Novel·la situada a Pèrsia, a la dècada del 1620, durant el regnat del xa Abbas el Gran, que havia traslladat la capital del país a Esfahan.
La protagonista és una noia de 14 anys que viu en un petit poble; en morir el seu pare, ella i sa mare es posen sota la protecció d’un oncle llunyà, a Esfahan, dissenyador de catifes de la cort del xa, una de les arts que va promoure aquest rei. La noia demostra que sap nuar i dissenyar molt bé, però els esdeveniments a ca l’oncle l’obliguen a casar-se en secret amb un home ric, amb un contracte temporal de matrimoni, el sigheh, encara vigent avui dia. Dins la novel·la hi ha set contes intercalats, una tècnica literària emprada per autors iranians i que segons l’autora s’assembla a la superposició de motius a les catifes iranianes.
En acabar la novel·la encara no sabem el nom de la protagonista, fet expressament per l’autora, en homenatge a totes les dones artesanes anònimes que durant segles han fet catifes a l’Iran.
Molt ben documentat en el context històric i en el teixit de catifes, és un relat que a estones ens ha angoixat, per tantes desgràcies i tristeses, però alhora és un exemple de lluita per la supervivència d’una dona –d’unes dones- que no ho tenien gens fàcil.
Anita Amirrezvani, La Magrana, març 2008, 390 pàgines
Sento que no us fes el pes el llibre de Melcior Comes. La història no es gaire original, vull dir que la podria haver escrit qualsevol però crec que la màgia radica en el seu vocabulari tan ric i en la manera d’espressar-se, lo bé que enllaça les frases i descripcions 😉
La meva comapnya també ha llegit aquest llibre i li ha agradat molt. Jo ara l’he començat. ÉS veritat que és molt trist, però també veig que la protagonista lluita pel que vol, i això és positiu.