A El pez dorado Le Clézio dóna veu a una nena marroquina, raptada de petita, que va d’un lloc a un altre fins que s’escapa a París amb una altra noia. Allà viu en la marginalitat envoltada de personatges, alguns com ella, altres integrats en una societat on mai acaba d’encaixar. Lectora voraç, el seu literat preferit és Frantz Fanon. Al final de la narració es trasllada als Estats Units, sempre deambulant al marge de totes les lleis, on només vibra amb la música, l’expressió de la seva ànima trista i alhora lliure. Però tampoc hi arrela, necessita retornar als seus orígens.

L’últim premi Nobel de Literatura, admirador de Conrad i Stevenson, és el prototip del ciutadà del món. “No sóc un exiliat, potser un nómada, per raons econòmiques”. És nascut a Niça el 1940, de família immigrant procedent de l’illa Maurici. Entre les seves novel·les, L’atestat, La fièvre, El diluvi, Terra amata, La guerra. A Desert (1980), retrata els avantpassats de la seva dona, d’origen sahrahui. Viu 12 anys a Mèxic i dóna veu a les cultures indígenes amb Voyage de l’autre côté i Pavana (el combat contra l’empresa Mitsubishi, que volia instal·lar una fàbrica de sal en una zona on les balenes grises van a parir). La seva última novel·la, Ritournelle de la faim. Entre altres coses, diu: “Llegir novel·les et permet entendre el món. L’estrangeria és una de les constants de la meva obra”.

Aquesta primera novel·la que hem llegit, ens ha agradat; ben escrita, àgil i tendra, potser té un final una mica “precipitat”. Esperem que amb la concessió del Premi Nobel, les editorials s’animin a publicar-li més llibres, incloses les catalanes (per ara no hi ha cap llibre seu traduït a la nostra llengua).

J.M.G. Le Clézio, El pez dorado
Tusquets Editores, 231 pàgines