La Manga del Mar Menor. Experiència Imserso

Ens vam inscriure la tardor passada i cap el desembre vam tenir la destinació (no vam poder triar gaire). Vam pagar 260 € per persona , que incloïa el vol a Alacant i una habitació doble en un hotel de 4 estrelles a pensió completa durant 10 dies. Les excursions que t’ofereixen van a part. Nosaltres vam preferir llogar un cotxe i anar pel nostre compte.

La Manga. Hotel Roc Doblemar

Vista des de l’habitació de l’hotel Roc Doblemar. La Manga del Mar menor. Foto: gloriacondal

La Manga és un lloc trinxat per l’especulació. Blocs immensos d’hotels i apartaments amb una autovia que la recorre fins el final. Sort que des del pis 8è de l’habitació vèiem el mar! Ens vam marcar alguns punts d’interès per conèixer la vall de Ricota i els pobles de Caravaca, Moratalla i Calasparra. Com a ciutats, Cartagena, Llorca i Múrcia. Dins la mateixa Manga, tot a peu, intentat aprofitar el poc de bo que hi queda.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam observar molt: al menjador, les cues que feien abans que obrissin el menjador; les empentes que de vegades rebies quan agafaves el culleró per posar-te la sopa, la iaia que anava sola i acaparava menjar a la taula, la parella on ella ho anava a buscar tot i ell esperava a la taula (el vam batejar com el “maharahá”). La dona maleducada que trobàvem a l’ascensor i hi pujava encara que anéssim com sardines de llauna. El ball, el bingo i la sala amb el televisor on sempre donaven futbol tenien molt èxit. Els jocs de taula també estaven sol·licitats, però no hi havia ningú jugar a la sala on hi havia billars i futbolí, a part de nosaltres. Als autocars tothom volia seure als millors llocs i els temes de conversa podien ser sobre quins són els millors supermercats o que el “savi” de torn expliqués al conductor com havia de conduir. A l’aeroport unes quantes dones que a l’hotel anaven fent la viu-viu, van demanar cadires de rodes. Molt còmode que et portin, però en aterrar a Barcelona es queixaven que mentre tots anàvem baixant de l’avió elles havien d’esperar al final!

Aeroport Alacant

Servei d’atenció de cadires de rodes. Aeroport Alacant. Foto: gloriacondal

L’organització ha estat bona i els serveis també. Fets els comptes, hem gastat 140 € més cadascuna (lloguer cotxe i benzina, i alguns dinars que vam fer pel nostre compte).

La Manga. Isla Mayor (Barón)

La Manga. Isla Mayor (Barón). Vista des de l’habitació 8è pis Hotel Roc Doblemar. Foto: gloriacondal

La Manga és un cordó de terra d’uns 24 km entre Cabo de Palos i la Punta del Mojón, que forma una llacuna d’aigua salada coneguda com a Mar Menor. Abans era una badia oberta al Mediterrani; als extrems, esculls de roques volcàniques van anar frenant sorres i sediments arrossegats pels corrents marins fins a formar una columna sorrenca de dunes i vegetació salvatge amb platges que donen a ambdós costats: el Mediterrani i el Menor. D’amplada fa entre entre 200 m i 1,5 km i està tallada per canals naturals que mantenen el contacte entre els dos mars. Fins al s. XVI hi havia molta vegetació però tot fou arrasat per ordre del rei Felip II de Borbó per evitar que els pirates s’hi amaguessin. Un altre pirata amic de l’infaust Fraga Iribarne, als anys seixanta s’ho va començar a carregar. Ara és un munt de ciment amb una autovia pel mig des d’on no veus el mar.

Far Cabo de Palos

L’especulació arriba fins al far de Cabo de Palos. Foto: gloriacondal

Tomás Maestre Aznar, nascut el 1925, d’una família murciana rica (un oncle era empresari miner de La Unión), volia convertir La Manga en un centre turístic, esportiu i recreatiu imponent. A la guerra civil havien perdut quasi tot el patrimoni industrial, llevat d’algunes propietats a Cartagena entre les quals hi havia la zona nord de La Manga. Els ajuntaments de S. Javier i de Cartagena li van donar suport, com també el ministre de Turismo, Manuel Fraga Iribarne. Maestre encarregà el projecte a l’arquitecte Antoni Bonet, dissenyat inicialment per a 70.000 persones.

La Manga. Puente de la Risa

Puente de la Risa. Cabo de Palos. Foto: gloriacondal

L’any 1978 es va inaugurar un Casino-hotel de 10 pisos.

Poco después de las 12 de la pasada noche quedó inaugurado el casino de La Manga del Mar Menor al lanzar la esposa del director de la “Hoja del Lunes” de Murcia la primera bola en la ruleta de la mesa número uno”, deia un dels principals rotatius murcians.

Far Cabo de Palos

Far Cabo de Palos. Múrcia. Foto: gloriacondal

Maestre tenia el 75% de la propietat. Al costat van començar a edificar un edifici igual, que havia de ser el seu bessó, però la crisi dels 70 sumat a què el Casino no va acabar de funcionar, el van obligar a desfer-se de propietats en mans de promotors i l’edifici bessò va quedar a mig fer. A pocs metres de l’edifici de l’actual hotel Roc Doblemar resta un esquelet de formigó; l’any 2011 van dir que s’enderrocaria, però no han trobat el moment… Jo convidaria les famílies desnonades a okupar-lo, arreglar-lo, donar-li color… i segur que seria molt millor que veure aquesta merda. Maestre va morir el 2013. A l’hivern viuen a la Manga unes 10.000 persones però a l’estiu superen les 200.000. Si aparcar-hi ara ja era difícil, imagineu-vos amb la calor!

Salines San Pedro Pinatar. Manga

Salines San Pedro Pinatar. La Manga del Mar Menor. Foto: gloriacondal

Hem recorregut a peu tota la Manga, en diferents moments. Pel sud, vam arribar al far de Cabo de Palos, i per la punta contrària, al Puente de la Risa. A terra ferma, al nord hi ha la població de S. Pedro de Pinatar, amb el Centre d’Interpretació de les Salines. D’allà vam fer el Sender de las Encañizadas (ruta circular, 12 km, 3 hores, dificultat mitjana), per les salines, el port, les platges, l’Encanyissada, els molins i la zona de fangs, amb aus i flora interessant.

Salines San Pedro Pinatar. Molino

Molí salinas S. Pedro Pinatar. Manga del Mar Menor. Foto: gloriacondal

Anuncis
Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Arbúcies – Joanet – pla de la Fossa – Can Riera de la Pineda – Arbúcies

gr 83 nord

GR 83 Camí del Nord Arbucies. Foto: gloriacondal

Aparquem els vehicles al polígon industrial d’Arbúcies, direcció S. Hilari i comencem a caminar pel Camí del Nord GR-83, una entrada molt especial ja que creuem la carretera per sota les clavegueres, literalment. Hem mirat si vèiem Fernandez Díaz però no; n’hi ha tantes, de clavegueres!

GR 83. Arbúcies

GR 83 Arbucies cap a Joanet. La claveguera. Foto: gloriacondal

Trobem les masies de can Goita, can Perota i can Forriol, aquesta ja al sot del Matadero. Amunt, a l’oest, queda el molí de ca n’Aulet, una bonica casa rural. La vegetació són suredes, bàsicament. Arribem al poblet de Joanet, a 550 m, després de caminar 3,1 km: en el petit nucli, la plaça de Catalunya amb la font i l’església de S. Mateu. Fem un mos i continuem.

Joanet

Joanet. Foto: gloriacondal

Sin volguéssim anar a S. Hilari Sacalm hi seríem en uns 5 km, però nosaltres volem fer la volta: a partir d’aquí anem pla i avall: passem pel pla de la Fossa (524 m), la roca Cavellera (458 m), el Ferrús… Tota l’estona tenim vistes del massís del Montseny: les Agudes, el Turó de l’Home i el Puigsesolles… i més enllà, el turó i castell de Montsoriu, això sí, amb una mica de calitja. Ja més avall, can Riera de la Pineda, can Tit, torre de Pujals, ca l’Escloper… fins que arribem al cementiri d’Arbúcies.

És migdia i decidim anar amb els cotxes fins a la masia-casa rural el Buxaus. Travessem la riera d’Arbúcies pel pontet després del Molí de les Pipes, en direcció al càmping la Vall del Vidal. Pel camí, castanyers, faigs, alzinars i nogueres. Des d’allà tenim una vista panoràmica de la plana de la Selva i les Guilleries. En dies clars es veu Blanes i part del Gironès. Demanem cerveses, del Montseny, és clar i treiem el dinar que portàvem. Menjar a pocs metres d’un arbust gegant, el càdec del Boixaus, és tot un privilegi; parent del ginebró, fou declarat Arbre Monumental.

masia boixaus

Masia Boixaus. Arbúcies

Hem tingut un dia de sol que ens ha obligat a anar traient les capes de roba que dúiem. Tornem cap a casa amb el caliu de la trobada i agraïdes a la nostra guia particular que avui s’esytrenava en això del GPS per caminar. Hem carregat bateries i continuarem batallant!

10 km – Ruta circular -3 h

 

ruta joanet

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El nostre blog en tots els idiomes

Us fem saber que el nostre blog es pot llegir en totes les llengües del món (sempre que Google les tingui). FInalment, hem incorporat una pestanya a la columna de la dreta, sota la fotografia de portada, on es pot triar en quina llengua es vol llegir. La traducció la fa “una màquina”, que no és el mateix que una persona, però per saber de què va la història, serveix!

Gràcies a tothom pel seguiment. I aquests que ens buscàveu des dels Estats Units, la Xina, o Somàlia, ara ho tindreu més fàcil!

 

blog gloriacondal

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

Com es diu “coixinera” en castellà

Durant els anys 40 del segle passat, a casa i al carrer només parlàvem català: amb la família i els amics… però de cop tot canviava quan ens portaven a l’escola. Jo anava cada dia caminant de Castellserà al castell del Remei, a una escola de monges dominiques, tot i que els meus germans, els xicots, anaven a la pública. Al col·legi ens deien una frase que em va quedar enregistrada: “Hablad en cristiano!”, que volia dir que parléssim en castellà. Això sí que era immersió total! Em sonava estrany perquè pensava que a casa meva anaven sempre a missa i eren molt cristians, llavors… n’hi havia de dues categories? Però els raonaments, a aquella edat, no anaven més enllà.

castellsera pla urgell

Castellserà. Pla Urgell. Foto: gloriacondal

Un dia la monja, a la classe de “labores”, ens va dir portéssim un tros de roba per cosir i ma mare me’n va donar un per fer una coixinera. A classe, jo vaig ensenyar la roba a la monja i li vaig dir que era per fer una “coixinera”. “En castellano, en castellano me lo tienes que decir… ” i jo no sabia com… fins que em va sortir la paraula: “Enaguas”!

La monja va respirar, va fer que sí amb el cap i em va prendre les mides. Va tallar la roba i vaig començar a cosir tal com em deia fins que va ser hora de plegar. Quan vaig arribar a casa, ma mare em va preguntar com havia anat i li vaig dir que ja havia començat a cosir, però que no sabia per què la monja m’havia pres mides… Ma mare, sorpresa, em va preguntar: però tu li has dit que volies una coixinera, oi? I jo li vaig respondre que sí, però que li havia hagut de dir en castellà. I què li has dit? em preguntà la dona. Aleshores em sortí la paraula màgica: “Enaguas”. Els ulls quasi li van sortir de les òrbites, però com que era una dona molt bona, no em va renyar ni res, això que s’havia perdut un tros de roba que, estava clar, no seria perquè jo portés uns enagos, ara ho sé, una meva de viso, o faldilles per portar a sota les faldilles de veritat, que ara no crec que cap nena sapigués què són.

cargols

Cargols Castellserà. Foto: gloriacondal

No recordo si la mare em va donar un altre tros de roba per fer una coixinera, o els enagos es van acabar penjant a l’armari de casa. A partir de llavors em va quedar clar que parlàvem llengües diferents, i la meva potser no era la bona, perquè no era cristiana. Potser tot això d’ara amb la llengua ja ve de lluny…

Publicat dins de Vivències | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Riu Paranà. Argentina

riu parana

Riu Paranà. Argentina. Gloriacondal

El riu Paraná va formar part del nostre viatge des de Buenos Aires fins a Iguazú. Entra del Brasil per l’anomenada triple frontera (Brasil-Paraguai-Argentina) i des de la confluència amb els rius Paranaíba i Grande (Brasil) fins a la desembocadura en el Río de la Plata, recorre 2.570 km. (Si hi sumem l’extensió de l’afluent principal, el Paranaíba, arriba als 3.740 km). Nosaltres vam començar pel final.

Riu Parana Tigre

Tigre. Buenos Aires. Argentina. Foto: gloriacondal

Buenos Aires i l’àrea metropolitana (15.000.000 hab.), s’extenen sobre la ribera de l’últim tram del delta i sobre el Río de la Plata. El delta del Paranà, que comença a uns 320 km del final, entre les províncies de Buenos Aires i Entre Ríos, és immens, amb nombroses illes, canals i rierols per on descarrega al Río de la Plata. Al moll de Tigre, hi ha ofertes de tot tipus per navegar. Nosaltres ho fem amb una barcabus col·lectiva, el mitjà de trasport més popular, i anem a «Tres Bocas», fent parada a tots els molls privats, que són molts. Laberint de canals entre aigua de color beig pel ferro («ese viejo río color de león», que deia Borges), i força pudor. Moltes cases, torres, terrenys a les ribes, alguns dels molls molt deteriorats i força circulació de barques, catamarans i llanxes, més algun caiac. Hi viu gent de classe mitjana i alta, i alguns molt alta, que hi arriben en helicòpter des de Buenos Aires, però també gent humil (no pobre) de fa anys. El record del delta és de pau, colors, remors, gossos amables i silencis.

Rosario. Costanera

Costanera. Rosario. Riu Paranà. Argentina

La següent parada va ser Rosario, la segona ciutat més gran d’Argentina (1.300.000 hab), que s’extén 50 km sobre la riba dreta del Paranà. La seva Costanera, doncs, és part fonamental de la ciutat, amb parcs, edificis històrics, passejos, museus… l’estació fluvial des d’on es pot navegar pel riu, que continua amb aigües marronoses i el pont modern de Ntra. Sra. Rosario. Assegudes en un banc vam passar llargues estones mirant el trànsit de vaixells de càrrega des d’on s’exporten cereals a tot el món, sobretot soja.

Corrientes

Corrientes. Riu Paranà. Argentina. Foto: gloriacondal

Nova parada, fugaç, a Corrientes ja força al nord. Era un dia gris i plujós. El riu tenia, encara més, aquell color de fang intens. A la costanera hi havia munts de contenidors, un petit port per a les barques… tot una mica destartalat. Potser era el dia, però ens va semblar trist. De Corrientes vam continuar cap a Posadas la capital de la regió de Misiones. A mig camí hi ha la presa de Yaciretá i la resclosa, que permeten la navegació des d’Ituzaingó fins a Posadas perquè els ràpids d’Apipé i Carayá queden sota les aigües. La costanera de Posadas té molta vida, recorre gran part de la ciutat i ens va cridar l’atenció una gran estàtua dedicada al comandant Andresito, heroi guaraní de la guerra de la independència.

Posadas. Andresito

Monument al general Andresito. Posadas. Riu Paranà. Argentina. Foto: gloriacondal

L’aigua és part permanent del paisatge i també motiu de lluita pel control dels recursos. L’aqüífer guaraní ocupa 1.200.000 km2 de subsòl (més que Portugal, Espanya i França juntes, repartit entre Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai). Vam visitar les missions guaranís creades pels jesuïtes, incloses les del Paraguai. Per això vam creuar el riu Paranà de Posadas a la ciutat d’Encarnación, a l’anada en bus i a la tornada en tren, per uns ponts imponents.

iguazu cataratas argentina

Cascades Iguazú. Argentina. Foto: gloriacondal

De Posadas vam anar, sempre paral·leles al riu Paranà, fins a les cascades d’Iguazú, on el Paranà es troba amb el riu Iguazú. Vam recórrer senders, salts i vam sadollar-nos de bellesa. Estaven impressionants, amb moltíssima aigua perquè havia plogut molt. De fet, teníem previst anar uns dies abans als Esteros del Iberà però tot estava inundat i era molt complicat. Iguazú va ser un bon punt final al recorregut pel riu Paranà.

Publicat dins de Viatges per Amèrica | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La ruta 40 i la ruta 3. Argentina

Cada país té les seves rutes mítiques. Als Estats Units vam fer una part de la ruta 66. A Argentina, la més famosa és la ruta 40, que recorre 5.194 km. Comença al sud, a Cabo Vírgenes, a la Patagònia i acaba a Quiaca, a Jujuy, al nord-oest del país. També hi ha la ruta 3, de la qual us en parlem al final.

Ushuaia

Ushuaia-Buenos Aires-La Quiaca. Foto: gloriacondal

ruta 40Nosaltres no vam planificar el viatge per fer aquestes rutes sinó per zones d’interès, però vam fer parts de la 40 a dues zones: Salta-Jujuy-Valls Calchaquíes, i a la Patagònia (Calafate-Chalten-Illa de Foc) i una petita part de la 3, a Ushuaia.

Cabo Vírgenes es troba a la Patagònia, a 132 km de Río Gallegos, a la costa atlàntica. De fet, fins l’any 2004 es considerava que el punt zero de la 40 era l’estuari del riu Gallegos, però a partir de llavors es traslladà fins on és ara. D’aquí travessa a l’oest fins a la frontera xilena, una mica més al nord de Puerto Natales, a Río Turbio.

Hostal La Leona. Lago Viedma

Parador la Leona. Lago Viedma. Argentina. Foto: gloriacondal

Puja cap al nord passant pel PN Los Glaciares, sector sud de El Calafate, amb el llac Argentina i la glacera del Perito Moreno com a grans atraccions, per seguir amunt passant per l’històric parador La Leona i el llac Viedma amb la població muntanyera de El Chalten. A prop hi ha un punt d’interès molt bo, ja en terres xilenes, el PN Torres del Paine. Continuant cap al nord passa pel poble de Perito Moreno (no confondre amb el glaciar), on destaquem la Cueva de las Manos.

guanacos

Al llarg de la ruta 40 es veuen molts guanacs. Foto: gloriacondal

Pujant més s’arriba a Esquel, zona de muntanyes i llacs. Com a atracció interessant, el tren històric de la Trochita. Punts d’interès: PN Los Alerces i el poblet de Trevelin. El següent tram ens porta a Bariloche, ciutat turística important, amb el PN Nahuel Huapi, el llac Puelo i el Bolson. D’aquí cap al nord hi ha una bella ruta pels Siete Lagos, els poblets de S. Martín de los Andes, Junin de los Andes… fins arribar a Zapala i més amunt a Barrancas, el límit nord de la Patagònia. Els següents trams ens porten a Mendoza, amb el canó de la Salada al poble de S. Carlos, i extensions de fruiters i vinyes. Des de més amunt, Alpasinche, arribem a Santa Maria, la porta d’entrada a les valls Calchaquíes, i d’aquí arribem al poblet de Cachi. A prop, les ruïnes de Quilmes i el museu Pachamama a Amaicha, després, Cafayate, el PN Cardones

Recta de Tintin

Recta de Tintin. Parc Nacional Los Cardones. Argentina. Foto: gloriacondal

Deixem la ciutat de Salta a l’est i continuem cap al nord fins a S. Antonio de los Cobres. En aquest tram passem pel punt més alt de la ruta, a Abra de Acay, a 4.952 m. I ja només queda arribar a la Quiara, el punt final. A prop, el viaducte de la Polvorilla, on es pot arribar des de l’estació de S. Antonio de los Cobres amb el Tren de las Nubes. També és recomanable visitar les Salinas Grandes.

Alto de Jujuy

La Puna. Argentina. Revolts i rutes per sobre dels 4.000 m. Foto: gloriacondal

El millor web per trobar totes les informacions sobre aquesta ruta és http://www.turismoruta40.com.ar.

Ruta 3

Badia Latapaia. PN Tierra de Fuego

Final ruta 3 Argentina. Badia Latapaia, Tierra de Fuego. Foto: gloriacondal

Aquesta ruta comunica Buenos Aires amb Ushuaia, en un recorregut de 3.060 km, 34 dels quals passen per Xile i cal pujar a un ferri. Voreja, més o menys, l’Atlàntic, fins arribar al riu Latapaia, dins del PN Tierra de Fuego. Si amb la ruta 40 recorrem l’oest d’Argentina, amb la 3 el recorregut ens permet conèixer l’est del país. Des del sud, passa, entre d’altres poblacions, per Río Grande, Río Gallegos, Comodoro Rivadavia, Trelew i Bahía Blanca, fins arribar a Buenos Aires.

Més informació a Wikipedia: Ruta Nacional 3 (Argentina)

Publicat dins de Viatges per Amèrica | 1 comentari

El Alfarcito o la dignitat de la pobresa

alfarcito capella

El Alfarcito. Església. Argentina. Foto: gloriacondal

Al nord de Salta (Argentina) hi ha la Quebrada del Toro, d’una bellesa captivadora tot i que menys famosa que d’altres com la de Huamahuaca. L’any 1906 van començar la construcció d’una línia de ferrocarril, que passava per allà, acabada el 1921, amb un treball d’enginyeria fenomenal, per exportar el productes de les mines, però es va anar deteriorant i deixà de funcionar. Era el Tren de las Nubes.

Alfarcito, Salta. Argentina

El Alfarcito. Biblioteca. Foto: gloriacondal

Ara només recorre per als turistes els km que hi ha de l’estació de S. Antonio de los Cobres fins al viaducte de la Polvorilla; els porten en autocar i fan una parada a El Alfarcito (ruta RN 51, km 82,5). Nosaltres vam tenir el privilegi, lluny d’aquestes visites llampec, de passar un dia allà, amb el president de la Fundació.

El Alfarcito

Samarreta de Messi, del Barça, signada per a El Alfarcito. Foto: gloriacondal

L’any 1999 el bisbe Bargollio (després Papa Francesc), va ordenar sacerdot un jove conegut com a Chifri. A la Quebrada del Toro, buscava camins com altres buscarien or: «On hi ha un sender, hi ha d’haver una casa». I la trobava. Gent oblidada de tots, que sobrevivien allunyats de qualsevol civilització, amb la cabra i les quatre coses plantades. Els escoltava, els donava suport.

El Alfarcito

El Alfarcito. Cuina. Argentina. Foto: gloriacondal

A la Quebrada hi havia algunes escoles de primària però no tenien opcions per continuar estudiant. Per això va crear una escola de secundària, però calia que els pares deixessin anar-hi als fills a viure-hi, perquè amb tantes hores de camí una altra forma era impossible. Vam veure al llits de les noies, molts ossets de peluix sobre el coixí, un fidel acompanyant per quan s’enyoren.

El Alfarcito

El Alfarcito. Dormitori de noies. Argentina. Foto: gloriacondal

Va crear unes intal·lacions modèliques i sostenibles amb l’ajuda de mà d’obra de molta gent, d’intercanvi de productes i de donacions privades. Ni un «peso» públic. Com ara. Així, 135 noies i nois de 25 comunitats durant el 2017 han viscut i estudiat a El Alfarcito, que té com a objectiu formar els joves en estudis agrònoms i ramaders, artesanies i turisme, com a part del desenvolupament socioeconòmic i personal de la gent de la Quebrada: per això, a la botiga es ven artesania feta pels artesans al preu que fixen. El “padrecito” Chifri, l’any 2004 va caure del parapent del que n’era un gran practicant i va quedar paraplègic; 7 anys després moria, amb 46 anys. Ens deia el president de la Fundació quan hi vam ser: «Ell va fer a la gent, digna». Ho hem vist en els rostres dels nois i noies, i també del professorat.

El Alfarcito

Energia solar al Alfarcito Quebrada del Toro. Argentina. Foto: gloriacondal

Per saber-ne més, cliqueu a l’enllaç: Fundación Alfarcito i busqueu-los també a Facebook.

Quebrada del Toro

Quebrada del Toro. Salta, Argentina. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Solidaritat | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari