Illa de Lípari. Arxipèlag Eòlies

L’arxipèlag té 7 illes: Strómboli, Panarea, Salina, Lípari, Vulcano, Alicudi i Filicudi. Lípari, l’illa més gran, té carrers amb encant i del port estant veiem les altres illes. Ha plogut tota la nit i a l’obrir la porta de l’habitació, una olor dolça i perfumada ho envaeix tot; els gessamins no han resistit l’aiguat i han caigut a terra formant una catifa blanca; les buguenvíl•lees i les fulles de canya les acompanyen. Algunes llimones tampoc han resistit el vent i s’han esclafat al terra. La combinació d’olors és insuperable. El sol s’està amagant i la mar s’adorm entre dos colors aiguabarreig. Pugem a Quatrocchi, amb vistes per deixar-te bocabadada; a prop s’endevina un cràter de la nostra illa, el de monte Giardina; més enllà, l’illa de Vulcano i al fons, Sicília i l’Etna. Quattropani, també amb vistes genials. Canneto té una platja llarga i negra, plena d’obsidiana. A Acquacalda les pedres no són negres, sinó grosses i de diferents colors.

Illa de Panarea. Arxipèlag Eòlies

Salina té un perfil que recorda 2 volcans separats per una vall. És verda, amb oliveres i arbres fruiters i elaboren malvasia; hi van filmar la pel•lícula El cartero y Pablo Neruda. Panarea, la més petita, té només 300 habitants. Anem a cala Junco, un tros de mar gairebé tancat entre roques de lava; l’aigua és de color turquesa i hi neden grups de peixos.

Volcà Stromboli. Arxipèlag Eòlies

Strómboli Quan ens hi acostem, veiem que cada 5 minuts hi ha una explosió i una fumera que surt del cim. Arribem al port i desembarquem en una platja de sorra i pedres negres, amb barques amarrades. Carrers blancs, nets, estrets, amb cases grans amb jardí. Quan tornem al iot, ja fosqueja.

Volcà Strombolicchio. Arxipèlag Eòlies

Ens apropem a l’illot d’Strombolicchio i després encarem el vessant Sciara del Fuoco, una immensa llengua que es perllonga 700 metres dins del mar, com un tobogan l per on baixa la lava incandescent entre les parets de lava sòlida que canalitzen el magma fins al mar. La flama, que de dia no es veia, amb la foscor es fa present. Silenci, fins que veiem la primera explosió: laves i pedres de foc cap amunt (poden arribar entre 100 i 200 metres) a una velocitat de 20-120 metres per segon. Quan l’explosió és molt gran, el volcà deixa anar fragments de lava de dimensions considerables. Espectacle terrible i magnífic alhora.

Volcà Vulcano. Arxipèlag Eòlies

A Vulcano sentim una forta olor de sofre, com d’ous podrits. Té 700 habitants i quan hi arribem plou. Pugem al cràter fins arribar a una zona fangosa; cal anar amb compte per no relliscar; després torna el camí de cendres i de seguida ets dalt del segon cràter: 500 metres sobre el mar. Tot és fum que es mou de pressa a causa del vent. La pudor del sofre barrejada amb el gas que es desprèn resulta bastant intoxicant però el que es veu reconforta de tot: la vista de l’illa, amb el port, la platgeta, la bassa, els camps verds i camins. Després, Lípari, Salina, Panarea i Strómboli. Ha parat de ploure i estem com gallines remullades. El cràter és fondíssim i l’embut fa uns 500 m de diàmetre; has de mirar molt bé on poses els peus per no cremar-te’ls. Seiem damunt d’una roca calenta i ens mengem una poma per celebrar que hem fet el cim. Quan arribem al port, passem pel costat del Vulcanello, un petit volcà que també fumeja, unit al port per un estret istme. A l’altra banda hi ha una bassa de fang amb poders terapèutics. La temperatura no convida gaire al bany però ens submergim en un tros molt tranquil; del fons de l’aigua brollen bombolles d’aigua bullent! De fet, és el mateix Vulcanello submergit. La temperatura de l’aigua és de 80º. Es tracta d’estirar-se i deixar que les bombolles t’acaronin el cos. La sensació de sentir la sorra negra sota el cos, l’escalfor de l’aigua…és com la unió entre el meu jo, la terra i el mar, una mena de santíssima Trinitat que formen un sol cos. Som. Existim. Serem.