El hombre de las mil caras

Una pel·lícula d’espies sense cap tret ni cop de puny. Tota l’acció es desenvolupa en despatxos, sobre moquetes, en gabinets ministerials i cases luxoses. Basada en la novel·la de Manuel Cerdán, narra un fragment de les vivències de Francisco Paesa, relacionades amb l’estafa de Luís Roldán, director general de la Guàrdia Civil d’Espanya (de 1986 a 1993).

home-mil-cares

Roldán havia robat fins a 1.900 milions de pessetes i quan es va veure en perill, va demanar a Paesa (Paco per als amics), que l’ajudés a fugir. Paesa era un històric de les clavegueres de l’estat (llavors Felipe González presdia el govern). Els anys 70 havia començat a fer negocis a Guinea Ecuatorial amb una inmobiliària; va col·laborar amb els serveis secrets espanyols, negociava en armes arreu del món i va participar en una de les més famoses vendes: va vendre a ETA armes i dos míssils antiaeris, però hi havia trampa: al paquet hi havia uns localitzadors que van permetre que la policia descobrís un important zulo. Va ser l’anomenada missió Sokoa. També havia participat en el GAL. Com que el buscava la Interpol per estafes diverses i negocis bruts, el 1990 aconsegueix que el nomenin ambaixador de Santo Tomé y Príncipe davant la ONU. Així obté immunitat.

Treu a Roldán d’Espanya i la majoria dels 304 dies que ningú en sap res, els passa a París. Però Roldan és un dels homes més buscats del món (els governants socialistes espanyols el volen caçar, i Roldan, amagat i amb por, es deprimeix). Es devia preguntar de què servia tenir tants diners si estava confinat en un pis sense poder-ne sortir (la seva dona havia tornat a Espanya i l’havien jutjat i empresonat). Al final demana a Paesa que negociï la seva tornada a Espanya, i aquest ho fa amb el ministre més fort d’aleshores, Belloch. Paesa és llest i té connexions internacionals. Fa veure que el porta de Laos, li fa transferir els diners al seu compte i cobra del govern espanyol 1,8 milions d’euros més. Però quan Roldan arriba a Espanya, al govern li interessa fer veure que la iniciativa ha estat d’ells i que li faran pagar molt alta la seva estafa. Li cauen 30 anys i en compleix 15. No era el mateix que li havia dit Paesa, però ja no hi podia fer res. Paesa va haver de fugir d’Espanya i el 1998 unes esqueles publicades en uns diaris anunciaven la seva mort. Havia sobreviscut 40 anys fent de les seves, manés qui manés. I per suposat, surt als “Papers de Panamà”. La revista Vanity Fair li va fer aquest entrevista.

francisco-paesa-lainformacion-com

Francisco Paesa, el de veritat. Font: la informacion.com

La pel·lícula El hombre de las mil cares té ritme i un nivell molt bo. El director, Alberto Rodríguez havia demostrat les seves capacitats abans, i tothom recorda Grupo 7 i La isla mínima. Els actors, molt bé, especialment Eduard Fernández, que va obtenir la Concha de Plata al millor actor de S. Sebastià. Acostumats a veure pelis d’espies produïdes pels americans, dóna gust trobar una bona història feta a Espanya, sobre un cas propi. Als que tenim memòria, ens la refresca i ens permet conèixer el que hi ha sota la moqueta; els més joves, no passa res, la viuran com si fos una ficció, encara que els més grans sabem que és ben veritat. Potser alguns detalls, potser alguns fets, però real. El mateix Roldan intenta excusar-se: “però si ho feia tothom”. Es va quedar sense els diners, però el més greu és que els contribuents espanyols ens vam quedar sense aquells diners, que eren nostres.

luis-roldan

Luis Roldán, el de veritat

Més informació:

http://www.elmundo.es/espana/2016/09/16/57dac2c2ca47410b268b4630.html

Trailer: https://www.youtube.com/watch?v=wTqsaZ79xk8

mort-ressuscitat

Paesa publica una esquela seva, però no és mort. El Mundo

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Montseny – Pla del Coll – Serra del Navall – Santa Anastàsia

Ruta circular amb sortida i arribada al poble del Montseny seguint el GR 5 fins a Fontmartina i girant cap a la Serra del Navall fins a can Jovany i can Cervera per anar retornant al Montseny.

montseny-circular

Ruta circular Montseny-Plana Coll – Can Cervera – Montseny.

Arribem al punt de sortida seguint el passeig de la Font (direcció Hostal Montserrat), i deixem els cotxes a prop d’on comença el GR 5, visible perquè hi ha un gran cartell. Havíem previst comprar coca al forn, però està tancat per vacances.

punt-inici-montseny

Inici ruta circular Montseny-Pla Coll-Serra Navall-Montseny

Hem de seguir el GR 5 fins a Fontmartina per un corriol entre alzines. Comencem en direcció sud-est cap a la font Ferrussa fins arribar a les Casetes: can Dansa, can Cristòfol, cal Rei. Pel camí veiem una cova, no sabem si té nom; a pocs metres algú ha oblidat un jersei. Una mica més enllà, una figuera que ens dóna fruits. No és el mateix que una coca però ens serviran.

montseny-cova

Cova Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem cap a can Cruspinell i Plana Boda, on trobem la carretera que va al càmping de Fontmartina. Continuem pel Pla Jua i Plana del Coll, on hi ha l’oficina del Parc del Montseny, tancada i amagada entre ombres. No sembla que tinguin gaires ganes que se’ls vegi. Per la banda de la carretera on som, hi ha taules de picnic i esmorzem allà, on hi ha una font. El que portàvem per dinar ha servir per esmorzar, hem col·lectivitzat el menjar i tothom ha quedat satisfet.

sender-plana-coll-montseny

Sender marques rosa Pla Coll-Montseny. Foto: gloriacondal

Continuem endavant, molt poc, on trobem un rètol del GR 5, i a poca distància, una bifurcació: a la dreta aniríem cap al Turó de l’Home (GR 5.2) però nosaltres agafem el camí de l’esquerra, a l’oest, que baixa, direcció el Baiés de la Costa. A partir d’ara, tot és més fàcil.

montnegre-i-maresme-desde-montseny

Montnegre i Maresme desde Montseny. Foto: gloriacondal

Passem pel Corral d’en Rovira, Comils, Cal Reial i arribem a la Serra del Navall (com diu la paraula, “anar avall”). Vistes del pla, el Montnegre i la costa del Maresme sota un cel que no té clar si deixar anar l’aigua o no.

puig-drau

Puig Drau Montseny. Foto: gloriacondal

Arriba un punt que veiem un senyal rosa pintat sobre una roca. Hem de seguir els senyals d’aquest color la resta de l’excursió! Una cabana de pedra, vistes al Veïnat de França: cal Satanàs, amagat, cal Sabata, avall, i l’Escola de Natura la Traüna, gran, amb piscina. Els pins es veuen d’un verd resplendent. El cel, una estona tapat per la boira, una altra destapat. Des d’aquí, alçant la vista amunt, veiem la casa de Can Gorgs, convertida en formatgeria i restaurant, on pensem anar a fer un mos en acabar. Més a l’oest, el puig Drau (1.344 m), a l’extrem del pla de la Calma (el cim més alt del massís després dels tres clàssics: Turó de l’Home, Agudes, Matagalls).

esglesia-sta-anastasia

Ruines capella Sta. Anastasia. Montseny. Foto: gloriacondal

Baixem cap al Sot Gran i continuem fins a Vila-Seca, on hi ha can Jovany, tocant al Castellot (castells de Miravalls). Ens trobem al càmping de Can Cervera, per la part del darrera, hi entrem i l’anem creuant. No hi ha gaires campistes i l’anem travessant fins arribar a una esplanada coronada per un petit turó amb un monòlit en record d’Aribau, que escriví una lloa del Montseny. A pocs metres, les ruïnes de la capella de Santa Anastàsia (s. XII). Seguim el camí cap a la casa pairal i l’edifici de casa rural, xerrem amb la mestressa una estona i admirem la genial vista que tenen cada dia. Després de la recepció-bar, sortim del càmping cap a l’est en direcció al Pla de les Buixes (ull, perquè hi ha un petit indicador que diu: Montseny, 15′, però cal seguir per la pista). No és que no s’hi arribi, és que el nostre guia considera millor passar per un altre lloc, és a dir, arribar a la masia del Forn i baixar per una pista asfaltada fins arribar al poble de nou.

font-naiades

Font Nàiades. Montseny. Foto: gloriacondal

Pugem amb cotxe cap a la formatgeria del Montseny can Gorgs, amb vistes magnífiques, però ho tenen ple i llavors anem avall, a la font de les Nàiades, a l’entrada del càmping l’Illa, i allà, damunt la gespa, mengem el que ens queda. Després tornem al poble del Montseny i fem un cafè amb gelats i pastissos. No hem tingut coca quan hem començat l’excursió ni formatge quan hem acabat. Un altre dia serà, i esperem que ben aviat.

Stitched Panorama

Montseny des de Can Cervera. Foto: gloriacondal

Ruta circular. Distància: 12,23 km. Desnivell: 600 m. Temps: 4/5 hores

Agraïment especial al Jaume, del Centre Excursionista S. Celoni, que ens ha fet de guia i ha elaborat el mapa, i a l’Àngels, l’organitzadora de tot plegat.
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Gorgs de Les Planes d’Hostoles

Matinal tranquil·la per tres dels molts gorgs que hi ha

Les Planes Hostoles. Garrotxa

Planes d’Hostoles. Foto: gloriacondal

El poble de Les Planes d’Hostoles concentra la major part de gorgs del riu Brugent. Situat a la riba dreta del riu, dins del Parc Natural de la Garrotxa destaca un turó, a 599 m d’alçada, el castell d’Hostoles (s. IX-X), que formava part del sistema de defensa de ponent del comtat de Besalú.

Planes d'Hostoles. Castell

Castell de Les Planes d’Hostoles. Foto: gloriacondal

En tota la zona, el recorregut del riu forma una sèrie de saltants d’aigua i gorgs, una força hidràulica que ja s’aprofitava al s. XIII. S’hi van fer molins i els salts d’aigua foren aprofitats per la indústria. El 1886 es va fundar Filatures Dusol al salt de Sta. Margarida: també s’extreia basalt per fer llambordes per carrers i obres de gran envergadura, i hi havia petites fàbriques com la Farga i indústries papereres.

Pont Can Poeti. Garrotxa

Planes d’Hostoles. Pont gorg Can Poeti. Foto: gloriacondal

Gorg de Can Poeti. Sortim del Punt d’Informació i uns metres més avall de la Via Verda, per on passava l’antic carrilet, després del pont sobre el riu Brugent (d’estil neoclàssic industrial, construït arran del creixement industrial), tirem sender avall per l’esquerra, tal com marca el rètol.

Planes d'Hostoles. Gorg Can Poeti

Planes d’Hostoles. Gorg Can Poeti. Foto: gloriacondal

Sota una vegetació potent trobem el gorg, on destaca la gruixuda colada de lava basàltica provinent del volcà Traiter, al nord del poble, que, en refredar-se, es convertí en columnes basàltiques de forma prismàtica. No hi trobem ningú, però les aigües són brutes.

Planes d'Hostoles. Gorg Can Poeti

Planes d’Hostoles. Gorg Can Poeti. Basalt. Foto: gloriacondal

D’aquí continuem per la Via Verda cap al Gorg del Molí dels Murris.

Gorg del molí dels Murris. Caminem per la Via Verda fins que trobem una pista asfaltada que seguim cap a la dreta (marca groga), amb força moviment perquè ens hi trobem tots: vianants, ciclistes i vehicles. Ens encaminem cap a la riera de Cogolls, que discorre per la vall del mateix nom, fa 8 km i vessa les aigües al riu Brugent. De l’aparcament surt una pista cap avall i en pocs minuts creuem el riu per un pont i continuem cinc minuts més. Ja veiem el gorg i baixem escales avall. Fa un dia esplèndid i és ple de famílies i canalla, banyant-se. (Si hi aneu en cotxe per la C-63 arribareu a les Planes d’Hostoles i a l’entrada on hi ha el cementiri, pocs metres després trobareu un desviament a l’esquerra que diu “Cogolls 4”).

D’aquí continuem cap al Gorg de la Plana.

Gorg de la Plana. Arribem a la C-63, pugem fins al cementiri i creuem per fer el camí. Travessem la carretera, anem cap a unes cases mig abandonades, passem pel mig i pel costat d’uns horts i comença la vegetació de ribera. Arribem al primer gorg, amb una cascada d’on s’està tirant gent; després continuem el camí amunt pel mig del bosc i arribem a un altre gorg, a pocs minuts, amb un salt d’aigua molt maco. És el que ens ha agradat més. També hi havia gent, però força menys.

D’aquí tornem al Punt d’Informació. Continua tancant, sort que el xicot de la caseta del parapent (Volfactory) ens ha resolt els dubtes quan hi hem anat. Gràcies!

Hem fet prop de 10 km per un recorregut fàcil.

Hem dinat un menú del dia a Can Morera, a Les Preses, i amb cotxe ens hem acostat a S. Privat de Bas, un petit nucli assentat en un fons muntanyós presidit per un penya-segat que recull les aigües de boscos i cingleres, d’on neix el Salt del Sallent (les aigües continuen avall pel riu Gurn on formen algunes gorges). Entrem per un pòrtic amb volta i ens trobem a la plaça Major, amb l’església del 1017 i un reduït grup de cases; alguna llinda marca l’any 1748; destaca cal Monjo, un casalot on va residir Antoni Badia Margarit (1920-2014), que la donà al poble. A la façana, un gran rellotge de sol amb aquest lema: “Només compto hores serenes”. Al costat, una font.

S Privat de Bas

S Privat de Bas. Foto: gloriacondal

Acabem a Olot, guiades per una amiga, a l’inici de les festes del Tura, amb un gran ambient de carrers decorats i espectacles en molts racons.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La estación de las mujeres

desert kutch

Desert de Kutch, Índia. Foto: Turisme Gujarat

Les protagonistes de la pel·lícula són tres amigues: Rani, vídua de fa molts anys, que busca una nena per casar amb el seu únic fill. Lajjo, que malviu amb l’acusació permanent del seu home de ser estèril i Bijli, ballarina i cantant, que complementa el sou fent de prostituta. La quarta protagonista és Janaki, la nena de 14 anys que és “venuda” a Rani per ser la dona del seu fill.

kutch.Gujarat tourism

Kutch Desert. Foto: Turisme Gujarat

Al desert de Kutch (Gujarat, Índia), hi viuen uns dos milions de persones disseminades en petits pobles regits per la tradició. El consell municipal el formen una majoria d’homes, les nenes es casen molt petites a través de matrimonis concertats entre els pares, hi ha poca feina, els homes condueixen camions i busos, les dones treballen al camp. Però elles comencen a reivindicar que els portin un televisor, i moltes tenen mòbil. Són societats patriarcals on la dona compta poc, treballa molt i serveix per procrear; si no té fills, no val res.

extret de TIFF

L’estació de les dones. Parched

Al poblat hi ha una parella de mestres que intenten donar autonomia a les dones: han format una mena de cooperativa i venen els seus treballs d’artesania; elles disposen així de diners propis. El fill de Rani es casa amb Janaki, a qui desprecia per haver-se tallat els cabells (una dona amb cabell curt no té atractiu). La maltracta des del primer moment i buscar desfogar-se amb prostitutes. Lajjo viu amb resignació els maltractes permanents del seu home i Bijli, la més lliure i positiva de totes, ha d’assumir que el director de la companyia contracti una noia més jove i li faci la competència. La nena-muller, rep de tant en tant la visita d’un noi amb bicicleta que li porta llibres, cosa gens recomanada per a les dones casades.

dones tiff parched

L’estació de les dones. Foto: TIFF

En uns paisatges ressecs (el títol original de la pel·lícula és Parched i en francès, La saison des femmes), la fotografia és imponent i les escenes exteriors precioses, quan les amigues es troben soles, comparteixen alegries, fan volar coloms, discuteixen i són lliures per una estona. Però a l’interior també, perquè dins la casa es curen les nafres fetes per les pallisses dels homes i coneixen la tendresa per l’altra. Totes es mouen en contradiccions: Rani, quan veu com el fill maltracta la jove dona; Lajjo, quan s’assabenta que l’estèril podria ser el seu home, i es planteja quedar-se embarassada d’un altre; Bijli, la dona lliure, que no accepta la proposta d’un company de feina de marxar lluny, perquè intueix que perdria la llibertat.

Parched

L’estació de les dones. Foto: TIFF

Al voltant d’elles, un moto-carro bellament ornat conduït per Bijli (el personatge més potent), símbol de les seves escapades, la darrera, definitiva. És un film dur, però ens ha agradat com es mostra la complicitat entre dones, i les contradiccions entre el rol que haurien de jugar segons els esquemes tradicionals i el que senten i volen.

Leena Yadav n’és la directora, guionista i coproductora. Les actrius i actors, la fotografia, la tria de la música… molt bé. La recomanem!

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Nova Zelanda. Trilogies del Núvol Blanc i el Kauri

kaikoura.co.nz

Kaikoura. Nova Zelanda

Escrits per Sara Lark, situats a Nova Zelanda, amb 2.256 pàgines la primera i 2.424 la segona (unes 800 pàg per volum), permeten conèixer la història del país, els aborígens maorís, els primers pioners, la caça de balenes, la febre de l’or i després les mines de ferro, la cria de bestiar, sobretot ovelles, la construcció del tren… la participació com a colònia britànica en dues guerres, la Primera Mundial i la dels Boers a Sudàfrica, la lluita per la igualtat de drets (blancs-moarís, home-dona). Les protagonistes de cada volum són dues dones, descedents, cada cop, de protagonistes anteriors. Comença l’any 1852 i acaba el 1918, per tant, 66 anys d’història neozelandesa repartits en tres períodes. Es llegeix amb ganes (alguns volums més que d’altres, i depèn dels capítols), i si sou curioses, us quedareu amb ganes de saber més i llavors buscareu per Internet, en llibres, o us agafaran ganes de viatjar-hi.

Trilogia Núvol Blanc

1. El país del Núvol Blanc

Londres, 1852. Dues dones molt diferents marxen cap a Nova Zelanda. El 1840 s’havia signat el tractat de Waitangi per resoldre la sobirania de les illes. Més de 500 caps maorís el van signar. Nova Zelanda es convertí en colònia britànica i necessitava moltes dones. Gwyneira és de família aristòcrata, que no veu clar casar-se amb cap home de la zona perquè els veu avorrits; per això, quan el seu pare li proposa viatjar a Nova Zelanda amb un home ric, per casar-se amb el seu fill, accepta amb ganes d’aventura. Helen és una institutriu, té 27 anys, encara és soltera i té ganes de formar una família. És pobra, no té dot i a sobre manté un germà. Per això, quan des de la parròquia proposen dones per anar-hi, s’hi apunta. Ha rebut una carta amb una proposta de matrimoni d’un granger. Hi va acompanyada de 6 nenes òrfenes que hi van a treballar i coneix Gwyneira al vaixell de vela on naveguen durant 104 dies.

christchurch.leisuretours

Christchurch. Extret de Leisure tours

La història arriba fins el 1877 i ens parla de la construcció dels primers assentaments, la febre de l’or, la caça de balenes, la cria de bestiar… a través de les vivències d’aquestes dues dones i el seu entorn. Cap de les dues no sap res de sexe, embarassos o parts. Gwyneira es casa amb el fill d’un baró de la llana, Lucas, que és homosexual però son pare no ho accepta; reben pressió perquè no es queda embarassada i al final el pare la viola i s’hi queda. S’havia fet amant del capataç de la granja, James McKenzie, a qui estimava bojament, però ho vivien clandestinament. D’altra banda, Helen es troba un home inculte, bàrbar, pobre, que la vol només per sexe i per fer de minyona. S’hi casa, s’embarassa… i és molt infeliç. La distància els impedeix veure’s sovint, però continuen sent amigues. Amb el temps, són capaces de sortir endavant i trobar l’amor.

waitangi.tearagovntnz

Tractat de Waitangi. Nova Zelanda. Extret de Teara

Al voltant d’elles, la gent maorí, aborígens de la terra, que el 1863 inicien la guerra de Waikato, quan 5.000 maorís s’enfronten a 20.000 soldats colonials. Guanyen algunes batalles però perden moltes terres.

