Una setmana a Misiones. Argentina

Què pretenien els jesuites que van anar a aquesta zona a fundar missions a partir de l’any 1609? Qui són els guananís? Per què tot plegat va acabar tan malament? Al nostre record, la pel·lícula La Missió, amb aquella banda sonora tan bona de Morricone.

santa maria la mayor misiones

Santa Maria la Mayor. Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Arribem a la província de Misiones, al nord-est d’Argentina, amb un bus des de Rosario a Corrientes (14 h) i allà lloguem un cotxe per anar cap a Posadas, la capital, des d’on coneixerem les «misiones jesuíticas» i les cascades d’Iguazú. Produeixen te i mate damunt una terra roja, sempre al costat del riu Paranà (4.000 km llarg). L’aigua és part permanent del paisatge i també motiu de lluita pel control dels recursos. L’aqüífer guaraní ocupa 1.200.000 km2 de subsòl (més que Portugal, Espanya i França juntes, repartit entre Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai), la 3a reserva més gran d’aigua del planeta.

san ignacio mini misiones

San Ignacio Mini. Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Entre el 1609 i el 1818 la Companyia de Jesús va fer un gran experiment a les zones remotes del que avui és la selva d’Argentina, Brasil, Paraguai i Uruaguai, on van crear reducciones (missions). Els avantatges per als guaranís eren fugir de les persecucions dels portuguesos, de la fam, conservar la seva llengua… però també tenien desavantatges: pèrdua costums (poligàmia per exemple), pèrdua seva llibertat… S’autoorganitzaven per treballar i viure però hi havia moltes regles. Quan els nois feien 17 anys es casaven en bodes col·lectives amb noies de 15, per asssegurar l’espècie i a mitjanit sonava una campana per recordar que tocava cardar. I van començar a ser forts, a produir, a comerciar, a tenir flota pròpia: exportaven tabac, cuirs, teixits de cotó i sobretot, mate. A principis del s. XVIII les reduccions de Loreto, S. Javier i Sta María la Mayor, foren seu d’impremtes. En el moment àlgid hi vivien 100.000 guaranís.

santa ana misiones

Santa Ana Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Els jesuites feien nosa amb aquests plantejaments. El rei Carles III d’España (el mateix que tenia a darrera Felip VI de Borbó al discurs després de l’1 d’octubre de 2017), els expulsà el 1767. Sense ells les missions eren vulnerables, els guaranís es van anar dispersant i quedaren abandonades. Ara, a la regió de Misiones queden uns 3.000 guaranís en 70 poblets. Intenten persistir com a grup i casar-se entre ells per preservar la raça i cultura, però no és fàcil resistir la pressió del voltant.

Loreto misiones

Loreto. Misiones. Argentina. Foto: gloriacondal

Vam visitar les missions de Santa María La Mayor, Santa Ana, Loreto i San Ignacio Miní i un dia vam creuar el pont del Paranà de Posadas per anar a Encarnación (Paraguai), des d’on vam visitar tres missions més: la de Trinidad, la de S. Jesús de Tavarengué i la de S Cosme y Damián. (inclòs observatori astronòmic).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després vam anar fins a les cascades d’Iguazú. Amb molta aigua, una flora i fauna sensacionals (hi havíem estat el 1989). Vam recórrer senders, salts, trens i vam sadollar-nos de bellesa. Ara mateix estem pensant si són les millors del món.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’aquí vam fer un altre salt cap al nord-oest, per anar a Salta. Però això, novament, ja és una altra història.

Anuncis
Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Rosario. Argentina

Què tenen en comú Messi, Che Guevara i Fito Páez? Haver nascut a la mateixa ciutat argentina: Rosario! Ens havien advertit de la inseguretat i la violència, però amb precaucions, hem fet tot el que volíem fer sense cap problema. Olé tu!

rosario els vaixells de la soja

Rosario, Argentina. Els vaixells de la soja. Foto: gloriacondal

La clau de la prosperitat de Rosario és la soja. El 1978 Argentina produïa 2,5 milions tones, ara unes 50. La producció està molt tecnificada i per cada milió invertit només es creen 2 llocs de treball. S’embarca al port privat de Puerto Alvear, que pertany a la multinacional Cargill. El 80% dels grans argentins s’exporta aquí. La soja consumeix molt nitrògen del sòl i el degrada ràpid; si no es fan rotacions, s’empobreix (que és el que passa). Per tant, no és un desenvolupament sostenible.

plaza españa rosario

Plaça España, Rosario. Foto: gloriacondal

Ciutat feta amb la suma de moltes diversitats, proposa cultura al que hi arriba: edificis històrics com els del «Paseo del siglo», parcs immensos com el de la Independecia, un passeig marítim rehabilitat, amb parcs com el d’España, edificis culturals com el Museu d’Art Contemporani en unes antigues sitges ara pintades de colors, el passeig de la Diversitat, el dels artistes… i l’emblema de la ciutat, el parc i monument de la Bandera (perquè aquí s’hissà per primer cop). Ens allotjàvem a prop del barri de Pichincha, un lloc amb bars de cerveses artesanals. Hem recorregut, sempre a peu, l’artèria principal, el c/Córdoba, que va desde dalt fins al riu Paranà.

MACRO Rosario

Museu Art Contemporani Rosario. Foto: gloriacondal

Hem tret el nas a l’històric bar el Cairo, al costat del cinema del mateix nom, i al Centre Català de Rosario, un vell i magnífics edifici modernista potent, i els hem trobat atrafegats muntant, tocant a l’estació fluvial, la parada de Catalunya per a la Feria de las Colectividades. Vam parlar amb Minguet Suñé, un fill de català exiliat que ja fa 60 anys que viu aquí. Un plaer i molta emoció parlant de l’actual situació.

bar el cairo rosario

Bar el Cairo. Rosario. Foto: gloriacondal

Hem descobert gent rosarina que no coneixíem com Virgínia Bolten, una sindicalista llibertària, Roberto Fontanarrosa, humorista gràfic i Amalia Figueredo, aviadora, que amb 19 anys fou la 1a dona pilot de Latinoamérica. A d’altres ja els coneixíem, com el músic Fito Páez, o els que tenim una certa edat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Eel Che Guevara que va néixer el 14-6-1928 al c/Entre Ríos 480 en un xamfrà d’una edifici important, seu de l’asseguradora La Rosarina. Molt a prop, a la Pl. Cooperación hi ha un mural de l’artista Ricardo Carpani, per cert, força lleig. I a la cantonada 27 de Febrero y Laprida, hi ha un Monument al Che, una estatua de l’escultor Andrés Zerneri, a partir de claus i objectes de bronze donats por persones d’arreu del món. A la plaça es poden observar llambordes que representen traçat del seu camí per Latinoamérica; ara sembla que un grup conservador el vol enderrocar. Finalment, al Parc Independencia hem estat al banc de fusta on un fotògraf va fer una foto als seus pares amb ell a la falda quan tenia pocs mesos. Una gran fotografia al costat ho explica. I, finalment, el nostre Messi, nascut al barri Las Heras, al sud de Rosario.

Hi hem arribat des de Buenos Aires amb bus (4 h) i marxem també amb bus cap a Corrientes (10 h 30’). Però això, de nou, serà una altra història.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , | 1 comentari

Costa d’Uruguai: de Colonia a Punta Diablo

«Al Uruguay no voy porque temo naufragaaaar…» però vam arribar sense problemes a Colonia del Sacramento amb un ferri des de Buenos Aires en un trajecte de 45’. Poble d’edificis baixos, carrers de llambordes i fileres de plàtans a banda i banda. El c/principal és General Flores, que porta fins al mar. Queda una petita part de muralles, una porta d’entrada i alguns bastions. Dins, botigues d’artesans, bars, restaurants i cafeteries. Com si la història d’hagués detingut. Al terra, en alguns lloc empedrat original (ai, els talons). Cotxes antics, escultures o serveis? Al vespre, quan la majoria de turistes han marxat, és bo passejar pels carrerons, respirar profundament i sentir el moviment de les ones.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A 150 km de carretera hi ha Montevideo, la capital d’Uruguai. Hi vam arribar enmig d’una tempesta de primavera, que no ens va deixar veure ni gota de paisatge en el trajecte de 3 hores de bus. Allotjades a Ciudad Vieja, vam gaudir de l’avantatge de tenir-ho tot a mà dins de la peninsuleta que forma la ciutat: l’eix de vianants de Sarandi, a partir del qual et mous des de la plaça de la Independència, la de la Constitució, el Teatro Solís, on havia actuat Margarida Xirgu, la llibreria Mas Puro Verso i el restaurant de la 1a planta… fins al mercat del port, reconvertit ara en parades d’artesans i, sobretot, restaurants.

la mano punta este

La mano. Punta del Este. Uruguai. Foto: gloriacondal

La costa oriental d’Uruguai fa 340 km fins a la frontera amb Brasil, plena de platges salvatges, dunes i llacunes, un oasi trencat només per la monstruositat de la ciutat del glamour,  A 135 km hi ha la macro-ciutat de Punta del Este, on vam aturar-nos, només, per veure una escultura, «La mano en la arena», de l’artista xilè Mario Irarrazábal, de 1982, de ferro i ciment, enmig de la sorra.

jose ignacio uruguai fira gastronomica

Jose Ignacio. Uruguai. Fira gastronòmica a José Ignacio. Foto: gloriacondal

30 km més amunt vam aturar-nos al poble de José Ignacio, amb un far, un restaurant i, just aquell dia, una Fira de gastronomia per recaptar diners per al càncer. Amb el tiquet que compraves, podies degustar 15 platets diferents i beure vins i cerveses, tot de la regió. Un dia de calor, de moltes famílies i joves disfrutant-lo, alguns menjant sobre la sorra, que vam acabar tipes de debò!

la paloma far

La Paloma. Uruguai. Foto gloriacondal

La Paloma és un altre poble d’estil similar, també amb far (1874) aquest amb una trista història: l’enginyer italià que el projectà la va errar, i 17 obrers van morir dins. Estan enterrats en un petit cementiri al costat. Des de la platja, es poden albirar balenes.

La Pedrera és una llarga platja amb noms diferents. Nosaltres ens vam allotjar en una cabana a la platja de Sta, Isabel. Aigua d’un pou, panells solars, no hi ha electricitat ni telèfons. En la nostra cabaneta amb vistes, només sentíem el so dels ocells i de les ones.

camio cabo polonio

Camió a Cabo Polonio. Uruguai. Foto: gloriacondal

Cabo Polonio és parc nacional, també amb plaques solars, té 40 habitants fixos, però molts més a l’estiu. Cases aïllades, alguns allotjaments petits, un far, alguns restaurants, colònies de lleons i llops marins, més tortugues i dunes. Cal deixar el vehicle propi a l’entrada i uns camions 4×4 et porten fins al llogarret. Les antípodes de Punta del Este.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Punta del Diablo, a 300 km de Montevideo és un altre llogarret pescador reconvertit al turisme, tot i que tranquil, com als llocs anteriors. Una platja al poble, algunes dunes, cabanes per llogar (com les barraques valencianes). Molt a prop, la frontera amb Brasil.

punta diablo uruguai

Punta del Diablo. Uruguai. Foto: gloriacondal

Ens ha agradat el paisatge (no hi ha una carretera que passi sempre paral·lela al mar perquè les múltiples llacunes i aiguamolls tallen la comunicació) i ens han faltat uns dies per haver-ho gaudit bé.

El mateix dia que nosaltres marxàvem, moria el cantant uruguaià Daniel Viglietti Ressonen a les nostres oïdes les notes i paraules de «A desalambrar»: yo pregunto a los presentes si no se han puesto a pensar que la tierra es de nosotros y no del que tiene máaaas…. que la tierra es tuya y mía y de aquel, de Pedro y Maria, de Juan y Joséeee». Van exposar el seu cadafalc al Teatre Solís perquè pogués rebre l’homenatge dels seus compatriotes, entre d’altres, de l’expresident Pepe Múgica.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Una setmana a Buenos Aires

buenos aires tango

Barri San Telmo Buenos Aires. Tango. Foto: gloriacondal

Buenos Aires és tango, el veus ballar al carrer o pots pagar per un concert. Però és molt més. On no s’arriba a peu s’arriba amb la targeta SUBE de tots els transports de la ciutat. I sinó, preguntes, la gent és amable, generosa, oberta, dolça i culta. Acostumada a lluitar per sobreviure.

buenos aires piazzola

Escultura Piazzola Buenos Aires. Foto: gloriacondal

Vam arribar-hi amb Level (767 € a/t sense extres), quan els jacarandas començaven a florir, a mitjans d’octubre i ens vam allotjar a pocs metres del c/Independència, en un B&B de Defensa, al barri S. Telmo. Encant, personalitat, llambordes i un mercat d’artesans i brocanters, la Feria San Telmo els diumenges que atreu centenars de persones.

buenos aires catedral

Catedral Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 15’ a peu, al nord, teníem la Plaza de Mayo, amb la història de les madres-abuelas, i dels que van fer la guerra a les Malvines. L’antiga església colonial ara és museu i la catedral sembla un temple grec, amb el mausoleu de San Martín el libertador. Al fons, la Casa Rosada. D’allà, el c/Florida, de vianants, amb 2 llibreries, una un Ateneo imponent, 2 galeries comercials en edificis rehabilitats, Galeries Güemes i Galerias Pacifico, esplèndida, connectada al Centro Cultural Borges. A prop, el cafè Florida Garden.

buenos aires plaza mayo

Plaza Mayo Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 13’ a peu, a l’est, treníem Puerto Madero, el barri més nou i luxós, gratacels inclosos. Antics magatzems d’obra vista convertits en oficines, habitatges i restaurants. Un passeig imponent per diferents dàrsenes. Més a l’est, la costanera, una franja-passeig tocant als aiguamolls del riu, sempre ple de famílies, quitxalla, joves jugant, tombats, menjant i bebent. El poble de sempre versus la burgesia de l’altra costat a Puerto Madero.

costanera buenos aires

Costanera Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 30’ a peu, a l’oest, teníem la plaça de la República amb l’obelisc en una avinguda, 9 de juliol, que fa més de 100 d’ample. A prop, el teatre Colon i també el Congrés i els jardins. Allà hi havia acampats un grup d’indígenes reivindicant romandre a les seves terres. Més al nord, a l’av. Sta. Fe, la llibreria-teatre ATENEO, potser la que ens ha agradat més de tot el món. Un teatre convertit en llibreria! I encara més al nord, el cementiri de Recoleta, lloc de descans permanent d’il·lustres de la pàtria, entre d’altres, l’Eva Peron. I d’allà, cap a les galeries Patio Bullrich on es feien subhastes de bestiar (encara es veuen les columnes amb caps de cavall, vaques, porcs, etc).

libreria el ateneo buenos aires

Libreria El Ateneo. Buenos Aires. Foto: gloriacondal

A 30’ a peu, al sud-est, el barri de la Boca, amb el carrer del Caminito i voltants, el museu Benito Quiriquela Martin, l’estadi de la Bombonera… i de fons, la digne lluita d’un barri per la supervivència.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dues escapades: a Tigre, 35 km al nord, amb el delta del Paranà i del Rio de la Plata, immens, amb illots. Agafem la barcabus a «Tres Bocas», amb majoria de gent d’allà. Laberint de canals entre aigua beig pel ferro («ese viejo río color de león», que deia Borges). Moltes cases, torres, terrenys a les ribes, alguns dels molls molt deteriorats i força circulació de barques, catamarans i llanxes, més algun caiac. Hi viu gent de classe mitjana, alguns alta i d’altres humils. Recorregut els senders al voltant dels «arroyos», veiem l’escoleta que encara funciona, amb una part dedicada a Centre de Jubilats (s’acaba la canalla però augmenten els vells!). i retornem sense pressa; la tornada és molt més ràpida perquè ens aturen a pocs llocs. Dia de pau.

Tigre

Delta del Tigre. Foto: gloriacondal

La 2a escapada és a S. Antonio de Areco 115 km al nord-oest (amb bus unes 2 h), exemple d’una població «gaucha» en terres fèrtils. Té artesania de cuir i plata. El centre és la plaça Arellano, amb carrers al voltant amb moltes «pulperias», les botigues on abans podes comprar des de menjar a qualsevol cosa, que s’han conservat com abans. Arribem fins al riu Areco, zona frondosa, creuem el Puente Viejo (1857) i a uns 100 m arribem al Museu Güiraldes. el lloc ideal per entendre qui eren els «gauchos» i el seu paper històric. Dinem en un baret, al carrer, un guisat de llenties amb una cervesa la litre (no en tenen de petites) i fem cafè al Tokio, a la plaça.

san antonio areco argentina

San Antonio de Areco. Argentina. Foto: gloriacondal

S’acaba la setmana i fem una escapada a la costa d’Uruguai, però això ja és una altra història.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , , , | 4 comentaris

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Coneguda com a ruta de l’exili, fem un dia previ a Agullana i acabem a la Mina Canta de la Vajol. És un recorregut que pot fer qualsevol persona una mica entrenada i permet conèixer la història i el camí que van fer els polítics, intel·lectuals i centenars de persones per fugir els darrers dies de la guerra civil espanyola.

Agullana. Can Bach, Arsenal

Agullana. Antic arsenal. Foto: gloriacondal

Comencem la ruta al petit poble d’Agullana (800 habitants) on a principis del febrer de 1939, hi hagué concentrat el poder republicà: l’Estat Major de l’Exèrcit Popular, l’Arsenal (volat el 9-2-39); la residència del general Vicent Rojo, cap d’estat Major, a can Parellada, les ambaixades de la URSS i de Mèxic al c/Colom, el Ministeri d’Estat a les escoles, l’Hospital a l’Ateneu modernista la Concòrdia… i a la plaça de l’Església, el Museu de l’exili que explica les aportacions dels exilats en literatura, art i música.

Agullana. Can Parellada. Rsidència Cap Estat Major

Can Perallada, Agullana, residència del general Vicent Rojo, cap d’estat Major de l’Exèrcit republicà. Foto: gloriacondal

Moltes cases pairals van allotjar membres del govern central i de la Generalitat. A la sortida d’Agullana en direcció de La Vajol, a mà dreta, es veu el mas Perxés on es va refugiar Companys i una part d’intel·lectuals catalans, més el president basc Aguirre. Negrín va estarse al mas Bech de Baix.

cami coll Lli Vajol

La Vajol. Indicadors a coll de Lli i les Illes. Foto: gloriacondal

Aparquem a l’entrada de La Vajol i el travessem per anar en direcció el restaurant Manrella Comaulis (crta GI 505). Un rètol indica Les Illes. Passem de llarg el restaurant i uns metres més endavant trobem els rètols, el del R6.1 de RECURUT, i el de la Font del Cucut, coll de Lli, les Salines. A can Barris s’hi van estar Azaña, Negrín i els seus. Des del s. XIX, la ruta era camí de contraban. Comencem a pujar la pista i en 30′ som en una cruïlla: la de la dreta va al coll de Lli, (712 m) però cap rètol indica que hi hem arribat. Ho sabem perquè hi ha una tanca metàl·lica d’una propietat privada amb un gran rètol en francès que adverteix que no es passi perquè hi ha un gos que mossega. Dubtem uns moments i rellegim el text. Interpretem que podem passar però sense apartar-nos del camí.

Coll de Lli

Làpida coll de Lli que recorda el pas dels presidents Aguirre, Azaña i Companys el 5-2-1939. Foto: gloriacondal

Obrim la portella i ens fixem en una làpida al terra que recorda el pas de les autoritats republicanes el 5-1-1939 (el dia abans havien tret de la Mina Canta els quadres del Prado, en 7 camions). A les 8 del matí, tal com havien quedat, Companys, Aguirre i els acompanyants surten cap al coll de Lli, però Azaña i els seus s’havien avançat 3 h i ja eren a Les Illes sense avisar que els seguien catalans i bascos. Bosch Gimpera, un dels acompanyants de Companys, explica en les Memòries, que els francesos van autoritzar el pas de presidents i consellers, però no dels que tenien els passaports sense visar. Ell, que tenia visat, va haver d’anar al Pertús i fer els dels companys, però quan va tornar, ja se’ls havien endut al camp d’Argelers. Les diferències que havien tingut durant la república eren molt fortes i ni en una situació així hi hagué lloc per a la pietat dintre del mateix bàndol.

Les Illes

Les Illes, en territori francès. Foto: gloriacondal

Anem caminant i al final del tancat baixem per un petit sender que voreja la riera, entre un bosc de castanyers i avellaners. Comença a ploure. Aviat som al poblet de Les Illes, a l’Hostal del Trabucaire. Més plafons explicatius a la placeta: una petita placa recorda el pas dels tres presidents (Azaña, Companys i Aguirre) i un explica “Les Illes i els camins de llibertat”. Aquí també acaba el sender marcat per RECURUT.

Les Illes. Monument a Companys

Coll de Manrella. Monument a Companys. Foto: gloriacondal

Comença a caure un ruixat fort. Ens tapem i anem cap a la crta. que puja al Coll de Manrella (710 m); allà hi ha un altre monument en honor als republicans. Anem pujant fins a dalt, amb el “Monument a Lluís Companys i a tots els que estimen la llibertat”, del 1981. Amb el dia que fa, entenem molt bé el pas dels exiliats. Era hivern i sabem que hi havia neu. Les seves petjades se’ns claven al cor.

Mina Canta. La Vajol

Mina Canta. La Vajol. Foto: gloriacondal

A pocs metres del Coll, prenem un trencall a l’esquerra cap al bosc de can Quera. No hi ha indicador, ho sabem perquè tenim ajuda de l’app maps.me. Només trobem un rètol que indica la Vajol, a 1 h. El ruixat ens està deixant ben remullades. Anem a sortir a la carretera i ens cal pujar 5′ fins arribar a l’entrada de la Vajol. Un cop allà anem a la Mina Canta en direcció Maçanet de Cabrenys (crta Mines). Abans del trencant de la Mina, a l’esquerra, veiem la casa de can Barris (on es van amagar Azaña i el govern de Negrin). Prenem la pista cap a l’antiga mina de talc (uns 5′), que havien expropiat a Miquel Giralt. Trobem primer una porta d’entrada a la muntanya, encara amb els rails, i poc després arribem a l’edifici on Negrín va fer construir un edifici de tres nivells de formigó i a dins una cambra cuirassada de 160 m2 per guarda-hi els quadres del Museu del Prado que volien protegir i lingots d’or del Banc d’Espanya. L’edifici està molt deteriorat i no es pot entrar a dins. El tresor es va portar cap a França, però no hi arribà tot.

mina canta planol

Nova trobada de la colla i energies renovades. Com dia una amiga, amb vosaltres, a tot arreu!

Ruta

Visita Agullana i l’endemà cap a la Vajol en cotxe – Pàrquing entrada – Rest. Can Comaulis – Can Barris – Coll de Lli – Les Illes (Catalunya Nord) – Coll de Manrella – Bosc can Quera -La Vajol – Mina Canta.

Distància a peu: 13 km – Desnivell acumulat: 505 m – Temps ruta circular Vajol- Les Illes – Coll Manrella – Vajol: 3:30 h

ruta de exili

Ruta circular la Vajol, coll de Lli, Les Illes, coll de Manrella, la Vajol.

Comentari final. Hem trobat que aquesta ruta està mal senyalitzada. Des del principi, a la Vajol, hi podria haver un plafó més clar i no un de general. Després del restaurant sí que queda clara la pista per pujar a coll de Lli, però un cop allà, res t’informa que ets allà ni que cal entrar dins el tancat. Des de Les Illes, passa el mateix per pujar al coll de Manrella i d’allà, anar al bosc de Can Quera i retornar a la Vajol- Caldria un rètol a la carretera, no 50 m endins, quan ja has trobat el camí. La ruta dels trabucaires o ruta de l’exili es mereix una senyalització millor. A la mina Canta només hi ha un plafó general, repetit d’altres llocs, que no diu res de la mina.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Estiu 1993

estiu 93

L’Acadèmia de Cinema Espanyola ha triat aquesta pel·lícula com a precandidata als Òscars.

Avís d’entrada: si no aguanteu les pelis lentes, no hi aneu, perquè, més que acció, el que hi ha és reflexió. L’escenari és una casa de camp durant un estiu on una parella amb una filla acull una nena orfe 6 anys, de qui eren oncles. L’argument és com viu la nova vida la nena, com modifica l’entorn, com es rebel·la calladament contra el que no entén. Tot això, molt ben narrat.

De mica en mica anem sabent que la Frida acaba de perdre la mare a causa de la SIDA. Durant la malaltia, vivia amb els seus avis i la seva tieta Lola, ja que el seu pare – també seropositiu – va morir quan la Frida tenia un any. La seva mare va deixar dit que quan morís, la nena visqués amb el seu germà, l’Esteve, casat amb la Marga, que tenen una filla de 3 anys, l’Anna.

estiu 1993

L’Esteve i la Marga fan el que poden, però la nena està tancada. Té gelosia de la petita Anna, a qui en alguns moments, podria haver fet molt mal. Els avis fan d’avis que ho consenteixen tot, i la tieta és un encant de personatge. Cal que la Frida faci el procés de dol, que al final pregunti en veu alta, i que plori, que plori molt. I només llavors podrà afrontar el futur.

El treball de les dues nenes, Laia Artigas i Paula Robles és molt bo. La directora explica els esforços de càsting i de temps. La parella pare i mare, en David Verdaguer i la Bruna Cusí, també és excel·lent, així com els avis, en Fermí Reixach i la Isabel Rocatti. El guió és de la mateixa directora, Carla Simón, que explica que està basat en la seva infància. És el seu primer llargmetratge i apunta futur.

Trailer: https://www.youtube.com/watch?v=zuCJtWppiyQ

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Castell de Sanaüja

A la vall del riu Llobregós, a l’extrem de la comarca de la Segarra, hi ha el municipi de Sanaüja, d’uns 500 habitants, tot i que a l’estiu hi ha força estiuejants. Abans d’entrar, a 1 km al sud, hem fet una petita parada per veure el santuari de la Mare de Déu del Pla (on hi ha una imatge de Sta. Rita, molt estimada), a tocar de les restes de l’antic convent agustinià, que el 1735 hi van edificar un convent i el 1773 l’església.

santuari mare de deu del pla Sanaüja

Antic convent dels Agustins. Sanaüja. Foto: gloriacondal

Des de la carretera veiem, de lluny, el castell. El pont medieval (s.XIV-XV) era, antigament, el principal accés a la vila. Aparquem a prop, tocant a les piscines i anem cap al centre. Sanaüja té una estructura medieval, amb el centre a la plaça Major, amb diferents portals per accedir dins la muralla.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hi entrem pel de S.Roc, i pel carrer Major arribem a la plaça, envoltada de grans portals adovellats i llindes esculturades, on destaca l’església gòtica de Sta. Maria.

esglesia sta maria sanaüja

Església Santa Maria. Sanaüja. Foto: gloriacondal

A pocs metres, en un extrem de la plaça, un campanar de l’any 1929. Algunes botigues, dos forns (on fan una coca famosa), una parada de fruites i verdures, un banc sota unes moreres i acàcies on els avis passen revista, i el bar, amb molt d’èxit amb una cambrera moreneta que duu una marxa increïble. Mirem amunt, i tenim el castell que sembla que ens cau al damunt.

sanaüja campanar

Campanar plaça Major Sanaüja. Foto: gloriacondal

Hi pugem per la pujada del Calvari que després es converteix en pujada del Castell. Triguem uns 15 minuts. Els orígens són del s. XI, dels primers de la comarca. La vall del Llobregós va ser ocupada pels sarraïns el s. VIII i conquerida pels cristians el s XI. El comte Ermengol II d’Urgell va iniciar una campanya per consolidar la línia fronterera que abastava els castells de la vall de Meià, els de Ponts, Ribelles, Sanaüja, Biosca, l’Aguda i Castellfollit de Llobregós.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les restes més antigues són una torre i un recinte perimetral, visibles al capdamunt del turó. Després es va fer la capella i el palau episcopal durant s XVI. El bisbe Andreu Capella hi va fer una impremta i impulsà nombroses obres a la vila. El 1583, el fundador de l’Escola Pia, Josep de Calassanç hi va ser ordenat sacerdot. El més destacat és un campanar de cadireta de cinc ulls, visible des de molts km.

Sembla que el nom de Sanaüja ve del basc zani-goia (“guardià de dalt”). De nou a la plaça, en sortim pel carrer dels Escots, decorat perquè d’aquí uns dies celebren la Festa Major, per cert, amb un castell de focs artificials espectacular, perquè no en va un dels amos de Pirotècnica Igual, una de les millors de Catalunya, és d’aquí. També va néixer aquí Jesús Farga, fundador de l’empresa de gelats Farga-Farggi i vicepresident del FC Barcelona.

Esclat Sanaüja

Carrer ESCLATS, Sanaüja. Foto: gloriacondal

Hem de marxar, perquè ens esperen al restaurant Torrecombelles per a una celebració familiar. Ens ha quedat pendent anar al cementiri a veure un conjunt de 60 esteles funeràries discoïdals dels segles XII i XVIII.

Portic carrer esclar sanauja

Pòrtic carrer Esclats, Sanaüja. Foto: gloriacondal

Al poble tenen un refrany que diu: “Fer com els de Sanaüja, que es posen sota la pluja” però avui no ens ha calgut!

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , | 1 comentari