Incerta glòria

“… i tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril”.

Incerta glòria

Incerta glòria. Monestir

No és una pel·lícula de guerra, sinó sobre les conseqüències de la guerra en la gent. Al Front d’Aragó, 1937, dos joves, en Lluís i el seu amic Soleràs, i una dona potent de la qual s’han enamorat: la Carlana. A Barcelona, la Trini i el seu fill, la dona del Lluís, de qui n’està enamorat en Soleràs.

carlana

Carlana. Incerta glòria

Una pel·lícula no és un llibre, ho sabem. Per això hi vam anar amb recança, però la versió de Villaronga és molt bona perquè n’ha captat l’essència. Vista la complexitat de la novel·la, ha suprimit el personatge de Cruells, el capellà, i ha donat més força a la Carlana, mestressa del poble després de la mort del seu home i l’ajuda del Lluís.

soleras

Juli Soleràs. Incverta Glòria

La Carlana és malvada, molt, però alhora, víctima i supervivent. El Soleràs, un boig lúcid autodestructiu. En Lluís un jove culte i immadur. En la reraguarda en calma d’un paisatge inhòspit, plana la destrucció, el trencament de projectes, la traïció… L’infern no és a les trinxeres sinó dins els éssers humans. Tots són uns vençuts.

carlana i lluis

Carlana i Lluís. Incerta glòria

Rodada en escenaris la majoria a l’Aragó: la Cartoixa de Monegros, les trinxeres d’Alcubierre, les ruïnes de Belchite, Jubierre, Angüés… però també en carrers i el refugi de la Garriga, el pavelló de S. Rafael de l’Hospital de S. Pau i el pla de Palau de Barcelona.

El treball dels actors és molt bo: Lluís (Marcel Borràs), Soleràs (Oriol Pla), Carlana (Núria Prims), Trini (Bruna Cusí), tia Olegaria (Luisa Gavasa), el moliner i la molinera (Fernando Esteso i Terele Pávez), Cagorcio (Juan Diego), el general (David Bages), el metge del front (Jordi Coromina), i el pediatra de S.Pau, Bruno Bergonzini, que fa un paper secundari, tot i patir esclerosi múltiple.

Direcció: Agustí Villaronga

Guió: Agustí Villaronga i Coral Cruz

Producció: Isona Passola (3,7 milions € pressupost)

Durada: 115′

Més informació sobre Joan Sales, autor de la novel·la: https://gloriacondal.com/2010/08/15/joan-sales/

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Camí d’anada i tornada

L’any 1939 dues dones fan un viatge de Suïssa a Kabul que dura 6 mesos. Falta poc perquè esclati la Segona Guerra Mundial. Totes dues són fotògrafes i escriptores, una etnògrafa i esportista, l’altra arqueòloga i antifeixista. Un viatge que és el gran absent del llibre, i, alhora, el punt de referència constant.

Annemarie-Ella

Annemarie Schwarzenbach i Ella Maillart, al Ford Roadster Deluxe de 18 caballos, amb què van viatjar de Suïssa a Kabul el 1939

El llibre és un intercanvi de cartes entre aquestes dues dones, Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, situat l’any 1940, una “correspondència fictícia tenyida de fets reals”, com diu Patricia Almarcegui. El context polític se situa entre les dues guerres mundials. Les situacions ens poden semblar molt actuals: “Suïssa havia violat el dret d’asil, això va interpel·lar tots sobre quina Europa podríem fer possible a partir d’ara, què en podria sorgir de tanta vergonya”, deia Annemarie. “Occident estén una xarxa de coordenades, de paral·leles i perpendiculars, enquadrant cada tros del món”, concloïa Ella.

Ella Maillart

Ella Maillart

A mesura que anem llegint les cartes, anem emplenant una mena de trencaclosques que ens va situant: Annemarie, addicta a la morfina, demana ajuda a Ella, que viu a l’Índia. Així, anem coneixent el pou terrible on la primera cau i recau, mentre que la seva amiga tracta d’ajudar-la, des de lluny. Cada carta d’Annemarie és un crit d’angoixa, un SOS d’urgència. Reclosa en un sanatori, s’escapa, pateix la síndrome d’abstinència… li pesa el rebuig de la mare, se sent culpable de la mort del pare, se’n va a Àfrica, la prenen per espia…

Thomas Mann deia d’Annemarie que era un àngel desolat, però diu Ella que és més aviat un àngel vermell, capaç de crear el cel i l’infern perquè els duu tots dos dins. Quan van emprendre el viatge a Kabul, Ella es creia capaç de gestes impossibles: la volia salvar. La Primera Guerra Mundial havia destrossat la seva infantesa i el fracàs per salvar la seva amiga era una altra guerra perduda. Ella fuig a un remot poblat de l’Índia; es negà el desig, però viu altres passions “com despertar-se en terres ignotes i tenir la sensació que tot és nou i creat el dia abans, només per a tu, com si et fos possible encetar el món i la vida. Cada indret està ple de paradissos que no te’ls acabaries ni en cent vides.” I mentre Ella mesura les meves riqueses en funció de tot allò a què pot renunciar, acusa l’amiga de triar sempre el sofriment.

Llac Pukaki. NZ Foto: gloriacondal

Pukaki lake, New Zealand

Annemarie reconeix: “Potser massa sovint veig el món d’un sol color, d’un negre absolut i m’oblido del violeta pèrsic, el verd jade, el groc sofre, el lila ametista…” Ella conclou: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima. Es així com et construeixes la vida: a la mesura exacta de la teva alegria”.

Camí d'anada i tornada

La relació s’acaba a partir del silenci d’Annemarie. Mor, sí, de la manera més imprevista. Després, la seva mare crema llibres, manuscrits i cartes.

S’ha previst fer-ne una versió teatralitzada la temporada 2018-2019 on Emma Vilarasau interpretarà el paper d’Ella.

Camí d’anada i tornada. Montse Barderi, Emma Vilarasau, www.columnaedicions.cat, 2017, 150 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El riu Whanganui (Nova Zelanda), entitat viva

El Parlament de Nova Zelanda ha atorgat (16-3-2017) l’estatus de “persona jurídica” al riu Whanganui, el tercer més llarg del país (New Zealand Herald). Un grup maorí ha celebrat amb hakas l’aprovació de la llei, ja que feia 160 anys que demanaven el reconeixement del riu com a entitat viva. L’acord inclou una compensació de 80 milions NZ$ (52 milions €) i 30 milions més per millorar la salut del riu.

Whanganui river. Whanganui river road

Riu Whanganui. Nova Zelanda

Nosaltres hi vam ser fa uns mesos i vam recórrer una pista paral·lela al riu, de 100 km, que recordem com un dels dies més difícils i durs.

A mitjan segle XIX els vaixells de vapor navegaven riu endins, fent transport fluvial i també per a turistes. A partir de 1918 el govern va regalar terres d’aquí a soldats tornats de la I Guerra Mundial, però era difícil de treballar i el territori inhòspit, per això la majoria va marxar. Amb l’arribada del tren i la millora de la carretera, el transport fluvial es va acabar el 1959.

WHanganui river

Whanganui River – Nova Zelanda

La Whanganui River road és una pista de revolts i esllavissades permanents. Un rètol avisa que només l’obren de 12 a 12:30 del migdia i de 5:30 a 6 de la tarda. Just per passar-hi uns quants cotxes. Al poble de Raetihi tens l’opció d’anar per la carretera 4, millor, però nosaltres optem per la dificultat. Arribar al primer poble, Pipiriki (34 km) se’ns fa llarguíssim, deixat de la mà de déu tot el passat esplendor. L’hotel es va cremar un parell de cops i està sense rehabilitar per falta de diners. Passem per un molí de farina rehabilitat, a Kawana i després per Jerusalem, un poble on destaca l’església de S. Josep, creada per unes monges franceses, que ajudaven els pobres. Vegetació densa, coníferes (pi roig…), falgueres i «maníos» (Podocarpus vivalis). Tots són llocs de profunda cultura maorí.“Jo sóc el riu i el riu sóc jo”.

Whanganui river road, New Zealand

Riu Whanganui. Mates de ginesta

No sé si a peu hi arribaríem abans, a estones és tan estret que no tens clar si passaràs, el terra és ple de forats, troncs pel mig… revolts que no veus qui ve (… i qui ha de venir si només gosen passar per aquí alguns aborígens o algun turista boig?). A 56 km després trobem Atene, on es pot pujar a un mirador, però nosaltres tenim l’objectiu fix d’arribar a migdia a la barrera. Seguim carretera avall fins a Parikino, on trobem, abans d’entrar, dos cons estesos a la carretera. No es pot passar? Tres nois maorís ens diuen que sí, però uns km més endavant ens trobem la barrera i un treballador que ens diue que esperem. Falta mitja hora pel migdia, està caient un plugim suau i fa fresca. Aprofitem per llegir i fer notes al quadern. La mitja hora que els obrers tenen per dinar, l’aprofiten per deixar passar cotxes. Ens diu el capataç que vigilem molt, que hi ha algun tros malament. I així ho fem. En pocs km arribem a baix la carretera i llavors anem vorejant el riu fins a la ciutat de Whanganui (42.000 hab), on dormim. Sota la dutxa, tota la suada que hem fet rellisca avall. I després, una cervesa fresca ens retorna la pau. Més tard, sortim a fer un volt. Al riu, un pont, el City Bridge i a l’altra banda, ben visible, la torre del turó Durie on un túnel penetra 213 m endins des d’on un ascensor del 1919 et porta a dalt, on hi ha la War Memorial Tower amb 176 graons. Al carrer principal, botigues, bars, cinemes, teatre i a prop, centres cívics i l’imponent edifici de l’Òpera.

Nova Zelanda. Ciutat de Whanganui i riu

Whanganui city & river. Nova Zelanda

Més informació del nostre viatge: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

 

Publicat dins de Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Pantà de Foix

Excursió pels voltants del pantà de Foix, amb desviació cap a la font d’Horta i final a la Creu.

Panta de Foix

Pantà de Foix des del castell de Castellet. Foto: gloriacondal

Iniciem la caminada a partir del petit nucli de Castellet i la Gornal, amb el castell de Castellet que domina l’embassament. Uns metres amunt, l’església de S. Pere de Castellet, d’origen romànic, amb un campanar d’espadanya i 4 campanes. Seguim el sender del GR  92(marques blanques i vermelles) amunt cap a la serra de Mala, amb pins i margallons. A l’esquerra, veiem l’Arboç, amb els imponents edificis de la Giralda i l’església; al fons, el massís del Montmell. Just a sota, Torrelletes. Som en ple Parc del Foix.

Castell de Castellet

Castell de Castellet. Foto: gloriacondal

A les ruïnes de la masia de cal Balaguer ens aturem a fer un mos i poc després deixem el GR i prenem el sender de la dreta que baixa fins al pantà. A baix, passem per sota la carretera i poc després per un aqüeducte que subministrava aigua als regadius.

Cal Balaguer Panta Foix

Masia can Balaguer. Pantà de Foix. Foto: gloriacondal

Remuntem el pantà cap amunt i ens atansem al pas de dalt per veure la perspectiva del pantà i la presa. Inaugurat el 1921; a partir de 1937 es comença a regar i el 1943 es completa la xarxa de sèquies. Té una superfície de 68 ha i l’alçada de la presa és de 38 m. Hi ha abundant flora i fauna.

Aqüeducte pantà foix

Aqueducte pantà Foix. Foto: gloriacondal

Continuem vorejant el pantà fins que arribem a un petit nucli amb una casa abandonada (el chalet) i altres cases d’una petita urbanització dels anys 60-70. A l’altra banda del pantà, el castell i cal Bladet, una gran construcció blanca amb habitatges i corrals, amb un gran baluard.

Desviació a Font Horta i la Creu

Indicacions desviació font d’Horta. Pantà Foix

A la recta final hi ha una desviació a l’esquerra que indica la Font d’Horta. Deixem el pantà i ens n’allunyem per un sender que passa enmig d’un alzinar ombrívol paral·lel al torrent d’Horta fins que arribem a la font (seca) i el safareig antic del poble de Clariana. Continuem enfilant el sender, entre troncs d’arbres serrats, en direcció a la Creu, on hi ha un antic hotel ara abandonat.

Presa panta Foix

Presa pantà Foix. Foto: gloriacondal

Allà hem trobat l’autocar, que ens ha dut al restaurant Ca n’Ayxelà, al terme de Sta. Margarida i els Monjos, entre vinyes de Chardonnay i Cavernet, on hem dinat a base de bé, amb la salutació del president del Club Muntanyenc, com cada any a la Diada del Soci. Hem tingut estona per parlar amb els uns i els altres, posar-nos al dia de bones i males notícies, i aprofitar que érem els que érem amb salut i moltes ganes de viure cada instant.

Vinyes Penedes

Vinyes Sta. Margarida i els Monjos. Penedès. Foto: gloriacondal

Agraïments al grup organitzador del Club Muntanyenc (Lourdes, Josep, Noemí i Joan)

Recorregut: 12 km – Durada: 4 h – Desnivell: 215 m – No circular

Ruta Foix

Ruta Castell Castellet-Cal Balaguer-La Creu, marcada en rosa. gloriacondal.com

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Congost de Fraguerau i ermites d’Ulldemolins

Excursió pel congost de Fraguerau partint de l’ermita de S. Antoni d’Ulldemolins.

indicadors-fraguerau

Indicadors GR 65-5 Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Deixem enrera l’Espluga de Francolí en direcció a Vallclara, Vimbodí i Vilanova de Prades per arribar a Ulldemolins. Les muntanyes de Prades i els voltants de la carretera TV 7004 estaven enfarinats de neu. A Ulldemolins fem un cafè i seguim els senyals fins a l’ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara, a 3 km. Aparquem davant l’ermita i comencem a caminar pel GR-65.5 (marques blanques i vermelles), paral·lel al riu Montsant, entre les serres de la Llena i la de Montsant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’acció erosiva de l’aigua al llarg del temps, ha esculpit en els conglomerats calcaris un gran nombre de formes: gorgs, cingles, monòlits i baumes. Pugem un petit coll i de seguida trobem el lloc de les Cadolles Fondes, unes basses modelades per l’aigua, a baix del riu, que podem guaitar des d’un mirador.

cadolles-fondes-fraguerau

Les Cadolles Fondes. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Tornem al camí i anem seguint el riu, admirant les formes i la vegetació de ribera. Trobem una bifurcació amb un sender que puja a les roques dels Tres Juradets, però nosaltres continuem pel GR cap endavant. Balmes a banda i banda del riu, colors ocres i verds.

Stitched Panorama

Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Una nova desviació condueix al racó de la Pastera, una cinglera que expliquen que té colors, però quan arribem a baix al riu, les aigües baixen abundants i fortes. No poden passar. Puigem amunt de nou al GR. Amunt, les siluetes dels Tres Jurats.

pont-penjat-congost-fraguerau

Pont penjat congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Quan veiem el pont penjat -en dues fases-, baixem cap allà i el travessem; a dalt, a l’esquerra, la roca de la Cadira. Anem pujant pel barranc, convertit en rierol, fins a la balma de Sant Bartomeu, quasi tancada per un mur de pedra seca. Aquí diuen que l’eremita Fra Guerau el 1160 s’hi va quedar a viure (s’explica que va guarir la reina Sança, muller d’Alfons I). Per això el nom del congost.

balma-s-bartomeu-pedra

Racó de S. Bartomeu. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

raco-s-bartomeu-dibuix

Campanar ermita S. Bartomeu Fraguerau des del raco pedra seca (dibuix)

Pujant un sender que queda per sobre tenim una visió maca del congost i de l’ermita. Baixem i al final de la balma hi ha unes basses que impedeixen seguir més. Pujant pocs metres més per davant arribem a la petita ermita de S. Bartomeu, la més antiga de totes les de la zona (s. XIV), d’una nau amb absis rodó i campanar d’espadanya. Com a curiositat, diuen que la campana és una bomba reaprofitada (les que veurem després, també la tenen igual).

ermita-s-bartomeu-fraguerau

Ermita S Bartomeu Fraguerau. Montsant. Foto: gloriacondal

Continuem el sender que puja per darrera l’ermita, per l’altra banda del congost. Hem d’ajupir el cap i vigilar els peus, perquè està molt relliscós, però arribem bé fins un petit reconeixement marcat a la roca, amb un bust de F.Palau, el darrer ermità, el 1851, amb una placa que comença així: “Silenci profund…”. Allà mateix decidim dinar, amb vistes assegurades.

balma-congost-fraguerau

Balma congost Fraguerau. S. Bartomeu. Foto: gloriacondal

Tornant, trobem un petit gripau al barranc; de fet, és una gripaua, segons la nostra experta. L’observem una estona i deixem que continui el seu camí.

gripaua

Gripaua. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Arribem de nou a l’ermita de S. Antoni i Sta. Bàrbara, un petit edifici blanc adossat a una casa pairal que lloga taules per dinar en un espai per fer-hi barbacoa i acampades. Té un petit atri i també el campanar d’espadanya i la campana-bomba. Uns metres més endavant, una bona panoràmica d’Ulldemolins.

ermita-s-antoni-ulldemolins

Ermita S Antoni i Sta Barbara. Ulldemolins. Foto: gloriacondal

Però no hem acabat. Montsant té una gran tradició d’eremites i ens arribem a Sta. Magdalena més coneguda com la catedral del Montsant. Sota una àmplia arbreda a la part obaga de la serra de Montsant, amb espai per acampar, bassa, ànecs, taules de pedra… l’església té 6 capelles, cor, tribunes i cripta. Més amunt hi ha una font. El 22 de juliol se celebra la festa.

ermita-sta-magdalena

Ermita Sta Magdalena, la catedral del Montsant. Foto: gloriacondal

No hem fet totes les ermites, però per avui n’hi ha prou. De nou hem carregat piles i per unes hores, hem oblidat els mals de cap. Caminar és bo, i fer-ho amb amics de debò, no té preu.

DISTÀNCIA: 6 km – DESNIVELL: 200 m – DURADA: 2’45 h (sense comptar aturades)

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Manchester frente al mar

manchester

Crítica de Xenxu: ‪@xenxu1, amb algun afegitó nostre

Guanyadora d’un Òscar 2017 al millor actor, Casey Affleck i al millor guió original, de Kenneth Lonergan.

Un poble a una hora i mitja de camí de Boston, en cotxe, Manchester by the sea, com molts d’altres pobles de la costa nord dels Estats Unitats: comunitats tranquil·les on la vida sembla que ha de transcórrer tranquil·lament, però… un dia rep una trucada del seu poble. La notícia no és bona. El seu germà, que fa anys que pateix del cor, ha mort. Durant el camí comença a reviure moments dels seu passat: escenes més o menys quotidianes i felices de la seva vida: casat, amb filles, una relació amb la família afectuosa i acceptable.

Boston. Beacon Hill

Boston, Massachusetts, EUA. Foto: gloriacondal

El protagonista, Lee Chandler (Casey Affleck) fa anys que viu a Boston. Es guanya la vida fent el manteniment d’uns edificis d’habitatges i arreglant desperfectes dels veïns i fins i tot i, literalment, desembossant de merda algun vàter. És un tipus solitari i callat que a les nits beu força i de tant, en tant provoca alguna baralla.

Massachusetts, Marblehead

Costa nord Boston. Foto: gloriacondal

És a l’arribar a Manchester quan el director de la pel·lícula comença a desplegar, mitjançant retrospectives (flashbacks) i a col·locar, lentament i inexorablement -s’ha de dir que de forma magistral-, les peces del puzzle que conformen la vida del protagonista: un tipus molt atormentat per un fet del passat que ha marcat de forma definitiva la resta de la seva vida (i en això rau el colpidor i dolorós pessimisme que ens transmet el director). Per què ha passat de viure una vida acceptablement feliç a ser una persona terriblement infeliç i autodestructiva? Per què no és perdona ni es perdonarà mai un error que ha tingut conseqüències estremidores? Si als fets tràgics hi afegim que la seva exmuller, Randi (Michelle Williams), els veïns de poblel no l’han perdonat i l’han mirat gairebé com un tipus indesitjable, fins a l’extrem de no poder aguantar més i haver de fugir 150 km al nord, comencem a tenir bastant desplegada la trama.

matricula-massa

Matrícula vehicle Massachusetts

Hi ha una escena que posa els pèls de punta. Una trobada al carrer amb la seva exmuller on hi ha un intent de comunicació. La seva dona intenta demanar-li perdó d’alguna manera per haver-lo fet sentir insuportablement culpable del drama que van viure plegats, però ell és incapaç d’assimilar l’intent d’acostament d’ella. El dolor i la culpabilitat són tant forts que no es veu capaç de quedar-se al seu poble i assumir les responsabilitats que li han sobrevingut per la mort del seu germà (el seu germà, al testament, el nomena únic tutor legal del seu nebot de 16 años Patrick (Lucas Hedges).

Pel·lícula lenta, trista, ben interpretada, continguda i sense excessos. El director va plantejant la trama i va modelant els personatges fins a dur-nos a la reflexió sobre el dolor. No el dels crits, sinó el del silenci, el de la soledat. El buit. És real com la vida mateixa? No tenim tots algunes coses a l’armari que no ens perdonem i que potser ens fan sentir més desgraciats del que és fóra recomanable?

Ens ha cridat l’atenció l’ús de la música clàssica, alguna ben coneguda com l’Adagio d’Albinoni, que pensem que ajuden a donar al film un to mesurat.

Durada: 135′

Director i guió: Kenneth Lonergan. Fotografía: Jody Lee Lipes

Vegeu el trailer: https://www.youtube.com/watch?v=obdKk_sYQNI

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Una voz escondida

Les primeres 20 línies del principi del llibre són, de fet, el final, perquè a partir d’aquí, el protagonista recorda la seva història, des que tenia 5 anys i no parlava. Es diu Shahab, té un germà gran, Arash, molt llest, i una germana petita i carinyosa, Shadi. El seu pare és Naser, que sempre és fora, treballant, i sa mare és Marian, universitària com el seu home, que ha hagut de plegar per dedicar-se a la llar i al fill. Som a Teheran, a l’actual Iran, sota el poder religiós i la repressió política.

Una voz escondida_135X220

Shahab no parla, no se sap per què. Només ho fa amb dos amics imaginaris, Asi i Babi. El nen sap que el seu pare no l’accepta i per això mai l’anomena “pare”, sinó “pare d’Arash”, el seu germà gran. L’entorn familiar se’n burla, li diuen tonto i el culpen de tot el que passa de dolent. De tant en tant fa alguna trapelleria amb el suport dels amics imaginaris. Els parents del pare viuen a prop, i no hi ha bones relacions. Només una cosina, Fareshteh, està per ell, però perquè el fa servir d’escut per trobar-se clandestinament amb un enamorat.

A través de dues veus directes, la de Shahab i la de sa mare, l’autora -que es va basar en casos reals- ens va narrant de manera tendra, senzilla i profunda els sentiments, l’entorn, els vincles familiars, la repressió dels comitès de vigilància… la falta d’afectivitat del nen, que encara que no parli hi sent i ho entén tot. Shahab viu tancat en un univers propi i només en surt quan la seva àvia materna Bibi, passa una temporada vivint amb ells perquè ha enviudat, l’entén i l’ajuda a obrir-se.

Obra breu, retrata magistralment la societat actual iraniana, amb “final feliç”, però quan els amics de Shahab, davant la fotografia on hi ha ell i el seu pare abraçats, li pregunten qui és aquell home, la resposta d’ell, demostra que la infància ha deixat profundes petjades.

A estones el llibre té una prosa tan fluïda que és poesia pura: “Hablar todavía era una pesadilla para mí… las palabras no sólo eran un conjunto de letras porque cada una encerraba un mundo. Conocía su valor, sabía qué color tenía y sentía el espacio que ocupaba. Como podía expresar con la escritura todos los matices de una palabra?… Para hacer los deberes, necesitaba los lápices de colores”. I així un dia pregunta: “Mare, el 3 és blau cel o blau marí?” A l’escola no volen que escrigui amb colors, però al final es converteix en un calígraf molt bo.

parinoush_saniee

Parinoush Saniee (Teheran, 1949) psicòloga i sociòloga, ha escrit abans El libro de mi destino al voltant de la generació de dones que van viure la Revolució quan eren adolescents. És vídua i explica que des de la mort del seu home s’ha quedat sense veu.

S’està preparant la versió cinematogràfica de Una voz escondida, dirigida per Iadola Samadi.

Una voz escondida – Parinoush Saniee – 232 pàg. Editorial Salamandra 2016

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari