Dues dones que ballen

Relació entre dues dones d’edats diferents, una gran, l’altra jove. En paraules de l’autor, Benet i Jornet– és “una relació que evolucionarà i conclourà de manera inesperada. Les converses entre elles potser descobriran, sense èmfasi, fins i tot amb humor, però també amb moments exasperants, la misèria d’unes persones que, de maneres diferents, han estat humiliades per la indiferència, amb la naturalitat assumida amb què es viuen les misèries al nostre món quotidià. Personatges mig trencats que decideixen ballar, no al ritme que els marca el seu entorn, sinó al ritme que escullen elles, i fer-ho juntes, i fer-ho de manera consoladorament definitiva”.

Al Teatre Lliure de Gràcia vam assistir al col·loqui posterior, amb l’assistència de l’autor, del director Xavier Albertí, de les dues actrius protagonistes, Anna Lizaran i Alícia Pérez. Es plantejava si tenia res a veure amb una obra anterior, El soterrani, protagonitzada aquell cop per dos homes, però en “Pepitu” va aclarir que és una obra independent i tampoc forma cap trilogia, tenint en compte que hi ha una tercera escrita, aquest cop amb una dona i un home de protagonistes. Però sí que hi ha certes similituds; si en El soterrani eren dos homes que s’enfonsaven, aquí són dues dones que tornen a la vida; i hi tornen per decidir què fan. “No volia fer un drama lacrimògen sinó que tingués un cert sentit de l’humor”, va aclarir. “L’última escena és dura, però la gent somriu; això és el que pretenia: que s’afronti la mort així”.

Albertí recordava que aquestes dones podrien ser qualsevol de les que tenim al nostre entorn quotidià, que al guió no tenen ni noms i que si a El soterrani -que també va dirigir- es plantejava trobar respostes al sentiment de culpa, l’expiació… aquí el que es planteja és la llibertat. A la ràdio sona Something stupid cantada per Frank Sinatra i la seva filla Nancy, però renovada per Robbie Williams i Nicole Kidman.

És una obra trista però carregada de vida. El tall final, quan les llums es tanquen sobtadament, és per obligar a pensar l’espectador: què faria jo si cregués que la meva vida no té sentit?