Xios. Arbres, arbustos i vinyes

Vivim en una casa a Lagkada enmig d’una petita vall que va a parar al mar. Hi predominen les oliveres, però també hi ha xiprers, magraners, figueres, llimoners… i terebints

Lagkada. Xios Grecia. Vall d’oliveres. Foto gloriacondal

Del terebint pistacia terebinthus en diem llampuga, arbre de trementina, garrofer bord, noguerola… Del terreny del costat en puja un (aquí en diuen τσικουδιά). És d’una alçada de més de dos pisos i creix sense parar. Un parell de dies després d’haver arribat, va venir un home, amb la mestressa, per tallar les branques més properes a la nostra balconada perquè hi passen els ratolins des de baix, no és la primera vegada. Ens vam fixar que a la part de la branca tallada s’hi va fer un cercle de gotes brillants al voltant, com si fossin llàgrimes.

Terebint. Lagkada. Xios.Foto gloriacondal

Al sud-oest de l’illa hi ha 21 pobles que produeixen màstic (pistacia lentiscus, varietat chia). Se’l coneix des del temps d’Heròdot i ha estat cobejat de sempre per les propietats que té. Es produeixen unes 170 tones anuals i es recull 3 cops l’any (el setembre és un dels moments). Es fan petites incisions al tronc i a les branques i en raja una resina de la qual se n’obté goma, medicaments, licor, dolços, melmelades, pasta de dents, vernís, etc.

Arbres de mastic. Xios. Foto gloriacondal

L’estudiós asturià Pedro Olalla cita el metge i botànic espanyol Pedro de Urdemalas, que l’any 1555 escrivia: “Xíos és el paradís terrenal. No hi ha a València ni a Plasència fruiters tan macos i abundants com els d’aquest autèntic verger. El Gran Turc ha provat d’emportar-se els arbres als seus dominis, però allà no prosperen. El màstic és una moneda; en aquesta illa, la llibertat dels genovesos es compra amb la llibertat dels grecs”. Així, el màstic fou monopoli dels soldans durant l’ocupació turca, fins el 1912 i els habitants salvaren la pell en totes les invasions perquè calia que continuessin la producció. Han provat de sembrar-lo a altres llocs de l’illa, de Grècia i del món i l’arbust creix i viu, però no fabrica la resina màgica.

resina de mastic. Xios. Foto gloriacondal

També hi ha vinyes, poquetes, i fan la verema el setembre. Vam pujar un dia a l’hort dels nostres amics, a Lagkada, a ajudar. Tenen les vinyes a dalt de tot, amb vistes fantàstiques a les illes Inousses i a la costa turca. Entre el que vam collir allà i el que vam agafar de la gran parra de la caseta, vam fer uns 140 kg en un matí. L’endemà ells van seguir el procés, tenien la premsa i la resta d’aparells per continuar la feina, tot molt casolà, com el vi que sortirà, que coneixem d’altres anys, dolç i potent.

A la muntanya d’Amani, al nord-oest de l’illa, hi ha el poble de Kouróunia, amb vinyes, amb una empresa que produeix un vi interessant, ΑΡΙΟΥΣΙΟΣ Α.Ε. Nosaltres hem tastat el “Inántis” (οινάνθης), varietat syrah, molt digne i assequible, però també fan blancs i rosats de diferents categories.

Raïm Xios. Foto gloriacondal

Això és el que regala aquesta terra, a la propera crònica parlarem de per què hem trobat la gent tan grassa. O d’altres coses…

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari

Joc de Dames. Tres visites a la vall d’Àneu amb mirada de dones

“Què va passar als segles XI i XII al Pallars? Amb la perspectiva de gènere,Joc de Dames explica que al mateix temps que els homes, les dones hi eren. Van ser governants, empresàries, pedagogues, promotores d’obres, administradores, estrategues militars, negociadores polítiques… i a més brodaven”.

Cristina Simó Espinosa, una de les impulsores de la ruta que fa la visita guiada (consulteu-ho a Ecomuseu)
Llucia de la Marca i els seus fills, Artau i Ot

“No és just parlar d’Arnau Mir de Tost com un gran guerrer i no tenir en compte que la seua esposa, Arsenda d’Àger, era una dona poderosa que gestionava terres, sabia llegir i escriure, tenia castells i un aixovar militar amb el qual podia anar a la guerra. La majoria de la gent, explica Simó, queden sorpreses quan els expliquem que una dona del s. XI tenia els mateixos drets que els homes que formaven part del seu llinatge. Els matrimonis de l’època eren contractes civils, i sovint era la dona qui obtenia una posició de poder sobre l’home. “Si tenien fills era més probable que les terres quedessin a nom d’elles que no pas dels seus marits”, explica Noemí Nus, que forma part del projecte. “S’han trobat casos documentats en els quals hi ha senyores que fan signar per contracte que elles poden mantenir relacions sexuals fora del matrimoni sense perjudici de mantenir el contracte en vigor; una clàusula que fins i tot ara ens resulta sorprenent”.

Monestir S. Pere Burgal. EScalo. Vall Aneu. Foto: gloriacondal

“Una de les proves més clares del silenci al qual hem estat sotmeses les dones és la història dels escacs d’Àger: és cert que van ser propietat d’Arnau, però els va heretar de la seua dona. Era ella qui sabia jugar-hi i va ensenyar-n’hi al marit, és a ella a qui els àrabs li regalen els jocs”, raonen Nus i Simó. En cadascun dels llocs que es visiten s’explica el context perquè es tingui una idea de quan es va construir, qui el va finançar i amb quina finalitat: les comtesses Aldonça Martínez i la mateixa Llúcia fan donacions molt importants al llarg del segle XII per tal de pregar per les ànimes dels parents morts i perquè els àrabs alliberin el marit d’aquesta darrera”.

Portal entrada monestir S. Pere Burgal i Crist interior. Foto: gloriacondal

Mentre al s. XI els àrabs dominaven les terres del sud del Montsec, al Pallars els comtes es barallaven pel poder. Les aliances eren efímeres i molts conflictes acabaven en matrimonis per segellar l’acord. La divisió en dues comarques, el Sobirà i el Jussà, s’origina fa més de mil anys en el conflicte familiar entre el comte Artau I i el seu cosí Ramon V quan es declaren la guerra per veure qui mana. Dura més de quatre dècades, les dones hi tenen un paper important.

Pintures monestir S. Pere Burgal. Foto: gloriacondal

La primera visita, per l’ordre que recomanen, és el monestir de S. Pere del Burgal a Escaló. Cal aparcar a la Guingueta, creuar el riu i pujar per un sender uns 30′.

Arcades monestir S. Pere Burgal. Foto: gloriacondal

L’origen del monestir se situa cap el 859, en temps de Ramon de Tolosa. Entre les baralles dels homes, sobresurt una dona, Llúcia de la Marca, filla dels comtes Bernat i Amèlia de la Marca. La seva germana Almodis s’havia casat amb el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, fet que va sulfurar l’àvia d’ell, Ermessenda de Carcassona. Ramon Berenguer va organitzar el casament de Llúcia amb el poderós Guillem II de Besalú, per llimar les enemistats de les dues cases comtals, però aquest no compleix els pactes matrimonials i mor assassinat pocs anys després. El 1058 Llúcia es casa amb el comte Artau I del Pallars Sobirà, vidu, que respecta els acords, molt bons per a ella. Així, signava documents com a comtessa de Pallars al costat del seu home i dirigia els afers polítics i econòmics. Van tenir dos fills: Artau i Ot. El primer va ser l’hereu i el segon, bisbe d’Urgell. Com que el marit havia estat excomunicat per l’Església per haver-los robat a base de bé, un cop mort el 1081, ella fa nombroses donacions perquè la família sigui perdonada, fins i tot tornar l’església de Sta. Maria d’Àneu. Llúcia va governar del 1081 al 1090 i va morir el 1091.

ESglésua Sta Maria Àneu. Foto. gloriacondal

L’església és una construcció de tres naus amb tres absis semicirculars. La capçalera a l’oest és excepcional, amb un absis encarat a la nau principal. De la nau nord es conserven el mur i els arcs que separaven la nau principal de la lateral. Entrem a l’interior per veure fragments de pintures romàniques del mestre Pedret, el més espectacular, la comtessa Llúcia, vestida de negre, a sota d’un dels apòstols, amb un vestit fosc i elegant i portant un ciri. Als seus peus, el nom. Així assegurava el seu poder. També veiem hi ha una talla romànica d’un Crist, molt maca.

L’església de Sta Maria d’Àneu es troba passat el pont que va a la Central Elèctrica d’Esterri. Per fora no sembla gaire cosa, llevat de la mida, que és gran, però un cop entres, tot canvia. Alta, de llargues voltes, recorda un edifici del gòtic civil (el Tinell, la Biblioteca de Catalunya…). Esmentada a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell el 819, la part més antiga correspon a l’absis major. Les pintures de l’absis ( XI-XII) són còpia de les originals, al MNAC, amb un fragment de pantocràtor, l’adoració del reis (el blanc tot sencer, en moviment, res de la rigidesa que diuen del romànic), dels altres dos, a l’altra banda, només en veiem els peus. Dominen dos serafins (la categoria major d’àngels), amb moltes plomes i figures d’ulls a les ales (ho veuen tot). A l’esquerra hi ha dos personatges que podrien ser fills de Llúcia, perquè són pèl-rojos, com el seu pare. Es van fer innovacions i la planta va créixer cap a ponent mentre les tres naus interiors s’unificaven en una sola, amb bigues de fusta sobre arcs. Les baranes del primer pis, de fusta, estan pintades de colors blau i grana i a les fustes que donen a baix a la nau, hi ha dibuixos com si fossin mandales.

Castell de València d’Àneu. Sota l’ombra de la petita església dels sants Cosme i Damià de València, la Cristina ens fa una llarga explicació de l’arbre genealògic dels implicats i implicades en la història. Algunes de les coses ja havien sortit en les xerrades del matí. Impossible resumir-ho tot, només dir que va ser un punt d’importància estratègic vital que va patir setges i va acabar derruït. En resten ben poques coses, ho veiem després en pujar-hi. Sí que veiem les enormes bombardes de pedra que hi quedaren i un niu de metralladora dels inicis de franquisme, quan va crear la línia de búnquers i defenses per tot el Pirineu per por a una invasió. Fa un vent que gela l’enteniment i tot el grup tenim fred. Hem estat més d’una hora i mitja de sessió formativa i la visita al castell la fem de pressa i enfredolicats. Acabem així la tercera i última visita del Joc de Dames de les valls d’Àneu. Gràcies, Cristina!

Les informacions estan tretes de les mateixes visites i de diverses fonts escrites: Sapiens, Segre, Raco

Aprenent històries del Pallars. València d’Aneu. Foto gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

La mort de Theodorakis

“Hem perdut una de les columnes del Partenó”

Aquest era el titulat d’un diari grec a propòsit de la mort del músic Mikis Teodorakis. La primera vegada que vaig visitar Grècia, el 1976, no recordo haver escoltat la seva música, en canvi vaig descobrir una tal Nana Mouscouri i la cançó “Ενα μυθος καθασπο” que vaig aprendre de memòria.

Amb aquesta nota al web oficial de Theodorakis s’anunciava la seva mort (mikistheodorakis.gr)

Teodorakis va néixer a Xios, molt a prop del jardí de la capital, en una casa a pocs metres del supermercat Xara. El seu pare era un alt funcionari, governador, i canviava sovint de residència. El juliol de 1925, quan va néixer, van haver-hi a l’illa 37 morts i 38 naixements, un d’ells, el de Mikis.

Tanco els ulls i recordo episodis relacionats amb Teodorakis:

Era l’any 2000 i em trobava al sud de Creta, a Paleóxora. Un dia vaig agafar una barca per anar a Soúgia a veure les ruïnes de Lissós. Venia un grup de gent, la majoria dones, com sempre, que cantaven cançons de Teodorakis, una darrera l’altra. Em vaig col·locar entre elles i vaig escoltar. Veus, rostres, somriures, molta força… Pell de gallina. No volia que el viatge s’acabés.

El 2016 era a Xios celebrant un Primer de Maig amb la gent del KKE (Partit comunista), del qual Teodorakis n’era membre. Aleshores ja sabia que no canten la Internacional, com nosaltres, sinó diferents cançons de lluita. Érem a la plaça principal de la capital, la mateixa que anys després acolliria els centenars de refugiats de la guerra de Síria. Van llegir un fragment del poema Epitafi de Iannis Ritzos escrit el 1936 en record de 12 treballadors morts a Salònica en una manifestació. El 1959 Teodorakis va musicar el poema. La cançó “On ha volat el meu fill” és el cant da la mare que ha perdut un fill. Escolteu: Πού πέταξε τ’ αγόρι μου. Pell de gallina.

Cartell informatiu davant la casa de Xios on va neixer Teodorakis

Aquell mateix any, des del poble de Lagkada vam anar amb autocar a una trobada de corals al Teatre Kastromina Mikis Teodorakis, als afores de la capital, on se celebrava un festival anomenat Προσφογια σε ήχο μινόρε… (Refugiats en to menor). El nom del teatre és un homenatge al fill il·lustre i des d’allà, aquell dia van vincular la lluita dels refugiats sirians amb la seva pròpia lluita com a refugiats. El 1923 Grècia i Turquia pacten un intercanvi de població i van ser expulsats d’allà prop d’1,25 milions de grecs i de Grècia 500.000 turcs. El record del passat s’ajunta al record del present. Refugiats conseqüència de guerres. Les nombroses danses i cançons gregues s’apleguen en aquest recital que uneix el passat amb el present amb un “no a la guerra”

A la coral de Lagkada, una part important de les cançons que assagen són de Teodorakis. Són cançons que les cantaires (hi ha pocs homes), senten profundament i canten amb una força que emociona. Hi ha galls, bastants, però allò és vitamina per la lluita diària. Amb elles he cantat a cor què vols i m’he emocionat. La covid no ens permet acompanyar-lo al seu últim viatge com mereixeria, però, a la coral o a casa nostra, mirant el seu mar, serem amb ell per sempre, lluitant per la llibertat.

Us recomanem connectar a aquest enllaç on Vilaweb ha fer un recull mot bo del seu treball: https://histories.vilaweb.cat/mikis-theodorakis/

Publicat dins de Actualitat | Etiquetat com a , , , , | 2 comentaris

Les valls d’Àneu

Les valls d’Àneu són un territori amb alzinars mediterranis i boires d’influència atlàntica francesa. Les roques d’alta muntanya, que a l’alt Pirineu solen ser esquitoses, aquí s’enriqueixen amb calcàries i granits. També hi ha aiguamolls i grans mamífers com el cérvol, la daina i el cabirol, i també l’os bru.

Tenim 10 dies i des d’Esterri fem: la ruta a Bonabé, la vall de Gerber i la Mata de València, anem fins Alós d’Isil passant per Isavarre, Borén, Sorpe, Àrreu, Isil. Pugem al llac de S. Maurici, passegem per la m0llera d’Escalarre i recorrem tres espais explicats des del punt de vista de dones: el monestir S. Pere Burgal, l’església Sta. Maria Àneu i el castell València.

Llac de S. Maurici. Aigüestortes. Foto: gloriacondal

La ruta des del darrer pàrquing d’Espot al llac de S. Maurici és de 4 km que es fan en 1:30 h. per dins del bosc. Un altre dia anem a la Vall i estanys Gerber. Cal pujar amb cotxe el port de la Bonaigua fins al refugi i església de la Verge d’Ares des d’on veiem la cascada de Gerber, on anem. El sender surt ‘un petit revolt 1 km abans. Són 10′ caminant pel bosc. Per pujar als llacs, de nou al cotxe, aparquem a la Peülla. Arribar al primer són 3 km i 45’ per un sender de moltes pedres i arrels. L’Estanyolet de Gerber és d’aigües tranquil·les plenes de vida dels nombrosos insectes que hi pul·lulen, sobretot libèl·lules grans que semblen helicòpters.

Estanyolet de Gerber. Alt Aneu. Foto gloriacondal

Després anem al bosc del Gerdar passant per davant de l’Hotel els Avets i aparquem prop del Refugi. D’allà caminem per un bosc d’avets fins baixar al torrent de Cabanes i continuem amunt en direcció a la cruïlla de la Cabana Vella; continuant s’arriba als Plans de Breviari. Sensació de grandiositat sota una avetosa sensacional.

Bosc Gerdar. Alt Aneu. Foto gloriacondal

Un altre dia anem cap al nord fins al refugi del Fornet; d’allà continuem fins a les tres bordes, una d’elles, la del restaurant Ignasia. Ens aconsellen fer una ruta a partir del pont de la Perosa, Prats de Clavera, Bordes de Perosa i acaba al pont de Pedrosa. Passem per la cascada de la Tinta, arribem a desviació de la ruta Espais de Memòria Camí de la llibertat que puja al port d’Aulà , travessem un afluent, continuem… i retornem. Des del pàrquing hi ha 8,5 km a Montgarri per pista.

A Alòs l’església té una façana curiosa, amb capitells de figures a cada banda similars a l’església de Sta. Maria d’Àneu. També veiem el pont romànic (hi ha un camí vell entre Alòs i Isil de 7 km però està en mal estat). Al pantà de Borén busquem un racó per dinar i acabem a la plaça sota una mena de porxo de pedra menjant l’amanida de pasta que portem.

Conjunt monumental de Sol. Alt Aneu. Foto gloriacondal

Son, a 1.393 m, poc després de València, té un campanar imponent que es veu de lluny. El cloquer, el cementiri i la torre del rellotge formen un conjunt monumental maco. Fem una volta pel poble i pugem en direcció a MónNatura Pirineus, un espai d’activitats de coneixement de natura, rutes i allotjament. Tornant a Son, a la primera casa, de la família Moreu, va néixer Generosa Cortina Roig, lluitadora a la resistència francesa. Sorpe, a 1.265 m. És un poblet amb gent gran, horts, grans casalots, un local per als joves… i l’església de S.Pere, amb una part romànica. Hi ha moltes pomeres però encara no estan a punt.

Àrreu. Alt Àneu. Pallars Sobirà. Foto gloriacondal

En direcció Alòs hi ha una desviació a Àrreu, a 1.251 m, on cal pujar per una pista de terra quasi 1 km. Una bústia a peu de carretera deixa clar que si més no, hi ha un habitant. Fins fa poc calia pujar per un sender. A dalt, un parell de cases cuidades i una altra habitada per l’Eloi. Continuem el sender per anar a l’ermita de la MD de les Neus per un camí sota el bosc després de passar les bordes d’Àrreu. Aquí s’aprofita el bosc, hi circulen gallines, ànecs i cavalls. L’ermita romànica, orientada a l’est, té un petit campanar d’espadanya i a dins hi ha una còpia de talla de la verge. Cada 5 d’agost s’hi celebra un aplec. Continuem el camí fins al mirador amb vistes a la vall, a Borén, Sorpe, i per dalt, Isil. A Isil visitem l’Església S. Joan construïda a la llera del riu amb els absis sobre la roca; els capitells de la portalada són semblants als d’Alòs: la granota és dolenta, el brau simbolitza la força, una boca oberta és l’home que blasfema…

ESglesia S. Joan Isil. Vall Aneu. Foto gloriacondal

Dediquem un altre dia a passejar per la Mollera d’Escalarre on a més de l’observació de fauna i flora de la natura hi ha búnquers i nius de metralladora dels anys 40. Arribem a la petita i senzilla església de S. Martí d’Escalarre, una mica abans del nucli. Ara ja sabem que aquí de vegades les esglésies es feien fora del nucli urbà perquè la gent no en volia saber res.

El monestir de S. Pere Burgal, l’església Sta. Maria Àneu i el castell de València, que forme part de la visita tripartita Joc de Dames, s’expliquen a part

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vall de Cardós

A l’oest de la vall Ferrera, amb inici de camí des de Llavorsí, trobem llacs, boscos, bordes, senders i ossos. Enmig, poblets solitaris amb pocs habitants. Pugem fins al final i després anem baixant.

Des del mirador de Corbiu, tots els cims, el Cercastan a la dreta. Foto: gloriacondal

Enfilem la carretera fins a Tavascan, on conflueixen dos rius i dues valls: a l’est la de Lladorre i a l’oest la de Tavascan. Decidim vorejar el riu Tavascan i pujar fins al Refugi de la Pleta del Prat a 1.750 m d’altitud i d’allà caminar al mirador de Corbiu. Descartem la vall de Lladorre per on s’arriba al pla de Boavi amb 4×4. Només sortir del poble trobem la Central Hidroelèctrica, un Centre d’Interpretació de l’Aigua dins una caverna de 500 m. sota terra. Un xic més amunt, les restes del castell, a 1.212 m, que permetia el control dels ports pirinencs que comunicaven Catalunya amb França.

Pantà de Tavascan des d’Aineto. Foto: gloriacondal

Aparquem al Refugi i enfilem una pista que passa pel bosc de pins. Arribem sense problema (2,4 km, però menys si es passa per un sender més dret). De dalt estant, ens situem: al davant nostre, el bosc de Causes, amb un turó punxegut, i al peu, les Bordes de Noarre. Ens han dit que una colla de metges n’ha comprades i rehabilitades i ara és un poblet molt sa. A l’est de les Causes hi ha el pic de Roia, punxegut, i de la part del nord un sender condueix al port de Tavascan, amb el pic de Muntanyola a l’esquerra (2.622 m), el de Flamisella a la dreta (2.852 m) i a la seva dreta, la serralada del Certascan (2.852 m).

Pon del Borito. Lladorre. Vall de Cardós. Foto: gloriacondal

Baixem cap a Tavascan, però abans d’arribar-hi ens aturem en una àrea de pic-nic a dinar; fem el cafè al poble i després visitem el pont romànic i l’església de S. Bartomeu.

Continuant avall pugem al poblet d’Aineto, a 1.130 m, petit, amb cases fetes pols i d’altres ben arreglades. No trobem ningú, veiem l’església romànica de S. Romà, i just al costat un altre edifici que s’havia fet servir de forn comunal. Els edificis en ruïna de la vall segons el parlar de la gent, s’anomenen pardines, i moltes cases tenen una pedra a la façana amb la data de construcció anomenada mil·lèsima. Arribem al mirador de l’Escala amb vistes a Tavascan i al pantà. Puja una noia pel sender de baix (un rètol indica 18 minuts de camí) i enraonem una estona. Diu que es va enamorar del Pallars fa temps i l’entenem molt bé.

Lleret. Vall de Cardós. Foto gloriacondal

Aturada a Lladorre per veure el pont medieval de Borito per un sender vora riu, d’entre el XII i XIII, d’una sola arcada de mig punt. És el més petit dels quatre ponts de pedra d’aquesta vall i el més ben conservat. També observem el poc que queda de les restes d’una llobatera (lloc circular fet de pedres on es guardaven els ramats per prevenir problemes amb els llops).

Baixem un xic més i pugem de nou per anar al llogarret de Lleret, a l’altra banda de la carretera. Abandonat el 1975, a partir dels anys 80, hi va arribar nova gent. Veiem algunes cases, un home i un nen que porten trastos fins un cotxe, i la petita església de S. Cebrià i S.Corneli, del XVIII. Anem pujant i trobem una noia que escombra; ens diu que són onze habitants a l’hivern i ens recomana que ens fixem en les petites construccions que ha fet ella per aquell camí, per als manairons, com un pessebre amb diferent temàtica. Una mica més al sud d’aquí hi ha el coll de Jou.

Església Sta Maria Ribera de Cardós. Foto gloriacondal

Baixant, el darrer poble de la vall és Ribera de Cardós. Crida l’atenció una església que es veu de lluny estant, amb una torre-campanar d’estil romànic. És l‘església de Sta. Maria, modificada al llarg dels segles, que es va construir amb funcions defensives. Hi entrem i veiem un capellà vell, de cabells llargs, blancs, molt geperut, que està resant en una banda de l’altar. Alça el cap, mira, torna a quedar quiet… passen un parell de minuts… al final sembla una foto fixa. Sortim. Per la banda del darrera es veu un vell absis romànic.

Pel camí cap a casa ens cau una bona tempesta -anunciada- amb pedra inclosa, però dura poc. I surt el sol de nou.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

La vall Ferrera

Entre Andorra i la vall d’Aran, passegem entre prats, bordes, ermites, falles, ferro… veiem el cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats (3.143 m), i d’altres com el Monteixo (2.902 m). Grans pastures, com la muntanya de Tor, amb històries fosques i boscos immensos, com el de Viró. I bestiar com el gall fer, la vaca pallaresa o el mufló i aus com el trencalòs, el voltor i l’àguila daurada.

Tírvia. Vall Ferrera. Foto: gloriacondal

Des de Llavorsí circulem paral·leles al riu Noguera-Vallferrera. Arribem a Àreu, un poble, net, tranquil, una església gran i velleta, un hostal, una botiga, el Museu de la Fusta… Dominat pel Monteixo, des d’aquí es pot anar a la Pica d’Estats, o si més no, al mirador. Ens expliquen que aquests dies a l’hostal hi havia el Jordi Pujol júnior; l’avi Florenci va tenir una relació amb la tavernera i va tenir un fill d’ell, o sigui que allà hi tenen parents i sembla que s’entenen. A més, des d’aquí estan molt a prop d’Andorra…

Àrea. Vall Ferrera. Foto: gloriacondal

Un xic més avall, un rètol al peu de carretera diu: “Catalunya té mil anys. Alins ja hi era”. La part central de la vall és terra de frontera: hi ha hagut contraban i entrades i sortides de refugiats, però, sobretot, té un passat vinculat a l’explotació del ferro, on hi havia tres fargues. Entrem a la llibreria Natura Llibres, que porta una dona i xafardegem entre els prestatges; a més de llibres té alguns productes especials com xocolates i vins (tastem un pa amb oli i xocolata suprem!).

Ermita de Sant Quirc. Alins

Pugem a peu a l’ermita de Sant Quirc, que es veu des de la carretera dalt d’un turó; en 10′ som a la capella, que té la porta al nord, cosa poc habitual amb vistes als voltants; d’aquí surten les falles que baixen cap al poble la vigília de sant Joan i per això hi ha un parell d’escultures de Xavier Martí, una que simula una llarga torxa i una altra que representa una dona fallaire (abans només ho feien els homes). Des d’aquí es veu molt bé la Torre de les Bruixes, a l’altra banda del riu. Alins és principi i final d’etapa del Camí de l’Últim Càtar, que connecta amb el Camí dels Bons Homes, GR 107.

Burg. Vall Ferrera Foto: gloriacondal

Enfilem per una pista cap al poblet de Tor, envoltat de llegenda negre per uns assassinats de fa anys. Passem pel mig del bosc fins arribar al poble. Veiem, cap a dalt, la casa Sansa, ara reconvertida en espai d’allotjament i activitats, a baix la casa Sisqueta, ara convertida en bar, i la parada d’un artesà. La casa del fons és la del Palanca. Al costat de la Sisqueta hi ha la casa Bernat. Anem cap a l’església de S. Pere, amb el campanar adossat a la mateixa església, d’un sol vessant inclinat. A prop, algunes cases arreglades més alguna que cau. (vegeu Carles Porta)

Tor. Foto: gloriacondal

Un dia anem a primera hora al Refugi del Gall fer, al bosc de Virós, un mirador amb vistes excepcionals. Fem un cafè i contemplem. Després fem ruta circular fins al mirador dels Meners o de Torredo que no arriba a 5 km, fàcil i aprenem coses sobre: el gall fer, el bosc amb avets, pi negre, i pi roig, faigs i bedolls… del bosc se n’extreia carbó vegetal per transformar el mineral en ferro. Encara es poden veure les restes del temps romà amb e escòries o “cagaferros”.

Anem al darrer poble, Ferrera en una posició privilegiada d’on es poden fer caminades maques. Gurb, més avall, té una església amb una placa de record de Pere Tarrés, metge i sacerdot que l’any 1938 va muntar un hospital de campanya aquí. Avall, el llogarret de Glorieta i un xic amunt, Montesclado. Acabem a Tírvia, que els feixistes van bombardejar de manera ferotge durant la guerra civil.

Si ens hem de quedar amb una imatge de la vall, la tenim clara: el mirador del refugi del Gall Fer.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vall de Castanesa

Vall poc coneguda excavada pel riu Baliera, el mateix riu que passa pel nostre càmping, per això el nom, que és paral·lela a la vall de Benasc, a l’oest, i a les valls de Barrabés i Boí, a l’est. El municipi de Montanui a 1.205 m. acull els petits pobles i nuclis que amb els anys s’han anat despoblant. En aquesta visita coneixem aquesta petita vall, miradors i senders.

Vall de Castanesa. Ribagorça. Foto: gloriacondal

Noales és a baix a la N 260 en direcció Castejón de Sos, al principi de la vall. Allà hi ha el Forn de pa Farré de l’Aigua, on recomanem anar. En aquest punt el riu Baliera trenca cap a l’oest per unir-se al Noguera Ribagorçana més endavant.

Massís del Turbon des del mirador de Castanesa. Foto: gloriacondal

La carretera que puja és bona i ampla. Un km abans d’arribar a Castanesa ens aturem a un mirador des d’on veiem la serra de Sis, el congost del riu Isàbena, el massís del Turbon, i just a sota, el llogarret de Neril. Continuant amb les vistes, el tossal de S. Marc (1.656), la serra de Milana fins al tossal Puntons… Els cims més alts davant nostre són el tossal del Sellent (2.576 m) i el tossal de l’Home (2.563 m). A la dreta, al fons, el Pic Castanesa, de 2.861 m.

Tossals de Sallent i de l’Home. Miraador de Castanesa. Foto: gloriacondal

Arribem a Castanesa (1.495 m) que té la part alta, amb cases i l’església romànica de S. Martí, ara Museu Etnogràfic. A la part baixa hi ha algunes cases més i un restaurant amb habitacions, Ca de Graus. Un veí ens aconsella que anem a Fontjanina per una petita carretera asfaltada que alhora és GR 18 (són uns 2 km).

Fontjanina. Vall Castanesa. Foto: gloriacondal

Anem endinsant-nos a la vall, el riu per sota, avellaners… i arribem a un petit nucli amb unes quantes cases en molt bon estat i un parell més que estan restaurant. Som a la capçalera de la vall i d’aquí podríem caminar fins al poble d’Aneto (vall de Barravés), a 18 km. Hi ha la petita església de S. Antoni, del s. XVII, i una font d’aigües molt bones. Des d’aquí s’arriba al cim de Castanesa, important per a la transhumància dels ramats. 

Església S. Antoni, Fontjanina. Vall Castanesa. Foto: gloriacondal

Hi va haver un projecte del govern aragonès d’ampliar les pistes d’esquí de Cerler cap a aquesta banda, van comprar terrenys a preu de mercat, alguns veïns es van fer rics… però al final el projecte no tirà endavant. L’argument era la lluita contra la despoblació, cada cop més gran. Retornem cap al poble, amb indicadors del “Sender de la Ribagorçana” cap a Ribera, Ardanué, Benifons… Com sempre, moltes possibilitats, molts camins, i gent amb qui hem compartit conversa, llengua i amor a la terra

Castanesa. Ribagorça. Aragó. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Embassament d’Escales: monestirs de Lavaix i Alaó

Entre el Pont de Suert, al nord, i Sopeira, al sud, hi ha el pantà d’Escales, construït el 1955. Visitem dos monestirs, Sta. Maria de Lavaix i Sta. Maria d’Alaó

Restes del monestir de Sta. Maria Lavaix. El Pont de Suert. Foto: gloriacondal

El primer, al nord, 3 km abans d’arribar a Pont de Suert per la N-260. Aparquem en una zona de pícnic abans d’entrar al túnel de Lavaix on hi ha la font de Mena. Un sender baixa fins a l’embassament d’Escales, on trobem les ruïnes del Monestir de Sta. Maria de Lavaix. El camí forma part de la “Ruta de l’aigua”. El color de les aigües està preciós i tenim la sort que no cobreixen, com altres cops, les pedres de l’antic monestir. 

Pont Santa Maria Lavaix. El Pont de Suert. Foto: gloriacondal

Algunes zones del terra són toves, amb fang encara. Les primeres referències històriques es remunten al s. X, amb un cenobi romànic de l’orde dels benedictins que l’any 1223 es va convertir en abadia cistercenca. Des del 1624 estava integrada a la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, però quan va quedar sense comunitat, l’església va esdevenir un santuari, tot i que la vida del monestir es va perllongar fins l’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal. Els edificis es van degradar i el lloc fou espoliat. El juny de 1955, amb la construcció del pantà, les aigües van negar l’antic cenobi. Si estan baixes, es poden veure, però cada cop estan més deteriorades.

Restes monestir Sta. Maria Lavaix. Pantà Escales. Foto: gloriacondal

El monestir de Sta. Maria d’Alaó va tenir més sort. Es troba a 15 km de Pont de Suert, per la N 230, tocant al poble de Sopeira, poc després de la presa en un racó privilegiat del riu Noguera Ribagorçana. Els primers documents són de l’any 810, però se sap que abans hi havia hagut una església visigòtica, conservada sota l’altar amb unes curioses finestretes. L’any 876 havia 24 monjos. A finals del s. X va començar una època d’esplendor, amb benedictins i es va trobar molta documentació sobre l’època.

Monestir Sta Maria Alaó. Sopeira. Foto: gloriacondal

Al terra hi ha figures de còdols i al presbiteri es conserva un paviment romànic especial, amb una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, que combina peces vermelles i blanques, i envolta un plafó format per tres rengles de cercles o rodes. Un plafó té una figura de peix. 

Paviment Santa Maria Alaó. Sopeira. Aragó. Foto: gloriacondal

De tres naus, l’absis central s’eleva, al presbiteri, per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que n’ocupa tot l’àmbit; hi baixem per unes escales laterals i trobem tres finestres curioses d’una esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i permeten veure la nau. L’església es va salvar i és l’actual parròquia de Sopeira. Sortim al lloc on hi havia el claustre, que no en queda res a part del quadrat al terra, tot ho varen anar robant després de la desamortització, incloses les columnes. Ens ho explica una dona que fa de guia, filla del poble, que ha viscut de prop la rehabilitació. 

Interior monestir Alaó. Sopeira. Foto: gloriacondal

Sortint, caminem per l’anomenat “Camí de l’Aubada” pel voltant del riu. Cal creuar el pont medieval (a l’altra riba hi ha la central hidroelèctrica) i vorejar-lo avall. Les fosques aigües del riu ofereixen un mirall perfecte on queden reflectits els arbres de ribera, el monestir i el poble. Després retornem i anem en sentit contrari, travessant el riu per un altre pont, modern. Pel congost, anem fins al peu de la presa, que fa 125 m d’alta, després de passar sota un túnel-pont natural que fa goig. És zona de coves i aus rapinyaires. Acabem al nucli del poble, tot fent una cervesa, al costat d’una taula amb una iaia i la seva cuidadora. Seiem sota l’ombra generosa d’un arbre, amb esplèndides vistes al riu i a la piscina.

Pont riu Noguera Ribagorçana. Sopeira. Foto: gloriacondal
Camí a la presa pel congost. Sopeira. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Serra de Guara

Passem una setmana al Parc de la Serra de Guara, entre Barbastre i Osca. Són paisatges marcats per la geologia i l’acció erosiva dels rius, amb barrancs i gorges, esglésies, castells i viles medievals. A més, hi ha pintures rupestres Patrimoni de la UNESCO

Alquezar. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

Venint de Lleida, Alquézar està 23 km després de Barbastre, al sud-oest del parc. Ens agrada la silueta del poble, el color de la terra i les teulades, l’església i dalt de tot, la Colegiata. Fem una caminada per les Passarel·les (3 km i 180 m de desnivell) que recorre l’últim tram del canó del riu Vero. Pel camí, observem flors orella de onso de color lila, i penjades de les parets, trencapedres. També hi ha tritó pirenenc. A baix del riu ens desviem a la cova del Picamartillo, retornem al camí i comencem a pujar les passarel·les penjades, un plaer. Arribem al mirador i només queda la pujada fins al poble, que amb la calor, es fa dura. Havent dinat, pugem a la Colegiata amb un claustre romànic de capitells xulos i frescos a les parets, amb bones vistes.

Fuente de Tamara. Bierge. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

Bierge hi ha un carrer principal de casalots potents, amb arcs, dovelles, escuts… La capella de S. Fructuoso té murals importants (altres són a diferents museus del món). Fem un sender cap a la Font de Tamara, un lloc paradisíac d’aigües verdes i gelades.  Colungo té el Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, des d’on organitzen visites guiades a les coves. Al nord, una carretera porta a Rodellar, sobre el barranc de Mascun. Allà s’acaba la carretera. Caminem cap a l’ermita de la Virgen del Castillo, que passa per Cheto, nucli original del poble. 

Almazorre. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

Una carretera de revolts porta a Lecina on hi ha una alzina milenària -o carrascla-. D’aquí es pot fer el sender circular cap a Almazorre i Bertorz, per retornar a Lecina. Almazorre té una església d’orígens romànics i la “conjuradora”, un espai que servia tant per beneir els camps com per espantar tempestes o bruixes. A Bertorzdestaca l’església de les santes Navilo i Alodia. Tornant avall, el mirador del riu Vero, punt d’on surten senders a diferents coves de pintures rupestres i al canó. 

Arbaniés. Sierra de Guara. Foto: gloriacondal

A la meitat oest del parc, Siétamo és on va néixer el comte d’Aranda (1719-1798) amb restes del castell i bones vistes. Recomanem la Panaderia Fernando, que fan tota mena de coques. A pocs km, Arbaniés, on ens vam allotjar (Casa Oliban), molt bé, amb l’església dels Àngels, amb restes d’una fortificació del s. XIII, ben visible al campanar. Des de la finestra de l’habitació vèiem la sortida del sol sobre els camps de blat, a punt de segar. 

Prop mirador Salto de Roldan. Peña San Miguel. Osca. Foto: gloriacondal

Al nord, una gran muralla de roca separa la Hoya de Huesca de la serra de Guara. Amunt, la penya Aman (1.121 m), el Fraile i la Penya S. Miguel (1.126 m). I al fons, el Salt de Roldan. Som en un lloc on hi ha moltes aus rapinyaires; veiem dos voltors enormes, sobre una pedra del camí, a menys de deu metres. Hi ha també aufranys i xoriguers… 

Ermita San Cosme i San Damian. Vaidello. Guara. Foto: gloriacondal

Vadiello. Aparquem tocant a la presa des d’on veiem els “mallos” del PuroSant Jordi, la Mitra iel Boron. Caminem per la pista que voreja el pantà i ens desviem cap a les baumes de l’esquerra per anar a l’ermita de Sant Cosme i Damià però els edificis que vèiem des de lluny, queden tapats pel bosc i una tanca amb unes portes impedeix el pas. Ni les veiem! El conde de Guara, l’amo, només obre el dia del patró, però no deixa entrar a l’església. Més amunt hi ha el “Huevo de San Cosme” però nosaltres no volem l’ou, sinó les ermites. 

Bodegas Sommos. Barbastre. Foto: gloriacondal

El Somontano és terra de vinyes. Vam visitar la bodega Sommos, en un edifici d’acer i vidre que ens recorda el Guggenheim de Bilbao. També ens van recomanar un petit celler, de bons vins, El grillo y la luna, però estava tancat.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Mallos de Huesca

A l’Aragó parlen de “mallos“: grans parets verticals o arrodonides formades per roques o conglomerats. O sigui, una roca sortint, al cim d’una muntanya, segons la GEC. És a dir, agulles. En diuen

 El reino de los mallos

Mallos de Riglos. Foto: gloriacondal


Som a l’oest d’Osca, a la comarca de la Hoya. Sortim de l’embassament de la Peña per la A-132 que connecta amb la N-240 al Puente de la Reina de Jaca. Anem cap al sud, vorejant el riu Gàllego per visitar, primer els Mallos de Agüero, després els Mallos de Riglos, i de pas, el castell de Loarre i la Colegiata de Bolea. Si es té temps i ganes, des d’Osca s’arriba al pantà de Vadiello i els Mallos de Ligüerri.

Embalse de la Peña. Osca. Foto: gloriacondal

El pantà de la Peña, construit entre el 1904 i el 1913 regula el riu abans d’entrar en el congost que passa pel costat dels “mallos” de Riglos. Les vistes de l’embassament i de les penyes que l’envolten són molt maques. 

Mallos de Agüero. Hoya de Huesca. Foto_ gloriacondal

Agüero. A l’altra banda del riu Gàllego, després d’un revolt, veiem unes agulles, els “mallos” al fons, que sembla que protegeixin el poble com si fos una muralla natural. Impressionant. Es pot fer una ruta circular al voltant.

Agüero. Pueblo y mallos. Foto: gloriacondal

El poble de Riglos és famós per les agulles. Hi ha molt ambient excursionista i es pot fer el circuit “El Camino del cielo” (5,2 km, desnivell 400 m, 2 h) i el fem pel sender que passa entre el Firé i el Pisón, que coincideix amb el PR HU-98, amb un bon desnivell. 

Mallos de Riglos. Hoya de Huesca. Foto: gloriacondal

Tenim vistes cada cop més maques, tant dels “mallos” com de la plana. Molta gent. Força escaladors… No fem tot el circuit, però la intenció era bona.

Mallos de Riglos. El Pisón. Osca. Foto: gloriacondal

De pas, anant cap a Osca, ens aturem al castell de Loarre, uns km abans del poble, de dimensions imponents,una gran ruïna amb vistes a la plana. I també ens aturem al poble de Bolea, famós per les seves cireres, que té la Colegiata de Sta. Maria la Mayor, una gran obra en un lloc petit.

Castell de Loarre. Hoya de Huesca. Foto gloriacondal

Ja a l’est d’Osca, dins la serra de Guara, hi ha el pantà de Vadiello on s’arriba per uns túnels excavats a la roca. Ocupa part del congost del riu Guatizalema i està envoltat pels Mallos de Ligüerri. Vorejant el pantà tenim al davant els Mallos de Lazas, amb les roques del Puro, San Jorge i la Mitra.

Pantà de Vadiello. Mallos de Ligüerri. Foto: gloriacondal

La geologia ens encanta cada cop més.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , , | 1 comentari