Trieste

Havíem llegit molts llibres i era a la llista de viatges feia dies. Al final agafem un vol a Venècia i d’allà arribem amb tren a Trieste. Al nord-est del país, té 200.000 habitants i és italiana però podria no ser-ho.

Plaça de la Unitat. Trieste. Foto: gloriacondal

Porta d’entrada i sortida de l’imperi austro-hongarès, es nota en l’arquitectura. El 1920 passa a Itàlia, del 1947 al 1954 esdevé “Estat lliure de Trieste” administrat per britànics i nord-americans, i el 1954 torna a Itàlia.

Catedral de San Giusto. Trieste. Foto: gloriacondal

Trieste és una ciutat que estima els escriptors. Arreu, estàtues i bustos: al ponte Rosso del Canal Grande, James Joyce que hi arriba el 1904; l’obra Ulisses és començada aquí. Italo Svevo, Umberto Saba, a pocs metres de la Libreria Antiquaria, el Caffe San Marco, lloc de trobada d’intel·lectuals, com Claudio Magris. I altres que no tenen estàtua, com el triestí Scipio Slataper, la croata Dasa Drndic i l’eslovè triestí Boris Pahor.

Estàtua d’Umberto Saba, Trieste, a pocs metres de la Llibreria Antiquaria. Foto: gloriacondal

Passejar i mirar amunt els edificis i palaus és un plaer. La Plaça de la Unitat, immensa, amb la Font dels 4 continents (falta Oceania perquè quan la van fer encara no sabien que existia). Quasi al davant, el Molo Audace, sempre amb gent passejant. A prop, el Café Tommaseo, el primer local que va servir gelats. Als jardinets del davant, el bust de Rigas Fereos, lluitador per la independència de Grècia que va ser detingut aquí i assassinat quan l’enviaven a Istanbul.

Castell de Miramare. Trieste. Foto: gloriacondal

Última nit al canal. És capvespre. El blau fosc del cel ha tenyit del mateix to les aigües. Tot té el mateix color: edificis, ponts, taules i cadires de les terrasses…

Canal Grande. Trieste. Foto: gloriacondal

L’endemà, quan anem cap a l’estació, passem a veure l’Estàtua de Sissí, molt estimada. Parlava cinc llengües i llegia els clàssics en llengua original. El monument es va fer per subscripció popular el 1912. Són les 8 del matí i al voltant hi ha mantes, bosses de plàstic i restes dels sense-sostre que dormen als voltants. El destí ha fet que l’emperadriu ara tingui la companyia dels més desafortunats de la terra.

Monument de Sissí, molt estimada pels triestins. Foto: gloriacondal

També vam estar a la Risiera de San Sabba i al castell de Duino

Port de Trieste. Foto: gloriacondal

Llibres que han nodrit el nostre viatge:

  • La història de la nostàlgia. Natàlia Romaní
  • La pira al port. Boris Pahor
  • El viatjar infinit, Claudio Magris
  • Suite italiana. Un viaje a Venecia, Trieste y Sicilia. Javier Reverte.
  • Trieste, Dasa Drndic
  • Trieste o el sentido de ninguna parte. Jan Morris

Cafè San Marco. Trieste. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Castell de Duino. Itàlia

En un petit turó, 22 km abans d’arribar a Trieste hi ha el Castell del Duino, centre cultural i humanístic durant el s. XVIII. A més de visitar el castell, es pot recórrer un sender vora mar fins a Sistiana, l’anomenat sender de Rilke.

Castell Duino. Italia. Foto: gloriacondal

El poeta Rainer M.Rilke (1875-1926), hi va fer estada i hi va escriure les dues primeres “Elegies de Duino”. També van estar-s’hi Franz Liszt, Johann Strauss, Gabriele d’Annunzio, Paul Valery…

Antinc castell Duino. Foto: gloriacondal

Es poden veure, en un penya-segat proper, les ruïnes de l’antic castell del segle XI fet pel Patriarca d’Aquileia, on va fer-hi estada Dante. Fora, els estanys, els jardins i un búnquer (400 m2,) del 1943 construït pels nazis. Ens crida l’atenció que és molt llarg i profund (18 m).

Castello di Duino. Sentiero Rilke. Foto: gloriacondal

El castell és propietat dels hereus, una família emprenedora que ja al s. XV van fundar a Itàlia un servei postal amb molt èxit. Els hereus foren nomenats caps postals del Sacre Imperi i els de la Torre i Tasso van germanitzar el nom: Thurn und Taxis. A finals del s. XVIII, hi havia 20.000 persones a Europa treballant per ells. L’escut de la família era de colors negre i groc, que s’han fet servir com a colors corporatius per moltes administracions postals de tot el món (recordem el color groc de l’empresa postal espanyola, “Correos”, i el taxis de Barcelona).

Penya segats Sender Rilke. Trieste. Foto: gloriacondal

A uns 100 m de la porta d’entrada als jardins del castell hi ha el camí de ronda de la Reserva Natural dels Penya-Segats de Duino. Fem el sender direcció nord, Sistiana, paral·leles al mar Adriàtic, amb molts miradors per observar i bancs per seure. Trepitgem roques calcàries i ens envolta vegetació mediterrània i bosc de pi negre, amb una flor endèmica, la centaurea kartschiana o “fiordaliso del Carso”. L’arribada a la badia de Sistiana és una pena perquè han construït un complex turístic impressionant. Anem a la carretera i esperem el bus que ens tornarà a Trieste.

Castell Duino des del Sender Rilke. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 4 comentaris

Risiera di San Sabba. Nazis a Trieste

Antic molí d’arròs del 1898, el 1943 va esdevenir camp d’extermini dels nazis. Situada als afores de la ciutat de Trieste, és el testimoni viu d’una època que patí aquesta ciutat convulsa.

Risiera de San Sabba. Trieste. Al centre, espai del forn crematori. Foto: gloriacondal

El 1930 hi havia a Trieste uns 5.000 jueus, que a partir de 1938 van anar fugint perquè Mussolini els va suspendre la ciutadania italiana, amb el vist-i-plau del rei Vittorio Emmanuele. Durant la guerra, més de 700 van ser carregats en 60 trens de bestiar que anaven a Auschwitz o Treblinka. A la tardor de 1943 oficials de les SS van instal·lar-se a la regió amb un sinistre grup d’experts per esclafar la Resistència. Alhora, es van restaurar antics palaus, es feien banquets i festes, com al castell de Miramare, arribaven pel·lícules, concerts de música, cuiners cèlebres, Wagner i La viuda alegre van ser grans èxits. A les escoles es feien cursos d’alemany i de taquigrafia, on estudiaven noietes per fer de secretàries al servei dels nazis. Era el petit Berlín nazi.

Risiera San Sabba. Cel·les de càstig destinades a 2 persones on n’hi encabien 6. Foto: gloriacondal

La Risiera di San Sabba era una fàbrica d’espellofar arròs als afores, tancada, que a partir de setembre de 1943 els nazis fan servir com a camp de presoners, on afusellen detinguts, partisans, presoners polítics i jueus. A finals d’any, al port de Trieste hi havia 667 contenidors plens de propietats jueves, esperant classificació. Hi arribà un expert en construcció de forns, Erwin Lambert, que va fer un crematori petit però eficaç. A partir del 4-4-1944 va ser l’únic forn que cremava presoners fora dels camps d’extermini polonesos i alemanys. Van inaugurar-lo amb la cremació de 70 cossos de població civil, afusellats el dia abans. Als molls del port s’amuntegaven sacs plens de cendres humanes per tirar al mar.

Castell de Miramare, on els nazis celebraven festes. Foto: gloriacondal

Sota jurisdicció alemanya, els jutges de Trieste treballaven a tot drap. Un dels oficials era Kurt Franz, que va arribar-hi procedent de Treblinka amb un llarg currículum d’assassinats. Acabada la guerrra, van ser jutjats dos responsables: Josef Oberhauseer i Dietruch Allers, que va morir. Oberhaumer va continuar servint cervesa al seu bar de Munic, perquè els acords d’extradició signats entre Itàlia i Alemanya establien que només hi hauria extradicions per crims comesos després de 1948 (!).

Sala de les Creus, Risiera San Sabba. Trieste. Foto: gloriacondal

La visitem un dia tapat, amb el terra relliscós de la pluja. Entrem per un llarg passadís de formigó, amb murs d’11 m d’alçada. Un rètol indica els WC, el lloc on hi havia el despatx del comandant. Estem soles. Entrem a la sala de la mort, a l’espai on hi ha petites cel·les de dimensions mínimes, a la immensa Sala de les Creus, per les bigues, amb objectes robats als jueus. Al pati observem el paviment metàl·lic on hi havia el forn i l’escultura de ferro que simula el fum que en sortia. Finalment, entrem al museu, l’única part que es visita de l’edifici central, amb documents, testimonis orals, fotografies… Sortint, trobem un grup d’estudiants que entren. Que la memòria sigui eterna!

Pati central de la Risiera San Sabba, amb l’escultura de ferro que simula el fum que sortia del forn. Foto: gloriacondal

Però els mals de Trieste no van acabar. A partir de l’1 de maig de 1945, Iugoslàvia ocupa la ciutat durant 40 dies, amb una cacera de bruixes contra tothom que representi l’estat italià, sigui o no feixista. La Foiba de Basovizza era un antic pou miner en una zona plena de coves i pous, a l’est de la ciutat. Els camions de Tito anaven per les cases recollint les víctimes. Unes deu mil persones van ser torturades, assassinades i llençades, moltes encara vives, als avencs. Hi van anar a parar entre 6.000 i 7.000 persones, però només es van poder exhumar uns mil cossos. No va ser fins a la ruptura entre Tito i Stalin i la normalització de relacions entre Itàlia i Iugoslàvia que la situació millorà.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 2 comentaris

Castell de Recasens. Alt Empordà

De lluny estant, l’edifici fa patxoca. Cal arribar al pàrquing El Corral Nou, prop del castell i pujar-hi a peu per una pista o un sender (10′). La visita guiada només es fa amb reserva prèvia: 646 179 509 (telèfon i whatsapp)

Castell de Requesens. Foto: gloriacondal

La vall de Requesens es troba entre dos dels passos més importants del Pirineu oriental: el del Portús i el de Banyuls, per on passaven, respectivament, la Via Augusta i la Via Domitia. Abastava tota la regió d’Empúries (actual Empordà) i Rosselló (actual Catalunya-Nord), que aleshores formaven una única jurisdicció. Requesens era a la frontera dels dos comtats. Per aquest motiu, sempre va ser un territori insegur, escenari de nombrosos conflictes i lluites.

Castell Requesens. Foto: gloriacondal

L’edifici del castell té fins a tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, merlets, portals, muralles i molts detalls. L’interior té una estructura laberíntica, amb passadissos, sales, cuines, habitacions i patis.

D’orígens medievals, al s. XV mor sense descendència Pere II d’Empúries i les possessions passen als senyors de Rocabertí, que el transformen en una fortalesa de tres recintes emmurallats. Després de segles d’abandonament, al s. XIX és reconstruït pel vescomte de Perelada, Tomàs de Rocabertí i comte de Perelada. L’arquitecte va ser Alexandre Comalat, amb criteris poc científics; hi va introduir, per exemple, ceràmica de colors o detalls de forja, que es poden veure en finestres. Rocabertí va morir un any abans de veure’l acabat i va heretar la seva germana Adelaida, cosa que no va agradar al seu marit, Ferran Truyols, conegut com a marquès de la Torre.

Castell de Requesens. Pati interior. Foto: gloriacondal

La revetlla de S. Joan de 1899 celebren la inauguració i poc després Adelaida mor enverinada. Després de 3 anys no es pot provar l’autoria però a Truyols el negoci no li va bé i acaba venent-lo. També en va ser propietari el Duque del Infantado, un dels impulsors de la “Sanjurjada“ que es projectà en el castell. Acabada la guerra civil, el 1939 s’hi instal·la la Guàrdia Civil, després fou caserna militar i més endavant passa a mans privades.

Castell de Requesens. Estany. Foto: gloriacondal

Es pot fer un recorregut a peu als voltants del castell per una sèrie de punts d’interès: 5,5 km/ 2 h/ desnivell 140 m/ fàcil / circular

Castell de Requesens. Detall modernista en una terrassa superior. Foto: gloriacondal

Imatges del castell: Youtube S’hi han rodat escenes de “El perfum”, la sèrie “La catedral del mar”…

Castell de Requesens des del nucli de Recasens. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Canal Imperial d’Aragó -Aragó-

Després de recórrer el Canal des del lloc on neix, a Fontellas (El Bocal) fins a Cortes, el darrer poble de Navarra, continuem el recorregut per Aragó, des de Gallur fins a Saragossa, per acabar poc després a Fuentes de Ebro.

Canal Imperial Arago. Gallur. Foto gloriacondal

Gallur és el lloc on canal i riu estan més a prop. El canal es pot creuar per diferents ponts (en destaca un de modern blau) i és el gran tresor perquè el pbole es convertí en un port fluvial i centre de la indústria sucrera de remolatxa, instal·lada el 1899. També hi havia fàbriques d’oli, farineres i papereres, a més de ser un important nus ferroviari. Encaixonat entre canal i riu, ens fixem en uns jardins anomenats Pignatelli i un casal d’avis també amb el mateix nom. Són un poble agraït. L’església és dalt d’un turó i cal pujar força graons. Les vistes sobre l’Ebre, fantàstiques. 

Canal Imperial Arago. Gallur. Foto: gloriacondal

Abans d’entrar a Figueruelas trobem el Canal: les aigües baixen contentes i controlades. En una riba, l’Almenara de San Joaquin, on hi ha les comportes de les sèquies que tallen el pas a l’aigua. És de finals del s. XVIII i com a la resta del Canal, la caseta té una estructura de dos cossos adossats, el de la dreta a una sola alçada i el de l’esquerra a doble alçada, que era la casa del guarda. La façana és llisa, emblanquinada i amb accés des del mateix camí del Canal. Aquell dia dinem al restaurant de la Piscina del poliesportiu del poble, molt bé.

Almenara de S Joaquin. Canal Imperial Arago. Figueruelas. Foto gloriacondal

Grisén anem a la zona del Caracol, tocant al riu Jalón, on hi ha Las murallas de Grisén, la construcció hidràulica més gran del s. XVIII, que va permetre a Pignatelli sobrepassar el major obstacle natural per fer arribar l’aigua a Saragossa.

La Muralla. Grisén. Aqüeducte. Foto gloriacondal

L’aqüeducte passa pels termes municipals de Grisén i Alagón, i es va acabar el 1780. Són dues grans muralles de quasi 1,5 km que canalitzen l’aigua del Canal per salvar el desnivell de la ribera del Jalón, que se soluciona gràcies a quatre grans arcades de carreus que suporten tot el cabal del Canal que ha de creuar el riu. Bocabadades!

Grisén. Canal IMperial de Aragón. Foto gloriacondal

D’aquí anem a Saragossa. El 1782 s’inaugurava el Canal, amb més de 20.000 persones, de les 42.600 que vivien a la ciutat. Pignatelli fa construir una font al costat de les rescloses de Casablanca, anomenada “dels incrèduls, dedicada a tots els que no se’l creien. El recorregut per la ciutat és de 41 km, dividits en 7 trams, començant pel Puente Clavería, al nord-oest de la capital. 

Saragossa. Canal Imperial d’¡Aragó. Pont Amèrica. Al fons, Torre dels italians. Foto gloriacondal

Al pont d’Amèrica, el 1904 es va construir un embarcador on llogaven barques i a la dècada dels anys 40 i 50 es feien travesses de nedadors, que encara ara es rememoren a la “Bajada del Canal”. Tocant al parc Pignatelli hi ha els antics dipòsits d’aigua. L’actual Anell verd de la ciutat, connecta el GR 99, el Camí de Santiago i aquest canal.

Rrecorregut Canal Imperial

Del pas per Saragossa recomanem dos punts: a l’alçada del tram 2, cap al nord, el palau de l’Alfajeria, patrimoni UNESCO (en una part del recinte hi ha les Corts d’Aragó) i al barri de Torrero, molt a prop del pont Amèrica (final tram 5 i principi 6), la Torre dels italians, un cementiri molt especial dins l’església de S. Antoni de Padua. L’últim tram és el 7 que acaba a les Esclusas de Valdegurriana.

Fuentes de Ebro. Aragó. Foto gloriacondal

Continuant cap al sud encara hi ha El Burgo de Ebro, un poble gran i desperdigat, amb la torre mudèjar de l’Ajuntament. El riu passa pel nord i el canal pel sud. D’allà, el canal es desdibuixa fins a Fuentes de Ebro convertit en la sèquia de Fuentes: una trista bassa és el final. A més de l’església de S. Miquel Arcàngel el poble és famós per les cebes dolces, amb DO. Quan al bar de l’hostal ens ofereixen la carta d’entrepans, tots porten ceba. Els seus 4.500 habitants n’estan orgullosos, però no tots treballen al camp. Als afores hi ha un gran polígon industrial que dóna feina a molta gent.

Ara el Canal Imperial de Aragón és un complement a altres sistema de canalització d’aigua potable. Malgrat les espècies invasores, continua sent un espai de gran biodiversitat ja que és l’hàbitat de nombroses espècies d’aus, mamífers, rèptils… amb un tresor, la margaritona (margaritífera auricularia), una cloïssa que vivia als rius europeus fins al s. XVIII però ha anat desapareixent fins a trobar-se només de forma rellevant al Canal Imperial.

Caminada fàcil, sempre pla i recte.

Veure tram per Navarra: https://gloriacondal.com/2022/09/24/canal-imperial-darago-navarra/

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Canal Imperial d’Aragó -Navarra-

El Canal Imperial d’Aragó, d’uns 110 km de recorregut, és una de les obres hidràuliques més importants d’Europa que comença el s. XVI a Fontellas, uns 8 km al sud de Tudela (Navarra) però no s’acaba fins el 1790. No va ser fàcil. El recorregut que fem és una combinació de cotxe i a peu (sempre pla i recte).

El Bocal, Fontellas. Preses canal Imperial Aragon i riu Ebre. Google Earth

Els orígens del Canal Imperial de Aragón venen de l’any 1529 amb el rei Carles I, concebut com a rec, van començar una presa, una casa de comportes (ara és el Palau de Carles V) però per problemes polítics i econòmics no es va acabar. El 1772, amb Carles IV, encarreguen a Ramon Pignatelli continuar. Més de 1.500 persones treballen en la construcció de la presa, entre ells, presos. Deu anys després les aigües ja creuaven el riu Jalón per l’aqüeducte i aquell mateix any, arriben a Saragossa.

Canal Imperial Arago. Pont Formigales. Foto gloriacondal

El canal transforma l’agricultura i es reparteixen les terres comunals, que passen a zona de rec. Es construeixen rescloses, ponts, aqüeductes, sifons, dàrsenes, comportes… Hi naveguen barques a vela o arrossegades per sirga i esdevé un mitjà de comunicació i transport vital. L’any 1861, el tren que hi passa paral·lel suposa una competència de viatgers, però el transport de mercaderies continua fins a mitjans s. XX. 

Canal Imperial Arago. El Bocal. Casa jardiner. Foto: gloriacondal

El nostre recorregut comença al Bocal (Fontellas), on neix. Les instal·lacions només es poden visitar els caps de setmana, és dijous i hi anem a veure què veiem. Passem pel petit pont de Formigales i arribem a la reixa… oberta. Hi entrem i mentre llegim un rètol explicatiu, surt un cotxe de dins i se’n va; quan ens girem, veiem que han tancat la reixa. Oh, però… si som dins, aprofitem! Estem davant la Torre del jardiner, un home que, vistos els jardins, devia tenir molta feina. Al davant estan rehabilitant un edifici a tocar del canal. Passegem sota uns arbres frondosos cap endins (hi ha un roure monumental), veiem l’església de S. Carles Borromeo, de línies clàssiques a la façana però amb un àbsis neomudèjar afegit el s. XIX, la primera presa… A l’hora de sortir, els paletes ens obren la reixa i ja està.

Canal Imperial Arago. El Bocal. Foto: gloriacondal

El poble següent és Ribaforada, amb molta vida. Pugem a l’església de S. Blas, del XI, molt deteriorada, alçada amunt; a tocar, l’edifici nou de l’Ajuntament. A la rambla i carrers, botigues, gent a les terrasses dels bars, magatzems i tractors. Les aigües segueixen fins a Buñuel, un petit poble amb molta pau: a la plaça dels Fueros, el palau del Comte d’Altamira, amb galeria d’arquets a l’àtic. Abans d’arribar al següent poble, Cortes, ens aturem a veure el Canal d’Aragó, en un pont a la carretera i al fons,vistes a les Bardenas. 

Canal Imperial Arago.Ribaforada. Foto: gloriacondal

Cortes. El canal passa a uns 2 km al nord. Al nucli antic, l’església de S. Juan Bautista, on l’any 1333 es van fer les capitulacions matrimonials entre el rei Pere el Cerimoniós d’Aragó i Joana de Navarra. Just al davant hi ha el palau dels ducs de Miranda i al darrera, un immens jardí públic que abans formava part del palau. Els carrers tenen les tanques per les “vaquilles” i la plaça de l’Ajuntament s’ha transformat en plaça de toros. A prop del poble hi ha el jaciment de l’Alto de la Cruz, molt valuós. La presidenta d’una penya ens informa que les peces més importants estan exposades al palau… tancat per reformes. 

Cortes. Esglesia. Foto: gloriacondal

Cortes és l’ultim poble de Navarra abans d’entrar a Aragó. La continuació per terres d’Aragó, a la següent crònica https://gloriacondal.com/2022/10/01/canal-imperial-darago-arago/

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Els deserts de la Bardenas Reales

Un desert a 70 km dels Pirineus? Sí, al centre de la depressió del riu Ebre, al sud-est de Navarra. Té tres zones diferents: la Plana, al nord i oest , protegida por roques dures, amb poca erosió i cultius. La Negra és al sud, formada por relleus de baixa erosió, de colors foscos, amb boscos de pins i matolls. La Blanca es troba entre les altres dues zones, al centre, de colors clars. És la més erosionada i la més popular.

Bardenas Reales. Navarra. Foto: gloriacondal

Des de la ciutat de Tudela, dediquem 2 dies a la visita de les Bardenas. El primer anem a la Bardena Blanca per la N 134 i abans d’Arguedas, prenem la pista fins al Centre d’informació, on ens proposen fer la circumval·lació per la pista perimetral de 34 km, amb parades en els punts d’interès i caminant en alguns dels llocs permesos. La calor és una limitació clara. Hi ha molta gent, sobretot ciclistes francesos. No es pot sortir dels camins permesos perquè hi ha moltes zones militars. Fem la volta en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Des del primer mirador veiem el que ens envolta, a 360º, inclòs el cim del Moncayo. La pista asfaltada s’acaba aviat, just després d’arribar a la base militar. Girem a la dreta… i anem fent

Bardenas Reales. Foto: gloriacondal

Cap al final arribem a Cabezo de Castildetierra, la formació més popular. A sota, el barranc, sec. Hem vist alguna petita bassa, però hi ha molt poca aigua. Fa anys, per la Cañada Real de los Roncaleses baixaven els ramats des del Pirineu fins a les ribes de l’Ebre a passar l’hivern (el mes de setembre se celebra la festa de la Trashumancia). Ara hi pasturen bens i cabres. El paisatge agrari és una barreja de camps sembrats, altres en rostoll i la resta en guaret.

El segon dia anem a la Negra per la carretera N 126 que passa per Cabanillas i Fustiñana fins que arribem a la desviació cap a la Peña del Fraile (o Cabezo). Som en una gran esplanada on no hi ha ningú, només una casa deshabitada. Fa fresca. De lluny vèiem la Penya, maca. Són 4,6 km, amb un desnivell de 200 m; entre anar i tornar es triga 1:30 – 2 h i s’hi accedeix per la part del darrera, saltant barrancs. Les vistes des de dalt són maques, però nosaltres no hi vam arribar (limitacions de l’edat!).

Bardena Negra. Peña del Fraile. Foto: gloriacondal

Des dels pobles de Ribaforada i de Buñuel, tocant a l’Ebre, tenim la visió dels turons de les Bardenas, dels xaragalls o “badlands” com en deien els americans quan vam anar als parcs nacionals fa uns anys. Algunes ens han recordat també formacions que vam veure al nord-oest d’Argentina, a la zona de Salta i les valls Calchaquies, els turons amb franges de colors.

Las Bardenas són un espai on formes i colors, combinats per l’acció de l’aire i les aigües des de fa milions d’anys ofereixen un paisatge suggerent. Un bon lloc on observar fauna i flora típiques: àligues, voltors, mussols, avutardes, guineus, gats montesos, genetes, amfibis i rèptils. Hi ha una associació de pescadors i caçadors (hem vist molts rètols de “Coto de caza”).

A la nostra vida, hem visitat uns quants deserts. Fa anys vam aprendre que, contràriament al que sembla, hi ha vida: fauna, flora, geologia viva… hi pots pasar calor o molt fred (a la vall de la Mort, a Califòrnia, vam estar sota zero). Hi pots compartir unes broquetes de camell fetes al foc mentre el sol es va ponent o veure-hi sortir al sol un matí quan encara es veuen les petjades de les aus perquè els vents no s’han endut els grans de sorra. Els deserts, aquests grans tresors.

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

El viaje del elefante. Saramago

Història escrita per Saramago on descriu el viatge real d’un elefant al s. XVI que el rei Joan III de Portugal i la seva dona, Catalina d’Àustria van regalar al seu cosí l’arxiduc Maximilià d’Àustria. L’any 2013 el grup de teatre Trigo Limpio en va fer un espectacle de carrer amb música de Luis Pastor

Elefant construït pel grup teatral Trigo Limpio per fer la representació pels carrers. Rivas Vaciamadrid

L’elefant Salomó i el seu cuidador indi, Subhro, havien arribat a Lisboa procedents de la colònia portuguesa de Goa feia 2 anys i els reis no sabien què fer-ne. Per això van pensar de regalar-lo al seu cosí. La ruta va de Lisboa a Valladolid i d’allà al port català de Roses per embarcar cap a Gènova, pujar cap al nord travessant els Alps i arribar finalment a Viena.

Un elefant al s. XVI provocava curiositat i por per on passava perquè la majoria de la gent era la primera vegada que en veien un. Salomó serveix de moneda de canvi entre dos països. Quan Subhro va sobre seu, està més alt que el propi rei, que va en carrossa, té un punt de vista privilegiat sobre el món. Però si no fos per l’elefant, ell no seria res. És l’únic que sap com tractar-lo, és l’intermediari entre l’animal i el món. Elefant i cuidador es complementen. A través del narració ens adonem que tots dos són víctimes i titelles del caprici dels poderosos. Jose Saramago no desaprofita cap ocasió per criticar el poder polític i religiós (com en l’episodi de S. Antoni, quan el capellà li diu a Subhro que el faci agenollar i així ho vendran com un miracle als de Trento, que estan reunits aquells dies en concili).

Escrit 10 anys després de rebre el Premi Nobel, dues terceres parts del llibre estan dedicades al viatge de Portugal a Valladolid i de Roses a Gènova. Saramago escriu amb llargues oracions, pocs punts, no fa separació de paràgrafs, els noms propis els posa en minúscules, i fa diàlegs dins la narració, amb digressions i reflexions. El ritme de la narració primer és lent, el narrador explica detalls i paisatges però s’accelera a mesura que la història avança, resol el tram final en poques pàgines. 

L’any 2022, a Portugal, visitàvem el poble de Sao Joao de Pesqueira, al cor del riu Duero i a la plaça de la República vam veure una rajola al terra amb la petjada d’un elefant. Una placa explicava que allà hi havien fet aquest espectacle, que va fer bolos per diversos llocs de Portugal i Espanya. I a partir d’aquí vam anar estirant el fil. 

Escolteu el tema principal: Há d’haver

Plaça de la República, Sao Joao Pesqueira. Portugal. Petjada de l’elefant

Publicat dins de Llibres, Viatges per Europa | Etiquetat com a , | 2 comentaris

El riu Duero. De Mesao Frio a Vila Nova de Foz Coa

El riu Duero neix a més de 2.000 m d’altitud a la serra d’Urbión i recorre 897 km, dels quals 213 km a Portugal. La part de Messao Frio fins a Vila Nova de Foz Coa és una de les millors

Riu Duero. Portugal

El riu entra a Portugal a Miranda del Duero i acaba a Porto. D’aquí es pot navegar amb creuers o anar en petites embarcacions. L’any 1879 arribava el primer tren a Regua i el 1880 a Pinhão. Es pot fer una part en tren de vapor de Regua a Tua (36 km) o pel riu de Pinhao a Tua. Ara la línia recorre 172 km i passa per 37 estacions. 

Pinhao. Estació. Regió Duero, Portugal. Foto: AA

La regió inclou pobles com Vila Real, en un turó, a pocs km de Casa Mateus (recordo el meu primer Mateus rosé, l’any 1994, a Madeira). Per visitar el palau cal pagar entrada però no es va a la cava ni es pot degustar vi.

Palau i jrdins Mateus. Portugal. Foto: gloriacondal

Mesâo Frio és un poble tranquil en un entorn rural. Just a la sortida hi ha el mirador do Imaginario, la porta del Douro. Impossible no enamorar-se’n. Baixem per la N 108 que duu el nom d’Antonia Adelaida Ferreira i parem a Fontelas-Caldas de Moledo, en un antic balneari, amb el nom de Ferreira a la porta: qui és aquesta dona? Coneguda com la “Ferreirinha”, nascuda el 1911 en una família que tenia vinyes, es dedica al negoci, viatja, aprèn tècniques i arriba a ser la propietària més gran de la vall del Duero. La TV portuguesa en va fer una sèrie.

Riu Duero des de Mirador do Imaginario, Mesao Frio. Foto: gloriacondal

En 3 h de cotxe s’arriba de Porto a Peso da Régua, la població més gran de la regió. Hi ha el Museu do Douro i el moll d’on surten barques per navegar. En 1:30 h de cotxe més s’arriba a Vila Nova de Foz Coa per la N 222.Trenquem per anar al poble de Galafura, mengem en un bar de la placeta formatges, pernil i olives, amb pa i vi, i després anem al mirador de S. Leonardo de Galafura. D’una mirada es veu la vall del Douro i la Serra del Marao. 

Ruta N 222

Diuen que la carretera 222 és “la més maca del món”. No, però hi ha parts maques i no sempre va paral·lela al riu. Sortim de Regua i ens aturem al Barragem da Regua, amb una resclosa i fem 27 km sense pressa. La calçada va paral·lela a la llera esquerra i gairebé arran d’aigua. Pinhão queda encaixonat en un meandre entre el riu, un turó i un afluent. A l’estació de tren hi ha 24 panells fets amb 3.047 rajoles que retraten les feines agrícoles, paisatges i costums. 

El Duero, en tren o en barca. Foto: gloriacondal

Al moll comprem bitllets per navegar amb “rabelo” fins a Tua (2 h) però abans pugem al mirador del Casal de Loivos, un balcó sobre Pinhão i la vall amb el riu al fons tot fent un meandre. Terrasses de diferents vinyes inclinades suaument cap a l’aigua. 

Riu Duero. Rabelo. Foto RC

Després de navegar anem a S. Joao Pesqueira i pugem als miradors de S. Salvador del Mundo i la Verge de la Penya, a la riba sud. Al fons de l’abisme, retorçat entre roques, es veu el riu, alliberat de la cascada que fins a finals del XVIII era un obstacle insalvable. Tornant, gaudim del paisatge de vinyes a banda i banda. El millor lloc per tastar raïms.

Vinyes tornant del mirador S. Joao Pesqueira. Riu Duero. Foto: gloriacondal

Baixem per la vall de Figueira fins al petit nucli de Sao Xisto, amb cases de pedra que van reconstruint. A tocar del riu hi ha un restaurant i un parc. Els trens que van i venen de l’estació propera circulen pel pont de ferro (els creuers ho tenen just per l’alçada). Pugem de nou i parem al mirador de Vargelas en un esplèndid meandre i seguim cap al Castell de Numão que de lluny, es veu imponent.

Pont Sao Xisto. Douro. El creuer passa just sota el pont. Foto: gloriacondal

La 222 acaba quan troba la IP 2 a l’est. A prop hi ha la Quinta do Chao d’Ordem on ens allotgem, una gran finca envoltada de vinyes i horts. Dins la nevera, ampolles de vi. La senyora Mariazinha és filla d’una dona salmantina que es va casar amb l’amo d’aquí; ella va néixer en aquesta finca i fa 25 anys que tenen l’agroturisme. El plaer de les coneixences. D’allà anem a Vila Nova de Foz Coa. A prop hi ha el Parc Arqueològic de la Vall de Côa amb la col·lecció més gran del món de gravats a l’aire lliure de l’Edat de Pedra.

Vila Nova de Foz Coa. Quinta de Chao Ordem. Foto: gloriacondal

Hem marxat amb ganes de més.

Vall del Douro a Portugal: https://www.visitportugal.com/es/content/valle-del-douro

Castell de Numao. Ruta Duero Portugal. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris

Passadiços do Paiva i pont Arouca

La ciutat d’Arouca es troba a uns 60 km de Porto (Portugal). Mentre estàvem confinades havíem vist que s’havia inaugurat el pont penjat més llarg del món i ho vam posar a la llista de llocs per anar. Després vam veure que el pont podia anar lligat a una ruta a peu per unes passarel·les per la gorja del riu Paiva. I per fi hi hem estat.

Situació d’Arouca i de les passarel·les de Paiva

Els Passadiços de Paiva recorren la gorja del riu durant 8 km i es poden iniciar per una punta, Areinho o per l’altra: Espiunca. A tots dos llocs hi ha serveis de taxis i jeeps que et retornen on tens el vehicle. Nosaltres comencem per Areinho perquè, el primer km és fort (un desnivell de 200 m i 500 graons), però els 7 km restants fan baixada. Si es fa en sentit contrari, fas molta més pujada. I el pont, què hi pinta? De fet, no porta enlloc. Fa exactament 516 m, i com que retornes, representa caminar més d’un km.

Pont d’Arouca. Foto: gloriacondal

Segons ens expliquen, el van fer per promocionar el paisatge de la regió, l’economia i portar turisme (es pot fer només el pont, però cal arribar-hi!). Si fas les dues coses, cal preveure a quina hora seràs al pont, perquè s’ha de reservar per internet molts dies abans (el nombre de gent per estar al pont és limitat). Si comences per Areinho és més fàcil, perquè el tens a 1 km de la sortida, si inicies el recorregut per Espiunca, és més difícil calcular. Per tant, nosaltres vam començar la ruta des del pàrquing d’Areinho, arribem al pont, el passem, retornem als passadissos i continuem fins al final. 

Passadiços do Paiva. Foto: gloriacondal

No ens fa gens de por caminar mirant ensota o a sobre, ens sentim segures. Per la sequera dels últims temps, la cascada d’Aguieiras, que es veu des del pont, porta poca aigua. Un cop creuat, seiem un moment a beure aigua i menjar un raïm que portàvem i retornem als passadissos, ara sense pressa i de baixada.

Pont penjat Arouca 516. Foto: RC

El congost de Paiva correspon a un tram del riu Paiva on el llit es fa més estret i s’estén des del pont de l’Alvarenga fins a Vau. Anem fent, amb alguna paradeta, com al mirador de la Gola do Salto, un punt des d’on es pot observar molt bé la gent que fa caiac. Cap a la meitat del camí arribem a un petit quiosc en una zona de lleure, Vau, amb una platgeta, on fem cafè/coca-cola. Al costat hi passa la carretera de Canelas. El pont que veiem aquí permet observar, riu avall, la vall encastada en parets de granit, que contrasta amb la vall més oberta, aigües amunt. Aquest coll d’ampolla es deu a la major resistència del granit d’Alvarenga a l’erosió. Les parets rocoses són riques en biodiversitat, amb taques de color verd llima pel liquen Acospora hilaris(indicador del clima mediterrani). Les fissures naturals de la roca granítica són també refugi de nombroses aus rapinyaires que sobrevolen la vall. Al llarg de tot el recorregut, plafons amb explicacions, roures, llentiscles, eucaliptus, papallones, peixos, llangardaixos, caques d’algun animal… 

Passadiços do Paiva. Foto: gloriacondal

Al final, al costat del pont de l’Espiunca, al marge dret del riu, hi ha la Falla d’Espiunca. En aquesta zona hi ha un bar amb ombres i xofers (el jeep cobra 19 € i el taxista 12,50 €). Anem amb el taxi i dinem en un restaurant d’Avarengo per recuperar forces. Després, migdiada obligatòria.

Passarel·les del riu Paiva. Foto: AA

Altres ponts reclamen ser el més llarg, els rècords sempre són efímers, però la notícia del d’Arouca va ser el que ens va atreure i posar en acció.

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari