Santa Maria de Montnegre. Foto: gloriacondal

Deixem el cotxe a Sant Martí del Montnegre i comencem a caminar en direcció a can Ginestar fins al coll de Basses. Continuem fins al Turó Gros amb una torre de guaites i contra incendis, també anomenada torre Telefonista. Estem a 773 metres i veiem el mar.

Arribem a Sta. Maria Montnegre. La petita ermita, destruïda durant la guerra civil, es va restaurar el 2009 per l’Associació d’Amics Sta. Maria de Montnegre, presidida per l’enginyer calellenc Francesc Vivas, que van col·locar-hi la teulada, finestrals i la rèplica en pasta de fusta de la figura de la mare de Déu, a més de recuperar la porta original del 1888. Al davant hi ha el que queda del roure gegant de més de 300 anys, que va caure el gener de 2010 (van bufar vents molt forts de més de 100 km durant 11 hores seguides), es va partir i esberlar.

Roure Montnegre. Foto: gloriacondal

Continuem i des del sender, estem entre muntanya i mar: al fons, els cims de les Agudes i el Turó de l’Home. A l’altre, la mar (terme Sant Iscle), entre Sant Pol de Mar i Calella. Arribem a can Benet Vives, un centre de relaxament, amb vistes de nou al Montseny i tornem per una variant del GR 92, on veiem alguns caus o forns, i més endavant  una alzina gegant amb crosses. Passem per Can Preses, antiga masia que ara és una casa rural, ja molt a prop de Sant Martí i passades les dues seiem al restaurant de Sant Martí, el punt d’on hem sortit. El millor és demanar un arròs Montnegre. Sortint, anem una estona a l’ermita, de nou amb vistes.

Rètols Montnegre. Foto: gloriacondal

Pel camí hem trobat cotxes, motos i quads, un desastre. Mentre baixàvem, una amiga recordava que dos dies abans, havia “intuït” que s’acosta la primavera. Mentre treballava, de la finestra estant, veia el magnolier d’una casa propera, on cantaven una mellerenga i una merla. La mestressa, diu, estava apagant un incendi (no de foc real, sinó d’aquests de feina) i s’ho va perdre. Per això ho hem compartit i hem sabut que potser sí, la primavera no trigarà a arribar.