El Mani és travessat de part a part per la serralada del Taiget. Les muntanyes que baixen cap a mar, al cap Ténaros, només són roques pelades. Tenen fama de gent amb caràcter aspre. Els conflictes entre clans eren constants i van construir torres cada cop més altes, per demostrar poder.

De Kardamili avall, la carretera passa per pobles com Itilo, centre vinícola amb la fortalesa turca de Kelefa, que Juli Verne esmenta a l’Arxipèlag de foc. Voramar hi ha una ampla badia amb platges i tavernes. Continuant, la carretera passem pel petit port de Neo Limeni, on hi ha la Torre del revolucionari Mavromixalis. Té un carrer estret amb tavernes, bars i algun hotelet. Cap platja. Sembla que les masses no hi arribin.

Ens allotgem a Areòpolis, habitada des de Neolític, segons les figures de la cova de Diros. És el poble on començà la revolució i hi viuen un miler de persones. Just davant de casa nostra hi ha una església, de les moltes que omplen el poble. A la plaça central hi ha l’estàtua de Mavromixalis i a la Torre Pikoulaki, el Museu Bizantí de Mani. Pel carrer 17 de març, amb botigues i restaurants, s’arriba a la plaça on hi ha el Temple de Taxiarxes. Aquí es va iniciar la revolta. En una banda, un forn de pa, on la senyora no mostra la més mínima empatia, com la noia del cafè de la plaça. Caminant pels afores trobem un rètol que indica 2 km fins a les Coves de Diros. Més fàcil que anar-hi amb cotxe. Arran de mar hi ha la petita cova d’Alepotripa (forat de la guineu) amb restes d’avantpassats neolítics.

Cap al sud, la primera parada és Mézapos. Trobem quatre cases, un pescador de canya en unes roques que no ens torna la salutació i una geologia calcària, de roques blanques, amb aigües meravelloses. Ningú. D’aquí anem a Stavri, un poble que anuncia un castell i resulta ser un hotel. Hi fem un volta i l’únic home que trobem, no ens saluda. Ja en portem dos, avui. Recte avall anem a Gerolimenas, en una badia. Fins al 1870 no hi havia cases, però a partir s’hi va establir un comerciant i el poble va créixer. Ara és un lloc tranquil amb un hotelet, un passeig de cafeteries i tavernes.

Continuem avall. A banda i banda d’una franja de terra que sobresurt abans d’arribar a la punta veiem Marmari en un turó fortificat; a sota hi ha un hotel i una platja maca. Baixem al Cap Tenaro: un petit aparcament, una taverna i alguna casa. Al voltant, ruïnes d’una església, una platgeta i la cova d’Hades. Un sender pedregós porta a la punta final on hi ha el far (30′). Sembla la fi del món, però només és l’extrem sud-est de l’Europa continental. Baixant, arribem a Porto Kagia, una badia molt tancada, amb algunes tavernes, on dinem; la senyora Maria ens ofereix dos peixos mitjans que té en una caixa amb gel.

A la costa oriental de la peninsuleta, baixem a la cala d’Alipas. Petita, només veiem un home arreglant el que sembla una taverna, com a tants llocs que preparen temporada. Pedres força grosses, blanques i verdes, com l’aigua. Arriben cinc estrangers i no saluden. Edificis a ambdós costats d’estil maniota. Vegetació d’oliveres i mates. Aigües sensacionals. La pau.

Tirem amunt i passem per Flomoxori, on destaca un conjunt de torres que es veuen des de lluny. Ens desviem a la platja de Vatta i després anem al port de Kotronas. A prop hi ha l’itsme d’Skopa, amb arbres i vegetació, una porta que podia ser l’entrada al castell i trossos de muralla; més enllà una platja on domina el negre.

Els maniotes diuen que són descendents directes dels espartans i la seva bandera blanca amb una creu blava al centre, ho diu clar: Victòria o mort. La història pesa. Ho hem comprovat.

Entrada relacionada: sud.oest del Pelopones