Dalt d’un cireres florit. Foto: gloriacondal

Primer era l’espectacle de veure les flors que s’anaven fent visibles. Després esperàvem amb ànsia veure-hi les primeres cireres; llavors ens posàvem en moviment. A casa teníem cirerers, però per descomptat, a mi m’agradaven més les dels veïns, com a les meves amigues els agradaven més les de casa. Així, els pares i mares no deien res, en una mena d’acord tàcit de: “avui per mi, demà per tu”.

M’encantava pujar als arbres, enfilar-me a les branques i anar descobrint les cireres més vermelles rera les fulles verdes i llençar-les al cistell; les nenes jugàvem amb les nenes, com ho feien els nens amb els nens, i demanàvem pantalons dels germans, perquè no se’ns veiés res des de baix. És clar que, de les que collia, la meitat no hi arribaven al cistell perquè anaven a parar directament a la meva boca. Entre altres coses, repenjades a les branques, planejàvem escriure cartes a pretendents de les nostres germanes fent-nos passar per elles; els enviàvem una carta i els citàvem en un lloc del poble. No es presentava ningú, és clar, i el pobre pretendent se n’anava amb la cua entre cames!

Ara he tornat a pujar a un cirerer, a casa d’un germà, amb la mateixa emoció. He fet el cabàs ple, però n’he collides moltes més que he menjat directament. Hi ha records, ni que siguin molt antics, que poden retornar a la ment com si pel mig no hi haguessin passat els anys, ni els naixements ni les malalties ni les morts. Com si hagués estat ahir que jo pujava als cirerers del poble. I aquest record, viu, ha traspassat més de cinquanta anys i se m’ha fet present, avui i aquí, en aquesta vesprada en què el sol s’anava amagant rera els camps i la terra adquiria els colors suaus d’una primavera acabada d’arribar.