Era un dels gossos que tenia el meu pare. No sé perquè el va anomenar així. A casa era habitual tenir-ne, però no com ara. Formaven part de la vida de pagès. No els portaven a la perruqueria ni a posar-los vacunes ni res de res, però no els faltava mai menjar.Jo, una vegada vaig agafar les claus i vaig anar amb la meva amiga Maria a ensenyar-li la masia (llavors encara vivíem al poble) i quan vaig obrir, el Salam se’m va acostar, em va reconèixer i sense donar-me temps de res, se’n va anar corrents. Jo de seguida vaig dir: “Salam, vine cap aquí!” però ca, corria com si perseguís una guineu. “Ai, se m’ha escapat i ara li hauré de dir al meu pare que hem vingut aquí sense dir-li”. Quan vaig arribar a casa li vaig explicar al meu pare: “Pare, hem anat amb la Maria a la masia, hem obert, hi havia el Salam…” i ell va acabar: “I ha marxat corrents! I ara qui protegirà tot allò?” Jo ja em veia passant la nit allà i fent veure que bordava si venia alguna bèstia i persona amb males intencions. Vaig somiar amb ell tota la nit, Salam per aquí, Salam per allà. Sort que l’endemà, quan el meu pare va anar a la masia, el Salam tornava a ser allà, per complir el seu paper, que era protegir-nos.  Mai més vaig tornar sola a la masia. I ara em pregunto per què el meu pare va posar un nom com aquest a un gos, un nom que mai ningú del poble havia sentit ni sabia què volia dir, si és que havia de significar alguna cosa.

Ara sé que Salam és la manera de saludar en llengua àrab, i vol dir “pau” (quina il·lusió pensar que quan el cridàvem invocàvem la pau!). En aquells temps encara no corrien magrebins per les nostres terres, però la qüestió és que jo vaig aprendre a dir Salam de molt petita, i sabia que el Salam era bo, llest i feia bé la seva feina, però també que, quan podia, li agradava fer una escapada i conèixer altres móns. Com jo ara.