Dominica

map dominica

Dominica. Punts visitats

 

Aquesta és una crònica una mica boja, com l’experiència que hem viscut. Us parlarem del navegant Colom, dels indis que va trobar a l’illa, de la pel·lícula Pirates del Carib, d’huracans, de canibalisme, de creuers, de busos i de galls. I d’algunes coses que vam fer.

Diuen que el rei espanyol preguntà a Colom com era la Dominica, ell arrugà amb la mà un full de pergamí, el llençà sobre la taula i va dir: així! I encara que hi va plantar la bandera, no se’n va sortir, perquè els aborígens es resistien. Pel relleu i les poques terres de conreu, mai vai ser colonitzada del tot. Francesos i britànics se la van disputar fins que finalment quedà en mans dels segons.

L’illa Dominica va ser l’escenari de la pel·lícula Pirates del Carib 2. Ho exploten a través del turisme de creuers, un al dia. Tot es desborda i el turisme independent, com nosaltres, no ho tenim fàcil. No hi ha platges de palmeres i cocoters, ni allotjaments i restaurants com a les Antilles franceses, per exemple. S’assembla més a un país tercer africà que res. Vam viure talls d’aigua que van durar hores i afectaven tot el barri. Al restaurant d’un gran hotel tenien tots els WC embussats per manca d’aigua. Preferim no pensar com cuinaven i fregaven, però el menú costava 25 € i una habitació, 250 €/nit.

WC Portsmouth Dominica

WC al carrer principal. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Ciclons, erupcions, huracans… han acompanyat la seva història. L’huracà Maria, el setembre de 2017, va arrasar boscos, rius i construccions. El país va quedar devastat. És habitual veure edificis abandonats, cases sense sostre… o un WC enmig del carrer. El seu lema és: Dominica is strong.

Scotts Headl. Dominica

Scotts Head. Dominica. Foto: gloriacondal

Parlen anglès, condueixen per l’esquerra i funcionen amb el dòlar caribeny. És un dels espais ornitològics més rics de les Antilles, amb 162 espècies d’aus.

Bubble spa beach. Dominica

Bubble spa beach. La Soufriere. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi ha un GR que recorre l’illa de nord a sud, el Waitukubuli Trail, passant per Morne Diablotin, el punt més alt de l’illa (1.447 m). Comença a Portsmouth i acaba a Scotts Head, però alguns trams estan tallats. L’illa fa 50 km de llarg per 20 d’ample.

Fort Shirley. Portsmouth

Fort Shirley. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Allotjades a la capital, Roseau, on viuen 15.000 habitants dels 75.000 que té l’illa, vam visitar al nord-est de la costa occidental, Portsmouth i el Parc dels Cabrits, i al sud, Scotts Head Pinacle, entre els dos mars, La Soufrière i Bubble Spa Beach (dues «piscinetes» amb bombolles d’aigua calenta). Ens ho vam passar bé, acompanyades de tres iaios. No gaire lluny, Champagne reef, una platja amb un fons marí molt ric, també per les bombolles.

Portsmouth des de Cabrits NP

Portsmouth des de Cabrits PN. Dominica. Foto: gloriacondal

A l’interior, dins del PN Morne Trois Pitons, envoltades d’una vegetació exhuberant, Trafalgar Falls i Wotten waven, un poblet de manantials sulfurosos. Un dia també vam anar a Laudat, únic lloc de l’illa on creix una plantació de cafè, i d’allà a la Titou’s gorge una gorja estreta que es pot recórrer amb l’aigua al coll.

Mural Escalier Tete Chien. Dominica

Mural L’escalier Tete Chien. Sineku. Dominica. Foto: gloriacondal

A la costa atlàntica vam anar a Castle Bruce i d’allà al poblet de Sineku, que forma part de la reserva on viuen els 2.200 kalinagos de l’illa, la major població d’indis de les Antilles. Més al nord, han reconstruït un poblat antic: Kalinago barana autê. Nosaltres vam caminar fins a L’Escalier Tete chien, un lloc simbòlic per a ells i vam conèixer en Clemence, un home que ens parlava de les cases noves i sense estrenar que el govern els ha construït.

Escalier tete chien. Dominica

Roques escalier tete chien. Dominica. Foto: gloriacondal

«Les van fer per nosaltres, però de casa ja en tenim, no en necessitem». Segur que tenen més condicions, són maques, noves… però ells no volen canviar. I si els ho haguessin preguntat abans? No parava de mirar-nos a la cara i dir: que blanques i que maques! Ens convidà a anar a ca seva a menjar i beure, però vam declinar la invitació. De tornada vam aturar-nos a Emerald pool i ens vam banyar, soles, en les seves aigües.

Emerald Pool Dominica

Emerald Pool. Dominica. Foto: gloriacondal

Vam anar sempre amb busos. No hi ha estació central sinó més de 15 parades en diferents punts de la ciutat, segons la destinació. Cal temps i paciència, i és una experiència interessant. Són furgonetes on caben 12 persones, la matrícula comença per H (també els taxis) i les distingeixes perquè són molt velles i solen portar un lema escrit, no pas la destinació!

busos dominica

Busos Dominica. Foto: gloriacondal

L’altre gran tema han estat els galls. Són els reis del mambo: passegen pels carrers, creuen carreteres, picotegen arreu… i sempre canten. No és cert que anunciïn el nou dia. Aquí canten a la una de la matinada, a les 3, a les 5 de la tarda… canten sempre i en estéreo (un altre gall recull el cant i hi ha un «diàleg»). De vegades és difícil dormir.

cara

Dominica. Foto: gloriacondal

Fa uns segles, els kalinagos practicaven el canibalisme. Deien que els francesos eren els que tenien més bon gust i els espanyols eren difícils de mastegar i tendinosos. Els feien talls a l’esquena i els omplien amb herbes i condiments, els donaven un cop al cap i els feien a l’ast, a poc a poc.

Titous gorge Dominica

Titous gorge. Dominica. Foto: gloriacondal

No ha estat fàcil. L’allotjament tenia moltes deficiències, ens costava trobar un lloc decent per menjar, de vegades arribaves a un lloc en bus però no sabies com sortir-ne perquè no passaven…

Trafalgar Falls. Dominica

Trafalgar Falls. Dominica. Foto: gloriacondal

Dominica és més un país africà pobre, que la visió que tenim d’una illa caribenya. Amb 3 o 4 dies en tens prou.

Morne trois pitons dominica

Morne Trois Pitons. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi vam arribar en ferri des de Guadalupe, hi vam estar 9 nits i en vam sortir també per mar cap a la Martinica.

Anuncis
Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Guadalupe

mapa guadalupe

Guadalupe. Punts visitats

La Guadalupe no és la veïna de dalt, ni la cantant coneguda com la Lupe. L’arxipèlag de les Guadalupe es troba al Carib i és part de les Petites Antilles. Té forma de papallona, amb dues illes principals, i després n’hi ha moltes més de petites. La Basse Terre, a l’oest, és de vegetació tropical, escarpada, amb rius i cascades, i el volcà de 1.467 m, la Soufrière. L’illa oriental, Grande-Terre, té un relleu més suau, moltes platges de postal i plantacions de canya de sucre.

Pointe des chateaux. Guadalupe

Pointe des Chateaux. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Vam estar-hi 12 dies repartits així: 5 nits a S. François (Grand Terre), 3 a Basse Terre i 3 a Deshaies, també en aquella banda. Des del primer allotjament vam visitar Punta des Châteaux, Ste-Anne i platja Bois Julen.

plage bois julan, sante anne guadeloupe

Platja Bois Julan. Sta. Anna. Guadalupe. Foto: gloriacondal

També vam fer una ruta per Porte Enfer, punta de la Gran Vigia, Anse Bertrand, sender des de Platja Chapelle a Pointe Plate i Port Louis.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, destaquem dues poblacions: le Moule i el cementiri de Morne-a-l’eau.

Morne Guadeloupe

Cementiri Morne a l’Eau. Guadalupe. Foto: gloriacondal

A Basse Terre hi ha el poblet de Sta. Maria  i un monòlit bastant deteriorat en record de la caravel·la de Colom quan hi atracà. Vam estar a la platja Bananier, vam caminar al Bassin Bleu, a Matoula, al Grand Etang i a les Cascades del Carbet.

Bassin Bleu. Guadalupe

Bassin Bleu. Guadalupe. Foto: gloriacondal

chutes carbet guadalupe

Chutes Carbet. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Des de Deshaies vam visitar la Reserva cousteau, vam caminar pel Parc des Mamelles, la Maison Fôret, la cascada aux Ecrevisses… i vam estar a les platges de la Grand Anse i de la Perle, de postal.

Iles pigeon. reserve cousteau. guadeloupe

Illes Pigeon. Reserva Cousteau. Foto: gloriacondal

A la capital, Pointe-à-Pitre, el més destacable és el Memorial ACTe, història de l’esclavatge des dels inicis de la humanitat en tot el món, fins als nostres dies. Visita obligada. Després, podeu arribar-vos a la històrica Place de la Victoire i passejar pels carrers dels voltants.

platja la perle. guadalupe

Platja la Perle. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Com en tot viatge, la tria del que fem i del que no fem és subjectiva. Us expliquem el que hem fet, sabent que hem deixat coses, com pujar al cim de la Soufrière, anar a algunes de les illes com la Desirade o les Saintes… i altres. Ens han faltat dies. Tot ens ha agradat, hem conegut gent maca i, a destacar, la parella de Ti Zozio, a S. François, la Caterina i el Jean François, encantadors, bons consellers, i de gran suport perquè en perdre l’equipatge del vol, ella no va dubtar en deixar-nos roba seva, de la nostra talla i del nostre gust.

Ti Zozio. Guadalupe

Ti Zozio. Saint François. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Delta de l’Ebre

Imagineu-vos un triangle amb el vèrtex cap a la dreta: a dalt, l’Ametlla de Mar i l’Ampolla. A baix, S. Carles de la Ràpita. Pel mig hi passa el riu Ebre i a la punta hi ha la desembocadura. A l’interior, al nord, Tortosa, al centre, Amposta.

delta ebre

Delta Ebre. Punts interès

Podem travessar l’Ebre per Tortosa, Amposta o Deltebre. A la banda nord, la badia del Fangar; a la banda sud, la badia dels Alfacs, amb les puntes que les tanquen. Fars, antigues salines, arrossars, llacunes… i una flora i fauna espectaculars. A la desembocadura, el cap de Tortosa. Nombrosos centres d’informació i petits museus, senders i caminades planes, a peu o en bici. Vistes del delta des del mirador de la Guardiola (La Ràpita) i de la roca Foradada (serra Montsià).

Els nostres racons

L’Ampolla. Cap Roig. Restaurant Perales, un plaer. Caminem per les cales cap al nord, el Perelló, fins a la platja de Sta. Llúcia. Després, parts una mica difícils, caminant entre les roques, a peu de mar, fins que tornem a tenir sender, passem pel cap Santes Creus, i la llacuna, les fortificacions i arribem al Port natural de l’Estany Gras, a l’Ametlla de Mar. 11 km.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Deltebre. Ecomuseu: flora, fauna, aquari, venda productes de la zona… Creuar el pont Lo Passador, del 2010, que substituí les antigues barques de pas. A l’altra banda, a S. Jaume d’Enveja, recórrer la ruta de l’Anita, un sender paral·lel al riu direcció nord, per conèixer la història del vapor que s’enfonsà allà al davant. A Balada, fer una ullada el petit nucli i el baladre monumental.

Pont Lo Passador

Pont lo Passador. Deltebre Foto: gloriacondal

Desembocadura de l’Ebre. Aparcar al càmping l’Aube i caminar cent metres fins a la duna del Muntell de les verges, (columnes de totes les verges per on passa l’Ebre des del naixement) amb vistes a l’illa de Buda i l’antiga desembocadura. Tornem al càmping i recorrem el sender paral·lel al riu, amb miradors, un zigurat, zona del Garxal, la desembocadura nova, i com que tenim ganes de més, continuem pel GR cap a la platja de Riumar, amb dunes i el darrer mirador.

Roca Foradada. Des de S.Carles  de la Ràpita, a la serra del Montsià (vegeu detalls aquí), i de nou a la Ràpita, visita als Ullals de Baltasar, surgències d’aigües subterrànies amb flora i fauna específiques.

Ullals de Baltasar

Ullals de Baltasar. S. Carles Ràpita. Foto: gloriacondal

– Escapada a Ulldecona, a l’interior. Visita del nucli antic i del castell, per una banda, i les pintures rupestres a la serra de Godall, just darrera l’ermita de la Pietat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

– Visita a Tortosa, capital de la comarca del Baix Ebre, amb els ponts, el turó i el castell de la Suda, la catedral, edificis modernistes i els Reials Col·legis, el millor conjunt del Renaixement de Catalunya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Delta i voltants, no s’acaba mai. Cal tornar-hi i enamorar-se de més racons i paisatges. Veure’l en èpoques diferents, descobrir com canvien els arrossars o saber si és temporada de musclos, o a quina hora i en quin lloc podem veure més flamencs… Lo Delta és molt riu, i lo riu és vida, com diuen aquí els seus defensors des de fa molts anys.

Camí platja Marquesa

Camí platja Marquesa. Foto: gloriacondal

Far Fangar

Far Fangar. Delta. Foto: gloriacondal

L'Encanyissada

L’Encanyissada.Delta. Foto: gloriacondal

La Ràpita

Far S. Carles Ràpita. Foto: gloriacondal

Poble Nou

Poble Nou Delta. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La Foradada. Montsià

GR 92 a la Foradada

GR 92 a la Foradada. Montsià. Foto: gloriacondal

La roca Foradada (698 m) és un cim emblemàtic a la serra del Montsià, un massís calcari cobert de matollar des del qual es domina el Delta de l’Ebre, tot i que el punt més alt de la serra és la Torreta, de 764 m. A la N 340, al terme de S. Carles de la Ràpita, trenquem per una carretera local asfaltada i estreta, que indica La Foradada i circulem uns 3 km fins al pàrquing de Cocó de Jordi, on deixem el cotxe.

Mas redo, cami de la Foradada, Montsia

Mas redo, cami de la Foradada, Montsia. Foto: gloriacondal

Comencem a pujar un sender marcat de blanc i groc. Una mica abans d’arribar a la font de Burgar, a 1,35 km, veiem restes d’un forn de calç, habituals en aquesta zona. El bosc de Burgar, on ens trobem, és un alzinar (o carrasca, com diuen aquí), amb marfull, arboços, llentiscles, galzerans, esparragueres i plantes enfiladisses. A l’esplanada, un regueró d’aigua, granotes i gripaus. Aquí trobem les marques roges i blanques del GR 92, que a partir d’ara conviu amb les grogues. Pugem per un sender que voreja el torrent. Cel tapat i cada vegada més boira. Arribem a les ruïnes del mas Redó (a 2,15 km), imponent, tot pedra, i seguim el sender fins al punt on per la dreta el GR continua cap a Ulldecona (9,9 km). Tornem a seguir les marques grogues, uns 250 m, fins arribar a dalt, a la Foradada. Tres grans rocs ocupen el centre del «forat».

Badia Alfacs des de Foradada

Vistes des de la Foradada. S. Carles Ràpita, punta Banya. Foto: gloriacondal

Ens imaginàvem que no veuríem res però veiem la badia dels Alfacs, la Ràpita… en blanc i negre, amb uns nuvolots grisos que sembla que estigui plovent damunt de la Banya. Olor de romaní i cants d’ocells. Seiem, mengem el picnic i contemplem. El cel va aclarint fins que no queda ni un núvol i surt el sol, potent. Ara ho veiem més clar. Ens ha agradat pujar-hi després de fer-ho fa molts anys, amb el Club Muntanyenc Mollet.

Punta Banya des de Foradada

Punta Banya des de Foradada. Montsià. FOto: gloriacondal

Fem la baixada pel mateix camí, sense pressa, fins a l’aparcament.

Hem trigat unes 2 hores per pujar i 1:30 h per baixar. Total: 7,2 km

Hi ha l’opció de pujar-hi des d’Ulldecona, però és més llarga (uns 10 km) i amb més desnivell

La Foradada

La Foradada. MOntsià. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Cold war

cold war

Cold war

L’acció discorre entre els anys 50 i 60, en plena guerra freda a Europa. Ell és músic i recorre Polònia recollint música folklòrica. Ella, una sobrevivent, entra en un cor que ell dirigeix, per cantar i ballar, i s’enamoren. El comissari polític, Kaczmarek (Borys Szyc), organitza una gira per Europa, el primer lloc, al Berlín ocupat. Allà ell planteja a Zula escapar-se al Berlín lliure, perquè no suporta la falta de llibertats, però ella no apareix. El veiem temps després, a París, on ella hi va fer un bolo,viuen plegats un temps, però no s’hi troba bé i marxa. En un altre bolo a Split (Ioguslàvia), on va ell per veure-la, la policia política el deté, el deporta il·legalment a Polònia i l’interna en un camp de treball. Quan Zula se n’assabenta el visita i li promet treure’l, cosa que aconsegueix. Però ell ja no pot tocar el piano perquè li han trencat els dits de la mà i Zula s’ha acabat casant amb Kaczmarek, amb qui té una filla. La tristor domina les seves vides. No poden estar junts, no poden estar separats. Retornen al paisatge on es van conèixer, en unes ruïnes on hi ha una capella ortodoxa. Allà es juren amor etern. Ja mai més ningú els podrà separar.

clture

Cold war. París. Fotografia extreta de ClTure

Director i guionista: Pawel Pawlikowski. Els actors principals: Joanna Julig (Zula), Tomasz Kot (Wiktor), que porten el nom dels seus pares, en qui està inspirada la pel·lícula.

Rodada en blanc i negre, format 4.3 (que deixa molt aire per sobre dels caps) i amb fosos en negre entre seqüències.

La música és un dels protagonistes de la pel·lícula. En aquest enllaç podeu trobar la banda sonora.

La pel·lícula anterior de Pawlikowski fou Ida, Oscar 2018 a la Millor Pel·lícula de Parla no Anglesa. Amb Cold war va guanyar el Premi a millor direcció al Festival de Cannes 2018.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Les tines del Pont de Vilomara

Fa més de 150 anys, les vinyes dominaven el paisatge de la comarca del Bages. Els pagesos, per no haver de transportar el raïm fins a les masies, van construir tines i barraques de pedra per treballar millor i evitar que la collita es fes malbé. A la vall del Flequer, entre el Pont de Vilamora i Rocafort en podem observar una bona mostra. Ara no queda ni un cep, les vinyes van ser engolides per boscos de pins i roures, però podem observar les restes per un itinerari senzill i ben senyalitzat.

Tines Vall Flequer

Tines del Pont de Vilomara. Vall Flequer

Deixem el cotxe al km 4 de la crta de Pont de Vilomara a Rocafort (BV 1224), al pàrquing de Ca n’Oristrell, on hi ha un mapa i informació de la ruta.

retol cami tines vilomara

Inici camí Tines el Pont de Vilomara. Foto: gloriacondal

Què són les tines? Unes construccions de morter de calç que es construeixen el s. XIX, folrades amb cairons (rajoles de ceràmica cuita) envernissats, amb la part superior coberta per una falsa cúpula. Les antigues són rodones però més endavant les fan quadrades. A baix hi ha la pedra de boixa, amb un forat que es tapava amb un tronc de boix (d’aquí el nom); també s’hi podien posar aixetes, però eren molt cares. El terra on s’aixafava el raïm (posts) era de fusta i per allà s’escolava el suc.

Recorregut tines pont vilomara

Recorregut tines vall Flequer. Dibuis extret del web totnens.cat

Les primeres que trobem són les Tines del Bleda, dins del bosc, una petita agrupació on també hi ha una pedra on es posava una premsa desmuntable.

les tines del bleda

Les tines del Bleda. Foto: gloriacondal

Creuem el riu per continuar i anem per un sender per arribar a les Tines del Tosques. Deu minuts després trobem un dipòsit de vinya, per recollir aigua que es feia servir per elaborar un caldo que mantenia les fulles dels ceps sanes.

Tines Tosques

Tines Tosques. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Continuant avall, sempre senyalitzat, baixem per un sender fins arribar a les Tines d’Escudelleta, el grup més nombrós, tocant al torrent. Aquí trobem una premsa fixa, de la qual encara queden restes de la pedra de la base.

Tines Pont de Vilomara

Tines d’Escudelleta. Vall del Flequer. Foto: gloriacondal

Continuem el camí i en arribar a la pista girem a la dreta per veure les darreres, les Tines del Ricardo, també tocant al torrent, força ben conservades.

Tines Ricardo

Tines del Ricardo. El Pont de Vilomara. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Retornem a la pista principal per anar en direcció al pàrquing, tot fent una parada en un indret on teniem una magnífica vista de les Tines de l’Escudelleta

vista tines escudelleta

Tines d’Escudelleta. El Pont de Vilomara. Vall Flequer. Foto: gloriacondal

Tornem a la crta BV 1224 en direcció a Mura i ens desviem per visitar el Puig de la Balma on es va rodar part de la pel·lícula Pa Negre. Retornem a la carretera i continuem fins al centre de Mura. Allà dinem de carmanyola i després fem una volta pel poble, molt animat. Retornem cap al Vallès oriental per la BV 1221 en direcció Matadepera, amb el regal d’una llum de llustres que il·lumina el Montcau i després la Mola.

Distància recorregut tines: 5,6 Km – Temps: 1,30h aprox – Circular

puig de la balma

Puig de la Balma. Bages. Foto: gloriacondal

 

 

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Roma, pel·lícula

Inici dels anys 70 al barri de Roma, Mèxic DF. Una família de classe mitjana: pare, mare, 4 fills, iaia i minyones. Els records d’Alfonso Cuarón, director, guionista, fotografia, muntatge… una peli filmada amb una càmera digital. Un tros de vida en blanc i negre. Durada: 135′ (2 h i 15′). Estrenada a Netflix i alguns -pocs- cinemes. I l’escàndol de la portada de VOGUE.

Comencem en el pati d’una casa on hi ha un gos que sempre hi deixa les caques que la minyona, Cleo, neteja. Tots l’estimen molt, però les fronteres hi són. El pas de temps és lent, el plànols, generals i panoràmics… o detalls aparentment banals que capta la càmera: roba estesa, una escombra i la galleda que neteja les caques, una finestra bruta… Sota l’aparent calma familiar, hi ha ombres, incerteses, trencaments… El temps lliure de les minyones, la caiguda de Cleo en mans d’un home, les revoltes dels estudiants al carrer, el lumpen convertit en paramilitar…

roma familia

La familia. ROMA d’Alfonso Cuaron

El pare de família els abandona, la Sofia, la mare, no pot amb tot, la Cleo cau en una depressió perquè també és abandonada. “Les dones sempre estem soles”, diu la mestressa. I llavors teixeixen complicitats. La Cleo d’ulls tristos continua lluitant, la Sofia també. La iaia fa el que pot…

No passa res i passa tot en una successió lenta d’escenes. Podríem parlar de poesia? Moments de patiment, també.

La vam veure al cinema Verdi de Barcelona en una sessió matinal, amb subtítols en castellà (no només les escenes on les minyones parlen en la seva llengua, sinó tota la pel·lícula. NO CALIA), i ens va agradar.

Trailer: https://www.netflix.com/es/title/80240715 

Gran treball de Yalitza Aparicio (Cleo) i Marina de Tavira (Sofia). Premiada al Festival de Venècia el 2018, la pel·lícula té 10 nominacions als premis Oscar de 2019. I a propòsit de l’actriu Yalitza, us expliquem un fet arran de ser portada en la revista VOGUE, que ha provocat un gran escàndol entre una part de la societat conservadora. Una cosa és fer de minyona en una pel·lícula, que encaixa en els patrons mentals d’aquests carques, i l’altra ser portada de VOGUE. (Vegeu aquest article).

yaliza aparicio

 

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari