Martinica

Què vam fer a la Martinica (Petites Antilles) i desmitificació d’alguns mites, comuns als Carib

martin

Mapa Martinica. Llocs visitats

Vam estar allotjades 11 nits a la costa atlàntica, a le Robert. D’allà ens vam moure als llocs que ens interessava. De casa cap al nord hi ha una carretera que s’acaba a Grand Rivière, un poblet pescador que ens va agradar (si pugeu al petit turó on hi ha la Verge dels Marins teniu una perspectiva fantàstica). Al poble comença -o acaba- el sender que uneix aquesta costa amb l’oest. El relleu és tan accidentat que no hi ha carretera. Són 14,7 km d’aquí fins a Anse Couleuvre, a peu.

Petites Antilles. Grande Rivière. MArtinique

Grand Rivière. Martinica. Foto: gloriacondal

De Grand Rivière avall hi ha un parell de pobles, Basse Pointe i Macouba, amb molta gent d’ascedència hindú. Quan es va abolir l’esclavatge, els amos necessitaven mà d’obra nova i van anar-la a buscar a l’Índia, a qui explotaven en condicions similars. Encara tenen els seus temples i costums. Al poble de Santa Marie hi ha dos illots units a terra ferma per una llengua de sorra (tombolo) formada quan acaba la temporada de pluges; només s’hi arriba caminant durant 4 mesos i es pot pujar dalt dels dos turons, amb vistes.

Tombolo

Sainte Marie. Martinica. “Tombolo”. Foto: gloriacondal

Més avall, Trinité, amb una preciosa platja d’aigües turqueses, plana, sense ones, la Plage des Raisiniers, ideal per a nosaltres! I d’aquí, la peninsuleta anomenada Presqu’e île de la Caravelle, una joia, amb senders per recórrer, al far (vistes superbes!) o a les restes del Chateau Dubuc, una explotació agrícola i hisenda, molt interessant.Tartane és el poble de referència, amb xiringuitos i platges. Un pèl després de Trinité, a la crta.nacional, la fàbrica de sucre Le Galion que es pot visitar.

Chateau Dubuc

Chateau Dubruc. Martinica. Foto: gloriacondal

Continuant a la costa atlàntica, destaquem la punta sud-est, Sta. Anne i les Salines. El camí de ronda Trace des Caps va de Sta. Anne a Macouba (34 km, 12 h, desnivell 400, dificultat mitjana). En fem una part: destaquem la vista de la Table du Diable,una roca plana, passem per la Savane des Petrificacionsun desert, la Porte d’Enfer, uns penya-segats que fan por, i arribem a Anse Trabaud. Els estralls causats pels sargassos són evidents.

Savane des Petrificacions,

Savane des Petrificacions. Sargassos. Martinica. Foto: gloriacondal

També al sud però a la banda del mar Carib, hi ha la península del sud-oest, on trobem llocs com Trois Îlets, al nord, d’on surten excursions amb barca i carretera cap al sud, la Grand Anse i les Anses d’Arlet, aquesta segona, una bona platja i un poblet coquetó.

Anse d'Arlet

Anse d’Arlet. Martinica. Foto: gloriacondal

D’aquí cal continuar per la carretera de la costa fins al mirador a la Roca del Diamant. Hi ha dos turons que es poden fer a peu, Morne Champagne i Morne Lacher, i un parell de llocs on cal aturar-se: la Maison du Bagnard, una història curiosa sobre un artista, i el Memorial cap 110, un conjunt escultòric en record del naufragi d’un vaixell negrer allà quan l’esclavitud ja estava prohibida. «Curiosa» la manera com el govern francès ho va «resoldre». Més a l’est, el poblet i platges de Sta. Lucebé.

Memorial cap 11o

Memorial cap 110. Martinica. Foto: gloriacondal

L’interior nord de l’illa és on hi ha més relleu, amb el mont Pelée, el cim més alt (1.397 m), i els Pitons de Carbet. Vegetació exhuberant, cascades, miradors i senders per caminar. Un poble on val la pena parar és le Mourne Rouge, on es té una vista genial del Pelée, però millor anar al refugi de l’Aileron i d’allà fer el cim (sovint tapat per núvols).

Mirador Aileron. Mont Pelée

Mont Pelée. MArtinica. Foto: gloriacondal

La costa nord del Carib té com a ciutat destacada S. Pierre, l’antiga capital, potent i maca, que una erupció de 90 segons el 1902 va destruir. Van morir 30.000 persones. Ara Fort de France és la capital, però l’esplendor del passat de la ciutat destruïda s’endevina trepitjant les seves pedres, edificis o les restes del teatre. Més al nord arribem fins a Le Prêcheur i a Anse Couleuvre (platja i ruïnes explotació agrícola). Aquí arriba el sender que ve de Grand Rivière. De S. Pierre cap al sud, successió de platgetes de sorra negre cap a Le Carbet.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dit això, els mites que no ho són tant…

platges de cocoters i sorra blanca. -No totes, ni la majoria. Moltes són de sorres negres volcàniques. Si hi ha cocoters, vigileu de no deixar el cotxe a sota, si cau un coco al sostre poseu a punt el full d’assegurança per abonyegament de planxa superior. També trobareu uns dels arbres més verinosos del món, els mancenilliers pometa de la mort, molt tòxics, sovint marcats de vermell.

– molt sol… i molta pluja. Les temperatures màximes estaven entre 27 i 30º, les mínimes entre 21 i 24º. El sol crema. L’estació seca va de desembre a abril (entre febrer i març és quan plou menys). Cada dia hi ha ruixats, alguns forts. Però els mesos de juny, juliol i agost, especialment, són el període humit, i plou molt.

carreteres idíliques i solitàries. A la Martinica hi ha caravanes i embussos continus. Entre 7:30 i 10 del matí i entre 4 i 6 de la tarda, els accessos a la capital són un caos, però també circular per altres carreteres de l’illa.

mar neta i aigües turqueses – Des de 2011, el Carib té un problema greu, unes algues rogenques, els sargassum, que amb el canvi climàtic i l’augment de la temperatura de l’aigua, ha canviat la direcció dels corrents marins i hi arriben enormes conjunts  formats a l’Atlàntic Sud. Abans n’hi havia, però pocs, ara l’augment posa en perill l’ecosistema i el turisme caribeny. Mèxic ha patit «invasions» el 2015 i el 2018, cada cop més grans (vegeu reportatge BBC). En arribar a le Robert, Martinica, a la costa atlàntica, la pudor de podrit que vam notar va ser horrible. La majoria de platges estan afectades.

El somni de prendre un còctel de rom (planteur) tot veient pondre’s el sols des de l’hamaca d’una piscina. Ull amb els insectes. Ho deia Pere Quart: Si a les fosques, ja no piquen les mosques, hi ha els mosquits, que treballen de nits. I cal untar-se bé de repel·lent potent (Goibi, per exemple), perquè alguns mosquits transmeten malalties com el dengue o el Zika (Clar que ja s’han donat casos de malalties a gent que no ha sortit de Catalunya).

Presqu’e île de la Caravelle

Plantacio canya sucre. Presque’ile dela Caravelle. Martinica. Foto: gloriacondal

El conjunt del viatge van ser tres illes,les dues primeres, Guadalupe i Dominica. En total, un mes. Vols LEVEL BCN via París. Guadalupe i Martinica són territoris d’ultramar de França i parlen francès. A efectes pràctics és Europa (telefonia, assistència sanitària, etc.) A Dominica són independents, parlen anglès i és un país pobre. Vam arribar a Guadalupe, després vam anar a Dominica i finalment a Martinica, d’on vam tornar. D’illa a illa hi vam anar per mar.

Fort de France

Fort de France, capital de Martinica. Foto: gloriacondal

Anuncis
Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Dominica

map dominica

Dominica. Punts visitats

 

Aquesta és una crònica una mica boja, com l’experiència que hem viscut. Us parlarem del navegant Colom, dels indis que va trobar a l’illa, de la pel·lícula Pirates del Carib, d’huracans, de canibalisme, de creuers, de busos i de galls. I d’algunes coses que vam fer.

Diuen que el rei espanyol preguntà a Colom com era la Dominica, ell arrugà amb la mà un full de pergamí, el llençà sobre la taula i va dir: així! I encara que hi va plantar la bandera, no se’n va sortir, perquè els aborígens es resistien. Pel relleu i les poques terres de conreu, mai vai ser colonitzada del tot. Francesos i britànics se la van disputar fins que finalment quedà en mans dels segons.

L’illa Dominica va ser l’escenari de la pel·lícula Pirates del Carib 2. Ho exploten a través del turisme de creuers, un al dia. Tot es desborda i el turisme independent, com nosaltres, no ho tenim fàcil. No hi ha platges de palmeres i cocoters, ni allotjaments i restaurants com a les Antilles franceses, per exemple. S’assembla més a un país tercer africà que res. Vam viure talls d’aigua que van durar hores i afectaven tot el barri. Al restaurant d’un gran hotel tenien tots els WC embussats per manca d’aigua. Preferim no pensar com cuinaven i fregaven, però el menú costava 25 € i una habitació, 250 €/nit.

WC Portsmouth Dominica

WC al carrer principal. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Ciclons, erupcions, huracans… han acompanyat la seva història. L’huracà Maria, el setembre de 2017, va arrasar boscos, rius i construccions. El país va quedar devastat. És habitual veure edificis abandonats, cases sense sostre… o un WC enmig del carrer. El seu lema és: Dominica is strong.

Scotts Headl. Dominica

Scotts Head. Dominica. Foto: gloriacondal

Parlen anglès, condueixen per l’esquerra i funcionen amb el dòlar caribeny. És un dels espais ornitològics més rics de les Antilles, amb 162 espècies d’aus.

Bubble spa beach. Dominica

Bubble spa beach. La Soufriere. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi ha un GR que recorre l’illa de nord a sud, el Waitukubuli Trail, passant per Morne Diablotin, el punt més alt de l’illa (1.447 m). Comença a Portsmouth i acaba a Scotts Head, però alguns trams estan tallats. L’illa fa 50 km de llarg per 20 d’ample.

Fort Shirley. Portsmouth

Fort Shirley. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Allotjades a la capital, Roseau, on viuen 15.000 habitants dels 75.000 que té l’illa, vam visitar al nord-est de la costa occidental, Portsmouth i el Parc dels Cabrits, i al sud, Scotts Head Pinacle, entre els dos mars, La Soufrière i Bubble Spa Beach (dues «piscinetes» amb bombolles d’aigua calenta). Ens ho vam passar bé, acompanyades de tres iaios. No gaire lluny, Champagne reef, una platja amb un fons marí molt ric, també per les bombolles.

Portsmouth des de Cabrits NP

Portsmouth des de Cabrits PN. Dominica. Foto: gloriacondal

A l’interior, dins del PN Morne Trois Pitons, envoltades d’una vegetació exhuberant, Trafalgar Falls i Wotten waven, un poblet de manantials sulfurosos. Un dia també vam anar a Laudat, únic lloc de l’illa on creix una plantació de cafè, i d’allà a la Titou’s gorge una gorja estreta que es pot recórrer amb l’aigua al coll.

Mural Escalier Tete Chien. Dominica

Mural L’escalier Tete Chien. Sineku. Dominica. Foto: gloriacondal

A la costa atlàntica vam anar a Castle Bruce i d’allà al poblet de Sineku, que forma part de la reserva on viuen els 2.200 kalinagos de l’illa, la major població d’indis de les Antilles. Més al nord, han reconstruït un poblat antic: Kalinago barana autê. Nosaltres vam caminar fins a L’Escalier Tete chien, un lloc simbòlic per a ells i vam conèixer en Clemence, un home que ens parlava de les cases noves i sense estrenar que el govern els ha construït.

Escalier tete chien. Dominica

Roques escalier tete chien. Dominica. Foto: gloriacondal

«Les van fer per nosaltres, però de casa ja en tenim, no en necessitem». Segur que tenen més condicions, són maques, noves… però ells no volen canviar. I si els ho haguessin preguntat abans? No parava de mirar-nos a la cara i dir: que blanques i que maques! Ens convidà a anar a ca seva a menjar i beure, però vam declinar la invitació. De tornada vam aturar-nos a Emerald pool i ens vam banyar, soles, en les seves aigües.

Emerald Pool Dominica

Emerald Pool. Dominica. Foto: gloriacondal

Vam anar sempre amb busos. No hi ha estació central sinó més de 15 parades en diferents punts de la ciutat, segons la destinació. Cal temps i paciència, i és una experiència interessant. Són furgonetes on caben 12 persones, la matrícula comença per H (també els taxis) i les distingeixes perquè són molt velles i solen portar un lema escrit, no pas la destinació!

busos dominica

Busos Dominica. Foto: gloriacondal

L’altre gran tema han estat els galls. Són els reis del mambo: passegen pels carrers, creuen carreteres, picotegen arreu… i sempre canten. No és cert que anunciïn el nou dia. Aquí canten a la una de la matinada, a les 3, a les 5 de la tarda… canten sempre i en estéreo (un altre gall recull el cant i hi ha un «diàleg»). De vegades és difícil dormir.

cara

Dominica. Foto: gloriacondal

Fa uns segles, els kalinagos practicaven el canibalisme. Deien que els francesos eren els que tenien més bon gust i els espanyols eren difícils de mastegar i tendinosos. Els feien talls a l’esquena i els omplien amb herbes i condiments, els donaven un cop al cap i els feien a l’ast, a poc a poc.

Titous gorge Dominica

Titous gorge. Dominica. Foto: gloriacondal

No ha estat fàcil. L’allotjament tenia moltes deficiències, ens costava trobar un lloc decent per menjar, de vegades arribaves a un lloc en bus però no sabies com sortir-ne perquè no passaven…

Trafalgar Falls. Dominica

Trafalgar Falls. Dominica. Foto: gloriacondal

Dominica és més un país africà pobre, que la visió que tenim d’una illa caribenya. Amb 3 o 4 dies en tens prou.

Morne trois pitons dominica

Morne Trois Pitons. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi vam arribar en ferri des de Guadalupe, hi vam estar 9 nits i en vam sortir també per mar cap a la Martinica.

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Guadalupe

mapa guadalupe

Guadalupe. Punts visitats

La Guadalupe no és la veïna de dalt, ni la cantant coneguda com la Lupe. L’arxipèlag de les Guadalupe es troba al Carib i és part de les Petites Antilles. Té forma de papallona, amb dues illes principals, i després n’hi ha moltes més de petites. La Basse Terre, a l’oest, és de vegetació tropical, escarpada, amb rius i cascades, i el volcà de 1.467 m, la Soufrière. L’illa oriental, Grande-Terre, té un relleu més suau, moltes platges de postal i plantacions de canya de sucre.

Pointe des chateaux. Guadalupe

Pointe des Chateaux. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Vam estar-hi 12 dies repartits així: 5 nits a S. François (Grand Terre), 3 a Basse Terre i 3 a Deshaies, també en aquella banda. Des del primer allotjament vam visitar Punta des Châteaux, Ste-Anne i platja Bois Julen.

plage bois julan, sante anne guadeloupe

Platja Bois Julan. Sta. Anna. Guadalupe. Foto: gloriacondal

També vam fer una ruta per Porte Enfer, punta de la Gran Vigia, Anse Bertrand, sender des de Platja Chapelle a Pointe Plate i Port Louis.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, destaquem dues poblacions: le Moule i el cementiri de Morne-a-l’eau.

Morne Guadeloupe

Cementiri Morne a l’Eau. Guadalupe. Foto: gloriacondal

A Basse Terre hi ha el poblet de Sta. Maria  i un monòlit bastant deteriorat en record de la caravel·la de Colom quan hi atracà. Vam estar a la platja Bananier, vam caminar al Bassin Bleu, a Matoula, al Grand Etang i a les Cascades del Carbet.

Bassin Bleu. Guadalupe

Bassin Bleu. Guadalupe. Foto: gloriacondal

chutes carbet guadalupe

Chutes Carbet. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Des de Deshaies vam visitar la Reserva cousteau, vam caminar pel Parc des Mamelles, la Maison Fôret, la cascada aux Ecrevisses… i vam estar a les platges de la Grand Anse i de la Perle, de postal.

Iles pigeon. reserve cousteau. guadeloupe

Illes Pigeon. Reserva Cousteau. Foto: gloriacondal

A la capital, Pointe-à-Pitre, el més destacable és el Memorial ACTe, història de l’esclavatge des dels inicis de la humanitat en tot el món, fins als nostres dies. Visita obligada. Després, podeu arribar-vos a la històrica Place de la Victoire i passejar pels carrers dels voltants.

platja la perle. guadalupe

Platja la Perle. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Com en tot viatge, la tria del que fem i del que no fem és subjectiva. Us expliquem el que hem fet, sabent que hem deixat coses, com pujar al cim de la Soufrière, anar a algunes de les illes com la Desirade o les Saintes… i altres. Ens han faltat dies. Tot ens ha agradat, hem conegut gent maca i, a destacar, la parella de Ti Zozio, a S. François, la Caterina i el Jean François, encantadors, bons consellers, i de gran suport perquè en perdre l’equipatge del vol, ella no va dubtar en deixar-nos roba seva, de la nostra talla i del nostre gust.

Ti Zozio. Guadalupe

Ti Zozio. Saint François. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Delta de l’Ebre

Imagineu-vos un triangle amb el vèrtex cap a la dreta: a dalt, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla. A baix, S. Carles de la Ràpita. Pel mig hi passa el riu Ebre i a la punta hi ha la desembocadura. A l’interior, al nord, Tortosa, al centre, Amposta.

delta ebre

Delta Ebre. Punts interès

Podem travessar l’Ebre per Tortosa, Amposta o Deltebre. A la banda nord, la badia del Fangar; a la banda sud, la badia dels Alfacs, amb les puntes que les tanquen. Fars, antigues salines, arrossars, llacunes… i una flora i fauna espectaculars. A la desembocadura, el cap de Tortosa. Nombrosos centres d’informació i petits museus, senders i caminades planes, a peu o en bici. Vistes del delta des del mirador de la Guardiola (La Ràpita) i de la roca Foradada (serra Montsià).

Els nostres racons

L’Ampolla. Cap Roig. Restaurant Perales, un plaer. Caminem per les cales cap al nord, el Perelló, fins a la platja de Sta. Llúcia. Després, parts una mica difícils, caminant entre les roques, a peu de mar, fins que tornem a tenir sender, passem pel cap Santes Creus, i la llacuna, les fortificacions i arribem al Port natural de l’Estany Gras, a l’Ametlla de Mar. 11 km.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Deltebre. Ecomuseu: flora, fauna, aquari, venda productes de la zona… Creuar el pont Lo Passador, del 2010, que substituí les antigues barques de pas. A l’altra banda, a S. Jaume d’Enveja, recórrer la ruta de l’Anita, un sender paral·lel al riu direcció nord, per conèixer la història del vapor que s’enfonsà allà al davant. A Balada, fer una ullada el petit nucli i el baladre monumental.

Pont Lo Passador

Pont lo Passador. Deltebre Foto: gloriacondal

Desembocadura de l’Ebre. Aparcar al càmping l’Aube i caminar cent metres fins a la duna del Muntell de les verges, (columnes de totes les verges per on passa l’Ebre des del naixement) amb vistes a l’illa de Buda i l’antiga desembocadura. Tornem al càmping i recorrem el sender paral·lel al riu, amb miradors, un zigurat, zona del Garxal, la desembocadura nova, i com que tenim ganes de més, continuem pel GR cap a la platja de Riumar, amb dunes i el darrer mirador.

Roca Foradada. Des de S.Carles  de la Ràpita, a la serra del Montsià (vegeu detalls aquí), i de nou a la Ràpita, visita als Ullals de Baltasar, surgències d’aigües subterrànies amb flora i fauna específiques.

Ullals de Baltasar

Ullals de Baltasar. S. Carles Ràpita. Foto: gloriacondal

– Escapada a Ulldecona, a l’interior. Visita del nucli antic i del castell, per una banda, i les pintures rupestres a la serra de Godall, just darrera l’ermita de la Pietat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

– Visita a Tortosa, capital de la comarca del Baix Ebre, amb els ponts, el turó i el castell de la Suda, la catedral, edificis modernistes i els Reials Col·legis, el millor conjunt del Renaixement de Catalunya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Delta i voltants, no s’acaba mai. Cal tornar-hi i enamorar-se de més racons i paisatges. Veure’l en èpoques diferents, descobrir com canvien els arrossars o saber si és temporada de musclos, o a quina hora i en quin lloc podem veure més flamencs… Lo Delta és molt riu, i lo riu és vida, com diuen aquí els seus defensors des de fa molts anys.

Camí platja Marquesa

Camí platja Marquesa. Foto: gloriacondal

Far Fangar

Far Fangar. Delta. Foto: gloriacondal

L'Encanyissada

L’Encanyissada.Delta. Foto: gloriacondal

La Ràpita

Far S. Carles Ràpita. Foto: gloriacondal

Poble Nou

Poble Nou Delta. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La Foradada. Montsià

GR 92 a la Foradada

GR 92 a la Foradada. Montsià. Foto: gloriacondal

La roca Foradada (698 m) és un cim emblemàtic a la serra del Montsià, un massís calcari cobert de matollar des del qual es domina el Delta de l’Ebre, tot i que el punt més alt de la serra és la Torreta, de 764 m. A la N 340, al terme de S. Carles de la Ràpita, trenquem per una carretera local asfaltada i estreta, que indica La Foradada i circulem uns 3 km fins al pàrquing de Cocó de Jordi, on deixem el cotxe.

Mas redo, cami de la Foradada, Montsia

Mas redo, cami de la Foradada, Montsia. Foto: gloriacondal

Comencem a pujar un sender marcat de blanc i groc. Una mica abans d’arribar a la font de Burgar, a 1,35 km, veiem restes d’un forn de calç, habituals en aquesta zona. El bosc de Burgar, on ens trobem, és un alzinar (o carrasca, com diuen aquí), amb marfull, arboços, llentiscles, galzerans, esparragueres i plantes enfiladisses. A l’esplanada, un regueró d’aigua, granotes i gripaus. Aquí trobem les marques roges i blanques del GR 92, que a partir d’ara conviu amb les grogues. Pugem per un sender que voreja el torrent. Cel tapat i cada vegada més boira. Arribem a les ruïnes del mas Redó (a 2,15 km), imponent, tot pedra, i seguim el sender fins al punt on per la dreta el GR continua cap a Ulldecona (9,9 km). Tornem a seguir les marques grogues, uns 250 m, fins arribar a dalt, a la Foradada. Tres grans rocs ocupen el centre del «forat».

Badia Alfacs des de Foradada

Vistes des de la Foradada. S. Carles Ràpita, punta Banya. Foto: gloriacondal

Ens imaginàvem que no veuríem res però veiem la badia dels Alfacs, la Ràpita… en blanc i negre, amb uns nuvolots grisos que sembla que estigui plovent damunt de la Banya. Olor de romaní i cants d’ocells. Seiem, mengem el picnic i contemplem. El cel va aclarint fins que no queda ni un núvol i surt el sol, potent. Ara ho veiem més clar. Ens ha agradat pujar-hi després de fer-ho fa molts anys, amb el Club Muntanyenc Mollet.

Punta Banya des de Foradada

Punta Banya des de Foradada. Montsià. FOto: gloriacondal

Fem la baixada pel mateix camí, sense pressa, fins a l’aparcament.

Hem trigat unes 2 hores per pujar i 1:30 h per baixar. Total: 7,2 km

Hi ha l’opció de pujar-hi des d’Ulldecona, però és més llarga (uns 10 km) i amb més desnivell

La Foradada

La Foradada. MOntsià. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Cold war

cold war

Cold war

L’acció discorre entre els anys 50 i 60, en plena guerra freda a Europa. Ell és músic i recorre Polònia recollint música folklòrica. Ella, una sobrevivent, entra en un cor que ell dirigeix, per cantar i ballar, i s’enamoren. El comissari polític, Kaczmarek (Borys Szyc), organitza una gira per Europa, el primer lloc, al Berlín ocupat. Allà ell planteja a Zula escapar-se al Berlín lliure, perquè no suporta la falta de llibertats, però ella no apareix. El veiem temps després, a París, on ella hi va fer un bolo,viuen plegats un temps, però no s’hi troba bé i marxa. En un altre bolo a Split (Ioguslàvia), on va ell per veure-la, la policia política el deté, el deporta il·legalment a Polònia i l’interna en un camp de treball. Quan Zula se n’assabenta el visita i li promet treure’l, cosa que aconsegueix. Però ell ja no pot tocar el piano perquè li han trencat els dits de la mà i Zula s’ha acabat casant amb Kaczmarek, amb qui té una filla. La tristor domina les seves vides. No poden estar junts, no poden estar separats. Retornen al paisatge on es van conèixer, en unes ruïnes on hi ha una capella ortodoxa. Allà es juren amor etern. Ja mai més ningú els podrà separar.

clture

Cold war. París. Fotografia extreta de ClTure

Director i guionista: Pawel Pawlikowski. Els actors principals: Joanna Julig (Zula), Tomasz Kot (Wiktor), que porten el nom dels seus pares, en qui està inspirada la pel·lícula.

Rodada en blanc i negre, format 4.3 (que deixa molt aire per sobre dels caps) i amb fosos en negre entre seqüències.

La música és un dels protagonistes de la pel·lícula. En aquest enllaç podeu trobar la banda sonora.

La pel·lícula anterior de Pawlikowski fou Ida, Oscar 2018 a la Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa. Amb Cold war va guanyar el Premi a millor direcció al Festival de Cannes 2018.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Les tines del Pont de Vilomara

Fa més de 150 anys, les vinyes dominaven el paisatge de la comarca del Bages. Els pagesos, per no haver de transportar el raïm fins a les masies, van construir tines i barraques de pedra per treballar millor i evitar que la collita es fes malbé. A la vall del Flequer, entre el Pont de Vilamora i Rocafort en podem observar una bona mostra. Ara no queda ni un cep, les vinyes van ser engolides per boscos de pins i roures, però podem observar les restes per un itinerari senzill i ben senyalitzat.

Tines Vall Flequer

Tines del Pont de Vilomara. Vall Flequer

Deixem el cotxe al km 4 de la crta de Pont de Vilomara a Rocafort (BV 1224), al pàrquing de Ca n’Oristrell, on hi ha un mapa i informació de la ruta.

retol cami tines vilomara

Inici camí Tines el Pont de Vilomara. Foto: gloriacondal

Què són les tines? Unes construccions de morter de calç que es construeixen el s. XIX, folrades amb cairons (rajoles de ceràmica cuita) envernissats, amb la part superior coberta per una falsa cúpula. Les antigues són rodones però més endavant les fan quadrades. A baix hi ha la pedra de boixa, amb un forat que es tapava amb un tronc de boix (d’aquí el nom); també s’hi podien posar aixetes, però eren molt cares. El terra on s’aixafava el raïm (posts) era de fusta i per allà s’escolava el suc.

Recorregut tines pont vilomara

Recorregut tines vall Flequer. Dibuis extret del web totnens.cat

Les primeres que trobem són les Tines del Bleda, dins del bosc, una petita agrupació on també hi ha una pedra on es posava una premsa desmuntable.

les tines del bleda

Les tines del Bleda. Foto: gloriacondal

Creuem el riu per continuar i anem per un sender per arribar a les Tines del Tosques. Deu minuts després trobem un dipòsit de vinya, per recollir aigua que es feia servir per elaborar un caldo que mantenia les fulles dels ceps sanes.

Tines Tosques

Tines Tosques. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Continuant avall, sempre senyalitzat, baixem per un sender fins arribar a les Tines d’Escudelleta, el grup més nombrós, tocant al torrent. Aquí trobem una premsa fixa, de la qual encara queden restes de la pedra de la base.

Tines Pont de Vilomara

Tines d’Escudelleta. Vall del Flequer. Foto: gloriacondal

Continuem el camí i en arribar a la pista girem a la dreta per veure les darreres, les Tines del Ricardo, també tocant al torrent, força ben conservades.

Tines Ricardo

Tines del Ricardo. El Pont de Vilomara. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Retornem a la pista principal per anar en direcció al pàrquing, tot fent una parada en un indret on teniem una magnífica vista de les Tines de l’Escudelleta

vista tines escudelleta

Tines d’Escudelleta. El Pont de Vilomara. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Tornem a la crta BV 1224 en direcció a Mura i ens desviem per visitar el Puig de la Balma on es va rodar part de la pel·lícula Pa Negre. Retornem a la carretera i continuem fins al centre de Mura. Allà dinem de carmanyola i després fem una volta pel poble, molt animat. Retornem cap al Vallès oriental per la BV 1221 en direcció Matadepera, amb el regal d’una llum de llustres que il·lumina el Montcau i després la Mola.

Distància recorregut tines: 5,6 Km – Temps: 1,30h aprox – Circular

puig de la balma

Puig de la Balma. Bages. Foto: gloriacondal

 

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 1 comentari