Mirador de la Lleva del Biberó. Pinell de Brai

“Resistir es vencer”, deia el president Negrín. Els nois del biberó ho van fer 115 dies a l’Ebre, però no n’hi va haver prou. La batalla de l’Ebre s’havia perdut a Munic. Els testimonis de Montellà parlen dels biberons ferits de mort, cridant: mare, mare…, o del saltatrinxeres, el conyac que donaven als soldats abans d’un combat fort.

Riu Ebre des del castell de Miravet

Assumpta Montellà ha escrit un llibre sobre la Lleva del Biberó, gran part de la qual va morir en aquesta batalla. Amb el seu estil habitual, combina les vivències dels soldats que hi van estar, amb apunts històrics i militars sobre la batalla. Molts cops se n’ha parlat i s’ha escrit, però en aquest cas, el valor és el dels testimonis i protagonistes dels fets, que narren els detalls, els sentiments i les pors d’aquella tragèdia, que acabà amb més de 30.000 víctimes entre els dos bàndols.

Plànol de la batalla de la serra de Pàndols. Extret de “La Trinxera”. Corbera

La Batalla de l’Ebre va començar el 25 de juliol de 1938 i s’acabà el 16 de novembre del 1939. Els darrers supervivients van creuar a l’altra riba pel pont de Flix; després el van volar. Llegim el testimoni d’un membre del batalló franquista del Terç de Montserrat, constituït per catalans, que van atacar Punta Targa sense la cobertura dels batallons de Ceuta i Bailèn i van morir com conills. El comunicat franquista deia textualment: “Debían coayudar al ataque los otros dos batallones mediante movimientos envolventes, pero ambos, “inexplicablement”, no saltaron al tiempo que sí lo hacía el Tercio de Requetès”. A Franco els catalans li sobraven, els van deixar sols, diu M.S., un dels testimonis. Que s’ho facin, els catalans, diuen que va dir Franco.

La primera setmana van morir 14.000 homes. L’endemà de l’ofensiva, la sensació era de victòria. Terres conquerides, milers de presoners, material requisat, vuit pobles ocupats de la Ribera d’Ebre i Terra Alta, més les cotes de Pàndols i Cavalls. Azaña era partidari de “Paz, piedad y perdón”, però ningú no va parar els peus a Negrín, que tenia el suport dels comunistes. El paper dels pontoners, construint passarel·les i ponts per creuar el riu, va ser bàsic: passà la infanteria, però no l’artilleria. I tampoc tenien avions, o escassos. De seguida els ponts van ser objectiu franquista. Els republicans tampoc es podien comunicar, i van perdre l’oportunitat de prendre Gandesa quan encara podien. Ni tenien transport, per tant, se’ls va acabar el menjar i l’aigua. Ni artilleria. Llavors els franquistes obren els pantans per inundar el riu i destruir els ponts. Des del coll del Moro, dalt de Gandesa, Franco decideix cada pas, allò no anava tan ràpid com es pensava.

Contrapropaganda franquista a l’Ebre. Extret de “La Trinxera”. Corbera

La superioritat franquista en efectius humans i armament era alta, perquè tenien el suport de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler. Europa preferia la llei i ordre de Franco que la república dels comunistes. I quan es decideix que seran neutrals, la República retira les brigades internacionals, 30.000 nois, mentre que Franco considera les tropes móres com a nacionals i Itàlia i Alemanya com a amics que es queden. El pacte de Munic condemna la República a resistir la guerra sola.  Alemanya sap que de la seva acció depèn que es guanyi la guerra a Espanya: Montellà reprodueix el següent document: “En opinión de las autoridades alemanas, es inconcebible que Franco pueda ganar la guerra militarmente en un futuro visible, a menos que Alemania e Italia, una vez más, decidan hacer nuevas sacrificios en material y en personal para España” (Document 672 dels arxius alemanys, 2-10-1938).

Aseguran la paz cuatro hombres de buena voluntat: Hitler, Mussolini, Chamberlain y Daladier

De mica en mica, els franquistes guanyen terreny. Els biberons i la resta de republicans resisteixen en condicions extremes. Llegint els testimonis ens fem càrrec de com van patir. I ens preguntem, com tantes vegades. Per què?

Vam fer una ruta per la zona de la batalla, que podeu seguir aquí

Ruta pels camps de l’exili: