Novel·la situada a Milà (Itàlia), l’any 1992, que relata el projecte de creació d’un diari com a instrument de pressió d’un empresari per arribar al poder.

Els fets s’inicien el 6 d’abril i acaben l’11 de juny, tot escrit en 1a persona. El protagonista és Colonna, un periodista de 50 anys, un perdedor, que rep l’encàrrec de Simei, d’encapçalar un equip de 6 persones que treballaran en un projecte de diari que s’anomenarà Demà, dels quals faran 10 números zero. No arribaran a publicar-lo mai, però servirà per fer xantatge al poder. Al darrera de Simei hi ha un gran empresari, el Commendatore, que s’assembla molt a Berlusconi. Explica en una entrevista a El País: “Tenia al cap un personatge italià que feia una mena de butlletí d’agència que mai acabava als quioscos, però les seves notícies acabaven al despatx d’un ministre i es transformaven de seguida xantatges”.

Milà

Els fets se situen poc després que el fiscal Antonio di Pietro destapés els suborns que es van pagar a un polític socialista per l’adjudicació del contracte de neteja d’una residència de gent gran, l’inici del que es va anomenar escàndol Tangentópolis que destapà la corrupció del partit socialista i canvià el rumb de la política italiana amb el 1r govern de Berlusconi.

Gargoles catedral Mila

Un dels reporters d’aquest equip, Braggadocio, inicia una recerca que el remunta a la caiguda de Mussolini, amb complots del Vaticà, fugats a Argentina… i als atemptats terroristes de la dècada dels setenta, amb la implicació del que es coneix com a Operació Gladio, una organització secreta creada per la CIA a Itàlia per impedir l’arribada al poder dels comunistes, que va destapar Andreotti i més tard la BBC en va fer un reportatge. Braggadocio explica a Colonna tot el que està investigant… fins que un dia apareix assassinat. El paisatge de fons és un Milà desconegut i secret, el de carrers estrets i bruts, de calaveres a les esglésies.

Catedral de Mila

Les aparentment delirants converses de Braggadocio semblen fruit d’un reporter alcohòlic i passat de rosca. Què hi ha de cert en tot plegat? La transcripción literal de la autopsia de Mussolini, que Eco explica que va descobrir mentre buscava informació per a aquest llibre, els escàndols i corrupcions… però sobretot hi ha la denúncia del periodisme nascut cap els 90 i que encara perdura, la del poder per poder atacar algú que els fa nosa, senzillament, insinuant alguna cosa, per tonta que sigui. “Una de les tècniques contemporànies -explica Eco en una entrevista al diari ABC- és que si t’acusen d’alguna cosa, no cal que demostris que ets innocent, n’hi ha prou amb deslegitimar l’acusador, perquè aquest és un individu fosc; en això Berlusconi ha estat un mestre”. I en l’entrevista de El País, Eco acaba dient: “L’amenaça de l’existència d’un dossier és capdal. Molts dels secrets són buits i per això són molt més poderosos”.

Misteri a Milà

I si en la premsa sabem quin diari estem llegint, i per tant, qui hi ha al darrera, en Internet és molt més difícil. Explica Eco que un cop va demanar als seus alumnes que escollissin un tema i el copiessin d’Internet consultant 10 pàgines diferents, per veure les diferències. L’objectiu? Saber filtrar i discernir!

Castelo Sforzesco. Milan

Umberto Eco (Alessandria, 1932) el 1980 va publicar la primera novel·la, El nom de la rosa, que més endavant es va portar al cinema. Després va venir El pèndol de Foucault i d’altres.

Gargola catedral Mila

Alguns llocs webs per ampliar informació sobre el poder dels mitjans, o com a exemples de bon periodisme a Espanya i Catalunya:

Media.cat. Observatori critic dels mitjans

Periodismo humano

Libro negro del periodismo en España

La trama oculta de la gran premsa espanola

El front mediàtic

Número zero – Umberto Eco. Rosa dels Vents, traducció Anna Casassas Figueras, Bcn, 2015, 217 pag.