(Post actualitzat el 25-1-2021)

L’any 1992 vam visitar les valls de Birir i Bumburet, a l’Hindu Kush, entre l’Afganistan i el Pakistan. El cim del Tirich Mir, amb 7.708 m, és el més alt de la cadena.  El 1898 l’emir d’Afganistà declarà la guerra als pobles que habitaven les valls kalash, de tradició independent i religió no musulmana i els obligà a acceptar la seva religió. La frontera estava traçada sobre el paper i els que van quedar en aquesta banda -uns 3.000 habitants- van continuar amb les formes de vida tradicionals. Un poble sense estat, com tants altres.

Ens va caldre un visat de la policia de Chitral per anar-hi. Des del poble d’Ayun s’agafa un camí a l’esquerra per entrar a l’estreta vall de Birir, una vall cultivada, com les del costat, plena de blat de moro i mongetes plantades en el mateix pal (així la mongetera s’enfila pel blat de moro). Quan baixem del jeep ens rep el cap de la tribu que ens fa pagar una quota de visita i a continuació ens acompanya per tot el poble.

Les cases estan penjades del vessant de la muntanya i cal travessar el riu per sobre d’un tauló. Els habitatges són de fusta, amb un pis superior i a baix una habitació. Un gran forat al sostre fa de xemeneia. Fan vida al balcó. Els gravats geomètrics a les portes i als estris casolans són senyal de bona posició social. Les dones (que no duen la cara tapada), es deixen fotografiar, van negres, porten collarets de petxines, guarniments vermells, una gorra i cinturons i algunes es pinten la cara. La majoria duen llargues trenes. La divisió social del treball coincideix amb l’econòmica, combinació d’agricultura i transhumància: les dones teixeixen, filen i cuinen. Són animistes, parlen una llengua pròpia i al llarg de l’any celebren festes on es reuneixen per cantar i dansar. El govern ha construït una mesquita perquè diu que alguns s’han convertit a l’islamisme. Mentida.

La vall de Bumburet és més oberta.Pugem cap amunt a veure les cases del poblat; abans passem per un prat ple de caixes de morts, en una mena de cementiri a l’aire lliure. Els kalash tenen els morts dos dies al santuari i després els porten en lliteres o caixes de fusta al camp i els deixen al descobert. Quan la caixa esclata per vella, pel mal temps o altres causes, es queda així, oberta, i es poden veure els esquelets. Una dona està pelant nous i em fixo en els dits de la mà completament negres, de bruts. Quan acaba de pelar-ne una, me la dóna. Faig veure que me la menjo i me l’amago a la butxaca. Si em morís enverinada aquí, em deixarien destapada al mig del prat i no em fa gens de gràcia!

El que no sabíem llavors era que en aquí hi vivia un català resident a França, Jordi Magraner, zoòleg autodidacte, que buscava el Ieti, l’home de les neus. Hi arriba el 1987 i s’acaba instal·lant a Xarakat House, al llogarret de Krakal, entre els kalash. Però a finals dels 90 apareixen els talibans, després hi ha l’atemptat a les Torres Bessones i Bin Laden s’amaga en aquelles zones. Magraner dirigeix llavors l’Aliança Francesa de Peshawar, una ciutat que es considerava un dels nuclis de talibans. Alguns l’acusen d’espia. També tenia enemics, alguns musulmans… i es trobava en un lloc perillós, prop de la frontera amb Afganistan. No interessava ni als talibans ni als pakistanesos que hi hagués buscant Ietis algú per allà. Un matí d’estiu de l’any 2002 el troben assassinat al seu despatx, en una història fosca. El 2009 la seva família va col·locar una placa amb el seu nom i la data al lloc on està enterrat. L’escriptor Gabi Martinez va escriure un llibre, Només per a gegants i al programa Crims en van parlar.