Ara sé que es diu almohada o bolsa, segons si és per al coixí o per dur el pa, però quan jo anava a escola, no en tenia ni idea.

Durant els anys 40 del segle passat, a casa i al carrer només parlàvem català: amb la família i els amics… però de cop tot canviava quan ens portaven a l’escola. Jo anava cada dia caminant de Castellserà al castell del Remei, a una escola de monges dominiques, tot i que els meus germans, els xicots, anaven a la pública. Al col·legi ens deien una frase que em va quedar enregistrada: “Hablad en cristiano!”, que volia dir que parléssim en castellà. Això sí que era immersió total! Em sonava estrany perquè pensava que a casa meva anaven sempre a missa i eren molt cristians, llavors… n’hi havia de dues categories? Però els raonaments, a aquella edat, no anaven més enllà.

Castellserà. Pla Urgell. Foto: gloriacondal

Un dia la monja, a la classe de “labores”, ens va dir portéssim un tros de roba per cosir i ma mare me’n va donar un per fer una coixinera. A classe, jo vaig ensenyar la roba a la monja i li vaig dir que era per fer una “coixinera”. “En castellano, en castellano me lo tienes que decir… ” i jo no sabia com… fins que em va sortir la paraula: “Enaguas”!

La monja va respirar, va fer que sí amb el cap i em va prendre les mides. Va tallar la roba i vaig començar a cosir tal com em deia fins que va ser hora de plegar. Quan vaig arribar a casa, ma mare em va preguntar com havia anat i li vaig dir que ja havia començat a cosir, però que no sabia per què la monja m’havia pres mides… Ma mare, sorpresa, em va preguntar: però tu li has dit que volies una coixinera, oi? I jo li vaig respondre que sí, però que li havia hagut de dir en castellà. I què li has dit? em preguntà la dona. Aleshores em sortí la paraula màgica: “Enaguas”. Els ulls quasi li van sortir de les òrbites, però com que era una dona molt bona, no em va renyar ni res, això que s’havia perdut un tros de roba que, estava clar, no seria perquè jo portés uns enagos, ara ho sé, una mena de viso, o faldilles per portar a sota les faldilles de veritat, que ara no crec que cap nena sapigués què són.

Cargols Castellserà. Foto: gloriacondal

No recordo si la mare em va donar un altre tros de roba per fer una coixinera, o els enagos es van acabar penjant a l’armari de casa. A partir de llavors em va quedar clar que parlàvem llengües diferents, i la meva potser no era la bona, perquè no era cristiana. Potser tot això d’ara amb la llengua ja ve de lluny…