La vida en un junco

Llibre d’assaig, però no com el podríem entendre la majoria, perquè no és un llibre per a experts, sinó per a gent corrent. El subtítol ens dóna la clau: “La invención de los libros en el mundo antiguo”. En dues grans parts, Grècia i Roma, ens narra històries antigues que lliga amb l’actualitat de forma natural, amb un fil comú: l’amor a la lectura i als llibres.

Biblioteca Korais. Quios. Xios. Foto: gloriacondal

Ens situa a Alexandria, la ciutat dels plaers i dels llibres, la ciutat d’Alexandre, i també la de Kavafis, la de Lawrence Durrel i el Quartet d’Alexandria, la de Ptolomeu, que va alçar el Museu i la Biblioteca. Aprenem que 1000 anys abans de la nostra era, l’escriptura fenícia (només anotaven consonants) va ser precursora de la grega (que hi van afegir vocals). Es va trobar un fragment d’un poema a la tomba del rei de Biblos (avui, Jubayl, al Líban) on s’exportaven papirs. D’aquí el nom grec de llibre: biblion. Ens parla dels grans escriptors grecs, de les biblioteques que es van anar escampant pel món (entre l’any 1500 i 300 n’hi va haver 55, només per a un públic minoritari, en ciutats del Pròxim Orient, i cap a Europa). La lluita entre Orient i Occident ve d’antic. Esquil va obrir el camí a Shakespeare, diu Vallejo, i potser sense saber-ho, inventà la novel·la històrica. A “Els perses” es documenta sobre aquella societat i dóna una visió insòlita de l’enemic. El gran viatger Heròdot, intenta esquinçar els prejudicis, ensenyant que la línia divisòria entre barbàrie i civilització mai és una frontera geogràfica entre diferents països, sinó una frontera moral dins de cada poble; o més, dins de cada individu.La història occidental neix explicant el punt de vista de l’altre, del desconegut. “Només entendrem la nostra identitat si la contrastem amb altres identitats”, acaba Vallejo.

Biblioteca Alexandria. Foto: gloriacondal

I quan Roma substitueix Grècia, assumeix el llegat del poble derrotat com un ingredient essencial de la pròpia identitat. La historia dels llibres a Roma, té com a protagonistes els esclaus, que ensenyaven a escriure, feien còpies… i escrivien ells mateixos. En llatí la paraula llibre té el nom de liber, que ve de la pel·lícula fibrosa de l’escorça, d’on es fa el paper. Els escriptors eren pobres i els lectors, rics. Un llibre s’editava i es distribuïa, no hi havia copyright. Ciceró, per exemple, publicava per augmentar la fama i les influències.

Llibreria Leila. Porto. Foto: gloriacondal

Els temps van canviar. Les invasions bàrbares arrasaren, el públic culte va disminuir. Segles més tard, els monestirs van ser refugi de llibres. I des de distàncies immenses i territoris fronterers, mercaders portaven de la Xina i Samarcanda una novetat: el paper. Anys més tard, va aparèixer la impremta, de Gutenberg.

Libreria El Ateneo. Buenos Aires. Foto: gloriacondal

Ens trobem una narradora que passa de cronista a relatar-nos fets autobiogràfics i contemporanis, en capítols breus, que sempre s’agraeix. Vallejo diu que ha volgut fer una estructura de conte de contes, com el Decameró. “Els poderosos baixen del pedestal, als senzills, els faig pujar amunt”. I sempre, destaca els més subversius. Les dones, per exemple. A l’epíleg, explica la història d’unes dones intrèpides, a Kentucky, EUA. Durant 10 anys, gairebé un miler de dones muntades en cavalls i mules travessaren muntanyes per portar llibres a pobles llunyans: els beneficiaris, 50.000 famílies i 155 escoles. El programa va acabar el 1943, quan la Guerra Mundial va substituir la cultura com a antídot contra l’atur.

El infinito en un junco, Vallejo, Irene. Madrid: Siruela, 2020. 450 pàgines

Vegeu aquesta entrevista: https://youtu.be/2LKsW5Jb2b8

Relacionat, hi ha un llibre d’amor als llibres i la lectura que hem llegit també en època de confinament, La biblioteca en llamas, de Susan Orlean. El relat explica que el 29 d’abril de 1986 es va cremar la biblioteca de Los Àngeles, un edifici del 1926 que havia jugat un paper importantíssim. Es van cremar un milió de llibres. Era el mateix dia que va explotar la central nuclear de Txernòbil.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Un toc de canyella i la llengua

Un toque de canela. Πολιτική
 κουζίνα

Aquesta entrada interessarà als qui tenen “curiositat” per les llengües.

Hem (re)vist de nou aquesta pel·lícula i ens hem preguntat pel títol. En grec és Πολιτική κουζίνα (Politikí kuzina). La segona paraula és clara, cuina. La primera ve de Πολη, que significa ciutat, tal com anomenen els grecs a l’antiga Constantinoble. Πολιτικός (politikós) significa “de Constantinoble”. Nosaltres coneixem la ciutat com a Istanbul, que ve del grec: στην πόλη (stin poli). Ironies de la vida. La traducció literal seria, doncs, “Cuina d’Istambul”. Però com que “politikós” també vol dir política, anant més enllà, potser podria al·ludir a “Cuina política” si tenim en compte els esdeveniments de fons de la pel·lícula. Veient que el títol era molt local, les traduccions que se n’han fet al món són curioses. En anglès van traduir-la com A Touch of Spice, potser perquè les espècies són una part fonamental del film. A Argentina en van dir La sal de la vida, ja que la sal és un dels elements que l’avi explica al nen: no es veu, però és cabdal. I a Espanya en van dir Un toque de canela, per allò de posar aquesta espècie en alguns ingredients per influir en el gust.

Un toque de canela. Πολιτική
 κουζίνα

Les relacions amb la llengua són constants. Estem immerses de ple en la gastronomia =  γαστρόνομία i ens fan notar que al nen, apassionat de la cuina, va acabar agradant-li l’astronomia (la mateixa paraula sense la g inicial). També ens parlen de la tornada de l’avi, sempre anunciada i mai veritat. En grec és επιστροφή(epistrofí). I, de nou, la llengua juga amb nosaltres perquè les dues últimes síl·labes, “trofí”, signifiquen: menjar. Més. L’encantador avi sempre diu que hi ha una paraula que sencera significa somiar: ονειρεύομαι, i si li robem les dues primeres síl·labes, vol dir “eructar” o “fer un rot”, acte que solem fer quan hem menjat bé. Finalment, acabem amb la mestra de l’escola, que fa conjugar en veu alta a tota la classe el present d’indicatiu d’un verb, ξεχνώ (ksejnó), que significa oblidar. Jo oblido, tu oblides, ell oblida, nosaltres oblidem, vosaltres oblideu, ells obliden.

Mesquita d’Ortakoy

De fons, la problemàtica història de Turquia i Grècia: any 1955 (intercanvi obligat de poblacions, Μικρασιατική καταστροφή. El 1967 (cop d’estat militar), el 1974 (invasió turca de l’illa de Xipre).

Αγια Σοφια.Κωνσταντινούπολη
Santa Sofia. Istanbul. Foto: gloriacondal

Molt relacionat amb aquesta història, recomanem el llibre Loxandra. A Grècia s’han fet múltiples edicions i episodis per a TV, però no sabem que hagin traspassat fronteres.

No ens imaginem ningú fent recerca a Google 
amb les etiquetes: Un toque de canela i llengua.
O potser sí, i llavors trobaran les llengües
en què es va rodar (grec, turc i anglès) 
o en quines versions pot veure-la. 
Aquí hem volgut comentar aspectes concrets 
de la llengua, sense entrar amb altres temes.
Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La Palma. Canarias

Primera setmana d’octubre de 2020. Vol directe Barcelona-La Palma. En temps de covid19illa res no és igual, però intentem viure amb la màxima normalitat.

Ens vam allotjar a la Casa rural El Rincon, a El Paso, un lloc equidistant, al centre de l’illa. 

Salinas de Fuencaliente. La Palma. Foto: gloriacondal

Al sud-est hi ha una zona de volcans, platges i salines que vam fer en un dia. Baixem de cop fins a Fuencaliente a l’extrem sud, i visitem les salines, en actiu, espectaculars, al costat dels fars. En aquesta banda es pot fer la ruta dels volcans. Nosaltres pugem al cràter del San Antonio, petit, sota el nucli de Los Quemados, nascut el 1677. D’allà es veu el volcà Teneguia, el més jove, que eruptà el 1971. La gent gran encara ho recorda, i els vells també recorden una altra erupció, la del volcà San Juan, el 1949. Pujant, a la costa, ens banyem al Charco Verde, una platja de sorra negra amb aigües netíssimes.

Volcà San Antonio. La Palma. Canarias. Foto: gloriacondal

Un altre dia fem la volta a la Caldera de Taburiente, que ocupa la meitat nord de l’illa. El primer punt és Poris de Candelaria, una cova en uns penya-segats de la costa nord-oest, on es baixa des de Tijarafe per una pista asfaltada de vertigen, pel pendent que té. Cal caminar 400 m per un sender i s’arriba a una entrada espectacular, amb casetes blanques. Saludem un home que pinta, tenen llum i aigua i escaletes per baixar a banyar-se. Una verge petita entre unes roques… Si mires la mar, la veus salvatge i profunda, però també clara i neta, blava.

Poris de Candelaria. La Palma. Foto: gloriacondal

La següent parada és al Tablado, al nord, un llogarret de cul-de-sac des d’on es veu un paisatge espectacular, mar, barrancs, boscos i pinacles punxeguts. Dinem a la costa nord-est, a Puerto Espínola, prop del Charco Azul. Res d’especial. Les instal·lacions són tancades i l’aigua no és gaire blava… Sí que val la pena la “vieja” que mengem i el passeig de ronda que fem en direcció San Andrés, amb plataners per una banda i penya-segats per l’altra. Uns quilòmetres més avall visitem El Tendal, tocant al barranc de San Juan (el Centre de Visitants és a l’altra banda). Els aborígens, els benahoarites, van deixar nombrosos testimonis de com vivien, entre d’altres, llavors de cereals, que va servir per rebatre els qui deien que no cultivaven la terra.

El Tablado, nord de l’illa La Palma. Foto: gloriacondal

La Caldera de Taburiente és un motiu, per sí vol, per visitar l’illa. Té un circ de 8 km de diàmetre on erupcions, esllavissades, l’aigua i el temps l’han convertit en un paisatge de quasi 2.000 m de desnivell. Alhora, hi han crescut moltes espècies vegetals i animals, molts, endèmics. Nosaltres pugem al Roque de los Muchachos, amb cotxe. Havíem deixat enrera els observatoris i el telescopi astronòmic, que ara no es visiten, pel covid19. Dia esplèndid, amb sol, sense boira ni fred. D’allà es poden fer nombrosos senders. Nosaltres, més modestes, pugem als miradors i veiem volcans i boires sota nostre, i a l’infinit, la silueta del Teide, la Gomera i una mica més enllà, Hierro. Si alces el cap, gairebé toques el cel. Ens envolta el silenci malgrat la poca gent que hi ha. Com si fóssim soles… fins que trobem una noia que se’ns queda mirant i diu: “Vosotras sois de Gavà” (!). Baixem lleugeres, tranquil·les i relaxades, plenes de pau.

Roque de los Muchachos. La Palma. Canarias. Foto: gloriacondal

Un altre dia, des del sud de la caldera, pugem a la Cumbrecita, a 1.300 m, i fem la ruta dels miradors. Sol esplèndid i als vessants de les muntanyes de més avall, boires per la humitat i l’efecte dels alisis. Tenim al davant la caldera de la banda nord, veiem el Roque de los Muchachos i els altres. Baixant, abans d’arribar al Centre de Visitants, ens desviem a l’Ermita de la Virgen del Pino, on hi ha un pi canari gegant, d’entre 600 i 800 anys. Més vell que nosaltres juntes!

La Cumbrecita. Caldera de Taburiente, La Palma. Foto: gloriacondal

L’últim diu passegem per la capital, Sta. Cruz, un final de casetes i balcons per tancar una setmana perfecta.

Santa Cruz de la Palma. Canarias. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 3 comentaris

Menorca

Menorca infinita. Menorca propera. Menorca petita i gran. Oasi i racó. Acollidora. Germana.

Hi hem estat una setmana just en començar la tardor.

Torre d’en Gaumes. Menorca. Foto: gloriacondal

Allotjades a Son Bou, a la costa sud, ens va semblat un bon punt des d’on moure’ns. Així, vam poder veure cultura talaiòtica propera i platges recordades també properes: Cala en Porter, gairebé buida de gent i cotxes.

Cala Galdana, i des d’allà, cales Macarella i Macaralleta, amb gent, aigües cristal·lines, com sempre, amb un bar i papereres (la primera vegada, caps als anys 70, era molt més salvatge). Més a l’est, la cala Mitjana, amb moltes algues, i per un sender, cala Trebaluger, solitària.

Cala Pregonda i illes Bledes. Foto: gloriacondal

Al centre, Alaior, amb la seva potència històrica i la catedral. Més enllà, Es Mercadal… arreu, carrers blancs i cases baixes. Han crescut, sí, però els nuclis antics es conserven bé. I visible de nord a sud, el Monte Toro, l’església, el pou, les vistes a tot…

Cala Pilar. Menorca. Foto: gloriacondal

A la costa nord, platges de Binimel·là i Pregonda, regal dels déus, el cap de Cavalleria i l’illot des Porros.. enllà, Fornells i les inigualables llagostes. La cala Pilar, ara, com a Macarella, amb escales de fusta per fer mes còmode la baixada… I a l’est, l’Albufera i es Grau, gran reserva de la biosfera.

Far de Cavalleria. Menorca. Foto: gloriacondal

No ens deixem els fars: el de Cavalleria, on es poden visitar les instal·lacions, el de Punta Nati (i d’allà, a Punta Porradell i pont d’en Gil pel camí de Cavalls). El de Favàritx, en un dia gris i ventós. A prop de Ciutadella, el far d’Artutx...

S’Albufera. Es Grau. Menorca. Foto: gloriacondal

Les dues grans ciutats,Ciutadella i Maó, de punta a punta. La primera, amb el petit port, les muralles i la ciutat a sobre, la plaça d’es Born, Ses Voltes, la catedral, les llegendes d’una ciutat enfonsada a prop, Parella… La segona, el gran port, amb el ferri que sortia cap a Barcelona, les esglésies de Sta. Maria i Sant Francesc (aquesta amb el Museu de Menorca, d’obligada visita). El convent del Carme i el Claustre, amb un mercat deslluït per la covid…

Maó. Museu de Menorca. Foto: gloriacondal

I a taula, els peixos, els formatges, les sobrassades… i els vins. Un camí de cavalls que permet recórrer l’illa a peu, fent tota la volta (en vam fer fragments) i les postes de sol que cada dia vam veure des de Son Bou, úniques, irrepetibles, immenses.

Son Bou. Menorca. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Occitània: ruta per esglésies i castells especials

Quatre punts per visitar d’Occitània que ens permeten conèixer com, al llarg dels segles, actua el poder de l’Església amb la dissidència. No són llocs famosos, ni sumptuosos, molts estan en ruïnes… però al darrera de cadascun hi ha històries interessants. Els poders, amb el suport de les clavegueres de l’estat (anomenades llavors Inquisició) tallaven tot el que consideraven un perill. I es barallaven entre ells. Tot molt actual.

La proposta de ruta comença a Rennes le Chateau, puja cap a Alet-les-Bains, continua fins a l’abadia de Riuenette i baixa per Vila-roja de Termenés.

Rennes le Chateua. Occitania. França. Foto: gloriacondal

Rennes le Chateau. En un turó, un conjunt de cases de pedra presidides per un castell, una església i una torre. Simó de Monfort, el gran perseguidor dels càtars, a més de massacrar la gent del veí castell de Costauçan, va assetjar Rennes i va matar tots els habitants. Però la majoria de la gent que va a Rennes ho fa per un altre fet herètic: el 1885, el rector de la parròquia, Berenguer Saunière, va descobrir “un tresor” mentre feia restaurava l’església, semblava que diners i documents. Arran d’això, el 1982 es va publicar el llibre El enigma sagrado, amb la tesi que Jesús de Nazaret es va casar amb Maria Magdalena i van tenir fills, alguns dels qual van emigrar a la Provença. El llibre El codi da Vinci recull aspectes d’aquesta història. La petita església de la Magdalena és especial: a l’entrada, una imatge d’un dimoni espantós; al presbiteri, una Crucifixió especial i als murs, quadres de la Passió, amb escenes estranyes.Teories sobre merovingis, Priorat de Sió… el paradís dels esotèrics. A fora hi ha els jardins, el museu del rector, la torre Magdala i un mirador amb vistes espectaculars. 

Alet-les-Bains. Aude. Llenguadoc. Foto: gloriacondal

Alet les Bains. Poble travessat pel riu Aude, amb un centre termal, un important nucli medieval i les ruïnes de l’abadia benedictina de Notre Dame, fundada el s. IX. Llegim això: “El papa Joan XXII decideix erigir una gran catedral a l’antiga abadia d’Alet, que serà seu del bisbat. Així podrà combatre el poder de l’arquebisbe de Narbona, del bisbe de Tolosa i lluitar contra els càtars. L’antiga església romànica continuarà sota la nova llum gòtica”. I així es fa. No cal pagar entrada per veure-ho. Es pot anar pel cementiri i es veu força bé. Parets, arcs, finestres… on domina el gres de color groc. Les lluites internes a l’església pel poder. Però hi ha més.

Abadia de Rieunette. Occitània. Foto: gloriacondal

L’Abadia de Rieunette, fundada el 1162 de monges cistercenques depenia del monestir de Villelongue, de monjos. Va arribar a ser 40 monges, però el papa Innocenci IV, el 1248, decidí que no n’hi podien entrar més. Els feien por tantes dones juntes? El 1528 el van abandonar per les guerres, la comunitat es refugià a Carcassona i els monjos de Villelongue es van quedar tot el que tenia valor. El 1648 s’intentà la restauració, però els de Villelongue no van voler. Van anar als tribunals i el 1654 van atacar amb armes Rieunette i les monges van fugir. Des del 1998 hi ha una comunitat de monges cistercenques vingudes de l’abadia de Boulaur. Visitem l’església, senzilla, i veiem alguna monja trastejant. Tenen botiga i allotgen persones temporalment. Lloc recòndit, senzill, ple de pau.

Castell de Vila-roja de Termenes. Occitània. Foto: gloriacondal

El Castell de Villerouge-Termenès és al fons d’una vall en un poble petit, al costat del riu. Aquí va morir cremat a la foguera l’últim càtar, Guillem Bélibaste. Acusat de matar un pastor, va fugir però al cap d’un temps, la Inquisició el va localitzar. Empresonat al castell de Castellbó (Alt Urgell), d’allà passà a Carcassona, on el van jutjar i condemnar. Llegim en un rètol: ““La seva sort s’ha dictat, el cremaran viu, aquí, a les terres del seu senyor, l’arquebisbe de Narbona. Però és hora de les tasques diàries. Cal apujar la quota acordada amb l’arquebisbe, obtenir els cànons de les viles, els diners, el blat, l’oli, les bèsties… retirar els cens dels molins, una feina immensa que es registra perfectament al llibre de comptes. Gràcies a Déu les tasques espirituals són principals, la justícia és temporal”. 

Abadia de Lagrasse. Occitània. França. Foto:gloriacondal

Es pot ampliar la ruta anant a Termes i el seu castell, Limoux… o a Lagrasse, on hi ha l’abadia de Sta. Maria d’Orbieu, fundada el s. VIII per Carlemagne. En uns murals que es van conservar, s’observa la baralla, a cops de bastó, l’any 1687, entre els monjos que hi vivien, i els de la Congregació de S. Maur, que hi van arribar per quedar-s’hi.

El tema dóna per molt…

Els quatre punts d’interès que proposem. Són 130 km per carreteres de revolts, entre boscos i rius i une 3 hores de conducció.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Vall de Benasc (Vall de Benasque)

La Vall de Benasc, situada a l’extrem nord-est d’Aragó, a la conca superior del riu Éssera, té més de 30 pobles i la major concentració de cims superiors a 3.000 d’altitud, un d’ells l’Aneto, el cim més alt dels Pirineus. També és la porta d’entrada al Parc Posets-Maladeta. 

Per arribar-hi des del Pont de Suert passem per Les Paüles. Aquí, el 1593, 24 dones van ser executades per bruixeria. A 3,5 km del Càmping Laspaúles, direcció a Alins (10′ amb cotxe) hi ha un parc on s’expliquen alguns fets i llegendes a través d’un sender per un bosc de pins que culmina a l’alt del Serrat Negre o Serrat de les Forques.

Benasc. Benasque. Pirineus aragonesos. Foto: gloriacondal

Arribem a Castilló (Castejón) de Sos i enfilem riu Éssera amunt. A Eriste, davant del pantà, hi ha molt ambient. La ciutat de referència de la vall és Benasc, que ha tingut molta importància estratègica, amb activitat ramadera i comercial amb França. Anem a la Botiga Barrabés que va començar fa molts anys com un petit negoci familiar on es compraven i venien pells de tota mena d’animals, sabates, embotits, formatges, mel, piolets… El 1988 es va especialitzar en material de muntanya i el 1994 va començar a vendre per Internet. Ara són una multinacional mundial.

Ancils. Anciles. Vall de Benasc. Foto: gloriacondal

Per tornar, ho fem per la Ruta del Solano (una de les zones més assolellades de la vall) per petits pobles ramaders i agrícoles, més o menys paral·lels a la carretera general. Primer parada a Eresué, amb l’església romànica de S. Joan dins del cementiri, del XI… des d’on veiem la serra de Chia al davant i el massís del Turbó. Nova parada a Ramastué, el poble més alt, a 1.420 m i continuem cap a Lliri. Ah! es pot fer a peu

Arribem a Castejon (veiem gent practicant parapent) i anem en direcció a Graus pel Congost de Ventamillo, 10 km per la carretera N-260, feta el 1916, entre roques calcàries per on les glaceres baixaven del massís de la Maladeta. Era el lloc de pas de l’entrada a la vall de Benasc. 

Congost de Ventamillo. Foto: gloriacondal

A pocs km de Castejon, hi el el nucli de Ru (el Run), “lloc de trànsit o moviment”. Cal trencar a la desviació on diu “Refugio” per visitar l’església romànica de la Mare de Deu de Gracia, amb un campanar al centre. El camí surt just del refugi, davant d’una sèrie de set fonts d’aigua molt bona (comparteix la mateixa capa freàtica que l’aigua de Veri). Resseguim el sender entre un bosquet fins arribar a l’església. Tornant, ens aturem a les fonts i omplim les cantimplores.

  • Fuentes del Run

El congost ens ha impressionat. Benasc ens ha semblat potent. Ancils té l’encant dels petits pobles ben conservats. La combinació de les fonts del Ru i l’església té gràcia… i la ruta del Solano…. no hem trobat que sigui una cosa espectacular.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vall de Barravés

La vall de Barravés està solcada pel riu Noguera Ribagorçana de nord a sud, té un peu a l’Aragó i l’altre Catalunya, a cavall entre l’Alta Ribagorça i la Ribagorça. Menys coneguda que altres valls properes, és, sovint, ruta de pas cap a la vall d’Aran. S’hi arriba per la carretera N-230

Vall de Barravés. (Valle de Barrabés). Foto: gloriacondal

Abans de pujar a la vall, anem al poble de Sarroqueta de Barravés, per una pista asfaltada de 6 km fins que arribem a 1.100 m, sota un penyal. Madoz, al seu Diccionari del 1845, diu que el poble està enganxat a una roca que s’alça 75 “vares” damunt seu. Llavors hi havia 8 cases. El 1970 hi vivien 24 habitants, el 1981 eren 3 i el 2009 hi quedava una sola persona. Ara, però, una potent casa de turisme rural i uns apartaments li donen vida, si més no, a l’estiu. Des del penyal, vistes a unes formacions geològiques interessants.

Sarroqueta. Foto: gloriacondal

Enfilem cap al nord i pugem fins al poble de Senet, a 20 km de Viella. Gairebé al davant, a l’altre costat del vessant, el petit poble d’Aneto, que dóna nom al conegut cim. Tothom pensava, fa anys, que el punt culminant de les Muntanyes Maleïdes era la Maladeta, però el segle XIX uns francesos van descobrir que hi havia un cim més alt, van preguntar a un pastor com es deia, l’home va calcular que quedava cap a la banda del poble d’Aneto, va dir Aneto, i els gavatxos van anotar que havien fet el cim d’Aneto. I sempre més així. Per cert, Ribagorça ve de Ripia curtia = riba tallada.

Senet: El Salto, Font i església de Sta. Cecília. Foto: gloriacondal

L’oficina d’informació de Senet és en una antiga serradora. Amb les explicacions de la noia, decidim fer la ruta de El Salto (4 km s/t), per veure una cascada de 120 metres, per una pista fàcil amb plafons explicatius: el Pilaret de Sant Sebastià, on parava el cotxe de línia cap a Viella, per l’antiga carretera que un aiguat l’any 63 s’endugué. L’Esbornada, una esllavissada de sediments de l’antiga glacera de la Noguera Ribagorçana, que tenia 27 km de llarg i gruixos de gel de més de 500 m. I finalment, el Salto, al barranc de Salvassa, que recull aigües de la muntanya del port de la Calada, que aboca al Noguera Ribagorçana.

En arribar al poble trobem una dona en un hort, amb bótes fins al genolls, mitjons o mitges, davantal… Ens explica que té 78 anys i viu amb un fill solter. Tenen vaques i vedells. Les filles, una filla aquí, l’altra allà… Abans hi havia via, al poble, tenia tres bars, escola… ara res. Només funciona una Casa de colònies del capellà, “però aquest any no ha vingut canalla”. El 1968 eren 120, ara 15. Els joves se’n van i les cases d’estiuejants estan buides perquè els fills no hi van. Aquest és el panorama dels pobles que van morint.

La dona pagesa. Imatge extreta de STEIN

Anem a l’església de Sta. Cecília i sortint ens fixem en l’aixeta d’una font, amb la figura d’un esquirol. Hi ha la Ruta de la fauna de Senet però la descartem perquè té força desnivell. Així doncs, baixem fins al cotxe, fem un mos i fem el camí cap a l’embassament de Baserca, arribem fins a les comportes i tornem.

Campanar església de Vilaller. Foto: gloriacondal

Vilaller era vila closa, amb una església del s. XVIII, restes de muralla amb arcades del XI, presó… Al capdamunt d’un esperó rocós hi havia un castell, documentat el 1117 i es conserven galeries subterrànies. Al s. XIII la població s’agrupa, pel procés de feudalització i Vilaller esdevé capital de la baronia de Barravés (el baró era el bisbe de Lleida i això els donava facilitats). Volen que sigui una vila pròspera i segura i per això ha d’estar envoltada de muralles, que són les mateixes cases. Passegem per carrers quiets i dinem a la fonda Mas, un lloc d’obligada visita, si es vol menjar bé i bo.

Nucli antic Vilaller. Vall Barraves. Foto: gloriacondal

Marxem amb la sensació que potser no li traiem prou profit, ni la gent que la podríem visitar i només “hi passem”, ni la gent que hi viu, perquè se saben desconeguts.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Vall d’Isàvena

Som a la comarca de la Ribagorça, a l’Aragó. Ens allotgem al camping Baliera, terme municipal de Bonansa. Així, tot i ser a pocs km de Pont de Suert, estem en terres d’Osca. L’objectiu és visitar la vall d’Isàvena (Valle de Isàbena).

Mirador Roda d’Isàvena. Foto: gloriacondal

La carretera és la A-1605 i primer pugem a Castarné, el poble que tenim al damunt del càmping, a 1.044 m. Hi ha un sender, a pocs metres d’on som, que surt de la carretera, per anar-hi a peu, però ho fem amb cotxe, a partir d’una desviació de la carretera una mica més endavant. Penjat damunt un rocam, es manté en peu l’antic castell, seu de la baronia. Hi ha l’església parroquial, del XVIII, un pont-túnel amb cases al damunt i un mirador amb vistes. Poble molt net, no hem vist ningú tot i que hi ha cases habitades. L’any 2009 tenia 10 habitants.

Castarné. Ribagorça. Foto: gloriacondal

Continuem fins a Bonansa (el nom ens recorda la sèrie nord-americana de “Bonanza:” quatro jinetes van hacia Bonanza...) un poblet a 1.256 m, amb bona pinta. Ens cal esperar, en plena carretera, que passi un enorme ramat de bens. Continuem fins al coll (vistes precioses des de dalt) i el baixem. Poc després trobem el riu Isàvena i a partir de llavors anem paral·lels. De seguida som al congost d’Ovarra, de roca calcària, vuit túnels i gorges espectaculars. Aparquem prop del monestir d’Ovarra (Obarra)

Monestir d’Ovarra i a dalt, la roca coneguda com La Croqueta. Foto: gloriacondal

El Monestir d’Ovarra es troba en un forat natural tancat per les roques de Gabernet al nord i serres de Calvera i Turbó. El turó que tenim a sobre és conegut com La Croqueta, on hi ha una bona via ferrata. En el pla on arribem, passat el pont del riu, veiem l’enorme església de Sta. Maria, documentada el 874 (planta basilical, tres naus i tres absis, amb una portada segurament del XI; al costat, la base d’un campanar inacabat), i les ruïnes del palau prioral. A l’altra banda del prat, la petita capella de S. Pau, que potser es feia servir pels fidels que arribaven al monestir, ja que l’església de Sta. Maria es reservava per a la comunitat. 

Roda d’Isàvena. Monestir S. Vicenç, detall

Següent parada: Serradui, un poblet a la ribera del riu Isàvena. A l’entrada del poble, tocant al riu, hi ha l’Hostal del Peix, que té bona pinta. Ens aturem una mica més endavant, sota una bauma, on hi ha un molí, passem el pont, veiem una ermita a l’altre costat i una petita casa amb una rajola on diu “Cal Fort”, continuem amunt i trobem un home que surt d’una casa. Vivia a Viella, tenia una carnisseria, ara està jubilat i reparteix el seu temps entre els dos llocs. “A l’hivern, aquí -ens diu- és trist i buit”. Ens explica que el tossal que veiem al davant és el serrat de Migdia (per l’hora que li dona el sol) i l’altre és el serrat del Moro (hi ha una llegenda sobre un vedell d’or…). Tenen vinyes, oliveres, arbres fruiters, patates i cereals i domina la ramaderia ovina, tot i que des dels anys 50, en reforestar moltes terres, es van perdre els drets als pasturatges i l’aprofitament del bosc.

Serradui. Riu Isàvena. Foto: gloriacondal

Un quart d’hora després, arribem a Roda d’Isàvena, antiga capital del comtat de la Ribagorça. És mitja tarda i fa molta calor. Comencem a pujar per damunt de l’aparcament: una torre amb vistes, un petit forn obert, carrers estrets… fem un tònica en un bar de la plaça, força concorreguda. Hi ha una Oficina de Turisme tancada, algunes cases rurals i un hotel, però el que més destaca és la catedral de Sant Vicenç, del 1030, tancada i barrada. El conjunt urbà del poble es completa amb la Torre Gorda, restes d’una torrassa-guaita del s.XI. Arribem a un mirador amb vistes impressionants al Turbó (2.492 m), una mola rocosa que veiem des de pràcticament tots els Pirineus, un cim inconfusible que destaca per la mida, la posició isolada i la forma de ferradura. De fet, no és una muntanya, sinó un massís. Fins aquí la visita a la vall.

El Turbó. Foto de Santiago Noguero extreta d’Internet
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Saraís. Vall de Boí

Els pobles abandonats ens atrauen. Aquest, a la Vall de Boí, sobre el paper, ens va cridar l’atenció. Quan vam veure fotos de l’antiga església, vam tenir clar que hi volíem arribar. És l’únic poble de la vall on no arriba cap carretera. Cal anar-hi des de Durro (1:30 h anada) o des de Pont de Saraís, tocant la carretera L-500 (1 h anada).

Sender a Saraís. Foto: gloriacondal

Aparquem el cotxe tocant a uns contenidors, i passem el pont que condueix a unes cases (el poble nou de Saraís). A pocs metres de Casa Arnalló, a l’esquerra, hi ha un indicador del sender, que forma part de la ruta de l’Aigua. Arribem a un pla, amb una bomba d’aigua. Després hi ha un pont. Cal passar-lo i anar pujant pel sender que queda a l’esquerra del riuet, el barranc d’Esterres. Pugem per un sender entre pedres, remor d’aigua, avellaners, freixes, salamandres i altres insectes. En cap moment tornem a trobar cap senyal del poble, només unes marques grogues en els llocs on no hi ha dubte (!). En un punt, veiem, a l’altre vessant de la vall, l’església de l’Assumpció de Coll. Arriba un punt que comencem a trobar murs i després un carrer que va pujant, l’únic. Ja som a Saraís, a 1.010 m. Aquest topònim coincideix amb el nom en euskera de la vall de Salazar: caraitze “les pletes”.

El 1849 el poble està citat en el Diccionari Madoz amb el nom de “Sarah” o “Serrahis”. Deia que hi havia 9 cases i 25 habitants. Sembla que va tenir un nombre regular d’habitants, però una nit de l’any 1937 hi va haver un incendi que cremà pràcticament totes les cases. Una té una cantonada arrodonida; una altra, una placa de pedra amb unes lletres, però només podem endevinar “ano 1916”.

Saraís. Vall de Boí. Cavall. Foto: gloriacondal

Se’ns acosta un cavall marró, molt gran. No tenim espai per separar-nos i ens refrega (no podem mantenir cap distància de de seguretat!) i ens olora les motxilles; sembla pacífic i continua menjant herba del terra.

Església de Saraís, coberta de vegetació. Foto: gloriacondal

Ens aturem davant l’església de Sant Llorenç, de la que només queden la façana, amb l’espadanya (dos forats i una campana). A dins, trossos de murs, bigues que encara no han caigut… tot cobert d’heures. Gairebé no es veuen les pedres.

Espadanya essglésia S. Llorenç de Saraís. Encara hi resta una campana. Foto: gloriacondal

La façana va vestida de verd i els dos forats de l’espadanya semblen dos ulls d’una cara. Dalt de tot hi ha una creu diferent de les habituals, llatines (hi ha una història curiosa, en relació amb aquesta creu). Passa un excursionista i ens saluda. Va ràpid. No devia ser fàcil viure aquí dalt. Silencis i buits. Un xic de malenconia. Un tastet de misteri. Tornem pel mateix camí. Podríem arribar a Durro, a Iran o a Cóll, però ho deixem aquí.

Creu dalt espandanya esglesia Sant Llorenç Saraís. Foto: gloriacondal

 
 
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

Castell de Llordà

A llevant d’Isona, al Pallars Jussà, dalt dels serrats de Llordà. S’hi pot arribar a peu o amb cotxe. Vistes espectaculars, ja que a l’oest es veu des del Congost de Mont-rebei fins al massís de la Maladeta i la pica del Cerví, passant pels estanys de Basturs o la muntanya de S. Corneli. A l’est, la serra de Benavent. Envoltat per cingles en tres dels seus costats, hi ha un mur on el terreny no és tan abrupte, al costat sud-est. Des de la carretera, veiem el massís i els murs del castell, imponents.

Castell Llordà

Castell de Llordà. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

Al s. X, Borrell II era l’amo, que passà al seu fill Ermengol I, comte d’Urgell i el 1033 passa a Arnau Mir de Tost, vescomte d’Àger. Un dels primers esments de l’església que hi havia és de l’any 973, en què Borrell II la dona al monestir de Sant Serní de Tavèrnoles. L’any 1040, Arnau Mir fa la consagració.

Serra de Benavent des del castell de Llordà. Foto: gloriacondal

El castell és format per tres recintes, el primer, al planell del turó, té les ruïnes de l’església. El segon és delimitat per un mur que voreja el precipici; a l’extrem nord hi ha una torre de guàrdia de planta quadrada i, al seu costat, una nau rectangular enrunada. El castell-palau és al punt més alt del turó, d’estil romànic llombard. Si no és visita guiada, no es pot accedir a l’edifici. Es pot anar a la part del darrera seguint el camí, fins arribar a l’estret amb barrancs a banda i banda.

Castell de Llordà. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

Arnau Mir és un personatge important. Després de la mort del seu pare, participa en la política del comtat. El 1032 es casa amb Arsenda, també de llinatge distingit, i compra al comte d’Urgell el castell de Llordà, des d’on dirigeix la conquesta de la frontera del Montsec als andalusins i organitza altres conquestes. Va acabar la seva vida sent propietari d’una trentena de castells, però la residència principal, fou el castell de Llordà.

Castell-palau de Llordà. Pallars Jussà. Foto: gloriacondal

S’hi pot arribar a peu o amb cotxe. A peu,

Des del nucli de Llordà, 1h 14′ – desnivell 200 m – Fàcil – circular

Des d’Isona: 8 km – 2h 15′ – desnivell 255 m – Fàcil

Des del castell també es pot anar al mirador de Roca Roia, a la serra de Benavent: 15 km – 3h 50′ – desnivell 475 m – Difícil

Amb cotxe, per la carretera 1412b, port de Comiols-Tremp. Desviació senyalitzada.

Castell de Llordà, part posterior i barrancs. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari