Una família americana. Hillbilly elegy

La història de James David Vance, publicada el 2016, comença amb els records del nen a la ciutat on vivia, Middeltown, a Ohio, als Apalatxes, on els habitants són coneguts com a hillbilliesrednecks o escòria blanca. No són negres ni hispans sinó gent blanca, pobra i de classe obrera. 

J.D. Vance. Font: Viquipedia

Havien treballat en grans indústries, però amb la desindustrialització, es van convertir en gent desmoralitzada, ressentida i desesperançada que va caure en l’alcohol, les drogues, la delinqüència i la dependència dels serveis socials. “Jo tenia 9 mesos la primera vegada que la mamaw (àvia) va veure que la mare em posava Pepsi al biberó”, explica Vance.

Molta gent admirava Obama, però bona part dels habitants de Middletown, en desconfiaven. El somni americà de tenir un sou fix no es complia. Cada vegada més gent culpa dels seus problemes la societat o el govern. La iaia de Vance deia que tots els polítics eren una colla de xoriços i es preguntava si tenia sentit que poguessin tenir portaavions, però no instal·lacions per tractar la drogoaddicció. El seu pare, quan va saber que havia decidit estudiar Dret a Yale, li va preguntar si a les sol·licituds havia fingit que era negre o progressista. “No hi ha cap grup de nord-americans més pessimista que els blancs de classe treballadora”, conclou Vance.

Els Apalatxes van passar de ser demòcrates a republicans en menys d’una generació. “A mi em costava entendre per què les nostres vides semblaven una batalla constant mentre que aquells que vivien de la generositat governamental tenien dispositius (mòbils…) que jo només podia somiar. Una àmplia minoria s’acontentava vivint amb el subsidi d’atur. I els mateixos que formaven part d’aquesta societat criticaven que el govern subvencionés a a les persones pobres” És a dir, contra el projecte demòcrata d’ajudar els més desfavorits, els desfavorits estan en contra dels ajuts socials. L’escepticisme profund en les institucions va anar creixent.

Vance passa alts i baixos, però va endavant amb els estudis fins que decideix fer-se Marine. Durant els 4 anys que hi va ser, va aprendre a treballar, netejar, cuinar, i sobretot, a administrar-se i estalviar. A Iraq, on el van destinar, “vaig tenir la sort de no haver de lluitar, tot i que l’experiència em va colpir molt profundament” i es va adonar de la sort que havia tingut de néixer al país que va néixer. Vance pregunta què podem fer perquè les coses millorin, qüestió que recorda el que deia el president Kennedy: “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país”. Acaba dient que si li pregunten què li agradaria canviar de la classe treballadora blanca, seria la sensació que les decisions que prenem no tenen importància. Després d’estudiar Dret, sap què vol a la vida i com arribar-hi. 

El 2020 se’n va fer una pel·lícula: Hillbilly, una elegia rural (Netflix)

Traducció: Albert Torrescasana. Pròleg: Jordi Graupera
Ara llibres, 2018 


Publicat dins de Cinema, Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Aixafem el feixisme. Exposició

La importància dels mitjans de comunicació en la nostra vida diària és gegantina. La batalla per guanyar l’opinió pública que es fa des del poder utilitzant mitjans convencionals ràdio, premsa i, bàsicament, televisions… la vivim cada dia. Les meves veïnes es posen histèriques si falla l’antena col·lectiva: “No podem veure Tele5, Antena3…” i cada cop més gent viu connectada a les noves eines (Twiter, Instagram, Youtube, Tip-Tok…). Es ven una capçalera d’un diari català, no a qui ofereix més, sinó a qui garanteix que continuarà una determinada línia editorial (el cas recent de El Periódico).

La dona a la reraguarda. Comissariat de Propaganda. Foto extreta de l’exposició

En el camp de la publicitat, hi havia hagut gent molt avançada, com Pere Prat i Gaballí, que el 1917 aportà rigor i metodologia. L’any 1936, a Catalunya, es lliurava una guerra per defensar la República i es va tenir clar que calia utilitzar les estratègies comunicatives més avançades per posar-les al servei de la democràcia, de Catalunya i de la República. Jaume Miravitlles proposa a Tarradellas posar en marxa el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Durant els tres anys de guerra, la feina va ser ingent. Fotògrafs com Pere Català Pic (pare de Francesc i Pere Català Roca), Agustí Centelles… i fins i tot Dalí, fan propostes de comunicació. Un equip de 300 persones, a l’actual Palau Robert, treballen per adreçar-se als diferents sectors (reraguarda, front, estranger…) i denuncien les matances del feixisme. Es fan arribar, en llengües diferents, comunicats i s’explica, dins la península ibèrica, que Catalunya és solidària amb la resta de l’estat (festivals, acolliment de refugiats..)

“Madrileños, Cataluña os ama”. Míting de Companys a Madrid. Foto extreta exposició

A la mostra del Palau Robert veiem cartells (el famós de Pere Català Pic, fotografies, llibres, revistes, enregistrament sonors (com el de Companys a Madrid: “Catalunya os quiere), documentals de cinema (bombardejos…) i la mascota de la revolució, El més petit de tots.


L’exposició està comissariada per Ester Boquera Diago, que va fer la tesi de doctorat sobre aquest tema, dirigida per Enric Marín
,professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB


Més informació: Palau Robert, Barcelona. Fins al 5 d’abril de 2021 

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Balanç del blog. Any 2020

Durant l’any 2020 el nostre blog ha rebut 18.962 visites

L’any 2019 van ser 17.393, per tant, una mica més que anem sumant des dels inicis l’any 2012. Per mesos, el primer trimestre, el blog es va mantenir per sobre del miler de visitants, però a partir del mes de maig comença a pujar fins l’agost, el setembre duplica els primers mesos i l’octubre gairebé igual. Potser té a veure amb la covid19, quan es va anar obrint les restriccions i la gent tenia ganes de veure possibilitats de sortir. 

Vam publicar un total de 36 entrades. Les més vistes han estat:

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts, amb 5.727 visites), que continua líder, com els darrers anys.

En segon lloc, ja amb molta diferència, també continua Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar, seguit de: Com es diu coixinera en castellà i de la Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll de Manrella

Per tant, les quatre entrades més vistes continuen sent les mateixes de l’any passat.

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya (l’estadística no diferencia regions), seguit dels EUA, Xina, França, Mèxic, Argentina, Rússia, Grècia … i llocs tan allunyats com Emirats Àrabs, Oman, Ruanda, Singapur,Taiwan, Corea del Sud, Vietnam… fins arribar a 22 països diferents.

Gràcies a totes les persones que ens visiteu i als que feu “m’agrades” i comentaris. Ens fa molta il·lusió!

Publicat dins de Actualitat | 4 comentaris

Priorat nord. Pobles i ermites

Tenim quatre dies, de dilluns a dijous, i com que la comarca és gran, decidim que farem la meitat nord. Així, tracem una línia imaginària des de la Figuera cap amunt i deixem el que queda per un altre cop. Fem pobles i ermites de la 

Serra del Montsant. Al nord tenim la zona d’Ulldemolins, que fa un temps ja havíem fet en una ruta pel 

Congost de Fraguerau.

Margalef. Serra Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

A ponent tenim el primer punt d’interès: Margalef, un poble encaixat en un meandre.. El topònim és d’origen àrab, per les roques “marga” de l’entorn. Hi ha un Museu de l’Oli, i pujant pel c/Molins, davant d’una bauma, arribem a l’església de S.Miquel. A pocs metres, una façana d’una casa senyorial, amb esgrafiats, i al davant, l’edifici de la Casa Consistorial i escoles, del 1915. Entrem al Vernet a fer un cafè i a la botiga de queviures. Després pugem per l’altra banda del riu cap a l‘ermita de S. Salvador, a 700 m (3,8 km). Una font, xiprers, l’església, amb la campana del cap d’una bomba de la guerra civil. 

Campana-bomba de l’ermita S. Salvador. Margalef. Foto: gloriacondal

Avall passem per la Bisbal de Falset un poble agrícola de cara al sol. A 1 km direcció la Palma d’Ebre hi ha una cova en una bauma que l’any 1938, a la guerra, va ser hospital militar, amb 80 llits i quiròfan. Continuem cap a Cabacés. Just després de creuar el riu, caminem fins al pont de pedra medieval. Després pugem per una pista cap a l’ermita de la Foia (4,1 km), un edifici blanc al peu d’una gran roca, una font i un castanyer d’Ìndies monumental. Després anem cap a Escaladei, on dormirem.

Ermita de la Foia. Serra del Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

L’endemà fem la primera parada a Poboleda, el c/Major ens porta de cop a l’església, amb un pendent fortet. Passem per davant del restaurant Brots, veiem el càmping… Carrers nets i polits, vells casalots amb portalades. Poble endreçat, florit, silent, sobre el riu Siurana, on es pot baixar a caminar. D’aquí pugem al poblet de Siurana, enfilat dalt una cinglera que domina el paisatge. Dalt, les ruïnes del castell, que després de la Guerra dels Segadors, Felip V va ordenar destruir. Ja ve d’antic, això dels Borbons.

Siurana. Serra del Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

Retornem cap a Cornudella per anar a l’ermita de Sant Joan de Codolar (3,6 km). La casa de l’ermitana es veu polida però tot està tancat i barrat. Senders que porten a molts llocs i xiprers. A la paret, rajoles de ceràmica de Montserrat Durban, dos poemes. Una amiga em passa una entrevista de Vilaweb i així ens assabentem de més coses de l’ermitana: la Montserrat Domingo és monja, hi viu des de fa més de 40 anys… i té instagram. De nou a Cornudella, ens fixem en una pancarta: “No hi haurà gàbies per a tants ocells”.

Ermita S. Joan del Codolar. Cornudella. Priorat. Foto: gloriacondal

Enfilem carretera cap a la Morera, tot el poble alçat per obres, i sort que trobem el bar la Unió, per dinar. Retornem cap a Escaladei per visitar la cartoixa; hi estan treballant i a mesura que recuperen i rehabiliten, ho posen a l’abast del públic, el claustre menor, el refectori, les cel·les dels monjos… Pugem a peu a la Pietat, un edifici fet construir pel bisbe com a residència estival per a prelats adinerats; també es va perdre amb la desamortització, però queden tres grans arbres fets portar expressament: un cedre del Líban, un castanyer d’Índies i un plataner.

Cartoixa Escaladei. Priorat. Foto: gloriacondal

Un altre dia anem a la Figuera. Primer pugem a l’ermita de Sant Pau (613 m), amb vistes, però limitades per la boira. A 500 m hi ha el mirador-observatori de la mola de S. Pau del comandament republicà a la batalla de l’Ebre, amb una trinxera que es conserva molt bé i restes de nius de metralladores. Al poble, comprem pa en una botiga, on trobem la mestressa fent punta de coixí. Després anem al celler familiar Ficaria Vins, molt interessant.

Ermita de S.Pau. La Figuera. Priorat. Foto: gloriacondal

Ens quedaven dos pobles, la Vilella Baixa on totes les cases baixen avall, portals, testos, el “carrer que no passa”. A baix, el riu amb un doble pont i les cases altes reflectides sobre les aigües, la Manhatan del Priorat. D’aquí pugem cap a l’ermita de la Consolació, dalt d’uns turons de llicorella, amb vistes. I després anem a la Vilella Alta, amb portalades de pedra; el c/Ereta, famós pel desnivell; espitlleres de les guerres carlines, uns iaios asseguts en uns bancs cara al sol, i cap a casa.

La Vilella Baixa. Riu Montsant. Priorat. Foto: gloriacondal

Municipis del Priorat: https://www.turismepriorat.org/ca/municipis

Senderisme: https://www.turismepriorat.org/ca/senderisme-al-priorat

La Vilella Alta. Priorat. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

El infinito en un junco

Llibre d’assaig, però no com el podríem entendre la majoria, perquè no és un llibre per a experts, sinó per a gent corrent. El subtítol ens dóna la clau: “La invención de los libros en el mundo antiguo”. En dues grans parts, Grècia i Roma, ens narra històries antigues que lliga amb l’actualitat de forma natural, amb un fil comú: l’amor a la lectura i als llibres.

Biblioteca Korais. Quios. Xios. Foto: gloriacondal

Ens situa a Alexandria, la ciutat dels plaers i dels llibres, la ciutat d’Alexandre, i també la de Kavafis, la de Lawrence Durrel i el Quartet d’Alexandria, la de Ptolomeu, que va alçar el Museu i la Biblioteca. Aprenem que 1000 anys abans de la nostra era, l’escriptura fenícia (només anotaven consonants) va ser precursora de la grega (que hi van afegir vocals). Es va trobar un fragment d’un poema a la tomba del rei de Biblos (avui, Jubayl, al Líban) on s’exportaven papirs. D’aquí el nom grec de llibre: biblion. Ens parla dels grans escriptors grecs, de les biblioteques que es van anar escampant pel món (entre l’any 1500 i 300 n’hi va haver 55, només per a un públic minoritari, en ciutats del Pròxim Orient, i cap a Europa). La lluita entre Orient i Occident ve d’antic. Esquil va obrir el camí a Shakespeare, diu Vallejo, i potser sense saber-ho, inventà la novel·la històrica. A “Els perses” es documenta sobre aquella societat i dóna una visió insòlita de l’enemic. El gran viatger Heròdot, intenta esquinçar els prejudicis, ensenyant que la línia divisòria entre barbàrie i civilització mai és una frontera geogràfica entre diferents països, sinó una frontera moral dins de cada poble; o més, dins de cada individu.La història occidental neix explicant el punt de vista de l’altre, del desconegut. “Només entendrem la nostra identitat si la contrastem amb altres identitats”, acaba Vallejo.

Biblioteca Alexandria. Foto: gloriacondal

I quan Roma substitueix Grècia, assumeix el llegat del poble derrotat com un ingredient essencial de la pròpia identitat. La historia dels llibres a Roma, té com a protagonistes els esclaus, que ensenyaven a escriure, feien còpies… i escrivien ells mateixos. En llatí la paraula llibre té el nom de liber, que ve de la pel·lícula fibrosa de l’escorça, d’on es fa el paper. Els escriptors eren pobres i els lectors, rics. Un llibre s’editava i es distribuïa, no hi havia copyright. Ciceró, per exemple, publicava per augmentar la fama i les influències.

Llibreria Leila. Porto. Foto: gloriacondal

Els temps van canviar. Les invasions bàrbares arrasaren, el públic culte va disminuir. Segles més tard, els monestirs van ser refugi de llibres. I des de distàncies immenses i territoris fronterers, mercaders portaven de la Xina i Samarcanda una novetat: el paper. Anys més tard, va aparèixer la impremta, de Gutenberg.

Libreria El Ateneo. Buenos Aires. Foto: gloriacondal

Ens trobem una narradora que passa de cronista a relatar-nos fets autobiogràfics i contemporanis, en capítols breus, que sempre s’agraeix. Vallejo diu que ha volgut fer una estructura de conte de contes, com el Decameró. “Els poderosos baixen del pedestal, als senzills, els faig pujar amunt”. I sempre, destaca els més subversius. Les dones, per exemple. A l’epíleg, explica la història d’unes dones intrèpides, a Kentucky, EUA. Durant 10 anys, gairebé un miler de dones muntades en cavalls i mules travessaren muntanyes per portar llibres a pobles llunyans: els beneficiaris, 50.000 famílies i 155 escoles. El programa va acabar el 1943, quan la Guerra Mundial va substituir la cultura com a antídot contra l’atur.

El infinito en un junco, Vallejo, Irene. Madrid: Siruela, 2020. 450 pàgines

Vegeu aquesta entrevista: https://youtu.be/2LKsW5Jb2b8

Relacionat, hi ha un llibre d’amor als llibres i la lectura que hem llegit també en època de confinament, La biblioteca en llamas, de Susan Orlean. El relat explica que el 29 d’abril de 1986 es va cremar la biblioteca de Los Àngeles, un edifici del 1926 que havia jugat un paper importantíssim. Es van cremar un milió de llibres. Era el mateix dia que va explotar la central nuclear de Txernòbil.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Un toc de canyella i la llengua

Un toque de canela. Πολιτική
 κουζίνα

Aquesta entrada interessarà als qui tenen “curiositat” per les llengües.

Hem (re)vist de nou aquesta pel·lícula i ens hem preguntat pel títol. En grec és Πολιτική κουζίνα (Politikí kuzina). La segona paraula és clara, cuina. La primera ve de Πολη, que significa ciutat, tal com anomenen els grecs a l’antiga Constantinoble. Πολιτικός (politikós) significa “de Constantinoble”. Nosaltres coneixem la ciutat com a Istanbul, que ve del grec: στην πόλη (stin poli). Ironies de la vida. La traducció literal seria, doncs, “Cuina d’Istambul”. Però com que “politikós” també vol dir política, anant més enllà, potser podria al·ludir a “Cuina política” si tenim en compte els esdeveniments de fons de la pel·lícula. Veient que el títol era molt local, les traduccions que se n’han fet al món són curioses. En anglès van traduir-la com A Touch of Spice, potser perquè les espècies són una part fonamental del film. A Argentina en van dir La sal de la vida, ja que la sal és un dels elements que l’avi explica al nen: no es veu, però és cabdal. I a Espanya en van dir Un toque de canela, per allò de posar aquesta espècie en alguns ingredients per influir en el gust.

Un toque de canela. Πολιτική
 κουζίνα

Les relacions amb la llengua són constants. Estem immerses de ple en la gastronomia =  γαστρόνομία i ens fan notar que al nen, apassionat de la cuina, va acabar agradant-li l’astronomia (la mateixa paraula sense la g inicial). També ens parlen de la tornada de l’avi, sempre anunciada i mai veritat. En grec és επιστροφή(epistrofí). I, de nou, la llengua juga amb nosaltres perquè les dues últimes síl·labes, “trofí”, signifiquen: menjar. Més. L’encantador avi sempre diu que hi ha una paraula que sencera significa somiar: ονειρεύομαι, i si li robem les dues primeres síl·labes, vol dir “eructar” o “fer un rot”, acte que solem fer quan hem menjat bé. Finalment, acabem amb la mestra de l’escola, que fa conjugar en veu alta a tota la classe el present d’indicatiu d’un verb, ξεχνώ (ksejnó), que significa oblidar. Jo oblido, tu oblides, ell oblida, nosaltres oblidem, vosaltres oblideu, ells obliden.

Mesquita d’Ortakoy

De fons, la problemàtica història de Turquia i Grècia: any 1955 (intercanvi obligat de poblacions, Μικρασιατική καταστροφή. El 1967 (cop d’estat militar), el 1974 (invasió turca de l’illa de Xipre).

Αγια Σοφια.Κωνσταντινούπολη
Santa Sofia. Istanbul. Foto: gloriacondal

Molt relacionat amb aquesta història, recomanem el llibre Loxandra. A Grècia s’han fet múltiples edicions i episodis per a TV, però no sabem que hagin traspassat fronteres.

No ens imaginem ningú fent recerca a Google 
amb les etiquetes: Un toque de canela i llengua.
O potser sí, i llavors trobaran les llengües
en què es va rodar (grec, turc i anglès) 
o en quines versions pot veure-la. 
Aquí hem volgut comentar aspectes concrets 
de la llengua, sense entrar amb altres temes.
Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La Palma. Canarias

Primera setmana d’octubre de 2020. Vol directe Barcelona-La Palma. En temps de covid19illa res no és igual, però intentem viure amb la màxima normalitat.

Ens vam allotjar a la Casa rural El Rincon, a El Paso, un lloc equidistant, al centre de l’illa. 

Salinas de Fuencaliente. La Palma. Foto: gloriacondal

Al sud-est hi ha una zona de volcans, platges i salines que vam fer en un dia. Baixem de cop fins a Fuencaliente a l’extrem sud, i visitem les salines, en actiu, espectaculars, al costat dels fars. En aquesta banda es pot fer la ruta dels volcans. Nosaltres pugem al cràter del San Antonio, petit, sota el nucli de Los Quemados, nascut el 1677. D’allà es veu el volcà Teneguia, el més jove, que eruptà el 1971. La gent gran encara ho recorda, i els vells també recorden una altra erupció, la del volcà San Juan, el 1949. Pujant, a la costa, ens banyem al Charco Verde, una platja de sorra negra amb aigües netíssimes.

Volcà San Antonio. La Palma. Canarias. Foto: gloriacondal

Un altre dia fem la volta a la Caldera de Taburiente, que ocupa la meitat nord de l’illa. El primer punt és Poris de Candelaria, una cova en uns penya-segats de la costa nord-oest, on es baixa des de Tijarafe per una pista asfaltada de vertigen, pel pendent que té. Cal caminar 400 m per un sender i s’arriba a una entrada espectacular, amb casetes blanques. Saludem un home que pinta, tenen llum i aigua i escaletes per baixar a banyar-se. Una verge petita entre unes roques… Si mires la mar, la veus salvatge i profunda, però també clara i neta, blava.

Poris de Candelaria. La Palma. Foto: gloriacondal

La següent parada és al Tablado, al nord, un llogarret de cul-de-sac des d’on es veu un paisatge espectacular, mar, barrancs, boscos i pinacles punxeguts. Dinem a la costa nord-est, a Puerto Espínola, prop del Charco Azul. Res d’especial. Les instal·lacions són tancades i l’aigua no és gaire blava… Sí que val la pena la “vieja” que mengem i el passeig de ronda que fem en direcció San Andrés, amb plataners per una banda i penya-segats per l’altra. Uns quilòmetres més avall visitem El Tendal, tocant al barranc de San Juan (el Centre de Visitants és a l’altra banda). Els aborígens, els benahoarites, van deixar nombrosos testimonis de com vivien, entre d’altres, llavors de cereals, que va servir per rebatre els qui deien que no cultivaven la terra.

El Tablado, nord de l’illa La Palma. Foto: gloriacondal

La Caldera de Taburiente és un motiu, per sí vol, per visitar l’illa. Té un circ de 8 km de diàmetre on erupcions, esllavissades, l’aigua i el temps l’han convertit en un paisatge de quasi 2.000 m de desnivell. Alhora, hi han crescut moltes espècies vegetals i animals, molts, endèmics. Nosaltres pugem al Roque de los Muchachos, amb cotxe. Havíem deixat enrera els observatoris i el telescopi astronòmic, que ara no es visiten, pel covid19. Dia esplèndid, amb sol, sense boira ni fred. D’allà es poden fer nombrosos senders. Nosaltres, més modestes, pugem als miradors i veiem volcans i boires sota nostre, i a l’infinit, la silueta del Teide, la Gomera i una mica més enllà, Hierro. Si alces el cap, gairebé toques el cel. Ens envolta el silenci malgrat la poca gent que hi ha. Com si fóssim soles… fins que trobem una noia que se’ns queda mirant i diu: “Vosotras sois de Gavà” (!). Baixem lleugeres, tranquil·les i relaxades, plenes de pau.

Roque de los Muchachos. La Palma. Canarias. Foto: gloriacondal

Un altre dia, des del sud de la caldera, pugem a la Cumbrecita, a 1.300 m, i fem la ruta dels miradors. Sol esplèndid i als vessants de les muntanyes de més avall, boires per la humitat i l’efecte dels alisis. Tenim al davant la caldera de la banda nord, veiem el Roque de los Muchachos i els altres. Baixant, abans d’arribar al Centre de Visitants, ens desviem a l’Ermita de la Virgen del Pino, on hi ha un pi canari gegant, d’entre 600 i 800 anys. Més vell que nosaltres juntes!

La Cumbrecita. Caldera de Taburiente, La Palma. Foto: gloriacondal

L’últim diu passegem per la capital, Sta. Cruz, un final de casetes i balcons per tancar una setmana perfecta.

Santa Cruz de la Palma. Canarias. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | 3 comentaris

Menorca

Menorca infinita. Menorca propera. Menorca petita i gran. Oasi i racó. Acollidora. Germana.

Hi hem estat una setmana just en començar la tardor.

Torre d’en Gaumes. Menorca. Foto: gloriacondal

Allotjades a Son Bou, a la costa sud, ens va semblat un bon punt des d’on moure’ns. Així, vam poder veure cultura talaiòtica propera i platges recordades també properes: Cala en Porter, gairebé buida de gent i cotxes.

Cala Galdana, i des d’allà, cales Macarella i Macaralleta, amb gent, aigües cristal·lines, com sempre, amb un bar i papereres (la primera vegada, caps als anys 70, era molt més salvatge). Més a l’est, la cala Mitjana, amb moltes algues, i per un sender, cala Trebaluger, solitària.

Cala Pregonda i illes Bledes. Foto: gloriacondal

Al centre, Alaior, amb la seva potència històrica i la catedral. Més enllà, Es Mercadal… arreu, carrers blancs i cases baixes. Han crescut, sí, però els nuclis antics es conserven bé. I visible de nord a sud, el Monte Toro, l’església, el pou, les vistes a tot…

Cala Pilar. Menorca. Foto: gloriacondal

A la costa nord, platges de Binimel·là i Pregonda, regal dels déus, el cap de Cavalleria i l’illot des Porros.. enllà, Fornells i les inigualables llagostes. La cala Pilar, ara, com a Macarella, amb escales de fusta per fer mes còmode la baixada… I a l’est, l’Albufera i es Grau, gran reserva de la biosfera.

Far de Cavalleria. Menorca. Foto: gloriacondal

No ens deixem els fars: el de Cavalleria, on es poden visitar les instal·lacions, el de Punta Nati (i d’allà, a Punta Porradell i pont d’en Gil pel camí de Cavalls). El de Favàritx, en un dia gris i ventós. A prop de Ciutadella, el far d’Artutx...

S’Albufera. Es Grau. Menorca. Foto: gloriacondal

Les dues grans ciutats,Ciutadella i Maó, de punta a punta. La primera, amb el petit port, les muralles i la ciutat a sobre, la plaça d’es Born, Ses Voltes, la catedral, les llegendes d’una ciutat enfonsada a prop, Parella… La segona, el gran port, amb el ferri que sortia cap a Barcelona, les esglésies de Sta. Maria i Sant Francesc (aquesta amb el Museu de Menorca, d’obligada visita). El convent del Carme i el Claustre, amb un mercat deslluït per la covid…

Maó. Museu de Menorca. Foto: gloriacondal

I a taula, els peixos, els formatges, les sobrassades… i els vins. Un camí de cavalls que permet recórrer l’illa a peu, fent tota la volta (en vam fer fragments) i les postes de sol que cada dia vam veure des de Son Bou, úniques, irrepetibles, immenses.

Son Bou. Menorca. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 1 comentari

Occitània: ruta per esglésies i castells especials

Quatre punts per visitar d’Occitània que ens permeten conèixer com, al llarg dels segles, actua el poder de l’Església amb la dissidència. No són llocs famosos, ni sumptuosos, molts estan en ruïnes… però al darrera de cadascun hi ha històries interessants. Els poders, amb el suport de les clavegueres de l’estat (anomenades llavors Inquisició) tallaven tot el que consideraven un perill. I es barallaven entre ells. Tot molt actual.

La proposta de ruta comença a Rennes le Chateau, puja cap a Alet-les-Bains, continua fins a l’abadia de Riuenette i baixa per Vila-roja de Termenés.

Rennes le Chateua. Occitania. França. Foto: gloriacondal

Rennes le Chateau. En un turó, un conjunt de cases de pedra presidides per un castell, una església i una torre. Simó de Monfort, el gran perseguidor dels càtars, a més de massacrar la gent del veí castell de Costauçan, va assetjar Rennes i va matar tots els habitants. Però la majoria de la gent que va a Rennes ho fa per un altre fet herètic: el 1885, el rector de la parròquia, Berenguer Saunière, va descobrir “un tresor” mentre feia restaurava l’església, semblava que diners i documents. Arran d’això, el 1982 es va publicar el llibre El enigma sagrado, amb la tesi que Jesús de Nazaret es va casar amb Maria Magdalena i van tenir fills, alguns dels qual van emigrar a la Provença. El llibre El codi da Vinci recull aspectes d’aquesta història. La petita església de la Magdalena és especial: a l’entrada, una imatge d’un dimoni espantós; al presbiteri, una Crucifixió especial i als murs, quadres de la Passió, amb escenes estranyes.Teories sobre merovingis, Priorat de Sió… el paradís dels esotèrics. A fora hi ha els jardins, el museu del rector, la torre Magdala i un mirador amb vistes espectaculars. 

Alet-les-Bains. Aude. Llenguadoc. Foto: gloriacondal

Alet les Bains. Poble travessat pel riu Aude, amb un centre termal, un important nucli medieval i les ruïnes de l’abadia benedictina de Notre Dame, fundada el s. IX. Llegim això: “El papa Joan XXII decideix erigir una gran catedral a l’antiga abadia d’Alet, que serà seu del bisbat. Així podrà combatre el poder de l’arquebisbe de Narbona, del bisbe de Tolosa i lluitar contra els càtars. L’antiga església romànica continuarà sota la nova llum gòtica”. I així es fa. No cal pagar entrada per veure-ho. Es pot anar pel cementiri i es veu força bé. Parets, arcs, finestres… on domina el gres de color groc. Les lluites internes a l’església pel poder. Però hi ha més.

Abadia de Rieunette. Occitània. Foto: gloriacondal

L’Abadia de Rieunette, fundada el 1162 de monges cistercenques depenia del monestir de Villelongue, de monjos. Va arribar a ser 40 monges, però el papa Innocenci IV, el 1248, decidí que no n’hi podien entrar més. Els feien por tantes dones juntes? El 1528 el van abandonar per les guerres, la comunitat es refugià a Carcassona i els monjos de Villelongue es van quedar tot el que tenia valor. El 1648 s’intentà la restauració, però els de Villelongue no van voler. Van anar als tribunals i el 1654 van atacar amb armes Rieunette i les monges van fugir. Des del 1998 hi ha una comunitat de monges cistercenques vingudes de l’abadia de Boulaur. Visitem l’església, senzilla, i veiem alguna monja trastejant. Tenen botiga i allotgen persones temporalment. Lloc recòndit, senzill, ple de pau.

Castell de Vila-roja de Termenes. Occitània. Foto: gloriacondal

El Castell de Villerouge-Termenès és al fons d’una vall en un poble petit, al costat del riu. Aquí va morir cremat a la foguera l’últim càtar, Guillem Bélibaste. Acusat de matar un pastor, va fugir però al cap d’un temps, la Inquisició el va localitzar. Empresonat al castell de Castellbó (Alt Urgell), d’allà passà a Carcassona, on el van jutjar i condemnar. Llegim en un rètol: ““La seva sort s’ha dictat, el cremaran viu, aquí, a les terres del seu senyor, l’arquebisbe de Narbona. Però és hora de les tasques diàries. Cal apujar la quota acordada amb l’arquebisbe, obtenir els cànons de les viles, els diners, el blat, l’oli, les bèsties… retirar els cens dels molins, una feina immensa que es registra perfectament al llibre de comptes. Gràcies a Déu les tasques espirituals són principals, la justícia és temporal”. 

Abadia de Lagrasse. Occitània. França. Foto:gloriacondal

Es pot ampliar la ruta anant a Termes i el seu castell, Limoux… o a Lagrasse, on hi ha l’abadia de Sta. Maria d’Orbieu, fundada el s. VIII per Carlemagne. En uns murals que es van conservar, s’observa la baralla, a cops de bastó, l’any 1687, entre els monjos que hi vivien, i els de la Congregació de S. Maur, que hi van arribar per quedar-s’hi.

El tema dóna per molt…

Els quatre punts d’interès que proposem. Són 130 km per carreteres de revolts, entre boscos i rius i une 3 hores de conducció.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Vall de Benasc (Vall de Benasque)

La Vall de Benasc, situada a l’extrem nord-est d’Aragó, a la conca superior del riu Éssera, té més de 30 pobles i la major concentració de cims superiors a 3.000 d’altitud, un d’ells l’Aneto, el cim més alt dels Pirineus. També és la porta d’entrada al Parc Posets-Maladeta. 

Per arribar-hi des del Pont de Suert passem per Les Paüles. Aquí, el 1593, 24 dones van ser executades per bruixeria. A 3,5 km del Càmping Laspaúles, direcció a Alins (10′ amb cotxe) hi ha un parc on s’expliquen alguns fets i llegendes a través d’un sender per un bosc de pins que culmina a l’alt del Serrat Negre o Serrat de les Forques.

Benasc. Benasque. Pirineus aragonesos. Foto: gloriacondal

Arribem a Castilló (Castejón) de Sos i enfilem riu Éssera amunt. A Eriste, davant del pantà, hi ha molt ambient. La ciutat de referència de la vall és Benasc, que ha tingut molta importància estratègica, amb activitat ramadera i comercial amb França. Anem a la Botiga Barrabés que va començar fa molts anys com un petit negoci familiar on es compraven i venien pells de tota mena d’animals, sabates, embotits, formatges, mel, piolets… El 1988 es va especialitzar en material de muntanya i el 1994 va començar a vendre per Internet. Ara són una multinacional mundial.

Ancils. Anciles. Vall de Benasc. Foto: gloriacondal

Per tornar, ho fem per la Ruta del Solano (una de les zones més assolellades de la vall) per petits pobles ramaders i agrícoles, més o menys paral·lels a la carretera general. Primer parada a Eresué, amb l’església romànica de S. Joan dins del cementiri, del XI… des d’on veiem la serra de Chia al davant i el massís del Turbó. Nova parada a Ramastué, el poble més alt, a 1.420 m i continuem cap a Lliri. Ah! es pot fer a peu

Arribem a Castejon (veiem gent practicant parapent) i anem en direcció a Graus pel Congost de Ventamillo, 10 km per la carretera N-260, feta el 1916, entre roques calcàries per on les glaceres baixaven del massís de la Maladeta. Era el lloc de pas de l’entrada a la vall de Benasc. 

Congost de Ventamillo. Foto: gloriacondal

A pocs km de Castejon, hi el el nucli de Ru (el Run), “lloc de trànsit o moviment”. Cal trencar a la desviació on diu “Refugio” per visitar l’església romànica de la Mare de Deu de Gracia, amb un campanar al centre. El camí surt just del refugi, davant d’una sèrie de set fonts d’aigua molt bona (comparteix la mateixa capa freàtica que l’aigua de Veri). Resseguim el sender entre un bosquet fins arribar a l’església. Tornant, ens aturem a les fonts i omplim les cantimplores.

  • Fuentes del Run

El congost ens ha impressionat. Benasc ens ha semblat potent. Ancils té l’encant dels petits pobles ben conservats. La combinació de les fonts del Ru i l’església té gràcia… i la ruta del Solano…. no hem trobat que sigui una cosa espectacular.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari