Canal Imperial d’Aragó -Aragó-

Després de recórrer el Canal des del lloc on neix, a Fontellas (El Bocal) fins a Cortes, el darrer poble de Navarra, continuem el recorregut per Aragó, des de Gallur fins a Saragossa, per acabar poc després a Fuentes de Ebro.

Canal Imperial Arago. Gallur. Foto gloriacondal

Gallur és el lloc on canal i riu estan més a prop. El canal es pot creuar per diferents ponts (en destaca un de modern blau) i és el gran tresor perquè el pbole es convertí en un port fluvial i centre de la indústria sucrera de remolatxa, instal·lada el 1899. També hi havia fàbriques d’oli, farineres i papereres, a més de ser un important nus ferroviari. Encaixonat entre canal i riu, ens fixem en uns jardins anomenats Pignatelli i un casal d’avis també amb el mateix nom. Són un poble agraït. L’església és dalt d’un turó i cal pujar força graons. Les vistes sobre l’Ebre, fantàstiques. 

Canal Imperial Arago. Gallur. Foto: gloriacondal

Abans d’entrar a Figueruelas trobem el Canal: les aigües baixen contentes i controlades. En una riba, l’Almenara de San Joaquin, on hi ha les comportes de les sèquies que tallen el pas a l’aigua. És de finals del s. XVIII i com a la resta del Canal, la caseta té una estructura de dos cossos adossats, el de la dreta a una sola alçada i el de l’esquerra a doble alçada, que era la casa del guarda. La façana és llisa, emblanquinada i amb accés des del mateix camí del Canal. Aquell dia dinem al restaurant de la Piscina del poliesportiu del poble, molt bé.

Almenara de S Joaquin. Canal Imperial Arago. Figueruelas. Foto gloriacondal

Grisén anem a la zona del Caracol, tocant al riu Jalón, on hi ha Las murallas de Grisén, la construcció hidràulica més gran del s. XVIII, que va permetre a Pignatelli sobrepassar el major obstacle natural per fer arribar l’aigua a Saragossa.

La Muralla. Grisén. Aqüeducte. Foto gloriacondal

L’aqüeducte passa pels termes municipals de Grisén i Alagón, i es va acabar el 1780. Són dues grans muralles de quasi 1,5 km que canalitzen l’aigua del Canal per salvar el desnivell de la ribera del Jalón, que se soluciona gràcies a quatre grans arcades de carreus que suporten tot el cabal del Canal que ha de creuar el riu. Bocabadades!

Grisén. Canal IMperial de Aragón. Foto gloriacondal

D’aquí anem a Saragossa. El 1782 s’inaugurava el Canal, amb més de 20.000 persones, de les 42.600 que vivien a la ciutat. Pignatelli fa construir una font al costat de les rescloses de Casablanca, anomenada “dels incrèduls, dedicada a tots els que no se’l creien. El recorregut per la ciutat és de 41 km, dividits en 7 trams, començant pel Puente Clavería, al nord-oest de la capital. 

Saragossa. Canal Imperial d’¡Aragó. Pont Amèrica. Al fons, Torre dels italians. Foto gloriacondal

Al pont d’Amèrica, el 1904 es va construir un embarcador on llogaven barques i a la dècada dels anys 40 i 50 es feien travesses de nedadors, que encara ara es rememoren a la “Bajada del Canal”. Tocant al parc Pignatelli hi ha els antics dipòsits d’aigua. L’actual Anell verd de la ciutat, connecta el GR 99, el Camí de Santiago i aquest canal.

Rrecorregut Canal Imperial

Del pas per Saragossa recomanem dos punts: a l’alçada del tram 2, cap al nord, el palau de l’Alfajeria, patrimoni UNESCO (en una part del recinte hi ha les Corts d’Aragó) i al barri de Torrero, molt a prop del pont Amèrica (final tram 5 i principi 6), la Torre dels italians, un cementiri molt especial dins l’església de S. Antoni de Padua. L’últim tram és el 7 que acaba a les Esclusas de Valdegurriana.

Fuentes de Ebro. Aragó. Foto gloriacondal

Continuant cap al sud encara hi ha El Burgo de Ebro, un poble gran i desperdigat, amb la torre mudèjar de l’Ajuntament. El riu passa pel nord i el canal pel sud. D’allà, el canal es desdibuixa fins a Fuentes de Ebro convertit en la sèquia de Fuentes: una trista bassa és el final. A més de l’església de S. Miquel Arcàngel el poble és famós per les cebes dolces, amb DO. Quan al bar de l’hostal ens ofereixen la carta d’entrepans, tots porten ceba. Els seus 4.500 habitants n’estan orgullosos, però no tots treballen al camp. Als afores hi ha un gran polígon industrial que dóna feina a molta gent.

Ara el Canal Imperial de Aragón és un complement a altres sistema de canalització d’aigua potable. Malgrat les espècies invasores, continua sent un espai de gran biodiversitat ja que és l’hàbitat de nombroses espècies d’aus, mamífers, rèptils… amb un tresor, la margaritona (margaritífera auricularia), una cloïssa que vivia als rius europeus fins al s. XVIII però ha anat desapareixent fins a trobar-se només de forma rellevant al Canal Imperial.

Caminada fàcil, sempre pla i recte.

Veure tram per Navarra: https://gloriacondal.com/2022/09/24/canal-imperial-darago-navarra/

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Canal Imperial d’Aragó -Navarra-

El Canal Imperial d’Aragó, d’uns 110 km de recorregut, és una de les obres hidràuliques més importants d’Europa que comença el s. XVI a Fontellas, uns 8 km al sud de Tudela (Navarra) però no s’acaba fins el 1790. No va ser fàcil. El recorregut que fem és una combinació de cotxe i a peu (sempre pla i recte).

El Bocal, Fontellas. Preses canal Imperial Aragon i riu Ebre. Google Earth

Els orígens del Canal Imperial de Aragón venen de l’any 1529 amb el rei Carles I, concebut com a rec, van començar una presa, una casa de comportes (ara és el Palau de Carles V) però per problemes polítics i econòmics no es va acabar. El 1772, amb Carles IV, encarreguen a Ramon Pignatelli continuar. Més de 1.500 persones treballen en la construcció de la presa, entre ells, presos. Deu anys després les aigües ja creuaven el riu Jalón per l’aqüeducte i aquell mateix any, arriben a Saragossa.

Canal Imperial Arago. Pont Formigales. Foto gloriacondal

El canal transforma l’agricultura i es reparteixen les terres comunals, que passen a zona de rec. Es construeixen rescloses, ponts, aqüeductes, sifons, dàrsenes, comportes… Hi naveguen barques a vela o arrossegades per sirga i esdevé un mitjà de comunicació i transport vital. L’any 1861, el tren que hi passa paral·lel suposa una competència de viatgers, però el transport de mercaderies continua fins a mitjans s. XX. 

Canal Imperial Arago. El Bocal. Casa jardiner. Foto: gloriacondal

El nostre recorregut comença al Bocal (Fontellas), on neix. Les instal·lacions només es poden visitar els caps de setmana, és dijous i hi anem a veure què veiem. Passem pel petit pont de Formigales i arribem a la reixa… oberta. Hi entrem i mentre llegim un rètol explicatiu, surt un cotxe de dins i se’n va; quan ens girem, veiem que han tancat la reixa. Oh, però… si som dins, aprofitem! Estem davant la Torre del jardiner, un home que, vistos els jardins, devia tenir molta feina. Al davant estan rehabilitant un edifici a tocar del canal. Passegem sota uns arbres frondosos cap endins (hi ha un roure monumental), veiem l’església de S. Carles Borromeo, de línies clàssiques a la façana però amb un àbsis neomudèjar afegit el s. XIX, la primera presa… A l’hora de sortir, els paletes ens obren la reixa i ja està.

Canal Imperial Arago. El Bocal. Foto: gloriacondal

El poble següent és Ribaforada, amb molta vida. Pugem a l’església de S. Blas, del XI, molt deteriorada, alçada amunt; a tocar, l’edifici nou de l’Ajuntament. A la rambla i carrers, botigues, gent a les terrasses dels bars, magatzems i tractors. Les aigües segueixen fins a Buñuel, un petit poble amb molta pau: a la plaça dels Fueros, el palau del Comte d’Altamira, amb galeria d’arquets a l’àtic. Abans d’arribar al següent poble, Cortes, ens aturem a veure el Canal d’Aragó, en un pont a la carretera i al fons,vistes a les Bardenas. 

Canal Imperial Arago.Ribaforada. Foto: gloriacondal

Cortes. El canal passa a uns 2 km al nord. Al nucli antic, l’església de S. Juan Bautista, on l’any 1333 es van fer les capitulacions matrimonials entre el rei Pere el Cerimoniós d’Aragó i Joana de Navarra. Just al davant hi ha el palau dels ducs de Miranda i al darrera, un immens jardí públic que abans formava part del palau. Els carrers tenen les tanques per les “vaquilles” i la plaça de l’Ajuntament s’ha transformat en plaça de toros. A prop del poble hi ha el jaciment de l’Alto de la Cruz, molt valuós. La presidenta d’una penya ens informa que les peces més importants estan exposades al palau… tancat per reformes. 

Cortes. Esglesia. Foto: gloriacondal

Cortes és l’ultim poble de Navarra abans d’entrar a Aragó. La continuació per terres d’Aragó, a la següent crònica

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Els deserts de la Bardenas Reales

Un desert a 70 km dels Pirineus? Sí, al centre de la depressió del riu Ebre, al sud-est de Navarra. Té tres zones diferents: la Plana, al nord i oest , protegida por roques dures, amb poca erosió i cultius. La Negra és al sud, formada por relleus de baixa erosió, de colors foscos, amb boscos de pins i matolls. La Blanca es troba entre les altres dues zones, al centre, de colors clars. És la més erosionada i la més popular.

Bardenas Reales. Navarra. Foto: gloriacondal

Des de la ciutat de Tudela, dediquem 2 dies a la visita de les Bardenas. El primer anem a la Bardena Blanca per la N 134 i abans d’Arguedas, prenem la pista fins al Centre d’informació, on ens proposen fer la circumval·lació per la pista perimetral de 34 km, amb parades en els punts d’interès i caminant en alguns dels llocs permesos. La calor és una limitació clara. Hi ha molta gent, sobretot ciclistes francesos. No es pot sortir dels camins permesos perquè hi ha moltes zones militars. Fem la volta en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Des del primer mirador veiem el que ens envolta, a 360º, inclòs el cim del Moncayo. La pista asfaltada s’acaba aviat, just després d’arribar a la base militar. Girem a la dreta… i anem fent

Bardenas Reales. Foto: gloriacondal

Cap al final arribem a Cabezo de Castildetierra, la formació més popular. A sota, el barranc, sec. Hem vist alguna petita bassa, però hi ha molt poca aigua. Fa anys, per la Cañada Real de los Roncaleses baixaven els ramats des del Pirineu fins a les ribes de l’Ebre a passar l’hivern (el mes de setembre se celebra la festa de la Trashumancia). Ara hi pasturen bens i cabres. El paisatge agrari és una barreja de camps sembrats, altres en rostoll i la resta en guaret.

El segon dia anem a la Negra per la carretera N 126 que passa per Cabanillas i Fustiñana fins que arribem a la desviació cap a la Peña del Fraile (o Cabezo). Som en una gran esplanada on no hi ha ningú, només una casa deshabitada. Fa fresca. De lluny vèiem la Penya, maca. Són 4,6 km, amb un desnivell de 200 m; entre anar i tornar es triga 1:30 – 2 h i s’hi accedeix per la part del darrera, saltant barrancs. Les vistes des de dalt són maques, però nosaltres no hi vam arribar (limitacions de l’edat!).

Bardena Negra. Peña del Fraile. Foto: gloriacondal

Des dels pobles de Ribaforada i de Buñuel, tocant a l’Ebre, tenim la visió dels turons de les Bardenas, dels xaragalls o “badlands” com en deien els americans quan vam anar als parcs nacionals fa uns anys. Algunes ens han recordat també formacions que vam veure al nord-oest d’Argentina, a la zona de Salta i les valls Calchaquies, els turons amb franges de colors.

Las Bardenas són un espai on formes i colors, combinats per l’acció de l’aire i les aigües des de fa milions d’anys ofereixen un paisatge suggerent. Un bon lloc on observar fauna i flora típiques: àligues, voltors, mussols, avutardes, guineus, gats montesos, genetes, amfibis i rèptils. Hi ha una associació de pescadors i caçadors (hem vist molts rètols de “Coto de caza”).

A la nostra vida, hem visitat uns quants deserts. Fa anys vam aprendre que, contràriament al que sembla, hi ha vida: fauna, flora, geologia viva… hi pots pasar calor o molt fred (a la vall de la Mort, a Califòrnia, vam estar sota zero). Hi pots compartir unes broquetes de camell fetes al foc mentre el sol es va ponent o veure-hi sortir al sol un matí quan encara es veuen les petjades de les aus perquè els vents no s’han endut els grans de sorra. Els deserts, aquests grans tresors.

Publicat dins de Excursions, Viatges, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , | 1 comentari

El viaje del elefante. Saramago

Història escrita per Saramago on descriu el viatge real d’un elefant al s. XVI que el rei Joan III de Portugal i la seva dona, Catalina d’Àustria van regalar al seu cosí l’arxiduc Maximilià d’Àustria. L’any 2013 el grup de teatre Trigo Limpio en va fer un espectacle de carrer amb música de Luis Pastor

Elefant construït pel grup teatral Trigo Limpio per fer la representació pels carrers. Rivas Vaciamadrid

L’elefant Salomó i el seu cuidador indi, Subhro, havien arribat a Lisboa procedents de la colònia portuguesa de Goa feia 2 anys i els reis no sabien què fer-ne. Per això van pensar de regalar-lo al seu cosí. La ruta va de Lisboa a Valladolid i d’allà al port català de Roses per embarcar cap a Gènova, pujar cap al nord travessant els Alps i arribar finalment a Viena.

Un elefant al s. XVI provocava curiositat i por per on passava perquè la majoria de la gent era la primera vegada que en veien un. Salomó serveix de moneda de canvi entre dos països. Quan Subhro va sobre seu, està més alt que el propi rei, que va en carrossa, té un punt de vista privilegiat sobre el món. Però si no fos per l’elefant, ell no seria res. És l’únic que sap com tractar-lo, és l’intermediari entre l’animal i el món. Elefant i cuidador es complementen. A través del narració ens adonem que tots dos són víctimes i titelles del caprici dels poderosos. Jose Saramago no desaprofita cap ocasió per criticar el poder polític i religiós (com en l’episodi de S. Antoni, quan el capellà li diu a Subhro que el faci agenollar i així ho vendran com un miracle als de Trento, que estan reunits aquells dies en concili).

Escrit 10 anys després de rebre el Premi Nobel, dues terceres parts del llibre estan dedicades al viatge de Portugal a Valladolid i de Roses a Gènova. Saramago escriu amb llargues oracions, pocs punts, no fa separació de paràgrafs, els noms propis els posa en minúscules, i fa diàlegs dins la narració, amb digressions i reflexions. El ritme de la narració primer és lent, el narrador explica detalls i paisatges però s’accelera a mesura que la història avança, resol el tram final en poques pàgines. 

L’any 2022, a Portugal, visitàvem el poble de Sao Joao de Pesqueira, al cor del riu Duero i a la plaça de la República vam veure una rajola al terra amb la petjada d’un elefant. Una placa explicava que allà hi havien fet aquest espectacle, que va fer bolos per diversos llocs de Portugal i Espanya. I a partir d’aquí vam anar estirant el fil. 

Escolteu el tema principal: Há d’haver

Plaça de la República, Sao Joao Pesqueira. Portugal. Petjada de l’elefant

Publicat dins de Llibres, Viatges per Europa | Etiquetat com a , | 2 comentaris

El riu Duero. De Mesao Frio a Vila Nova de Foz Coa

El riu Duero neix a més de 2.000 m d’altitud a la serra d’Urbión i recorre 897 km, dels quals 213 km a Portugal. La part de Messao Frio fins a Vila Nova de Foz Coa és una de les millors

Riu Duero. Portugal

El riu entra a Portugal a Miranda del Duero i acaba a Porto. D’aquí es pot navegar amb creuers o anar en petites embarcacions. L’any 1879 arribava el primer tren a Regua i el 1880 a Pinhão. Es pot fer una part en tren de vapor de Regua a Tua (36 km) o pel riu de Pinhao a Tua. Ara la línia recorre 172 km i passa per 37 estacions. 

Pinhao. Estació. Regió Duero, Portugal. Foto: AA

La regió inclou pobles com Vila Real, en un turó, a pocs km de Casa Mateus (recordo el meu primer Mateus rosé, l’any 1994, a Madeira). Per visitar el palau cal pagar entrada però no es va a la cava ni es pot degustar vi.

Palau i jrdins Mateus. Portugal. Foto: gloriacondal

Mesâo Frio és un poble tranquil en un entorn rural. Just a la sortida hi ha el mirador do Imaginario, la porta del Douro. Impossible no enamorar-se’n. Baixem per la N 108 que duu el nom d’Antonia Adelaida Ferreira i parem a Fontelas-Caldas de Moledo, en un antic balneari, amb el nom de Ferreira a la porta: qui és aquesta dona? Coneguda com la “Ferreirinha”, nascuda el 1911 en una família que tenia vinyes, es dedica al negoci, viatja, aprèn tècniques i arriba a ser la propietària més gran de la vall del Duero. La TV portuguesa en va fer una sèrie.

Riu Duero des de Mirador do Imaginario, Mesao Frio. Foto: gloriacondal

En 3 h de cotxe s’arriba de Porto a Peso da Régua, la població més gran de la regió. Hi ha el Museu do Douro i el moll d’on surten barques per navegar. En 1:30 h de cotxe més s’arriba a Vila Nova de Foz Coa per la N 222.Trenquem per anar al poble de Galafura, mengem en un bar de la placeta formatges, pernil i olives, amb pa i vi, i després anem al mirador de S. Leonardo de Galafura. D’una mirada es veu la vall del Douro i la Serra del Marao. 

Ruta N 222

Diuen que la carretera 222 és “la més maca del món”. No, però hi ha parts maques i no sempre va paral·lela al riu. Sortim de Regua i ens aturem al Barragem da Regua, amb una resclosa i fem 27 km sense pressa. La calçada va paral·lela a la llera esquerra i gairebé arran d’aigua. Pinhão queda encaixonat en un meandre entre el riu, un turó i un afluent. A l’estació de tren hi ha 24 panells fets amb 3.047 rajoles que retraten les feines agrícoles, paisatges i costums. 

El Duero, en tren o en barca. Foto: gloriacondal

Al moll comprem bitllets per navegar amb “rabelo” fins a Tua (2 h) però abans pugem al mirador del Casal de Loivos, un balcó sobre Pinhão i la vall amb el riu al fons tot fent un meandre. Terrasses de diferents vinyes inclinades suaument cap a l’aigua. 

Riu Duero. Rabelo. Foto RC

Després de navegar anem a S. Joao Pesqueira i pugem als miradors de S. Salvador del Mundo i la Verge de la Penya, a la riba sud. Al fons de l’abisme, retorçat entre roques, es veu el riu, alliberat de la cascada que fins a finals del XVIII era un obstacle insalvable. Tornant, gaudim del paisatge de vinyes a banda i banda. El millor lloc per tastar raïms.

Vinyes tornant del mirador S. Joao Pesqueira. Riu Duero. Foto: gloriacondal

Baixem per la vall de Figueira fins al petit nucli de Sao Xisto, amb cases de pedra que van reconstruint. A tocar del riu hi ha un restaurant i un parc. Els trens que van i venen de l’estació propera circulen pel pont de ferro (els creuers ho tenen just per l’alçada). Pugem de nou i parem al mirador de Vargelas en un esplèndid meandre i seguim cap al Castell de Numão que de lluny, es veu imponent.

Pont Sao Xisto. Douro. El creuer passa just sota el pont. Foto: gloriacondal

La 222 acaba quan troba la IP 2 a l’est. A prop hi ha la Quinta do Chao d’Ordem on ens allotgem, una gran finca envoltada de vinyes i horts. Dins la nevera, ampolles de vi. La senyora Mariazinha és filla d’una dona salmantina que es va casar amb l’amo d’aquí; ella va néixer en aquesta finca i fa 25 anys que tenen l’agroturisme. El plaer de les coneixences. D’allà anem a Vila Nova de Foz Coa. A prop hi ha el Parc Arqueològic de la Vall de Côa amb la col·lecció més gran del món de gravats a l’aire lliure de l’Edat de Pedra.

Vila Nova de Foz Coa. Quinta de Chao Ordem. Foto: gloriacondal

Hem marxat amb ganes de més.

Vall del Douro a Portugal: https://www.visitportugal.com/es/content/valle-del-douro

Castell de Numao. Ruta Duero Portugal. Foto: gloriacondal
Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , | 3 comentaris

Passadiços do Paiva i pont Arouca

La ciutat d’Arouca es troba a uns 60 km de Porto (Portugal). Mentre estàvem confinades havíem vist que s’havia inaugurat el pont penjat més llarg del món i ho vam posar a la llista de llocs per anar. Després vam veure que el pont podia anar lligat a una ruta a peu per unes passarel·les per la gorja del riu Paiva. I per fi hi hem estat.

Situació d’Arouca i de les passarel·les de Paiva

Els Passadiços de Paiva recorren la gorja del riu durant 8 km i es poden iniciar per una punta, Areinho o per l’altra: Espiunca. A tots dos llocs hi ha serveis de taxis i jeeps que et retornen on tens el vehicle. Nosaltres comencem per Areinho perquè, el primer km és fort (un desnivell de 200 m i 500 graons), però els 7 km restants fan baixada. Si es fa en sentit contrari, fas molta més pujada. I el pont, què hi pinta? De fet, no porta enlloc. Fa exactament 516 m, i com que retornes, representa caminar més d’un km.

Pont d’Arouca. Foto: gloriacondal

Segons ens expliquen, el van fer per promocionar el paisatge de la regió, l’economia i portar turisme (es pot fer només el pont, però cal arribar-hi!). Si fas les dues coses, cal preveure a quina hora seràs al pont, perquè s’ha de reservar per internet molts dies abans (el nombre de gent per estar al pont és limitat). Si comences per Areinho és més fàcil, perquè el tens a 1 km de la sortida, si inicies el recorregut per Espiunca, és més difícil calcular. Per tant, nosaltres vam començar la ruta des del pàrquing d’Areinho, arribem al pont, el passem, retornem als passadissos i continuem fins al final. 

Passadiços do Paiva. Foto: gloriacondal

No ens fa gens de por caminar mirant ensota o a sobre, ens sentim segures. Per la sequera dels últims temps, la cascada d’Aguieiras, que es veu des del pont, porta poca aigua. Un cop creuat, seiem un moment a beure aigua i menjar un raïm que portàvem i retornem als passadissos, ara sense pressa i de baixada.

Pont penjat Arouca 516. Foto: RC

El congost de Paiva correspon a un tram del riu Paiva on el llit es fa més estret i s’estén des del pont de l’Alvarenga fins a Vau. Anem fent, amb alguna paradeta, com al mirador de la Gola do Salto, un punt des d’on es pot observar molt bé la gent que fa caiac. Cap a la meitat del camí arribem a un petit quiosc en una zona de lleure, Vau, amb una platgeta, on fem cafè/coca-cola. Al costat hi passa la carretera de Canelas. El pont que veiem aquí permet observar, riu avall, la vall encastada en parets de granit, que contrasta amb la vall més oberta, aigües amunt. Aquest coll d’ampolla es deu a la major resistència del granit d’Alvarenga a l’erosió. Les parets rocoses són riques en biodiversitat, amb taques de color verd llima pel liquen Acospora hilaris(indicador del clima mediterrani). Les fissures naturals de la roca granítica són també refugi de nombroses aus rapinyaires que sobrevolen la vall. Al llarg de tot el recorregut, plafons amb explicacions, roures, llentiscles, eucaliptus, papallones, peixos, llangardaixos, caques d’algun animal… 

Passadiços do Paiva. Foto: gloriacondal

Al final, al costat del pont de l’Espiunca, al marge dret del riu, hi ha la Falla d’Espiunca. En aquesta zona hi ha un bar amb ombres i xofers (el jeep cobra 19 € i el taxista 12,50 €). Anem amb el taxi i dinem en un restaurant d’Avarengo per recuperar forces. Després, migdiada obligatòria.

Passarel·les del riu Paiva. Foto: AA

Altres ponts reclamen ser el més llarg, els rècords sempre són efímers, però la notícia del d’Arouca va ser el que ens va atreure i posar en acció.

Publicat dins de Excursions, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Serra da Estrela. Portugal

Situada al centre de Portugal, la Serra da Estrela és la més occidental del sistema Central. El punt més alt és la Torre, a 1993 m, la màxima altura del Portugal continental. D’antigues valls glacials, és una àrea granítica i hi neixen tres rius importants. A l’hivern s’hi esquia i a l’estiu es poden fer rutes de tot tipus. Quan hi arribem tenim aquestes limitacions: pocs dies, molta calor, hi passa la volta ciclista a Portugal i hi carreteres tallades. Poques hores després, arriben els incendis. I això ho condiciona tot.

Serra da Estrela.Manteigas. Foto: gloriacondal

L’ultima glaciació de la Serra da Estrela va ser fa 30.000 anys. El parc natural inclou 9 municipis on viuen 88.000 habitants. Hi plou sovint i també hi neva (hi ha estacions d’esquí). Hi ha tres GR: el T1 (90 km), el más accesible. Els T2 i T3 (d’uns 80 km) son més durs i recorren els vessants est i oest. A més, hi ha 375 km de senders marcats. Eren dies de molta calor i calia dossificar els esforços. Vam fer de Manteigas, l’epicentre. Combinem passejades per pobles amb algunes caminades amb banys a rius i pantans.

Ruta das Faias. Capella S. Lourenço. Foto: gloriacondal

Visitem el Centre d’Interpretació Vale de Glaciar do Zézere en una antiga Casa del Guarda, a Manteigas. A prop tenim les Cascades del Poço do Inferno, sense ombres i sense aigua a la cascada. Per una altra banda, resseguim la N 232 que voreja el riu Zezere i arribem a la platja fluvial de Valhelhas. Després de dinar ens fixem en un foc que ve de la banda de Covilhã, però la gent sembla tranquil·la. És 6 d’agost de 2022.

El foc des de casa nostra. Manteigas, Foto: gloriacondal

L’endemà trobem el cotxe ple de cendra. De bon matí fem la PR 13 Rota das Faias (al web de Manteigas hi ha són totes). Caminem entre faigs, roures, castanyers i pins d’Oregon. Arribem a la capella de S. Lourenço i d’allà veiem la vall de la glacera Zêzere, en forma d’“U”, la Torre, Penhas Douradas… El foc, al davant nostre, continua actiu. Quan arribem a una torre blanca de vigilància de focs, el xicot ens diu que el vent canvia contínuament de posició i així és molt difícil fer res… 

Punt observació focs S. Lorenço. Serra Estrela. Foto: gloriacondal

Pugem cap al Barragem do Vale do Rossim, amb centenars de cotxes i de persones banyant-se, fent picnic o menjant al restaurant. El foc es veu darrera les muntanyes, alguna gent se’n va perquè el cel està tapat de fum i el sol ni es veu. Domina el color rogenc. És un panorama fantasmagòric. 

Barragem do Vale do Rossim. Focs Serra Estrela. Foto: RC

Tornant per la 232, les boles de granit van agafant el color del foc.

Serra da Estrela. Boles de granit. Incendis agost 2022. Foto: gloriacondal

A la terrasa del nostre allotjament, la senyora Delfina ens convida a un oporto i xerrem. Ens diu que el foc va començar de matinada en 4 punts diferents. Avui estan més preocupats que ahir. Truca a un bomber conegut i li diu que de moment no ens capfiquem, però al vespre pinta malament perquè els focs avancen en direcció a la nostra vall. Han superat la carena i veiem les flames. La banda de música havia de fer un concert però s’ha suspès. Tothom és al carrer, amb la vista fixa en les carenes de dalt. Hi ha focos nous, alguns descontrolats, i molts moviments de bombers. 

Manteigas. Focs agost 2022. Foto: gloriacondal

Amb la foscor, les avionetes ja no poden treballar i caldrà veure com evoluciona durant la nit. La mestressa ens diu que anem a dormir tranquil·les, que si els bombers ordenen evacuar, ella no se n’anirà sola, que sortirem totes plegades. Com un bon capità, serà l’última en abandonar el vaixell. No esperàvem menys! De matinada sentim lladrucs de gossos i algun gall. Sembla que està controlat però hi ha molt fum. El cotxe torna a estar ple de cendres. Marxem.

Manteigas sota el foc. Agost 2022- Foto: gloriacondal

Anem a Guarda, el poble más alt de Portugal, a 1.056 m i a 40 km de la frontera española. Per l’alçada i per la proximitat dels espanyols, la van convertir en un històric punt de defensa, que explica els orígens del seu nom. La serra de Guarda ocupa part del districte. Continuem fins a Trancoso, un poble amurallat, amb castell, que era rival directe de Guarda i forma part de les “Aldeias históricas portuguesas”. 

Guarda. Plaça República i catedral. Foto: gloriacondal

A pocs km, a Moreira del Rei, continuem immerses en un paisatge de boles de granit. A l’església romànica de Sta Marinha el terra és ple de sepulcres antropomorfes medievals, l’arqueòleg ens diu que han trobat més ossos i tombes, algunes de molt antigues. Anem al castell, del 960, quan Portugal encara era un comtat del regne de Lleó. 

Moreria del Rei. Castell i roques granítiques. Foto: gloriacondal

Dies després ens assabentem que el foc havia revifat. Des de casa vam seguir amb atenció les notícies. Va durar 12 dies i va cremar 17.000 ha. Un desastre.

Publicat dins de Actualitat, Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , , , , , | 1 comentari

El monestir de Pombeiro i el seu orgue

Viatgem pel sud-est de Braga (Portugal), entre les ciutats de Guimaraes i Amarantes, cap el poble de Felgueiras. Uns km abans comencem a trobar gent i cotxes. Pensem que deuen celebrar el patró, i continuem fins a l’esplanada del monestir on aparquem. Quan sortim del cotxe, el sol ens cau a sobre. Són les 4 de la tarda i estem a 39º

Monestir de Pombeiro. Foto extreta de rotadoromanico.com

El primer que fem és refugiar-nos a l’església. S’hi està fresc. No és el primer cop. Quan ho fem, ens autoanomenem “refugiades climàtiques”. Hi ha una trentena de persones. De sobte veiem que obren la porta de bat a bat i entren un fèretre: és un enterrament. Ens expliquen que és una dona d’uns 40 anys que fa pocs mesos li van detectar un càncer i ha mort. Tot el poble avui és aquí. Sortim i veiem un “securata” en una porta, preguntem si es pot visitar el monestir, agafa un gran manyoc de claus, obre i tanca estances i ens ho va explicant.

Monestir Pombeiro. Foto. gloriacondal

Santa Maria de Pombeiro es va construir a la vall de Sousa, un terreny profund i ben drenat, ideal per al cultiu de cereals, molt a prop de dues línies d’aigua: el riu Vizela i la Ribeira de Vila Meã, i a prop de l’antiga calçada romana, que garantia la circulació de mercaderies i persones entre Guimarães, Amarante i Trás-os-Montes

Verge Monestir Pombeiro. Foto: gloriacondal

La referència més antiga és del 1099 i es calcula l’inici de la construcció a la 2a meitat del s.XI, finançat bàsicament per la família Sousa. A finals del s. XII comença la construcció del temple romànic, que substitueix el primitiu, amb tres naus cobertes de fusta. La planta original del presbiteri, reconstruïda al s. XVIII, era semicircular d’estil romànic, igual que les absioles que encara hi ha. Els capitells del portal principal són romànics. La imatge de la Patrona, al retaule major, és possiblement una obra d’estil gòtic, però el conjunt és un rococó-barroc.

Orgue monestir Pombeiro. Foto: gloriacondal

A finals del s. XII-principis del XIII s’inicia la construcció del monestir estructurat al voltant d’un claustre, però a partir del s. XIV entra en decadència. De seguida es reconstrueix, es fan les torres que flanquegen el portal de ponent i es transforma el claustre. El 13 de maig de 1809, les tropes franceses envaeixen el monestir després de retirar-se de Guimarães i hi calen foc; només se salva l’església. Es torna a reconstruir però hi ha un nou entrebanc: la desamortització del 1834, es perden moltes coses, la gent aprofita les pedres per fer-se cases… Entrem al que era la gran biblioteca, encara hi ha els prestatges amb les lletres de l’alfabet, de la A a la Z, però en falten algunes: la V, la J… tot té una explicació. Sort que un bibliotecari va salvar gran part dels llibres!

Teclat orgue Monestir Pombeiro. Foto: gloriacondal

Arribem al cor amb dos orgues, un real, l’altre de mentida, per allò de les simetries. Li demano si el puc tocar i em diu que sí, gairebé no goso, encara hi ha gent de l’enterrament a baix… ho faig amb por i respecte, és el primer cop, alguns acords i després li pregunto si ell el toca, diu que una mica, s’asseu i comença a tocar Bach i més. “No sé música, ens confessa, però de tant veure-ho… Quan hi ha concerts ajudo amb les manxes i el que sigui. I com que no és bo que estigui sense fer servir, pujo sovint i el toco”. Impressionant!

Tocant l’orgue del monestir de Pombeiro. Foto: AA+HC

A Tripadvisor hem trobat comentaris des del 2017 sobre ell, la gent es meravella de l’orgue, els seus coneixements i l’estimació que té pel monestir. Només per aquesta experiència, val la pena visitar-lo.

Orgue Monestir Pombeiro

El monestir forma part de la Ruta del Romànic de Portugal. I aquí teniu un vídeo:

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , | 1 comentari

Camí de la Retirada. Coll d’Ares

Recorrem els punts relacionats amb l’èxode dels refugiats que van fugir a França a principis de l’any 1939. Prats de Molló era un poblet de 2.100 habitants. Cap a la meitat de gener hi van començar a arribar homes, dones, infants i militars. En dos mesos hi van passar 100.000 refugiats. Primer van estar en escoles, a l’església i en cases particulars, però de seguida es va necessitar més espai i es va fer servir l’únic que tenien a mà: els prats propers al poble. 

Camí de la Retirada. Coll d’Ares. Foto: gloriacondal

Fem una primera parada al poble de Molló, a Catalunya. Des d’aquí es podia fugir pel coll d’Ares o per l’antic camí de Camprodon que passava per la casilla dels carrabiners i el camí d’Espinavell al coll Pregon. La majoria de gent passava pel coll d’Ares però molts militars ho van fer pels corriols per frenar l’avanç dels nacionals i donar temps als civil i als 3.000 ferits que havien evacuat de diferents hospitals de Camprodon per creuar la frontera. A la petita capella de Sant Sebastià de Molló es van refugiar militants d’ERC, UGT i Front Popular, que van deixar les sigles pintades a la façana. Més enllà, destaca l’església de Santa Cecília (Des de Molló es pot fer el tram fins a Camprodon de la ruta dels Maquis, que arriba fins a Manlleu).

Capella de Sant Sebastià. Molló. Foto: gloriacondal

El 1935 s’havia projectat una carretera que passés pel coll d’Ares, però amb la guerra tot va quedar aturat. No va ser fins el 1964 que s’inaugurà la carretera actual. Els primers anys hi havia un cadenat i no s’hi podia passar de nit. Per travessar-la calien permisos especials.Va ser així fins el 1992.

Capella Santa Margarida Coll d’Ares. Foto: gloriacondal

El camí de la Retirada recorre en 14 km la distància de Molló al coll d’Ares, i la baixada fins a Prats de Molló. Al Coll d’Ares encara hi ha l’antic edifici de la frontera francesa i un monument. Una mica més avall hi ha les restes de la capella Sta. Margarida Coll d’Ares el primer refugi passat el coll que va permetre acollir i salvar homes i dones quan baixaven cap a Prats.

Prats de Molló, amb el Fort Lagarde a dalt. Foto: gloriacondal

“La població de Prats veu amb sorpresa com dalt de Sta. Margarida apareix una columna ininterrompuda de persones en direcció al poble. L’itinerari és el sender que des de coll d’Ares porta a Prats de Molló per Sta. Margarida, l’alt d’Aspinasse i els tres roures de la Boixeda” (Registre de successos de la brigada de duanes de Prats de Molló, 1939)

Quai anciens combattants et victimes de guerre. Prats de Molló 2022. Foto: gloriacondal

L’Ajuntament de Prats estava desbordat per l’allau de refugiats. Segons un informe municipal el 5-2-1939 plovia i nevava, els refugiats estaven xops i calia trobar-los sostre; les escoles es van omplir. Dones i nadons, nens i nenes que tremolaven de fred. Moltes llars els van obrir les portes, però 36 refugiats van morir (són en una fossa comuna del cementiri). En poques setmanes els van traslladar als camps de les platges d’Argelers, Sant Cebrià i Barcarès o Vernet.

Fossa comuna refugiats morts al cementiri de Prats de Molló. 2022. Foto: gloriacondal

Anys abans de la guerra civil, el 1926 hi va haver els Fets de Prats de Molló, un intent d’acció armada de Francesc Macià. Des de Villa Denise, una torre amagada enmig del bosc, tocant a Prats de Molló, Macià, que s’havia exiliat quan Primo de Rivera va fer el cop d’estat el 1923, va intentar aconseguir ajut de la Unió Soviètica, però no va poder ser. Llavors reuneix un grup d’adeptes, amb l’ajuda de Ventura Gassol, el seu home de confiança amb l’objectiu d’arribar a Olot, on s’havien de trobar amb altres i anar tots plegats a Barcelona, on la CNT tenia la consigna de declarar una vaga general. Però van ser detinguts i jutjats. Macià se’n va sortir i el “fet català” es va internacionalitzar. Quan Primo cau, Macià torna a Catalunya i el 1931 és elegit president de a Generalitat. El mateix any va proclamar la república catalana, que només va durar uns dies.

Ville Denise. Prats de Molló, Casa Macià. Foto: gloriacondal

El Centre d’Interpretació La Verneda, obert fa poc, és un espai cultural transfronterer d’obligada visita, com també el Fort Lagarde, que des d’un turó domina la ciutadella de Prats.

Altres entrades relacionades amb l’exili i la guerra civil:

Camins de l’exili. De Cerbere a Portbou 

Ruta de l’exili: la Vajol, coll de Lli, coll Manrella

Camps de l’exili: de Ribesaltes a Argelers

Pollença (Mallorca): espais de memòria històrica

Contrabandistes de la llibertat

El setè camió

115 dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Antiga fàbrica de ceràmica Mixalis. Xios

Us imagineu una platja on el terra és ple de trossos de maons i de ceràmica? És al poble de Kerameia, a la costa sud-est de l’illa, per sota d’Agia Ermioni Si alcem la vista amunt, tenim la resposta: l’antiga fàbrica de ceràmica. Després de 35 anys, els materials ens recorden, tossudament, la història.

Abans feien maons de manera artesanal, però l’any 1921 la família Mixalis, propietària del terreny, es planteja mecanitzar la producció per poder arribar als mercats d’Asia Menor, a tocar. Del sòl se n’extreia la primer matèria, hi havia aigua de bona qualitat i des de la costa podia exportar el producte molt més fàcilment que per terra. S’encarreguen els plànols i la construcció de la fàbrica a empreses alemanyes, entre el 1922-23. Hi havia sala de màquines, rectificadores, premses per a rajoles i maons, zones d’assecat, forns, magatzems, duana i les cases del director i de l’enginyer.

Fabrica de ceràmica Mixalis. Quios. Foto: gloriacondal

Es va fer una xarxa ferroviària amb vagonetes per al transport de la terra de la mina a la fàbrica i els productes acabats al moll, i també un sistema de transport per un rail aeri sobre el qual es penjaven contenidors on col·locaven els productes i es transportaven automàticament de tram a tram. Els forns eren tipus Hoffmann, de maons refractaris. La plantilla de la fàbrica era de 350 persones, la producció diària va arribar a les 20.000 unitats i la producció màxima de rajoles 36.000. Els principals clients són a les illes del voltant (Lesbos, Samos, Icària…) i el Pireu, Kavala i Xipre.

Fabrica Mixalis a tocar de mar. Foto: gloriacondal

Quan feia mal temps el vaixell no amarrava i el transport es feia amb embarcacions des de la petita drassana. A principis dels anys 30, per l’augment de la demanda, es van construir dues zones d’assecatge més, però el 1937 comencen a tenir problemes d’aigua i recorren a l’aigua de pous particulars. Durant l’ocupació alemanya els obrers mantenen el local i un cop acabada la guerra, la fàbrica es reobre. Els anys 60 es fan una sèrie de reformes, com la connexió a la xarxa d’aigua, es compra una nova premsa per a la producció de maons perforats i una altra per a les rajoles, una carregadora per transportar la terra de la mina, que fins aleshores es feia manualment, s’instal·la un dipòsit de petroli per substituir el carbó dels forns i es posa un cremador als assecadors. Però la invasió turca de Xipre el 1974, té una conseqüència: allà s’hi instal·la un comandament militar grec.

Nau fabrica cermica Kerameia. Chios. Foto: gloriacondal

A principis dels 80 la competència és ferotge, per la importació de materials de construcció de l’estranger i perquè s’estableix a Xios una empresa similar. La desindustrialització general del país unida als errors de la direcció i en les negociacions, provoquen el tancament de l’empresa. El 1988 es malvenen les màquines i es cedeix la propietat a una empresa que pertanyia a Mixalos, amb finalitats turístiques. Els edificis es van degradant, però encara hi ha els militars, que fan servir alguns edificis. El 1990 els edificis es declaren protegits i l’ús de l’espai es defineix com a equipament turístic. El 2009 el terreny és comprat per un armador per promoure el turisme, però el 2022 tot està igual. El recinte està encerclat per filferros, inclosa la petita església d’Agios Nikolaos, blanca, del 1965, en perfecte estat. Uns rètols prohibeixen entrar-hi i fer-ne fotografies. La fàbrica va tenir una vida de 65 anys.

Vista general de les instal·lacions fabrica Mixalis. Foto: gloriacondal

La majoria de la gent es banya a les platges properes sense saber d’on ve la ceràmica i els maons que hi ha enmig de les pedres. Però qui ho recorda molt bé: són els avis de Thimiana. Un testimoni explica que molts joves, a les vacances d’estiu, les famílies els enviaven a treballar a la ceràmica, per fer uns quants dinerets i no perdre el temps tot el dia al carrer. Al matí grans i petits sortien de casa quan sentien la sirena, amb una cistella a sota el braç on duien l’esmorzar. A l’hora de dinar feien una pausa i menjaven a la cantina, fins que després de treballar a la tarda, tornaven a sentir el xiulet del final de jornada.

Font principal: Βαγγέλη Χαρίτου

A Youtube hi ha penjat el vídeo d’un treball fet per alumnes d’un Institut el 2020 on podeu veure imatges del passat.

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari