Nàpols

A Itàlia, ciutat gran, caòtica, plena de vida, i amb algunes joies. Agrupats per espais, tenim un primer bloc de places properes: les del Municipio, Trento i Plebiscito. A prop, el Teatre S. Carlos, la Galeria Umberto I, la Galeria borbònica i més enllà, el Castell dell Uovo i la façana marítima. Un segon bloc el formen el barri d’Spacca Napoli, a l’oest de via Toledo, el monestir de Sta. Chiara, la plaça Bellini i el c/San Sebastiano, la capella Sansevero i el Duomo. Amunt, el Museu Arqueològic.

castel nuovo napols

Castel Nuovo. Nàpols. Itàlia. Foto: gloriacondal

Des del Castel Nuovo o de Maschio Angioino, una fortalesa del s.XIII reconstruïda pels aragonesos, arribem a la gran plaça del Plebiscito, que té, en una banda, el poder religiós (l’església de S. Francesco di Paola), similar al Panteó de Roma, i a l’altra, el poder militar (Palazzo Reale). Un amic arquitecte ens explicava que la plaça desguassa per gravetat sense reixes ni embornals amb uns canals perpendiculars al pendent, per anar tallant les aigües, que es recullen a la rigola del carrer paral·lel a l’eix de la plaça, fins a la part baixa des d’on la creua transversalment seguint el pendent natural del terreny.

cafe gambrinus

Cafè Gambrinus. Foto: gloriacondal

A la plaça Trieste hi ha l’històric Cafè Gambrinus. Cal degustar-hi un cafè o alguna delícia de la pastisseria: babà, sfogliatella… La Galeria Umberto I, és del mateix estil que d’altres tancades però sense tan esplendor. A 100 m hi ha la Galeria borbonica, un túnel que Ferran II de Borbó va ordenar construir el 1853 que unís el Palau Reial amb la Piazza Vittoria, a prop del mar i de la caserna. Servia per escapar-se en cas que pintessin bastos. El subsòl napolità és una ciutat desconeguda, immensa i misteriosa: una altra opció és visitar Napoli soterranea, amb un recorregut que comença a Spacca Napoli i des d’una casa baixes avall fins a un equivalent a un vuitè pis. Quan escassejava el sòl, hi havia un mètode per buscar-se un lloc on viure; algú, d’acord amb el pouer, tirava un gat mort a la cisterna d’una casa rica; cridaven l’home, els deia que estava infectat i la cisterna es buidava i anul·lava: així hi anava a viure una família pobre que s’instal·lava sota la rica. Tanquen els llums i sentim les entranyes de la ciutat. El Castell dell Ovo, envoltat de restaurants, i la façana marítima, poden ser un bon lloc on acabar un passeig, dinant o sopant cara al mar.

galeria borbonica

Galeria borbonica. Nàpols. Itàlia. Foto: gloriacondal

Un altre blog pot començar passejant pels carrerons estrets d’Spacca Napoli. De la primera vegada que hi vam anar, l’any 1998, recordava carrerons estrets, roba estesa entre façanes i balcons, botiguetes, tallerets, casetes amb portes de fusta de mig full i una sola habitació amb un llit al mig que es veia des del carrer. Una dona tallava les ungles del peu a una altra dona, al carrer. Clàxons, crits, brutícia, alguns testos amb flors i moltes esqueles a les parets. Ha canviat molt. Més net, menys roba estesa, menys cases “normals” i més bars i botiguetes per a turistes. Ha perdut l’essència.

santa chiara napols

Claustre Santa Chiara. Nàpols. Foto: gloriacondal

A prop la plaça del Gessú Novo hi ha el complex del monestir de Santa Clara, (1310) obra de Robert d’Anjou i la seva dona Sança de Mallorca (casats a Colliure). El més especial és el claustre-jardí, amb cítrics, herbes remeieres i 64 columnes octogonals de rajoles de ceràmica. Als bancs de ceràmica, imatges de paisatges, tradicions, festes i caça. Des del museu, restes de les termes del s. I.

Nàpols. Piazza Bellini

“Essere napoletano è metaviglioso”. Piazza Bellini. Napoli. Foto: gloriacondal

A la Piazza Bellini hi ha restes de murs grecs del s.IV i alguns cafès interessants per descansar del brogit urbà: el Cafè literari Intra Moenia i al costat Eva Luna, la llibreria de dones. Val la pena passar pel c/S. Sebastiano, tocant al Conservatori de Música, amb botigues d’instruments musicals, luthiers i mobles vells. Un luthier que fabrica violins i cel·los enx explica, en català, que va tenir una xicota de Barcelona… ai l’amor, diu!

cristo velato

Cristo Velato. Capella San Severo. Napoli.

No gaire lluny, la Capella San Severo, barroca, amb l’escultura de Cristo Velato, de Giuseppe Sanmartino, del 1753. Imatge d’un crist jacent cobert per un vel, de marbre, on es poden observar els plecs del teixit, l’anatomia del cos, inclosos els forats dels claus. A la plaça de S. Domenico Maggiore hi ha una pastisseria popular, Cafè Scaturchio. Caminant cap a l’est, el Duomo. A la capella de S. Genaro hi ha una pintura de Ribera, però el més famós és la sang coagulada del sant. Cada any es produeix el “miracle” de la licuació (que segons els científics és tixotropia). Diuen que els dos cops que la sang no es va licuar, van passar desgràcies: el 1944 el Vesubi va petar i el 1980 hi va haver un terratrèmol. Senyor!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amunt, el Museu Arqueològic. Hem triat veure els frescos de Pompeia, d’una bellesa captivadora. Ens encanta “Flora”, el fresc d’una noia amb flors, i la Fanciulla che scrive, noia de cabells rinxolats amb una ret al cap i una ploma, que s’associa a Safo. A la secció de mosaics hi veiem la Batalla d’Alexandre, tret de la Casa del Faune de Pompeia, amb la victòria del rei de Macedònia sobre Darius. A la planta baixa, anem a la col·lecció Farnesio, per veure l’escultura del Toro farnese, tallat en un sol bloc de marbre, que representa el mite de Dirce, dona de Licos, rei de Tebes, lligada a les banyes d’un brau salvatge per castigar-la per la manera com havia maltractat la primera esposa del rei. Ens fixem especialment amb l’entorn de sota les figures principals, amb animalons diversos. Pensar que van fer això al s. II mentre a d’altres llocs només guixaven parets amb palets… és fort. A la mateixa sala hi ha ”Hèrcules en repòs”.

Sempre ens hem mogut a peu. Vagis on vagis, encara que siguis a l’allotjament, sons constants de sirenes d’ambulàncies i de policia. Escombraries arreu. Et cobren entrada per tot, i cara. Preus cafès i cerveses cars. La veritat és que aquest cop, n’hem sortit una mica estressades.

Un bon web: Descobri Napoli

Escriptors: Elena Ferrante

Música: James Senese, Enzo Avitabile, Letti Sfatti

Entrades relacionades:

https://gloriacondal.com/2019/11/13/capri/

https://gloriacondal.com/2019/11/07/pompeia-hercula-i-oplontis-sota-el-vesubi/

https://gloriacondal.com/2019/11/03/costa-amalfitana-italia/

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Capri

Som a Itàlia. Arribem a l’illa de Capri, des de Sorrento per mar. Al llarg de la història hi van passar grecs, romans… i al s. XIX, viatgers romàntics. A partir del XX la jet-set internacional la va descobrir… i espatllar. Tant “glamur” atipa.

CApri GC

Capri Itàlia. Foto: gloriacondal

Plou des que sortim de Nàpols. L’illa és petita, només 10 km2 i té dos municipis: Capri, on arribem (i pugem a dalt amb un funicular), i Anacapri. Per Capri, carrerons nets i estrets, empedrats, amb botigues de les primeres marques mundials de moda i joieria… i molta gent. Gent A poca distància, grans torres voltades de jardins amb una vegetació luxuriant: buguenvíl·lees, baladres, xiprers, pins… En pocs metres es produeix un miracle: de les botigues als jardins, de les masses de gent a la solitud. Al costat de la plaça Umberto I hi ha la Piazzetta, molt popular. A la banda sud de Capri, propera a la costa, hi ha la via Krupp, un camí sinuós excavat a la roca, que arriba al Belvedere de la Punta dels Canons, amb magnífiques vistes. Més enllà, els Jardins d’Augusto.

Capri marina GC

Capri Marina. Foto: gloriacondal

En direcció Anacapri hi ha l’església de San Michele amb un mosaic que ocupa tot el paviment del temple i mostra l’expulsió del paradís d’Adam i Eva. A la Ville San Michele va viure l’escriptor i metge Axel Munthe, que va escriure “La història de S. Michele”. L’any 1964, Chicho Ibáñez Serrador va escriure i dirigir una sèrie basada en el llibre, que estrenà TVE (l’única que hi havia), però tenia dos rombs (no apta per a menors) i a casa no ens la van deixar veure. Es pot pujar al punt més alt de l’illa, 589 m, el Monte Solaro amb bus, telecadira o per un sender des de la plaça de la Pau. Als peus, la vall de Cetrella.

Capri.Google

Capri platja

A les 6 de la tarda embarquem rumb a Nàpols, directes. Ha plogut tot el dia, però mentre ens allunyem de l’illa, el sol ponent treu el cap entre els núvols, la tempesta comença a escampar i em queda gravada a la retina la silueta de l’illa, mentre dins meu, ressona la melodia d’una cançó, Capri c’est fini, que cantava Hervé Vilard. Era el 1998. Ara l’hem contempada de lluny.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Pompeia, Herculà i Oplontis, sota el Vesubi

Al febrer de l’any 62 de la nostra era hi hagué un terratrèmol que va provocar nombrosos danys a Pompeia i altres ciutats properes d’Itàlia. La ciutat va ser reconstruïda i encara s’estava restaurant quan, el 24 d’agost del 79, hi hagué una nova i enorme erupció del Vesubi, que causà la mort de milers de persones i sepultà les ciutats properes. Durant molts segles van restar enterrades, Pompeia, més de 1.500 anys. Altres, com Herculà i Oplontis, també.

vesubi napols

Vesubi. Nàpols. Foto: gloriacondal

Per pujar al Vesubi en cotxe cal deixar-lo a uns km i agafar una naveta fins a l’oficina dels tiquets, a uns 400 m de l’entrada. El millor és pujar-hi amb bus. La majoria de la gent puja pel sender que arriba a la boca de 200 m i 600 de diàmetre, però hi ha altres senders. Fa un dia de calitja i no es veu gaire clara la mar i els pobles de baix. Arribem al final del sender permès, la Capannuccia, a 1.167 m i retornem. Si cliqueu aquí podreu veure una recreació de l’erupció de 8′.

Vil·la del Misteri

Pompeia. Vil·la dei Misteri. Itàlia. Foto: gloriacondal

Pompeia era una ciutat pròspera. L’any 79 hi vivien entre 15.000 i 20.000 persones. Estava situada a 400 m del mar i tenia dos ports. Arribem al pàrquing del santuari de la Beata Verge de Pompeia, molt proper a l’entrada de l’amfiteatre, que només ens costa 2 € tot el dia, una ganga! Amb el mapa que et donen a l’entrada, marquem els punts que ens interessen i comencem.

ef9c5578-7431-40b0-a091-006586eebfe1

Pompeia. Temple d’Apol·lo. Foto: gloriacondal

Intentem fer un recorregut lògic per no anar endavant i endarrera, així veiem el sector I i el IX. Àmplies avingudes pavimentades amb mansions a cada costat. Fantàstiques peces de molí fetes de basalt. El carrers seguien el pendent natural del terreny (sobre capes de lava) que permetia el desguàs natural cap el mar. No tenia sistema de clavegueram i les escombraries es llençaven al carrer. Quan plovia, l’aigua ho arrossegava tot, per això hi havia passos de vianants. L’aigua pujava al dipòsits situats al costat de les fonts per vasos comunicants i així les fonts podien tenir pressió. Hi havia canonades de plom per portar aigua per les voreres. El Vesubi els deixà petrificats: algunes estàtues de guix reprodueixen les postures en les quals van quedar coberts per la lava. A la via Stabiana seiem en un indret poc transitat per fer un mos i després continuem cap als sectors VII i VI per acabar a la Villa dei Misteri (fresc d’una jove esposa a l’iniciació dels misteris dionisíacs) i altres… I tornem en direcció al For, un espai per a vianants, per això hi ha peces de pedra verticals per impedir el pas dels carros. Veiem el mercat de peix i de carn (les restes de pintures a la paret indiquen el productes que venien), el temple di Giove (Júpiter)… i tornem cap al punt d’inici tot fent una ullada a la Palestra gran i a l’amfiteatre.

Ercolano. Uccello che mangia l'uva

Herculà. Italia. Foto: gloriacondal

Herculà era una ciutat marinera que tenia uns 4.000 habitants, però va quedar amb més bon estat que Pompeia perquè no foren les cendres que la colgaren sinó el fang que baixà pel vessant del volcà; així, van quedar cases ben dretes i murals ben conservats. Els van descobrir en excavar un pou i trobar-hi un paviment de marbre, el 1709. En un paisatge de magraners, codonyers, llimoners i vinyes, hi ha les restes, en un espai assumible: termes, Decumano i diferents cases… Ens quedem amb un requadre sobre una paret blavosa que representa un ocell menjant-se uns grans de raïm (uccello che mangia l’uva).

Oplontis. Villa Poppea. Atri

Villa Poppea. Atri. Oplontis. Italia. Foto: gloriacondal

Oplontis, a 300 m caminant de l’estació de Torre Annunziate, conserva la Villa Poppea, de mitjan segle I ane per a la segona dona de l’emperador Neró. Quan el Vesubi eruptà, no hi vivia ningú perquè hi feien obres, possiblement pels desperfectes causats pel terratrèmol de l’any 62. Construïda al llarg d’un eix est-oest simètric, tenia grans jardins amb arcades i una gran piscina. És un bon exemple de vil·la residencial, amb frescos, una gran piscina, termes, menjador… La part occidental es troba sota l’actual carretera i l’edifici militar de la Reial Fàbrica d’Armes i no està excavada.

Vam anar-hi amb cotxe, perquè veníem de la costa amalfitana, però surt més a compte fer tots aquests punts amb tren o bus des de Nàpols. La línea férrea Circumvesuviana uneix Nàpols, Herculà, Pompeia i Sorrento. Per accedir al golf de Salern es pot anar amb el Metrò de Mare, un servei de barques que enllacen Nàpols, Ischia, Sorrento, Capri, Positano, Amalfi i Salerno. La Campania Arte Card (3 o 7 días) permet fer servir tots els transports públics i entrar en 80 llocs arqueològics i museus.

Llibre recomanat: Pompeia, de Robert Harris, un relat des les 48 hores prèvies a l’erupció.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Costa amalfitana. Itàlia

La carretera costera coneguda com a «amalfitana» al sud de Nàpols, fou dissenyada per enginyers al servei dels Borbons. Van ser 18 anys de dur treball excavant a la roca viva (pobres picapedrers!) i seguint els capricis d’un litoral abrupte i sinuós. Es va inaugurar l’any 1850. Avui, aquesta carretera és la SS 163. Vam començar per l’indret més apartat del golf de Salern, a l’est, Vietri sul Mare, i vam anar pujant els gairebé 50 km fins a Positano. Hi vam anar a finals d’octubre, amb cotxe, i no va ser fàcil, pel tipus de ruta, per com condueixen els locals i perquè aparcar es converteix en un malson.

vietri sul mare

Vietri sul mare. Costa amalfitana. Foto: gloriacondal

Vietri sul Mare és el darrer poble abans de Salern, a 3 km, famós per les ceràmiques, amb una part a dalt, i la marina a baix. Poble tranquil, de pescadors, on vam dormir la primera nit. Té platja i destaquen unes roques, Scogli I Due Fratelli.

Vietri. Scogli I Due Fratelli

Scogli I Due Fratelli. Vietri. Costa amalfitana. Itàlia. Foto: gloriacondal

A 6 km hi ha Cétara, petita platja i un carrer central ple de botiguetes i bars. Fan una salsa d’anxoves (colatura di alici) i venen cucurutxos de peix fregit. La carretera, sinuosa, a estones passa a tocar de mar i a estones se n’allunya.

Cétara

Cetara. Costa amalfitana. Itàlia. Foto: gloriacondal

Passem per Minori i Maiori i arribem a Atrani. Baixem des de dalt la carretera cap avall, a la recerca de pàrquing. El deixem amunt d’un carrer, on només quedaven un parell de places més. Pagant, per suposat. Fem un picnic cara al bar, amb les provisions que portem, fem un cafè, volteta… i amunt.

Atrani

Atrani. Costa Amalfitana. Italia. Foto: gloriacondal

Anem cap a Ravello, per alguns, el millor poble de l’amalfitana. Penjat amunt, aparquem a l’Auditori d’Oscar Niemeyer, del 2010, un projecte controvertit i amb el sostre força deteriorat. Dalt, la plaça, la catedral i la Villa Rufulo, mansió i jardins amb vistes, un lloc clau per situar-se en la història. No gaire lluny, Villa Cimbrone, amb la Terrassa de l’Infinit, estàtues, i més vistes. Vam sopar al Restaurant Vittoria i la mestressa de l’agroturisme on estàvem, va tenir la gentilesa d’acompanyar-nos-hi i venir-nos a buscar, per estalviar-nos els maldecaps de la conducció i aparcament. El Monte Brusara, on vam dormir, és un somni d’on no voldries marxar.

Ravello

Ravello. Costa amalfitana. Italia. Foto: gloriacondal

Comencem un nou dia a Amalfi, potser el més conegut, antiga potència marítima que competia amb Gènova, Pisa i Venècia per dominar el comerç del Mediterrani. Aquí es crearen les Taules Amalfitanes, el primer codi de dret marítim de l’Edat Mitjana. Anem a la plaça, amb una font i escalinata que porta al Duomo: grans portes de bronze forjades l’any 1000, arrancades de Constantinoble. Claustre. Interior barroc, museu. El nucli antic, la via Lorenzo, és plena de comerços. Passem sota unes voltes blanques on hi havia termes.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continuem la SS 163 i a l’alçata de Positano ens desviem amunt, cap al nucli de Nocelle, per fer un tros del Sender dels déus. En total són 12 km i és molt popular, no hi ha pèrdua. Fem picnic envoltades de gats que pretenen participar del banquet, sense èxit.

Positano

Positano. Costa amalfitana. Foto: gloriacondal

Baixem a Positano, deixem el cotxe en un pàrquing de dalt i anem baixant fins a mar. Església, platges, balnearis… les elits l’ocupen. Poble coquetó i acolorit. Darrer poble de la costa, però la carretera encara continua fins a Sorrento, on fem nit. Però això ja és una altra història.

Balanç final: pobles preciosos, molt moviment de gent i de vehicles, serveis de tot tipus. Difícil trobar la soledat. No recomanem anar-hi amb cotxe, els pàrquings són molt cars. Millor servei de bus i de barques.

Webs:

Costa amalfitana i pobles /

Turismo Costa de Amalfi

Viatge de Capri a la costa Amalfitana

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

L’última humiliació

“Què és per a tu Atenes?” pregunta la Tirèsia a la Nimfi. “Què era, deus voler dir?, la corregeix. I després respon: “L’Atenes d’avui és el que veig a la televisió, res més”.

Dues jubilades conviuen en un pis tutelat. La primera és professora de literatura, l’altra, professora de dibuix. Han vist reduïdes les pensions al mínim i tenen símptomes de demència senil. Amb elles, la Katerina, compra, cuina i té cura d’elles. Són la generació dels Fets del Politècnic, la revolta contra els coronels, el novembre de 1973, un any abans que acabés la dictadura. La Nimfi té un fill anarquista, l’Orestes, i la Katerina té el Takis, un neonazi que milita a Alba Daurada. Ells són uns dels protagonistes de la revolta del 12 de febrer de 2012.

plaça sintagma

Plaça Sintagma, Atenes, el cor de la ciutat

Les dues jubilades han sentit a TV que volen eliminar els pisos tutelats. Per res del món anirien a una residència. Per això, i perquè els han rebaixat les pensions fins a la meitat, decideixen escapar-se de casa i anar a la manifestació a la plaça Sintagma (que significa Constitució), el cor d’Atenes. “Cadascú representava el seu drama personal, un drama que de seguida es convertia en col·lectiu”. Al final, la plaça acaba cremant, els marbres trencats, el cinema destruït… i elles, exhaustes, no saben retornar a casa perquè no recorden el camí. De sobte, es topen amb l’estàtua de Sotiris Pétrulas, l’estudiant mort per la policia durant els Fets de l’Apostasia, el 1965. Teodorakis en va fer una cançó. No saben tornar, i a partir d’aquí, baixem al món dels sense sostre, els invisibles units pel dolor. “El carrer és una casa”.

Acropolis

Acròpolis. Atenes. Foto: gloriacondal

Ens passa pel davant Atenes: barris i cases que cauen de velles, rates, pobres… el barri d’Exarkhíon, a prop del Museu Arqueològic, anunciat a Airbnb com coquetó i interessant. (Ens explicava fa poc una amiga que hi viu que un dia trobà un home ferit al seu portal. Truca a l’hospital, però l’ambulància no hi va. Al final li diuen que el barri és perillós i tenen ordres de no anar-hi. Ella truca un taxi i paga 50€ per un trajecte que en costaria 5 perquè li porti). Al costat d’això, els que intenten donar-li color, com el grafitaire Àlex Martinez: vegeu Facebook: Grafits a Atenes). Aquí hi tenia el despatx Theo Angelopoulos director cinema que va morir el 24 de gener, quan estava fent un guió amb Galanaki. Faltaven 3 setmanes pels “Fets del 2017”. Per això hi ha un capítol on Tirèsia entra dins el cinema que va veure cremar (recordem que la tradició grega diu que l’ànima roman amb nosaltres 40 dies després de la mort, quan fan la cerimònia del koliva (κόλλυβα), àpat de familiars i amics que mengen blat torrat.

L’Orestes i el Takis, sense feina, es debaten amb les seves contradiccions. Diu el primer: “De quina democràcia, parlem, mare?… la que destrueix els pobles d’Europa, suprimeix tot el que s’havia guanyat durant tantes lluites socials tacades de sang? Què és un cinema cremat al costat dels centenars de suïcidis dels darrers anys?”. Mentre, Takis va a Creta amb Alba Daurada (Χρυσή Αυγή) a fer campanya per les eleccions del 2012. Un dia arriben a un petit poble, Apano Riza, als peus del mont Psiloritis. La plaça, el cafè i el plataner. Un grup d’homes els fan fora. I en baixen més de les muntanyes. Recorden el passat i la vella cançó: “Hitler, no presumeixes d’haver posat els peus a Creta

preveli monestir creta

Monestir de Preveli. Creta. Des d’aquí i molts altres monestirs, es va organitzar la lluita clandestina contra l’ocupació nazi. Foto: gloriacondal

I acaba així: “Hem passat moltes coses juntes i les seguirem passant. La por no tenia cap altre antídot que no fos l’amor”.

El títol de la novel·la prové d’una pintura de Nikolaos Tsafuris que es troba al Museu Bizantí d’Atenes: Η Άκρα Ταπείνωση, que representa la humiliació d’allò que és diví a través del martiri de la mort de l’home.

Autora: Rea Galanaki. Edició: Tigre de paper. Traducció al català: Mercè Guitart. 234 pàg.

Entrevistes i informació:

https://www.facebook.com/monogrammatv/videos/1195612120640021/

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Americanah. Chimamanda Ngozi Adichie

Què sabem de Nigèria? Àfrica, petroli…. i què més? Antiga colònia britànica, independent des del 1960, dictadures, guerres (com la de Biafra), una de les economies més potents d’Àfrica i alhora un dels països més pobres. Des del 1999, democràcia formal. Dependència del petroli. Un ric guanya 8.000 vegades més que un pobre.

Americanah portades llibres

Portada de la novel·la Americanah en español i anglès

Ens situem a Lagos, mitjan anys 90. La Ifemelu i l’Obinze, estudiants adolescents, s’enamoren, però no tenen futur. Somien en els Estats Units (EUA). Ella aconsegueix anar-hi amb un visat inicial per visitar la seva tia Uju i el nebot Dike. Ell, després dels atemptats de les torres Bessones, no ho aconsegueix. Acaba a Londres, sense papers, netejant WC, fent de mosso de magatzems, li cal casar-se, l’enxampen i el retornen a Nigèria. Ella té més sort. Després de moltes dificultats, aconsegueix situar-se, té algunes relacions i fa un blog sobre les seves experiències que li aporta èxits. Quinze anys després, es retroben a Nigeria.

chimamanda

Els pentinats afro, un dels grans temes que preocupen Ifemelu. Americanah. A la imatge, l’autora, Chimamanda

Publicat l’any 2013, reflecteix les experiències de l’escriptora, quan als 19 anys, va emigrar als EUA. Ens agrada com introdueix les reflexions a través d’un blog amb el llarg títol: “Raça o curioses observacions a càrrec d’una negra no EUA sobre el tema de la negritud a EUA”, amb títols de les entrades tan suggerents com: “Comprendre EUA per a negres no EUA. A què aspiren els blancs anglosaxons protestants?”. “Per què les dones negres i de pell fosca, tant les nord-americanes com les que no, adoren Barack Obama”. “Als meus companys negres no EUA: sou negres, nois!”. “Fil obert per a tots els negres amb la cremallera posada” (descordeu-la, expliqueu les vostres histories)”. “Reflexions sobre l’amic blanc especial”… Així aborda la multiculturalitat en un país de majoria blanca que vol fer veure que els problemes racials estan superats. Ella no és conscient de ser negra fins que arriba allà. I aquí comencen els problemes. I recorda el terme«americanah» que fan servir els nigerians que retornen al seu país amb aires de grandesa. Història d’amor, crítica aguda, penetrant, àcida i divertida de l’entorn, lluita per crear-se una identitat.

imatge blog

Blog Ifemelu. Chimamanda

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria, va marxar als EUA als 19 anys, on estudià. Ara viu entre els dos països, ha publicat novel·les, assajos i relats.

Si voleu conèixer-la més, us recomanem veure el vídeo sobre feminisme We should all be feminists (TED), consulteu el blog Ifemelus, o llegiu l’ entrevista publicada al New York Times.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Miradors de la Cerdanya

Aprofitant dos dies, ens allotgem a Riu de Cerdanya, just passat el túnel del Cadí i visitem alguns miradors del Parc Natural Cadí Moixeró, el primer els del Pla de l’Àliga, després el Tossal d’Isòvol i finalment el mirador del Cap del Ras. Entre uns i altres, visitem Martinet, Bellver, Talló, Bagà i les fonts de l’Adou.

Ruta dels miradors del Pla de l’Àliga

pla aliga

Sender miradors Pla Àliga. Parc Nacional Cadí Moixeró.

Agafem, des de Martinet una carretera de revolts molt pronunciats (LV4055), fins al poble d’Estana. Fa sol i el dia és molt clar. A l’alçada de l’església, a la dreta, hi ha una casa i un entrant. Un petit pendent puja cap amunt i a uns 5 m, veiem un rètol vertical amb el senyal del Pla de l’Àliga, poc visible.

Estana

Estana. Punt on es puja cap al sender al Pla de l’Àliga, just a la dreta de l’església. Foto: gloriacondal

Es passa per darrera d’unes cases i de seguida som a una pista, que cal continuar cap a la dreta. Anem agafant alçada fins que arribem alpla de l’Àligaper un bosc de pi roig i de boixos. Continuem rectes fins que de seguida trobem un indicador vertical que indica “mirador”. Arribem al cap d’uns minuts al mirador sud-est, des d’on podem veure, a l’est, el puig de les Gralleres (2.517 m), al costat del canal de la Baridana, ben visible. També destaca el Comabona (2.547 m), i més a l’esquerra, el cim de la Tossa d’Alp (2.536 m). Un indicador vertical baix, ens indica amb una fletxa com on hem de continuar.

P1000001

Mirador sud-est Pla de l’Àliga. Cerdanya. Parc Cadí. Foto: gloriacondal

El mirador nord-est ens permet veure, de nou, la Tossa d’Alp i a la seva esquerra, el Puigmal (2.910 m), més enllà el Carlit (2.921 m), fins a la Tossa del Sirvent. Continuem cap on indica la fletxa i arribem al tercer mirador.

cecidi

Cecidi en un roure al Pla de l’Àliga. PN Cadí. Foto: gloriacondal

Del mirador nord-oest veiem el Tossal de la Muga (2.681 m) i cap a l’esquerra, al fons de tot, Sant Joan l’Erm. Aquí observem un roure que té cecidis (o gala, agallas… perquè és coneguda per molts noms), una mena de “tumors” de color vermell, produïts per paràsits. Des d’aquest mirador es veu el següent i últim, el del sud-oest. Aquí veiem des del Tossal del Quer (1.818 m), la Torreta del Cadí (2.562 m)… fins, de nou, alguns dels que hem vist al primer mirador: canal Barinada…. i pic de la Costa cabirolera. Gairebé hem fet la volta circular al pla; només ens queda seguir el sender, que pot estar poc visible per la vegetació, fins al punt que tornem a trobar el camí cap al poble.

Des dels quatre miradors hem contemplat les parets verticals de la Serra del Cadí, amb la vall als peus i el riu Segre serpentejant pel mig. Hem vist, a més dels cims i canals, poblets i cases disseminades, com Béixec, Querforadat, Lles, Travesseres… Un d’aquests poblets, Toloriu, té una llegenda, la de la princesa Azteca de Moctezuma quan en casar-se amb el baró de Toloriu va anar a viure allí mateix. Això va ser el s. XVI. De vegades s’estaven a una casa de camp anomenada Bima, a prop de l’antic camí del Querforadat a Martinet passant per Béixec, i on podria estar enterrat un gran tresor. Altres diuen que fou enterrada, juntament amb el tresor, a l’església de Toloriu, però ningú ha trobat mai res. De fet, mai s’ha trobat cap document que ho certifiqui.

4,7 km /circuit lineal i circular/ Fàcil/ Senyalitzat amb marques grogues, poques i que trobes a faltar en llocs decisius.

Mirador del tossal d’Isòvol

olopte isovol

Sender d’Olopte al mirador d’Isovol

Per la carretera GIV 4032 anem fins a Olopte on hi ha uns tossals inclosos al PEIN, de 330 ha protegides. El riu Duran vertebra aquest conjunt sotmès a un procés de carstificació amb cavitats i espècies d’interès, amb tossals calcaris i esquistosos que no tenen res a veure amb el que els envolta, ja que són de caràcter continental i sec. Hi pugem a l’hora baixa quan els colors groguegen i els xaragalls propers destaquen més.

6 km anar i tornar/ Fàcil/ Desnivell: 118 m

Olopte. Cerdanya. Foto: gloriacondal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mirador del Cap del Ras

Serrat Esposes - Cap del Ras

Sender Serrat Esposes – Cap del Ras. Cerdanya

Des de Riu de Cerdanya pugem per una pista que s’enfila cap a la serra del Cadí en direcció al refugi del Serrat de les esposes, a la falda del Moixeró. Des del refugi es pot pujar al Moixeró (2.091 m), a l’Penyes Altes (2.279 m), al Comabona (2.554 m), al congost del Grau de l’Ós i al mirador del Cap del Ras. Per pujar-hi a peu cal agafar un sender de marques circulars vermelles que coindideix, en part, amb el GR 150 blanc-verd. A dalt hi ha un pàrquing, ja que es pot pujar fins allà amb vehicle, i un camí adaptat per a minusvàlids. Som a 1.718 m i veiem el Puigpedrós (2.913 m), el Carlit (2.921 m), el Parc d’Aigüestortes…

5 km/ Fàcil/ Desnivell 210 m

 

Hem tingut la sort que ens ha fet uns dies molt clars, ideals per aquest tipus d’activitat.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari