Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Coneguda com a ruta de l’exili, fem un dia previ a Agullana i acabem a la Mina Canta de la Vajol. És un recorregut que pot fer qualsevol persona una mica entrenada i permet conèixer la història i el camí que van fer els polítics, intel·lectuals i centenars de persones per fugir els darrers dies de la guerra civil espanyola.

Agullana. Can Bach, Arsenal

Agullana. Antic arsenal. Foto: gloriacondal

Comencem la ruta al petit poble d’Agullana (800 habitants) on a principis del febrer de 1939, hi hagué concentrat el poder republicà: l’Estat Major de l’Exèrcit Popular, l’Arsenal (volat el 9-2-39); la residència del general Vicent Rojo, cap d’estat Major, a can Parellada, les ambaixades de la URSS i de Mèxic al c/Colom, el Ministeri d’Estat a les escoles, l’Hospital a l’Ateneu modernista la Concòrdia… i a la plaça de l’Església, el Museu de l’exili que explica les aportacions dels exilats en literatura, art i música.

Agullana. Can Parellada. Rsidència Cap Estat Major

Can Perallada, Agullana, residència del general Vicent Rojo, cap d’estat Major de l’Exèrcit republicà. Foto: gloriacondal

Moltes cases pairals van allotjar membres del govern central i de la Generalitat. A la sortida d’Agullana en direcció de La Vajol, a mà dreta, es veu el mas Perxés on es va refugiar Companys i una part d’intel·lectuals catalans, més el president basc Aguirre. Negrín va estarse al mas Bech de Baix.

cami coll Lli Vajol

La Vajol. Indicadors a coll de Lli i les Illes. Foto: gloriacondal

Aparquem a l’entrada de La Vajol i el travessem per anar en direcció el restaurant Manrella Comaulis (crta GI 505). Un rètol indica Les Illes. Passem de llarg el restaurant i uns metres més endavant trobem els rètols, el del R6.1 de RECURUT, i el de la Font del Cucut, coll de Lli, les Salines. A can Barris s’hi van estar Azaña, Negrín i els seus. Des del s. XIX, la ruta era camí de contraban. Comencem a pujar la pista i en 30′ som en una cruïlla: la de la dreta va al coll de Lli, (712 m) però cap rètol indica que hi hem arribat. Ho sabem perquè hi ha una tanca metàl·lica d’una propietat privada amb un gran rètol en francès que adverteix que no es passi perquè hi ha un gos que mossega. Dubtem uns moments i rellegim el text. Interpretem que podem passar però sense apartar-nos del camí.

Coll de Lli

Làpida coll de Lli que recorda el pas dels presidents Aguirre, Azaña i Companys el 5-2-1939. Foto: gloriacondal

Obrim la portella i ens fixem en una làpida al terra que recorda el pas de les autoritats republicanes el 5-1-1939 (el dia abans havien tret de la Mina Canta els quadres del Prado, en 7 camions). A les 8 del matí, tal com havien quedat, Companys, Aguirre i els acompanyants surten cap al coll de Lli, però Azaña i els seus s’havien avançat 3 h i ja eren a Les Illes sense avisar que els seguien catalans i bascos. Bosch Gimpera, un dels acompanyants de Companys, explica en les Memòries, que els francesos van autoritzar el pas de presidents i consellers, però no dels que tenien els passaports sense visar. Ell, que tenia visat, va haver d’anar al Pertús i fer els dels companys, però quan va tornar, ja se’ls havien endut al camp d’Argelers. Les diferències que havien tingut durant la república eren molt fortes i ni en una situació així hi hagué lloc per a la pietat dintre del mateix bàndol.

Les Illes

Les Illes, en territori francès. Foto: gloriacondal

Anem caminant i al final del tancat baixem per un petit sender que voreja la riera, entre un bosc de castanyers i avellaners. Comença a ploure. Aviat som al poblet de Les Illes, a l’Hostal del Trabucaire. Més plafons explicatius a la placeta: una petita placa recorda el pas dels tres presidents (Azaña, Companys i Aguirre) i un explica “Les Illes i els camins de llibertat”. Aquí també acaba el sender marcat per RECURUT.

