Deixem el cotxe uns quilòmetres després de Cabezuela, al costat del riu Jerte (Extremadura) i ens endinsem per aquest parc natural. Comencem a pujar per un camí entre castanyers i roures molt joves, cosa que ens sorprèn molt perquè no n’havíem vist mai tants i tan tendres. Al sotabosc dels roures hi ha diferents espècies de falgueres i orquídies. Sentim molts ocells (hi ha gaigs, puputs, oriols…) i cap al final, trobem senyals evidents de vaques. Arribem a la Gorja, una mena de piscines naturals que fa el riu, on viuen truites i amfibis. Les roques són de granit i gneis. Al fons, la serra de Gredos ben nevada. Fa sol però alhora fa fred, una constant que es repetirà la resta dels dies (és Setmana Santa). El pont que passa per damunt de la gorja és el de Carles V, d’origen romà. Les màximes alçades es troben a la Cuerda de los Infiernillos (2.281 m.) i al Cerro del Estecillo (2.290 m.) que envolten la Garganta de la Serrá, antiga vall glacera que es va modelar pel pas dels gels quaternaris. Els boscos del costat de l’aigua, de ribera, són verns, freixes i salzes. També hi ha algun bedoll i teix, però està prohibit collir-ne els fruits. Hi ha força gent i a l’estiu aprofiten per refrescar-se en aquestes piscines naturals.
Visitem el poble de Jerte, que durant la invasió napoleònica va cremar gairebé tot, però va quedar alguna part que no, com el campanar, separat de l’església, que hi té incorporat una mena de bunyol a dalt, amb rellotge, que li mata tota la gràcia. Les cases antigues del barri de “los bueyes” són de travessers de fusta i adob. A prop de l’Hostal hi ha l’ermita del Crist del Amparo. Mengem en un bar de tapes, a la carretera, el Bar 23, un pernil de gla que se’t desfà a la boca (a més de pop gallec, calamars i patates escabetxades). Sort que hem fet la caminada al matí.
Més informació: http://www.elvalledeljerte.com
Vam allotjar-nos en una casa rural la Caseria, http://www.lacaseria.net