El rellotge

Roma, any 1945. Un periodista compromès amb la lluita per la democràcia i contra el feixisme, intenta tirar endavant un diari, amb totes les limitacions de la postguerra. La preocupació per un rellotge a les primeres pàgines del llibre lliga amb el final, quan n’hi regalen un altre. Entremig, tenim un retrat d’imatges de la gent, els edificis i els carrers, els suburbis, les misèries i les il·lusions de la gent que omple la ciutat. Entre les imatges impactants, hi ha la visita a un casa d’inquilins envaïda per les rates o la trobada d’un vell mort en la seva escala, amb un gos que udola de tristesa i de por.

M’ha fet pensar en un llibre molt diferent, Mrs. Dalloway, de Virgínia Woolf, on trobem un fluir mental de tot el que va passant pel cap de la protagonista. Aquí la tècnica és el fluir de les imatges, la descripció minuciosa i rica dels colors, els  moviments, les olors i els sons. El pas del temps és físic, es palpa i se sent. El resultat és una pintura a l’oli.

La reflexió sobre el pas dels anys i la mort (pàg. 419) queda sintetitzada en aquests paràgrafs, per mi, l’essència del llibre i del títol. L’he acabat de llegir amb la sensació que estava molt ben escrit i traduït, cosa que no em passava fa bastant temps.

La mort

En determinado momento, cuando tenemos la muerte en la espalda, parece que caminamos por un mundo compuesto, por todas partes, de verdades infinitas. Para la mentalidad analítica, esas verdades son, en efecto, infinitas. Sin fin y en vano nos esforzamos por buscarlas todas, un tras otra, como una multitud variopinta, cuya lengua y naturaleza humana comunes desconozcamos, y, aun así, con una visión inconexa y parcial, todos los hechos, todas las personas, ¡que hermosos y llenos de vida!. Pero al acercarnos a la muerte aprendemos a discernir, en la simultaneidad de los tiempos, en el bosque del mundo, la naturaleza común y el gran círculo que vincula y circunscribe los fenómenos infinitos, las infinitas clases individuales. El pensamiento, en lugar de estrecharse en un punto, en un objeto particular, parte del objeto y se expande en ondas sin limites. Es como si subiéramos  por un monte y el horizonte, a cada paso, se ampliara por debajo de nosotros. Tal vez, cuando se llegue a la cima, el horizonte sea tan vasto y lejano que se confunda enteramente con el cielo, tal vez eso sea la muerte. Si es así, vivimos para morir“.

Carlo Levi, El reloj, traducció de Carlos Manzano, Gadir ediciones, 455 pàg.

Advertisements

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Llibres i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s