Joan Sales
No fa gaire vam rellegir la versió sencera d’Incerta glòria, la primera novel·la catalana que parla de la guerra del 36 publicada en temps del franquisme, tot i que censurada. Ara hem llegit Cartes a Màrius Torres, amb la inclusió dels poemes de Viatge d’un moribund. Entre tot, tenim una visió aproximada de l’escriptor i de com el veiem.
Va estudiar Dret i en començar la guerra del 36 es va apuntar a l’Escola de Guerra de Barcelona per formar-se i poder anar al front. Nacionalista convençut i home religiós, havia militat al Partit Comunista i considerava nefasta l’acció de la FAI, propera a la Falange, (els mateixos colors de banderes), segons deia. Tot i les contradiccions, creu que s’ha de comprometre amb la lluita contra el feixisme; per això, després del període de formació és destinat a la columna Durruti, cosa que a ell no li fa gens de gràcia (explica que hi ha bona gent, però la majoria i els que la dirigeixen, no ho són). Critica el govern català perquè és dèbil i no els ha sabut parar. Finalment, aconsegueix que el destinin a una columna d’infanteria dins la divisió de l’anomenat Exèrcit de l’Est (i no de Catalunya), al front d’Aragó.
Pinell de Brai. Front de l’Ebre
Gens sectari, està convençut que de bons n’hi ha a totes dues bandes. En les cartes a la Mercè, una noia malalta en un sanatori, hi llegim, a més, les cartes a Màrius Torres, també malalt de tuberculosi. Així, trobem una detallada explicació de la guerra civil al front i a la reraguarda, i les reflexions sobre la poesia i l’art, l’exili… a més d’una fina ironia i un humor valent, llevat dels moments més durs. La veritat és que, moltes reflexions seves sobre el nacionalisme, són plenament vigents.
Incerta glòria beu de les vivències de la guerra. Els protagonistes són en Lluís, que escriu cartes al seu germà religiós des del front, la Trini, la seva dona, que escriu a en Soleràs, un company seu i en Cruells, un capellà que també ha viscut al front. Contradiccions i angoixes, lluita per saber quin sentit tenen les seves vides, recerca de la felicitat, en especial Soleràs, un jove cínic i estrany, que a voltes sembla boig.
El Viatge d’un moribund, amb poemes relatius a les vivències de la guerra i de l’exili (Sales és l’ànima dels Quaderns d’exili, 1943-47), tanca aquesta incursió en el seu pensament i obra.
D’aquest llibre de poemes, hem triat aquest per compartir, escrit el 1940 a l’illa d’Haití, on van fugir de l’ocupació nazi a França
Beatus ille
Feliç qui, sense angoixa, sent la veu d’un rellotge
en la pau d’una cambra que dóna sobre el mar
i a l’hivern pot llegir, prop d’una antiga llar,
una bíblia molt vella on un non corc s’allotja.
– Amb naturalitat, davant el temps que el sotja
per sembrar arran del mar una llavor a l’atzar
i guaitar sense horror, quan cau el capaltard,
l’ull sense pietat i l’univers ferotge.
-He perdut els meus dies i errat els meus camins.
Em fugí de les mans l’ocell dels clars matins.
Ara vola molt lluny ¿cap a on? Ampla i freda,
– la meva golfa dóna a un abís sense fons.
Com un que dins un mur ell mateix s’empareda,
així els meus pensaments separant-me dels mons.
Alguns webs on podeu trobar més informació:
Gloria Condal 