L’última humiliació

“Què és per a tu Atenes?” pregunta la Tirèsia a la Nimfi. “Què era, deus voler dir?, la corregeix. I després respon: “L’Atenes d’avui és el que veig a la televisió, res més”.

Dues jubilades conviuen en un pis tutelat. La primera és professora de literatura, l’altra, professora de dibuix. Han vist reduïdes les pensions al mínim i tenen símptomes de demència senil. Amb elles, la Katerina, compra, cuina i té cura d’elles. Són la generació dels Fets del Politècnic, la revolta contra els coronels, el novembre de 1973, un any abans que acabés la dictadura. La Nimfi té un fill anarquista, l’Orestes, i la Katerina té el Takis, un neonazi que milita a Alba Daurada. Ells són uns dels protagonistes de la revolta del 12 de febrer de 2012.

plaça sintagma

Plaça Sintagma, Atenes, el cor de la ciutat

Les dues jubilades han sentit a TV que volen eliminar els pisos tutelats. Per res del món anirien a una residència. Per això, i perquè els han rebaixat les pensions fins a la meitat, decideixen escapar-se de casa i anar a la manifestació a la plaça Sintagma (que significa Constitució), el cor d’Atenes. “Cadascú representava el seu drama personal, un drama que de seguida es convertia en col·lectiu”. Al final, la plaça acaba cremant, els marbres trencats, el cinema destruït… i elles, exhaustes, no saben retornar a casa perquè no recorden el camí. De sobte, es topen amb l’estàtua de Sotiris Pétrulas, l’estudiant mort per la policia durant els Fets de l’Apostasia, el 1965. Teodorakis en va fer una cançó. No saben tornar, i a partir d’aquí, baixem al món dels sense sostre, els invisibles units pel dolor. “El carrer és una casa”.

Acropolis

Acròpolis. Atenes. Foto: gloriacondal

Ens passa pel davant Atenes: barris i cases que cauen de velles, rates, pobres… el barri d’Exarkhíon, a prop del Museu Arqueològic, anunciat a Airbnb com coquetó i interessant. (Ens explicava fa poc una amiga que hi viu que un dia trobà un home ferit al seu portal. Truca a l’hospital, però l’ambulància no hi va. Al final li diuen que el barri és perillós i tenen ordres de no anar-hi. Ella truca un taxi i paga 50€ per un trajecte que en costaria 5 perquè li porti). Al costat d’això, els que intenten donar-li color, com el grafitaire Àlex Martinez: vegeu Facebook: Grafits a Atenes). Aquí hi tenia el despatx Theo Angelopoulos director cinema que va morir el 24 de gener, quan estava fent un guió amb Galanaki. Faltaven 3 setmanes pels “Fets del 2017”. Per això hi ha un capítol on Tirèsia entra dins el cinema que va veure cremar (recordem que la tradició grega diu que l’ànima roman amb nosaltres 40 dies després de la mort, quan fan la cerimònia del koliva (κόλλυβα), àpat de familiars i amics que mengen blat torrat.

L’Orestes i el Takis, sense feina, es debaten amb les seves contradiccions. Diu el primer: “De quina democràcia, parlem, mare?… la que destrueix els pobles d’Europa, suprimeix tot el que s’havia guanyat durant tantes lluites socials tacades de sang? Què és un cinema cremat al costat dels centenars de suïcidis dels darrers anys?”. Mentre, Takis va a Creta amb Alba Daurada (Χρυσή Αυγή) a fer campanya per les eleccions del 2012. Un dia arriben a un petit poble, Apano Riza, als peus del mont Psiloritis. La plaça, el cafè i el plataner. Un grup d’homes els fan fora. I en baixen més de les muntanyes. Recorden el passat i la vella cançó: “Hitler, no presumeixes d’haver posat els peus a Creta

preveli monestir creta

Monestir de Preveli. Creta. Des d’aquí i molts altres monestirs, es va organitzar la lluita clandestina contra l’ocupació nazi. Foto: gloriacondal

I acaba així: “Hem passat moltes coses juntes i les seguirem passant. La por no tenia cap altre antídot que no fos l’amor”.

El títol de la novel·la prové d’una pintura de Nikolaos Tsafuris que es troba al Museu Bizantí d’Atenes: Η Άκρα Ταπείνωση, que representa la humiliació d’allò que és diví a través del martiri de la mort de l’home.

Autora: Rea Galanaki. Edició: Tigre de paper. Traducció al català: Mercè Guitart. 234 pàg.

Entrevistes i informació:

https://www.facebook.com/monogrammatv/videos/1195612120640021/

Anuncis
Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Americanah. Chimamanda Ngozi Adichie

Què sabem de Nigèria? Àfrica, petroli…. i què més? Antiga colònia britànica, independent des del 1960, dictadures, guerres (com la de Biafra), una de les economies més potents d’Àfrica i alhora un dels països més pobres. Des del 1999, democràcia formal. Dependència del petroli. Un ric guanya 8.000 vegades més que un pobre.

Americanah portades llibres

Portada de la novel·la Americanah en español i anglès

Ens situem a Lagos, mitjan anys 90. La Ifemelu i l’Obinze, estudiants adolescents, s’enamoren, però no tenen futur. Somien en els Estats Units (EUA). Ella aconsegueix anar-hi amb un visat inicial per visitar la seva tia Uju i el nebot Dike. Ell, després dels atemptats de les torres Bessones, no ho aconsegueix. Acaba a Londres, sense papers, netejant WC, fent de mosso de magatzems, li cal casar-se, l’enxampen i el retornen a Nigèria. Ella té més sort. Després de moltes dificultats, aconsegueix situar-se, té algunes relacions i fa un blog sobre les seves experiències que li aporta èxits. Quinze anys després, es retroben a Nigeria.

chimamanda

Els pentinats afro, un dels grans temes que preocupen Ifemelu. Americanah. A la imatge, l’autora, Chimamanda

Publicat l’any 2013, reflecteix les experiències de l’escriptora, quan als 19 anys, va emigrar als EUA. Ens agrada com introdueix les reflexions a través d’un blog amb el llarg títol: “Raça o curioses observacions a càrrec d’una negra no EUA sobre el tema de la negritud a EUA”, amb títols de les entrades tan suggerents com: “Comprendre EUA per a negres no EUA. A què aspiren els blancs anglosaxons protestants?”. “Per què les dones negres i de pell fosca, tant les nord-americanes com les que no, adoren Barack Obama”. “Als meus companys negres no EUA: sou negres, nois!”. “Fil obert per a tots els negres amb la cremallera posada” (descordeu-la, expliqueu les vostres histories)”. “Reflexions sobre l’amic blanc especial”… Així aborda la multiculturalitat en un país de majoria blanca que vol fer veure que els problemes racials estan superats. Ella no és conscient de ser negra fins que arriba allà. I aquí comencen els problemes. I recorda el terme«americanah» que fan servir els nigerians que retornen al seu país amb aires de grandesa. Història d’amor, crítica aguda, penetrant, àcida i divertida de l’entorn, lluita per crear-se una identitat.

imatge blog

Blog Ifemelu. Chimamanda

Chimamanda Ngozi Adichie, nascuda a Nigèria, va marxar als EUA als 19 anys, on estudià. Ara viu entre els dos països, ha publicat novel·les, assajos i relats.

Si voleu conèixer-la més, us recomanem veure el vídeo sobre feminisme We should all be feminists (TED), consulteu el blog Ifemelus, o llegiu l’ entrevista publicada al New York Times.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Miradors de la Cerdanya

Aprofitant dos dies, ens allotgem a Riu de Cerdanya, just passat el túnel del Cadí i visitem alguns miradors del Parc Natural Cadí Moixeró, el primer els del Pla de l’Àliga, després el Tossal d’Isòvol i finalment el mirador del Cap del Ras. Entre uns i altres, visitem Martinet, Bellver, Talló, Bagà i les fonts de l’Adou.

Ruta dels miradors del Pla de l’Àliga

pla aliga

Sender miradors Pla Àliga. Parc Nacional Cadí Moixeró.

Agafem, des de Martinet una carretera de revolts molt pronunciats (LV4055), fins al poble d’Estana. Fa sol i el dia és molt clar. A l’alçada de l’església, a la dreta, hi ha una casa i un entrant. Un petit pendent puja cap amunt i a uns 5 m, veiem un rètol vertical amb el senyal del Pla de l’Àliga, poc visible.

Estana

Estana. Punt on es puja cap al sender al Pla de l’Àliga, just a la dreta de l’església. Foto: gloriacondal

Es passa per darrera d’unes cases i de seguida som a una pista, que cal continuar cap a la dreta. Anem agafant alçada fins que arribem alpla de l’Àligaper un bosc de pi roig i de boixos. Continuem rectes fins que de seguida trobem un indicador vertical que indica “mirador”. Arribem al cap d’uns minuts al mirador sud-est, des d’on podem veure, a l’est, el puig de les Gralleres (2.517 m), al costat del canal de la Baridana, ben visible. També destaca el Comabona (2.547 m), i més a l’esquerra, el cim de la Tossa d’Alp (2.536 m). Un indicador vertical baix, ens indica amb una fletxa com on hem de continuar.

P1000001

Mirador sud-est Pla de l’Àliga. Cerdanya. Parc Cadí. Foto: gloriacondal

El mirador nord-est ens permet veure, de nou, la Tossa d’Alp i a la seva esquerra, el Puigmal (2.910 m), més enllà el Carlit (2.921 m), fins a la Tossa del Sirvent. Continuem cap on indica la fletxa i arribem al tercer mirador.

cecidi

Cecidi en un roure al Pla de l’Àliga. PN Cadí. Foto: gloriacondal

Del mirador nord-oest veiem el Tossal de la Muga (2.681 m) i cap a l’esquerra, al fons de tot, Sant Joan l’Erm. Aquí observem un roure que té cecidis (o gala, agallas… perquè és coneguda per molts noms), una mena de “tumors” de color vermell, produïts per paràsits. Des d’aquest mirador es veu el següent i últim, el del sud-oest. Aquí veiem des del Tossal del Quer (1.818 m), la Torreta del Cadí (2.562 m)… fins, de nou, alguns dels que hem vist al primer mirador: canal Barinada…. i pic de la Costa cabirolera. Gairebé hem fet la volta circular al pla; només ens queda seguir el sender, que pot estar poc visible per la vegetació, fins al punt que tornem a trobar el camí cap al poble.

Des dels quatre miradors hem contemplat les parets verticals de la Serra del Cadí, amb la vall als peus i el riu Segre serpentejant pel mig. Hem vist, a més dels cims i canals, poblets i cases disseminades, com Béixec, Querforadat, Lles, Travesseres… Un d’aquests poblets, Toloriu, té una llegenda, la de la princesa Azteca de Moctezuma quan en casar-se amb el baró de Toloriu va anar a viure allí mateix. Això va ser el s. XVI. De vegades s’estaven a una casa de camp anomenada Bima, a prop de l’antic camí del Querforadat a Martinet passant per Béixec, i on podria estar enterrat un gran tresor. Altres diuen que fou enterrada, juntament amb el tresor, a l’església de Toloriu, però ningú ha trobat mai res. De fet, mai s’ha trobat cap document que ho certifiqui.

4,7 km /circuit lineal i circular/ Fàcil/ Senyalitzat amb marques grogues, poques i que trobes a faltar en llocs decisius.

Mirador del tossal d’Isòvol

olopte isovol

Sender d’Olopte al mirador d’Isovol

Per la carretera GIV 4032 anem fins a Olopte on hi ha uns tossals inclosos al PEIN, de 330 ha protegides. El riu Duran vertebra aquest conjunt sotmès a un procés de carstificació amb cavitats i espècies d’interès, amb tossals calcaris i esquistosos que no tenen res a veure amb el que els envolta, ja que són de caràcter continental i sec. Hi pugem a l’hora baixa quan els colors groguegen i els xaragalls propers destaquen més.

6 km anar i tornar/ Fàcil/ Desnivell: 118 m

Olopte. Cerdanya. Foto: gloriacondal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mirador del Cap del Ras

Serrat Esposes - Cap del Ras

Sender Serrat Esposes – Cap del Ras. Cerdanya

Des de Riu de Cerdanya pugem per una pista que s’enfila cap a la serra del Cadí en direcció al refugi del Serrat de les esposes, a la falda del Moixeró. Des del refugi es pot pujar al Moixeró (2.091 m), a l’Penyes Altes (2.279 m), al Comabona (2.554 m), al congost del Grau de l’Ós i al mirador del Cap del Ras. Per pujar-hi a peu cal agafar un sender de marques circulars vermelles que coindideix, en part, amb el GR 150 blanc-verd. A dalt hi ha un pàrquing, ja que es pot pujar fins allà amb vehicle, i un camí adaptat per a minusvàlids. Som a 1.718 m i veiem el Puigpedrós (2.913 m), el Carlit (2.921 m), el Parc d’Aigüestortes…

5 km/ Fàcil/ Desnivell 210 m

 

Hem tingut la sort que ens ha fet uns dies molt clars, ideals per aquest tipus d’activitat.

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Alvernia: volcans, llacs i poblets

L’Alvèrnia, al centre del Massís Central de França, és una zona volcànica amb puys (cons volcànics) i un conjunt de muntanyes entre valls, al centre-sud de França. La capital és Clermont-FerrandAl sud del Parc Natural dels Volcans hi ha el departament del Cantalamb l’estratovolcà europeu més gran, valls profundes i altiplans elevats. Cap amunt, Artense i Cézallier, el primer amb torberes i boscos; el segon, amb altiplans alts. Segueix la zona de Monts Dore, amb volcans vells i circs glaciars i, finalment, la part nord, els Monts Dômes, amb més de 80 volcans joves.

Vam plantejar-nos un circuit amb els següents punts d’interès per a una setmana:

Viaducte de Millau – Estaing – Entraygües – Orillac – Torres de Merle – Laroquebrou – Puy Mary – Murat – Clermont-Ferrand – Puy de Dôme – Orcival – Puy Sancy – Llacs Guery, Chambon i Pavin – Murol – S. Nectaire – Issoire – Usson – Lo Pui en Velai

Veu-lo al mapa

Tours Merle

Torres de Merle. Restes  fortalesa (s. XI- XV) sobre un meandre del riu Maronne i envoltada de boscos. Micro-regió de la Xaintrie (o Santria), una zona de transició entre l’Alvèrnia, el Limousin i el Quercy. Val la pena aturar-se 1 km abans per la perspectiva. Foto: gloriacondal

La Roquebrou

Laroquebrou, a la riba del riu Cère. Festival Internacional Booggie Woogie, mes d’agost. Poble nascut a finals XIII, part del Camí de Santiago. Foto: gloriacondal

Puy Mary

Puy Mary, 1.787 m. des del coll de Peyrol. Estrato volcà més gran d’Europa: 2.700 km2 i 70 km diàmetre. Foto: gloriacondal

Murat

Murat. Poble nascut a finals XIII, part del Camí de Santiago. Capella romànica de S. Antoine. Foto: gloriacondal

Puy de Dome

Puy de Dôme. 1.465 m, el volcà més jove i més alt dels Puys. S’hi pot pujar a peu pel Chemin des Muletiers o en cremallera i des d’allà, arribar al cim per graons. Foto: gloriacondal

ND Port.Clermont

Clermond-Ferrant. Dues esglésies imprescindibles: la catedral i ND du Port (a la foto). Foto: gloriacondal

Orcival

Església romànica d’Orcival. Foto: gloriacondal

Puy Sancy

Puy Sancy (1.886 m), un antic estratovolcà. Cal pujar 864 graons, vistes 360º, possibilitats de moltes caminades. Foto: gloriacondal

 

Castell Murol

Castell de Murol banda oriental del massís de Sancy. Foto: gloriacondal

S. Nectaire

Eslésia romànica de S. Nectaire. Foto: gloriacondal

Issoire

Església d’Issoire, policromies s. XIX. Foto: gloriacondal

Usson

Usson. Església i columnes basàltiques. Foto: gloriacondal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Resum:7 nits – 1.675 km – 583 € cadascuna -agost 2019

Ici Auverge

Aquí acaba França. Aquí comença l’Alvèrnia. Clar.

Publicat dins de Viatges per Europa | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

El consolat soviètic a Barcelona durant la guerra civil

El búnquer de l’exconsolat soviètic de l’avinguda del Tibidabo, de 50 m2, que es conserva en perfecte estat, pertany des del 1996 a la Mútua Universal.

consolat URSS BCN

Consolat soviètic a Barcelona, 1936

El 1936 a Espanya hi havia hagut un cop d’estat i les forces democràtiques de la república l’estaven defensant. Els soviètics, on s’havia iniciat la construcció del comunisme, no volien que «derivés» cap a situacions radicals, defensades per anarquistes i trotskistes. Per això, el consolat de Barcelona era un lloc de vital importància. Es trobava al Passeig de Gràcia, on ara hi ha l’Hotel Majestic, però la URSS va preferir traslladar-lo lluny del tràfec central de la ciutat, on les entrades i sortides fossin més discretes. Per això el cònsol enviat pel govern d’Stalin, el bolxevic Vladimir Antónov-Ovséienko, i la seva muller, Sòfia Levin, van anar a la torre del Dr. Andreu (7-11-1936), que la Generalitat havia incautat, situada a l’av. del Tibidabo; al soterrani es construeix un búnquer per refugiar-se en cas que l’aviació italiana bonberdegés la ciutat. El cònsol té l’encàrrec de donar suport a la lluita antifeixista, però també de controlar la CNT-FAI i, sobretot, el POUM, d’inspiració trotskista, el gran enemic d’Stalin.

nin

Llibres Andreu Nin. Fotografia: gloriacondal

El debat sobre si primer fer la guerra i després la revolució, o fer la revolució mentre feien la guerra (com deien CNT i POUM) està a l’ordre del dia. Andreu Nin, ideòleg del POUM que exercí de ministre amb Companys, és segrestat per homes que surten del consolat soviètic i apareix mort uns dies després.

Ovséienko, un home lleial a la revolució i a Stalin, té bona relació amb el president Companys, comença a veure les contradiccions entre els diferents sectors que lluiten, la soledat del president, les males relacions entre els polítics catalans i els de la república espanyola… i intenta ajudar, mentre dins el seu consolat, els seus propis homes se’n malfien.Tothom pot ser acusat de traïdor i executat. Partidari del socialisme en un sol país, en contra de l’opció trotskista de revolució permanent, Stalin està obssessionat amb els enemics. L’octubre de 1937 criden el cònsol a Moscou i 4 mesos després és afusellat, igual com la seva dona. Aquells anys, més d’un milió de persones foren afusellades en nom del paradís comunista.

El feixisme avança, Franco té el suport de Hitler i de Mussolini, les democràcies britànica i francesa practiquen la no-intervenció i la URSS ven molt car el seu suport a la república espanyola. Entre els defensors de la república, diferències, baralles i malfiances. El juliol de 1939 Franco guanya la guerra civil i comença una llarga dictadura. L’agost d’aquell any Stalin signa un pacte de no-agressió amb Hitler. El mes següent, Hitler envaeix Polònia. L’agost de 1940, el militant del PSUC Ramon Mercader assassina Trotski, a Mèxic, on vivia exiliat (els primers anys amb els pintors Diego Rivera i la seva dona, Frida Kahlo). El juny de 1941, Hitler envaeix la Unió Soviètica. Finalment el feixisme és derrotat i Stalin mor el 1953.

Informacions basades en el llibres El cònsol de Barcelona d’Andreu Claret (Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica 2019), L’home del piolet, d’Eduard Puigventós, i la pàgina web de Barcelona.cat

 

 

 

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a , , , , , | 1 comentari

Lagkada, Xios, Grecia

Xios. Molins

Xios. Molins. Foto: gloriacondal

Ha passat un any des de l’última vegada que hi vam estar. El rellotge del campanar marca les 12:20, com l’any passat, com l’altre i com l’altre. Sembla que el temps no s’hagi mogut, però sí. A la desviació de la carretera general a prop del camp de futbol, quan s’agafa la carretera que baixa al poble, una pintada ens posa en alerta: “no a la incineradora”.

γεμιστα

Gemistà: tomàquets, albergínies, carbassons… al forn, farcits d’arròs. Foto: gloriacondal

Els amics ens posen al dia del que ha passat en aquest any: ha mort el metge titular, un home de 40 anys, i el substitueix un jove amb ganes de treballar, que han convençut que es presentés a les municipals i ha sortit escollit./ Feia uns dies que havia mort un home de 39 anys en un accident de moto, la mateixa edat del seu pare quan va morir. / El fill de la veïna del davant va caure i té el maluc malament. Sa mare, per primer cop, ens dóna llimones, que eren al terra, de tantes que en té. Al cap d’uns dies han d’anar a l’hospital d’Atenes perquè hi ha problemes. Marxem sense que hagin tornat. El seu gos està sol, però la carnissera passa a posar-li aigua i donar-li menjar. /

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’hort d’uns altres amics continua sent un espai on retornem cada any: els ametllers no donen gaires fruits, en canvi, les figueres són plenes de figues. Les primeres albergínies, plantades en tres temps, estan a punt. Han canviat les pereres de lloc, però no han fet res… Compartim horta i fruits en un llarg sopar amb vistes a les Inusses i la costa turca. Ara estan amatents perquè els turcs reclamen unes illes com a seves, la “pàtria”per amagar problemes interns. / Al balcó d’uns altres amics, una ceramista, un escriptor i una directora de cinema, es pregunten per què la bellesa que ens envolta no impregna totes les persones, què cal fer contra els nous feixistes que potser tenim al costat de casa…

Lagkada- Sant Joan

Port de Lagkada. Revetlla de S. Joan. Foto: gloriacondal

La carnissera, el peixater, el vell capellà de barba blanca, la campanera, els amos de les tavernes i de les cafeteries… els amics amb noms i cognoms que portem enganxats al cor. Rostres dibuixats a la pell. Marxem amb el cor ple d’amor i de nostàlgia. Al camp de futbol han pintat un paisatge de mar, arbres i nens jugant al costat d’un altre amb un núvol negre, fàbriques i fum, i una frase: παρτε θέση, que podríem traduir per: “pren partit”.

Οχι στα εργοστασια καύσας. Θέλοθμε σχολεια, γιατρό...

No a la incineradora. Volem escoles, metges. Foto: gloriacondal

Més històries de Lagkada:

Sobre dones de Lagkada:

https://gloriacondal.com/2016/04/11/dones-de-xios/ https://gloriacondal.com/2016/07/02/dones-de-xios-2apart/

Sobre Lagkada i Xios

https://gloriacondal.com/2016/07/12/98-dies-a-xios-grecia/

https://gloriacondal.com/2017/05/16/un-mes-a-lagkada/

https://gloriacondal.com/2016/05/03/pasqua-a-lagkada-xios-grecia/

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Leros

Agia Marina. Leros

Agia Marina. Leros. Foto: gloriacondal

Segons la mitologia, Leros (Grècia) era l’illa d’Artemis, la deessa dels espais naturals. Fins fa poc, tenia fama d’illa no desitjable perquè hi havia un manicomi i també era presó per a dissidents. Ara és una illa tranquil·la, agradable i coquetona.

castell de Pandeli. Leros. Dodecanès

Castell de Pandeli. Leros. Grecia. Foto: gloriacondal

Els ferris grans arriben al port de Lakki. Els italians, quan la van ocupar el 1912, com les altres illes veïnes, hi van fer el port principal. Hi resta algun edifici de llavors, però l’atmosfera és decadent, de ciutat trista.

Leros. Castell i molins

Castell i molins. Leros. Grecia. Foto: gloriacondal

Aquesta i les veïnes són illes petites, que es poden recórrer en un sol dia. D’Agia Marina a Parteni (nord) hi ha 8 km i a Xirokampos (sud) 6,7 km. Vam llogar cotxe un dia i la resta, a peu.

Molins de Pandeli. Leros

Molins de Pandeli. Leros. Foto: gloriacondal

La banda més animada és la costa des d’Agia Marina (on arriben els catamarans) fins a Alinda. Allotjaments, restaurants i vida (dintre d’un ordre!). Des d’Agia Marina es veu un gran castell, que domina els pobles de Platanos (la capital) i Pandeli. Sobre aquest darrer, hi ha una filera d’antics molins restaurants. Molins, capelles i castell donen llum i esplendor a la nit. De dia vam pujar a peu al castell, visita obligada; destaquem, les explicacions del responsable del museu que hi ha, un erudit amb qui podríem haver estat parlant tot el dia.

Capella Panagia Kavuradena. Leros

Capella Panagia Kavuradena. Leros. Foto: gloriacondal

A l’illa de Leros hi ha tres capelletes per visitar: Panagia Kavuradena, sota una roca, tocant al mar, poc després del poble de Xirokampos, un lloc amb platgeta i tavernes. La segona, després del nucli de Parteni, la capella d’Agia Matrona Kiura, amb la particularitat que a l’interior hi ha uns frescos pintats per presos polítics de la dictadura (a prop, la platja de Blefiti)

Capella Agios Isidoros. Leros

Capella Agios Isidoros. Leros. Grecia. Foto: gloriacondal

La més coquetona, a la badia de Gurma, la capella d’Agios Isidoros, un sant que va arribar a Xios (on hi ha la capella «original») des d’Egipte. S’hi arriba caminant per un estret passadís entre aigües. Si hi ha moltes onades, millor deixar-ho!

pops. Leros

Pops penjats assecant-se al sol. Leros. Foto: gloriacondal

Ens hem fixat en moltes nens i nenes a les platges i ports de l’illa. Són canalla feliç. Juguen entre ells, a l’aigua sobretot. Els pares i mares xerren a la taverna, i ells, autònoms, frueixen de l’aigua. A molts els encanta pescar. Els veus amb una petita canya, o simplement un fil, sempre vora l’aigua, pendents si piquen. I piquen molt! Llavors, l’alegria de la canalla és gran. El dia que marxàvem, mentre esperàvem el catamarà, un nen va pescar, allà mateix al port, un gran pop. Corria amunt i avall i cridava: «μεγάλο, μεγάλο» (gran, gran). Que els duri molts anys.

leros map

Mapa Leros. Grecia

Publicat dins de Viatges per Grècia | Etiquetat com a , , | 1 comentari