Va ser una matança bestial, en el sentit més propi del terme; jo no n’era conscient, perquè era tan menuda que encara gatejava, però allò va ser un assassinat en sèrie dels més grans ocorreguts mai a la comarca. Jo no ho recordo però la família m’ho ha explicat tantes vegades, que ho tinc ben gravat.Els pares m’havien enviat uns dies a casa dels meus oncles, al mas, perquè la mare tenia el tifus. Jo, allà, era feliç. Un dia, la tia va haver d’anar fora unes hores i em va deixar allà sola, dient-me que fes bondat, que ella tornaria aviat. Perquè no em fes mal, em va deixar en una habitació tancada del corral on havien nascut desenes d’aneguets. A mi allò em va semblar una joguina fantàstica: enmig de tots ells, els parlava, me’ls posava a la falda i els acaronava. Quan vaig estar cansada, em va semblar que ells també ho devien estar, i per fer-los dormir, els vaig anar agafant, un per un, els vaig torçar el coll, i tot dient: “a mumí!” els deixava a terra i agafava el següent; així fins al darrer. Quan la tia va arribar jo estava acabant la feina. Diu que en obrir la porta i veure la matança que havia fet, es va quedar glaçada. No em va quedar gravat si em va renyar o no, perquè la pobra dona tenia tot el dret de fer el que fos. En tot cas, em va quedar clar que per fer dormir un ànec, no se li havia de retorçar el coll, perquè, els punyeters… no es desperten!