El sud de Portugal és conegut com Algarve. El litoral va de l’est, a Vila Real de S. Antonio fins a l’oest, al cabo de S. Vicente. La part més espectacular i la més turística va de Tavira (est) a Lagos (oest)

Vila Real de S. Antonio i Castro Marim, tocant al Guadiana són terres d’importància geoestratègica. A l’oest, la ciutat més destacada es Tavira, amb ponts per creuar el riu, carrerons, esglésies, bars i franges de terres al davant de la Llacuna de la Ria Formosa, una reserva natural de més de 170 km². Ens hem quedat amb ganes d’estar-hi més dies.

A l’oest de Faro, la capital, on hem arribat en avió, anem a la Praia del Barranco das Belhaurucas. La geologia és vermellosa, imponent. Hi arriben alguns cotxes però la majoria de la gent baixen per unes escaletes des de l’hotel. Gandules i ombrel·les, un bar i molta gent, però pocs a l’aigua.

A l’oest, Albufeira, ciutat gran, amb molt trànsit. Podríem dir que té dos nivells, perquè quan arribem a peu al nucli urbà, veiem una gran platja, però hem de baixar al nivell inferior i passar un túnel. Molta gent pels carrers. Preus en consonància. Esglésies, museus, torres… Més a l’oest, la platja dos Arrifes, petita, amb roques foradades, retorçades (Olhos de Agua) i un xiringuito xulo. Molts senders per seguir, amb vistes. I encara més: la platja d’Evaristo, amb molts fòssils a la sorra i dunes fossilitzades, on domina el color groc. Una mica més amunt, la platja de Manuel Lourenzo, solitària i amb moltes algues. Tot es pot fer a peu pels camins paral·lels al mar… però si es va amb cotxe cal retornar a la carretera i tornar avall.

Un altre dia anem a la capella de N.Sra de Rocha, amb penya-segats i platges a banda i banda. Des de dalt, sempre vistes als penya-segats i al mar. El següent punt és Benagil, una petita platja atapeïda de gent. La majoria vol anar d’excursió amb barca a les coves properes. Després arribem a la platja de Carvalho. Baixem avall i per un túnel arribem a mar. Molta gent que fa el GR. Les roques són de color groc, sembla que tinguin icterícia. D’aquí anem al far de Alfanzina, petitet. A la vall de Centianes hi han fet una urbanització, com a totes, en aquest desesper per aconseguir turistes, la majoria europeus que compren propietats i es queden a viure-hi. Deixem el cotxe a la praia de Vale Centianes i anem pel sender en direcció est fins al Balcó dels 7 vales suspensos; continuant es tenen vistes prodigioses, però per seguir el camí cal baixar barranc avall i tornar a pujar per l’altra banda; seguint, arribaríem al far.

El color blanc domina la urbanització de l’Algar Seco. Caminem per passarel·les de fusta (ho tenen molt ben muntat) fins al poble de Carvoeiro. Geologia, dunes, pedra calcària, llentiscles, fonoll marí, gavines, orenetes, corbs negres… a més d’un fons marí molt ric. Arribem a una antiga fortalesa, en queda la porta i més enllà, el poble que vist des de dalt, és maco, amb platgeta. Cap amunt les cases van creixent com bolets. Molt turisme.

Portimão és el lloc on vam decidir fer estada uns dies; de fet, vam estar a Estombal, tocant al riu Arade, amb vistes al pont modern, a les muscleres i amb una terrassa des d’on vèiem les cigonyes dalt dels nius sobre antigues xemeneies. Portimão és gran, amb serveis, museus, platges i transports.

Després de les platges d’Alvor, arribem a Lagos, ciutat amb encant, i la Ponta da Piedade, on es concentra el major nombre de meravelles de la costa. Es pot recórrer a peu i amb barca. Nosaltres ho vam fer amb una barqueta d’un pescador, el Jóse, que la meitat de l’any passeja turistes i l’altra meitat pesca. Una barca per nosaltres dues, i les seves explicacions. Un plaer.

Allotjades a prop de Vila do Bispo, un poble petit amb serveis, de seguida veiem que és diferent. La costa no és tan espectacular ni hi ha tant turisme. Anem a dos punts bàsics, Sagres i el cap de Sao Vicente. La fortalesa de Sagres és molt potent i imprescindible. Sense entrar-hi no et pots fer càrrec de res. La recorrem amb calma per intentar copsar geologia i història. El cap de S. Vicente és un poti-poti de paradetes de menjar, de roba, de records, ple de gent i sense possibilitat d’anar al far, tancat. A més, la boira ho embolcalla tot. Un dia visitem un menhir a pocs km de Raposeira, solitari, tot i que formava part d’un conjunt megalític. Des de Vila do Bispo anem a dues platges, la de Cordoama i la de Castelejo, sòbries, salvatges, solitàries.

Per als amants de caminar, tenim la Via Algarviana, que conecta Alcoutim amb el Cabo de São Vicente, de 300 km.

De l’interior vam visitar dos pobles, Loulé (a 17 km de Faro) i Silves (a 15 km de Portimão), capital del regne àrab.

La continuació de la ruta: