Leros

Agia Marina. Leros

Agia Marina. Leros. Foto: gloriacondal

Segons la mitologia, Leros (Grècia) era l’illa d’Artemis, la deessa dels espais naturals. Fins fa poc, tenia fama d’illa no desitjable perquè hi havia un manicomi i també era presó per a dissidents. Ara és una illa tranquil·la, agradable i coquetona.

castell de Pandeli. Leros. Dodecanès

Castell de Pandeli. Leros. Grecia. Foto: gloriacondal

Els ferris grans arriben al port de Lakki. Els italians, quan la van ocupar el 1912, com les altres illes veïnes, hi van fer el port principal. Hi resta algun edifici de llavors, però l’atmosfera és decadent, de ciutat trista.

Leros. Castell i molins

Castell i molins. Leros. Grecia. Foto: gloriacondal

Aquesta i les veïnes són illes petites, que es poden recórrer en un sol dia. D’Agia Marina a Parteni (nord) hi ha 8 km i a Xirokampos (sud) 6,7 km. Vam llogar cotxe un dia i la resta, a peu.

Molins de Pandeli. Leros

Molins de Pandeli. Leros. Foto: gloriacondal

La banda més animada és la costa des d’Agia Marina (on arriben els catamarans) fins a Alinda. Allotjaments, restaurants i vida (dintre d’un ordre!). Des d’Agia Marina es veu un gran castell, que domina els pobles de Platanos (la capital) i Pandeli. Sobre aquest darrer, hi ha una filera d’antics molins restaurants. Molins, capelles i castell donen llum i esplendor a la nit. De dia vam pujar a peu al castell, visita obligada; destaquem, les explicacions del responsable del museu que hi ha, un erudit amb qui podríem haver estat parlant tot el dia.

Capella Panagia Kavuradena. Leros

Capella Panagia Kavuradena. Leros. Foto: gloriacondal

A l’illa de Leros hi ha tres capelletes per visitar: Panagia Kavuradena, sota una roca, tocant al mar, poc després del poble de Xirokampos, un lloc amb platgeta i tavernes. La segona, després del nucli de Parteni, la capella d’Agia Matrona Kiura, amb la particularitat que a l’interior hi ha uns frescos pintats per presos polítics de la dictadura (a prop, la platja de Blefiti)

Capella Agios Isidoros. Leros

Capella Agios Isidoros. Leros. Grecia. Foto: gloriacondal

La més coquetona, a la badia de Gurma, la capella d’Agios Isidoros, un sant que va arribar a Xios (on hi ha la capella «original») des d’Egipte. S’hi arriba caminant per un estret passadís entre aigües. Si hi ha moltes onades, millor deixar-ho!

pops. Leros

Pops penjats assecant-se al sol. Leros. Foto: gloriacondal

Ens hem fixat en moltes nens i nenes a les platges i ports de l’illa. Són canalla feliç. Juguen entre ells, a l’aigua sobretot. Els pares i mares xerren a la taverna, i ells, autònoms, frueixen de l’aigua. A molts els encanta pescar. Els veus amb una petita canya, o simplement un fil, sempre vora l’aigua, pendents si piquen. I piquen molt! Llavors, l’alegria de la canalla és gran. El dia que marxàvem, mentre esperàvem el catamarà, un nen va pescar, allà mateix al port, un gran pop. Corria amunt i avall i cridava: «μεγάλο, μεγάλο» (gran, gran). Que els duri molts anys.

leros map

Mapa Leros. Grecia

Anuncis
Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari

Kalimnos

map kalimnos

mapa kalimnos

L’illa de Kalimnos (Κάλυμνος) a l’Egeu (Grècia), va ser famosa fa anys per les esponges. Ara és coneguda per ser un lloc d’immersions i d’escalada. Per nosaltres, que ni baixem sota el mar ni pugem a segons quins cims, hi va haver moltes coses interessants.

monument bus kalimnos

Monument als buscadors d’esponges. Kalimnos. Grecia. Foto: gloriacondal

Els pescadors d’esponges anaven lluny. Marxaven a la primavera i tornaven a la tardor. Baixaven a 40 metres, a pèl, respirant a pulmó i fins el 1869 no van començar a baixar amb escafandres. Les campanes de les esglésies repicaven quan tornava un caïc. Quan les mares, filles o germanes baixaven al port, sabien que tenien un 50% de possibilitats que el seu parent hagués mort. Entre 1866 i 1915 hi hagué 10.000 morts i 20.000 amb paràlisi, per no fer descompressió. L’activitat va baixar molt per la destrucció dels vaixells a la Segona Guerra Mundial, la competència de les esponges sintètiques més endavant, i les malures que afectaven les esponges. Ara, les esponges són un record que es ven en barques o botigues.

Kálimnos també és coneguda per ser un lloc molt bo per fer escalada i bussejar

Emporios. Kalimnos.

Emprios. Kalimnos. Grecia. Foto: gloriacondal

Hi vam estar 5 nits. Dos dies vam llogar cotxe i la resta, amb bus i a peu. Del port, Poziá, situat al sud, fins al nucli d’Emborio, el lloc més llunyà al nord-oest, hi ha 20 km. Més enllà, territori de cabres. La costa inicial fins a Masuri està molt urbanitzada. Cap allà, a Mirtiés s’agafen les barques a l’illa de Tèlendos i des d’Argionondas a Emporios hi ha coves, parets per escalar i platges maques.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des del port es veu, amunt, Xorió, la vella capital, amb restes d’un gran castell on val la pena pujar. Al sud, hi ha dos llocs que ens han encantat. Un a l’est, la vall de Vazís, verda, amb arbres fruiters i amb un fiord amb el port de Rodi al fons. Al sud-oest, Blixádia, una cala amb 2 platgetes. Hi vam anar amb bus (llàstima que a la tornada el bus no va aparèixer i vam haver de tornar amb taxi).

L’element definitori per enamorar-se d’un lloc, a més del paisatge i la cultura, és la gent. Aquí hem conegut el Dimitris i l’Stela, a Poziá, que ens han mimat. Amb ells hem parlat de Grècia, de política, de música (ell forma part del grup musical AMONI)… Com si ens coneguéssim de tota la vida. «Potser és la Mediterrània, potser els sons comuns de la música, potser perquè estimem la pàtria de l’altre…» deia ell.

castell Xora kalimnos

Castell Xora Kalimnos. Dodecanes Grecia. Foto: gloriacondal

Dalt del catamarà on marxem cap a l’illa de Leros, deixem enrera les cúpules de l’edifici construït pels italians (van ocupar Kálimnos del 1912 fins al final de la II Guerra Mundial). Mentre l’edifici es va fent petit, la nostra melangia es fa gran.

Poziá. Kaliimnos. Dodecanès

Poziá Kalimnos. Dodecanes Grecia. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Télendos

Illa de Telenda. Grecia

Illa de Telendos. Grecia. Foto: gloriacondal

Petita illa de l’Egeu de 4,6 km2, sense cotxes. A 1 km de la costa oest de Kálimnos, cada mitja hora surten barques cap allà des de Mirtiés. Abans formava part de Kàlimnos, però el segle VI uns terratrèmols van provocar-ne la separació. I així van quedar.

Punt més alt de l'illa de Telendos

Punt més alt illa Telendos. Grecia. Foto: gloriacondal

Gran muntanya amb el cim de 460 m, té poca base, només a la costa sud-est hi ha un petit espai on han nascut quatre cases mal comptades, algunes tavernes, habitacions i un petit supermercat. Una mica enllà, església i cementiri. L’any 2011 hi vivien 94 persones, ara potser menys. Hi ha algunes petites platges properes al moll on arriben les barques, o d’altres més amagades (platja secreta) al sud-oest. També restes d’antics banys i de capelles arreu. Al nord, restes d’un castell bizantí. A dins, com tantes vegades, els grecs hi van construir una capella, aquí, la de Sant Constantí.

Port de Telenda. Grecia

Port de Telendos. Egeu. Foto: gloriacondal

Des del 2007 s’organitzen escalades a les tres coves que hi ha. Com a la costa del davant, de Kálimnos, és un lloc ideal per escalar.

Antigues construccions Telenda. Grecia

Construccions antigues com capelles, banys, castell… a l’illa de Telendos. Egeu. Foto: gloriacondal

A la taverna Rita, lloguen habitacions. Mentre nosaltres dinàvem, va arribar una parella de turistes amb quitxalla. El nen de la taverna, en veure’ls, va agafar un cubell que tenia ple de joguines i els les va anar a portar. Van acabar jugant tots tres amb les joguines sobre la taula, mentre els pares menjaven una amanida i peix. Nosaltres, amb una gerreta de vi blanc, ho observàvem tot, amb el rellotge aturat. Illa ideal per desaparèixer de la circulació uns dies.

Si en voleu saber més:

https://www.mysteriousgreece.com/travel-guides/islands/dodecanese/telendos/

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Castells del Sió

Cereals, cultiu típic de la Segarra

Cereals, cultiu típic de la Segarra. Foto: gloriacondal

El riu Sió neix a prop de S. Guim de Freixenet (La Segarra) i recorre 77 km fins arribar a Balaguer, on desemboca al riu Segre. És un riu de règim pluvial, no porta gaire aigua o gens, de vegades amagat entre canyissars i verdissa. Al llarg dels anys la seva aigua fou element bàsic per molins fariners, buscada i preuada per diferents cultures. L’itinerari coincideix amb les línies defensives de finals s. X i principis XI. Els sarraïns en una banda, els cristians en l’altra. Torres, castells i esglésies formen part del paisatge, sovint travessat pel canal Segarra-Garrigues.

Montfalcó murallat

Montfalcó murallat. La Segarra. Foto: gloriacondal

La ruta dels castells del Sió es pot fer amb cotxe i bicicleta. Nosaltres hem fet una part en un cap de setmana, que sumat a altres incursions d’altres cops, ens permet tenir una bona perspectiva.

Concabella

Castell de Concabella. Foto: gloriacondal

El punt més oriental és a Gàver, on el Sió neix en una font. D’allà, en direcció oest, s’arriba a Montfalcó murallat, una fortalesa imponent (1043), anomenada vila closa perquè només hi ha un portal: les cases es troben al voltant d’una plaçeta i un parell de carrerons, el més llarg dels quals és cobert pels habitacles que soporten els arcs inferiors i els laterals. Hi ha una quinzena de cases, un restaurant i algunes cases rurals.

L'Aranyó

L’Aranyó. La Segarra. Foto: gloriacondal

Al castell de Concabella (1031), hi ha Centre d’Interpretació dels Castells del Sió, imprescindible per entendre l’expansió feudal sobre Al-Andalus i la línia defensiva cristiana. L’edifici és alhora centre cultural i seu de l’Espai Pedrolo, una visita imprescindible per acostar-se a l’home i l’escriptor, que va néixer a pocs quilòmetres, al castell de l’Aranyó (1120), un espai ara privat. Allà només hi podem veure una escultura blanca de Pedrolo descalç, amb el fons dels camps i al límits, els Pirineus nevats. A 10′ de camí, dues roques anomenades Els Pallers, entre camps de blat i magnífica vista del poble.

L'Aranyó- Pedrolo

L’Aranyó, poble natal de Pedrolo. Foto: gloriacondal

Tocant a l’Aranyó hi ha l’imponent castell de Montcortès, una fortalesa rectangular amb dues torres bessones, ara molt malmès.

MOntcortès de Segarra

Castell de Montcortès. La Segarra. Foto: gloriacondal

De Concabella s’arriba en pocs minuts a castell-molí de Ratera, i un xic més endavant, el nucli de Ratera, vila closa, com Montfalcó, amb entrada única, que a diferència de la primera, aquesta té l’església fora.

Ratera

Castell molí de Ratera. Foto: gloriacondal

A Pelagalls pugem a veure l’església de S. Esteve (1180), amb una portalada original. Darrera, un petit cementiri amb algunes esteles discoidals del s. XII. Els camps de blat es combinen amb nombroses granges de porcs.

Pelagalls

Pelagalls.Església S. Esteve. La Segarra. Foto: gloriacondal

Al castell de les Pallargues (1040) es pot visitar l’interior de la mà de Teresa Majoral, muller de Pere Rovira, hereu del propietari de castell. La Teresa hi viu, s’ho estima i sap moltes petites coses. Un plaer.

Les Pallargues

Castell de Pallargues. La Segarra. Foto: gloriacondal

Més amunt hi ha el castell de Florejacs, on havíem estat en una altra ocasió, que també es pot visitar, i entre Agramunt i Tornabous el pilar d’Almenara.

Guimerà

Església i castell de Guimerà. Foto: gloriacondal

Al marge del Sió, vam fer una incursió a Arbeca per visitar el poblat ibèric dels Vilars, molt interessant, i Guimerà (església i el castell). Punt final a Cervera, capital de la cultura catalana 2019, on hi havia una trobada de RECERCAT i una altra d’acordions.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hem après refranys, hem escoltat paraules dites diferents, com àusters, o la paraula pollaguera aplicada a una porta,

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

Martinica

Què vam fer a la Martinica (Petites Antilles) i desmitificació d’alguns mites, comuns als Carib

martin

Mapa Martinica. Llocs visitats

Vam estar allotjades 11 nits a la costa atlàntica, a le Robert. D’allà ens vam moure als llocs que ens interessava. De casa cap al nord hi ha una carretera que s’acaba a Grand Rivière, un poblet pescador que ens va agradar (si pugeu al petit turó on hi ha la Verge dels Marins teniu una perspectiva fantàstica). Al poble comença -o acaba- el sender que uneix aquesta costa amb l’oest. El relleu és tan accidentat que no hi ha carretera. Són 14,7 km d’aquí fins a Anse Couleuvre, a peu.

Petites Antilles. Grande Rivière. MArtinique

Grand Rivière. Martinica. Foto: gloriacondal

De Grand Rivière avall hi ha un parell de pobles, Basse Pointe i Macouba, amb molta gent d’ascedència hindú. Quan es va abolir l’esclavatge, els amos necessitaven mà d’obra nova i van anar-la a buscar a l’Índia, a qui explotaven en condicions similars. Encara tenen els seus temples i costums. Al poble de Santa Marie hi ha dos illots units a terra ferma per una llengua de sorra (tombolo) formada quan acaba la temporada de pluges; només s’hi arriba caminant durant 4 mesos i es pot pujar dalt dels dos turons, amb vistes.

Tombolo

Sainte Marie. Martinica. “Tombolo”. Foto: gloriacondal

Més avall, Trinité, amb una preciosa platja d’aigües turqueses, plana, sense ones, la Plage des Raisiniers, ideal per a nosaltres! I d’aquí, la peninsuleta anomenada Presqu’e île de la Caravelle, una joia, amb senders per recórrer, al far (vistes superbes!) o a les restes del Chateau Dubuc, una explotació agrícola i hisenda, molt interessant.Tartane és el poble de referència, amb xiringuitos i platges. Un pèl després de Trinité, a la crta.nacional, la fàbrica de sucre Le Galion que es pot visitar.

Chateau Dubuc

Chateau Dubruc. Martinica. Foto: gloriacondal

Continuant a la costa atlàntica, destaquem la punta sud-est, Sta. Anne i les Salines. El camí de ronda Trace des Caps va de Sta. Anne a Macouba (34 km, 12 h, desnivell 400, dificultat mitjana). En fem una part: destaquem la vista de la Table du Diable,una roca plana, passem per la Savane des Petrificacionsun desert, la Porte d’Enfer, uns penya-segats que fan por, i arribem a Anse Trabaud. Els estralls causats pels sargassos són evidents.

Savane des Petrificacions,

Savane des Petrificacions. Sargassos. Martinica. Foto: gloriacondal

També al sud però a la banda del mar Carib, hi ha la península del sud-oest, on trobem llocs com Trois Îlets, al nord, d’on surten excursions amb barca i carretera cap al sud, la Grand Anse i les Anses d’Arlet, aquesta segona, una bona platja i un poblet coquetó.

Anse d'Arlet

Anse d’Arlet. Martinica. Foto: gloriacondal

D’aquí cal continuar per la carretera de la costa fins al mirador a la Roca del Diamant. Hi ha dos turons que es poden fer a peu, Morne Champagne i Morne Lacher, i un parell de llocs on cal aturar-se: la Maison du Bagnard, una història curiosa sobre un artista, i el Memorial cap 110, un conjunt escultòric en record del naufragi d’un vaixell negrer allà quan l’esclavitud ja estava prohibida. «Curiosa» la manera com el govern francès ho va «resoldre». Més a l’est, el poblet i platges de Sta. Lucebé.

Memorial cap 11o

Memorial cap 110. Martinica. Foto: gloriacondal

L’interior nord de l’illa és on hi ha més relleu, amb el mont Pelée, el cim més alt (1.397 m), i els Pitons de Carbet. Vegetació exhuberant, cascades, miradors i senders per caminar. Un poble on val la pena parar és le Mourne Rouge, on es té una vista genial del Pelée, però millor anar al refugi de l’Aileron i d’allà fer el cim (sovint tapat per núvols).

Mirador Aileron. Mont Pelée

Mont Pelée. MArtinica. Foto: gloriacondal

La costa nord del Carib té com a ciutat destacada S. Pierre, l’antiga capital, potent i maca, que una erupció de 90 segons el 1902 va destruir. Van morir 30.000 persones. Ara Fort de France és la capital, però l’esplendor del passat de la ciutat destruïda s’endevina trepitjant les seves pedres, edificis o les restes del teatre. Més al nord arribem fins a Le Prêcheur i a Anse Couleuvre (platja i ruïnes explotació agrícola). Aquí arriba el sender que ve de Grand Rivière. De S. Pierre cap al sud, successió de platgetes de sorra negre cap a Le Carbet.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dit això, els mites que no ho són tant…

platges de cocoters i sorra blanca. -No totes, ni la majoria. Moltes són de sorres negres volcàniques. Si hi ha cocoters, vigileu de no deixar el cotxe a sota, si cau un coco al sostre poseu a punt el full d’assegurança per abonyegament de planxa superior. També trobareu uns dels arbres més verinosos del món, els mancenilliers pometa de la mort, molt tòxics, sovint marcats de vermell.

– molt sol… i molta pluja. Les temperatures màximes estaven entre 27 i 30º, les mínimes entre 21 i 24º. El sol crema. L’estació seca va de desembre a abril (entre febrer i març és quan plou menys). Cada dia hi ha ruixats, alguns forts. Però els mesos de juny, juliol i agost, especialment, són el període humit, i plou molt.

carreteres idíliques i solitàries. A la Martinica hi ha caravanes i embussos continus. Entre 7:30 i 10 del matí i entre 4 i 6 de la tarda, els accessos a la capital són un caos, però també circular per altres carreteres de l’illa.

mar neta i aigües turqueses – Des de 2011, el Carib té un problema greu, unes algues rogenques, els sargassum, que amb el canvi climàtic i l’augment de la temperatura de l’aigua, ha canviat la direcció dels corrents marins i hi arriben enormes conjunts  formats a l’Atlàntic Sud. Abans n’hi havia, però pocs, ara l’augment posa en perill l’ecosistema i el turisme caribeny. Mèxic ha patit «invasions» el 2015 i el 2018, cada cop més grans (vegeu reportatge BBC). En arribar a le Robert, Martinica, a la costa atlàntica, la pudor de podrit que vam notar va ser horrible. La majoria de platges estan afectades.

El somni de prendre un còctel de rom (planteur) tot veient pondre’s el sols des de l’hamaca d’una piscina. Ull amb els insectes. Ho deia Pere Quart: Si a les fosques, ja no piquen les mosques, hi ha els mosquits, que treballen de nits. I cal untar-se bé de repel·lent potent (Goibi, per exemple), perquè alguns mosquits transmeten malalties com el dengue o el Zika (Clar que ja s’han donat casos de malalties a gent que no ha sortit de Catalunya).

Presqu’e île de la Caravelle

Plantacio canya sucre. Presque’ile dela Caravelle. Martinica. Foto: gloriacondal

El conjunt del viatge van ser tres illes,les dues primeres, Guadalupe i Dominica. En total, un mes. Vols LEVEL BCN via París. Guadalupe i Martinica són territoris d’ultramar de França i parlen francès. A efectes pràctics és Europa (telefonia, assistència sanitària, etc.) A Dominica són independents, parlen anglès i és un país pobre. Vam arribar a Guadalupe, després vam anar a Dominica i finalment a Martinica, d’on vam tornar. D’illa a illa hi vam anar per mar.

Fort de France

Fort de France, capital de Martinica. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Dominica

map dominica

Dominica. Punts visitats

 

Aquesta és una crònica una mica boja, com l’experiència que hem viscut. Us parlarem del navegant Colom, dels indis que va trobar a l’illa, de la pel·lícula Pirates del Carib, d’huracans, de canibalisme, de creuers, de busos i de galls. I d’algunes coses que vam fer.

Diuen que el rei espanyol preguntà a Colom com era la Dominica, ell arrugà amb la mà un full de pergamí, el llençà sobre la taula i va dir: així! I encara que hi va plantar la bandera, no se’n va sortir, perquè els aborígens es resistien. Pel relleu i les poques terres de conreu, mai vai ser colonitzada del tot. Francesos i britànics se la van disputar fins que finalment quedà en mans dels segons.

L’illa Dominica va ser l’escenari de la pel·lícula Pirates del Carib 2. Ho exploten a través del turisme de creuers, un al dia. Tot es desborda i el turisme independent, com nosaltres, no ho tenim fàcil. No hi ha platges de palmeres i cocoters, ni allotjaments i restaurants com a les Antilles franceses, per exemple. S’assembla més a un país tercer africà que res. Vam viure talls d’aigua que van durar hores i afectaven tot el barri. Al restaurant d’un gran hotel tenien tots els WC embussats per manca d’aigua. Preferim no pensar com cuinaven i fregaven, però el menú costava 25 € i una habitació, 250 €/nit.

WC Portsmouth Dominica

WC al carrer principal. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Ciclons, erupcions, huracans… han acompanyat la seva història. L’huracà Maria, el setembre de 2017, va arrasar boscos, rius i construccions. El país va quedar devastat. És habitual veure edificis abandonats, cases sense sostre… o un WC enmig del carrer. El seu lema és: Dominica is strong.

Scotts Headl. Dominica

Scotts Head. Dominica. Foto: gloriacondal

Parlen anglès, condueixen per l’esquerra i funcionen amb el dòlar caribeny. És un dels espais ornitològics més rics de les Antilles, amb 162 espècies d’aus.

Bubble spa beach. Dominica

Bubble spa beach. La Soufriere. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi ha un GR que recorre l’illa de nord a sud, el Waitukubuli Trail, passant per Morne Diablotin, el punt més alt de l’illa (1.447 m). Comença a Portsmouth i acaba a Scotts Head, però alguns trams estan tallats. L’illa fa 50 km de llarg per 20 d’ample.

Fort Shirley. Portsmouth

Fort Shirley. Portsmouth. Dominica. Foto: gloriacondal

Allotjades a la capital, Roseau, on viuen 15.000 habitants dels 75.000 que té l’illa, vam visitar al nord-est de la costa occidental, Portsmouth i el Parc dels Cabrits, i al sud, Scotts Head Pinacle, entre els dos mars, La Soufrière i Bubble Spa Beach (dues «piscinetes» amb bombolles d’aigua calenta). Ens ho vam passar bé, acompanyades de tres iaios. No gaire lluny, Champagne reef, una platja amb un fons marí molt ric, també per les bombolles.

Portsmouth des de Cabrits NP

Portsmouth des de Cabrits PN. Dominica. Foto: gloriacondal

A l’interior, dins del PN Morne Trois Pitons, envoltades d’una vegetació exhuberant, Trafalgar Falls i Wotten waven, un poblet de manantials sulfurosos. Un dia també vam anar a Laudat, únic lloc de l’illa on creix una plantació de cafè, i d’allà a la Titou’s gorge una gorja estreta que es pot recórrer amb l’aigua al coll.

Mural Escalier Tete Chien. Dominica

Mural L’escalier Tete Chien. Sineku. Dominica. Foto: gloriacondal

A la costa atlàntica vam anar a Castle Bruce i d’allà al poblet de Sineku, que forma part de la reserva on viuen els 2.200 kalinagos de l’illa, la major població d’indis de les Antilles. Més al nord, han reconstruït un poblat antic: Kalinago barana autê. Nosaltres vam caminar fins a L’Escalier Tete chien, un lloc simbòlic per a ells i vam conèixer en Clemence, un home que ens parlava de les cases noves i sense estrenar que el govern els ha construït.

Escalier tete chien. Dominica

Roques escalier tete chien. Dominica. Foto: gloriacondal

«Les van fer per nosaltres, però de casa ja en tenim, no en necessitem». Segur que tenen més condicions, són maques, noves… però ells no volen canviar. I si els ho haguessin preguntat abans? No parava de mirar-nos a la cara i dir: que blanques i que maques! Ens convidà a anar a ca seva a menjar i beure, però vam declinar la invitació. De tornada vam aturar-nos a Emerald pool i ens vam banyar, soles, en les seves aigües.

Emerald Pool Dominica

Emerald Pool. Dominica. Foto: gloriacondal

Vam anar sempre amb busos. No hi ha estació central sinó més de 15 parades en diferents punts de la ciutat, segons la destinació. Cal temps i paciència, i és una experiència interessant. Són furgonetes on caben 12 persones, la matrícula comença per H (també els taxis) i les distingeixes perquè són molt velles i solen portar un lema escrit, no pas la destinació!

busos dominica

Busos Dominica. Foto: gloriacondal

L’altre gran tema han estat els galls. Són els reis del mambo: passegen pels carrers, creuen carreteres, picotegen arreu… i sempre canten. No és cert que anunciïn el nou dia. Aquí canten a la una de la matinada, a les 3, a les 5 de la tarda… canten sempre i en estéreo (un altre gall recull el cant i hi ha un «diàleg»). De vegades és difícil dormir.

cara

Dominica. Foto: gloriacondal

Fa uns segles, els kalinagos practicaven el canibalisme. Deien que els francesos eren els que tenien més bon gust i els espanyols eren difícils de mastegar i tendinosos. Els feien talls a l’esquena i els omplien amb herbes i condiments, els donaven un cop al cap i els feien a l’ast, a poc a poc.

Titous gorge Dominica

Titous gorge. Dominica. Foto: gloriacondal

No ha estat fàcil. L’allotjament tenia moltes deficiències, ens costava trobar un lloc decent per menjar, de vegades arribaves a un lloc en bus però no sabies com sortir-ne perquè no passaven…

Trafalgar Falls. Dominica

Trafalgar Falls. Dominica. Foto: gloriacondal

Dominica és més un país africà pobre, que la visió que tenim d’una illa caribenya. Amb 3 o 4 dies en tens prou.

Morne trois pitons dominica

Morne Trois Pitons. Dominica. Foto: gloriacondal

Hi vam arribar en ferri des de Guadalupe, hi vam estar 9 nits i en vam sortir també per mar cap a la Martinica.

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Guadalupe

mapa guadalupe

Guadalupe. Punts visitats

La Guadalupe no és la veïna de dalt, ni la cantant coneguda com la Lupe. L’arxipèlag de les Guadalupe es troba al Carib i és part de les Petites Antilles. Té forma de papallona, amb dues illes principals, i després n’hi ha moltes més de petites. La Basse Terre, a l’oest, és de vegetació tropical, escarpada, amb rius i cascades, i el volcà de 1.467 m, la Soufrière. L’illa oriental, Grande-Terre, té un relleu més suau, moltes platges de postal i plantacions de canya de sucre.

Pointe des chateaux. Guadalupe

Pointe des Chateaux. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Vam estar-hi 12 dies repartits així: 5 nits a S. François (Grand Terre), 3 a Basse Terre i 3 a Deshaies, també en aquella banda. Des del primer allotjament vam visitar Punta des Châteaux, Ste-Anne i platja Bois Julen.

plage bois julan, sante anne guadeloupe

Platja Bois Julan. Sta. Anna. Guadalupe. Foto: gloriacondal

També vam fer una ruta per Porte Enfer, punta de la Gran Vigia, Anse Bertrand, sender des de Platja Chapelle a Pointe Plate i Port Louis.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Finalment, destaquem dues poblacions: le Moule i el cementiri de Morne-a-l’eau.

Morne Guadeloupe

Cementiri Morne a l’Eau. Guadalupe. Foto: gloriacondal

A Basse Terre hi ha el poblet de Sta. Maria  i un monòlit bastant deteriorat en record de la caravel·la de Colom quan hi atracà. Vam estar a la platja Bananier, vam caminar al Bassin Bleu, a Matoula, al Grand Etang i a les Cascades del Carbet.

Bassin Bleu. Guadalupe

Bassin Bleu. Guadalupe. Foto: gloriacondal

chutes carbet guadalupe

Chutes Carbet. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Des de Deshaies vam visitar la Reserva cousteau, vam caminar pel Parc des Mamelles, la Maison Fôret, la cascada aux Ecrevisses… i vam estar a les platges de la Grand Anse i de la Perle, de postal.

Iles pigeon. reserve cousteau. guadeloupe

Illes Pigeon. Reserva Cousteau. Foto: gloriacondal

A la capital, Pointe-à-Pitre, el més destacable és el Memorial ACTe, història de l’esclavatge des dels inicis de la humanitat en tot el món, fins als nostres dies. Visita obligada. Després, podeu arribar-vos a la històrica Place de la Victoire i passejar pels carrers dels voltants.

platja la perle. guadalupe

Platja la Perle. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Com en tot viatge, la tria del que fem i del que no fem és subjectiva. Us expliquem el que hem fet, sabent que hem deixat coses, com pujar al cim de la Soufrière, anar a algunes de les illes com la Desirade o les Saintes… i altres. Ens han faltat dies. Tot ens ha agradat, hem conegut gent maca i, a destacar, la parella de Ti Zozio, a S. François, la Caterina i el Jean François, encantadors, bons consellers, i de gran suport perquè en perdre l’equipatge del vol, ella no va dubtar en deixar-nos roba seva, de la nostra talla i del nostre gust.

Ti Zozio. Guadalupe

Ti Zozio. Saint François. Guadalupe. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , , , | 1 comentari