Una parella que viu a Califòrnia, Nic i Jules, tenen un noi i una noia, fruit de la inseminació artificial, Joni i Laser. Ja adolescents, volen saber qui va ser el donant d’esperma, ho investiguen i el troben. A partir d’aquí, els típics temes que viuen els adolescents (estudis, sexe, drogues…) prenen una nova dimensió, ja que volen integrar el seu pare biològic, Paul, a la família. I a ell ja li va bé, perquè li fa il·lusió i és un home solter sense compromisos. Per a Joni i Laser comencen un munt de sensacions noves, però per a les seves mares (perquè no tenen un pare i una mare, sinó dues mares), les coses es comencen a complicar fins a posar-se en qüestió la seva pròpia relació.

Una de les gràcies de la pel·lícula és que ens mostra els mateixos problemes que podria tenir una família formada per un pare i una mare: la preocupació pels estudis, pels amics que els poden portar pel mal camí, la por que tinguin un accident de moto… fins al punt que amb tant control, els dos adolescents viuen controladíssims. I Paul representa una alenada d’aire fresc.

La problemàtica de l’aparició del pare biològic dins la vida de la parella es tracta amb tota la normalitat, com és, perquè al marge de les diverses estructures que pot tenir una família, els problemes són els mateixos. I la parella haurà de lluitar per la seva pròpia continuïtat.

Pel·lícula en clau d’humor, tot i els tocs dramàtics, àgil, fresca, amb bona música (Carter Burwell) i el magnífic treball d’Annette Bening i Julianne Moore, amb Mark Ruffalo en el paper de Paul. La directora, Lisa Cholodenko, ja havia tractat temàtiques similars, però amb 4 nominacions als Òscars 2011, es va quedar sense cap.