Un faristol amb papers, una gerra d’aigua, llibres, papers i Rosa M. Sardà dient una trentena de textos: poemes, tastets periodístics i algun petit fragment dramàtic.

Dels articles, ens ha encantat la frescor de Perdre el temps, una cosa tan necessària i tan poc practicada avui dia; el del Dia del Llibre, el de la Rambla de les Flors i el dels Ultratges a la llengua. Són tan actuals que podrien estar signats a data d’avui, si no fos que són dels anys 20 i 30 del segle passat. Als genis de l’escriptura i de l’art se’ls mesura per si les obres són eternes. I les de Sagarra ho són.

Hem rigut amb la balada de Fra Rupert i la fina ironia del Pobre marit. Hem tremolat amb la Cançó de la mort i el Cementiri dels mariners. I sí, també de nou, amb les Vinyes verdes vora el mar.

L’Hostal de la Glòria. Foto gloriacondal

La Sardà ens agrada. Se’ns fa propera i quotidiana. És vital i omple l’espai tota sola. Però ha tingut la saviesa d’envoltar-se de dues grans actrius que apareixen a partir de l’Hostal de la Glòria: Rosa Vila i Mercè Pons, dirigides per Carme Cabé. Així, l’espectacle es fa més gran: hi ha espais per a totes tres, i llavors creix… i s’arriba al final amb ganes de més, tot i sabent que Sagarra és llarg i quasi etern. I ens aixequem dels seients sabent que només ha estat un tast, un record, un enyor, el vermutet d’un diumenge que ens convida, de nou, a reobrir vells llibres de les prestatgeries on rellegim les Cançons de rem i de vela o qualsevol article periodístic com si hagués estat escrit avui mateix.