Hem tornat a veure aquesta pel·lícula ara, després de molts anys. Tres dones, tres èpoques, un pensament.

Tres dones unides per la novel·la Mrs Dalloway de Virgínia Woolf. La primera és la mateixa Virginia Woolf (1882-1941), que viu al camp, al Regne Unit, on està escrivint aquesta novel·la sota l’atenta vigilància del seu marit Leonard, que té cura de les seves depressions.

La segona és Laura Brown, situada els anys cinquanta, als EUA. Està llegint Mrs. Dalloway i no és feliç en el seu matrimoni. Té un fill i està embarassada d’un altre.

La tercera és Clarissa Vaughan, editora novaiorquesa actual, que té una filla i viu amb la seva companya. Té cura d’un amic malalt de sida, amb qui va fer l’amor una vegada; ella l’anomena Mrs. Dalloway i està organitzant una festa per a ell.

Virgínia, una escriptora consolidada, pateix enormes depressions com a creadora. S’estima el seu home però no li agrada el sexe perquè l’atreuen més les dones. Ha escrit Les ones, El far, Una cambra pròpia, Orlando… i ara batalla amb Mrs. Dalloway (novel·la que primer va titular Les hores).

La pel·lícula comença amb la seqüència del seu suïcidi al riu el 28 de març de 1941. Després explica els fets d’un sol dia, com la novel·la, de manera paral·lela, on les tres històries es va interconnectant. Al final, la festa no se celebra perquè l’homenatjat, Richard, se suïcida. I poc després descobrim que de petit l’havia abandonat la mare, que justament es deia Laura Brown, la mestressa de casa insatisfeta que al final no s’havia suicidat però havia deixat la família i s’havia escapat al Canadà.

Michael Cunningham, amb aquesta novel·la va guanyar el Premi Pulitzer, el Pen i el Faulkner el 1998. La direcció de la pel·Lícula és Stephen Daldry, el guió, de David Hare, i els tres papers principals són interpretats per Nicole Kidman (Óscar a la millor actriu, 2002), Meryl Streep i Julianne Moore

Tot i que la pel·lícula està impregnada de tristesa, és un cant a la vida, a la lluita, a poder decidir què fem en cada moment, inclosa la possibilitat de deixar de viure, la tesi per la qual va lluitar sempre Virgínia, i que queda reflectida perfectament a la conversa amb el seu home a l’estació, quan es vol escapar. En un segon pla, tres homes bons, a qui estimen elles, però amb qui no troben la felicitat.

“Tu m’has donat la màxima felicitat possible. Has estat en tots els sentits tot allò que un pot ser. No crec que hi hagi hagut dues personas más felices que nosaltres fins que va arribar aquesta terrible malaltia” (carta pòstuma de Virgínia Woolf al seu marit).

Des de l’estrena han passat uns quants anys, però continua sent una molt bona pel·lícula.