Tren a Manakara. Madagascar. Foto: gloriacondal

Sortim de l’estació de Fianarantsoa amb bitllets de primera, on van tots els vazaha -vazá- (turistes com diuen ells); tots seiem a la banda esquerra, la que té més vistes, mentre els pocs locals que hi viatgen, ho fan a la dreta. Sortim a les 7.40 a través dels països Betsileo i Tanala, enmig de palmeres ravinala, bambús, arrossars, plàtans, canya de sucre, cafè i te, com a Sahambavy. A cada estació, de les 17 que hi ha, munions de gent, venedors de menjar, càrrega i descàrrega de paquets (des d’un TV a gallines). Plovisqueja i en alguns moments, plou fort, amb boires intenses. En una estació, un grup de nens i nenes juguen a futbol en un descampat; aquests tenen pilota, però n’hem vistes fabricades amb trossos de roba i cordills.

Tren a Manakara. QUitxalla. Foto: gloriacondal

En altres, de tant fang que hi ha, no baixem. I arreu, un fenomen que es repeteix: observem i som observats alhora. Uns estranys miren uns altres estranys.

Manakara és coneguda per la línia fèrria que uneix Fianar i la costa est del país. El nom ve de l’any 1930. La ciutat va ser un centre econòmic actiu en l’època colonial gràcies al port i a la via fèrria, que permetien exportar els recursos agrícoles de la regió. Ara té 31.000 habitants, el port ha tancat i tot cau. Quan hi arribem són les 4.20 (hem trigat 9 h). Plou i les ones de l’oceà Índic estan braves. A l’hotel hi ha dues parelles més. La piscina és buida i quan anem a caminar per la platja, se’ns acosta un nombrós grup de noies i noies que surten d’escola. Intuim que el sol s’està ponent rera uns núvols immensos.

Si us ha interessant això, mireu http://wp.me/p1W8X7-9V