2.La cançó dels maorís

1893. Dues protagonistes, les nétes de Gwyn i Helen, que són cosines. Elaine és néta de Helen, ingènua i insegura, i s’enamora de Willian, un xicot acabat d’arribar que la festeja. Kura és néta de Gwyn, mestissa, guapa, freda, i orgullosa que somia en ser cantant d’òpera. I quan William la coneix… es queda bocabadat. Elaine cau en una depressió durant temps, fins que la festeja un altre xicot. William es casa amb Kura i tenen una filla, però se separen; a ell la granja no li va i demostra tenir una gran capacitat de sobrevivència, per exemple, venent màquines de cosir. Els camins d’elles dues es van separant. Kura té l’objectiu de viatjar i cantar, i fa tot el que cal per aconseguir-ho. Passa un temps amb una companyia però no aconsegueix que se l’emportin a Europa. Elaine es casa amb un xicot, que la maltracta i humilia des del primer dia… fins que de cop tot canvia i ha de fugir perquè la policia no l’enganxi. S’ha de buscar la vida, li costa moltíssim; al final, saber tocar el piano l’ajuda a sobreviure. També Kura, després de roda molt a la recerca d’una oportunitat musical que es fa esperar… es troba a Greymouth, amb Elaine. Apareix Tim Lambert, un jove bo, fill del propietari d’una mina, amb idees avançades sobre extracció i seguretat, a qui el pare no fa cas. Hi ha un accident i Tim, rescatant víctimes, és malferit. Llavors canvien moltes coses. Tim i Elaine es casen i tenen una filla, Lilian, mentre Kura no entén perquè Caleb Biller, fill d’un altre propietari de mines, no cau rendit als seus peus (és homosexual). Torna a aparèixer William, i es comença a acomplir el somni de l’èxit musical, justament de la mà de Biller, que estudia i rescata de l’oblit la música maorí, com el putorino, una flauta, que aconsegueix fer dues veus, i de vegades, una tercera. És l’any 1898.

  1. El crit de la terra

1907. Les protagonistes, les cosines, Glòria Martyn i Lilian. Els pares de la primera, Kura i William giren per tot el món portant una semblança de música maorí amb molt èxit. La seva filla Glòria és enviada a un internat de Londres, on no encaixa i és infeliç. En canvi, la seva cosina Lilian (filla d’Elaine i besnéta de Helen), s’hi adapta bé i no té problemes. Gloria és la heredera de Kiward Station, on encara viu la seva àvia Gwyn amb Mckenzie i el seu fill Jack; no és guapa ni llesta, no volia marxar d’allà i només té una idea fixa, tornar a la seva granja. Durant un viatge als Estats Units amb els seus pares, s’escapa, però no té diners i s’ho passa molt malament.

capereinga.govtnzn

Cap Reinga, el punt més septentrional de Nova Zelanda

L’autora ens introdueix en aquest volum en la batalla de Gal·lípoli, de la I Guerra Mundial. L’any 1914 Nova Zelanda tenia un milió d’habitants. S’apunten 100.000 com a voluntaris, dels quals 60.000 moren. De la mà de Jack, voluntari en el cos d’ANZAC, coneixem de primera mà aquella terrible carnisseria. Quan Jack torna, no és el mateix. Tampoc Glòria, que després de voltar per mig món, patint en el seu cos les més abjectes desgràcies, retorna a Kiward Station. Sembla impossible tant dolor damunt d’aquestes dues persones. Però al final aconsegueixen retrobar-se. És l’any 1918.

Trilogia del kauri

1. Cap als mars de la llibertat

Aquest llibre ens explica quina gent arribava allà, per què, i què es trobaven. El 1846 a Irlanda la gent es moria de gana. Els joves Kathleen i Michael s’estimen i planegen marxar a les Amèriques, però ell és condemnat per robar uns sacs de gra i desterrat a Austràlia, sense saber que Kathleen està embarassada; aquesta, per sobreviure, es casa amb Ian Coltrane, un comerciant de bestiar que viatja a Nova Zelanda. D’altra banda, Lizzie Owens és una òrfena que es prostitueix per menjar, a Londres. Un dia roba un pa, la detenen i la condemnen. Acaba en el mateix vaixell on viatja Michael.

cook. Wikipedia

Mont Cook, Nova Zelanda. Wikipedia

Mentrestant, Kathleen i Ian arriben a Port Cooper (Lyttelton) i ella pareix el fill (Sean). Ian aviat la maltracta i torna a quedar embarassada. Viuen a Christchurch on Ian negocia amb cavalls i enreda tothom. A més, és gelós. Tenen un fill, Colin i un dia apareix una veïna, Claire, un raig de llum en la tristesa de Kathleen. Cadascuna embarassada, Kathleen pareix una nena (Heather) i Claire una altra (Chloé). Després de més desgràcies, fugen plegades a Dunedin on les acull un capellà, Peter Burton, que ajuda els immigrants.

dunedin.co.nz

Dunedin, plaça octogonal. Nova Zelanda

Lizzie s’está en un penal de dones, però aviat té una oferta per redimir penes fent de donzella en una granja, amb el problema que l’obliga a anar al llit amb ell. Un dia es retroba amb Michael i es fuguen a Nova Zelanda. A ell el persegueix el fantasma de Kathleen i a ella el seu passat. Al llarg dels següents anys es troben i es deixen un pila de vegades i quan decideixen casar-se i van a comprar el vestit de núvia a la botiga de la Kathleen… Michael la retroba i durant unes setmanes viuen una mena de lluna de mel fins que aterren a la realitat. Han passat 17 anys, han canviat molt i no s’entendrien. Michael retorna amb Lizzie.

2. A l’ombra de l’arbre kauri

En aquest volum entrem en les lluites dels aborígens entre sí i també contra els colonialistes, en les carreres de cavalls (trotons), en l’homosexualitat, en la lluita pel sufragisme (primer país del món) i en l’intent dels maorís de crear una societat nova a través de la justícia i la pau, en convivència pacífica amb els blancs, a Parihaka.

parihaka.nzhistory.net.nz.George Clarendon

Parihaka, a partir d’un dibuix de Goerge Clarendon. Nova Zelanda

1875. Lizzie i Michael Drury finalment segellen una relació seriosa i munten una granja d’ovelles. Els buscadors d’or han anat cap a altres bandes. Pero la seva filla gran, Matariki (filla de Kahu) és segrestada.. pel seu pare. Mentre, Kathleen s’ha casat amb Burton, el pastor evangèlic. Més endavant el seu fill Colin, fruit del desgraciat matrimoni anterior, que havia anat a estudiar a Anglaterra, torna, formant part del Cos de l’Armed Constable una mena de policia que va participar en la repressió dels maorís. Ells dos, d’un viatge a Anglaterra, han conegut un nena òrfena de mare, violet, filla d’un miner; tota la família viatja amb ells a Nova Zelanda. Mentrestant, un guerrer maorí, Kupe, ajuda a escapar Matariki, que arriba a Hamilton, però triga molt temps en poder arribar a casa seva. Violet viatja amb el pare i germà a Greymouth, un desastre perquè sempre estan borratxos i ella protegeix com pot la germana petita, Rosie.

Greymouth.teara.govt.nz

Greymouth, Nova Zelanda. Extret de Teara

Quan els pakeha destrueixen Parihaka, Colin coneix Matariki i s’enamoren, però com els els pares d’ella no li volen donar diners per invertir en cavalls, la deixa i enamora a Chloé, filla de Claire i amiga íntima de Heather. Chloé busca feina en un diari a Auckland, està embarassada i Chloé va a viure amb Colin a prop d’Invercargill, però de seguida s’adona del seu error: és un trampós, juga, beu, i ho decideix tot. Sort que agafa de mosso de quadra a Eric, amb la família, la Violet, germana i filla, que troben en Chloé la protectora. I un dia la seva amiga Heather la va a rescatar i també s’hi apunten Violet i filles, que finalment troba Sean de qui estava enamorada, i participen activament, juntament amb Matariki, en la lluita pel sufragisme, liderada per Kate Sheppard.

3. Les llàgrimes de la deessa maorí

Aquest llibre ens permet conèixer la participació neozelandesa en la guerra dels bóers, els progressos de les dones per entrar a la universitat i els primers inicis dels vols a motor. El 1899 Kevin, fill de Lizzie i Michael Drury, va com a metge a Sudàfrica, escapant de la Juliet, una dona a qui ha deixat embarassada. La filla de Violet i Sean, Roberta, l’estima i també va a Sudàfrica més endavant, com a mestra, però ell no n’hi fa ni cas. S’ha enamorat d’una boer, violada per Colin Coltrane, el fill dolent de la Kathleen; Kevin li proposa anar a Nova Zelanda i fer de pare (ella havia apunyalat el violador quan el retroba al camp refugiats). És una dona reprimida, amb una cultura molt diferent; es casen però no sap estimar, ni es vol integrar… però al final n’aprèn. Però la malvada Juliet continua anant al darrera de Kevin i aquest torna a caure ales seves mans. Atamarie, la filla de la Matariki és la primera dona que pot estudiar a la Facultat d’Enginyeria a Nova Zelanda; s’enamora d’un company i pioner dels vols amb motor, però molt al final, es queda amb Rawiri, el noi que fa volar estels. Acaba el 1918.

queenstown.co.nz

Queenstown. Nova Zelanda

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Grecia en el aire

Old Athens

Atenes antiga

Pedro Olalla ens planteja un passeig per Atenes amb un objectiu clar, com diu el subtítol del llibre: Herències i desafiaments de l’antiga democràcia atenesa vistos des de l’Atenes actual, una excel·lent lliçó d’història fins a l’actualitat per fer-nos viure a on van arribar els antics atenesos i fins a on poden perdre ara.

La polis. Pilar Gomez UOC

La polis. Pilar Gomez UOC

El llibre és una lliçó de com es va fent una democràcia, dels perills i mancances, a partir de l’anàlisis rigorosa del passat, que acaba advertint que no es pot construir un món diferent sobre una societat indiferent. I conclou, si no lluitem, el dret a la salut serà un luxe, l’educació, un privilegi de classe, el treball serà tan barat que quasi no influirà en el preu del producte, legions d´éssers humans estaran disposats a tot per un entrepà, ens hauran fet insolidaris i delators… llavors, diran, la crisi haurà acabat. Que això no passi depèn de nosaltres.

