Els cims més importants del Gennargentu, a Sardenya, són la Punta La Marmora (1.834 m) i el Bruncu Spina (1.829). Roures verds, arbustos, castanyers, nogueres, bens, llebres, senglars, guineus, àguiles reials… Pobles com Desulo, Aritzo, Fonni, Gavoi… i al costat, el Supramonte, un massís de pedra calcària nascut fa 300 milions d’anys, d’origen càrstic. Camins entre dolines, cims escarpats, roques i coves, restes de nurags, plantes endèmiques, muflons… i pobles com Orgosolo, Dorgali, Urzulai, Baunei…

Com que no t’ho acabes d’una sola vegada, vam fer servir dos punts, el primer, l’Ostello Bellavista, a Sta. M. Navarrese (Baunei). Des d’aquí vam fer una caminada fins a la Pedra Longa per un camí de ronda, amb vistes espectaculars. Des de l’altiplà del Golgo, una àrea recoberta d’alzines, ginebrons i màquia , vam baixar per la Codule de Sisine, un torrent, fins a la cala del mateix nom. Un altre dia vam fer la vall Goloritzé fins a la punta Caroddi, on hi havia alguns escaladors pujant, tocant a la cala Goloritzè. Al Golgo també visitem un poblat nuràgic bastant ruïnós, Co’e Serra, unes piscines naturals i una cavitat vertical, Su Sterru, de 270 m de profunditat.

Pujant carretera amunt, al coll Genna Silana, a 1.017 m, hi ha una visió fantàstica de les valls i els cims. Des del segon allotjament, B&B Valverde, a Dorgali, vam anar a les fonts càrstiques Su Cologone (poca aigua), al Bosc de Montes, amb la caserna forestal i el camí cap a la Funtana Nova i el Monte Nuovo de S. Giovani: a 1.316 m, es pot veure des del riu Flumineddu fins a la gola de Gorropu, els vessants de Gennargentu i més, però quan nosaltres hi vam pujar, també hi pujava la boira, i ens vam trobar tots a dalt. L’Anannario, el forestal que està al cim, ens va dir: “Visibilità, niente”! i a continuació ens va convidar a un got de vi.

Des de Dorgali, vam anar a les Goles del Gorropu, entre el mont Odoleu i la punta Cucultas, el canó més profund d’Itàlia, amb parets verticals de més de 400 m, plantes i fauna endèmica. Un cop a baix, vam anar entrant cap endins, intentant sortejar les enormes boles calcàries. I a fe que ho vam fer fins que es podia. En tornar, les nostres mans estaven fines i blanques.

Un altre dia anem al poblat de Tiscali. És un dia que no ha sortit el sol i tirem amunt fins un punt que cal grimpar una mica i seguir el sender. Comença l’últim assalt a la muntanya, fort, entre pedres calcàries blanques i trencades. Al cap d’una hora  45′ arribem a l’antic poblat nuràgic construït a l’interior d’una enorme dolina; el sostre de la capa superior va caure i va ser cobert per la vegetació. A dins hi ha les cabanes. Tot el massís del Supramonte està format de pedres calcàries d’origen orgànic, d’una antiguitat de 160 a 180 milions d’anys (Juràssic).

Quan comencem a baixar es posa a ploure fort. Cal vigilar molt les roques perquè rellisquen. Baixem a poc a poc i triguem un parell d’hores en arribar a l’aparcament, un veritable campament hippy, amb un panorama de gent en calces, calçotets i sostenidors, escorrent la roba mullada.

Un cop dutxades i polides, anem a sopar al restaurant Il Colibrí de Dorgali i ens mengem un porquet a la brasa amb un vi canonau.

Marxem, però deixem molts camins per fer, molts cims per pujar, molta gent per conèixer.