Des del monestir de les Avellanes, on hem estat un cap de setmana, hem visitat el municipi de Les Avellanes i Sta. Linya, malgrat la pluja i la neu. Sta Linya és a 2 km, un poble amb una cinquantena d’habitants. Hi anem a visitar l’anomenada Cova Gran, davant del barranc de S. Miquel, que desguassa al pantà de Camarasa. Les aigües havien sortit de mare a causa de les pluges i ens va costar una mica arribar a l’entrada de la cova, un abric en forma de semivolta, de 2.500 m2. L’espai és ple de cordes i ganxos perquè hi practiquen escalada, però el més important és que hi van viure neandertals primer, i després homo sapiens, cosa que permet entendre el pas d’una civilització a l’altra. Hi ha gravats rupestres molt deteriorats i s’hi va trobar l’esquelet d’una dona, que van anomenar Linya, la dona de la Noguera. Al terra, tocant a la roca, hem vist moltes fulles de morella roquera, una herba que abans es feia servir en medicina casolana. A l’interior, sota l’enorme volta, tenim al davant un cel blau ple de núvols. Sensació d’immensitat.

Continuem amunt fins a l’estació, a uns 5 km, tocant al pantà de Camarassa. Una andana, un rètol identificatiu i un botó per prémer si vols que el tren s’aturi. És la la línea ferroviària de Lleida a la Pobla de Segur, que gestiona Ferrocarrils de Catalunya. Al voltant, mates molt oloroses de romaní i unes flors enormes de foixardes.

De cop, sentim un xiulet i arriba el tren. Tot i que no havíem premut el botó, s’atura i ens pregunten si hi volem pujar. No, però ens ha fet il·lusió. Un dia farem el recorregut Balaguer –Tremp – la Pobla de Segur. Alcem la vista i veiem una pila d’aus grans volant: trencalòs, àguila daurada, aufrany, voltor comú…

Pugem perquè volíem anar al mirador del Balconet de Sta. Linya, però al final anem més al nord, a l’ermita de Sant Urbà de Montclús, menys conegut, també amb vistes al Noguera Pallaresa, on fem el gran descobriment. L’espai és un conjunt de l’antic poble, un castell i l’ermita. El lloc era bàsic per al control de la frontera, perquè aquí hi havia els regnes cristians i a l’altra banda, els sarraïns. Des d’aquí es vigilava el pont que permetia el pas d’una terra a l’altra, on calia pagar un peatge, tant si eren persones com bestiar.

Cal baixar avall on hi ha uns plafons explicatius i des d’allà es veuen les enormes parets, l’ermita i restes de construccions, enmigs de bardisses i sotabosc. Baixem amb precaució per unes escales relliscoses que poc després desapareixen i arribem a la petita ermita (any 1060), molt singular perquè malgrat que té elements habituals de l’època, hi ha altres aspectes molt diferents: capçalera amb una sola nau i dos absis. Hi havia el barri de Llevant, més allunyat, el Jussà i el Sobirà. Pel camí, aurons, alzines, molsa, marfull, galzerans, boixos… Les parets es confonien amb la geologia. Ara queden escletxes, coves, agulles i restes de parets del castell i de les cases que es confonen. També es poden veure petjades de dinosaures (sauròpodes). Tot acabà el 3 de març de 1373, a causa d’un gran terratrèmol i el poble quedà abandonat. L’ermita, l’únic que quedà dempeus, es va rehabilitar el 2010. El 25 de maig cada any celebren la festa.

I passem d’un espai de frontera, a la visita de l’exposició Signes de Frontera, al monestir de les Avellanes. Hem tancat el cercle.