Vaig viure un mes al barri de Willbrook. Dublin, allunyada del port, és travessada pel riu Liffey, l’excusa per haver construït, cada 500 m, ponts de totes menes. Grafton Street, el carrer comercial més important, té botigues i ambient, com el cafè Bewleys. El carrer acaba a S. Stefens Green, una plaça amb les típiques cases. Cap a l’altra banda, passat el pont O’Connor, trobes les famoses fruiteres de Moore Street, cridant la mercaderia; la venedora més famosa va ser Molly Malone, que venia peix tot cridant: cockles and mussels alive, alive o!

Molly Malone

El Trinity College té l’antiga biblioteca, amb llibres com el de Kells, amb decoracions úniques. Cada dia giren un full; si es vol conèixer tot, s’hi ha d’anar 680 dies seguits. El restaurant, en un soterrani, és un lloc especial. El 1916 es proclamà la república des de l’edifici de Correus; totes les concentracions polítiques s’inicien aquí. El 1919 es proclamà la independència i es constituí el Parlament (l’edifici ara és elBanc d’Irlanda). Anglaterra va cedir, però el 1921 imposà la partició de l’illa. Four Courts és un edifici de cúpula rodona verda, tocant al riu, on es van fer forts els que s’oposaven a aquest tractat; l’edifici fou bombardejat durant vuit dies i a partir d’aquí s’inicià la guerra civil.

Hi ha dues catedrals: la Christ Church Cathedral, amb la tomba del fundador i una cripta molt llarga. S. Patrick Cathedral és la competència, amb la tomba de Jonathan Swift el capellà i autor del llibre Els viatges de Gulliver; al Cor hi ha l’orgue on es tocà per 1a vegada el Mesies de Haendel, amb el seu permís.

Pont sobre el riu Liffey

Les begudes nacionals són la cervesa, el cafè irlandès i el poteen. L’element fonamental d’un pub són la fusta i els miralls. Hi ha pubs com O’Donoghues, Mulligans, Flowing Site… i recomanem demanar directament un pint, perquè la half de seguida se’t fa curta. La Guinness és feta d’ordi, llúpol, aigua i llevat, i la publicitat utilitza lemes com black is beautiful. Algunes vegades, però, és bo canviar a la smithwicks, de color vermellós amb un lleuger gust de caramel o a la Murphy’s. El cafè irlandès es fa amb 1/3 de whisky, i 2/3 de cafè calent, sucre candi i crema de llet. El poteen és una mena d’orujo; fer alcohol clandestí es convertí en una forma de resistència (l’any 1816, al comtat de Donegal hi va haver 531 processos).

L’any 1937 el Parlament promulgà la Constitució actual. Un any després del maig del 68 Bernadette Devlin ocupava un escó com a representant d’Irlanda del Nord al Parlament britànic. La recordo amb la minifaldilla i més endavant el seu embaràs de soltera, amb l’escàndol de catòlics conservadors. Els irlandesos tenen una gran contradicció: l’odi als britànics i alhora, l’admiració. La llengua gaèlica s’ha anat perdent, però en esports tenen el hurling una mena d’hoquei sobre herba prohibit abans perquè els bats de fusta podien ser armes d’autodefensa. El fill de la casa on jo vivia en tenia un i vaig poder comprovar-ne la contundència.

Glendalough

A 1 h de cotxe de Dublin hi ha Glendalough, un antic monestir amb un campanar del s. X, de 6 pisos; a prop, la catedral, en ruïnes, i la creu de S. Kevin; una dona m’explicà que les dones que la poden abraçar amb els seus braços, es casaran. M’ho explicà tot rient: jo no he aconseguit fer-ho mai i fa més de 15 anys que sóc casada! Més enllà, en una petita esplanada dins d’un bosc espès, hi ha l’ermita de S. Savior. I, envoltant-ho tot, els llacs. Només cal sortir del petit cercle de turistes i trobes la calma. Carretera avall veig tinkers (gitanos irlandesos), rossos, d’ulls clars i pell blanca, descendents de la gran fam del 1844. Erren d’un lloc a l’altre, vivint de petites feines de cistelleria, coure i estany.

(Actualitzada 2013)