Les Illes. Monument a Companys

Coll de Manrella. Monument a Companys. Foto: gloriacondal

Comença a caure un ruixat fort. Ens tapem i anem cap a la crta. que puja al Coll de Manrella (710 m); allà hi ha un altre monument en honor als republicans. Anem pujant fins a dalt, amb el “Monument a Lluís Companys i a tots els que estimen la llibertat”, del 1981. Amb el dia que fa, entenem molt bé el pas dels exiliats. Era hivern i sabem que hi havia neu. Les seves petjades se’ns claven al cor.

Mina Canta. La Vajol

Mina Canta. La Vajol. Foto: gloriacondal

A pocs metres del Coll, prenem un trencall a l’esquerra cap al bosc de can Quera. No hi ha indicador, ho sabem perquè tenim ajuda de l’app maps.me. Només trobem un rètol que indica la Vajol, a 1 h. El ruixat ens està deixant ben remullades. Anem a sortir a la carretera i ens cal pujar 5′ fins arribar a l’entrada de la Vajol. Un cop allà anem a la Mina Canta en direcció Maçanet de Cabrenys (crta Mines). Abans del trencant de la Mina, a l’esquerra, veiem la casa de can Barris (on es van amagar Azaña i el govern de Negrin). Prenem la pista cap a l’antiga mina de talc (uns 5′), que havien expropiat a Miquel Giralt. Trobem primer una porta d’entrada a la muntanya, encara amb els rails, i poc després arribem a l’edifici on Negrín va fer construir un edifici de tres nivells de formigó i a dins una cambra cuirassada de 160 m2 per guarda-hi els quadres del Museu del Prado que volien protegir i lingots d’or del Banc d’Espanya. L’edifici està molt deteriorat i no es pot entrar a dins. El tresor es va portar cap a França, però no hi arribà tot.

mina canta planol

Nova trobada de la colla i energies renovades. Com dia una amiga, amb vosaltres, a tot arreu!

Ruta

Visita Agullana i l’endemà cap a la Vajol en cotxe – Pàrquing entrada – Rest. Can Comaulis – Can Barris – Coll de Lli – Les Illes (Catalunya Nord) – Coll de Manrella – Bosc can Quera -La Vajol – Mina Canta.

Distància a peu: 13 km – Desnivell acumulat: 505 m – Temps ruta circular Vajol- Les Illes – Coll Manrella – Vajol: 3:30 h

ruta de exili

Ruta circular la Vajol, coll de Lli, Les Illes, coll de Manrella, la Vajol.

Comentari final. Hem trobat que aquesta ruta està mal senyalitzada. Des del principi, a la Vajol, hi podria haver un plafó més clar i no un de general. Després del restaurant sí que queda clara la pista per pujar a coll de Lli, però un cop allà, res t’informa que ets allà ni que cal entrar dins el tancat. Des de Les Illes, passa el mateix per pujar al coll de Manrella i d’allà, anar al bosc de Can Quera i retornar a la Vajol- Caldria un rètol a la carretera, no 50 m endins, quan ja has trobat el camí. La ruta dels trabucaires o ruta de l’exili es mereix una senyalització millor. A la mina Canta només hi ha un plafó general, repetit d’altres llocs, que no diu res de la mina.

Anuncis
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Estiu 1993

estiu 93

L’Acadèmia de Cinema Espanyola ha triat aquesta pel·lícula com a precandidata als Òscars.

Avís d’entrada: si no aguanteu les pelis lentes, no hi aneu, perquè, més que acció, el que hi ha és reflexió. L’escenari és una casa de camp durant un estiu on una parella amb una filla acull una nena orfe 6 anys, de qui eren oncles. L’argument és com viu la nova vida la nena, com modifica l’entorn, com es rebel·la calladament contra el que no entén. Tot això, molt ben narrat.

De mica en mica anem sabent que la Frida acaba de perdre la mare a causa de la SIDA. Durant la malaltia, vivia amb els seus avis i la seva tieta Lola, ja que el seu pare – també seropositiu – va morir quan la Frida tenia un any. La seva mare va deixar dit que quan morís, la nena visqués amb el seu germà, l’Esteve, casat amb la Marga, que tenen una filla de 3 anys, l’Anna.

estiu 1993

L’Esteve i la Marga fan el que poden, però la nena està tancada. Té gelosia de la petita Anna, a qui en alguns moments, podria haver fet molt mal. Els avis fan d’avis que ho consenteixen tot, i la tieta és un encant de personatge. Cal que la Frida faci el procés de dol, que al final pregunti en veu alta, i que plori, que plori molt. I només llavors podrà afrontar el futur.

El treball de les dues nenes, Laia Artigas i Paula Robles és molt bo. La directora explica els esforços de càsting i de temps. La parella pare i mare, en David Verdaguer i la Bruna Cusí, també és excel·lent, així com els avis, en Fermí Reixach i la Isabel Rocatti. El guió és de la mateixa directora, Carla Simón, que explica que està basat en la seva infància. És el seu primer llargmetratge i apunta futur.

Trailer: https://www.youtube.com/watch?v=zuCJtWppiyQ

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Castell de Sanaüja

A la vall del riu Llobregós, a l’extrem de la comarca de la Segarra, hi ha el municipi de Sanaüja, d’uns 500 habitants, tot i que a l’estiu hi ha força estiuejants. Abans d’entrar, a 1 km al sud, hem fet una petita parada per veure el santuari de la Mare de Déu del Pla (on hi ha una imatge de Sta. Rita, molt estimada), a tocar de les restes de l’antic convent agustinià, que el 1735 hi van edificar un convent i el 1773 l’església.

santuari mare de deu del pla Sanaüja

Antic convent dels Agustins. Sanaüja. Foto: gloriacondal

Des de la carretera veiem, de lluny, el castell. El pont medieval (s.XIV-XV) era, antigament, el principal accés a la vila. Aparquem a prop, tocant a les piscines i anem cap al centre. Sanaüja té una estructura medieval, amb el centre a la plaça Major, amb diferents portals per accedir dins la muralla.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hi entrem pel de S.Roc, i pel carrer Major arribem a la plaça, envoltada de grans portals adovellats i llindes esculturades, on destaca l’església gòtica de Sta. Maria.

esglesia sta maria sanaüja

Església Santa Maria. Sanaüja. Foto: gloriacondal

A pocs metres, en un extrem de la plaça, un campanar de l’any 1929. Algunes botigues, dos forns (on fan una coca famosa), una parada de fruites i verdures, un banc sota unes moreres i acàcies on els avis passen revista, i el bar, amb molt d’èxit amb una cambrera moreneta que duu una marxa increïble. Mirem amunt, i tenim el castell que sembla que ens cau al damunt.

sanaüja campanar

Campanar plaça Major Sanaüja. Foto: gloriacondal

Hi pugem per la pujada del Calvari que després es converteix en pujada del Castell. Triguem uns 15 minuts. Els orígens són del s. XI, dels primers de la comarca. La vall del Llobregós va ser ocupada pels sarraïns el s. VIII i conquerida pels cristians el s XI. El comte Ermengol II d’Urgell va iniciar una campanya per consolidar la línia fronterera que abastava els castells de la vall de Meià, els de Ponts, Ribelles, Sanaüja, Biosca, l’Aguda i Castellfollit de Llobregós.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les restes més antigues són una torre i un recinte perimetral, visibles al capdamunt del turó. Després es va fer la capella i el palau episcopal durant s XVI. El bisbe Andreu Capella hi va fer una impremta i impulsà nombroses obres a la vila. El 1583, el fundador de l’Escola Pia, Josep de Calassanç hi va ser ordenat sacerdot. El més destacat és un campanar de cadireta de cinc ulls, visible des de molts km.

Sembla que el nom de Sanaüja ve del basc zani-goia (“guardià de dalt”). De nou a la plaça, en sortim pel carrer dels Escots, decorat perquè d’aquí uns dies celebren la Festa Major, per cert, amb un castell de focs artificials espectacular, perquè no en va un dels amos de Pirotècnica Igual, una de les millors de Catalunya, és d’aquí. També va néixer aquí Jesús Farga, fundador de l’empresa de gelats Farga-Farggi i vicepresident del FC Barcelona.

Esclat Sanaüja

Carrer ESCLATS, Sanaüja. Foto: gloriacondal

Hem de marxar, perquè ens esperen al restaurant Torrecombelles per a una celebració familiar. Ens ha quedat pendent anar al cementiri a veure un conjunt de 60 esteles funeràries discoïdals dels segles XII i XVIII.

Portic carrer esclar sanauja

Pòrtic carrer Esclats, Sanaüja. Foto: gloriacondal

Al poble tenen un refrany que diu: “Fer com els de Sanaüja, que es posen sota la pluja” però avui no ens ha calgut!

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , | 1 comentari

Deu negrets i Les 7 boles de cristall

Deu negrets

Extret de: quedat.cat

L’estiu fa suar, i molt. L’activitat política, fa tremolar. Un dia ens vam llevar amb la novetat d’un aparent suïcidi, el del banquer Blesa, “La maledicció del cas Gurtel”, com es titulava la notícia. Planejàvem llegir alguna cosa entretingudda i lleugera, per la calor, i vam recordar un parell de llibres llegits fa anys, molt escaients amb les misterioses morts i aparents suïcidis: Deu negrets i Les 7 boles de cristall.

Illa Burgh

Illa Burgh. Gran Bretanya.Traquo

La novel·la d’Agatha Christie explica la història de 10 persones que són convidades a passar uns dies en una illa privada, «l’illa del negre», però el seu misteriós amfitrió no apareix. La primera nit, després del sopar, una veu els acusa de ser culpables d’un crim. Tots tenen un secret ocult, una mort al seu voltant. El que sembla una broma esdevé una terrible realitat quan el primer dels convidats mor. Després, van morint tots, seguint la famosa -i macabra- cançó de bressol: «Deu negrets van sortir a sopar, un es va ofegar i llavors en van quedar nou…».

10 negritus

Dies negritos. Extret de: bolsamania.com

L’illa on l’autora s’inspirà i que visità sovint, és l’illa de Burgh, a la costa de Devon (Gran Bretanya). Publicada el 1939, fou la novel·la amb més vendes d’Agatha Christie, amb 100 milions d’exemplars i se n’han fet pel·lícules i adaptacions televisives. No us explicarem què passa, però us donem una pista: fixeu-vos en el cognom d’un dels personatges, que significa “guerra” i “tomba”. Per apredre’n més, tampoc us perdeu un enllaç molt pedagògic del portal edu365!

77 boles

Les 7 bolas de cristal

7 boles

Les 7 boles de cristall. Tintin

Una altra lectura divertida és Les 7 boles de cristall, d’Hergé, amb el personatge de Tintin com a protagonista. Una expedició científica europea al Perú i Bolívia troba tombes inques i s’emporta una mòmia. Després, els científics, un per un, van quedant en estat letàrgic per l’efecte d’unes boles misterioses, per haver violat la tomba. És la maledicció de l’inca. Però de fet no han mort, perquè al llibre que continua, El temple del sol es resol el misteri. Estaven en una mena de coma i quan s’aclareix tot, desperten del letarg i recobren el senderi.

 

 

Retornant a l’actualitat política espanyola, mentre que en la novel·la d’Agatha Christie, són 10 els morts, en el còmic de Tintin són 7, el mateix nombre que els “gurtels”, sense comptar el que està en estat de coma, aquests sí en estat letàrgic. Als Deu negrets morien per un suposat acte de justícia. Al Tintin per haver segrestat una mòmia. Els “gurtels”, perquè no parlin. No sabem si algun despertarà del letarg o apareixerà viu a l’altra punta del món. Com a novel·la d’estiu la trama podria ser interessant, però de moment només tenim sobre la taula els negrets i el Tintin.

A disfrutar!

Entrada escrita conjuntament amb Montserrat Ros

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Açores

Què passa amb les illes Açores? Anticicló… trio de las Açores…

Vam sentir parlar de les Açores l’any 2003, amb motiu d’una cimera a l’illa de Terceira patrocinada per Durao Barroso, on es van reunir dos líders mundials, Bush i Blair i un que passava per allà, Aznar, per decidir que atacaven Iraq. Són el tristament famós “trio de les Açores”. També sentim parlar de l’anticicló de les Açores, una àrea d’altes pressions situada sobre aquestes illes que quan domina, impedeix que a casa nostra les depressions del front polar traspassin els Pirineus: a l’hivern, provoca tongades de temps serè i molt fred, amb calmes i boirades matinals d’inversió tèrmica; a l’estiu tenim pocs núvols, fa sol i no plou. Quan està a l’oest de Galícia envia sobre les nostres costes vents freds de component nord: tramuntana, mestral…

Praia

Waiting for SATA… Els retards famosos. Açores. Foto: gloriacondal

El vol directe Barcelona-Ponta Delgada (Sao Miguel) dura unes 4 h. D’allà a Boston hi ha 3:30 h. Hi ha vam volar amb SATA (Air Azores) però hi ha altres companyies que hi volen; els vols entre illes són monopoli de SATA.  Si arribes a S. Miguel i vols anar a una altra illa, el vol és gratis, encara que no hagis arribat amb ells, però són famosos pels retards. Els ferris i catamarans no són propietat de la companyia naviera AtlanticoLine que no té flota i els lloga a d’altres països, com Grècia. El viatge del port d’Horta (Faial) al port de S Roque (Pico) el vam fer amb el catamarà Mega Jet, Pireu, amb bandera grega.

Port Horta

Port Horta, Faial, Açores. Foto: gloriacondal

A les Açores hi ha 1.766 volcans (9 actius) i al subsòl tenen 300 cavitats volcàniques: grutes, fisures, calderes, llacunes, fumaroles, fonts termals… els portuguesos varen ser els primers en arribar-hi, cap el s. XIV. Aquí sí que podríem dir que foren «descobertes», perquè no hi vivia ningú, al contrari d’on va arribar Colom. La vida no era fàcil, i aviat la gent es buscà la vida, emigrant al Brasil, i sobretot, als Estats Units i Canadà. Ara tornen de vacances, i alguns jubilats s’hi fan una gran mansió per acabar els seus dies allà.

Calheta

Calheta. Sao Jorge. Açores. Foto: gloriacondal

Tenen una flora i una fauna rica i variada, centenars de fars i un clima suau: hivern d’uns 13º (amb vents forts) i estius de 23º. Hi plou força (no debades són tan verdes). Tenen indústries de transformació alimentària, com els lactis (llets, mantega, formatges…) però amb els iogurts s’han d’espavilar (de moment els guanya Danone). Tenen cereals, fruites i sobretot, moltes pastures. En alguns súpers, prestatges buits, desabastits, amb sensació depressiva. Mengen moltes sopes, peixos i carns. Un dels plats més valorats és el pop, que en portugués és “polvo”. Així, si veieu un rètol que digui: “Polvo 12 €”… ull!

Pop açores

Polvo Açores. Foto: gloriacondal

Molta gent parla anglès, però sempre els demanàvem que ens parlessin en portugués. Ens enteníem força i estaven contents. Ens fa gràcia, per exemple, la paraula gràcies (obrigado) si la diu un home, però obrigada si parla una dona. L’única llengua propera amb dos gèneres per aquest mot. Ha canviat la nostra visió del mar Atlàntic: aquest temps l’hem vist pacífic, blau i transparent. La història de la caça de balenes és potent.

Rabo do Peixe

Festes a Rabo do Peixe. Sao Miguel Açores. Foto: gloriacondal

Arreu hi ha muntanyes (l’objectiu és fer el cim de Pico, de 2.351 m) i centenars de senders (vegeu Visit Azores). Segons el que volgueu caminar, us caldran més dies o menys. Amb el bon temps, tot són festes. Tenen especial adoració al Sant Crist i a l’Esperit Sant. I de la tradició neix la festa: música, danses, alegria, àpats, rifes… Als carrers hi ha uns pals llargs per penjar banderoles i a moltes places hi ha glorietes on fan concerts les bandes municipals, presents a molts pobles (en diuen filarmòniques).

S. Roque. Revetlla S. Joan

Revetlla S. Joan. A. Roque Pico. Açores. Foto: gloriacondal

De la gent que hem conegut, el José de S. Jorge exemplifica la mena de gent que són: senzills, nets, amables, educats, lluitadors, cultes… que han viatjat molt buscant-se la vida i retornen, per un temps o per sempre, buscant la pau i el paisatge.

Aldeia da Cuada

Aldeia da Cuada. Flores. Vaques. Foto: gloriacondal

A quina illa anem? Nosaltres les hem pogut fer totes, però si només teniu una setmana, recomanem S. Miguel, la més gran, que ofereix volcans, llacunes, caminades, termes i poblets ben repartit. Les altres, definides en poques paraules, Sta. Maria és la més conquetona, Flores on hi ha més natura verge, Corvo, la fi del món, Faial té el millor port de totes, de Pico ens quedem amb el cim, omnipresent sempre, de S. Jorge destaquem les fajas, de Terceira la capital, els imperios i la gruta Algar do Carvao, i a la Graciosa, la Furna do Enxofre, el més espectacular.

Aldeia da Cuada

Casa típica Açores. Foto: gloriacondal

Illa per illa

Santa Maria: https://gloriacondal.com/2017/06/01/santa-maria-acores/

Sao Miguel: https://gloriacondal.com/2017/06/10/san-miguel-acores/

Corvo: https://gloriacondal.com/2017/06/14/corvo/

Flores: https://gloriacondal.com/2017/06/19/flores/

Faial: https://gloriacondal.com/2017/06/22/faial-acores/

Pico: https://gloriacondal.com/2017/06/26/pico-acores/

Sao Jorge: https://gloriacondal.com/2017/07/02/sao-jorge-acores/

Terceira: https://gloriacondal.com/2017/07/05/terceira-acores/

Graciosa: https://gloriacondal.com/2017/07/13/graciosa-acores/

Xifres

Hem estat 42 dies a les 9 illes de les Açores

Hem dormit en 11 llits diferents

Hem llogat 8 cotxes

Hem volat en 9 avions

Hem agafat 4 barques/ferris

Hem gastat uns 3.000 € cadascuna (1/3 per dormir, 1/3 en transports i 1/3 en menjar, entrades, etc.)

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Graciosa. Açores

roca balena graciosa

Ponta do Barca Graciosa. Açores. Foto: gloriacondal

A la Graciosa són 4.000 habitants i 8.000 vaques. L’illa fa 60 km2 (12 x 8 km). Tenen metges, però si els cal un especialista o proves, han d’anar a l’illa de Terceira.
Nostra señora ajuda sta cruz graciosa

Turó Nostra Señora Ajuda. Sta Cruz Graciosa. Açores. Foto: gloriacondal

Les dues poblacions més grans són Sta. Cruz, la capital, un poble de cases blanques, una gran plaça, carrers empedrats, i un volcà amb 3 esglésies i una plaça de toros a la caldera. L’altra població és S. Mateus-Praia, amb una platja de sorra i una façana marítima de cara al mar. Aquí arriben els ferris des de Terceira. Als vells molins ara hi ha un restaurant i cases per a turistes.
san mateus praia graciosa

San Mateus Praia. Graciosa Açores. Foto: gloriacondal

Ens van agradar, al nord-oest, la Ponta do Barca, un racó de lava que fa una cala d’aigües i colors excepcionals, amb una roca al davant amb forma de balena. A dalt, un far preciós, envoltat de lava.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A la mateixa costa, més avall, Porto Afonso, una cala de lava negra d’una erupció recent. Les parets dels penya-segats són un mapa obert de la seva història. Al petit port, coves on es guarden petites barques.
farol ponta da barca azores

Far Ponta do Barca. Graciosa Açores. Foto: gloriacondal

A la Serra Branca pugem al volcà de Caldeirinha (380 m), petit, coquetó, la caldera del Pedro Botero… i vistes a gran part de l’illa. Ja al sud-est, Carapacho amb les petites termes, seguit de Ponta da Restinga, amb un far i uns illots davant.
caldeirinha graciosa

Caldeirinha. Graciosa. Açores. Foto: gloriacondal

El més espectacular de l’illa és la Caldeira, amb la Furna do Enxofre, on s’arriba per un túnel, l’únic de les Açores, una cova impressionant on es baixa per una torre com una mena de far al revés, de dalt a baix, per una escala de 184 graons, acabat de construir el 1939. A baix, un arc perfecte, un petit llac, i el cor del volcà, viu, deixant anar CO2, que es controla. I una petita “furna” que llença vapor i fa xup-xup! A prop, altres punts com la Gruta de Maria Encantada i la furna do Abel. Recomanem fer tota la volta a la caldera per la pista que hi ha, amb vistes, si fa bon dia, a les illes de Terceira, Sao Jorge, Faial i Pico.
furna do enxofre graciosa

Furna do Enxofre. Graciosa Açores. Foto: gloriacondal

Quan marxàvem, vam trobar a l’aeroport la noia de la casa rural on estàvem amb la seva filla. Anaven a Terceira, a l’otorrino. Hi havien de fer nit. Desavantatges de viure en una petita illa.
Hi ha una altra illa a les Canàries amb el mateix nom, la Graciosa encara més petita.
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Terceira. Açores

Imagineu-vos els habitants de Mollet, si fa no fa, no amuntegats en poc més de 10 km2, sinó en 400! Viurien molt més espaiats, oi? Doncs això és l’illa de Terceira: 400 km2 per 56.000 habitants.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tenen noms de poblacions que sonen molt patriòtics, com la capital, Angra do Heroismo. El cognom ve per dos motius: per la resistència als espanyols en temps de Felip II i per haver acollit el rei constitucional Pedro el 1833, dues coses que els honoren. El gener de 1980 un terratrèmol va devastar la ciutat; la van reconstruir i ara és Patrimoni de la Humanitat. Un sisme, aquell, que va tombar esglésies, miradors i tot el que va trobar. A molts llocs, trobes plaques diuen: «construït el …. destruït el… reconstruït el…» La lluita de les persones amb la natura. La 2a ciutat és Praia da Vitoria. El cognom aquí ve perquè Terceira es va posicionar amb la Constitució i va patir el setge de les tropes absolutistes, que van acabar perdent en una batalla a Praia.

El cim més alt és Sta. Bàrbara (1.021 m), s’hi arriba amb cotxe i no tens la sensació de ser gaire amunt. És ple d’antenes i prescindible. En canvi, la petita Serra do Cume (540 m), és un lloc coquetó, sobretot al capvespre, amb la visió dels terrenys quadriculats, verds, tancats amb murets de pedres. La Caldeira Guilheume Moniz. és la més gran de l’arxipèlag (15 km de diàmetre), però està tan desdibuixada que te l’has d’imaginar. Com a gruta potent tenen Algar do Carvao, similar a la Gruta das Torres de Pico.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Les carreteres són bones i també hi ha força transport públic. Com a curiositat, els «imperios», que no són allò que volien els Reis Catòlics i d’altres, sinó unes capelles que solen estar al costat de les esglésies, amb una decoració molt vistosa. En aquesta illa, s’emporten el premi.

Tenen una base militar nord-americana tocant a Praia. És la moneda de canvi que van pactar quan a EUA els van “convidar” a deixar aquella illa inhòspita i anar a viure-hi. Per això el “Trio de les Açores” es va reunir en aquesta illa quan llavors Durao Barroso era president de la UE. Allà van acordar envair Iraq.

Hi hem estat tres dies, i ha estat suficient. Pel que fa a l’allotjament, una mansió impressionant, amb vistes a la badia de Praia. Quan vam enviar fotos a la família, ens van dir que era com la casa de Messi (suposem que amb el casament les revistes del cor n’han fet reportatges…).

I per acabar de manera més literària, un nom molt vinculat a Terceira: Almeida Garrett, poeta i escriptor nascut a Porto, a estones compromès en política, que s’estimà l’illa com si fos la seva petita pàtria.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari