Com Égina, Agistri pertany al grup de les illes Saròniques, dites així perquè són dins del golf Sarònic. S’hi arriba des del Pireu o Égina.
Illa d’Agistri. Saròniques. Grecia. Foto gloriacondal
Agistri és una illa de 13 km2 coberta de pins, amb algunes platges, on viuen poc més de mil habitants. La capital és Megaloxori (o Mili), el port principal, disputat pel proper d’Skala, on es pot anar caminant per un passeig voramar. Ens allotgem en un hotel de Megaloxori amb un balconet que dona al mar, així esmorzem i sopem amb vistes. Al poble hi ha un supermercat, un forn, una òptica, una taverna i una església. Properes al mar, algunes tavernes i cafeteries. Com a cosa curiosa, hem vist un centre d’entrenament de boxa amb força moviment.
Megaloxori. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal
A l’illa només hi ha busos a l’estiu. Les distàncies no són excessives, vistes les dimensions, però no tot és pla. Hi ha única carretera que va d’Skala, el port on vam atracar, passa per Megaloxóri, on estem, i continua cap a la desviació a la cala de Dragonera; després s’endinsa per anar a un nucli de població al sud-est, Limenaria i una platja propera, Mariza. D’aquí torna a anar a l’oest per la costa, fins al llac i illeta d’Aponissos. Hi ha força gent que fa els senders caminant, o amb bicicleta però hem vist molts ciclistes bufant i arrossegant la bici. La majoria dels cotxes que hi ha són de gent de la pròpia illa. S’hi crien cavalls i a Aponissos hi ha un centre d’equitació.
Un dia anem a la platja de la Dragonera, un nom com el que tenim a Mallorca, no sabem si hi ha relació entre ells. La cala té aigües verdoses, platgeta gran i miniplatgetes. Pel camí, pins, i també vegetació de mates, llentiscles, etc.
Skala. Agistri. Grecia. Foto gloriacondal
Agistri va compartir història amb la veïna Egina. La llegenda diu que formava part del regne d’Aiakos d’Egina, i es creu que l’actual Agistri era l’antiga Kekryfaleia. Se sap que va ser aliada d’Egina durant la guerra de Troia.
El taxista que ens va portar de port d’Skala a Megaloxori ens va explicar que va treballar un temps a Tarragona, però arreu, que et pregunten d’on ets, la paraula màgica és Barcelona. Llavors obren molt els ulls i amb cara d’admiració repeteixen: “Barkeloni”!
A la costa est del Peloponès i a prop d’Atenes, l’illa d’Égina pertany al grup de les Saròniques. El port principal és a la ciutat, però n’hi ha d’altres. Del 1827 al 1829, va ser la capital del nou estat grec. Fa 13×15 km. El governador Kapodistrias va fer construir mansions neoclàssiques, però el més destacat és el temple d’Afea, que forma un triangle equilàter amb el Partenó i el Temple de Posidó a Sunion, l’anomenat “triangle sagrat” de l’antiguitat. Égina és un gran productor de pistatxos.
Port d’Egina. Grecia. Foto: gloriacondal
En arribar al port d’Egina destaca la “Kolona” (columna), dalt d’un turó, on hi havia el temple d’Apol·lo. Queda poca cosa, i hi ha un petit museu. El més destacat arqueològicament és el Temple d’Afea on es venerava la deesa a partir del s. XIII aC. Des d’aquí es veu el poble turístic d’Agia Marina. De camí, l’imponent monestir d’Agios Nektarios.
Temple d’Afea, Egina. Foto gloriacondal
La ciutat és coquetona, blanca, amb turisme i carrers estrets on han de conviure vianants amb bicis, motos i cotxes. Hi ha molts atenesos que hi van per proximitat. Dins la ciutat hi ha la Torre Markello (1802). A prop, un petit hotel que abans era propietat d’una dona especial, Zenobia, que va trencar normes: cabell curt, pantalons, anar a la platja reservada als homes… Teodorakis va musicar un poema sobre ella: La balada d’Andrico.
La balada d’Andrico
Als afores cap al nord anem a peu a la casa de Nikos Kasantzakis. El coneixem per les obres de Zorba el grec, El Crist de nou crucifitcat, Les últimes temptacions de Crist… La casa és del 1935, senzilla, davant del mar. El seu epitafi diu: «No espero res, no temo res, sóc lliure».Quan ell mirava des d’aquí, al fons, veia Atenes.
Torre de Markello. Egina. Foto: gloriacondal
Un altre espai històric és l‘Orfanat de Kapodistria, un edifici immens per allotjar-hi els infants orfes de la Revolució que entre 1980-85 va ser presó per a dissidents. Al centre i tocant al port de pescadors hi ha un petit mercat del peix. A la capella d’Agios Nikolaos del port posem espelmes per la gent que ens ha deixat aquests dies.
Capella d’Agios Nikolaos. Port d’Egina. Foto gloriacondal
Indicadors GR 99 al Garxal. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
3 minuts
L’Ebre fa 961 km comptats des d’on neix, al Pico de los Tres Mares fins que arriba al Delta. Travessa Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó i Catalunya. El recorre a peu el Camino natural del Ebro o GR99, però li falta manteniment i bones indicacions. Sovint hi ha trams que no es poden fer perquè estan tallats i no està actualitzat. Hem fet aquesta ruta en diferents moments entre els anys 2021 i 2023 combinant cotxe i caminades. Hem conegut el riu, però també pobles, esglésies, ponts i gent. En alguns moments ens hem desviat de la ruta per visitar algun lloc que ens interessava.
Benifallet. Safarejos. Foto: gloriacondal
El que hem fet és apte per a totes les edats. El vehicle ens ha donat la llibertat que no hauríem tingut si hi haguéssim anat amb tren o bus. Ho hem fet en diferents èpoques de l’any (sempre pot ser un bon moment), en sortides de 5, 10 o 15 dies. Les etapes que expliquem al blog s’han fet en funció de la quantitat d’informacions que teníem per explicar. Poden ser de més o menys dies segons les ganes o els punts d’interès.
Podríem considerar que Tudela es troba a la meitat del recorregut. A Catalunya, la història de l’Ebre va molt lligada a la Batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Pot ser un bon moment per conèixer els fets i els llocs.
Alguns pobles viuen de cul al riu. Un exemple: a l’oficina de turisme d’un poble de Castella molt turístic, quan vam preguntar pel GR, ens van dir: “pa arriba, pa abajo, todo es bonito”. Esperàvem més, companys!
Frias. Ruta Ebre. GR 99. Foto: gloriacondal
Hem conegut el tema de les espècies invasores, sobretot als pantans de Mequinensa i Riba-Roja, on hi ha molt turisme de pesca (amb força gent vinguda de l’estranger). A Tortosa també en vam parlar amb gent vinculada al riu, les històries dels silurs… i al Delta, amb els crancs, cargols-poma, musclos-zebra i tota la pesca, un greu problema que no sempre es pot solucionar com amb els crancs, que és posar-los a l’arròs.
Tortosa des del riu Ebre. Foto: gloriacondal
Indrets que ens han agradat més:
Vall de Valderredible, Orbaneja-Escalada-Pesquera, Monestir de Rioseco, Garganta de los Hocinos, Puente Arenas, Frias, S. Martin de Don i el moll, Briñas, Haro, Buñuel, Gallur, muralles de Grisén, Mequinensa, Faió, Flix, Pas de l’ase, Miravet, pas de Barrufemes, Assut de Xerta, Castellet de Tivissa, Tortosa, Delta.
Últim tram de l’Ebre, des d’Amposta, on a partir d’aquí entrem al Parc Natural del Delta de l’Ebre i acabant al Garxal, on hi ha l’últim rètol del GR 99.
4 minuts
Punts d’interès
Amposta
Moll de Balada
Mirador del vaporet Anita
Deltebre
Muntell de les Verges
Mirador del Zigurat
Far del Garxal
La Ràpita, Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Amposta. Anem fins al Pont Penjat, del 1921. La ciutat té el Museu de les Terres de l’Ebre, dedicat a l’etnografia, ecologia, economia i geografia del Delta.
Ullals de Baltasar. La Ràpita. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
A Deltebre anem a l’Ecomuseu, després creuem el pont Lo Passador i fem el GR paral·lel a l’Ebre. Travessem el pont per passar a l’illa de Gràcia, enmig del riu, un lloc ple de plantacions (llàstima de les taronges arrancades amb els fruits, i fets muntanyes per cremar). Just al final de l’illa, a la riba hi ha el mirador del vaporet Anita, que va començar a navegar el 1855 i transportava fins a 800 sacs d’arròs de 80 kg cadascun. El 1928 hi va haver una crescuda del riu i s’aturà. Ancorat, una nova crescuda del riu el 1937 l’enfonsà a la punta est de l’illa de Gràcia, fins el 1998, el trobaren, i allà roman. Hi ha una altra història d’un vaixell enfonsat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial davant les costes de la Ràpita (TV3: Lo Vinater), Més amunt, el moll de Balada, on admirem un ficus monumental.
Delta des de la roca Foradada. La Ràpita. Foto: gloriacondal
És època de carxofes, que, entre les grans fulles desdentades, mostren les seves carns impúdicament en els camps que voregen el riu. Però no sols de verd estan tacats els camps sinó de taronja. Els fruits no s’han recollit i han anat caient al terra deixant sembrada una catifa que contrasta amb la verdor carxofera. Surt més a compte deixar que es podreixin que pagar gent per recollir-les, mentre als mercats trobem taronges de Sud-Àfrica.
L’Encanyissada. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Al port de la Ràpita hi ha la Llotja, un gran edifici, on 85 barques descarreguen 3.000 tones de peix i marisc a l’any. Del que n’hi ha més, és cranc blau, un invasor, com els cargols o els musclos, que en aquest cas, han decidit que, si no el mates, te’l menges. I fet en un arròs, està molt bo!
Pobre Nou del Delta. Foto: gloriacondal
A l’embarcador de les golondrines embarquem per visitar el tram final del riu: com més a prop de la desembocadura, menys profunditat, amb barreja d’aigua salada i dolça. A una i altra banda, eucaliptus, palmeres, desmais, canyes i baladres. Ens acompanyen ànecs i corbs marins però també gavines corses, alguna fotja i bernats pescaires.
Far Fangar. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Al nord del Delta, la platja del Fangar. Aigües netes, moltes petxines i petjades d’aus… A l’esquerra, dunes i vegetació típica. Arribem al far, enmig de la terra, perquè la punta és molt més enllà. Substituït el 1972 per una torre de ferro i poc després, pel far de formigó actual. Al davant, l’Ampolla, el Perelló i el cap Roig i més al nord, l’Ametlla de Mar.
Platja de Riumar. Delta de l’Ebre. Foto: gloriacondal
Al sud del Delta, la platja del Trabucador està deserta. El mestral bufa fort i ens fa tancar els ulls per protegir-nos de la sorra. No arribem a la punta de la Banya perquè el cotxe navega entre els rodals de sorra com si de bon matí ja s’hagués pres un parell de cigalons. Als nostres peus, les crestes dels cavallets de la mar, encabritats, alcen ones davant nostre. A l’altra banda, la immensitat del mar, d’un color més fosc, més encalmat. Dues mars diferents, una a cada costat, com dos sentiments contradictoris en el mateix cor.
El Garxal. Delta de l’Ebre. Foto gloriacondal
Passem per davant del camí que porta a les muscleres de l’Agustí, arribem a Poble Nou i continuem fins a la Bassa de la Tancada que limita al sud amb la badia dels Alfacs. Hi ha ànecs, fotges, gavines, xatracs i flamencs. La part més interna és plena de canyissars i jonqueres. Les Salines de la Trinitat ocupen una extensió aproximada de 1.000 ha. Anem pel sender fins arribar a un zigurat de fusta. A pocs metres, un indicador marca el final del GR99. A l’altra banda, al davant, hi havia l’antiga desembocadura i el cap de Tortosa, que separa les illes de Buda i la de S. Antoni, amb la Puntera del Galatxo per on l’Ebre desemboca des del 1957.
Miravet, en un turó dominat per un castell, és un punt d’inflexió en la ruta de l’Ebre. Passem de la comarca de la Ribera d’Ebre al Baix Ebre. El GR 99 té un lloc estret històric: el pas de Barrufemes. L’antiga estació de Benifallet és també Via Verda, una caminada plàcida amb vistes, fins a Xerta. Trobem coves, un assut (pantà), restes ibèriques i arribem a la ciutat de Tortosa.
Punts d’interès
Miravet
Pas de Barrufemes. GR 99
Benifallet. Coves Meravella
Assut de Xerta
Xerta
Castellet de Tivissa
Tortosa
Miravet. Tamarigar del riu Ebre. Foto: gloriacondal
5 minuts
Miravet. Com més amunt puges pel poble, més veus. Al davant tenim un tamarigar. Arribem al punt del GR i hi baixem, vora el riu. Per aquí s’arriba a Benifallet pel pas de Barrufemes, un espai on el sender queda encaixonat al riu ja que la roca cau fins a l’aigua. Salzes i àlbers flanquegen el camí i al llarg del recorregut passem per camps de tarongers. Fa anys vam fer el GR des de Benifallet. Destaca, dalt de tot, el castell. Conquerit als musulmans, el 1153 el donen a l’orde del Temple, molt potent llavors. Baixem a baix, el Tres tombs comencen, amb una corrua de carros, de tartanes, de gent a cavall….
Benifallet. Estació tren antiga. Via verda. Foto: gloriacondal
A Benifallet ens aturem al pont del Llaguter, perquè a sota hi ha el GR en les dues direccions, cap al pas de Barrufemes-Miravet, i cap a Benifallet-Xerta. Hi ha el Pas de Barca i al davant, els antics safarejos. Als afores les Coves Meravella, tancades. Des de l’antiga estació de Benifallet, a uns quants km, hi ha una Via Verda que coincideix amb el GR fins a Tortosa i discorre per la Vall de Zafán, on es va projectar una línia de tren que va funcionar 31 anys (es va tancar el 1973). Iniciem la caminada cap a Benifallet (8 km), a través de túnels, envoltades de vegetació d’una banda, i per l’altra, de les vistes del riu i de les serres de Cardó, amb els cims de l’Argila i la Punta Redona. Després del barranc de la Xalamera, el GR passa a l’altra banda de la C-12, més a prop del riu, i arriba a Xerta.
Assut de Xerta. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
Ens aturem al mirador de l’Assut, però gairebé no es veu, per la vegetació. Baixem a baix: un assut és un mur de contenció que desvia l’aigua. Aquest fa 310 m. de llarg i està construït en diagonal de banda a banda del riu. Els orígens es remunten a l’islam i es va restaurar al s. XII, després de la conquesta de Tortosa, però no és fins el 1440 quan s’inicien les obres. Hi estava molt interessat el bisbe, per regar els seus terrenys del marge esquerre, però finalment va ser Tortosa qui enllestí l’obra. Amb tot, el sistema hidràulic acaba molts anys més tard. Una resclosa permet el pas de les embarcacions que naveguen per l’Ebre. A més de l’assut hi ha espigons, l’antiga fàbrica de farina i el molí, ambdós del s. XVI. A finals del XIX es va fer servir com a central elèctrica i es considera un dels pocs edificis industrials de l’època del Renaixement de Catalunya.
Via Verda Benifallet amb vistes als Ports. Foto: gloriacondal
A Xerta hi ha algunes cases senyorials. A la plaça Major trobem un parell de bars i l’església. Com la resta de pobles, ha patit inundacions periòdiques i tenen un “limnígraf” que marca els nivells: 1787, 1907, 1937, 1961. Als afores, les trinxeres del barranc dels Fornets i la vella estació amb serveis per a caminants.
Castellet de Banyoles (ciutat ibèrica). Tivissa. Riu Ebre. Al fons, Móra d’Ebre. Foto: gloriacondal
Davant del mas Tainet, a l’altra riba del riu, enfilat en un penya-segat, hi ha el Castellet de Tivissa (o de Banyoles), en el recinte d’un poblat ibèric, 6 km abans d’arribar a Tivissa on hi ha un centre d’interpretació, l’espai Ilercavonia. L’any 1927 es van trobar elements dels s. IV-III ane. Al s. XIV, la ciutat de Barcelona va construir la petita fortificació del Castellet, per controlar i desviar el transport de cereals d’Aragó i evitar el pagament d’impostos de Tortosa. Des d’allà, vistes a la serra de Cardó Boix, els ports, la serra de Pàndols, la serra de Cavalls…
Baixant el riu, s’arriba a Aldover, amb una platja fluvial. El GR passa a tocar de la torre medieval d’en Corder. Més endavant hi ha Roquetes, amb el Centre d’Interpretació del Parc Natural del Ports. Finalment, creuem el pont de ferro i entrem a Tortosa, capital del Baix Ebre, amb els ponts, el turó i el castell de la Suda, la catedral, edificis modernistes, els Reials Col·legis (el millor conjunt del Renaixement de Catalunya) i el pont del Ferrocarril (1911-13) ara de vianants.
Tortosa. Lo riu és vida. Foto: gloriacondal
Tortosa. Per la riba que anem, després del pont comença la Via Verda cap amunt, amb el GR 99. L’edifici del mercat municipal té una gran volta de ferro de Joan Torras, mestre de Gaudí. Al riu, el monument franquista als morts de l’Ebre, inaugurat per Franco el 1966. Construït sobre un dels pilars de l’antic pont de la Cinta, li van treure alguns símbols feixistes, però conserva creus i àguiles, amb molta polèmica. El 28-5-2016 es va fer una consulta entre veïns i va guanyar que el deixessin.
Tortosa. Lo sirgador. Foto: gloriacondal
Allà es pot fer un recorregut amb un antic llagut, Lo Sirgador, que recorre tota la façana fluvial, riu amunt, fins a l’illa de la Xiquina, i riu avall, fins a l’illa dels Bous. Pel camí es poden veure bernats pescaires, polles d’aigua, martinets blancs i blauets.
Excursió pel riu Ebre, ja en terres catalanes. Surt dels embassaments controlat, però no derrotat, i va girant en meandres i circulant paral·lel a carreteres i vies de tren. Pobles, i passos de barca, encara. I un passat morisc que roman en barris, castells i nomenclàtors.
Punts d’interès
Presa de Riba-Roja
Espai Natural Protegit de la Ribera de l’Ebre a Flix
Flix, castell i pas de barca
Vinebre
Ascó, castell i barri morisc
Pas de l’Ase. GR 99
Garcia
Móra d’Ebre, castell, refugi, port fluvial
Benissanet
Reserva Sebes. Flix. GR 99. Riu Ebrer. Foto: gloriacondal
5 minuts
Anem fins a la Presa de Riba-roja on ens creuem amb un cotxe anglès, el primer d’una sèrie de vehicles britànics que circulen per aquestes terres. El camí voreja el riu fins arribar a Flix, per l’Espai Natural Protegit de la Ribera de l’Ebre a Flix, que comprèn la Reserva natural de Sebes i el Meandre de Flix. Intentem fer un tram des del pantà en cotxe però el GR es va fent difícil i desistim. Hi anem des de Flix. El Mas del Director, que és el centre d’informació només obre als matins, però podem anar per la passera del canyissar fins a l’observatori d’aus on veiem un cabusset i després caminem pel sender fins al següent observatori, envoltades de tamarius; el conjunt s’anomena tamarigar. L’any 1975 es va localitzar un petit insecte heteròpter que s’alimenta de les fulles dels tamarius i que no ha estat trobat en cap altre lloc del món. En aquesta reserva hi ha dos tipus de tamarius i també joncs, corretjola, regalèssia i enfiladissa. Aprofitant un d’aquests elements, fan una cervesa artesana anomenada Lutra, que s’elabora amb aromes de menta i regalèssia. Anem més endavant pel GR on hi ha, en diferents espais: cavalls de la Camarga, nius i cria de cigonyes i un sender cap a un poblat iber, però no ens veiem amb cor de pujar per la calor.
Castell Flix. Ebre. Foto: gloriacondal
Tornem a l’altra riba pel pont que passa al poble i d’allà anem a Flix. Aparquem a prop del riu, on hi ha l’entrada a un refugi (constantment els records de la batalla de l’Ebre) i pugem a peu fins al castell, construït al turó del meandre per protegir la barca de pas del riu de dalt, a més de controlar la navegació fluvial. La Batalla de l’Ebre va acabar als seus peus, amb la voladura del pont de ferro republicà, la matinada del 16-11-1938. Una placa a prop de la porta recorda els pontoners de la guerra. Anem al pas de barca actiu que comunica amb el marge esquerre, un bon servei que estalvia voltes. Flix està construït, com Riba-roja, aprofitant un meandre del riu, que l’embolcalla i s’hi pot fer un itinerari que voreja el riu pel marge esquerre, uns 5 km. Des de la crta. C-233 en direcció Palma d’Ebre hi ha un mirador per veure el meandre.
Flix. Pas de barca. Ebre. Foto: gloriacondal
Vinebre és un poble petit, tranquil, a peu de carretera i davant del riu, on destaca el gran edifici de la Casa-museu de S. Enric d’Ossó (1840), que va fundar la Companyia de Sta. Teresa de Jesús. L’any 1993 va ser santificat, i és el primer sant de la Ribera d’Ebre. Als afores hi ha el jaciment arqueològic de S. Miquel.
Ascó. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
A continuació, Ascó construït damunt d’un turó, però el que destaca més és la silueta de la central nuclear. Restes del castell i la torre mudèjar amb vistes a 360º. El passat morisc es reviu al traçat urbà: carrers estrets i foscos, perxes (o porxos), voltes i sitges. Anem cap al GR 99 i avancem entre el riu i la via del tren, amb franges de camp. Passem per davant del túnel ferroviari a cel obert, amb molts grafits, i el riu es va encaixant entre muntanyes; arribem a un punt on hi ha l’indicador del Pas de l’Ase, a 300 m.
Ascó. GR 99 cap a Pas de l’Ase Foto: gloriacondal
La pista es transforma en sender costerut per arribar al Pas. Després torna a baixar fins arribar a Garcia. Per creuar a l’altra banda hi ha un Pas de Barca, actiu depèn l’època i amb petició prèvia a l’Ajuntament. Hi ha un sender fins al riu Siurana, que convergeix amb l’Ebre allà. Al fons, el gran pont del ferrocarril de la línia Reus-Casp-Saragossa, construït el 1892. Passeig pel poble i cafè a la terrassa amb vistes del bar Maig, a l’antic Casino.
Garcia. Riu Ebre aigubarreig riu Siurana. Foto: gloriacondal
El GR continua pel marge dret venint de Garcia i passa per davant del galatxo de Subarrec. Molts àlbers i xops, i també llentiscles, romaní, presseguers, ametllers (molt secs) i alguna edificació. A l’altra banda del camí, talussos en constant descomposició per l’erosió del riu. Móra d’Ebre és la capital de la comarca, El castell d’origen islàmic, té vistes i a baix, a prop del club nàutic, hi ha la porta d’un refugi. La guerra va destruir un 80% de la ciutat.
Móra d’Ebre. Club Nàutic. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
Des de Móra d’Ebre cal seguir per un camí asfaltat amb masos a costat i costat. Ens allotgem al Mas rural Taniet al camí de les Sènies, dins la “cubeta de Móra”: terreny pla, camps de fruiters, concentració de calor i de boires. Des de l’habitació, amb dues finestres, veiem la sortida del sol i com es pon.
Benissanet. Ruta Ebre. Foto: gloriacondal
Continuant el GR s’arriba a la població veïna de Benissanet. L’Ajuntament i l’església estan de costat. A la placeta hi ha la Font Gran, que va ser un refugi de guerra. Hi ha un passeig agradable amb moreres fins a l’embarcador del riu, al davant d’una illeta amb tamarigars, àlbers i salzes. Hi crien agrons blancs, bernats pescaires, corbs marins i aus de ribera com l’oriol i el blauet.
Faió. El riu Ebre i el Matarranya. Foto: gloriacondal
Continuem pels pobles d’Aragó que voregen l’Ebre, alguns dins l’anomenada Franja de Ponent, territoris on es parla (o parlava) català, d’altres, com Favara i Maella, allunyats del riu, però amb punts d’interès. Mequinensa tanca la ruta abans d’entrar a Riba-roja, ja a Catalunya
Punts interès
Pina de Ebro
Quinto
Sástago
Casp
Mequinensa
Faió
Trinxeres Punta del Duc
Favara de Matarranya
Maella
La Pobla de Massaluca
Pina de Ebro. Aragó. Foto: gloriacondal
6 minuts
Som a Pina de Ebro. A 1 km del nucli urbà hi ha el gran pont de formigó sobre el riu, amb molta vegetació de ribera. Al poble destaca l’antic convent de S. Francesc, un edifici de maó d’estil mudèjar del s. XVI. Al riu hi ha els senyals del GR99: falten 11,5 km per Quinto, un poble tranquil on marxem del riu foragitades, perquè grans camions que hi circulen aixequen molta pols fins convertir el GR en un gran núvol. A la part més alta, l’antiga església de l’Assumpció, coneguda com “El Piquete”, mudèjar, que és el Museu de les Mòmies.
Sàstago. Mirador meandres. Foto: gloriacondal
Uns km avall, l’Ebre comença una dansa de meandres. La línia recta entre els pobles d’Alforque i Escatron fa 7 km, però les aigües del riu en fan 37: són els meandres, entre materials argilosos, boscos de ribera i illes (mejanas). En un d’aquests meandres, hi ha, dalt d’una penya, el petit poble d’Alborge on destaca una mena de pou de gel, una gran “nevera”. Un home ens convida a anar amb ell fins al Mirador de las Tres Aguas, amb vistes precioses de l’Ebre. Ens explica que a la illeta del mig hi havia vegetació, amb boscos de pins que donaven molts pinyons, i ell en collia… Al fons, el castell de la Palma, una edificació medieval superba.
Enfilem cap a Sàstago i passem l’enorme pont sobre l’Ebre. Per la ribera oposada hi ha senyals del GR 99 i d’altres senders. Ens desviem cap a Estragón i abans d’arribar-hi anem al monestir de Rueda, de visita obligada. Al costat del riu hi havia sínies i molins. Sortint, creuem el pont cap al Club Nàutic d’Escatron, on dinem i després seguim el GR cap a la desembocadura del riu Martin, envoltades de vegetació de ribera fins arribar a l’antic pont romà.
Monestir de Rueda. Sínia. Foto: gloriacondal
Marxem amb el cotxe entre extensions de plaques solars i aerogeneradors cap a la Reserva Natural de las Saladas de Chiprana, que està seca. De nou a la carretera, molts ametllers. Arribem a Casp i anem a la plaça del Compromís, amb l’església-castell on es va signar el Compromís de Casp (1412), quan el rei Martí l’Humà va morir sense descendència.
Mequinensa. Foto: gloriacondal
D’aquí baixem cap a Mequinensa i recorrem el passeig vora el riu, que coincideix amb el GR 99, fins al poble vell. Amunt, sempre la visió del castell, propietat d’Endesa i difícil de visitar. El poble vell jeu sota l’aigua. La crisi en la navegació fluvial, per la competència del ferrocarril i l’energia elèctrica, van portar el capital inversor a fixar-se en l’Ebre. El 1957 es construeix l’embassament de Mequinensa i el 1964 el de Riba-roja; a finals del 1974 la majoria de la gent ja vivia a les noves cases. L’escriptor Jesús Moncada en va fer un retrat perfecte a Camí de Sirga. Hi ha el Museu de la Mina, interessant.
Faió. Castell Badó i campanar poble antic. Foto: gloriacondal
L’any 1967, Faió va quedar sepultat sota les aigües. Des de l’ermita del Pilar veiem l’aiguabarreig de la desembocadura del Matarranya a l’Ebre i l’endemà fem el sender que baixa al riu fins a l’antic poble (només sobresurt el campanar de l’església). Hi hi ha un tram de camí que ressegueix el riu amb una escultura i un codi QR per escoltar el fandango “M’han obligat a marxar”, de Quico el Cèlio, el Noi i el mut de Ferreries. Un sender en ziga-zaga trenca cap a l’ermita del Pilar, on es pot pujar des d’aquí (900 m de recorregut, 100 m de desnivell). Seguim fins a fins a l’antic port, un dels més actius de la zona. A Faió visitem el Museu de la Batalla de l’Ebre. El 25 de juliol de 1938 els republicans creuen el riu, entre Mequinensa i Faió. Així comença la batalla de l’Ebre, 115 dies d’una duresa intensa.
A sota de Faió hi ha el Túnel ferroviari de la Penya Bugarreig on es pot baixar a peu per una pista que surt del costat de l’església de Faió nou (1 km) o per carretera, en direcció a la Pobla. Inaugurat el 1894, portava a l’estació de tren de Faió, a 1 km. El 1931 una esllavissada en destrossa una part i llavors es construeix un túnel a cel obert com a protecció, però amb la guerra civil és destruït i reconstruït el 1938 pels franquistes. L’última desgràcia va ser els anys 60, quan van fer l’embassament de Riba-roja. Ara queda al descobert la boca ogival del Matarranya i les pilones quadrangulars.
Vistes des de les Trinxeres Punta del Duc. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
Una de les millors perspectives de l’antic Faió es des de les trinxeres de la Punta del Duc, que permeten resseguir els camins dels soldats republicans. Cal seguir la indicació a la Punta del Duc, sobre els rius, que formà part de la línia defensiva per protegir el territori dels franquistes. S’hi pot arribar en cotxe, però hi ha algun tros difícil. Nosaltres ho hem fet a peu. Vistes al Matarranya, l’aiguabarreig, l’Ebre. Aus, cabirols, ocells, pins, oliveres, romaní, llentiscle… i pins.
Un dia anem cap a Maella, a les ribes del Matarranya, poble natal de Pau Gargallo i continuem cap a Favara de Matarranya, on destaca, dalt del turó, el castell-església de S. Joan. Recollim les claus al bar Tropical i anem a un dels mausoleus romans més antics i més ben conservats d’Espanya. Del segle II, té la forma d’un petit temple amb quatre columnes a la façana. La Pobla de Massaluca és l’únic poble de la Terra Alta que connecta amb el riu Ebre, a través del tram final del riu Matarranya, que desemboca en una de les cues del pantà de Riba-Roja.
Després de Gallur passem per uns quants pobles que voregen l’Ebre, amb un interès limitat. Arribem a Saragossa, on cal aturar-se per visitar la ciutat, mentre l’Ebre la travessa encaixonat, però orgullós, i continuem per pobles on conviuen camps agrícoles i polígons de fàbriques. Destaquem Alcalá de Ebro, les muralles de Grisén i el poble d’Alagó.
Punts interès
Boquiñeni
Alcalá de Ebro
Cabañas de Ebro
Alagó
Muralles de Grisén
Saragossa
El Burgo de Ebro
Fuentes de Ebro
Boquiñeni. Riu Ebre- GR99. Foto: gloriacondal
4 minuts
La ruta del GR99 després de Gallur passa a prop de cultius, ressegueix la corba d’un meandre i continua cap a Boquiñeni, a 8 km, un poble petit que fa pudor de porcs perquè veiem moltes granges, però cap botiga ni persona. Al riu hi ha l’antic pas de barca Virgen del Rosario, que servia per comunicar-se amb Pradillo, a l’altra banda. Veiem pescadors i més endavant trobem una central abandonada, amb molta brutícia als voltants. Hi ha marcades a la paret les diferents crescudes del riu, la més alta, el 28-2-2015.
Alcalá de Ebro. Riu Ebre. GR 99
D’aquí enfilem cap a Alcalá de Ebro en un meandre. Arribem caminant a un suposat mirador, brut. Als camps, panís, alfals… i entre la vegetació de ribera, fonoll i llentiscles. Hi ha un monument d’homenatge al riu i al nucli, una escultura de bronze de Sancho Panza, ja que s’identifica l’«ínsula Baratària», amb Alcalá de Ebro (el poble és el model que va inspirar Cervantes per la població on Sancho obté plaça de governador). Cal tenir en compte que el poble gairebé té forma d’illa, ja que l’Ebre l’envolta quasi tota. L’escultura mostra un home pensant. El càrrec de governador devia portar molts mals de cap.
Alcadá de Ebro. Riu Ebre. Escultura Sancho Panza. Foto: gloriacondal
Cabañas de Ebro. Passem entre cultius i recs, arribem a un mirador i de nou brutícia. Cansa, això. Per postres, han passat dos tractors a tota pastilla i com que fa dies que no plou, hem quedat arrebossades a punt de fregir. Al nucli del poble, una dona que escombra davant de casa seva ens pregunta si som “peregrinas”, i abans que li diguem res, ella mateixa respon: no, claro, con este calor no se puede…
Cabañas de Ebro. GR 99. Foto: gloriacondal
A Alagó estan de festes. És un poble important, més gran que els altres i té carrers tancats per les “vaquilles”. Passegem pel barri mudèjar i arribem a la plaça de S. Antonio amb un centre cultural on hi ha una pintura mural de Goya (Fuendetodos no és gaire lluny). Als afores, restes de l’antiga fàbrica sucrera Nuestra Señora de las Mercedes (1903-1975-1993); entrem en l’enorme recinte, amb grafits i un silenci eixordador. En aquest terme municipal hi ha la seu d’Opel España, que dóna feina a molta gent.
D’aquí fem una escapada per veure Las murallas de Grisén, que canalitzen aigua del Canal Imperial, la construcció hidràulica més espectacular del s. XVIII. D’allà anem a Torres de Berrellén fins al Pas de Barca Castellar, que permet el trànsit de persones i vehicles entre les dues ribes de l’Ebre pel sistema de sirga. D’aquí arribem a la desembocadura del riu Jalón, a poca distància. A mesura que ens aproximem a Saragossa anem trobant polígons industrials, de cap interès (el mateix passa a la sortida).
Saragossa.Pont de Pedra sobrel el riu Ebre. Foto: gloriacondal
Entrem al nucli urbà de Saragossa i anem al Pont de Pedra; després entrem a la Basílica del Pilar a veure la Pilarica i pugem a la torre amb ascensor, amb vistes. Preciós. Un edifici de visita obligada, als afores, és el Palau de la Aljaferia: hi han passat àrabs, cristians i els reis catòlics. Ara, una part del recinte és de les Corts d’Aragó. L’Anell verd de Saragossa connecta el GR 99, el Camí de Santiago i el Canal d’Aragó.
El Burgo de Ebro. Reserva Galachos. Foto: gloriacondal
Salvats tots els polígons de fàbriques anem pel GR fins a la Reserva Natural de los Galachos, meandres abandonats per un canvi de cabdal o crescuda del riu, que ocupa 800 ha. Aigües clares, flora, fauna, i boscos de ribera. Caminem un tros pel GR 99 i entrem al nucli del Burgo de Ebro, un poble gran i disseminat, on destaca la torre de l’Ajuntament, un edifici típic d’arquitectura mudèjar. Dormim a Fuentes de Ebro. A 3 km hi ha el centre geogràfic d’Aragó (a 4 km en línia recta de la riba de l’Ebre). El poble és famós per les cebes dolces que cultiven, amb Denominació d’Origen. Al sopar al bar ens fixem que la ceba és un ingredient de tots els entrepans!
Ens movem entre Navarra i la Rioja abans d’entrar a Aragó. Les ciutats més grans són Calahorra i Tudela. Fem una escapada a las Bardenas, molt recomanada. Al Bocal neix el Canal Imperial, que anirem fent paral·lelament, amb llocs molt interessants. Acabem a Gallur (Aragó), encaixat entre el riu i el canal, amb un passat potent
Punts interès
Calahorra
San Adrian
Alfaro. Reserva Sotos
Tudela
Bardenas Reales
El Bocal
Ribaforada
Buñuel
Cortes
Gallur
Calahorra. La Rioja. Foto: gloriaconda
5 minuts
El riu que passa per Calahorra és el Cidacos, que uns km enllà, desemboca en l’Ebre. Davant de l’Ajuntament hi ha un gran sortidor i per l’altra banda, el carrer comercial dels Màrtirs, amb alguns edificis històrics molt deteriorats, botigues tancades de fa molt temps.. i el nucli antic amb cases velles habitades per emigrants… La catedral és a baix i tornant a pujar passem per l’església de S. Francesc, el lloc més important de defensa de la ciutat des dels romans; al barri hi havia un call important i aquell cap de setmana s’hi celebraven les Jornades europees de la cultura jueva. A uns km, S. Adrian, per on passa el GR, amb un pont antic. Caminem una estona i també veiem un nucli urbà força vell.
Alfaro. Reserva Los Sotos. Foto: gloriacondal
Les ribes del tram mitjà de l’Ebre a la Rioja Baixa acullen un ecosistema de boscos i aus a la vora del riu. La llera del riu crea i desfà meandres, illes i platges. De les arbredes inundades neix un verger de pollancres, àlbers, salzes, freixes i verns on es poden veure cigonyes, agrons, corbs marins, merles, milans, puputs i martins pescadors, entre d’altres. A l’aigua, un visó europeu, una llúdriga… Un lloc privilegiat per veure-ho és a la Reserva Natural de los Sotos a Alfaro. Pels boscos hi ha guineus, conills i porcs senglars. Anem fins al Soto del Estajao i caminem una estona. D’aquí a Tudela hi ha uns 20 km i el riu passa per Castejón i Murillo de las Limas, amb unes quantes arbredes, com les de la Remonta, Tetones i Traslapuente. Molt a prop d’aquí hi ha un gran desert, el de les Bardenas Reales, una escapada que val la pena.
Tudela. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
El GR99 voreja l’Ebre al seu pas per Tudela, però tot està força brut. Al Paseo del Prado gairebé no veiem el riu i els mosquits se’ns cruspeixen. Les vies del tren tallen el lliure accés al riu, una llàstima, perquè sembla que la ciutat visqui d’esquena al riu. Al costat del pont hi ha una gran zona de rec i horts coneguda com la Mejana. De Tudela surt una via verda fins a Tarazona (22 km) seguint la via del tren. A la ciutat hi ha uns quants punts d’interès: la plaça de los Fueros, presidida per l’edifici del Rellotge, que havia estat plaça de toros. Cal visitar la catedral, amb claustre romànic, i a l’exterior, el Portal del Judici. També l’església de la Magdalena, amb un campanar i pòrtic romànics, a tocar de l’antic barri jueu, que van conviure sense problema fins que el 1498 se’n va decretar l’expulsió.
El bocal, Tudela. Rètols GR. Foto: gloriacondal
El GR 99 continua fins al soto del Carrizal, des d’on un camí entre canyars porta al al Bocal de Fontellas, inici del Canal Imperial d’Aragó entre Fontellas i el Burgo de Ebro, una de les obres hidràuliques més importants d’Europa, que va transformar l’agricultura, a més de ser un mitjà de transport de mercaderies i viatgers. Als voltants hi conflueix el Camino de Santiago, que en alguns moments coincideix amb el Canal.
Buñuel. GR99. Foto: gloriacondal
El poble següent és Ribaforada, amb molta vida. Pugem a veure l’església de S. Blas, del XI, molt deteriorada. Per la rambla i els carrers, tractors, botigues, bars i magatzems. El GR segueix fins acabar al parc fluvial de Buñuel, després de travessar la Reserva Natural del Soto del Trencat, el Ramillo i la Mejana. Continuem en direcció al poble, envoltades de camps, sobretot de panís, però també d’una mena de cols d’un verd-blau que no coneixem. Veiem algun pagès, recs… i al fons, els turons de las Bardenas Negres, però no veiem el riu perquè el tapa la vegetació de ribera. Al centre del poble, el palau del Conde de Altamiri.
Cortes (Navarra): Foto: gloriacondal
Cortes és l’ultim poble de Navarra abans d’entrar a Aragó. A l’església de S. Juan Bautista, l’any 1333 es van fer les capitulacions matrimonials entre el rei Pere el Cerimoniós d’Aragó i Joana de Navarra. Continuem cap a Gallur. De tots els pobles, és el que té el riu Ebre i el Canal més propers (de fet, està encaixonat entre un i altre). Va ser un important port fluvial, amb indústria sucrera, oli, farines i papereres. Hi ha un pont de ferro verd sobre el riu, lloc de confluència també de diferents camins; bones vistes del poble, enfilat, amb l’església, dalt d’un turó.
Gallur. Riu Ebre. Foto: gloriacondal
Ens encanten les cortines a les portes de les cases de tots aquests pobles! Portes obertes per fer corrent d’aire i intimitat preservada darrera la cortina. Bravo!
Sortim de Miranda d’Ebre, a Castella i ens movem per Navarra i la Rioja fins acabar a Sartaguda, a les portes de Calahorra. El riu ha crescut, hi ha més pobles, més gent, més ciutats grans, com Logronyo… el riu ja no és aquell jove saltiró i salvatge. Va creixent i els entorns urbans no li són propicis.
Punts d’interès
Miranda de Ebro
Briñas
Haro
Cenicero
Fuenmayor
Logronyo
Agoncillo
Alcanadre
Lodosa
Sartaguda
Miranda de Ebro. La Tercera. Foto: gloriacondal
4 minuts
Miranda de Ebro va créixer a la riba dreta, on es veuen les restes del castell; a sota hi ha el nucli antic, amb l’Ajuntament, el teatre i la catedral, i moltes cases velles, algunes tancades. Per passar a la part nova cal creuar el pont Carles III, a prop d’un gran mural a la paret titulat “La Tercera”, de l’artista Rodrigo Araico. També hi ha un cartell amb una foto antiga del pont i un text de Rafael Alberti dedicat a les bugaderes. A primera hora del matí, molts nens i mames cap a escola. Si alcem el cap, veiem les restes del castell en ruïnes.
Pont de Briñas. GR 99. Foto: gloriacondal
El poble de Briñas va néixer en un meandre. És ple de cellers, de tractors i olorem most a dojo. Baixem cap al riu, amb un cabal ample i calmat, per caminar pel GR99 fins al pont de Briñas, amb molta vegetació, ocells i bolets comestibles. Som a 2 km d’Haro.
Haro. Foto: gloriacondal
A Haro es respira vi, s’olora, es veu, es palpa… amb vinyes arreu. Ens allotgem a l’Hotel dels Agustins, un antic convent remodelat, que en unes rajoles explica breument la seva història: “Convento 1373, Guarnición militar 1805, Hospital militar 1811, cárcel 1839, hotel 1989”. La plaça Major és plena de vida, amb el quiosc de música al mig i la façana de l’Ajuntament reivindicant la capitalitat dels Rioja. Al c/Església, bars de tapes a banda i banda. Han caigut quatre gotes i després ha sortit l’arc de Sant Martí, preciós. Al vespre, al claustre, fem una copa.
Cenicero. Estàtua de la Llibertat. Foto: gloriacondal
Després, anem a Fuenmayor on tenim reservada una pensió. Són les festes del poble i hi ha paradetes de fira, tómbola, autos-xoc, inflables… i al vespre, ball i “vaquillas”. El riu? Està a 4 km… no sembla que el tinguin de cara. Dominen els cellers, ara en plena verema.
Riu Ebre. Logronyo. Casa de la Ciencia. Foto: gloriacondal
Logronyo ha estat històric creuament de camins. Fent el GR veiem el pont Sagasta i continuem fins el pont de Ferro on hi ha la Casa de las Ciencias, un antic escorxador. Poc després trobem el pont de Pedra i per l’anomenat Paseo de la Florida continuem davant la petita illa i el salt d’aigua fins arribar al meandre, després de passar la plaça de toros a la Ribera on observem l’erosió produïda per l’aigua. Visitem la ciutat, on destaquen la catedral, l’església de S. Bartolomé (l’escala per pujar a la torre té 113 graons, amb vistes de genials) i a l’església de Sta. M. de Palacio hi ha una talla romànica de la Verge de l’Ebre. Per anar de tapes, els carrers Laurel, San Juan i voltants.
Agoncillo. Foto: gloriacondal
El GR continua cap a Varea i Recajo, apartat del riu, fins arribar a Agoncillo. Des del mirador abans d’entrar-hi veiem el castell d’Aguas Mansas, l’actual seu de l’Ajuntament. Girem el cap i veiem un gran mural de l’església de Sta. Maria la Blanca en una paret d’una casa, i arribem al riu després de camps i horta. Aquí hi ha el Museu Wurth d’art contemporani.
Lodosa. Aqueducte romà. Foto: gloriacondal
Uns 8 km abans d’Alcanadre, el GR torna a circular tocant al riu. Som en època de verema i tothom viu d’això. Em un petit celler familiar veiem un parell de xicots trepitjant raïm. Per les carreteres, tractors amb remolcs plens. A Lodosa estan de festes: al migdia fan “vaquilles”, amb molta gent. Als afores, restes d’un aqüeducte romà molt deteriorat. Als afores de Sartaguda hi ha el Parc de la Memòria en records de les víctimes de la guerra civil. D’allà surt un sender fins a un petit pantà.
Parc de la Memòria. Sartaguda. Foto: gloriacondal
A aquestes alçades de la ruta, a més del riu, hem vist esglésies, històries i persones. I també hem après històries de pedres, d’aigua i de vides.
En aquest enllaç trobareu tota la nostra ruta. A sota, entrades relacionades:
Gloria Condal 