Què ha canviat en 25 anys? Els records de vegades són traïdors, però hi ha alguna cosa de l’illa d’Astipàlea que no canvia: la vista de Xora, amb el castell dalt del turó més alt i els cinc molins en l’altre. Entremig, cases blanques il·luminades pel sol que et ceguen la vista. Hi ha tantes “Xores” com llocs des d’on la miris.

Són 1.200 habitants repartits entre la capital, Livadi, Maltezana (Analipsi) i alguns indrets més, com Vazi. Estem una setmana a Villa Barbara, a 50 m del mar, a Maltezana. L’aposta pel medi ambient que han fet és la promoció dels vehicles elèctrics, amb molts punts de recàrrega, un minibús (Astybus) que fa servir habitualment el 25% dels illencs i molts turistes, i la construcció d’un parc que es preveu que el 2026 ofereixi el 80% de la demanda elèctrica.

Maltezana és l’indret que ens ha enamorat clarament: a 10 km de la capital, la Barbara de l’estudi on estàvem ens ha cuidat, aconsellat i mimat. Ens deia que estava contenta d’haver-nos conegut, però som nosaltres les que hem rebut més. Des de la terrassa de l’habitació contemplàvem el seu jardí, i després el mar. De tant en tant un vianant, una moto… ens quedàvem embadalides contemplant. La Katerina del supermercat, tan poc abastit, pobrets, fins que no arriba el ferri, i les fruites amagades dins una gran nevera, per la calor… La fornera, sense poder fer pa perquè s’havia espatllat el forn i havia de venir un tècnic d’Atenes. El Panagiotis, a pocs metres, amb un petit bar coquetó i una enganxina contra el genocidi d’Israel enmig de tanta indiferència. El senyor Iorgos i la seva dona la Maria, que tenen un hort i asseguts davant la porta blava de ferro, seuen esperant vendre el que tenen als que passen (això sí que és km 0).

Costa arribar als llocs, això ha canviat poc: poca carretera asfaltada: vaig tornar a Vazí, però la Maria just llavors havia marxat a Xora. Encara ho tenien tancat, les coses no es fan amb pressa. Un mar que de tant tancat sembla un llac. Allà, enmig del no-res, els arqueòlegs han descobert restes de civilitzacions d’un passat ric i pròsper. La platja d’Agrilidi, solitària, amb les restes d’un antic forn de calç i la llarga xemeneia. Cales com la de Kaminakia, que continua sent tan complicat baixar-hi… que a mig camí vam recular. Millor Agios Konstantinos. I la visita al castell i església d’Agios Ioannis Makri, a la costa occidental de l’illa, per un camí polsegós que no s’acaba mai, sense trobar-nos cap cotxe, només un parell de cabres, un lloc que ens van explicar que els agrada a les núvies per fer-se les fotos de casament…

A cavall entre les Cíclades i el Dodecanès i a 11 hores en ferri del Pireu. No és fàcil arribar-hi ni marxar-ne, tot i que té aeroport. No és lloc per a gent que busca soroll.

Una setmana viscuda amb calma i silenci. I, un cop més, la seguretat que l’enamorament d’una illa depén molt de la gent que trobem.

Aquí teniu la crònica d’Astipálea de fa 25 anys: