Cim Canigó

Des del monestir de Sant Miquel de Cuixà, on ens allotgem, anem amb cotxe  cap a Villerac; allà comença una pista de 30 Km fins al refugi de Cortalets, amb un desnivell de 634 metres. Passem per un paisatge impressionant de boscos d’alzines, sureres i castanyers, amb mates de romaní i farigola. Després arriben les rouredes i els castanyers.  A partir dels mil metres, trobem faigs, avets i pins. Al refugi hi ha pi negre, i quan comencem a pujar, prats de festuques, neret i nabius. Els Cortalets es troba a 2.150 metres d’altitud. Aparquem, ens calcem les botes; no hem esmorzat, estem fora de temporada i no hi ha bar ni restaurant. Així doncs, sense ni cafè ni te ni entrepà ni croissant, —el dia abans no havíem sopat— comencem la caminada. Trobem l’Estanyol i continuem el camí, entre mates i en camí de ziga-zaga, cap al pic de Jofre, a 2.362. A baix, la vall de les Conques;  al fons, Vernet. Continuem en direcció al sud fins a la Portella, amb molta roca. Cal descansar sovint, cada cop més i mirar amunt; llavors, quan veus el cim, penses que és molt lluny. Segons l’estona, ens traiem i ens posem l’anorac. Fa fresca, però alhora el sol escalfa. Ens trobem molta gent que fa el mateix trajecte que nosaltres. A la fi, després de dues hores i mitja, arribem al cim, tan punxegut, que gairebé no pot allotjar la gent que hi estem arribant. Són 2.784 metres. Una taula de ceràmica indica els pics i els principals punts. Més enllà, una creu de ferro amb una senyera. Hi seiem a contemplar la vista, esplèndida tot i que no es veu la mar, i mengem cacauets, panís i bevem aigua. És el que hi ha. La baixada no té cap problema i arribem al refugi en una hora i mitja. Cotxe i avall. Al vespre anem a Prada a sopar bé, que avui ens toca.