Nacidas para sufrir

Una dona de 72 anys que s’ha passat la vida cuidant els altres, té por que la portin a una residència; per això decideix fer una proposta a la noia que l’ajuda des de fa anys; després que un advocat li expliqui les possibilitats, decideix casar-me amb ella, perquè és la millor manera i la més barata, que la cuidi i, un cop morta, hereti la casa. Escàndol al poble i quan sembla que tot anirà bé, apareix la mare de la noia i tot es complica.

Pel·lícula de Miquel Albadalejo, el mateix de Manolito Gafotas, que fa un retrat negre i masclista de la Espanya profunda, en una reivindicació dels treballs d’Azcona i de Berlanga. No és cap comèdia, sinó un drama que parla de la soledat i la vellesa. Quan acusen la iaia de fer un matrimoni de conveniència, respon: “quasi tots ho són. Alguns es casen per diners, altres per feina i altres per la família”. Sempre hi ha interessos. Les relacions de les dues dones (Petra Martínez en el paper de Flora i Adriana Ozores -genial- en el de Purita) no són de sexe, però s’estimen. Una depèn de l’altra, com en tants matrimonis. Hi ha algunes seqüències com les de la falç, o el gest d’acostar-se per darrera i tremolar-li la barbeta, que demostren que encara que no hi ha sexe, hi ha amor. Les actrius afirmen: “Elles estan enamorades, però no ho saben”. O potser sí.