L’últim any  els preus dels cereals i el gra bàsic han pujat més d’un 50%. Anuncien que l’escalada afectarà directament 850 milions d’éssers humans i que caldrà la mobilització de recursos internacionals que puguin pal·liar aquesta situació, amb especial atenció a la població infantil. Però el fenomen de l’alça de preus no és conjuntural. Fa anys que les polítiques internacionals de producció d’aliments van optar per privilegiar un model de producció basat en l’ús intensiu de terres i químics orientat a l’exportació. Les institucions internacionals han privilegiat el suport a la indústria de l’agronegoci amb reduccions aranzelàries als seus productes i amb la prohibició als governs dels països empobrits de protegir i subvencionar les seves produccions.

Hem vist créixer els beneficis de les multinacionals del sector alimentari, alhora que els productes locals desapareixien progressivament dels mercats i milions de camperols eren expulsats dels circuits productius. El 75% de les persones més empobrides del planeta, que sobreviuen amb menys d’un dòlar diari, són més de 980 milions, viuen directament del seu treball en el sector alimentari. I les polítiques públiques estan condicionades per acords comercials dictats pels lobbies de les multinacionals i imposats pels governs dels països industrialitzats.

Les polítiques agrícoles i ramaderes dels EUA i la UE segueixen la mateixa lògica, malgrat les denúncies fetes contra aquest tipus de subvencions que arruïnen les oportunitats de producció local. Els últims anys, la comunitat internacional no pren decisions per aturar el malbaratament energètic, sinó que promou i subvenciona les mateixes companyies perquè destinin una part dels seus cultius a la fabricació de combustible. L’última de les causes que s’uneixen a aquesta escalada, és el predomini de les inversions financeres en el sector agroalimentari, que han contribuït a elevar els preus finals dels seus productes.

La Cimera de la FAO a Roma tan sols ha estat capaç d’acordar que els programes de les institucions internacionals comprin, a preu d’or, la producció excedent que les companyies ja tenen emmagatzemades per oferir-la, al mateix temps que eviten que baixin els preus en el mercat internacional. Els països tenen dret de protegir les seves produccions i mercats alimentaris. Calen polítiques fiscals en el mercat financer global, que puguin gravar les especulacions financeres. Davan l’actual crisi alimentària ens preguntem quines són les societats que estan obtenint guanys. Exigim dels nostres governs mesures inequívoques que penalitzin aquests negocis i legislacions que protegeixin la producció alimentària mitjançant la protecció de la pagesia, els circuits curts de comercialització i les necessitats dels mercats locals.

Federació catalana d’ONGD (extret de l’Aliança Espanyola contra la Pobresa)
Aquest és el bàner que sortia fa uns dies a la pàgina del correu de yahoo.