Cardona

Cardona, a la comarca del Bages, té dos espais que són de visita obligada: les mines de sal i el castell.

muntanya sal cardona

Muntanya de sal. Cardona. Foto: gloriacondal

La Muntanya de Sal ja era explotada en el neolític i més endavant pels romans, en superfície. No és fins el 1900 que es construeix una mina subterrània. El 1925 s’inicia el projecte per explotar-la i entre el 1926 i 1929 es construeix el complex industrial i habitatges per als directius i tècnis, però no per als miners i famílies, que vinguts d’altres regions d’Espanya, han de malviure com poden fins que el 1934 construeixen la primera colònia. Després de 60 anys d’explotació, la mina tanca, amb un balanç de 90 morts. La visita planteja un passeig per les antigues instal·lacions mineres: edificis, pous.. i l’entrada a la mina, tocant a l’immens dipòsit de residus, per recórrer passadissos, sota estalactites i parets de sal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El castell de Cardona (feu un cop d’ull en aquesta Visita virtual), construït per Guifré el Pilós, domina la vall del Cardener i el salí. Els beneficis de la sal van convertir els senyors de Cardona en una de les nissagues més influents en la política, que van acabar emparetants amb els ducs de Medinacelli, vivint de renda, sense ganes d’invertir, el gran problema de l’España rendista i conservadora.

castell cardona

Castell de Cardona. Foto: gloriacondal

L’episodi més emblemàtic del castell és la resistència contra les tropes de Felip V durant la guerra de Successió, ja que va ser la darrera plaça que va capitular, el 18 de setembre de 1714, una setmana després de Barcelona. Ara dins del recinte de 62.000 m2 hi ha el Parador Nacional, el claustre gòtic, la torre de la Minyona i la col·legiata de Sant Vicenç, del 1040 (romànic llombart), on Orson Welles va filmar-hi algunes escenes de la pel·lícula Campanades a mitjanit (1965). Tot està envoltat per dues muralles, la més exterior del s. XVII. A la Casamata hi ha un exposició sobre la guerra de Successió i la Ruta 1714.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Val la pena fer una volta pel nucli antic, una vila murada d’època medieval, amb la plaça de la Fira i la imponent església de S. Miquel, gòtica, amb cripta i un campanar més antic. Davant, la petita plaça del Mercat, amb arcades. Pugem per la Volta de can Fondeví, al c/Major, cap a c/Hospital fins al mirador del castell, amb vistes espectaculars, tocant al vell edifici de l’Hospital de Cardona, del 1852, ara residència d’avis.

esglesia s miquel cardona

Església S. Miquel Cardona. Foto: gloriacondal

Més informació:www.cardonaturisme.cat

Anuncis
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

De Tessalònica a Alexandròpolis. Grècia

Teatre Filipos

Teatre de Filipos Macedònia. Grècia. Foto: gloriacondal

Aquest és un viatge que, seguint, si fa no fa, l’antiga via Egnatia, comença a Tessalònica (o Salònica) la capital de Macedònia, i va fins a Alexandròpolis, a Tràcia, a 300 km, entre les rius Nestos i Evros, fronterera amb Turquia.

Filipos

Museu Filipos. Macedonia. Grecia. Foto: gloriacondal

Macedònia és l’antiga pàtria de Filip II, del seu fill, Alexandre Magne i d’Aristòtil… La Macedònia grega ocupa el 52,4% del territori de la regió originària de Macedònia, on vivien els antics Pelasgs, nom dels habitants de Grècia abans de l’arribada dels hel·lens. L’actual territori macedoni està repartit entre Grècia, Turquia i Bulgària. Salònica, la capital, formà part de l’imperi Otomà fins al 1912. El 1913, la major part de les terres otomanes d’Europa foren dividides en els estats veïns de Grècia, Sèrbia, Bulgària, Albània i Montenegro. La regió inclou l’illa de Tassos i la península de la Halkidiki. Grècia era contrària a la creació d’un estat que portés el nom de Macedònia i després de molts litigis, el 2018 van arribar a un acord. Vegeu l’enllaç.

Riu Nestos

Riu Nestos. Macedònica. Grècia. Foto: gloriacondal

Els centres d’interès arqueològic són: a l’oest de Tessalònica, Vergina (tomba de Filip II), a l’est, Amfipoli (tombes recents de gran importància) i a pocs km de Kavala, Filipi (ciutat fundada per Filip II). Els centres d’interès natural són els deltes dels rius Nestos i Evros, amb ecosistemes on viuen centenars d’aus, algunes en perill d’extinció o poc vistes. Els centres d’interès històric són les ciutats de Tessalònica i Kavala (cliqueu als enllaços per llegir), els pobles de Feres, amb l’església bizantina de la Verge Kosmosotira, exemple d’art bizantí diferent i Xanthí, amb un barri antic gran i ben conservat. Alexandròpolis (o Alexandrúpoli) és la ciutat més gran abans d’arribar a Turquia, a 40 km, on hi ha el port per embarcar cap a l’illa de Samotràcia, amb el santuari dels Grans Déus on es trobà l’estàtua de la Victòria Alada.

Xanthi

Casa bizantina, Xhantí. Macedònia. Foto: gloriaconal

El viatge es pot ampliar, des de Salònica, per baixar a la península de Halkidiki. Nosaltres hi vam anar fa uns anys i la vam trobar molt trinxada. Des de Kavala es pot anar a l’illa de Tassos, interessant, però força turística.

Alexandrupoli

Alexandròpolis. Grècia. Foto: gloriacondal

 

 

 

 

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Kavala

Παναγια. Καβαλλα

Turó Panagia. Kavala. Grecia. Foto: gloriacondal

Kavala (63.000 habitants) és la segona ciutat de la regió de Macedònia, a Grècia. La primera és Salònica (700.000 habitants). Hi arribem des de Xios en un trajecte en ferri de 14 h, però també té aeroport. Dels dos cops que hi hem estat, la primera ens vam allotjar a l’Hotel Akropolis, un lloc senzill, des d’on vèiem l’illa de Tassos. El segon, just al costat, Airhotel Galaxy, (relació qualitat-preu molt bona) en una habitació que donava al c/Venizelos i vèiem l’aqüeducte; des del terrat, vistes a tot.

Kavala

Mesquita Ali Bey Kavala. Grecia. Foto: gloriacondal

La part més interessant és la ciutat vella, al turó de Panagia, habitada des del s VII ane, envoltada per grans muralles. Al s. XVI, amb Solimà el Magnífic, la ciutat fou reanomenada Kavala i reconstruïda. En aquest període es construeixen la fortalesa, l’aqüeducte i altres edificis. Comencem la visita per dalt de tot, on hi ha la plaça de Mehmet Alí, un orfe de 8 anys, nascut a Kavala cap el 1770, enviat a Egipte pel seu oncle, on arribà a ser governador el 1805. Hi ha la seva estàtua i casa seva, que es pot visitar. A l’altra banda, el Cafè Briki, amb vistes a la ciutat. D’aquí, caminant per cases d’arquitectura otomana i carrers estrets arribem a l’antiga mesquita d’Alí Bey, al costat de l‘església de la Panagia, construïda el 1965 sobre les ruines d’una església post-bizantina. Hi ha un pati amb petites estances al voltant.

Kavala

Turó de la Panagia. Kavala, vist des del castell. Foto: gloriacondal

Continuem fins al Castell, amb una part per fer-hi espectacles i una altra per visitar, amb una torre circular on es pot pujar a dalt amb vistes a les dues bandes de la ciutat; es pot trepar a la muralla i caminar per dalt. Al pati central, un llorer, un magraner, un lledoner…. Més avall hi ha l’edifici d’Imaret, reconvertit en hotel, però mantenint el vell edifici del 1817, quan Mehmet Alí va retornar i ordenà construir i finançar un complex amb dues madrasses, mesquita, escola, biblioteca, menjador popular…

Kavala

Imaret. Kavala. Foto: gloriacondal

A baix, l’Aqüeducte de Kamares (52 m d’alçada, amb 60 arcs). Molt a prop, el mosaic i monument a l’apòstol Pau, tocant a l’església d’Agios Nikolaos (antiga mesquita d’Ibrahim Pasha). El port i un llarg passeig marítim són plens de cafeteries i tavernes; els carrers de l’interior, plens de vida.

Kavala

Aqueducte Kavala. Grecia. Foto: gloriacondal

Visitem el Museu del Tabac, en un antic magatzem de tabac, dels més de 160 que va arribar a tenir la ciutat. El cultiu del tabac, varietat Basma a la zona va començar el 1829 i el 1860 es fan els primers magatzems per exportar-lo a tot el món. Arreu de la ciutat, cases d’estil neoclàssic, com l’Ajuntament i mansions d’amos de negocis de tabac.

Kavala

Ajuntament Kavala- Grecia. Foto: gloriacondal

Des de Kavala, una visita obligada: les ruïnes de l’antiga ciutat de Filipi, a 18 km.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Tessalònica (Salònica)

Salonica, torre blanca. Θεσαλονικη

Tessalonica. Torre Blanca. Foto: gloriacondal

Tessalònica (Salònica) ha estat romana, bizantina i turca, i durant molts anys va ser el centre sefardí més gran de la Mediterrània. Molts pobles hi ha deixat les seves empremtes. La seva gran riquesa és la diversitat. És la segona ciutat del país i capital de la regió de Macedònia.

Tessalònica. Θεσαλονικη

La plaça Aristòtil és el centre neuràlgic, amb l’estàtua de bronze del filòsof amb el dit gros del peu daurat de tant tocar-lo. La Torre Blanca (torre veneciana del s.XV), és el símbol de la ciutat. Enllà, una escultura d’Alexandre Magne i més amunt, una altra contemporània, de paraigües.

L’església d’Agios Georgios (o Rotondahavia de ser el mausoleu del romà Galeri però acabà convertida en església bizantina. Larc de triomf de Galeriamb inscripcions de camells i escenes de la vida romana, és un punt de trobada d’amics i parelles.

Més amunt, l’església d’Agios Dimitriosamb una gran cripta, i encara més amunt la petita església del Profeta Elies, amb algunes pintures murals molt fosques. Lesglésia d’Agia Sofia té mosaics i unes làmpades d’or amb uns paons espectaculars; a la ciutat alta, l’església d’Ossios David (s. V), amb un pantòcrator amb un Crist jove, sense barba, cosa poc usual. Més amunt, la muralla de Teodosiamb la ciutat als nostres peus.

Θεσαλονικη, Tessalonica

Salònica. Arc triomf Galeri. Foto: gloriacondal

A la plaça Elefterias hi ha una escultura d’homenatge als jueus morts pels nazis. «L’any 1943, 366 jueus d’origen espanyol reben l’ordre de partir a un camp de concentració. El cònsol espanyol Romero Radigales informa els superiors de l’oferiment del govern suec de repatriar-los en vaixells de la Creu Roja, però l’aleshores ministro d’Exteriors Gomez Jordana li prohibeix fer res, per no enemistar el règim franquista amb el govern de Hitler. Al final, se salven». (Olalla, 2012). Ruta jueva: https://thessaloniki.travel/en/exploring-the-city/themed-routes/jewish-route

Salonica

Tessalonica. Arc triomf Galerti. Detall. Foto: gloriacondal

El barri Ladádika, és l’antic «barri xino»: tavernes, cafès i bars musicals (Salònica és la capital del gènere rebètic, prohibit en temps militars). També aquí sorgí el poema Epitafi, de Iannis Ritzos el 1936 en record de 12 treballadors morts en una manifestació, que Teodorakis va musicar. Youtube: Πού πέταξε τ’ αγόρι μου (On va volar el meu fill).

Salònica, Θεσαλονικη

Tessalònica. Muralla de Teodosi. Foto: gloriacondal

Dos museus: el Museu Macedoni d’Art Modernon recordem un bust en pintura d’Alexandre Magne fet per Andy Wharhol i algunes pintures naïf de Teodosi, i el Museu Arqueològic de Macedònia, al costat, molt bo. I per acabar, una volta pel mercat de Mondiano, amb molta vida. Al c/Karidi, tavernes i figures de cartró de mida natural dalt les teulades.

Θεσαλονικη

Tessalònica. C/Karidi. Foto: gloriacondal

Les obres del metro són eternes: sempre troben ruïnes!

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Samotracia (Σαμοθρακη)

illa samotracia

Illa de Samotracia, Grecia. Foto: gloriacondal

Coneixeu l’estàtua de l’Atenea Nike o Victòria” de Samotràcia? Si hi ha algú que no la coneix, és la figura que porten els Rolls Royce i el nom que inspirà la marca d’esports Nike, així com el logo. Nosaltres hem anat a l’illa de Samotràcia a conèixer on era originàriament.

Arribar-hi no és fàcil. Érem a l’illa de Tassos, al nord de l’Egeu i a l’oest de Samotràcia, però no hi ha connexió. Cal tornar a Keramotí, a la costa de Macedònia i d’allà agafar 3 busos diferents fins arribar a Alexandrúpoli, on agafem un ferri a Samotràcia (no té aeroport). Gran part del territori (178 km2) és parc natural. Ocupada pels otomans, el 1863 van autoritzar els francesos a endur-se l’estàtua, ara al Louvre. Hi viuen unes 3.000 persones que han optat per un turisme cultural i de natura. Hi ha alguns càmpings i pocs allotjaments, pocs cotxes per llogar i força motos, poques carreteres transitables i platges on s’arriba només per mar.

santuari grans deus samotracia

Santuari dels grans Déus on van trobar l’estàtua de la Victoria Alada. Foto: gloriacondal

El primer que fem és anar a Paleopóli a visitar el Santuari dels Grans Déus. El museu on hi ha una còpia de la Victoria fa dos anys que va tancar. Les ruïnes del que va ser un gran centre religiós ocupen una extensió gran. Al centre hi resten 5 columnes del que era el santuari. Seiem i contemplem, i ens imaginem l’Atenea Nike allà. Un equip d’arqueòlegs està excavant en el que era el teatre.

cim Fengari Samotracia

Cim Fengari, Samotracia, sovint tapat pels nuvols. Foto: gloriacondal

Molta gent ve per fer un dels pics més alts de l’Egeu, el Fengari (1.611 m), una excursió d’unes 11 hores de durada, amb un grau de dificultat considerable, sempre envoltat de núvols. Homer parla del cim al cant XIII de La Ilíada: «no en va, el poderós Posidó estava a l’aguait en el cim més alt de la selvosa Samotràcia, contemplant la lluita…En aquell lloc s’havia assegut Posseidó en sortir del mar».

Terma Samotracia

Termes aire lliure a Terma. Samotracia. Foto: gloriacondal

Passem uns dies a Kamariótissa, el port, i uns altres a Terma, a 14 km, un lloc que permet pujar al Fengari, fer excursions a diverses gorges i té platja a 1 km. Des del mar veiem les muntanyes del davant, a tocar, amb molt desnivell. El Panagiotis, el xicot d’on dormim, un lloc que també és pastisseria, ens fa tastar un dolç típic de Samos, «bugatsa» (μπουγάτσα), molt bo. La taverna de la plaça, sota uns plataners descomunals i al costat d’un rec que té molt èxit entre la canalla, sempre és plena de gent. Molts són motxillers, i a l’entrada del poble es posen paradetes d’artesans, llibres vells i herbes. Sembla que hàgim tornat als anys 60, amb els hippies i alguns despenjats.

Gorgs Gria Samotracia

Gorgs Gria. Samotracia. Grecia. FOto: gloriacondal

Les gorges de Grià (Γριά βαθρες) són a uns 20’ caminant. Cal anar per un camí empedrat amb unes quantes tavernes, i un cop topem amb el riu, seguir el curs amunt entre un bosc espès d’enormes plataners i un rec. Arribem al primer gorg, d’aigües cristallines, grandet, una cascada i pocs metres amunt, la segona i la tercera.

Gorja Fonias Samotracia

Gorgs Fonias. Samotracia. Foto: gloriacondal

Les gorges de Foniàs són més complicades. El bus ens deixa a la carretera i ja veiem el camí que passa paral·lel al riu Foniàs, anomenat “l’assassí” per les inundacions primaverals. Seguim el sender, que es va complicant, perquè amb les pluges, el curs de riu canvia. Aigües netes, plataners, castanyers, cedres, alzines, falgueres… Hi ha moments que és millor passar per la llera, entre pedrots i aigua, que no pujar per senders esllavissats. Triguem uns 40’, comptant els retrocessos per buscar millors camins. El primer gorg és éspectacular: aigües netes, transparents, verdes, fredes… la cascada només la veus si nedes cap endins, perquè queda amagada. Un sender costerut i relliscós va cap a la següent, a uns 30′. De retorn, bany a la platja, sense gent, aigües tranquil·les i còdols negres. A la banda on el riu Foniàs arriba al mar hi ha un petit delta i les restes d’una torre.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El millor poble de l’illa és Xora. Com a tants llocs de Grècia, Xora és el poble antic, original, amagat dalt d’una muntanya, amb vistes, per protegir-se dels pirates. No és el més espectacular de les illes però és maquet, en amfiteatre, carrers estrets i a dalt de tot, un castell; allà hi ha un petit cafè amb vistes sota uns plataners gegants. No veurem la posta de sol des d’aquí, perquè un turonet que tenim al davant ho taparà, però veiem com es va fent fosc i el poblet es va il·luminant.

profiti ilies samotracia

Profitis Ilies. Samotracia. Foto: gloriacondal

Un altre poble és Profitis Ilies, el més alt de l’illa, famós pels restaurants de cabres, i més avall, Kastelli, amb vistes a turons suaus, camps, tancats de cabres i de fons, el mar.

EL poble de Terma ha d’espavilar si no vol decaure. L’edifici dels banys estava pendent d’obrir, per problemes tècnics. Les basses de més amunt, deixades i brutes. La quantitat de “penjats”, si augmenta, pot desanimar altres turistes.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Tassos (Θασος)

Una illa on molts dels carrers dels pobles tenen la calçada i les voreres de marbre. Algunes platgetes, en lloc de sorra, també estan cobertes de petites pedres de marbre. De quin país parlem? D’un que va sobrat, és clar: Grècia.

panagia marbre

Illa de Tasos.Marbre. Foto: gloriacondal

L’illa de Tassos era coneguda, a l’antiguitat per les mines i el marbre. Les pedres són la seva gran riquesa, a més de les oliveres. Encara avui hi ha fàbriques de marbre que l’exporten a tot el món.

ferri tassos

Ferri Keramotí Tassos. Foto: gloriacondal

S’hi arriba en ferri des de Kavala (18 milles) o des de Keramotí (8 milles, uns 20’). No té aeroport. Són uns 14.000 habitants i l’illa té forma circular. Fer-hi la volta per carretera són 99 km. El cim més alt és l’Ipsarion (1.204 m) i la capital, Limenas.

limenas tasos

Limenas. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

El 95% del turisme és de l’Europa de l’est i té nombroses platges: al nord-est, les més famoses són Marble Beach i Golden Beach. Al sud, Potós és una població gran, amb platges i turistes, molt a prop de Limenaria, la ciutat més important d’aquella banda. La majoria de platges són de sorra i algunes tenen grans plaques rocoses en entrar a l’aigua, cosa que dificulta entrar i sortir-ne. A prop de Limenas cal anar a un poble penjat a la muntanya, Panagiá, amb cases tradicionals, restaurants que serveixen cabra i vistes. De camí, una pedrera d’on extreuen el marbre.

panagia tassos

Panagia. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Des de l’oest, a Prinos, d’on surten ferris a Kavala, s’arriba a dos poblets penjats a la muntanya, Micró i Megalo Kazaviti, amb fonts, senders per caminar, i tavernes de cabres. Des del sud-oest, entre Potós i Skala Marion, surten 3 carreteres cap a l’interior de l’illa, que porten a Teologos, Kastro i Mariés. La visita a Teologos, antiga capital de l’illa, és obligada, no només pels restaurants de cabra i be, sinó perquè té l’església d’Agios Dimitrios, del 1803, amb icones, i sobretot, un iconostasi, obra d’un monjo d’Atos, que hi treballà 8 anys, un treball molt especial que només es troba en pocs llocs de Macedònia oriental i Tràcia.

agios dimitrios

Esglesia Agios Dimitrios. Teologos. Tasos. Grecia. Foto: gloriacondal

La carretera que porta a Mariés permet acostar-se (2 km) a un petit embassament i unes cascades, amb vegetació típica de zones d’aigua. De camí, el monestir de Panagiá, de monjos. Finalment, la crta. que porta a Kastro. que acaba l’asfalt just on comença el poble, a 800 m d’altitud, amb vistes impressionants a tota l’illa. Hi va haver un castell i ara queden algunes cases disseminades, de pedra, un parell de tavernes i l’església de s. Atanasi. Sensacions profundes.

Kastro Tassos

Kastro. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Nosaltres vam estar uns dies a Limenas, al nord, i uns altres a Limenaria, al sud. De l’una a l’altra hi ha 39 km. A Limenas hi ha restes de l’àgora, d’un teatre, l’acròpolis, etc. Tenim la sort d’assistir a un concert de la coral de Tassos al pati del museu arqueològic i de sopar a la taverna Alexandra, amb música en directe i una mestressa que tant serveix una comanda com es posa a ballar un sirtaki.

museu arqueologia tasos

Museu Arqueologic Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

A Limenària destaquen les restes del passat miner, la més visible, l’edifici de l’anomenat «Palataki» del 1903, que es veu des de baix el port, en un petit turó sobre el mar, on vivia l’amo de la mina propera, un alemany anomenat Speidel. El 1963 la mina tancà, l’edifici va restar abandonat i el van declarar Monument Nacional però més endavant el va treure de la llista. Recordem amb tristesa un altre monument abandonat, l’hospital de leprosos de Xios. En el camí fins a la platja de Metalià, a baix del turó, es veuen restes dels edificis administratius, dels habitatges del personal, maquinària i restes al mateix port on embarcaven el material.

palataki tasos

Palataki, Limenaria. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Al sud-est, i en una zona molt propera l’una de l’altra, la doble platja d’Alikí, el monestir de S. Miquel Arcàngel, de monges, i l’anomenada llacuna Giola, tocant al mar, famosa pels colors verdosos. Cal aparcar dalt la carretera i baixar per una pista primer, i després un sender molt dolent, fins arribar-hi, (uns 20’). A nosaltres ens va decebre: molta gent, l’aigua no tenia res especial, i si volies sucar-te, calia tirar-te d’amunt. Res a veure amb les imatges vistes en postals i per internet.

giola tasos

Llacuna Giola. Tassos. Grecia. Foto: gloriacondal

Si es té pressa, l’illa es pot veure en 2 o 3 dies. Si es vol fer amb calma, uns quants més. Les oliveres són presents arreu i, per tant, les olives i l’oli.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Grècia, 2018. Què està passant?

Atenes aeroport

Aeroport Atenes 2018. Foto: gloriacondal

Som a Suècia? Un cafè exprés costa entre 2,50 i 3 €. Un litre de gasolina, 1,69 € i en alguns llocs, més de 2€. Un kg de tomàquets, 1,60 €. Només el pa resisteix: una barra ens costa el mateix que el 2015, 80 cèntims, però a costa de baixar pes i qualitat. Deuen pensar que millor així, no fos cas que, com en altres situacions en diversos països, arran d’una pujada del pa hi hagi revoltes. El pa és un símbol.

pa de xios

Barra de pa Xios. Foto: gloriacondal

Fa quatre anys seguits que anem a Xios i la situació va avall. Ens diu un amic jubilat fa uns 4 anys, que el gener els tornen a abaixar les pensions. Dels 1.700 € que guanyava al principi, ara li pagaran uns 700. Fa 8 anys que pateixen aquesta estafa anomenada crisi. Les classes mitjanes estan desapareixent i cada cop hi ha més gent pobra, perquè els que tenien diners estalviats, estan acabant la bossa. Pels pobles, cada cop més cases velles, abandonades.

Kardamila Xios

Kardamila Xios. Foto: gloriacondal

I els refugiats? Doncs tancats en el camp de Viale, uns 3.000, si fa no fa els mateixos que vam deixar. Allunyats de la capital, deuen pensar que si no els veus, no existeixen. A alguns se’ls denega el permís per no considerar-los refugiats polítics (per exemple gent arribada de Marroc) i a la majoria se’ls atorga l’estatut de refugiat, però de fet, no canvia res. Ara mateix, més de 400 refugiats de Xios tenen document d’asil i no surten perquè no tenen on anar. A Viale hi ha registrats 125 nens que poden anar a l’escola primària i 70 a secundària, però hi ha problemes perquè els porten en grup a una escola i llavors els pares i mares grecs veuen com baixa el nivell d’educació dels seus fills. No hi mestres de suport ni temps de transició. I mentrestant, el partit feixista Alba Daurada, cada cop té més adeptes i acusen els partits que ajuden els refugiats d’oblidar «els de casa». Els refugiats volien arribar a Europa, però s’han quedat en una illa on parlen una llengua que no tenen ganes de conèixer, ni els ofereix feina, perquè prou tenen amb la seva crisi. Algunes excepcions: una família de refugiats ha trobat feina fora del camp, treballen al sud, en el màstic, i viuen al poble. Una altra encara va tenir més sort: un poblet alemany estava a punt de perdre l’escola de primària perquè no tenia prou canalla; l’alcalde va connectar amb el camp de Viale i va demanar si hi havia una família que volgués anar a viure allà, amb la condició que tingués 3 fills, perquè no tanquessin l’escola. Va sortir una família i ja són allà. Tots contents.

paradetes festa xios

Festa a Lagkada Xios. Foto: gloriacondal

Mesta. Tomaquets

Tomaquets Xios. Mesta. Foto: JC

Les platges de l’illa estan plenes, els cafès i bars també; els restaurants potser no tenen tanta gent. Les parelles es casen i fan festes, però no tan esplendores com abans. Celebren sants i solsticis, fan vermuts, canten, ballen… viuen al dia. Abans, no es podia pagar amb targeta enlloc, ara, gairebé a tot arreu. Aparentment no passa res, però no és cert. El peixater, inactiu una setmana perquè amb lluna plena no es pescava, diu que això acabarà malament. I mirant-nos a nosaltres diu: «I Espanya ens seguirà». Nosaltres pensem en aquells refranys: «Qui dia passa any empeny» o «Comamos y bebamos que mañana moriremos».

I mentrestant, el jubilat que cada cop guanya menys ens regala mongetes verdes de l’hort, la carnissera cuina un “pastitsio” genial i ens el regala, el peixater arrodoneix el preu a favor nostre… i nosaltres cada  cop ens enamorem més de Grècia.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , | Deixa un comentari