Hipatia

Hipatia era guapa i llesta i els fonamentalistes no li van perdonar. Nascuda l’any 370 era filla de Teó, el responsable del Museion d’Alexandria. Matemàtica, astrònoma i filòsofa, inventà l’astrolabi, un instrument de navegació per determinar la distància entre les estrelles i l’horitzó; a més, ensenyava i investigava. L’emperador Teòfil va fer cremar el Serapi (on hi havia els llibres que havien portat de Pèrgam i el que s’havia salvat de la Biblioteca d’Alexandria). El teatre fou desterrat, la música condemnada. Mort el pare, Hypatia es queda sola, lluitant. Ella, que havia tingut alumnes de races i religions diferents i parlaven sense problema, es trobava amb la irracionalitat d’aquells cristians coptes.

A principis del 415, és acusada d’heretge i de bruixa. A la primavera, una banda de monjos la van segrestar, torturar i mutilar; van llençar els trossos del seu cos al foc i van resar l’oració del cec, una vella pregaria egípcia de més de 1.500 anys que començava així: “Pare nostre que esteu en el cel…”

“Hypatia, la mujer que amó la ciencia”, de Pedro Gálvez. Editorial Lumen. Un gran treball d’investigació hìstòric i reinvindicació d’un personatge quasi desconegut.

També és bo recordar la pel·lícula d’Alenadrao Amenábar Agora