Coneixíem bona part del nord i volíem anar al sud, format per 3 peninsuletes entre els golfs de Messinia i el de Lacònia. Des de Kalamata coneixem Mistràs, Esparta, Navarino i els voltants de Kardàmili.

Kalamataés la ciutat més important del sud, amb 70.000 habitants. El Museu Arqueològic, té troballes d’arreu de Messinia. A prop, el Museu d’Història i Folklore, amb el material d’arxiu salvat i objectes de la Revolució de 1821. La primera impremta de la Grècia alliberada va funcionar aquí, on es va imprimir la Proclamació. Al nord hi ha les restes de l’antiga ciutat de Messina.

Arribem a Mistras per l’antiga carretera (es triga el mateix que per autopista però el paisatge és impressionant). Fundada el s. XIII durant l’ocupació franca, va arribar a més de 25.000 habitants i després de la caiguda de Constantinoble el 1453, es va convertir en centre de l’imperi bizantí. Ocupada pels venecians amb Morosini (el que va fer volar el Partenó) llavors eren 40.000 habitants. Dinem en una taverna amb vistes a la ciutat d’Esparta i bevem una cervesa “Sparta”, no podia ser d’altre manera!

Esparta té uns 15.000 habitants. Gran rival d’Atenes, era la ciutat més poderosa. L’any 480 aC, van guanyar la batalla de les Termòpiles, però poc després, el seu poder se n’anà en orris. Els espartans, des que naixien, eren entrenats per fer la guerra. Ara tenen un museu de l’oliva i de l’oli molt interessant. Al sud-est de la ciutat hi ha un jaciment arqueològic a la riba del riu Eurotas. Al cim del turó hi ha una mena de piràmide coberta de vegetació on es situa el culte a Menelau, rei d’Esparta i la seva dona Helena.

Al Peloponès hi va haver grans batalles que van determinar el futur dels grecs, com la batalla naval de Navarino, el 20 d’octubre de 1827 entre les flotes de Gran Bretanya, França i Rússia d’una banda i les otomana i egípcia de l’altra. Finançada al mercat borsari de Londres, els grecs els havien de reemborsar quan guanyessin. Grècia era lliure, però tenia un deute enorme. (Això del deute, a Grècia, ve de lluny). Caminem amb calma per la badia des de Voidokilià a Pilos i intentem imaginar-nos la batalla.

Baixant cap al sud per la costa arribem al Castell de Metoni. La ciutat apareix a les cròniques d’Homer i el 1828 és alliberada i s’uneix a l’espai grec. És un castell gran, a l’aire lliure, amb restes de columnes, banys termals… barreja d’èpoques i estils. En un extrem, el bourtzi, una illeta on s’arriba per un camí de pedres. Continuant la costa i pujant per l’altra banda anem a Koroni, un petit poble amb un castell al cim que domina el cap Akritas, a la vora sud del golf de Messinia.

Cap al sud, Kardamíli, una de les 7 ciutats que Agamèmnon atorgaria a Aquil·les si es casava amb una de les seves filles. Kolokotronis i altres caps s’hi van reunir per organitzar la revolució el 1821. Té torres de pedra conservades, carrers empedrats i esglésies bizantines. Al nucli antic, visitem l’espai del castell, amb l’església d’Agios Spiridon i la torre de Mourtzinos. Als afores hi ha el Museu-casa de l’escriptor alemany Patrick Leigh Fermor, que va participar en la Resistència i va escriure un llibre sobre el Mani. Continuant la carretera baixem a la platja de Foneas. Còdols blancs i aigües blau-verdoses, amb una gran roca entre dues platges.

Uns km després hi ha un raconet encantador, Kitriés una cala amb un petit port, platgeta i dues tavernes. Aigües transparents, molts peixets, alguns pescadors… roselles que creixen vora mar. La plenitud.

D’aquí vam conèixer la península del Mani i la del cap Maleas