Les mines de Xios (Chios)

La història de la mineria a Xios no és gaire coneguda, però va ser important al nord de l’illa als segles XIX i XX.

Edificis abandonats mines Keramos, Xios. Foto: gloriacondal

A poble de Keramós hi havia mines i durant uns anys hi va haver molta activitat. L’any 1897, l’empresa francesa “Societé Anonyme des Mines de Keramos”, enmig de la febre minera que hi havia a l’Egeu (recordem les mines a les illes de Milos, Serifos….), va començar l’explotació d’un mineral d’excel·lent qualitat. Al voltant de les mines d’antimoni hi havia edificis auxiliars, oficines i habitatges per als treballadors. Per exportar el material van construir unes instal·lacions al port d’Agiásmata, on es poden veure encara algunes restes. L’activitat es va aturar el 1902.

Edifici antigues mines Keramos. Quios. Foto: gloriacondal

El 1949, el complex de Bodosaki amb l’empresa “Hellenic Mining Companies SA” va intentar reprendre l’activitat, però la situació econòmica no era fàcil. El 1953 donaven feina a 177 treballadors, més 18 administradors i tècnics. No se’n van sortir i el 1954 van tancar, deixant les instal·lacions i mines abandonades mentre molts miners havien mort, víctimes de les condicions laborals. Durant aquells anys de funcionament havien exportat 14.500 tones de mineral de bona qualitat.

Cenotafi en records dels miners morts. Keramos. Foto: gloriacondal

A Keramos hi van arribar a viure, a mitjans s. XX, 550 persones. Després de passar el poble de llarg en direcció a Agiàsmata trobem una església i un petit cementiri on hi ha un cenotafi en honor als treballadors que van morir de pneumoconiosi per manca de mesures de protecció. És un lloc ombrívol, enmig del bosc, on l’empresa va construir oficines, magatzems i cases per als miners. Allà també hi ha indicadors verticals de rutes a peu cap a Kómbos Keramos, Lardátos i Leptópoda.

Moll al port d’Agiasmata des d’on s’exportava antimoni. Foto: gloriacondal

Anem baixant cap a mar, a la costa nord de Xios, on hi ha la petita població balneària d’Agiasmata. Tocant a mar, entre els pedrots negres, es poden veure restes de la infraestructura des d’on s’enviava el material miner per mar. Nosaltres aprofitem per dinar a la taverna de la senyora Maria. No hi havia ningú i hem tret el cap per preguntar si era obert; ens ha sortit amb les mans plens de farina perquè era a la cuina i ens ha dit que podíem seure. Llàstima de l’espifiada que hem fet perquè li volíem demanar tovallons de paper i en lloc de dir xartopetsetes (χαρτοπετσέτες) hem dit xartí tualeta (χαρτί τουαλετας), que vol dir paper WC. La pobra dona ens ha vingut amb un rotlle de paper de vàter i llavors m’he adonat de l’error. Quin fart de riure…. Al final ens ha recomanat anar fins on acaba la platja de pedrots, d’on raja una font d’aigua calenta, la mateixa que forneix el balneari del poble. Ho cura tot, segur.

Més informació sobre la mineria, en grec, clicant aquí i a youtube aquest trailer

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Aqüeducte de Koufos. Xios

Comencem parlant d’un antic aqüeducte que no té ni un senyal per arribar-hi i acabem parlant de bicicletes. No és casualitat, tot lliga.

Aqueducte Koufos. Xios.Foto gloriacondal

A prop de la capital de Xios (Grècia) hi ha un antic aqüeducte, Υδραγωγείο Κουφου, dels temps dels genovesos, construït amb pedres de Thimiana, les mateixes que les mansions de l’elegant barri de Kampos. Era el principal aqüeducte que subministrava aigua de les fonts de Georgios Restas, Agios Ioanis Tripate i les fonts de Xalandra, a la zona de Kariés, fins al dipòsit de la ciutat situat al castell de Xios, fins al segle XVII.

Aqueducte Koufos des de dins del recinte. Chios. Foto: gloriacondal

En aquella època es van construir diferents tipus d’aqüeductes segons les possibilitats tècniques i econòmiques, ja que valoraven l’oferta de fonts, distàncies, tipus de sòl, recursos humans, materials, tecnologia i facilitat de manteniment. El pont de pedra tenia 7 arcs, amb una llargada de 35 m i una alçada màxima des del llit del torrent de 15,6 m. Ara està abandonat i dels 7 arcs que tenia només en queden 5. L’entrada està protegida per una tanca però es pot passar a l’altra banda fàcilment

Bicicleta. Quios. Foto: gloriacondal

El nostre amic Z. hi venia de jovenet, vivia amb la seva família a la capital i l’aqüeducte era als afores. Agafaven les bicicletes, carregaven cistells amb menjar i beguda i passaven el dia en aquella zona verda, amb aigua. Curiosament, a la coral, vaig aprendre fa pocs dies una cançó deliciosa anomenada “La bicicleta” (Το ποδήλατο) del cantant Kosta Makedonas (Κώστα Μακεδόνα), que són els records d’un adolescent que al voltant de la bicicleta somnia, té la vida per davant i vol anar lluny. De gran, la lluita per la vida, que fa pujada, i ell continua pedalant com en els somnis. Com el nostre amic. Aquí teniu el vídeo

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Església d’Agios Makarios Notaras, la més petita de l’illa de Xios

Visitem una esglesiola en una cova que és la més petita on mai havíem entrat, potser la més petita de Xios i part de l’estranger. Es troba al mont Aipos, pujant la muntanya, davant l’església d’Agios Makarios, que no és l’original. La petita ermita-cova d’Agios Makarios Corint de Notaràs, (αγιος μακαριος νοταρας), a pocs metres, és davant, on cal entrar a la gatzoneta perquè el passadís, d’uns 5 m, és molt estret. Com gatetes.

Cova d’Agios Makarios Notaras. Xios. Foto: gloriacondal

Agios Makarios (Trikala, 1731 – Xios, 1805), es deia Miquel Notaràs, de família rica, fou nomenat bisbe de Corint el 1764. És un home renovador, predica, funda escoles, reforma temples, prohibeix la coexistència del sacerdoci i la política, suprimeix l’ordenació per diners i exigeix que els clergues tinguin estudis primaris

Interior cova Agios Notaras, Xios. Foto: gloriacondal

Refugiat a l’illa de Zakintos el 1771 per participar en una revolta contra els turcs en la guerra russo-turca, després va a Cefalònia i a Hidra. El patriarca ecumènic Teodosi II el destitueix, i Makarios s’exilia i viatja per l’Egeu. Visita Xios, va al mont Athos, retorna a Xios i el 1778 va a Patmos, on copia codis i tradueix textos, fins que va a Samos i més endavant a Esmirna, on publica alguns llibres.

Capella coa Agios Makarios Notaras. Foto: gloriacondal

Retorna a Xios i s’instal·la al nord-est de la muntanya Aipos, sobre Vrontados, en una petita cova on troba la pau i ajuda els pobres. El 1782 publica una antologia de cinc volums d’obres de pares ascetes. El llibre “Sobre la comunió contínua” provoca que el Sínode del Patriarcat la condemni com a perillosa, però més tard, és reivindicat i lloat pel patriarca Neophytos. Des de la cova on viu dóna suport econòmic a Adamantios Korais, que estudia a Montpeller i ajuda a publicar el Nou Testimoni. Està enterrat a l’església del davant, anomenada com ell, Agios Makarios.

Al costat de tants edificis grans, majestuosos, sublims, ornamentats i impressionants, a nosaltres ens ha encantat aquest petit espai on has d’entrar ajupida i passa desapercebut.

Font:http://syndesmosklchi.blogspot.gr

Publicat dins de Uncategorized, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Paliá Potamiá, un poble abandonat

Αrreu del món hi ha pobles abandonats. Avui us parlem d’un que hi ha a l’illa de Xios, a Grècia, Paliá Potamiá

παλαια Ποταμια. Χιος. Indicadors a Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Per arribar-hi anem fins a Volissós i d’allà al poble de Nea Potamià. Deixem el cotxe en una desviació de la carretera que indica el Palià Potamià i una església.

Cases negres entre verds. Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Caminem per una pista ampla, de baixada, fins al torrent, a 1,5 km. De lluny estat es veu el poble, pedres negres que es confonen amb la muntanya. Ens aturem a l’església de S. Antoni, nova, forta, blanca i tancada. A baix hi ha tres paletes treballant en la rehabilitació de l’escola, al nivell del riu. La majoria de les cases queden a la nostra dreta, però no s’hi pot pujar perquè no hi ha carrers ni camins. A l’altra banda, tocant al riu, en queden algunes més, en molt mal estat.

Poble abandonat de Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Aïllat entre turons i camps entre el Mont Amani i el Pelineu, es va construir en un barranc travessat per dos torrents, el Karydatos (anomenat així per les nous que hi havia) i l’Apeso. Els primers habitants van construir les cases al costat esquerre del poble, cap el 1600. Venien d’Agios Giorgis, al costat de Pirama, on sovint hi arribaven pirates. Les cases es van fer amb pedra, argila i feien les teulades amb de troncs i terra. Després hi va arribar altra gent, que van fer-se les cases a la banda ombrívola. Van fer l’escola el 1911 (el mateix paleta que havia construït la de Volissós), que tenia banys per a la gent, En el moment àlgid, el poble tenia uns 300 habitants. També van construir un església, més amunt, que són els dos únics edificis que han sobreviscut. No tenien electricitat i aviat van arribar les malalties, que afegides al terratrèmol de 1949 van fer que l’any 1955 decidissin deixar-lo i construir-ne un altre més amunt, amb sol i més ben comunicat. L’any 1961 es van començar a construir les noves cases en el que van anomenar Nea Potamià i els últims habitants va abandonar el poble vell el 1964. Ara estan rehabilitant l’edifici de l’escola, al costat del pont, i queda en perfecte estat l’església de Sant Antoni, comunicades per una llarga escala.

Casa a l’entrada de Palia Potamia. Foto: gloriacondal

Tornem amunt envoltades de ginestes, roselles, estepes i centenars d’oliveres. Nea Potamià ara té uns 60 habitants, en regressió i està a una alçada de 450 m. Tenen l’honor de ser el poble natal d’una medallista olímpica dels Jocs del 2000, Xara (Zaxaroula) Karyami.

El poble vell està a Facebook en aquest enllaç: https://www.facebook.com/PaliaPotamiaChios

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Mequinensa, amb records del Camí de sirga

“La població havia viscut prop d’un segle entre mines de lignit i la pols del carbó se li havia adherit igual que una pell d’ombra; els edificis, on les emblanquinades resultaven efímeres, la gent, fins i tot els rius, sempre solcats per vaixells negres i amb les entranyes enfosquides pel carbó perdut en els naufragis semblaven haver agafat forma…“

Camí de sirga. Jesús Moncada

Hi arribem un mes de març entre oliveres i ametllers. De la banda lleidatana hi tenim parents i coneguts que hi havien viscut. Passem el llarg pont i ens trobem els museus (el de la Mina i l’Històric). Després, les restes del poble vell i més endavant, el poble nou, de cara al pantà. Si alcem el cap, sempre la visió del castell, dalt de tot el turó, propietat d’Endesa i amb accés restringit. Recorrem el camí vora l’aigua que coincideix amb el GR 99, entre els museus i el poble nou. Ens aturem estona per veure el que queda del poble vell: carrers, placetes, plaques explicatives…. 

Mequinensa. Foto: gloriaconda

Quan no bufava garbinada i els llaüts no podien pujar a vela, els tripulants eren els encarregats de la feina de sirgar per la vora i remolcar-los aigües amunt. Ara volien substituir els homes per bèsties. El sistema fou adoptat de seguida a totes les mines de la conca i els sirgadors, substituïts pels matxos, passaren com a peons als nous llaüts que eixien de les drassanes i s’afegien al tràfec dels rius.

Mequinensa, fins a principis del s. XX era port fluvial i via d’accés a Saragossa i Lleida, però la navegació va caure amb la competència del ferrocarril i la implantació de l’energia elèctrica. A principis del s. XX, diverses empreses hi posen els ulls. Es projecten dos embassaments, un a Mequinensa i l’altre a Riba-roja. 

Mequinensa. Castell. Les muralles arribaven a l’aigua. Foto: gloriacondal

Arribaren camions dies i dies; el mur de l’Ebre vibrava al seu pas. El temps dels rumors havien acabat; anaven a tallar l’Ebre amb dos pantans enormes, un d’ells, riu amunt, a poca distància de la vila; l’altre aigües avall, a Riba-Roja. El segon havia de colgar Faió i la vila sota les aigües.

El primer es construeix entre 1957 i 1964 (conegut com a Mar d’Aragó); després es fa l’embassament de Riba-roja.

La primera onada de la invasió fou amb prou feines un avançament de l’allau enorme que desbordà les possibilitats de la població d’absorbir-la. La majoria, una massa patètica de pobra gent vinguda de pertot arreu a esgarrapar uns diners i enviar-ne a les famílies. Cada porta es va transformar en una botiga… aquella era una riquesa traïdora, una prosperitat efímera a l’escalfor de la qual pul·lulaven els cucs del podriment.

Mequinensa. Pantà. Foto: gloriacondal

Acabat el primer pantà els treballadors foren acomiadats o duts a Riba-Roja on ja començaven a pujar el mur del segon embassament, el que havia d’inundar Faió i la vila… Que la vila havia de morir era un fet assumit feia temps: les aigües el colgarien la part més important, la resta serien uns carrers sense vida, membres d’un cos esquarterat. Els vilatans condemnats a quedar-s’hi resultarien perjudicats com els qui perdien la casa però sense dret a cap compensació. 

Finalment, l’empresa hidroelèctrica accepta les condicions exigides pels veïns.

“Tretze anys de guerra per pagar-se l’enterrament” va remugar el calafat Forques…. Lliurarien les cases a l’empresa hidroelèctrica, però només les abandonarien a mesura que les de la vila nova que anaven a construir pel seu propi compte fossin enllestides… Mentre encara vivien a la vila vella, havien d’empassar-se el fel: el procés innecessari i atroç de la destrucció iniciada un matí de primavera de 1970 amb la demolició de la casa del Llorenç de Veriu a la Baixada de la Ferradura.

Mequinensa. Sota el castell, les restes de l’església. Foto: gloriacondal

Els darreres vaixells que hi van navegar comercialment van ser els llaüts, que carregaven fins a 40.000 kg de carbó i arribaven fins a Amposta. 

A finals del 1974 la majoria de la gent estava instal·lada a les noves cases. Al poble nou ara hi viuen més de dues mil persones. 

Camí de sirga. Jesus Moncada

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Clots de Sant Julià. Empordà

Conjunt de pedreres enmig del bosc, al Baix Empordà, explotades des dels temps dels íbers. Hi anem caminant des de Canapost, després de veure els sarcòfags antropomorfes al peu de l’església de S. Esteve, i el rosetó deixat a mig construir. Les lloses d’alguns sarcòfags de la necròpolis procedeixen dels Clots. El camí senyalitzat s’inicia després de l’església, són uns 3 km, entre camps de colza florits i boscos de pins i alzines.

Un tram de l’antiga via romana comunicava els Clots amb Ullastret, Empúries i Girona. El darrer tram visible de la via de Canapost cap els Clots s’anomena camí romà, i està en gran part excavat a la roca, amb roderes ben marcades. Situats als turons de llevant del Mas Puig-Sec, al solar que abans ocupaven el menhir del Mas Gros i el sepulcre del Mas Puig-Sec, els Clots de S. Julià són un conjunt de grans cavitats excavades a la roca escampades pel cim i els vessants del puig, de diferents dimensions (algunes arriben a tenir un diàmetre de més de 30 m). Al Baix Empordà hi havia tres pedreres: la muntanya d’en Torró, els Quermanys i aquests Clots.

Rosetó església Canapost. Foto: gloriacondal

A l’entrada dels Clots hi ha un plànol, i cada clot està encerclat amb cinta de plàstic pels Serveis Forestals, que hi estan fent feina de desbrossat. La pedra dels Clots va servir sobretot per fer estris domèstics, com els molins i elements arquitectònics singulars. Al puig de S. Andreu d’Ullastret hi havia dues cisternes ovalades al vessant oest de l’acròpolis tallades a la roca natural revestides per carreus de pedra arrebossats amb morter de calç i on ha caigut la capa es pot observar el carreuat tallat; tots els blocs són tallats en pedra dels Clots (s. III ane).

Clots de Sant Julià. Empordà. Foto: gloriacondal

Al Museu hi ha elements ornamentals d’edificis, fragments de cornises i entaulaments, amb pedra dels Clots. Part de les estructures de la muralla meridional també ho són. I a l’Illa d’en Reixac hi ha alguns carreus i basaments dels Clots, tot i que la majoria dels materials són de la pedrera del puig de Serra. S’ha documentat que la ciutat grega d’Empúries i més tard, la romana, van utilitzar la pedrera. 

Camp de colza. Empordà. Foto: gloriacondal

El que crida més l’atenció és una pedra en forma d’arc coneguda com a “Seient, Tron de la Reina o Pont de la Bruixa”, una cova excavada en un aflorament de roca natural. A l’esquerra d’aquest tron, una superfície plana d’aproximadament un metre de llargada era, segons la tradició, un lloc de sacrificis. La presència d’un canal en forma d’U per recollir la sang confirma aquesta llegenda. La presència de dues petites depressions en forma de mitges esferes a la roca, potser d’origen artificial, recorda elements idèntics que apareixen molt sovint a les lloses funeràries megalítiques.

Tron de la Reina. Clots de S. Julia. Foto: gloriacondal
Clots de S. Julià. Foto gloriacondal

La forma irregular dels clots i el fet de trobar-se colgats fan difícil saber quant material es va extreure, però els entesos parlen d’unes 54.500 tones. 

Clots de S. Julia. Emporda. Foto: gloriacondal

(Documentat en de l‘estudi de l’Institut d’Estudis del Baix Empordà. Xavier Rocas, Carles Roqué i Lluís Pallí) i la pàg web https://www.visitperatallada.cat/ca/els-clots-de-sant-julia.html

Publicat dins de Excursions, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Belchite, memòria històrica

L’actual poble de Belchite és a 50 km al sud-est de Saragossa. Es troba en terres seques, amb un sòl poc fèrtil i hiverns freds. Hi anem perquè volem visitar les ruïnes del poble vell. Ens allotgem a l’Hotel Oleum, tocant a l’església. 

Església S. Martí de Tours. Belchite. Foto: gloriacondal

Terra de fronteres, Belchite en pateix les conseqüències de sempre. A la guerra del Francès, el 1809, cau davant dels francesos. Durant les guerres carlines, la comarca queda com a línia divisòria dels dos bàndols. Durant un temps havien conviscut àrabs, cristians i jueus. La torre del Rellotge, mudèjar, va sobreviure. L’any 1937 l’Exèrcit republicà vol impedir que els nacionals prenguin el nord d’Espanya (ja havien conquerit Bilbao i estaven a punt de fer el mateix amb Santander i Astúries). L’Exèrcit republicà fracassa en la presa de Saragossa i perd força i els nacionals aconsegueixen prendre tota la zona Nord. L’agost de 1937 la situació de la República era complicada i Belchite esdevé l’objetiu principal. El poble vell és l’escenari d’una batalla cruel.

Interior església S. Martin Tours. Belchite. Foto: gloriacondal

Els primers dies després del cop militar del 1936 hi va haver assassinats selectius fets per falangistes (unes 200 persones), entre d’altres, l’alcalde socialista Mariano Castillo. Els avis materns del cantant Serrat, consten com a desapareguts. Moltes famílies d’esquerres van fugir per por. El cantant Labordeta era nascut a Bechite i a l’antic casino va cantar per primer cop. Va escriure un poema titulat Belchite (cliqueu aquí).

Belchite, campanar mudèjar. Foto: gloriacondal

Entre el 24 d’agost i el 6 de setembre de 1937, els republicans van encerclar el poble pel sud, el sud-oest i el nord-est. Dins hi havia 1.800 militars sublevats i 2.200 veïns. L’Exèrcit republicà tenia desplegats 80.000 soldats en l’ofensiva inicial sobre Saragossa, i en va destinar 8.000 allà. En 15 dies hi va haver 5.000 morts. Sis mesos després, els nacionals van reconquerir el poble en ruïnes. En acabar la guerra havien mort 6.000 persones.

Belchite. Seminari. Foto: gloriacondal

Als afores hi ha les restes del Seminari de Belchite, tocant a la carretera, un conjunt d’edificis grans, envoltats d’un mur; des d’allà es protegia l’accés a l’aigua potable del riu Aguasvivas. 

Acabada la guerra, un miler de presos polítics del camp de concentració Rússia, on també hi havia confinades famílies d’esquerra del poble, van treballar en la construcció del nou poble, inaugurat el 1954. Els últims veïns deixaven les cases el 1964. Ara viuen al poble nou unes 1.600 persones. El poble vell fou declarat Bé d’Interès Cultural el 2002 i el 2007 van construir una tanca envoltant-lo, per això cal visitar-lo amb guia, de manera obligatòria. Les restes de Belchite han estat escenari de múltiples pel·lícules, com Incerta glòriaEl Laberint del Faune, Las aventuras del barón de Munchausen…

Després de la visita, sentim molta tristesa. Hi ha ferides de la Guerra Civil que continuen obertes. Belchite n’és una.

Punts d’interès als voltants

Presa romana Almonacid de la Cuba, segle I. Foto: gloriacondal

Santuari Verge Pueyo. Belchite, Foto: gloriacondal

Santuari de la Virgen de Pueyo, (“pueyo” = turó). Inaugurat el 1725, el temple barreja estil mudéjar, renaixement i barroc. Al s. XIII comencen les obres en el lloc on van fundar un monestir els ermitans de S. Agustí. El caràcter de la seva arquitectura i morfologia urbana és plenament mudèjar. Cada dimarts següent al Diumenge de Pasqua s’hi va en romeria. 

Fuendetodos, poble natal de Goya. Museu del Gravat i casa del pintor. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

La Torre dels italians. Saragossa

Hi anem perquè allà hi ha les restes d’un aviador, el coronel Mario Vetrella, que va bombardejar Mollet el 25-1-1939. Un mes després, el 20-2-1939, es va estavellar quan pilotava un avió Breda 65 que els italians estaven provant a la base militar de Valenzuela (Saragossa), d’on sortien la majoria de vols que anaven a bombardejar les comarques catalanes.

Torre dels Italians Saragossa. Foto: gloriacondal

Mussolini va enviar armes i gairebé 80.000 soldats per ajudar Franco. El “Sacrario militare” de la torre de S. Antonio, conegut com la Torre dels italians és un mausoleu que va voler construir “il Duce” en honor als 2.889 soldats italians morts que van lluitar a Espanya en el bàndol franquista i per això el Ministeri de Defensa italià comprà el terreny. Aragó era la regió d’Espanya amb el major nombre de caiguts italians al bàndol feixista (més de mil havien mort a la batalla de l’Ebre) i Saragossa va ser fundada per Augusto, cosa que plaïa Mussolini.

Torre del ITALIANS. Foto: gloriacondal

L’obra s’encarrega a Víctor Eusa Razquin, que dissenya un conjunt adient amb l’arquitectura feixista, però en acabar la Segona Guerra Mundial, el nou govern italià decideix modificar el projecte. El juliol de 1945 l’edifici s’acaba i s’encarrega la custòdia a l’orde dels Caputxins. L’arquitectura reflecteix l’estètica feixista. La torre fa 40 m però havia de ser més alta. Igual que al Valle de los Caídos s’hi van incorporar restes de lluitadors republicans per desdibuixar l’historial del monument, aquí hi ha una “torna”, que no canvia el caràcter fundacional del mausoleu: les restes de 22 brigadistes italians morts en defensa de la República i els noms de 546 més.

Làpida coronel C. Mario Vetrella. Cementiri dels italians. Foto: gloriacondal

Les restes dels italians estan dipositades en petites caixes dins les parets de la torre, amb un petit marbre amb el nom, per ordre alfabètic. On hi ha les restes de Vetrella hi havia un epitafi que va fer posar la seva mare: “…che consacrá il trionfo con sacrificio nel cielo di Zaragoza e holocausto degnissimo alla Vittoria, la Mamma lontana dolorante e fiera dalle pietesse Mamme spagnole invoca culto di fiori e di lacrime” però ja no hi és. Ningú té flors ni epitafis, només els noms (en alguns casos a dins no hi ha cap resta perquè es van expatriar o són en un altre lloc).

A la Torre es fan diferents actes organitzats per Falange Espanyola, amb banderes i símbols feixistes, amb finals de Cara al Sol. Cada 2 de novembre s’hi troben grups falangistes i neonazis per commemorar el naixement de l’Eix Roma-Berlín de 1936.

La torre i l’església es troben al sud de la ciutat, a prop del pont Amèrica del Canal Imperial d’Aragó.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Au revoir, les enfants

Le même jour de la projection du film au Mercat Vell, le matin j’avais assisté, via youtube, à une conférence que s’est tenue à l’Université de Brest, France, sur le “Rotspanier“, les républicains espagnols exilés en France ainsi appelés par les nazis. Une semaine plus tôt je suis allée à Argelés-sur-Mer ou il y avait une exposition photographique avec des images du camp en 1939 (l’année 2022 marque les 80 ans de la fermeture du camp). Je m’était également rendu au Musée de l’Exile, á La Jonquera, à la recherche d’informations et avait échangé des courriels avec des associations liées aux différents camps de concentration. Quelques mois plus tôt, j’avais appris que l’homme que je cherchais avait été inclus dans le TODT, une organisation de travail forcé allemande en France, et il avait travaillé à St-Malo et Cherbourg. 

J’avais travaillé dur pendant plusieurs jours et j’avais besoin de repos, donc que je suis allée au cinéma sans me souvenir du titre de ce que j’allais voir. Et j’avais rencontré Louis Malle et ses enfants. Touché! Alors, pendant je regardais le film, j’ai reçu un e-mail du Musée allemand Bad Arolsen spécialisé dans les sujets nazis, confirmant que ils avaient bien reçu ma demande d’informations. Mon Dieu! J’ai besoin de déconnecter!!!

Un très bon film, avec de bons acteurs, basé sur une réalité vécue par le directeur, Louis Malle, nous parle de comment l’occupation allemande de la France pendant la Seconde Guerre mondiale a imprégné tout, y compris une école. Ainsi, au milieu des méfaits, des bagarres, des jeux et des études des enfants, nous voyons leur vie et réalisons que certains ont de sérieux problèmes. Finalement, les nazis vont à l’école, arrêtent le directeur et les enfants juifs qui s’y trouvent et les emmènent. Lorsque le directeur marche parmi les soldats, il se retourne, regarde les enfants et dit: «A revoir, les enfants”.

Merci à l’Escola Oficial d’Idiomes de Mollet pour la projection de cette Semaine du Film Français. Nous attendons l’année prochaine pour y retourner!

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Vall de Bianya – Vall de Bac

La vall de Bianya és un municipi d’un centenar de quilòmetres quadrats format per diferents valls amb boscos, prats, rieres, esglésies, masies, trams de via romana… El nucli habitat més gran és l’Hostalnou, que fa de capital. La vall de Bac, separada de Bianya per la serra del Malforat és més feréstega i despoblada. El poble més conegut és Beget.

Via romana Capsacosta. Vall de Bianya. Foto: gloriacondal

Ens allotgem 3 nits a la Casa rural El Callís a S. Salvador de Bianya. Allà mateix hi ha un accés a la via romana del Capsacosta, un tram que transcorre de S. Pau de Segúries fins al pas dels Traginers i passa a prop de la C-26 i la C-153. Són 8 km que és millor fer de baixada entre rouredes i alzinars. També hi ha el Centre d’Interpretació del Paisatge de la Vall de Bianya

Església Sant Salvador de Bianya. Foto: gloriacondal

Fem una ruta d’esglésies, l’excusa per descobrir racons de la vall. La primera, per proximitat, S. Salvador de Bianya, un exemple clar d’art romànic, amb un absis semicircular amb capitells esculpits, mènsules amb motius vegetals o florals. Està tancada, com totes les que veurem després i moltes van quedar malmeses pels terratrèmols del 1427 i 1428. 

Església Samt Pere d’es Puig. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

Combinem cotxe i caminar. Baixem cap al sud fins a S. Pere Despuig, dalt d’un turó. Consagrada el 964, amb orígens romànics, està tan modificada que és més aviat barroca. El s. XVIII la van capgirar i li van donar una orientació de nord a sud.

Església Sant Martí Solamal. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

D’aquí baixem fins a la riera de Sta. Llúcia que hi ha tocant a Sant Martí de Solamal, també dalt d’un turó. La porta és a ponent, formada per un arc de mig punt de doble esqueixada. Llegim que a dins hi ha una gran pica baptismal de tradició romànica per fer batejos per immersió. 

Església Sta. Margarida de Bianya. Foto: gloriacondal

Baixem a la C-153 fins al nucli de l’Hostalnou. Passem entre camps de cultius molt a prop de la masia del Teixidor i arribem a l’església de Sta. Margarida de Bianya. Les primeres referències són del 1117 i està molt modificada. Des de l’exterior, fa patxoca. Una mica més amunt, el Mas Guitart. 

Església Sant Andreu Socarrats. Vall Bianya. Foto: gloriacondal

Més al sud hi ha l’església de S. Andreu Socarrats, a un centenar de metres de la C-153, en un entorn urbanitzat. L’església és consagrà el 1117 i està molt modificada. El 1948 el pintor olotí Casas va pintar la volta de l’absis. El campanar es va convertiruna torre amb teulada als quatre vessants. 

Tornem a la carretera principal i seguint el rètol, pugem cap a Sant Martí del Clot; just al davant hi ha una edificació privada, com hem trobat a gairebé totes les altres, com si haguessin aprofitat la rectoria per fer un gran casalot. Hi ha una gran esplanada sota un munt d’alzines. Se’n tenen notícies des del XIII, quan va quedar molt malmesa pels terratrèmols. A l’absis hi ha una finestra central d’arc de mig punt, ara cegada. 

L’Hostal de la vall de Bac. Foto: gloriacondal

La vall del Bac, limitada per la confluència dels rius Fluvià i Toronell queda entre Oix i S. Pau de Segúries. Poc coneguda, poc habitada, poc transitada. Hi anem un matí per una carretera estreta i amb revolts, que va passant entre boscos i algun mas. De tant en tant, vaques. Hi ha alguns trossos obacs i l’asfalt està glaçat. Arribem a l’extrem oriental, a l’Hostal de la vall de Bac, un dels hostals més antics de Catalunya. El lloc era al mig de la ruta habitual de principis de s. XX per anar d’Olot a Camprodon i surt a la novel·la “La punyalada” de Marià Vayreda. Un parell de quilòmetres abans, prop de la confluència del torrent de S. Andreu amb la riera de la Vall del Bac un ‘indicador assenyala l’església de Sant Andreu de Porreres (1,6 km). De l’Hostal es pot anar a llocs com Llongarriu, a 30′ on hi ha l’església de Sta. Maria o MD dels Àngels, al costat de l’antiga casa pairal. 

Beget. Vall de Bac. Foto: gloriacondal

Els principals nuclis del nord de la vall són Beget i Rocabruna, on s’arriba per la carretera GIV-5223 després de Camprodon. A 7,6 km (uns 15′), hi ha Beget, amb una església romànica que conserva l’escultura La majestat, obra cabdal de l’escultura romànica catalana. Val la pena passejar-hi: ponts medievals, cases fetes amb pedra de la zona, carrers de pedra escalonats sobre el riu, cap botiga de records, un hostal, un restaurant, la petita plaça major i en un jardí, una escultura d’un home amb un violí, homenatge al músic Peret Blanc, que tocava a les festes. Hi ha un magnífic documental sobre les últimes dones del poble que podeu veure clicant a aquest enllaç.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari