Últim tram de l’Ebre, des d’Amposta, on a partir d’aquí entrem al Parc Natural del Delta de l’Ebre i acabant al Garxal, on hi ha l’últim rètol del GR 99.

Punts d’interès

• Amposta
• Moll de Balada
• Mirador del vaporet Anita
• Deltebre
• Muntell de les Verges
• Mirador del Zigurat
• Far del Garxal

Amposta. Anem fins al Pont Penjat, del 1921. La ciutat té el Museu de les Terres de l’Ebre, dedicat a l’etnografia, ecologia, economia i geografia del Delta.

A Deltebre anem a l’Ecomuseu, després creuem el pont Lo Passador i fem el GR paral·lel a l’Ebre. Travessem el pont per passar a l’illa de Gràcia, enmig del riu, un lloc ple de plantacions (llàstima de les taronges arrancades amb els fruits, i fets muntanyes per cremar). Just al final de l’illa, a la riba hi ha el mirador del vaporet Anita, que va començar a navegar el 1855 i transportava fins a 800 sacs d’arròs de 80 kg cadascun. El 1928 hi va haver una crescuda del riu i s’aturà. Ancorat, una nova crescuda del riu el 1937 l’enfonsà a la punta est de l’illa de Gràcia, fins el 1998, el trobaren, i allà roman. Hi ha una altra història d’un vaixell enfonsat per un submarí alemany durant la Primera Guerra Mundial davant les costes de la Ràpita (TV3: Lo Vinater), Més amunt, el moll de Balada, on admirem un ficus monumental.

És època de carxofes, que, entre les grans fulles desdentades, mostren les seves carns impúdicament en els camps que voregen el riu. Però no sols de verd estan tacats els camps sinó de taronja. Els fruits no s’han recollit i han anat caient al terra deixant sembrada una catifa que contrasta amb la verdor carxofera. Surt més a compte deixar que es podreixin que pagar gent per recollir-les, mentre als mercats trobem taronges de Sud-Àfrica.

Al port de la Ràpita hi ha la Llotja, un gran edifici, on 85 barques descarreguen 3.000 tones de peix i marisc a l’any. Del que n’hi ha més, és cranc blau, un invasor, com els cargols o els musclos, que en aquest cas, han decidit que, si no el mates, te’l menges. I fet en un arròs, està molt bo!

A l’embarcador de les golondrines embarquem per visitar el tram final del riu: com més a prop de la desembocadura, menys profunditat, amb barreja d’aigua salada i dolça. A una i altra banda, eucaliptus, palmeres, desmais, canyes i baladres. Ens acompanyen ànecs i corbs marins però també gavines corses, alguna fotja i bernats pescaires.

Al nord del Delta, la platja del Fangar. Aigües netes, moltes petxines i petjades d’aus… A l’esquerra, dunes i vegetació típica. Arribem al far, enmig de la terra, perquè la punta és molt més enllà. Substituït el 1972 per una torre de ferro i poc després, pel far de formigó actual. Al davant, l’Ampolla, el Perelló i el cap Roig i més al nord, l’Ametlla de Mar.

Al sud del Delta, la platja del Trabucador està deserta. El mestral bufa fort i ens fa tancar els ulls per protegir-nos de la sorra. No arribem a la punta de la Banya perquè el cotxe navega entre els rodals de sorra com si de bon matí ja s’hagués pres un parell de cigalons. Als nostres peus, les crestes dels cavallets de la mar, encabritats, alcen ones davant nostre. A l’altra banda, la immensitat del mar, d’un color més fosc, més encalmat. Dues mars diferents, una a cada costat, com dos sentiments contradictoris en el mateix cor.

Passem per davant del camí que porta a les muscleres de l’Agustí, arribem a Poble Nou i continuem fins a la Bassa de la Tancada que limita al sud amb la badia dels Alfacs. Hi ha ànecs, fotges, gavines, xatracs i flamencs. La part més interna és plena de canyissars i jonqueres. Les Salines de la Trinitat ocupen una extensió aproximada de 1.000 ha. Anem pel sender fins arribar a un zigurat de fusta. A pocs metres, un indicador marca el final del GR99. A l’altra banda, al davant, hi havia l’antiga desembocadura i el cap de Tortosa, que separa les illes de Buda i la de S. Antoni, amb la Puntera del Galatxo per on l’Ebre desemboca des del 1957.

Hem acabat!

Vegeu tota la ruta aquí