Zakintos

Ens feia recança anar-hi per por a la massificació turística, però al maig encara era un bon moment. Situada a Grècia, al sud de Cefalònia i davant del Peloponès, és una illa verda, fèrtil, i de costes escarpades que fa 40 km de nord a sud. A Zàkintos (Zante, Zacint o Ζάκυνθος) hi ha la platja del Navagio, segurament la més fotografiada de Grècia. Val la pena, com també altres llocs de la costa i la capital.

Plaça sant Marc, Zakintos, Grecia. Foto: gloriacondal

L’illa va participar en la guerra d’independència grega i com la resta de les Jòniques forma part de Grècia des del 1864. Ocupada pels italians el 1941, substituïts pels alemanys el 1943 fins el 1944, ha patit terratrèmols, alguns molt greus, com el de 1953.

Costa nord-est Zakintos. Grecia. Foto: gloriacondal

Hi arribem amb el “Lefkada Palace. De les 42.000 persones que hi viuen, 15.000 ho fan a la capital, a la costa sud-est. Dalt del turó que domina la ciutat, la gran fortalesa. Turó amunt hi ha el barri de Boxali (Μποχάλη) on la gent d’allà fa un cafè o un gelat als vespres, amb vistes a la ciutat i al port. A baix, el c/Kalvou, de vianants, l’eix comercial. A la plaça S. Marcos hi ha el Museu Dionisios Solomós, poeta, autor de la lletra de l’himne nacional, nascut aquí el 1798 i mort a Corfú. Altres llocs: la catedral d’Agios Nikolaos, el Museu de Zàkintos, la petita església de S. Nicolau dels Molos (1561), l’església de S. Dionís i just passada la riera de la ciutat, l’església de S. Xaralambos (1827), construïda en temps d’epidèmies.

Dels 5 dies que hi passem, lloguem cotxe per 2. Pugem per la costa est cap al nord, amb parades a diferents platges. Malgrat les ofertes, no anem amb barca a visitar cap cova (t’intenten “pescar” posant-se al mig de la carretera perquè t’aturis, un dia hi haurà una desgràcia). Arribem a la punta nord, aparquem a la taverna Potamitis windmill, a prop del far i anem escales avall fins a mar, on pots nedar (espai preciós amb vistes excepcionals).

Platja del Navagio. Zakintos. Foto gloriacondal

Travessem l’illa per anar a la costa oest: Elies, Volimes… i per crta asfaltada, com fins ara, arribem al mirador i pàrquing de la platja del Navagio, on hi ha les restes d’un vaixell enfonsat el 1980. Només s’hi pot arribar per mar però les vistes des de dalt són molt maques i si camines fins al mirador de la punta, encara són millors: impressionant el conjunt de penya-segats blancs, aigües blaves, sorra i vaixell.

Escales fins al mar. Taverna Potimitis. Zakintos. Foto: gloriacondal

Baixem a Porto Vromi, (a 10 km, 20′) amb dues cales, un portet de pescadors i una platgeta sota una gran cova. Més avall, Porto Limnionas, amb una baixada forta, en un entrant d’aigua entremig de roques i coves d’aigües blaves. Vorejant el mar arribem en pocs minuts a Porto Roksa, un nou braç de mar entre roques volcàniques (curiosa extensió d’hamaques, llits i para-sols). Cal retornar a la crta general per anar a Korakonisi (arc i taverna), també un canal d’aigua entrant cap endins. Més avall hi ha la platja de Plakaki i el cap Keri, al sud de l’illa, sempre amb l’obligació de retornar a la crta. principal per arribar al següent lloc.

Porto Roksa. Zakintos. Foto: gloriacondal

Un dia anem a la peninsuleta al sud-est de l’illa, al cap Gerakas (15 km, 30′ des de la capital), amb una platja protegida on les tortugues bavaues (caretta caretta) ponen els ous els mesos de juliol i agost. Passegem amb calma fins a prop dels penya-segats del cap, amb una geomorfologia interessant. Tornant ens aturem a Argasi (a 3,5 km de la capital) , un poble molt turístic, per veure un pont venecià del 1805. No porta enlloc, però abans servia per travessar les aigües del riu que hi desemboca: ara el riu és molt petit i el nivell del mar ha pujat. Uns km més enllà visitem l’església de S. Spiridon, que queda sota la carretera, preparada per fer-hi bateig.

Pont venecià a Argasi. Zakintos. Foto: gloriacondal

Explica Lawrence Durrell que Zàkintos va tenir una vida cultural i intel·lectual potent, fruit de l’estabilitat viscuda mentre altres illes guerrejaven. Per exemple, les companyies d’òpera hi feien 3 bolos cada hivern, fins que esclatà la guerra el 1939.

Costa nord-est Zakintos. Grecia. Foto: gloriacondal

Vam allotjar-nos 5 nits a Zakintos town modern apart amb un amfitrió de primera.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Lefkada

Lefkada, Leocàdia o Lefkas és una illa de les Jòniques unida al continent per una barca-plataforma. Hi ha uns penya-segats des d’on diuen que es llençaren al mar Safo de Lesbos i Artemisa de Cària. Hi ha boscos, pobles d’interior i algunes platges espectaculars, com Porto Katsiki. El punt més alt és el mont Elati (1.150 m), fa 32 km de llarg i de 8 a 13 km d’ample. Hi viuen unes 10.000 persones. La costa oeest és salvatge i l’est és accessible i fàcil. El blau del mar és espectacular.

Pont plataforma Lefkada. Το περασμα. Foto: gloriacondal

Hi naveguem des de Paxos amb el “Lefkada Palace”, un plaer. Entrem al port per un estret canal amb molt poca profunditat i molta sorra. Perícia de bons navegants. El pont (Το Πέρασμα) permet passar els 70 m. que separen l’illa del continent. Si es trenca, llavors tothom té clar que Lefkada és una illa. El pont gira sobre si mateix i alça uns metres de cada costat, queda paral·lel a la riba i així fa espai perquè hi passin les embarcacions. El travessem a peu i caminem una estona per l’altra banda. Quan tornem, a la meitat, se senten uns senyals acústics i el “pontaner” que està a la cabina de control crida que no ens moguem, així tenim el privilegi d’estar en el pont en el moment que torna a girar per deixar passar, en aquest cas, una embarcació de la policia. Tot és ràpid i en poca estona podem continuar.

Monestir Faneromeni Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

La capital, al nord, té un nucli antic maquet (antiga ciutadella), plaça de S. Spiridon i carrer de vianants. Museus, biblioteques i esglésies amb campanars metàl·lics a prova de terratrèmols. Es pot fer la volta sencera a l’illa. Des de la capital fins a la població més al sud, Vasilikí hi ha 37 km. Per la costa est 40′ i per l’oest, 50′. Pugem per l’oeest fins al monestir de Faneromeni patró de l’illa. A fora hi ha un petit zoològic, que ens ha fet pensar en el somni d’infant de Gerald Durrell.

Agios Nikitas. Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Passem per Kalamítsi, un poble de l’interior construït com a refugi contra els atacs pirates i acabem a Vasilikí, en un profund golf d’aigües blaves, amb moltes habitacions. Alguns rierols porten aigua clara que ve de les muntanyes de dalt. Dinem, a prop de l’aigua, un plat de llenties de l’illa i un llobarro.

Vasilikí, Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Amb precaució baixem els revolts de carretera asfaltada fins a Porto Katsiki, una cala de somni d’aigües blaves i penya-segats blancs. De les roques regalima aigua fresca i neta. Retornem amunt i enfilem cap a Akrotiri, fins a la punta, on hi ha restes del santuari d’Apol·lo i el far el cap Dukaton. Vistes de somni.

Porto Katsiki, Lefkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Es deia que des d’aquí s’anava de dret a l’inframón, o al riu dels Morts, l’Aqueron. Dues grans dones tenen fama d’haver-se llençat des d’aquí: Safo i Artemísia de Cària. Si de la primera en sabem coses, més desconeguda és la segona, que va participar al costat de Xerxes en les guerres mèdiques, comandant 5 trirrems l’any 470 aC. Els grecs els van vèncer a la batalla de Salamina. Diuen que molts anys després es va enamorar d’un jove que no la corresponia i va ordenar treure-li els ulls; després, pels remordiments, va anar a Lefkada i es va llençar al mar, un final que no quadra en cap dels dos casos.

Taverna amb el nom de Safo a A. Nikitas, Lefkada. Foto: gloriacondal

Baixem per l’interior: Komilo, Exantia, Drimonas… L’endemà fem la costa est, amb bona carretera i arran d’aigua. Al sud, Sivota, envoltat de frondosa vegetació. Velers i embarcacions de plaer i cafès. Pujant, anem a la platja de Mikros Gialos, un lloc on ens podríem perdre una temporada. Continuem fins a Nidrí. Cafès i tavernes i moltes ofertes d’excursions als illots propers. Diu Ana Capcir: “Athina Onassis va posar els seus peus adults sobre Skorpios i sabia poques paraules gregues. Va vendre l’illa a la seva amiga Katerina, filla de l’oligarca rus “rei de la potassa”, perquè pogués disposar del seu nou regne al Jònic: va destruir mitja illa per construir un hotel amb estrelles infinites”.

Illots davant de Nidrí, a Lefkada, entre d’altres, Skorpios. Foto: gloriacondal

Des de Nidrí fem dues incursions a dos pobles de l’interior, penjats: Kariá (una gran plaça amb plataners i cafès, una font, danses populars i brodats tradicionals “karsanika”). A pocs km, Eglouvi, on es conrea un tipus de llenties de les millors varietats de Grècia. Cada 6 d’agost fan una festa on es couen 150 kg de llenties que s’acompanyen amb olives, sardines, pa i vi. També s’hi fan caminades.

Plaça Karia, Lefkada. Foto: gloriacondal

La Violeta del supermercat de Paxós ens explicava un dia que quan era petita cada estiu anava amb els seus pares a passar les vacances a l’illa de Lefkada. Era com nosaltres quan anàvem a Mallorca. Un somni.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Paxos

Arribem a l’illa de Paxos (Παξός), a les Jòniques, amb una petita embarcació (1 h) des de Lefkimmi (sud de Corfú). Ens allotgem a Gaiós, la capital, a 2 km del port nou. Els carrers baixen a mar, davant de l’illa d’Agios Nikolaos. Cafès, farmàcia, supermercats i una galeria d’art on anuncien una exposició de ceràmica catalana. Hi viuen 2.300 habitants. Som a principis de maig i no hi ha autobusos (és temporada baixa). Els dos pobles més importants després de Gaios són Lakka, (al nord, a 8 km) i Loggos (a l’est, a 7,5 km). Com a Corfú, la majoria de platges accessibles són a l’est mentre la costa oest és més salvatge.

Arc de Tripitos. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

A la costa oest, un dia caminem fins a l’arc de Tripitós, a Kamara (2,4 km, 98 m desnivell) entre boscos d’oliveres i quan s’acaba la pista, cal baixar per un sender a mar vorejant el torrent. Vistes als penya-segats de formacions calcàries blanques, mar arrissada, i més avall, a l’arc famós. Un altre dia fem una excursió a la cala Erimitis, a la costa oest, una de les millors de l’illa. Penya-segats blancs més aigües blaves, superb. Camí de carro primer i sender costerut després.

Platja d’Erimitis. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Lloguem cotxe i anem a Lakka, a la costa nord, en un golf molt tancat: barques d’excursions, de pesca, esportives, catamarans, velers… Pugem a un petit far que no val la pena perquè de tanta vegetació, no tens vistes.

Lakka. Paxos. Foto: gloriacondal

Un dia tapat caminem per la costa de Gaios cap al sud. Passem per petites platgetes, amb vistes a les illes del Nikolaos i la Panagia: apartaments, ficus, magraners, llentiscles, formigues, pixallits, lliris… Passem pel cap Lianiskari i arribem fins a l’illot de Mongonissi, unida per una estreta passera de pedra (abans hem vist l’antiga església cristiana d’Agia Marina). Racó bonic i pacífic.

Illot de Mongonissi. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Un altre dia fem ruta amb cotxe per la costa est de Gaios cap amunt. Des del mirador, vistes panoràmiques a l’illa de S. Nikolaos. Platges assequibles, com les de Kloni Gouli, Kaki Langada… La carretera ens porta a Fontana-Platanos, on parem a fer un cafè i continuem en direcció Loggos, on trobem la platja d’Alati, i després la de Kipiada, d’un blau potent, esplèndida. Ja tocant a Loggos, la platja i cova de Leverexio. Loggos es troba en una badia més petita que Lakka, també amb barques i cafès, i l’antiga fàbrica d’oli amb xemeneia. Dinem al restaurant Vassilis, un lloc especial, amb menjar elaborat.

Loggos. Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Al supermercat de Gaios sempre ens atén la Violeta. Fa uns dies va anar a la platja d’Erimitis, l’aigua estava molt freda però es va banyar. A la farmàcia també ens han tractat molt bé i ens venen els paracetamols d’1 gram sense recepta. Aprofitant una estona que no plovia anem a veure la cisterna de Gaios, darrera del Museu, del temps del venecians, que abastia tota la població de la capital. El restaurant més popular aquí és el Vasilis, bo.

Illot d’Agios Nikolaos, Paxos. Grecia. Foto: gloriacondal

Hi hem estat una setmana i ens ha limitat molt la pluja, amb aiguats a estones i molt vent. Com a Corfú, aquest hivern ha plogut poc i a la primavera cau tot el que no havia caigut els darrers mesos. Uns tant i altres tan poc!

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | 1 comentari

Corfú. Κέρκυρα

Si tens el mapa de l’illa, traça una línia recta des del palau d’Aquilleion (costa est), cap a la costa oest. La part de l’illa que queda al nord és la que val la pena. Lloguem cotxe a Corfu explorer car hire (barat, bon cotxe, bona gent). Situades a Paleokastritsa, a 25 km de la capital, passem 7 nits a New Studios Mazis molt recomanables. A prop, un gran supermercat i el nucli de Liapades. La millor platja propera, Rovinia.

Platja de Rovínia. Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

El centre de Paleokastritsa té mar a dues bandes. A dalt, en una penya, el monestir de la Panagia que just aquell dia està de festa. La litúrgia ha acabat i agafem pans beneïts; pel terra hi ha fulles de llorer i cartells que anuncien la festa del vespre. Des d’allà, alguns miradors amb bones vistes. A la muntanya del davant hi ha Angelokastro. D’allà es va a Kriní i es puja a les restes del castell.

Restes del castell d’Angelokastro, a Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

Per conèixer el nord-oest sortim cap a Doukades (placeta maca, cafès…) enmig de boscos d’oliveres i xiprers. En 30′ arribem a Sidari on es poden agafar barques per conèixer les cales properes. Anem a veure el Canal d’Amor, una franja de mar entre les roques, maca. Tota la costa es veu igual. Continuem fins a Peroulades i caminem al cap Drastis (molts rètols), una imatge reproduïda molts vegades. Sabem que és propietat privada però es pot baixar cap a una platgeta de roques.

Cap Drastis, Corfú, Grècia. Foto: gloriacondal

Tornant a casa ens desviem cap a Afionas per anar a la peninsuleta de Porto Timoni. Deixem el cotxe en un pàrquing de pagament i pugem cap a l’esplanada.També imatge vista sovint. No hi arribem per una relliscada que podria haver acabat malament. Fem un cafè en el baret de dalt i tornem amb calma passant per Manotades, Arkades, Kastellani, Trompetas, Doukades… Sopem a la taverna Village Diner, al nostre barri, un lloc molt agradable.

Paleokastritsa, Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

En una incursió al nord-est arribem fins al llac Spiridon i continuem camí fins a la badia de Syki. D’allà veiem Kassiopi, on anem a recórrer la peninsuleta, preciosa: platgetes, bosquet, roques, restes castell. Una mica més endavant anem a la platja d’Avlaki, gran, d’aigües turqueses i senders per caminar. Baixem i parem per veure el cap d’Agios Stefanos i poc més endavant trobem la desviació al port de Kouloura, una de les imatges dels Durrell, un port circular, molt tancat, barques de pescadors… Faig etern l’instant. La mare Durrell, quan va quedar-se vídua, va anar amb els seus 4 fills a viure a Corfú. S’hi van estar de 1935 a 1939, quan van marxar als inicis de la Segona Guerra Mundial. Lawrence i Gerald van escriure sobre les seves experiències aquí. Vegeu una de les sèries.

Anem baixant per la costa est fins arribar a Nissaki, Pau, bellesa i oliveres arran de mar. Després la carretera baixa per Barbati, Ipsos i Dàssia i nosaltres trenquem per travessar l’illa cap a la banda oest.

Port Kouloura. Corfú. Grècia. Foto: gloriacondal

El palau d’Aquilleon a uns 10 km de la capital a la costa, està tancat per reformes des del 22-10-2022, però hi anem per veure l’entorn. Construït el 1890 hi venia la Sissí. Després de la seva mort, l’emperador Guillem II d’Alemanya el va comprar i va encarregar una estàtua més gran que la que hi havia d’Aquil·les, amb aquesta dedicatòria: “Al més gran dels grecs del més gran dels alemanys”. Olé! Més al sud hi ha el poblet de Xlomos, que no té res d’especial i el petit port de Lefkimmi, d’on surten les barques cap a Paxós (Kamelia Lines). Un riu on naveguen ànecs i peixos de riu creua el centre de la ciutat; dinem en un cafè a prop del pont, un raconet agradable.

Nissaki, Corfú, Grècia. Foto: gloriacondal

De la capital, amb uns 50.000 habitants (el 50% de l’illa), on passem una nit, recomanem visitar la fortalesa de Corfú imponent, davant de la gran plaça de l’Esplanada. S’ha de passejar pels carrers del nucli històric, comprar uns petits fruits anomenats cumquat, entrar a l’església de S. Spiridon, el patró, amb la mòmia del sant en un sepulcre i pujar als jardins del palau de Mon Repos, on va néixer i viure el rei George I d’Anglaterra, marit de la reina Isabel II i sortint, veiem l’antiga basílica cristiana de Paleopolis. Al Museu d’Arqueologia hi ha la famosa Medusa.

Dibuix del monestir de Vlaxerna, a Corfú, de l’artista Spiros Meletzis, reproduït al llibre “Les illes gregues” de Lawrence Durrell

Al peu del turó, tocant a la pista de l’aeroport, hi ha el petit monestir de Vlaxerna, blanc, entre les aigües. Un grup d’estudiants de secundària de Salònica compren ciris i escriuen peticions a la Verge. Nosaltres també n’escrivim una: “que tinguem salut”.

Ciutat de Corfú des de la fortalesa. Foto: gloriacondal

Les oliveres i els xiprers ens han omplert la mirada de verd. Els colors de la mar ens han tacat de blau. De l’illa de Corfú anem a l’illa de Paxós.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | 3 comentaris

L’altra Lisboa

Finals d’hivern. El nostre pla: 23 dies a Lisboa per estar-nos-hi (criteri diferent a “visitar”). Feia 22 anys que no hi anàvem. Decidit en pocs dies, trobem apartaments cars (77€/dia). Vivim a Rego, un petit barri al nord separat de l’Hospital de Sta. Maria i la Ciutat Universitària per l’avinguda Forces Armades, on conviuen pisos de fa anys de botigues tradicionals, kebabs, barbers marroquís i pakis, amb moderns gratacels d’empreses i oficines.

Parc de les Nacions. Lisboa. Foto: gloriacondal

Mig milió d’habitants en 80 km2. Ens movem en transport públic sempre, amb la targeta Viva Viagem zapping, vàlida per metro, bus, tren, ferris i ascensors. No és barata, però és còmode. Hi ha 4 línies de metro amb els colors del parxís, taxis a preus raonables i trens vells amb horaris freqüents. Hem acabat dominant-t’ho bé. Massificació turística brutal. Nombroses colònies d’estrangers (nord d’Europa, francesos, EUA…) hi viuen com a residents tot buscant bon clima i preus més baixos que al seu país. El primer dia que vam anar a Baixa Chiado, quasi ens ofeguem entres les masses. El pla de conèixer altres coses, queda clar.

Casa do Alentejo. Lisboa. Foto: gloriacondal

Vam descartar el gran parc forestal de Monsanto (900 ha) i vam fer tres sortides als voltants: Cascais-Estoril (vegeu aquí), Sintra (nefast per la massificació) i Setúbal (bonica i pacífica).

Mercat de Setúbal. Portugal. Foto: gloriacondal

Vam estar al Parc de les Nacions. L’origen és l’Expo’98. S’estén al llarg de 5 km del riu Tajo (1/3 part és zona verda), combinat amb nova arquitectura, equipaments culturals i comercials, restauració, i el pont Vasco da Gama. Rutes i senders per passejar. També vam anar amb ferris a la riba del davant, molt bé.

Basílica da Estrela. Lisboa. Foto: gloriacondal

Tocant el Tajo, a l’oest, hi ha el famós barri de Belém, amb la torre, el monestir dels Jeronis i els famosos pastissets (cua per entrar-hi!). Hi vam estar un sol dia. En baixar del bus els venedors ja atacaven: “Ulleres de sol” cridaven, “ulleres de sol” i jo els assenyalava les que portava i els deia: no veieu que ja en tinc? Vam trobar-ho molt canviat.

Museu Gulbenkian. Sala Lalique. Lisboa. Foto: gloriacondal

De la Baixa i Chiado no en parlen, només del petit barri de Graça (molt a prop del castell del Sant Jordi), dominat per un turonet amb l’església. Unes llargues escales anomenades “Escadinhas da Saúde” amb unes escales mecàniques al costat, carrers i comerços que no han perdut l’encant, el mercat de Sapadores remodelat. A l’oest de la Baixa-Chiado vam descobrir alguns barris interessants: la Basilica da Estrela i els jardins de davant, i en direcció al mar, el barri de Santos i el Museu de Arte Antica.

Església S. Joao de Bride. Alvalade. Lisboa. Foto: gloriacondal

Però per museus, el Museu Calouste Gulbenkian, a la pl. Espanya, una petita joia amb art des d’Egipte a Mesopotàmia, que acaba en una sala on s’exposen joies col·lecció de joies de René Lalique que, en el seu moment van ser una revolució: collarets, penjolls, arracades… excepcionals. Els jardins que l’envolten, un oasi de pau. No gaire lluny hi ha la Gran Mesquita, un tema ben resolt arquetònicament.

Terminal ferris Terreiro do Paço. Lisboa. Foto: gloriacondal

El tema de les aigües és interessant. Des de l’aqüeducte, imprescindible, com el dipòsit Mãe de Água das Amoreiras i el Reservatorio da Patriarcal als Jardins de Principe Real. A la plaça del Rossio comença l’av. Libertade que acaba a la plaça de Marquès de Pombal. A prop hi ha l’espai de la Cinemateca portuguesa, que té museu i restaurant, 30 Degraus, recomanable, que els turistes no han descobert. I tampoc han descobert la Casa do Alentejo, una mica més amunt de Rossio, seu de l’associació del mateix nom; en un palau mudèjar, ara hi feien una exposició sobre la dona alentejana amb motiu del 8 de març; hi ha taverna i restaurant (ara en obres).

Pou. Quinta da Regaleira. Sintra. Foto: gloriacondal

L’espai de la línia verda de metro entre Areeiro i Arroios també és agradable de passejar: edificis potents, jardins d’Alameda, un mercat genial a Arroios, botigues… Un dia vam pujar amb metro fins a Lumiar (un antic poble absorbit per la metròpoli) i vam caminar fins a la Quinta das Conchas. Blocs de pisos amb la sort d’uns jardins pulmó on tot és pau. Per menjar als migdies sempre anàvem a llocs on vèiem treballadors (uns 10 €). Com més turístic era el restaurant, el preu pujava. A prop dels mercats, es menjava bé. Hi compràvem per esmorzar i sopar.

Jardins Quinta das Conchas. Lisboa. Foto: gloriacondal

Les preocupacions dels lisboetes eren l’encariment dels preus, les pensions (en lloc de jubilats diuen “reformats”!), l’especulació dels habitatges, l’ensenyament (simptomàtic que la vaga dels ensenyants tingui el lema “respecte i dignitat”), els abusos dels capellans contra menors…

Manifestació 18-3-2023. Saldaha. Lisboa. Foto: gloriacondal

Per aquest camí, el turisme fa inviable la ciutat. Quan la gent no pot pujar al tramvia per anar a treballar perquè està ple de turistes fent-se selfis, no anem bé. El mateix problema de Barcelona i tantes ciutats.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

La riba oblidada del Tajo a Lisboa

Quan mirem des d’un mirador de Lisboa l’altra banda del Tajo segur que veiem un Sagrat Cor dalt d’un turó, però no sabem què més hi ha. Hem visitat 4 pobles de la vorera del davant per conèixer el passat relacionat amb la pesca, els molins i la indústria naval. Sempre hi hem anat amb ferri, amb la targeta de transports zapping. Des de Cais de Sodré a Cacilhas, Seixal i a Montijo. Des de Terreiro do Paço a Barreiro, amb vistes de l’altra riba, des de la torre de Betlem al parc de les Nacions, tocant al pont Vasco de Gama.

Riu Tajo des de Cacilhas. Pont 25 abril Lisboa. Foto gloriacondal

Cacilhas. 10′. Hi havíem estat fa 22 anys i ho hem trobat transformat, com si no hi haguéssim estat mai, amb força turistes. Des del far caminem per la franja estreta entre el riu i el penya-segat fins a la Quinta Arealva quasi sota el pont 25 d’abril (2 km), una ruta de fàbriques i magatzems abandonats per recordar el passat de la indústria pescadora i de construcció naval del municipi d’Almada.

Cacilhas grafits. Altra riba del Tajo. Foto: gloriacondal

Algunes platgetes, pescadors de canya, jardins, un ascensor per pujar al poble de dalt, alguns restaurants, el petit Museu Naval… Tot destruït, les parets cauen i els grafiters hi han fet feina. Uns rètols indiquen que no hi entris, però ho fem, amb cura. Cares, flors, poemes, un antic rètol que diu “Escritorios”… colors i lletres en un món que no tornarà.

Cacilhas. Antigues indústries abandonades a l’altra banda del Tajo. Foto gloriacondal

Seixal. 20′. Poc turisme i menys ferris. Platgeta i pescadors al costat de l’estació fluvial. Cal caminar uns 12′ fins al centre del poble, pla. Molts blocs de pisos nous i altres que estan fent. Cases baixes, l’església de la Concepció, roba estesa… una escola de windsurf, cafès i bars. En una esplanada, un mercadet de vell, al davant, un vaixell-restaurant però no s’hi veu moviment.

Seixal. Platja. Altra riba del Tajo. Foto: gloriacondal

Arreu, aprofitant la marea baixa, marisquers ajupits recollint marisc. Badem una estona, fem un cafè, tornem al nucli del poble i ens quedem en un carrer interior, on mengem peix espasa i tonyina. Una dona gran s’encarrega de la brasa i ho fa al punt. Cara arrugada i fosca, concentrada en la feina.

Port i molí al fons. Seixal. Foto gloriacondal

Barreiro. 20′. Poc turisme. Destaquen els molins, que es veuen des del riu. Petit museu al Centre d’Interpretació dels Molins, en un vell molí. Fem una ruta vora petites platgetes de sorra fina plenes de petxines. Entre el primer molí i el segon, una casa amb moltes flors, amb un rètol que diu: “A terra do nunca”.

Barreiro. Molins. Foto gloriacondal

Anem fins a l’Escola de Formació Professional, veiem una placeta i l’església del Rosari. A la banda del passeig marítim no hi ha platges, però hem trobat el restaurant Trazvinho, molt bo. Pel nucli antic arriben al Jardí dels Francesos, amb un edifici rosat, seu de la Sociedade Os Franceses. Casetes baixes, antigues, algunes fetes pols, on viu gent senzilla, amb roba estesa arreu, inclosa alguna sissí a la vorera. Ens havien parlat de l’Espai Memòria un projecte de recuperació de la memòria històrica, però estàvem cansades i hem girat cua.

Roba estesa a Barreiro. Foto: gloriacondal

Montijo 25′. Cap turista. Quan baixes del ferri, cal agafar un bus per arribar al nucli urbà. Durant segles s’anomenà Aldeia Galega, però l’any 1930 passà al nom actual. Al s. XVI es van plantejar lluitar contra els continus desbordaments del riu i fer-lo navegable. Les obres van transformar el poble, amb l’arribada d’obrers de fora per treballar-hi.

Montijo. Plaça República. Foto: gloriacondal

Montijo té una gran tradició de corrides i toros. Al passeig marítim hi ha una exposició de plafons sobre un torero famós, Luís Rouxinol. Al Caïs dos Vapores hi ha l’antic edifici del club nàutic, on veiem pescadors de canya i en les terres-aigües enfangades, recol·lectors de marisc. A l’altra banda, un grup de flamencs. Tornant, anem fins al Molí de Maré, rehabilitat, que es pot visitar.

Mapa llocs visitats a l’altra riba del Tajo.

Recomanem visitar el petit Centre del Tejo, a l’estació fluvial de Terreiro do Paço per conèixer més a fons aquests temes.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Cascais – Estoril

Dues ciutats properes a Lisboa, amb el glamur d’haver hostatjat la rància aristocràcia europea després de la Segona Guerra Mundial. Arquitectura a l’alçada, platges maques i molts visitants. I el record dels Borbons, que hi van viure molts anys en un exili daurat. Aquesta crònica no és de l’HOLA però s’hi pot assemblar una mica.

Cascais. Port i platges. Foto: gloriacondal

Arribem a Cascais amb tren des de l’estació de Cais de Sodré, en un recorregut paral·lel al riu Tajo. Era un antic poble de pescadors fins que el rei Lluís I de Portugal va escollir-lo com a residència d’estiu a finals del segle XIX i les famílies més acomodades de l’època hi van comprar mansions i palauets. Caminem per l’interior, amb potents edificacions envoltades de grans jardins, i passem per davant de la Casa das Histórias Paula Rego un edifici contemporani d’arquitectura peculiar, on es troba part de les obres d’aquesta artista portuguesa

Cascais, Nucli urbà. Foto: gloriacondal

D’aquesta costa és interessant la morfologia geològica, càrstica, similar a la que hi ha a la serra de Tramuntana a Mallorca. Arribem a la Boca do Inferno, una roca foradada per on passa l’aigua del mar quan les ones van fortes. Els camps de lapiás o esquetjars es donen en ambients àrids pròxims a la costa i a llocs on hi ha humitats. Tenen formes estriades i acanalades, amb cavitats irregulars i forats que les fan força intransitables per les crestes esmolades. Entremig, fauna i flora interessant. A poca distància, dins del mar, unes roques anomenades Pedra da Nao, amb restes d’un antic fort on embarcaven grans naus al s. XV.

Pedra da Nao. Costa Cascais. Portugal

Arribem al Farol i Museu de Santa Marta, un raconet blanc ben aprofitat i un xic endavant, a l’altra banda de carretera, hi ha el Museu dels Comtes de Castro Guimarães, dins del Parc Marechal Carmona (som dins del Parc Natural Sintra-Cascais). Continuem vorejant el mar fins a la Ciutadella, que el rei Don Luís va triar com a residència i ara han reconvertit en un districte d’art. A la plaça central, galeries, alguns bustos de cares, a fora, de l’escultor Rogerio Timoteo, un hotel coquetó, algun restaurant… i una sortida on la muralla fa una escaire sensacional.

Sender Cascais-Estoril. Portugal. Foto: gloriacondal

Dinem en un restaurant proper a l’estació de Cascais i continuem vorejant la mar cap a l’oest. Fem el sender, passem per piscines d’aigua salada i continuem fins arribar a nucli principal d’Estoril. Repòs al banc del parc, a l’ombra d’un arbre frondós, tot veient l’edifici del Casino de Estoril. Llavors em venen a la memòria històries del reis exiliats fora d’Espanya, on durant la postguerra es van concentrar monarquies i aristòcrates de tot Europa.

Estoril. Portugal. Foto: gloriacondal

Juan de Borbón, comte de Barcelona (1913-1993) marxa amb l’establiment de la II República. Va a Suïssa i a Londres i arriba a Lisboa el 1946. El dictador Salazar, durant la Segona Guerra Mundial i després, acull exiliats reials i accepta que els Borbons s’hi instal·lin, tot i que no feia cap gràcia al germà de Franco, Nicolás, que aleshores era ambaixador d’Espanya a Portugal. Juan Carlos tenia 8 anys quan hi va arribar el 1946. Vivien a Vila Giralda, on els seu pare hi va estar exiliat més de 30 anys. Durant 4 anys, Juan Carlos va a una escola de monges espanyoles, mentre el seu pare i Franco negocien quina formació rebrà. Aprèn portuguès i a partir de 1950 estudia a Espanya tot i que passa temporades llargues a Portugal. Van ser anys d’oci i bona vida. Segons testimonis de l’època, “Juanito”, com se’l coneixia, era un xicot alegre i obert, però hi ha un moment fosc l’any 1956, que el seu germà Alfonso mor a conseqüència d’un tret de Juan Carlos (tenia 18 anys) mentre jugaven. Fins els anys 60 visita sovint Estoril, fins que es casa amb Sofia. El 1969 Franco el nomena successor i el 1977 Juan de Borbó abdica; quan mor, el 1993, el socialista Mário Soares va al funeral i recorda que quan hi va haver la Revolució dels Clavells, Don Juan va romandre a Portugal. I és que els nombrosos espies que hi havia allà, li havien dit que no havia de témer res, que aquella revolució no posaria en qüestió res fonamental. Ara té monument en una rotonda a l’entrada d’Estoril i la germana de Juan Carlos, Margarita de Borbó, hi té casa.

I aquí acabem les vivències d’Estoril. El tren ens ha deixat a Lisboa i el “Juanito” -després d’un parèntesi- continua vivint en un exili daurat.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

L’aqüeducte de les Aigües Lliures (Aqueduto das Águas Livres). Lisboa

Visitar aquest aqüeducte fora de la massificació turística de Lisboa és fer cultura i salut. Assenta les bases a prop de l’estació de tren de Campolide i formava part de l’abastiment d’aigua entre els segles XVIII i XIX. Com a complement, també anem al dipòsit d’aigües d’Amoreiras.

Panoràmica Aqueducte Aguas Livres. Lisboa. Foto gloriacondal

Cal anar al Museu da Agua, on hi ha l’entrada que permet caminar per sobre. L’Aqueduto das Águas Livres es va construir entre el 1731 i 1799, per ordre reial i es va finançar amb un impost anomenat Real de Água, que gravava béns essencials com l’oli d’oliva, el vi i la carn. El traçat formava part d’un antic aqüeducte romà.

Arcades Aqueduto Aguas Livres. Lisboa. A l’esquerra, arcada més gran. Foto: gloriacondal

Era un sistema de captació i transport d’aigua per gravetat. La finalització d’aquesta obra va permetre aprofitar les fonts d’aigua d’Àguas Livres integrades a la conca hidrogràfica de la Serra de Sintra, a la zona de Belas, al nord-oest de Lisboa.

Marques (signatures) deixades a les pedres pels picapedrers

Està format per un tram principal, de 14 km, que comença a Mãe de Água Velha, a Belas, i acaba al dipòsit de Mãe de Água das Amoreiras; a més, es van dissenyar diversos trams secundaris per transportar aigua d’unes 60 fonts. En total, a mitjans del segle XIX l’aqüeducte tenia uns 58 km entre el corrent principal i les galeries subsidiàries. Com a cosa especial, l’aqüeducte se sustenta en 3 punts i no és recte, sinó que els dos de cada banda conflueixen en un vèrtex al mig. A les pedres s’han trobat marques (signatures) dels paletes que hi van treballar.

Interior aqüeducte Aigues Lliures Lisboa. Foto: gloriacondal

Destaca la part que travessa la vall d’Alcantara al llarg de 941 m, amb 35 arcades de fins a 65 m. Acabat el 1744, el 1755 va resistir el terratrèmol que destruí la ciutat (només van trencar-se tres claraboies). És monument Nacional des de l’any 1910 i es considera una notable obra d’enginyeria hidràulica, però a partir dels anys 60 les aigües ja no es van destinar al consum humà.

Cal dir que aprofitant el lloc, la foscor i l’alçada, l’aqüeducte va ser un espai on es cometien robatoris i crims. Un dels assassins més conegut fou Diogo Alves. Ell i altres assaltaven les víctimes, les robaven i mataven i les llançaven des de dalt a baix, on es trobaven els cossos. Alves fou detingut, jutjat i condemnat a la forca. Escolteu: Os crimes do Diogo Alves no Aqueduto.

Interior diposit Amoreiras Lisboa. Foto: gloriacondal

Per complementar la visita baixem a peu fins al dipòsit d’Amoreiras Mãe d’Água. Dissenyat per l’arquitecte hongarès Carlos Mardel, iniciat el 1746, reprès el 1771 per Reinaldo Manuel dos Santos, es va acabar el 1834. El dipòsit és un espai gran i lluminós i unificat.

L’aigua de les fonts brolla de la boca d’un dofí sobre un salt d’aigua, construït amb pedra transportada des de les fonts de l’Aqüeducte d’Aguas Livres, i conflueix en el dipòsit de 7,5 m de profunditat, que té una capacitat de 5.500 m3. També és Monument Nacional des del 1910. Ara, al centre hi han construït una tarima de fusta flotant on es fan concerts.

Mae d’Agua das Amoreiras, Lisboa. Foto: gloriacondal

Del dipòsit surten quatre columnes que sostenen un sostre que, al seu torn, sustenta la terrassa panoràmica sobre la ciutat, on es pot pujar i gaudir de la vista. Al front occidental del dipòsit hi ha la Casa do Registo, on es controlava el cabal d’aigua que anava a fonts, fàbriques, convents i cases nobles.

Publicat dins de Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Vallbona de les Monges – Montblanquet – Rocallaura

Tres dies, tres pobles, en una escapada d’hivern. Som a la comarca de l’Urgell, frontera amb la Conca de Barberà.

Monestir Vallbona de les Monges. Foto: gloriacondal

De Vallbona de les Monges, dues coses: la primera, els mals records de la guerra civil espanyola. Als safarejos hi ha uns plafons d’una exposició permanent que explica la construcció de l’L-2, una línia de trinxeres, observatoris i nius de metralladores, construïdes per un batalló disciplinari de presoners del bàndol “nacional” que hi va haver allà el 1938. Més informacio aquí.

Vallbona de les Monges. Safareig. Foto: gloriacondal

Del monestir, on ara mateix hi viuen sis monges, amb edats dels 30 als 90 (tres són de Reus), trobareu informació al web oficial, en aquest blog i en aquest vídeo. Dins l’església hi ha la tomba de Violant d’Hongria, segona dona de Jaume I, que va parir 10 fills; una fou Sança, a qui li agradava viatjar molt i va morir l’any 1262, als 15 anys a Jerusalem. Sa mare havia mort l’any 1251, als 35 i havia deixat escrit que quan Sança morís, l’enterressin al seu costat, i així es va fer, en un discreta tomba davant seu.

A dalt, tomba de Violant d’Hongria. Monestir de Vallbona de les Monges. a baix, tomba de la seva filla Sança. Fotos: gloriacondal

Uns segles després, el Concili de Trento (1545-1563) va afectar la comunitat, per la prohibició de la farmàcia i l’obligació que el monestir estigués en un nucli urbà. El monestir no es va moure però a prop s’hi van traslladar masies i es creà un poble.

Església de Montblanquet, terme municipal Vallbona de les Monges. Foto: gloriacondal

Montblanquet és un llogarret al pla del Baró a 627 m, prop dels Omells de na Gaia, que pertany a Vallbona. Hi arribem caminant des de la rotonda del balneari de Rocallaura, a través de boscos de pins i alguns conreu (3,7 km). Es veuen cases potents, de pedra, grans, hi ha una casa rural i una església. A l’últim cens eren 10 habitants. Pau garantida.

Rocallaura. Urgell. Foto gloriacondal

Rocallaura

També dalt d’un turó. al peu de la riera de Maldanell, al nord de la serra del Tallat. Tots els carrers fan pujada, les cases són de pedra, amb flors, net i cuidat. Té parts antigues medievals, com alguns arcs, muralles, l’església de S. Llorenç i un bar-restaurant i centre social al costat de l’Ajuntament. Ens hem quedat amb ganes de tornar-hi un altre dia a menjar cargols a la llauna. Al final d’un carrer trobem una torre circular i a sota, rètols de diferents caminades.

Hi passa el GR 175. Fins a Valbona hi ha 7,1 km i a Beltall 3,6 km. Com la resta, formen part de la ruta del Císter.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La sauna, espai de coneixements

Som a la sauna del balneari, a Rocallaura (l’Urgell). No hi ha ningú, però poc després entren dos homes. Allà, tots en banyador, asseguts aguantant la calor, un dels homes ens explica que hi ve sovint, viu a prop, els veïns tenen tarifes especials i li va molt bé per a la salut. Diu que al seu poble parlen un dialecte que acaba moltes paraules en “i”. Ens presenta l’home del costat, que és músic i li demana algun exemple, potser per sentir “la música” de les paraules. I l’home ho fa. És l’anomenat “xipella”, la parla específica d’alguns pobles de la Conca de Barberà, un subdialecte entre el català oriental i occidental en una zona fronterera, que pronuncia “i” en lloc de “e”. En un d’aquests pobles, Solivella, el xipella forma part de l’orgull local, però cada cop queda menys gent que el parli.

Balneari Rocallaura. Foto: gloriacondal

El que dóna de sí una sauna… nosaltres marxem perquè ja estem ben suades i després busquem al Google informació del tema. N’hi ha un munt. I entre la documentació que hem trobat, ens quedem amb aquesta frase citada per l’escriptora Carme Plaza: “Mari, lis sopis son calentis. Doncs bufa-lis que seran fredis”.

Olé la riquesa lingüística!

Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari