La primera vegada que vaig veure l’illa va ser l’any 2005, des de Kaç. Estava fent la costa turca i, tot i que era el mateix mar, enyorava la música, la llengua i la manera de ser grega. No ve de pas, i sempre la deixava per un altre moment, fins que em va arribar publicitat d’Aegean de rebaixes en vols i vaig pensar que era el moment.

L’illa fa 9,5 km2, una de les més petites que conec i la més llunyana d’Atenes (en ferri es triguen 23 h). Està a 1 km de la costa turca. Mirant el mapa, penses que hauria de ser turca, però els intríngulis de la geopolítica són així. Hi viuen unes 500 persones en un sol poble i des que s’hi van rodar escenes de la peli Mediterrani, ha esdevingut un lloc buscat per minories selectes. No cal cotxe. Hi ha metge, caixer i un parell de supermercats. La badia és tan tancada que quan hi entre el ferri i fa la maniobra, toca de punta a punta. També té aeroport (aquesta era la idea), però quan vam ser a Rodes ens van anul·lar el vol, pel vent. L’alternativa va ser anar-hi per mar.

No té platges però hi ha moltes escales per baixar a les aigües blau-turqueses, així veus si hi ha alguna foca vedella (o monja), nedant-hi. Les cases que envolten la badia són de tradició otomana, de colors diferents, les façanes semblen cares. No han fet com els veïns de davant, que han trinxat el paisatge. Vaig tenir la sort de conèixer una dona grega pel Facebook que em va donar molta informació, com les habitacions per dormir, del restaurant Micró Parisi, amb la Irene.

Vam pujar 400 graons i un sender fins al monestir d’A. Iorgos tou Bouno, amb vistes superbes a mesura que vas pujant. Un altre dia vam visitar amb barca la Cova Blava i tornant, ens vam quedar a l‘illot d’Agios Georgios a fer una banyada. Castelorizo té castell, una tomba lícia, la petita badia de Mandraki amb algunes petites platges, l’antiga Àgora… i carrerons per descobrir. Tot molt bé, però té un perill: que esdevingui l’Eivissa d’aquesta banda.