Refugiats a Xios. Ajudar o complicar?

Fa un any havia a Xios uns 2.500 refugiats. Ara n’hi ha 3.500 i en continuen arribant. En els 5 dies que hi som n’han arribat 116. A l’illa de Lesbos, al nord de Xios, les entrades han baixat molt, però aquí han pujat.

ηλιοβασίλεμα. Χίου

Posta de sol a Xios. La nit és llarga, la nit… Foto: gloriacondal

En la primera visita a la ciutat trobem un grup que baixava del bus, tres noies i tres nois, parlant i rient; van ben vestits, amb anoracs i jaquetes, i calçats amb vambes. Al supermercat hi ha una parella i un nen que compren albergínia i iogurts. Alguns dels nens i nenes estan escolaritzats, però no tots, mentre als adults el pas del temps se’ls fa etern. A Xios continuen concentrats al camp de Souda (que el govern local volia tancar però no ha pogut perquè els migrants que va desplaçar al camp de refugiats de Vial es van rebel·lar i van tornar). El camp de Vial és el camp oficial, massificat i allunyat de la ciutat. Els refugiats tenen autobusos gratuïts per traslladar-se a la ciutat, passejar, comprar i fer el que vulguin.

Ινουσσες, Χιος

Les costes de Turquia són sempre presents des de Xios. A la foto, les primeres vistes són de les illes Inusses (gregues). Després, la costa turca. Foto: gloriacondal

L’ong basca Salvamento Marítimo Humanitario (SMH), amb el suport del Consell de Mallorca, volia crear un servei d’atenció mèdica de suport als refugiats i també per a tots els xiotes sense recursos en una antiga clínica, però els veïns no hi estan d’acord. Els responsables han explicat que no s’hi faran visites mèdiques sinó organització del subministrament de medicaments, traducció de documents mèdics i suport als metges, per tal d’alleujar el saturat Hospital de Xios. Uns dies després de l’anuncia, els veïns van anar a Souda a protestar, acusant 5 refugiats de fer malbé uns cotxes aparcats. Els cotxes no es van localitzar i la policia es va endur els xiotes a comissaria. Una provocació més inspirada per Alba Daurada (Χρυσή Αυγή) i el suport d’un capellà que ha qualificat els refugiats de «gitanos sense educació». Un dies després, la història acaba: SMH decideix abandonar el projecte, vistos els problemes amb els veïns i l’opinió de l’Ajuntament, que explica que no coneixia els seus plans.

Χιος

Al fons, les costes de Turquia. En primer pla, Xios. Foto: gloriacondal

En canvi, un petit projecte que ha acabat bé s’ha fet a través de l’ong cristiana Samaritans’Purse, que fa poc va contractar 30 refugiats (homes i dones) per treballar durant 5 dies en l’arranjament del jardí d’una llar d’avis.

La gent de Xios està cansada. Cansada perquè està vivint una crisi molt bèstia. Les pensions, de l’any passat a ara, han tornat a baixar, mentre els preus dels articles de necessitat van pujant. Aquest hivern, a Xios, els treballadors contractats pel govern grec van fer vaga perquè no els pagaven el sou. Entre els refugiats, la massificació i la convivència forçada ha provocat baralles i altercats. Els grecs ja no se’ls miren com al principi, les mirades han canviat, i els grups feixistes aprofiten per fer campanya: Alba Daurada té cada cop més adeptes.

Ciutat Xios chios

Xios. Al fons, la capital i el camp de refugiats de Souda. Foto: gloriacondal

Els refugiats ho han dit moltes vegades, de totes les maneres possibles: no es volen quedar a Grècia, però estan aquí sense poder-ne sortir. I quan se’ls vol ajudar, si no es fan les coses molt ben fetes, de vegades es fa més nosa que servei. És molt complex, però així ho hem vist.

Publicat dins de Solidaritat, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Rømø

Rømo

Romo quartet

Quartet format per Silvana Criado (veu), Júlia Palao (cel·lo i looper), Judith Montserrat (piano, veu i flauta travessera) i Bernat Criado (guitarra, baix, veu). La Judith i la Júlia vénen de la clàssica, mentre que la Silvana i el Bernat són d’una família musical (l’avi tenia una escola de música al centre de Barcelona).

Romo cafè delicies raval barcelona

Romø. Cafè de les Delícies. Raval. Barcelona.2017

A Barcelona s’han creuat els camins de Silvana i Bernat, que des de ben petits tocaven junts, i de Júlia i Judith, que formaven un grup de música de cambra. Van començar amb acústics, amb versions de Tom Waits, Neil Young o Radiohead, entre d’altres.

La primavera de 2016 van començar a explorar noves vies amb la incorporació de tres veus, fusionant clàssic, jazz i minimal i es va iniciar un nou camí amb peces com la Nana de la Suite Popular Espanyola de Manuel de Falla, música de cambra de Franz Schubert o música instrumental i vocal de Johan Sebastian Bach, així com d’alguns estàndards de jazz.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un stage creatiu a Dinamarca uns mesos després va ser el punt d’inflexió cap a la versió i fusió d’elements del clàssic, del minimal i de la música tradicional d’arreu, prioritzant el món mediterrani. L’stage també va aportar el nom del grup: Rømø, com a homenatge a l’illa danesa davant la costa est de la península de Jutlàndia, on viuen menys de mil persones.

El concert que ofereix Rømø (13 temes) combina cançons pròpies, com Uyumbé i Mare mortum, amb cançons de bressol tradicionals: Nani nani de Tunísia, Iavnana de Georgia, Uyusunda de Turquia, versions de coneguts temes: Sweet dreams (Eurythmics) Cantaloupe (jazz), Enjoy the silence (Depeche mode), Way Down (Tom Waits), Space Odity (David Bowie) i adaptacions de temes de música clàssica: Toxic people (Debussy), Lass (Dvorak), Nana de la Suite popular espanyola de Falla. Ens expliquen que aposten per una música moderna culta i ara començaran a posar bases electròniques, a més de loops per les veus, que ja fan servir d’un temps ençà. A nosaltres ens agraden. Es nota que tots quatre tenen unes bases musicals potents. Silvana converteix la seva veu en un instrument més, clar i vibrant. El que ens ha semblat més interessant del seu treball són les adaptacions de clàssica, a partir de pocs compasos, que esdevé un nou tema, brillant, potent, amb vida pròpia. Els calen força bolos més, anar depurant i afinant en la seva personalitat, però apunten maneres. Moltes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els propers bolos són el 22 d’abril al Koitton Club de Sants (Barcelona), a finals de juny a La Sonora de Gràcia i a l’agost i setembre dos concerts a Alemanya (Berlin i Weimar) i potser Itàlia (Milà). Aviat, diuen, volen enregistrar un CD. De moment, continuaran tocant en sales i bars musicals. Per als qui som a un metre distància, un plaer immens.

Xarxes socials:

Facebook https://www.facebook.com/romo.barcelona/

Instagram https://www.instagram.com/romo_barcelona/

Twitter https://twitter.com/Romo_Barcelona

Youtube https://www.youtube.com/channel/UCHhiyiE7j3Q15UJDQJeTXww

Web http://romo.barcelona/social_cat.html

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , | 1 comentari

Incerta glòria

“… i tota la joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril”.

Incerta glòria

Incerta glòria. Monestir

No és una pel·lícula de guerra, sinó sobre les conseqüències de la guerra en la gent. Al Front d’Aragó, 1937, dos joves, en Lluís i el seu amic Soleràs, i una dona potent de la qual s’han enamorat: la Carlana. A Barcelona, la Trini i el seu fill, la dona del Lluís, de qui n’està enamorat en Soleràs.

carlana

Carlana. Incerta glòria

Una pel·lícula no és un llibre, ho sabem. Per això hi vam anar amb recança, però la versió de Villaronga és molt bona perquè n’ha captat l’essència. Vista la complexitat de la novel·la, ha suprimit el personatge de Cruells, el capellà, i ha donat més força a la Carlana, mestressa del poble després de la mort del seu home i l’ajuda del Lluís.

soleras

Juli Soleràs. Incverta Glòria

La Carlana és malvada, molt, però alhora, víctima i supervivent. El Soleràs, un boig lúcid autodestructiu. En Lluís un jove culte i immadur. En la reraguarda en calma d’un paisatge inhòspit, plana la destrucció, el trencament de projectes, la traïció… L’infern no és a les trinxeres sinó dins els éssers humans. Tots són uns vençuts.

carlana i lluis

Carlana i Lluís. Incerta glòria

Rodada en escenaris la majoria a l’Aragó: la Cartoixa de Monegros, les trinxeres d’Alcubierre, les ruïnes de Belchite, Jubierre, Angüés… però també en carrers i el refugi de la Garriga, el pavelló de S. Rafael de l’Hospital de S. Pau i el pla de Palau de Barcelona.

El treball dels actors és molt bo: Lluís (Marcel Borràs), Soleràs (Oriol Pla), Carlana (Núria Prims), Trini (Bruna Cusí), tia Olegaria (Luisa Gavasa), el moliner i la molinera (Fernando Esteso i Terele Pávez), Cagorcio (Juan Diego), el general (David Bages), el metge del front (Jordi Coromina), i el pediatra de S.Pau, Bruno Bergonzini, que fa un paper secundari, tot i patir esclerosi múltiple.

Direcció: Agustí Villaronga

Guió: Agustí Villaronga i Coral Cruz

Producció: Isona Passola (3,7 milions € pressupost)

Durada: 115′

Més informació sobre Joan Sales, autor de la novel·la: https://gloriacondal.com/2010/08/15/joan-sales/

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Camí d’anada i tornada

L’any 1939 dues dones fan un viatge de Suïssa a Kabul que dura 6 mesos. Falta poc perquè esclati la Segona Guerra Mundial. Totes dues són fotògrafes i escriptores, una etnògrafa i esportista, l’altra arqueòloga i antifeixista. Un viatge que és el gran absent del llibre, i, alhora, el punt de referència constant.

Annemarie-Ella

Annemarie Schwarzenbach i Ella Maillart, al Ford Roadster Deluxe de 18 caballos, amb què van viatjar de Suïssa a Kabul el 1939

El llibre és un intercanvi de cartes entre aquestes dues dones, Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, situat l’any 1940, una “correspondència fictícia tenyida de fets reals”, com diu Patricia Almarcegui. El context polític se situa entre les dues guerres mundials. Les situacions ens poden semblar molt actuals: “Suïssa havia violat el dret d’asil, això va interpel·lar tots sobre quina Europa podríem fer possible a partir d’ara, què en podria sorgir de tanta vergonya”, deia Annemarie. “Occident estén una xarxa de coordenades, de paral·leles i perpendiculars, enquadrant cada tros del món”, concloïa Ella.

Ella Maillart

Ella Maillart

A mesura que anem llegint les cartes, anem emplenant una mena de trencaclosques que ens va situant: Annemarie, addicta a la morfina, demana ajuda a Ella, que viu a l’Índia. Així, anem coneixent el pou terrible on la primera cau i recau, mentre que la seva amiga tracta d’ajudar-la, des de lluny. Cada carta d’Annemarie és un crit d’angoixa, un SOS d’urgència. Reclosa en un sanatori, s’escapa, pateix la síndrome d’abstinència… li pesa el rebuig de la mare, se sent culpable de la mort del pare, se’n va a Àfrica, la prenen per espia…

Thomas Mann deia d’Annemarie que era un àngel desolat, però diu Ella que és més aviat un àngel vermell, capaç de crear el cel i l’infern perquè els duu tots dos dins. Quan van emprendre el viatge a Kabul, Ella es creia capaç de gestes impossibles: la volia salvar. La Primera Guerra Mundial havia destrossat la seva infantesa i el fracàs per salvar la seva amiga era una altra guerra perduda. Ella fuig a un remot poblat de l’Índia; es negà el desig, però viu altres passions “com despertar-se en terres ignotes i tenir la sensació que tot és nou i creat el dia abans, només per a tu, com si et fos possible encetar el món i la vida. Cada indret està ple de paradissos que no te’ls acabaries ni en cent vides.” I mentre Ella mesura les meves riqueses en funció de tot allò a què pot renunciar, acusa l’amiga de triar sempre el sofriment.

Llac Pukaki. NZ Foto: gloriacondal

Pukaki lake, New Zealand

Annemarie reconeix: “Potser massa sovint veig el món d’un sol color, d’un negre absolut i m’oblido del violeta pèrsic, el verd jade, el groc sofre, el lila ametista…” Ella conclou: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima. Es així com et construeixes la vida: a la mesura exacta de la teva alegria”.

Camí d'anada i tornada

La relació s’acaba a partir del silenci d’Annemarie. Mor, sí, de la manera més imprevista. Després, la seva mare crema llibres, manuscrits i cartes.

S’ha previst fer-ne una versió teatralitzada la temporada 2018-2019 on Emma Vilarasau interpretarà el paper d’Ella.

Camí d’anada i tornada. Montse Barderi, Emma Vilarasau, www.columnaedicions.cat, 2017, 150 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El riu Whanganui (Nova Zelanda), entitat viva

El Parlament de Nova Zelanda ha atorgat (16-3-2017) l’estatus de “persona jurídica” al riu Whanganui, el tercer més llarg del país (New Zealand Herald). Un grup maorí ha celebrat amb hakas l’aprovació de la llei, ja que feia 160 anys que demanaven el reconeixement del riu com a entitat viva. L’acord inclou una compensació de 80 milions NZ$ (52 milions €) i 30 milions més per millorar la salut del riu.

Whanganui river. Whanganui river road

Riu Whanganui. Nova Zelanda

Nosaltres hi vam ser fa uns mesos i vam recórrer una pista paral·lela al riu, de 100 km, que recordem com un dels dies més difícils i durs.

A mitjan segle XIX els vaixells de vapor navegaven riu endins, fent transport fluvial i també per a turistes. A partir de 1918 el govern va regalar terres d’aquí a soldats tornats de la I Guerra Mundial, però era difícil de treballar i el territori inhòspit, per això la majoria va marxar. Amb l’arribada del tren i la millora de la carretera, el transport fluvial es va acabar el 1959.

WHanganui river

Whanganui River – Nova Zelanda

La Whanganui River road és una pista de revolts i esllavissades permanents. Un rètol avisa que només l’obren de 12 a 12:30 del migdia i de 5:30 a 6 de la tarda. Just per passar-hi uns quants cotxes. Al poble de Raetihi tens l’opció d’anar per la carretera 4, millor, però nosaltres optem per la dificultat. Arribar al primer poble, Pipiriki (34 km) se’ns fa llarguíssim, deixat de la mà de déu tot el passat esplendor. L’hotel es va cremar un parell de cops i està sense rehabilitar per falta de diners. Passem per un molí de farina rehabilitat, a Kawana i després per Jerusalem, un poble on destaca l’església de S. Josep, creada per unes monges franceses, que ajudaven els pobres. Vegetació densa, coníferes (pi roig…), falgueres i «maníos» (Podocarpus vivalis). Tots són llocs de profunda cultura maorí.“Jo sóc el riu i el riu sóc jo”.

Whanganui river road, New Zealand

Riu Whanganui. Mates de ginesta

No sé si a peu hi arribaríem abans, a estones és tan estret que no tens clar si passaràs, el terra és ple de forats, troncs pel mig… revolts que no veus qui ve (… i qui ha de venir si només gosen passar per aquí alguns aborígens o algun turista boig?). A 56 km després trobem Atene, on es pot pujar a un mirador, però nosaltres tenim l’objectiu fix d’arribar a migdia a la barrera. Seguim carretera avall fins a Parikino, on trobem, abans d’entrar, dos cons estesos a la carretera. No es pot passar? Tres nois maorís ens diuen que sí, però uns km més endavant ens trobem la barrera i un treballador que ens diue que esperem. Falta mitja hora pel migdia, està caient un plugim suau i fa fresca. Aprofitem per llegir i fer notes al quadern. La mitja hora que els obrers tenen per dinar, l’aprofiten per deixar passar cotxes. Ens diu el capataç que vigilem molt, que hi ha algun tros malament. I així ho fem. En pocs km arribem a baix la carretera i llavors anem vorejant el riu fins a la ciutat de Whanganui (42.000 hab), on dormim. Sota la dutxa, tota la suada que hem fet rellisca avall. I després, una cervesa fresca ens retorna la pau. Més tard, sortim a fer un volt. Al riu, un pont, el City Bridge i a l’altra banda, ben visible, la torre del turó Durie on un túnel penetra 213 m endins des d’on un ascensor del 1919 et porta a dalt, on hi ha la War Memorial Tower amb 176 graons. Al carrer principal, botigues, bars, cinemes, teatre i a prop, centres cívics i l’imponent edifici de l’Òpera.

Nova Zelanda. Ciutat de Whanganui i riu

Whanganui city & river. Nova Zelanda

Més informació del nostre viatge: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

 

Publicat dins de Viatges, Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Pantà de Foix

Excursió pels voltants del pantà de Foix, amb desviació cap a la font d’Horta i final a la Creu.

Panta de Foix

Pantà de Foix des del castell de Castellet. Foto: gloriacondal

Iniciem la caminada a partir del petit nucli de Castellet i la Gornal, amb el castell de Castellet que domina l’embassament. Uns metres amunt, l’església de S. Pere de Castellet, d’origen romànic, amb un campanar d’espadanya i 4 campanes. Seguim el sender del GR  92(marques blanques i vermelles) amunt cap a la serra de Mala, amb pins i margallons. A l’esquerra, veiem l’Arboç, amb els imponents edificis de la Giralda i l’església; al fons, el massís del Montmell. Just a sota, Torrelletes. Som en ple Parc del Foix.

Castell de Castellet

Castell de Castellet. Foto: gloriacondal

A les ruïnes de la masia de cal Balaguer ens aturem a fer un mos i poc després deixem el GR i prenem el sender de la dreta que baixa fins al pantà. A baix, passem per sota la carretera i poc després per un aqüeducte que subministrava aigua als regadius.

Cal Balaguer Panta Foix

Masia can Balaguer. Pantà de Foix. Foto: gloriacondal

Remuntem el pantà cap amunt i ens atansem al pas de dalt per veure la perspectiva del pantà i la presa. Inaugurat el 1921; a partir de 1937 es comença a regar i el 1943 es completa la xarxa de sèquies. Té una superfície de 68 ha i l’alçada de la presa és de 38 m. Hi ha abundant flora i fauna.

Aqüeducte pantà foix

Aqueducte pantà Foix. Foto: gloriacondal

Continuem vorejant el pantà fins que arribem a un petit nucli amb una casa abandonada (el chalet) i altres cases d’una petita urbanització dels anys 60-70. A l’altra banda del pantà, el castell i cal Bladet, una gran construcció blanca amb habitatges i corrals, amb un gran baluard.

Desviació a Font Horta i la Creu

Indicacions desviació font d’Horta. Pantà Foix

A la recta final hi ha una desviació a l’esquerra que indica la Font d’Horta. Deixem el pantà i ens n’allunyem per un sender que passa enmig d’un alzinar ombrívol paral·lel al torrent d’Horta fins que arribem a la font (seca) i el safareig antic del poble de Clariana. Continuem enfilant el sender, entre troncs d’arbres serrats, en direcció a la Creu, on hi ha un antic hotel ara abandonat.

Presa panta Foix

Presa pantà Foix. Foto: gloriacondal

Allà hem trobat l’autocar, que ens ha dut al restaurant Ca n’Ayxelà, al terme de Sta. Margarida i els Monjos, entre vinyes de Chardonnay i Cavernet, on hem dinat a base de bé, amb la salutació del president del Club Muntanyenc, com cada any a la Diada del Soci. Hem tingut estona per parlar amb els uns i els altres, posar-nos al dia de bones i males notícies, i aprofitar que érem els que érem amb salut i moltes ganes de viure cada instant.

Vinyes Penedes

Vinyes Sta. Margarida i els Monjos. Penedès. Foto: gloriacondal

Agraïments al grup organitzador del Club Muntanyenc (Lourdes, Josep, Noemí i Joan)

Recorregut: 12 km – Durada: 4 h – Desnivell: 215 m – No circular

Ruta Foix

Ruta Castell Castellet-Cal Balaguer-La Creu, marcada en rosa. gloriacondal.com

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Congost de Fraguerau i ermites d’Ulldemolins

Excursió pel congost de Fraguerau partint de l’ermita de S. Antoni d’Ulldemolins.

indicadors-fraguerau

Indicadors GR 65-5 Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Deixem enrera l’Espluga de Francolí en direcció a Vallclara, Vimbodí i Vilanova de Prades per arribar a Ulldemolins. Les muntanyes de Prades i els voltants de la carretera TV 7004 estaven enfarinats de neu. A Ulldemolins fem un cafè i seguim els senyals fins a l’ermita de Sant Antoni i Santa Bàrbara, a 3 km. Aparquem davant l’ermita i comencem a caminar pel GR-65.5 (marques blanques i vermelles), paral·lel al riu Montsant, entre les serres de la Llena i la de Montsant.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’acció erosiva de l’aigua al llarg del temps, ha esculpit en els conglomerats calcaris un gran nombre de formes: gorgs, cingles, monòlits i baumes. Pugem un petit coll i de seguida trobem el lloc de les Cadolles Fondes, unes basses modelades per l’aigua, a baix del riu, que podem guaitar des d’un mirador.

cadolles-fondes-fraguerau

Les Cadolles Fondes. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Tornem al camí i anem seguint el riu, admirant les formes i la vegetació de ribera. Trobem una bifurcació amb un sender que puja a les roques dels Tres Juradets, però nosaltres continuem pel GR cap endavant. Balmes a banda i banda del riu, colors ocres i verds.

Stitched Panorama

Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Una nova desviació condueix al racó de la Pastera, una cinglera que expliquen que té colors, però quan arribem a baix al riu, les aigües baixen abundants i fortes. No poden passar. Puigem amunt de nou al GR. Amunt, les siluetes dels Tres Jurats.

pont-penjat-congost-fraguerau

Pont penjat congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Quan veiem el pont penjat -en dues fases-, baixem cap allà i el travessem; a dalt, a l’esquerra, la roca de la Cadira. Anem pujant pel barranc, convertit en rierol, fins a la balma de Sant Bartomeu, quasi tancada per un mur de pedra seca. Aquí diuen que l’eremita Fra Guerau el 1160 s’hi va quedar a viure (s’explica que va guarir la reina Sança, muller d’Alfons I). Per això el nom del congost.

balma-s-bartomeu-pedra

Racó de S. Bartomeu. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

raco-s-bartomeu-dibuix

Campanar ermita S. Bartomeu Fraguerau des del raco pedra seca (dibuix)

Pujant un sender que queda per sobre tenim una visió maca del congost i de l’ermita. Baixem i al final de la balma hi ha unes basses que impedeixen seguir més. Pujant pocs metres més per davant arribem a la petita ermita de S. Bartomeu, la més antiga de totes les de la zona (s. XIV), d’una nau amb absis rodó i campanar d’espadanya. Com a curiositat, diuen que la campana és una bomba reaprofitada (les que veurem després, també la tenen igual).

ermita-s-bartomeu-fraguerau

Ermita S Bartomeu Fraguerau. Montsant. Foto: gloriacondal

Continuem el sender que puja per darrera l’ermita, per l’altra banda del congost. Hem d’ajupir el cap i vigilar els peus, perquè està molt relliscós, però arribem bé fins un petit reconeixement marcat a la roca, amb un bust de F.Palau, el darrer ermità, el 1851, amb una placa que comença així: “Silenci profund…”. Allà mateix decidim dinar, amb vistes assegurades.

balma-congost-fraguerau

Balma congost Fraguerau. S. Bartomeu. Foto: gloriacondal

Tornant, trobem un petit gripau al barranc; de fet, és una gripaua, segons la nostra experta. L’observem una estona i deixem que continui el seu camí.

gripaua

Gripaua. Congost Fraguerau. Foto: gloriacondal

Arribem de nou a l’ermita de S. Antoni i Sta. Bàrbara, un petit edifici blanc adossat a una casa pairal que lloga taules per dinar en un espai per fer-hi barbacoa i acampades. Té un petit atri i també el campanar d’espadanya i la campana-bomba. Uns metres més endavant, una bona panoràmica d’Ulldemolins.

ermita-s-antoni-ulldemolins

Ermita S Antoni i Sta Barbara. Ulldemolins. Foto: gloriacondal

Però no hem acabat. Montsant té una gran tradició d’eremites i ens arribem a Sta. Magdalena més coneguda com la catedral del Montsant. Sota una àmplia arbreda a la part obaga de la serra de Montsant, amb espai per acampar, bassa, ànecs, taules de pedra… l’església té 6 capelles, cor, tribunes i cripta. Més amunt hi ha una font. El 22 de juliol se celebra la festa.

ermita-sta-magdalena

Ermita Sta Magdalena, la catedral del Montsant. Foto: gloriacondal

No hem fet totes les ermites, però per avui n’hi ha prou. De nou hem carregat piles i per unes hores, hem oblidat els mals de cap. Caminar és bo, i fer-ho amb amics de debò, no té preu.

DISTÀNCIA: 6 km – DESNIVELL: 200 m – DURADA: 2’45 h (sense comptar aturades)

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari