del Mont. Escultura del poeta Jacint Verdaguer i mirador. Foto: gloriacondal

Hi ha una ruta per fer a peu que comença a dalt del Mont-Coll de Finestrelles-Falgars- Sant Llorenç de Sous- Mare de Déu del Mont. Circular, 3 h, desnivell 400 m. Nosaltres no la vam fer, per falta de temps, però vam trobar un grup d’excursionistes de S. Feliu i Malgrat de Mar que dinaven a l’ombra del Monestir S. Llorenç de Sous, enorme, ruïnós en part, impressionant, amb una font i el cingle de Rocapastora a la vista. Més avall, l’enorme casa pairal de Can Noguer del Segueró.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

La Conca de Barberà

Escapada de 3 dies. Part del recorregut fet és dins la ruta del Císter, que uneix els monestirs cisterencs de Stes. Creus, Poblet i Vallbona de les Monges. Es pot fer a peu (GR 175), amb cotxe, o combinant. Hem fugit dels grans monestirs i hem optat per petits llocs i algunes viles i també hem vist els efectes de les riuades:  De fet, ens hem mogut entre l’Alt Camp (Vila-rodona, el Pla de Santa Maria, Cabra del Camp i el Pont d’Armentera) i la Conca de Barberà, tot i que a la banda de Sta. Coloma de Queralt i els pobles del voltant, el sentiment de pertinença és a la Baixa Segarra.

Vila-rodona. Celler

Celler Vila-rodona. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Vila-rodona. Hem vist un poble petit, però amb empenta. Conserven antics safarejos i tocant al riu hi ha una albareda interessant, amb zona de picnic. Als afores hi ha un columbari romà. Abans d’entrar al nucli hi ha el celler de la Cooperativa, del 1919, obra de Cèsar Martinell, amb una gran producció. Al costat, l’agrobotiga. Al nucli antic ens ha agradat que conservin i expliquin espais com El Molí, lloc de trobada de la gent de dretes, i més avall, la Societat, el lloc on es trobaven els d’esquerres.

Montblanc. Hospital Sta Magdalena

Hospital Santa Magdalena. Montblanc. Conca de Barberà- Foto: gloriacondal

Montblanc. Feia temps que no hi anàvem i fem una visita guida: visitem l’antic Hospital de Sta. Magdalena (XIV i XV), ara seu de l’Arxiu Històric Comarcal, amb un petit claustre preciós, al mig del qual hi ha un pou. Pocs metres més avall, l’antic pont del s.XII, mig destruït per les riuades d’octubre de 2019. Anem a l’Església de Sta Maria la Major (XIV) amb una talla de la MD del Cor, de 2 m, el retaule dels sants Bernat i Bernabé i l’orgue barroc, un dels més importants de Catalunya. El càrrec del capellà responsable és el de plebà. A la plaça Major encara guarden les mesures de control de pes del 1752, i l’església romànica de S. Miquel hi ha un enteixinat de fusta policromat, amb belles imatges abstractes i figuratives. Com sabem, la muralla envolta tot el poble i fa 1,5 km. Des del pla de Sta. Bàrbara, on hi havia l’antic castell, tenim vistes a 360º. I recordem que venim d’antic, ja que Montblanc acollí diferents convocatòries de les Corts catalanes el 1333, el 1370 i el 1414.

L'Espluga Francolí

L’Espluga de Francolí. Església. Foto: gloriacondal

L’Espluga del Francolí. En època medieval es dividia en dos: la Sobirana i la Jussana. Hi ha molt per veure: la Cova, un espai d’interès geològic i arqueològic on fa poc han descobert un santuari paleolític de fa 15.000 anys amb més de cent gravats. La Font Major, on neix el Francolí, ara amb aigua pertot arreu (la riuada del 2019 va fer molt mal), el Museu de la Vida Rural, la Fassina… Fem la ruta templera i hospitalera, molt recomanada, que també inclou veure el lloc on es va fer una fotografia a Albert Einstein quan va visitar Catalunya el 1923 convidat per la Mancomunitat i sectors de la comunitat científica.

Església S. Ramon. Pla Sta.Maria

Església romànica de S. Ramon. Pla de Santa Maria. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Al Pla de Sta. Maria veiem l’església de S. Ramon, documentada per 1r cop el 1194, que combina decoració cistercenca amb art clàssic i bizantí. La rosassa és una rèplica de la de Stes. Creus, i destaquen els capitells (els interiors mostren escenes bíbliques) i les 150 mènsules, variades. El gran portal lateral és impressionant.

Cabra del Camp. Mazinger

Mazinger Z. Cabra del Camp. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Al Pont d’Armentera, a l’entrada de la urbanització Mas del Plata, en un bosquet, hi ha una figura d’11 m, de fibra de vidre, de Mazinger Z, lloc de culte de motoristes diversos. Uns km més endavant fem una breu parada per veure el Pont de les Femades, part de l’aqüeducte romà que duia aigua a Tarragona.

Sta. Perpetua de Gaià

Santa Perpètua de Gaià. Conca de Barberà. Foto: gloriacondal

Pugem el coll que voreja el riu Gaià fins al llogarret de Santa Perpetua de Gaià, construït aprofitant un meandre del riu, dalt d’un turonet, amb restes del castell i l’església, amb vistes espectaculars. Anem cap a Sant Martí de Brufaganya, on hi ha una petita església dedicada a S. Magí. La gent de Tarragona, cada 19 d’agost, festivitat del sant, vénen a buscar l’aigua aquí; ara mateix hi ha tanta aigua que ha sobreixit les fonts i ocupa tot l’espai enrajolat. Als voltants, una roureda molt important, alguns arbres enormes, altres secs, buits, però dempeus encara… i una comunitat de salamandres. Dinem a Santa Coloma de Queralt i fem una volta pel nucli antic.

S. Martí Brufaganya

Sant Martí de Brufaganya. Conca de Barberà. Foto: gloriacondal

Dues incursions fora de la comarca. Pel sud, a Montferri, el santuari de Montserrat. Construït per Josep M Jujol, col·laborador de Gaudí, en un treball col·lectiu de tot el poble. Fet a salts (l’any 1925 ja hi havia un primer esboç), és un edifici sorprenent, estrany, amb cúpules i muntanyes. La part central imita un castell dels xiquets. S’inaugurà el 1999 i destaca des de lluny perquè és dalt d’un turó.

Santuari Montserrat. Montferri

Santuari de Montserrat. Montferri. Alt Camp. Foto: gloriacondal

Pel nord, a l’Anoia, la Tossa de Montbui, a 626 m, i magnífiques vistes. Conjunt romànic del X-XI, amb l’església de Sta. Maria de Gràcia i la Torre de Defensa. Vegeu visita virtual. El turó és un escull coralí, es veu clarament en les nombroses restes del terra, quan això era mar. D’allà es poden fer caminades.

La Tossa de Montbui

La Tossa de Montbui. Anoia. Foto: gloriacondal

Fi de l’escapada. Com sempre, hem après molt, ens hem relaxat i hem gaudit els uns de les altres.

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 2 comentaris

Dos amigas. Elena Ferrante

tetralogiaEl proper mes de febrer s’estrena la segona temporada de La amiga estupenda a la plataforma digital HBO. La primera temporada es va estrenar a finals de 2018. La sèrie es basa en una saga de 4 novel·les d’Elena Ferrante, que en alguns llocs es coneix com a “quartet napolità”: La amiga estupenda, Un mal nombre, Las deudas del cuerpo, La niña perdida.

“Quan la seva millor amiga desapareix, una dona gran que es diu Elena Greco, engega l’ordinador i comença a escriure la seva història i la de Lila, una amistat que començà a l’escola als anys cinquanta”

Així ens donen a conèixer la protagonista. Una saga amb la ciutat de Nàpols de fons narrada en 1a persona per Lenù (Elena), on de l’amistat amb Lila en un entorn on cal sobreviure amb astúcia. La seva relació està envoltada de famílies, amigues, coneguts, botiguers, mestres, gànsters… en un barri pobre, on impera la llei del més fort. De fons, la història d’Itàlia durant la segona meitat del s.XX.

Nàpols. Foto: gloriacondal

Nàpols. Foto: gloriacondal

De nenes, Lila és forta, la inspira. Lenù l’admira, l’enveja, la segueix. En un entorn masclista i hostil, envoltades de crims, de pallisses i de violència, aprenen a l’escola de primària tot el que poden, però no poden continuar més: les famílies no ho volen. Passen uns dies de vacances a Capri, on desperten sensacions noves. Una li pren a l’altre el noi que desitja. Passat l’estiu, Lenù, amb el suport de la mestra, aconsegueix iniciar la secundària. Lila, no. Als 16 anys es casa amb un home influent al barri i comencen els maltractes.

vesubi napols

Vesubi. Nàpols. Foto: gloriacondal

Lenú estudia a Pisa, té algun amor i acaba coneixent Pietro, un alumne estudiós, fill de família d’instel·lectuals. Es casen i van a viure a Florència. Ha publicat un llibre amb molt bona crítica i s’inicia en el món editorial. Té una filla i després una altra, però no és feliç. Un dia reapareix l’amor de joventut de Capri. Se separa, torna a Nàpols i té una filla. Retroba Lina, amb un fill i separada. Continua sent una dona llesta. L’amistat d’ambdues va i ve mentre la ciutat creix, evoluciona, moren uns i neixen d’altres. Lina finalment se’n surt, ajudant al seu home en una empresa informàtica. Lenù, malgrat els seus èxits, continua pensant que la creativa, és Lina. Un mal dia, la filla de Lina desapareix. Temps més tard, ella també. És llavors quan comença a escriure la història d’aquella amistat.

Nàpols. Piazza Bellini

“Essere napoletano è metaviglioso”. Piazza Bellini. Napoli. Foto: gloriacondal

Elena Ferrante és un pseudònim. Ningú sap qui hi ha al darrera d’aquest nom i s’han fet moltes especulacions. Algunes fonts diuen que és una dona bibliotecària. Potser quan mori (és nascuda el 1943), ho sabrem del cert.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

El oficial y el espía. J’accusse

joacusozola

Us sona l’afer Dreyfrus? Us sona J’accusse? O Jo acuso? Aquesta pel·lícula (vegeu trailer) va d’això. La condemna a un innocent a presó a un illot de la Guaiana francesa, però el coronel Piquart, destinat als Serveis Secrets, descobreix que Deyfrus és innocent. L’escriptor Émile Zola, amb el suport de l’escriptor Octave Mirbeau, el líder socialista Jean Jaurès i el radical Georges Clemenceau publica el 13-1-1898 al diari L’Aurore una carta al president de la República, Félix Faure, titulada J’accuse («Jo acuso»). L’efecte d’aquest escrit fou demolidor, i, de fet, ha perdurat fins avui.

l'aurore

Pel·lícula protagonitzada per Jean Dujardin com a coronel Piquart, que investiga les mentides i corrupció de l’exèrcit que van servir per condemnar l’oficial Dreyfus, interpretat per Louis Garrel. El controvertit director Roman Pokanski (Entrevista sobre la pel·lícula) està convençut que en aquell afer hi ha tots els ingredients perquè un cas així es repeteixi: “acusacions falses, procediments judicials pèssims, jutges corruptes… i xarxes socials que condemnen a la babalà”.

joacussos

Bona recreació històrica, que entra en el detall per parlar de corrupció institucional, de manipulació informativa, d’odi racial, de questionar el poder dintre del sistema, d’amagar errors.. i d’indefensió davant un aparell autoritari i repressiu. Ens recorda de molt a prop aquests mateixos temes. Potser per això aquí pren el títol amorf i sense substància de “El oficial y el espía”, en lloc de l’original francès: J’accusse.

joacuso

Trobareu informació detallada de l’afer aquí: http://www.dreyfus.culture.fr/fr/plan-du-site.htm

Traducció del manifest de Zola en aquest llibre: https://www.angleeditorial.com/jo-acuso-773

Fitxa del film: https://www.filmaffinity.com/es/film269157.html

jacusse

Premi crítica Festival Venecia 2019

 

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Balanç del blog 2019

Durant l’any 2019 el nostre blog ha rebut 17.393 visites (el 2018 van ser 15.674). Des que vam començar l’any 2012, amb poc més de 2.000 visites, anem pujant, de manera suau, però permanent.

lagkada, xios, grecia

Blog gloriacondal. Lagkada, Xios, Grecia

Les entrades més vistes han estat

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts, amb 6.844 visites), que continua líder, com els darrers anys.

En segon lloc, ja amb molta diferència, el mateix del 2018, Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, seguit de:

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Com es diu coixinera en castellà

Ruta dels camps de l’exili: de Ribesaltes a Argelers

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia regions), seguit dels EUA, Grècia, Alemanya, França… i llocs tan allunyats com Filipines, Iraq, Líban, Síria, Tanzània, Sud-Àfrica…

Gràcies a totes les persones que ens visiten!

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a | Deixa un comentari