Continuem pels pobles d’Aragó que voregen l’Ebre, alguns dins l’anomenada Franja de Ponent, territoris on es parla (o parlava) català, d’altres, com Favara i Maella, allunyats del riu, però amb punts d’interès. Mequinensa tanca la ruta abans d’entrar a Riba-roja, ja a Catalunya

Punts interès

• Pina de Ebro
• Quinto
• Sástago
• Casp
• Mequinensa
• Faió
• Trinxeres Punta del Duc
• Favara de Matarranya
• Maella
• La Pobla de Massaluca

Som a Pina de Ebro. A 1 km del nucli urbà hi ha el gran pont de formigó sobre el riu, amb molta vegetació de ribera. Al poble destaca l’antic convent de S. Francesc, un edifici de maó d’estil mudèjar del s. XVI. Al riu hi ha els senyals del GR99: falten 11,5 km per Quinto, un poble tranquil on marxem del riu foragitades, perquè grans camions que hi circulen aixequen molta pols fins convertir el GR en un gran núvol. A la part més alta, l’antiga església de l’Assumpció, coneguda com “El Piquete”, mudèjar, que és el Museu de les Mòmies.

Uns km avall, l’Ebre comença una dansa de meandres. La línia recta entre els pobles d’Alforque i Escatron fa 7 km, però les aigües del riu en fan 37: són els meandres, entre materials argilosos, boscos de ribera i illes (mejanas). En un d’aquests meandres, hi ha, dalt d’una penya, el petit poble d’Alborge on destaca una mena de pou de gel, una gran “nevera”. Un home ens convida a anar amb ell fins al Mirador de las Tres Aguas, amb vistes precioses de l’Ebre. Ens explica que a la illeta del mig hi havia vegetació, amb boscos de pins que donaven molts pinyons, i ell en collia… Al fons, el castell de la Palma, una edificació medieval superba.

Enfilem cap a Sàstago i passem l’enorme pont sobre l’Ebre. Per la ribera oposada hi ha senyals del GR 99 i d’altres senders. Ens desviem cap a Estragón i abans d’arribar-hi anem al monestir de Rueda, de visita obligada. Al costat del riu hi havia sínies i molins. Sortint, creuem el pont cap al Club Nàutic d’Escatron, on dinem i després seguim el GR cap a la desembocadura del riu Martin, envoltades de vegetació de ribera fins arribar a l’antic pont romà.

Marxem amb el cotxe entre extensions de plaques solars i aerogeneradors cap a la Reserva Natural de las Saladas de Chiprana, que està seca. De nou a la carretera, molts ametllers. Arribem a Casp i anem a la plaça del Compromís, amb l’església-castell on es va signar el Compromís de Casp (1412), quan el rei Martí l’Humà va morir sense descendència.

D’aquí baixem cap a Mequinensa i recorrem el passeig vora el riu, que coincideix amb el GR 99, fins al poble vell. Amunt, sempre la visió del castell, propietat d’Endesa i difícil de visitar. El poble vell jeu sota l’aigua. La crisi en la navegació fluvial, per la competència del ferrocarril i l’energia elèctrica, van portar el capital inversor a fixar-se en l’Ebre. El 1957 es construeix l’embassament de Mequinensa i el 1964 el de Riba-roja; a finals del 1974 la majoria de la gent ja vivia a les noves cases. L’escriptor Jesús Moncada en va fer un retrat perfecte a Camí de Sirga. Hi ha el Museu de la Mina, interessant.

L’any 1967, Faió va quedar sepultat sota les aigües. Des de l’ermita del Pilar veiem l’aiguabarreig de la desembocadura del Matarranya a l’Ebre i l’endemà fem el sender que baixa al riu fins a l’antic poble (només sobresurt el campanar de l’església). Hi hi ha un tram de camí que ressegueix el riu amb una escultura i un codi QR per escoltar el fandango “M’han obligat a marxar”, de Quico el Cèlio, el Noi i el mut de Ferreries. Un sender en ziga-zaga trenca cap a l’ermita del Pilar, on es pot pujar des d’aquí (900 m de recorregut, 100 m de desnivell). Seguim fins a fins a l’antic port, un dels més actius de la zona. A Faió visitem el Museu de la Batalla de l’Ebre. El 25 de juliol de 1938 els republicans creuen el riu, entre Mequinensa i Faió. Així comença la batalla de l’Ebre, 115 dies d’una duresa intensa.

A sota de Faió hi ha el Túnel ferroviari de la Penya Bugarreig on es pot baixar a peu per una pista que surt del costat de l’església de Faió nou (1 km) o per carretera, en direcció a la Pobla. Inaugurat el 1894, portava a l’estació de tren de Faió, a 1 km. El 1931 una esllavissada en destrossa una part i llavors es construeix un túnel a cel obert com a protecció, però amb la guerra civil és destruït i reconstruït el 1938 pels franquistes. L’última desgràcia va ser els anys 60, quan van fer l’embassament de Riba-roja. Ara queda al descobert la boca ogival del Matarranya i les pilones quadrangulars.

Una de les millors perspectives de l’antic Faió es des de les trinxeres de la Punta del Duc, que permeten resseguir els camins dels soldats republicans. Cal seguir la indicació a la Punta del Duc, sobre els rius, que formà part de la línia defensiva per protegir el territori dels franquistes. S’hi pot arribar en cotxe, però hi ha algun tros difícil. Nosaltres ho hem fet a peu. Vistes al Matarranya, l’aiguabarreig, l’Ebre. Aus, cabirols, ocells, pins, oliveres, romaní, llentiscle… i pins.

Un dia anem cap a Maella, a les ribes del Matarranya, poble natal de Pau Gargallo i continuem cap a Favara de Matarranya, on destaca, dalt del turó, el castell-església de S. Joan. Recollim les claus al bar Tropical i anem a un dels mausoleus romans més antics i més ben conservats d’Espanya. Del segle II, té la forma d’un petit temple amb quatre columnes a la façana. La Pobla de Massaluca és l’únic poble de la Terra Alta que connecta amb el riu Ebre, a través del tram final del riu Matarranya, que desemboca en una de les cues del pantà de Riba-Roja.

La nostra ruta

• Projecte Memòria visual. Montcada i Reixac
• Vall de Lord
• Astipàlea, 25 anys després
• Tilos
• Kastellorizo