“Res és el que sembla”, va dir algú fa segles i repeteix l’artista.

D’orígens mestissos, Marco viu a Catalunya però sembla que pugui ser de molts llocs. Tota la vida —i el conec de fa molts anys– li ha agradat pintar. Ho va començar a fer en papers aprofitats a casa, en revistes de barri (encara vivia el dictador), en murals reivindicant coses bàsiques però tan difícils llavors com escoles o hospitals. Sempre li ha agradat pintar però mai no podia: la feina, la lluita, les filles… potser per això a la primera nena li va posar Amanda, per recordar el cop d’estat contra Allende, a Chile, i l’altra es diu Celeste, per l’assignatura pendent que ell tenia al davant d’una tela.

En Marco de vegades pinta un cel on sovint fa sol i tot brilla; també hi ha núvols, aigua, un arbre, una dona, una muntanya… Però després, quan ho tornes a mirar, veus que no. Resulta  que l’arbre és només l’ombra d’una estaca, la dona és la silueta retallada en una fusta. Al desert hi pot néixer una flor i dins del cor d’una dona en pot sorgir un ocell. La fusta és l’element comú, càlid, seductor i modelable que agermana somnis, desitjos, pors i ombres. Fill natural dels còmics i del pop, no veu la vida de color de rosa, però tampoc negra. De vegades cal saber donar la volta a l’objecte, passar-lo per l’adreçador de l’esperança, reciclar-lo podríem dir en llenguatge actual, perquè essent ell mateix, esdevingui una altra cosa. Ho diu el mateix artista: “D’aquí un temps, ja veureu com Obama no és tan negre com sembla”. I així tornem als vells filòsofs grecs: “res és, tot canvia”.

Marco Pérez Oliván