Vam allotjar-nos dins la medina d’El Jadida a la casa d’hostes Dar Mare, un museu vivent. La medina és petita i de fàcil recorregut; les muralles estan fetes pols. En una porta de reixa tocant a mar hi ha la cala per on van fugir els portuguesos després d’ocupar la ciutat durant 270 anys.

El més interessant són les cisternes: columnes, voltes i un pou al centre. Aigua, ombres, llums i reflexos. El minaret de la mesquita no és quadrat, sinó pentagonal.

Baixant per la costa ens aturem a dinar a la platja d’Ualidia, una graellada de peix i marisc. Tota la gent era del país i nosaltres ens afartem de llamàntol, garoines, gambes, musclos, petxines, peix blanc… i vi, per uns 20 € cadascú. Caminem per la platja, per pair.

Més avall, a Safi, pugem al turó dels terrissaires, que treballen el fang. El Castell del Mar, de l’època portuguesa, està fet pols. Essauira, també amb empremta portuguesa, té molt per donar. Allotjats a l’hotel Emeraude, dins la medina, arribem fàcilment al soc i a partir de l’eix Oqba ibn Nafica- Istiqal, es pot recórrer la ciutat. Cap al nord i fora muralles, hi ha el cementiri cristià i el jueu, vora mar.

Entrant dins al mellah, les clavegueres són a cel obert, la muralla cau, les velles cases ja fa temps que són a terra, els gats són prims… Al port arriben les barques de pescadors, amb minisubhasta automàtica envoltada de desenes de gavines.

De nou dins la ciutat per Bab el Marsa, als jardins propers, els amos dels restaurants a l’aire lliure es barallen per aconseguir clients. Fugim. Pugem als baluards de l’Skala, amb canons i la vista de les illes Purpurines al mig de la badia. A sota, les casamates de la fortificació ara convertides en botigues d’artesans de fusta de tuia. Passeig a mitja tarda per la llarga platja, amb joves jugant a futbol (sempre n’hi ha algun amb samarreta del Barça), parelles, famílies senceres, avis… Caminem pel passeig marítim fins al far i tornem després de travessar una gran duna per la platja. El sol es va amagant i la silueta de tres camells al fons ens fa pensar que els reis mags ja tornen, potser a dur una mica de pau, que ja convé.

Al Parc nacional del Souss Massa, parada al poblat pescador de Tifnit, amb catifes de petxines trencades i musclos al rocam. Amb una encalada a les casetes seria el paisatge ideal, però la pintura blava i blanca s’ha despintat i sentim pudor d’escombraries.

Més avall, ens aturem a Sidi Rbat, amb cales cap al nord amb escars per guardar els ormeigs de pesca i alguns pescadors de canya. Més avall hi ha la desembocadura del riu Massa, frontera sud del parc. Aquí hi ha l’ibis calva i altres aus. Baixem fins a Tiznit, ciutat gran i cuidada, amb jardins, parc i soc nou i vell a la medina, famosa per les joies berbers. Té una cisterna, Lalla Blava. A prop, poblets maquets, com el d’Aglú, a la costa, net i polit. En tota la regió, la llengua berber conviu amb l’àrab i el francès.

Sidi Ifni, de records d’infantesa i batalles que explicaven els xicots que els tocava fer-hi la mili, dominada pels colors blanc i blau, encara conserva restes de l’ocupació espanyola: l’edifici de govern amb l’escut de l’àliga, abandonat, i les immenses casernes als afores, també abandonades, però amb discreta vigilància.

Platja de Legzira. Costa sud-oest de Marroc. Foto gloriacondal

Passant un petit coll arribem a Güelmin i d’allà trenquem cap a la costa per arribar a la Platja Blanca, que s’estén 50 km entre les desembocadures dels rius Assaka i Draa. Dunes grans, onades llargues i vent.

Records que vénen a la memòria de la gent expulsada que ara viu al desert de Tinduf, esperant poder-hi tornar un dia, la majoria dels quals, el màxim d’aigua que ha vist en la seva vida és la que cap en un dipòsit de la wilaya del campament de refugiats.

Platja Blanca. Marroc. Foto gloriacondal