A la costa est del Peloponès i a prop d’Atenes, l’illa d’Égina pertany al grup de les Saròniques. El port principal és a la ciutat, però n’hi ha d’altres. Del 1827 al 1829, va ser la capital del nou estat grec. Fa 13×15 km. El governador Kapodistrias va fer construir mansions neoclàssiques, però el més destacat és el temple d’Afea, que forma un triangle equilàter amb el Partenó i el Temple de Posidó a Sunion, l’anomenat “triangle sagrat” de l’antiguitat. Égina és un gran productor de pistatxos.

En arribar al port d’Egina destaca la “Kolona” (columna), dalt d’un turó, on hi havia el temple d’Apol·lo. Queda poca cosa, i hi ha un petit museu. El més destacat arqueològicament és el Temple d’Afea on es venerava la deesa a partir del s. XIII aC. Des d’aquí es veu el poble turístic d’Agia Marina. De camí, l’imponent monestir d’Agios Nektarios.

La ciutat és coquetona, blanca, amb turisme i carrers estrets on han de conviure vianants amb bicis, motos i cotxes. Hi ha molts atenesos que hi van per proximitat. Dins la ciutat hi ha la Torre Markello (1802). A prop, un petit hotel que abans era propietat d’una dona especial, Zenobia, que va trencar normes: cabell curt, pantalons, anar a la platja reservada als homes… Teodorakis va musicar un poema sobre ella: La balada d’Andrico.

Als afores cap al nord anem a peu a la casa de Nikos Kasantzakis. El coneixem per les obres de Zorba el grec, El Crist de nou crucifitcat, Les últimes temptacions de Crist… La casa és del 1935, senzilla, davant del mar. El seu epitafi diu: «No espero res, no temo res, sóc lliure».Quan ell mirava des d’aquí, al fons, veia Atenes.

Un altre espai històric és l‘Orfanat de Kapodistria, un edifici immens per allotjar-hi els infants orfes de la Revolució que entre 1980-85 va ser presó per a dissidents. Al centre i tocant al port de pescadors hi ha un petit mercat del peix. A la capella d’Agios Nikolaos del port posem espelmes per la gent que ens ha deixat aquests dies.