Hem pensat amb en Gerald Durrell i la seva estada a Corfú els anys 30 del segle passat. I hem recordat el seu llibre “Ocells, bèsties i parents”. La nostra experiència amb animals ha estat a l’illa de Xios i els protagonistes són cavalls, orenetes, sargantanes i serps.

Cavall. Lagkada. Xios, Quios. Foto: gloriacondal

Tot passa a Lagkada. Un matí, dos cavalls prenen els carrers… S’han escapat del prat on són habitualment i troten amunt i avall fins que arriben a la carretera de circumval·lació. Ensurt dels cotxes que circulen, gent que surt a veure què passa i nosaltres sense saber cap on anar. Al final tirem per la banda oposada a la que van ells i ens en desentenem. És fàcil que saltin el feble filferro de la tanca i s’escapin, però a més, hem vist alguns cops un adolescent dalt d’una moto circulant amb el cavall al costat, que porta subjecte amb un… cordill.

Orenetes, la lluita. Foto: gloriacondal

A l’allotjament, les orenetes havien decidit fer un niu en una entrada que dóna a dues habitacions, un lloc estratègic que omplien de palla i fang a cada moment. Cap hoste gosava passar per allà i la mestressa estava desesperada. Nosaltres vam començar un procés de negociació per intentar que fessin el niu en un altre lloc, però no hi havia manera i mireu que tenien alternatives. Al final es va declarar la guerra. Un dia van entrar a casa nostra sense que les veiéssim i quan vam tornar ho vam trobar tot ple de cagades. Al final semblava que ho havien deixat, però van començar a fer un niu al pis de baix, de les mateixes característiques. La mestressa va col·locar un ocell de fusta gran, d’aquests que amb el vent es mouen i sembla que siguin éssers vivents, que va funcionar a mitges, elles ens vigilaven dels del fil elèctric del davant i nosaltres a elles. Vam ser persistents totes. I al final es van convèncer que era millor un altre lloc. Ara venen de visita i ens saludem.

Sargantana stellagama stellio. Xios. Foto: gloriacondal

Hem conegut una espècia nova de sargantanes. Va ser una tarda a la platja, entre unes roques a prop del mar. Eren enormes, mai n’havíem vist d’iguals. Feien de cap a cua un pam i mig nostre, fosques i amb taques grogues al llom. Quan ens hi vam atançar es van amagar en un forat, és clar. La nostra naturalista de capçalera, la Roser, ens ho va explicar. Eren stellagama stellio, els agrada el sol i els llocs pedregosos i secs d’aquestes illes. Ara ja sabem a qui tenim a prop quan seiem en alguna d’aquelles roques…

Colobra. Xios. Grecia. Foto: gloriacondal

I acabem amb serps. Una tarda anàvem a veure com estava l’hort d’una amiga i ens vam creuar amb un home que ens va dir tot esverat: “On aneu, on aneu? Vigileu molt amb les serps, això n’està ple!”. Vam pensar que exagerava però l’endemà caminàvem per la ronda, plena de flors, mates i arbres, i vam agafar romaní d’una mata molt gran. Un home conegut ens va veure i ens va dir que no ens acostéssim allà, que hi ha moltes serps. Ens va explicar que una serp havia picat un home del poble i estava fotut. L’endemà un amic ens va confirmar que l’havien portat a l’hospital perquè tenia insuficiència renal aguda. La nostra naturalista diu que pot ser un escurçó. Explicaven a TV que aquesta primavera hi ha moltes serps, a Grècia. A Atenes n’han vist al barri de Kolonaki. El nostre amic ens va dir que les més perilloses són de color negre i fan mig metre. D’aleshores ençà, caminem com bones nenes per camins traçats.