Pericles

Pericles. Foto: gloriacondal

Comencem el passeig al turó de les Nimfes, on hi ha el monument a Philoppapos. A la Roca Sagrada, quan encara no hi havia temples, Solón (s. VI ane), va decretar la nul·litat del deute que esclavitzava gran part de la població: sacrificà les ambicions dels creditors a favor de la supervivència del deutors. D’aquí anem fins a Pynx. Mai, l’opinió d’un home comú va tenir tant pes polític com la va tenir els qui llavors es reunien en aquesta esplanada. Continuem fins a la roca de l’Areòpag i després baixem al passeig de l’Apòstol Pau. A la dreta hi ha la vella Àgora dels atenesos (àgora = reunir), l’espai polític per excel·lència.

Stoa d'Atal

Stoa d’Atal. Atenes. Foto: gloriacondal

Molt a prop, al barri de Thiseion (Teseu) amb el Cafè Atenaion Politeia (cantonada Apòstol Pau/Akamantos,1). Arribem a la plaça Teseu i després de l’entrada al metro trobem el c/Adrià: al núm. 9 hi ha la taverna Eridanos. A 7 m de fondària, al fossat del tren, hi ha un gran bloc de pedra amb els fonaments de l’antic Pòrtic Real. Aquí conservaven els atenesos les Lleis de Solón, la fi del monopoli de la justícia per part de l’aristocràcia i la possibilitat que tothom formés part dels tribunals.

torre vents agora romana atenes

Torre dels Vents. Atenes. Foto: gloriacondal

Dins de l’Àgora, uns metres al sud del temple d’Apol·lo hi havia l’altar dels Herois Epònims, en representació de les 10 tribus sobre les que s’articulava la vida política. Al darrera, el Buleuteri, seu executiva de la democràcia. El Consell dels Cin-cents de Clístenes supervisava les tasques encomanades a funcionaris específics. Els actuals diputats del parlament són buletís (Βουλευτής), que deriva d’aquest antic òrgan. Al costat hi havia el Metròon o santuari de la mare dels déus, que a Grècia significa “registre públic”; a tocar, l’edifici circular de la Tholos, encarregat de les funcions més importants durant un mes (rotatiu). Des de llavors, cap poble ha tingut una participació tan directa en la redacció, sanció, aplicació i derogació de lleis.

turo licabet

Atenes. Turó Licabet. Foto: gloriacondal

Anem cap al sud de l’Àgora, l’entrada pels que venien del mar, on hi ha una petita fita de pedra, on van trobar restes d’una sabateria; Plutarc va escriure: “Ja m’agradaria haver estat sabater a Atenes […], perquè a casa meva hi hagués vingut Sòcrates i s’hauria assegut a parlar al meu costat…” La presó on va estar i morir era aquí, al barri dels marmolistes. La via que porta a les ruïnes del que queda és un sender paral·lel a un regueró d’aigua que baixa cap a l’Àgora. Retornem al cafè Atenaion Politeia i d’aquí caminem fins al Cafè Thiseio (Apòstol Pau, 25) des d’on es veu l’Àgora i l’Acròpolis.

Acropolis des del Pnyx

Atenes. Acropolis des del Pnyx. Foto: gloriacondal

A l’Àgora començava el barri dels ceramistes, que arribava fins al bosc sagrat d’Academo, -ara un jardinet tancat- a la porta de Dipilo. El Museu Arqueològic del Ceramic recull part del que es va trobar a les excavacions. L’antic camí queda interromput per un gran mur que creua el trànsit sorollós de l’av. Pireu. A la cantonada de Vasilikon/Kratylou va aparèixer el panteó de la família Licurg, deixeble de Plató. Tota la zona és plena de restes del cementiri, envoltada de grafits i deixadesa.

Acropolis atenes desde Licabet

Atenes. Acropolis des del mont Licabet. Foto: gloriacondal

En un jardí del barri de Kolonos hi havia l‘Acadèmia de Plató, fundada l’any 388; en aquest jardí va escriure La República i Aristòtil hi va estudiar 19 anys. En la seva època, la política s’havia distanciat de l’ètica, però lluitaren per tornar a aproximar-les. Entre les illes de cases de Plataion, Marathonos, Thespieon i Aisonos hi havia el jardí filosòfic d’Epicur. “Passa per la vida desapercebut” era una de les divises dels epicurs, reflex del desencant pel temes polítics.

Anem al Museu de l’Acròpolis, el monument a la democràcia i a la ciutat. En el fris de Fídias del Partenó, per primera vegada els mortals i els déus compartien espai. Seguim pels carrers del barri de Monastiraki i la biblioteca d’Adrià, entre aquest barri i Plaka i ens aturem al Cafè La bella Grecia (Mitropoleos 59) –Ωραια Ελλάς – que hereda el nom d’un vell cafè desaparegut al c. Hermes/Eolo; queda l’edifici, de parets ocre i ara hi ha una botiga de moda. D’allà, l’any 1862 va sortir una marxa popular per demanar l’abdicació del rei Odó.

Parlament Sintagma

Parlament. Plaça Sintagma. Atenes. Foto: gloriacondal

Acabem a la pl. Sintagma (Constitució), testimoni habitual de mobilitzacions, que ocupa el lloc d’un antic santuari de les Muses.

En grec: Η μετεωρη ελλαδα

En espanyol: Grecia en el aire, Acantilado, BArcelona 2015, 191 pàg.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , ,

98 dies a Xios, Grècia

L’objectiu era viure amb la gent grega, estar-nos en un poble, riure i plorar (si tocava) amb ells. Lagkada, a l’illa de Xios (Chios), va ser la nostra destinació. Coneixíem la familia i el poble, i, per descomptat, l’illa.

Atenes avio helices a illa

Aeroport Atenes. Avió d’hèlice a les illes. Foto: gloriacondal

Durant tres mesos de primavera i ja entrats a l’estiu (del 30 març al 5 juliol) hem viscut en un poble de 300 habitants. Hem participat en les seves celebracions i festes, des de funerals a sants i festivals.

Chios, Lagkada, Λαγκαδα Χιος

Lagkada, Xios, Grecia. Foto: gloriacondal

Cada dia havíem d’anar a una font a uns 20 metres, a buscar aigua potable; la de la casa, com a la majoria, no ho és, però serveix per fregar i per regar -molt important!

Αγιος Ιοργος. Λαγκαδα. Χιος.

Celebració Sant Jordi a Xios. Lagkada. Grecia. Foto: gloriacondal

Només vam llogar cotxe el darrer mes, per tant, si volíem anar a la capital, a uns 20 km, havíem d’agafar l’únic autobús a les 8 del matí, que trigava 3/4 h.

Λαγκαδα Χιος

Lagkada. Casa nostra. Foto: gloriacondal

No podíem connectar amb cap altre poble perquè no coincidíem. Vam caminar molt pels voltants. Del que es podia fer a peu, vam arrasar.

Λαγκαδα, Χιος. Chios

Lagkada.Xios. Foto: gloriacondal

Hem anat a platges, ermites i pobles «me ta pódia». La prova és que les sandàlies i les vambes han quedat destrossades. Α ells els costava entendre que no tinguéssim cotxe i que caminéssim tant.

Κιδιανδα, Λαγκαδα, Χιος

Poble abandonat de Kidianda. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Al poble hi ha 3 botiguetes d’alimentació diguem-ne, de supervivència: tenen poc, però fan el seu servei si no ho tens, i a les iaies, que no es poden desplaçar fora.

Celebracio Sta Irene Lagkada

Celebració Sta. Irene. Lagkada. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

Nosaltres aprofitàvem quan agafàvem el bus per fer una bona compra a la capital; d’altra banda, teníem el pa i el peix assegurat per les furgonetes que passen cada dia pels carrers.

ψαρια. Λαγκαδα. Χιος

El nostre peixater. Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Les fruites i verdures ens feien patir, perquè no tenien horaris tan clars i més d’una vegada havíem esperat inútilment que passessin, i a les botiguetes no en venen. Tothom respecte el seu espai. L’única botiga que hi ha és una carnisseria, això ho teníem sempre assegurat.

Αγρλοπος. Λαγκαδα. Χιος

Barri d’Agrelopos. Lagkada. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

Vivint així, el concepte de temps canvia. Teníem temps per parlar amb les veïnes, amb la carnissera i el seu pare, amb la mestressa de la cafeteria on anàvem a fer un «frapé» que ens durava hores, amb les iaies i iaios que sempre tenen ganes de preguntar i parlar…

Esglesia S Joan Kidianda Lagkada Xios

Església S. Joan Kidianda. Xios, on hi ha una alzina de 4.000 anys. Foto. gloriacondal

I cada vegada que ens trobàvem amb la família, al seu balcó fent un cafè o una aigua o a l’hort dalt la muntanya, amb vistes esplèndides del poble i de les illes Inusses, eren d’una intensitat total.

Ποταμι Λαγκαδα Χιος

Lagkada, riu. Xios, Grecia. Foto: gloriacondal

Amb ells hem rigut i hem reivindicat la lluita dels treballadors i la solidaritat amb els refugiats. Ens han ensenyat paraules, tradicions i costums. Tornem a casa nostra més sàvies, més riques i havent après a viure millor, per molt que ens escanyin des de dalt. Hem gastat, tot inclòs, 2.462 € cadascuna.

Ah… el músic Mikis Theodorakis va néixer a Xios. Aquí us deixem una cançó que vam aprendre, amb versos del poeta Iannis Ritsos i música seva, sobre la mort  d’un jove treballador per la policia a Salònica el 1936: On ha volat el meu fill

Si us interessa connectar amb la família per allotjar-vos a les seves habitacions o apartaments: jkounoupaschios@yahoo.gr

Pantoukios Xios

Cala de Pantukios, a prop de Lagkada. Xios. Foto: gloriacondal

Un bon resum audiovisual de Xios és aquest: http://el.about.aegeanair.com/greece-closer/chios/

En els enllaços de sota trobareu l’activitat d’aquests més de 3 mesos a Grècia, i també les relacionades amb Lesbos i Limnos, on vam passar una setmana a cada lloc.

Funeral a Lagkada

Stop deportacions

Dones de Xios

Un 14 d’abril amb avios turcs sobrevolant-nos

Pasqua a Lagkada

Primer de Maig

Caminades pel nord de Xios

Hospital de leprosos de Xios

Dones de Xios, 2a part

Lesbos: La verge sirena, La costa de la mort, Lesbos

Limnos: http://wp.me/s1W8X7-limnos

Publicat dins de Viatges per Europa, Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari