Les valls perdudes del Pakistan

Vall kalash. Pakistan. Foto: gloriacondal

La Vall de Chitral té una extensió de 300 Km. Al fons, el cim nevat del Tirich Mir (7.708 m). Són valls cultivades, al costat de poblats d’afganesos que ens expliquen que a molts llocs els fan fora perquè no els volen. El 1898 l’emir d’Afganistà declarà la guerra als pobles que habitaven les valls kalash habitades pels kafirs, de tradició independent i religió no musulmana i els obligà a acceptar la religió islàmica. La frontera estava traçada sobre el paper i els que van quedar en aquesta banda van continuar amb les formes de vida tradicionals. Són uns 3.000 habitants repartits en tres petites valls: Birir, Bumburet i Rambur.

Cal un permís de la policia per anar-hi. Des del poble d’Ayun s’agafa un camí a l’esquerra per entrar a l’estreta vall de Birir, plena de blat de moro i mongetes plantades en el mateix pal (així la mongetera s’enfila pel blat de moro). Quan baixem del jeep ens rep el cap de la tribu que ens fa pagar una quota de visita i a continuació ens acompanya per tot el poble.

Les cases estan penjades del vessant de la muntanya i cal travessar el riu per sobre d’un tauló. Els habitatges són de fusta, amb un pis superior i a baix una habitació. Un gran forat al sostre fa de xemeneia. Fan vida al balcó. Els gravats geomètrics a les portes i als estris casolans són senyal de bona posició social. Són gent bruta i força lletja. Les dones (que no duen la cara tapada), es deixen fotografiar, van negres, porten collarets de petxines, guarniments vermells, una gorra i cinturons i algunes es pinten la cara. La majoria duen llargues trenes. La divisió social del treball coincideix amb l’econòmica, combinació d’agricultura i transhumància: les dones teixeixen, filen i cuinen. Són animistes i al llarg de l’any celebren festes on es reuneixen per cantar i dansar. El govern ha construït una mesquita perquè diu que alguns s’han convertit a l’islamisme. Mentida.

La vall de Bumburet és més oberta. Primer dinem i després pugem cap amunt a veure les cases del poblat; abans passem per un prat ple de caixes de morts, en una mena de cementiri a l’aire lliure. Els kalash tenen els morts dos dies al santuari i després els porten en lliteres o caixes de fusta al camp i els deixen al descobert. Quan la caixa esclata per vella, pel mal temps o altres causes, es queda així, oberta, i es poden veure els esquelets. Una dona està pelant nous i em fixo en els dits de la mà completament negres, de bruts. Quan acaba de pelar-ne una, me la dóna. Faig veure que me la menjo i me l’amago a la butxaca. Si em morís enverinada aquí, em deixarien destapada al mig del prat i no em fa gens de gràcia!

Anuncis

Quant a Gloria Condal

Som dues dones d'un petit país, Catalunya. Ens agrada caminar, viatjar i la cultura. Two women from an small country, Catalonia. We like travelling and culture
Aquesta entrada s'ha publicat en Viatges, Viatges per Orient Mitjà - Àsia i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s