Som a Andorra, en direcció Escaldes-Engordany, Encamp, Canillo, després del Tarter i abans de Soldeu, fins a  la vall d’Incles. Cel molt ennuvolat. Seguim una petita carretera asfaltada que penetra per la vall fins a un aparcament. Un policia que trobem ens recomana que no pugem, pel mal temps. Dubtem, però no hi volem renunciar. L’Estany de Juclar és el més gran d’Andorra i tenim ganes de pujar-hi. Sortim des del pont de Baladosa a 1.840 m i seguim el curs del riu Juclar amunt. No hi ha pèrdua. Pel camí, bedolls, falgueres, molsa, orquídies… Anem trobant gent que no té por dels mals presagis i ens sentim més acompanyades. La por que esclati la tempesta ens fa anar de pressa. Trobem una parella valenciana que ens diuen que no hi ha arribat i, tal com està el cel, giren cua.

Tornem a dubtar però continua pujant gent pel camí. Si plou, ja ens ajudarem els uns als altres. Trobem una estació meteorològica. Ja falta poc, però encara no. Triguem unes dues hores a arribar a dalt, a 2.300 m. Hem pagat els moments d’entretenir-nos i dubtar. És igual. Uns

pescadors. Alguns pins negres. Una mica de gent, poca. Fem una ullada al refugi, a vessar de gent. Es barregen olors de sopa de sobre, mitjons acabats de rentar i estesos a prop de la llar de foc i pudors diverses. No ens entretenim gaire i baixem. Passem de llarg dels apartaments, hotels, botigues i herbes similars. A la que baixes de les muntanyes i llacs, Andorra es converteix en un paisatge de grues. La febre del totxo sembla que és universal.