Un dia boirós i humit de principis del 2009 vam anar fins a Guissona. D’allà vam pujar a Selvanera, un poble que es va formar a l’entorn de la casa senyorial de Can Viles i l’església de Sant Sebastià; el nom ve de “selva” bosc i “nera” negra. En tota la passejada sota la pluja no vam trobar cap humà, tan sols els lladrucs dels gossos. Algunes cases estan molt ben cuidades, d’altres cauen. Vam fotografiar la que recordàvem on havien viscut els padrins, al costat de can Cisquella. Vam tornar a la carretera en direcció a Ponts i vam continuar endavant fins a desviar-nos, uns quilòmetres enllà, cap a Florejacs.

Florejacs. Foto: gloriacondal

Com el nucli anterior, forma part del terme municipal de Torrefeta i Florejacs, format l’any 1972, el segon en extensió de la Segarra, travessat pel riu Sió d’est a oest, amb castells i restes arqueològiques. En total són unes 650 persones; el nucli on se n’agrupen més és Sedó, amb 136, que a nosaltres ja ens sembla petit. La majoria es dediquen a l’agricultura de secà (ordi, blat…) i explotacions ramaderes; queden petites superfícies d’ametllers i oliveres, bosc i matoll.

Vilalta. Foto: gloriacondal

Florejacs té un conjunt medieval integrat pel castell (que es pot visitar) i les cases que segueixen el traçat de l’antiga muralla del poble. La llegenda explica que la dama de Florejacs era una bruixa que atreia els homes i quan se’n cansava, els feia olorar  flors i aquests s’hi convertien. Vam deixar el cotxe a la plaça de la Bàscula i vam enfilar el carrer de l’esquerra cap al castell. L’església de Santa Maria abans en formava part; potser per això està adossada a la resta de cases. Aquí vam trobar en Jaume i el seu germà, que no ens coneixíem però en aquests llocs, tot va lligant i acabes, per poc que et descuidis, sent família i tot. Abans de pujar al cotxe, vam anar fins al petit cementiri de l’entrada, des d’on destacava un nínxol gran, amb el nom de la meva família. A terra hi havia flors. 

Vam retornar a la L-313 i vam continuar fins a Vilalta. Més petit que els anteriors, no forma part del municipi: té una petita placeta, l’església, i quatre cases comunicades per dalt, sobre arcs a sota. D’allà estant, vam anar per un camí de terra fins al Mas Formiga. Em va semblar més petit que quan era petita, envoltat de granges, tancat i barrat perquè la família viu a Guissona. Un altre dia, amb sol, hi tornarem.

Vam continuar camí fins a Selvanera i aquí vam tancar el cercle.