Victus ens explica l’assetjament a Barcelona de 1714 que va acabar amb la independència de Catalunya a través del protagonista, Martí Zuviría, nascut el 1690, l’antiheroi escèptic, picaresc, sense gaires escrúpols, que parla en un llenguatge vulgar i ens explica la història des de baix.

El llibre es divideix en tres parts. La primera transcorre entre el 1705 i el 1708 amb Zuviría a casa de l’enginyer francès Vauban, el geni que revolucionà el concepte de fortificacions. En aquella època les fortaleses medievals havien quedat desfasades i ell va inventar una construcció en forma d’estrella. Deia als soldats: “doneu-me la vostra suor i jo us estalviaré la vostra sang”. Quan Vauban mort, Zuviría torna. La segona part de la novel·la transcorre entre el 1708 i el 1713 a Madrid (d’allà s’emporta el llibre del Quixot), Almansa, Xàtiva, Tortosa… fins que les tropes borbòniques arriben a Barcelona. Aquí, el general Villarroel proposa Zubiría que li faci d’assistent. La tercera part se situa a la Barcelona assetjada durant 14 mesos, amb la caiguda de 30.000 bombes contra la població civil, un fet inèdit en l’època.

Fortalesa de Montlluís, feta construir pel rei Lluís XIV, després del Tractat dels Pirineus, obra de Vauban.

Quan el protagonista dicta la narració té 98 anys (està a punt d’esclatar la revolució francesa) a una dona austríaca, Waltraud, a qui insulta tota l’estona. Segons Sanchez Piñol, el seu alter ego no és Zuviría, sinó aquesta dona.

Tots els fets, les operacions militars, les escaramusses i la majoria dels personatges són històrics i hi ha moltes situacions interessants, com la Guerra de Suc-cessió, la discussió entre Zuviría i un filipista sobre les relacions entre Castella i Catalunya (tan actuals!), amb dues visions molt diferents de societat.

Coneixem personatges com el duc de Berwick, refinat, cínic i podrit, que va dirigir l’assalt després de substituir el fracassat duc de Pópuli, amb l’ajuda de regiments d’elit francesos. El castellà Antonio Villarroel és el gran heroi; primer treballava per als borbònics però després és contractat pels austriacistes (fet habitual a l’època, ja que els militars treballaven amb un contracte) i és l’ànima de la lluita. Rafael de Casanova, el conseller en cap, advocat i polític, en canvi, és tebi i confós. Zuviría acaba vivint en una casa de la Ribera amb una família especial: una prostituta, un vell, un infant i un nan. És covard, però acaba defensant Barcelona perquè es troba arrossegat pels esdeveniments i per la gent més propera: la dona, els fills, la gent del poble..

La lluita de Catalunya era doble, contra els espanyols i contra els francesos, on llibertats nacionals i socials anaven juntes. Per això el poble va ser el protagonista, perquè al carrer, els nens jugaven a borbònics i austriacistes com es pot jugar a indis i vaquers.

General Antonio Villarroel

Hem conegut episodis com el de Mataró on hi havia els dipòsits d’aliments borbònics, que per decisió política, quan es podria haver fet, no es fan saltar pels aires i haver canviat el curs de la guerra. També és interessant el paper dels miquelets, encarnats en el personatge de Ballester.

A Victus es dessacralitza l’Onze de Setembre i els polítics no hi surten gens ben parats: Felip V (Felipito), el seu rival Carles III (el Karlangas), Lluís XIV (el Monstre)… Només se salven Villarroel i les classes populars, perquè queda clara la ineptitud de la classe política catalana del 1700, que havia votat per no lluitar, fins que la pressió popular els va obligar a aguantar. Potser a partir d’aquesta lectura hauríem de canviar les estàtues de Casanova per les de Villarroel. Mentre Villarroel va ser ferit greument, el van empresonar i just quan van veure que moria, el dia abans el van alliberar, Casanova va ser ferit lleu, no el van empresonar i el 1715 tornava a estar al seu bufet d’advocat. Qui és l’heroi? El poble, segur.

Setge de Barcelona, 1714

“No és una història de bons catalans contra mals castellans, sinó de la gent de dins contra els de fora”, diu Piñol, que per primer cop escriu un text en castellà (la traducció al català la fa Xavier Pàmies). També diu que és la rauxa el que explica el 1714 l’explica i no el seny. Ho sento, Banc Sabadell…

Albert Sanchez Piñol, Victus, La Campana, 605 pag.