Què passaria si ens confinessin en una habitació empaperada de color groc durant tres mesos? Això és el que va passar a la protagonista d’aquest llibre.

Una entrada a la pàgina de Confinament feminista del Centre de documentació de Ca la Dona ens va donar la pista. Mercè Otero parlava de El paper de paret groc, un relat de 25 pàgines, “que narra de manera crítica el procés de deteriorament mental en un embolcall literari que és, en realitat, un clam a favor de la insubmissió de les dones enfront del patriarcat.” Charlotte (1860-1935), explica Otero, “es va veure en l’obligació de casar-se per mandat social com totes les dones de la seva època i va caure en una depressió que es va accentuar quan va néixer la seva filla, l’any 1885. Com que en aquelles circumstàncies, la recepta per a les dones de la seva classe, era el confinament a casa sense fer res de res, la malaltia es va agreujar fins que no va ser capaç de trencar amb aquesta situació i decidir tornar a treballar.”

Vam trobar el relat en versió original anglesa i el vam llegir. Obra autobiogràfica, escrita en primera persona, el marit, metge, li recomana, no només repòs, sinó… no fer res! Ella escriu d’amagat i relata el seu confinament en una habitació empaperada de groc, que esdevé l’actor principal del relat i la seva obsessió. Sabem el que la narradora ens deixa saber, on barreja misteri i realitat, racionalitat i fantasia. Un paper on cada cop hi descobreix més coses i fins i tot, acaba fent olor. Podríem pensar en obres de Kafka o de Poe, podríem parlar del fet d’escriure com a salvació, podríem comentar els variats sifgnificats del color groc…

Charlotte Perkins Gilman, escriptora feminista. Imatge extreta de fabulistas.com

Quan Charlotte Perkins Gilman va millorar, es va separar del seu marit i va anar a viure a Califòrnia. Allà va escriure molt, es va tornar a casar i va tenir un altre fill. El seu nou marit sempre li va donar suport.